jueves, 26 de noviembre de 2015

EL DEBAT TAURÍ I UNA MANIFESTACIÓ BEN SINGULAR



S’imaginen una manifestació per l’Avinguda del Masnou, encapçalada per dos regidors, uns toreros i picadors a cavall i una vaqueta lligada? Doncs, aquesta manifestació va tenir lloc el juliol de 1988. De les moltes que s’han fet a la ciutat, és, segurament, la més singular de totes.

A l’estiu de 1988 a La Florida s’havia instal·lat una plaça de toros al Carrer de Sant Rafael, un indret popularment conegut com “la cuesta de los bomberos”, per ser un vial amb un fort pendent que té en un extrem la caserna dels bombers. En aquest lloc s’hi posaven espectacles ambulants, com el “Teatro Chino de Manolita Chen” o els firaires durant la festa major. Desconec si la instal·lació de la plaça s’havia fet en anys anteriors.
La plaça de toros de La Florida

No era la primera plaça taurina de la ciutat. N’hi havia hagut una primera a Can Vidalet a partir de l’estiu de 1966, anomenada “La Alegría”, i una altra a la Plaça de la Redentora, on ara hi ha l’Institut Pedraforca. No podem precisar els anys en els que van funcionar les dues places. 

Plaça de toros a La Florida, entre l'Avinguda del Torrent Gornal i els carrers Pedraforca i Enginyer Moncunill, vers 1975. Font: https://www.flickr.com/photos/centredestudisdelhospitalet/albums

En març de 1988 el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei de Protecció dels Animals. En ella es prohibien els espectacles en els que es produís patiment als animals. Tanmateix, s’excloïa explícitament les curses de braus “on hi hagi places construïdes”. Per tant, les festes taurines a les instal·lacions considerades portàtils, sí que eren il·legals. I la de La Florida ho era.

Malgrat el coneixement de la llei, la Comissió de Festes del barri va mantenir la festa organitzada per la Penya Taurina. No puc assegurar si es tracta de la “Peña Ángel Leira de Zarzacapilla”, que havia estat fundada en 1986 i que encara existeix i té una activitat notable. Malgrat la negació del permís per fer-la, tot es va organitzar per portar a terme la cursa. 
El dissabte 9 de juliol, amb les entrades venudes, el regidor Roberto Ruiz va anunciar per l’altaveu que l’espectacle no es podia fer per la prohibició guvernativa i que “Catalunya prohíbe la Fiesta Nacional”. Els assistents a la festa es van dividir entre partidaris i contraris de fer la novillada, i després de mitja hora d’estira-i-arronsa el president de la penya va decidir de suspendre-la.

Moments en els que es debatia si s'havia de fer o no la "novillada". Font: L'Hospitalet informatiu, núm. 4, juny-juliol 1988, pàg. 6
Aleshores va ser quan una part del públic va fer la manifestació Carrer de Sant Rafael amunt, fins l’Avinguda del Masnou i va girar a la dreta. Per què aquest rumb? Perquè allà hi havien unes oficines de la Generalitat, en concret de Benestar Social. Aquelles persones van interpretar que la Generalitat era el culpable, o el que més se n’apropava del que tenien a mà per mostrar el seu disgust. I tot va acabar amb el trencament dels vidres d’aquesta oficina. Afortunadament, la vaqueta anava ben lligada i ningú no va prendre mal, en un barri que era en festa major.
La Vanguardia, 10 de juliol de 1988, pàgina 29. Els manifestants portaven pancartes, per tant, no fou una manifestació espontània.
Com podem veure a la foto que va publicar La Vanguardia, al capdavant de la manifestació, amb els dos regidors socialistes Roberto Ruiz (responsable de l’àrea de seguretat ciutadana) i José Vicente Muñoz (regidor del districte de Florida-Les Planes), hi eren els protagonistes del “cartell” de la novillada, Ángel Leria i Manolo Porcel, amb els seus vistosos “trajes de luces”. Segons la premsa els manifestants, uns 400, van cridar “Cataluña es España, la fiesta es nacional” i consignes contra Jordi Pujol.

Més enllà de la imatge, esperpèntica per alguns, digna per uns altres, aquest episodi pot ser considerat com la manifestació d’un conflicte en el que es barregen diverses contradiccions. Per una banda, l’argument dels partidaris de la novillada de que a La Florida hi havia una gran tradició taurina era, com a mínim, exagerada. Per l’altra, la consideració que tenia la Generalitat de les manifestacions culturals que no valorava com a pròpies de Catalunya, posant-les dintre de la Conselleria de Benestar Social i no de Cultura, no ajudava gaire.

