lunes, 28 de mayo de 2018

URBANISME AL SERVEI DELS RICS (TAMBÉ FA 150 ANYS)



Les persones que escrivim història intentem descriure el que va passar i explicar per què va passar. Però sovint ens oblidem de tractar els projectes que van fracassar, les alternatives que es van plantejar i que finalment no es van portar a la pràctica.

A més de ser un atemptat al rigor històric, aquesta omissió té una conseqüència greu: pot portar-nos a pensar que el que va passar era l’única cosa que podia passar, que era lo lògic o inevitable. Com que els projectes que guanyen són habitualment els de les classes altes, aquesta pràctica pot portar a la justificació del domini del grups dominadors.

Les petjades dels projectes alternatius de vegades són difícils de trobar, però hi ha un àmbit en el que solem trobar-los: l’urbanisme. Un bon exemple de tot això és el primer pla d’eixample que es va fer a l’Hospitalet, l’any 1869, i que no es va materialitzar.

L'objectiu de les forces progressistes el 1868 era enderrocar el "pont de la rectoria" i començar l'eixample de la ciuat per les terres de l'Església, a l'esquerra de la imatge. Font: MARCÉ, Francesc. L'Hospitalet i la Guerra del Francès, Ateneu de Cultura Popular, 2014


Situem-nos: el setembre de 1868 (en pocs mesos farà 150 anys) una coalició de forces progressistes van fer fora al govern del Partit Moderat (el PP de l’època) però també a la monarquia, que s’havia identificat amb aquest partit.

La “Revolució Gloriosa” va ser una barreja de cop d’estat militar i revolta popular a diferents ciutats. A partir d’aquell moment començava una etapa en la història d’Espanya que es coneix com Sexenni Democràtic (o Revolucionari, encara que cada vegada se li diu menys així perquè, de fet, no es va fer cap revolució).

Els diferents grups socials van començar a desenvolupar ideologies i moviments socials i polítics per defensar els seus interessos i arribar al poder. En aquest marc d’entusiasme renovador, el nou ajuntament, escollit per primera vegada amb sufragi universal masculí, va encarregar i presentar un pla urbanístic per eixamplar el poble.

Proyecto de una plaza de un paseo y demas que se representa en este plano (1869) AMHL 101 E100186900001. Tots els plànols són consultables a https://portalimatges.l-h.cat/fotoweb/archives/5003-Cartografia/

La característica principal del pla era que als nous terrenys edificables només es preveien el que avui anomenaríem equipaments públics: cases consistorials, escoles i cases pels mestres, jutjat, asil per pobres i malalts, dispensari mèdic i presó. A més, part de les terres on es volia fer l’eixample eren de la parròquia, i l’anticlericalisme i el lliurepensament eren forces puixants i es trobaven en el grup de les que havien triomfat aquell setembre de 1868.

Es creava una plaça (batejada “de la llibertat”) on fer els mercats, de la que sortien dos carrers cap al sud lleugerament divergents. Un d’ells rebia el nom de “Cadis”, la ciutat on es va fer la primera Constitució, considerada progressista en relació a la vigent, i on va començar l’aixecament militar contra el règim borbònic el 18 de setembre. L’altre vial era molt ample i es va projectar com un passeig, potser amb el referent del Passeig de Gràcia de Barcelona.

Doncs bé, aquesta proposta urbanística progressista, que volia dotar a la ciutat d’equipaments, no va passar de projecte. No sabem si els entrebancs van ser polítics o econòmics, però no es va materialitzar.

Nou anys més tard, el 1878, a l’empara d’una ultraliberal llei de desembre de 1876 que afavoria extraordinàriament als propietaris de terres que volguessin urbanitzar les seves parcel·les, els hereus de Josep Mestres presentaren la seva proposta. Van demanar d’obrir un carrer de 7 m d’amplada i que era un reflex del passeig que no es va fer i que havia de tenir 18 m. Això sí, a banda i banda del vial, més de 70 parcel·les. El carrer fou batejat com Perutxo, però avui el coneixem com Roselles.