El regidor Ruiz va promoure una moció al Ple de l’Ajuntament en setembre, i en el seu suport hi van anar els partidaris de la tauromàquia, alguns dels quals anaven abillats amb els vestits corresponents, banderilles, etc. També va intervenir-hi a favor l’antropòleg Manuel Delgado. La intervenció en contra, del regidor d’IC Jaume Botey, va ser contestada amb xiulets.

Acabo amb una reflexió personal. Ningú no nega la llarga tradició taurina de Catalunya, com passa en algunes altres zones de la Mediterrània i d’Espanya. També hem de recordar que en d’altres regions no existeix aquesta tradició en absolut. Afortunadament, algunes tradicions són abandonades perquè es considera que defensen uns valors negatius. Aquest ha estat el camí de la majoria de la societat catalana en relació als toros.

En aquesta foto, publicada en 1990, encara podem veure la plaça de toros.

Les persones que som contràries al maltractament animal estem molt contentes de que hagin estat prohibides les curses de toros al Principat. Si l’espanyolitat s’ha de basar en la defensa dels toros…

sábado, 14 de noviembre de 2015

ELS INICIS DEL PISTOLERISME I L’HOSPITALET

La nit del 30 de novembre de 1917, l’Antoni Trinxet sortia de la seva gran fàbrica tèxtil de la Carretera de Santa Eulàlia en direcció a casa seva. Segurament estava neguitós: només feia 7 mesos que el seu pare i fundador de l’empresa havia mort i aquest temps en el que dirigia l'empresa havia estat complicat, especialment per les tensions amb el sindicat dels contramestres. 
Treballadores d'una fàbrica de l'Hospitalet (probablement de Can Trinxet) vers 1920. Tot i que l'aclaparadora majoria de la mà d'obra del tèxtil era femenina, el pistolerisme fou un fenomen majoritàriament masculí.

Els contramestres, que fins feia ben poc eren els seus homes de confiança a la fàbrica, ara també havien creat un sindicat, el Ràdium, i plantejaven les seves reivindicacions. D’altres empresaris havien cedit, però ell i tres més de Sants es mantenien inflexibles.
Des de l’inici de la Gran Guerra, els negocis anaven molt i molt bé. Havien fet una gran ampliació de les instal·lacions fabrils, però els i les treballadors/es manifestaven el seu descontentament de moltes maneres, perquè els preus pujaven molt més que els salaris. L’exèrcit havia hagut d’intervenir per esclafar la vaga general de l’estiu anterior. Fins i tot, l’empresari aprestador Tapias havia estat assassinat unes setmanes enrere...
De sobte, a la Carretera de la Bordeta, a l'alçada del Carrer Portugalete, uns trets el van sorpendre. Ens imaginem que després de l’ensurt, va veure alleujat que només una bala l’havia fregat. Tanmateix, el seu cotxer, Miquel Esquirol, no va tenir tanta sort, i va rebre un tret a la panxa, que va provocar la seva mort.
Antoni Trinxet

En el grup que els van disparar hi eren els germans Pere i Joaquim Vandellós, dos joves de Santa Eulàlia. En aquell moment, Trinxet no sabia que aquell fet formava part de la primera onada d’atemptats contra els patrons i els seus al·liats. Els fets, per ordre cronològic, foren:

- Intent d’assassinat del Josep Oller, majordom de la fàbrica de Valet, Vendrell i Cia., el 5 d’agost del 1917, a Sants.

- L’assassinat a trets del Joan Tapias, empresari, el 7 d’octubre del 1917, al Clot.

- La mort del Jaume Casadevall, fill de l’encarregat de la fàbrica de Eusebi Bertrand i Serra, a la Marina de Sants, el 24 d’octubre del 1917.

- L’atemptat contra Antoni Trinxet, en el que va morir el seu cotxer, Antoni Esquirol, el 30 de novembre del 1917, a la carretera de la Bordeta.

- La mort de Joan Llopis, empleat de la fàbrica de Trinxet, el 27 de desembre del 1917, a Sants.

- L’agressió a Jerónimo Figueras, director de diverses seccions de la fábrica Busquests Germans, el 4 de gener del 1918, a l’Hospitalet.

- Mort de Josep Albert Barret, president d’entitats patronals del metall, el 8 de gener del 1918, a les portes de l’Escola Industrial, on era professor; el seu company Francesc Pastor, també fou ferit.