Projecte del Carrer Perutxo (1878) AMHL 101 C110187800041B 

Finalment el pla que va reeixir va ser l’aprovat el 1883. Es tractava d’un petit eixample ortogonal, més extens que el de 1869, però bàsicament dedicat a la construcció privada d’habitatges. L’autor era l’arquitecte municipal Francesc Mariné, que uns 10 anys més tard dissenyà l’edifici de l’Ajuntament. La Plaza de la Libertad havia esdevingut plazuela i pels equipaments només restava un edifici, un espai per fer el mercat i una estació per un hipotètic tramvia a vapor.

Pla d'eixample de 1883. AMHL 101 C110188300002

Resumint, ja a finals del segle XIX la iniciativa privada imposava els seus interessos i determinava la forma del creixement de la nostra ciutat. Ja n’hi havia capitalisme, i des del 1874 governaven les forces de dretes, les que representen als grans propietaris, les que diuen que es progressa deixant que els rics guanyin més diners encara.

I les forces esquerranes, les republicanes, les que defensen els interessos de les classes treballadores, havien estat derrotades. El seu model de ciutat no va ser el que es va imposar. Però no oblidem que existien alternatives i que eren millors que els plans que sí es van realitzar.

miércoles, 2 de mayo de 2018

PAU SANS, LITERAT I POLÍTIC HOSPITALENC

Pau Sans i Guitart fou el primer hospitalenc que ha tingut rellevància política i cultural fora de la nostra ciutat, fins al punt de ser president d’un partit polític d’abast català o compartir l’organització del Jocs Florals amb Verdaguer, Guimerà i Menéndez Pelayo.
 
Pau Sans. Font: AMHL 901 AF 0000104 /a.Establecimiento fot. Franco-Hispano-Americano /d.Matilde Parera

Nascut l’any 1836 a l’Hospitalet. Va viure els seus primers anys al Carrer Major. El seu pare, Josep, tenia una taverna, i la seva mare, Maria, era de Sant Feliu. En total van tenir vuit fills, sis noies i dos nois. En Pau era el noi més gran, l’hereu.

En algun moment entre 1850 i 1855 el pare va morir, i es van traslladar a viure amb uns oncles, a una altra casa del Carrer Major. La mare apareix al padró de 1855 com botiguera. El mateix establiment d’abans?, una reforma?, una botiga diferent? El cert és que la família va poder pagar-li els estudis fins que es va fer enginyer.
 
La família Sans al Padró de 1855. Font: AMH

La primera notícia d’una acció pública la trobem en la seva participació en la petició de la fundació del Casino l’Harmonia (1866), una entitat de l’Hospitalet lligada a les forces més progressistes durant el Sexenni Democràtic (1868-1874).

Bona part de la seva vida professional va anar lligada al ferrocarril. Treballà per dues companyies, i va viure un temps a Saragossa. Va escriure diverses obres relacionades amb aquest tema: La locomotora en acción (1868), Guia de maquinistas y fogoneros de ferrocarriles (?), Preguntas y respuestas relativas á la conducción y conservación de las locomotoras (?), Colección de problemas de aritmética con aplicación a la industria (1887), Detalles elementales de la construcción y funciones de la locomotora (?). També va escriure El porvenir industrial de Zaragoza (1885)[i] i articles tècnics a revistes especialitzades fins 1896[ii].

Retrat de Pau Sans, realitzat per Modest Urgell l'any 1905.

En relació a la seva feina al sector ferroviari, hem trobat algunes dades molt interessants. Dos diaris, amb motiu de la seva mort, en 1901, van dir:
“Ha fallecido en Barcelona D. Pablo Sans y Guitart, ingeniero y primer director que fué de La Tracción Ferroviaria Ilustrada. Para apreciar las hermosas dotes de su alma vigorosa, baste decir que abandonó las filas de los grandes para irse con los pequeños, que dejó el servicio de las poderosas empresas ferrocarrileras para colocarse al lado del vejado personal del servicio de ferrocarriles. Que los asalariados especialmente los que pertenecen al personal de ferrocarril levanten un altar á la memoria del nobilísimo Sr. Sans y Guitart."[iii]
Ingeniero-jefe de movimiento de la Compañía de Francia, á la cual tuvo ocasión de prestar muy buenos servicios, en una cuestión de trabajo, hubo de pasar por la dura alternativa de tener que negar la razón á quienes en su concepto la tenían, ó de perder su puesto y comprometer su porvenir. Aquel hombre íntegro no vaciló un punto dando la razón á los maquinistas que tenía bajo sus órdenes. Y perdió su cargo.”[iv]
No sabem les dades concretes del conflicte, però veiem que Sans va fer costat als treballadors, el que li va costar car. També veiem que fou el primer director d’una publicació obrerista del sector, amb seu a Sant Martí de Provençals, La Tracción… També sabem que va fer classes a l’Ateneu Obrer d’”Aritmética y Geometría aplicadas a la industria”, durant si més no els anys 1886 i 1887[v]

El 1886 fou nomenat enginyer municipal de l’Hospitalet, i s’encarregà de fer les revisions de les cada vegada més freqüents instal·lacions fabrils.

La literatura fou el segon dels camps en els que va destacar. Va escriure desenes de poemes, en català, la majoria dels quals resten inèdits i conservats a l’Arxiu de l’Hospitalet. Alguns foren publicats en les revistes en les que va col·laborar. A La Renaixensa va començar a publicar textos l’any 1882 amb el pseudònim de Pau de Provençana. Més tard, arribaria a ser-ne redactor. També col·laborà amb La Ilustració Catalana

La Ilustració Catalana, 30 d'abril de 1886, pàg. 219

També va escriure textos en prosa i, com a mínim, una obra de teatre, Lo dia del cop, estrenada el 1889 als teatres de dues entitats de l’Hospitalet, el Casino del Centre i el Casino de l’Harmonia. També podem destacar que el seu poema La Locomotora, amb música d’Anton Vaqué, fou estrenat per la coral La Campestre en la festa major de l’Hospitalet de 1890. Començava...

“Com a serp enverinada

Per lo foc esperonada

Amb un ull encès al front,

la potent locomotora

com rahuenta llançadora

va teixint l’avenç del món (...)”

El seu prestigi literari el va portar a formar part del jurat (com a secretari i mantenidor, el nom oficial) dels Jocs Florals de Barcelona els anys 1887 i 1888, respectivament, amb personatges com Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà, Menéndez Pelayo, etc.

La tercera vessant d’en Sans fou la política. En la seva col·laboració amb les publicacions catalanistes de la dècada de 1880 ja veiem que era un membre actiu d’aquest moviment polític. Podem dir que formava part de la primer generació de catalanistes, la que tenia a Valentí Almirall com a líder. 
 
El Diari Català, promogut per Valentí Almirall el 1879, va ser la primera publicació periòdica catalanista.
 

Tanmateix, l’any 1887 Almirall perd el suport de bona part del catalanisme, el més moderat, el que recolza la celebració de l’Exposició Universal de Barcelona que s’havia de fer l’any següent. Llavors es produeix una escissió del partit catalanista dirigit per Almirall, i es crea la Lliga de Catalunya (és important no confondre-la amb la Lliga Regionalista, fundada l'any 1901). La junta del nou partit es escollida l’octubre de 1887 i Pau Sans fou el seu primer president. També hi eren Lluís Domènech, Narcís Oller, Antoni Aulèstia, etc.

Els partits d’aquella època eren diferents als actuals; n’eren més aviat clubs d’intel·lectuals que feien activitats elitistes. El mes següent, van fer el primer acte públic i en Sans va fer el discurs oficial, en el que va exposar el objectius de la Lliga:

“1er. Reivindicar la personalitat de Catalunya tant temps ha perduda y ara intensament anyorada.

2n. Millorar l’estat present per los medis que la lley permeti; procurant la obtenció del major benestar relatiu de Catalunya en benefici d’ella y de las demés regions d’Espanya, y abogant en pro de la reivindicació, com á oficial,de la llengua catalana; en pro també de la conservació, desenrotllo y purificació del dret català y, per últim, per lo manteniment de les Institucions y costums que caracterisan la vida del Primcipat sens perjudici del seu progrés.

3er. Preparar la realisació en lo temps ménos llarch que sia possible, del verdader y eficàs desenrotllo de la riquesa de Catalunya, baix la base fonamental del travall, perfeccionat per la ciencia y lliurement exercit dintre dels límits de la justicia y la moralitat.”[vi]
Es tractava d’un regionalisme moderat que de seguida es va mostrar més contundent en la seva primera acció pública d’envergadura. Amb motiu de la inauguració de l’Exposició de Barcelona, la Reina Mª Cristina (el rei Alfons XII havia mort) va visitar Barcelona el juny de 1888. La Lliga (sembla que fou en Guimerà) va redactar un Missatge a la Reina Regent amb una llista de reivindicacions: autonomia, oficialitat del català, etc.
 
Arribada de la Reina regent i el Príncep a Barcelona. Font: La Ilustración Ibérica, 26-5-1888.
 

Aquest Missatge... és un dels textos fundacionals del catalanisme polític, dels que s’estudien als llibres de text. Anava recolzat per centenar de signatures, la primera de les quals era la de Pau Sans, president de la Lliga de Catalunya. Per cert, també el van signar de l’Hospitalet, Anton Parera i Codina, president del Centre Econòmic Agrícola i Industrial i Josep Vidal i Enrich, president de L’Harmonia.

El novembre de 1888 fou substituït en la presidència de la Lliga per Domènech i Montaner, el gran arquitecte modernista, representant de la següent generació. Aquest canvi no va ser gens traumàtic, car trobem a Sans en la direcció i activitats del partit en els anys següents. I com la Lliga es va adherir a la Unió Catalanista, i a les assemblees catalanistes, trobem a Pau Sans en l’assemblea que es va celebrar a Manresa, el març de 1892.



Com és conegut, en aquella reunió es van aprovar Les Bases de Manresa, un projecte d’estatut d’autonomia que va significar una altre salt qualitatiu del catalanisme polític. En Sans, amb gairebé 60 anys fou un actiu participant dels debats polítics i de les activitats literàries paral·leles. El 1895 va ser membre de la ponència "Obres públiques segons los principis regionalites" a la 4ª assemblea de la Unió Catalanista [La Barretina, 5-7-1895, p. 2] i l'any següent va arribar a ser membre de la Junta directiva d'aquesta formació política [Lo Gironès, 29-12-1895, p. 2].
A la segona assemblea de la Unió Catalanista, celebrada a Reus el maig de 1893, també hi hagué una delegació de l'Hospitalet. Amb tota probabilitat es tractava d'en Pau Sans. Font: La Ilustració catalana, 15-6-1893.

Les seves activitats públiques gairebé desapareixen a partir d'aquell moment. Ha vist morir la seva dona, un fill i una filla. La salut empitjorà, fins que morí l’octubre de 1901.

Podem considerar aquest enginyer lletraferit catalanista amb sensibilitat obrerista com la primera persona de l’Hospitalet que va arribar a tenir projecció pública a tota Catalunya. Els anys 1887 i 1888 va ser una de les figures literàries i polítiques més importants del país, i, pel que sabem, sense deixar de viure a l’Hospitalet.


[i] Industria e invenciones, 17 d’octubre de 1885, pàg 7   
[ii] “El consumo de carbón en las máquinas de vapor”, Revista ilustrada, vías férreas, 10 de juliol de 1896, pàg.7 
[iii] Las Dominicales del libre pensamiento, Madrid, 11 d'octubre de 1901, pàg.3. 
[iv] La Vanguardia, Barcelona 29 de setembre de 1901, pàg. 4
[v] La Vanguardia, 6 d'octubre de 1881, pàg 5. Segons La Dinastía, 29 de novembre de 1886, p. 2, començaren el desembre de 1886.
[vi] Anals de la Lliga de Catalunya. Discurs llegit en la sessió inaugural lo dia 5 de novembre de 1887 per lo president Pau Sans i Guitart, pàg 7.