No es va incloure en el sumari l’explosió d’un artefacte al Passeig d’Isabel II, també al gener del 1918.  
Portada de la publicació L'Esquella de la Torratxa de 1920
Qui els havia fet aquests atacs? El poder reaccionà i es va nomenar, el febrer del 1918, al magistrat Galo Ponte com a jutge especial per a tractar aquests fets, coneguts com “los crímenes societarios”. Avui sabem que aquesta fou la primera pàgina del pistolerisme barceloní.

El pistolerisme és l’episodi històric, que començà vers el 1917 i acabà en 1923, al que podem definir com l’enfrontament armat entre grups més o menys lligats als sindicats obrers d’esquerres, i grups afins a la burgesia: les forces de l’ordre, grups parapolicials o grups sorgits dels sindicats reaccionaris.

El sindicat que més s’associa al pistolerisme és l’anarquista CNT. Tanmateix, en el naixement del pistolerisme va tenir tanta o més importància una altra organització sindical: el Ràdium.

La policia començà a actuar i en abril de 1918 hi havia, com a mínim, vint homes empresonats i set més estaven en crida i cerca, encara que moltes altres persones foren detingudes al llarg de la investigació policial. 
El Poble Català, 21 de febrer de 1918.

Les versions policials són molt parcials i interessades, i només són creïbles quan són confirmades per l’altra part. Pel Ràdium tenim l’obra escrita per Jaume Marquès, que en formà part durant tota la seva vida que i conegué als fundadors del sindicat. L’aparició del Ràdium fou rebuda amb alarma i rebuig per part del patrons, que van decidir acomiadar a tots els contramestres i ajudants que s’hi afiliessin o fessin proselitisme. Les empreses que més van destacar en la lluita contra el Ràdium foren La España Industrial (dels Muntadas), Balet i Vendrell, Batlló i Trinxet. Ho explicava així:
L’hostilitat posada de manifest per part dels patrons tèxtils més importants de Barcelona contra el naixent Sindicat de Contramaestres “EL RÀDIUM” va ésser la causa del començament d’un lamentable període d’agressions entre alguns acomiadats i els que ocupaven els seus llocs de treball i els que els contractaven, al llarg del qual hi va haver un nombre indeterminat de víctimes, alguna d’elles mortal.
Aquells fets varen impressionar bona part de la població, no pels fets en si mateixos, puix que de molts anys ençà hi havia hagut nombrosos atemptats i actes de violència per causes semblants, en el ram del tèxtil i en altres rams, sinó pels seus protagonistes, perquè era la primera vegada que uns treballadors ben qualificats com eren els contramestres intervinguessin en una lluita d’aquella naturalesa, lluita que en el fons detestaven, però davant del que consideraven una agressió per part dels patrons contra la seva vida i la de la seva família en deixar-los sense treball pel fet d’haver-se afiliat a un sindicat, alguns d’ells varen creure que era l’únic mitjà de defensa al seu abast, ja que, pràcticament, no hi havia cap llei ni cap disposició que reconegués, de fet, el dret de vaga, la lliure sindicació i que garantís el lloc de treball; contràriament, els patrons, al·legant qualsevol motiu, tenien el dret d’acomiadar els treballadors, sense que aquests poguessin recórrer contra aquella decisió (...); solament tenien la possibilitat de comptar amb el suport de la resta dels treballadors de l’empresa, cosa que no era gens fàcil, puix que podia significar també la pèrdua dels seus llocs de treball. [1]

La desesperació, la persecució de la que eren objecte, la negativa al diàleg dels patrons i del poder polític van empènyer al Ràdium a incorporar-se als hàbits violents habituals en uns altres ambients obreristes. Dels set atemptats inclosos en el sumario de los crímenes societarios, quatre, els d’Oller (de la fàbrica de Balet i Vendrell), el de Casadevall (d’una altra gran fàbrica tèxtil de Sants, la de Bertrand i Serra) i els dos de la fàbrica Trinxet, estan relacionats, amb tota seguretat, amb el conflicte del Ràdium.

Un aclariment; quan parlem del conflicte del Ràdium no estem parlant de si legalitzar o no un sindicat d’uns obrers que, al cap i a la fi, eren una minoria en el conjunt del sector tèxtil. Es tractava d’escapçar el moviment obrer en el ram més important de l’economia i de l’obrerisme. Els contramestres eren pocs, però eren els més qualificats, sovint amb més coneixements que els patrons o els enginyers. Eren, potser, l’última expressió dels orgullosos “homes d’ofici” amb capacitat per desenvolupar una activitat econòmica sense el concurs de la burgesia. Eren, segons la Soli, “el eje del Arte Textil” i, per tant, eren temuts pels patrons quan no els tenien sota el seu domini, com fidels subordinats a l’espera d’ascendir a majordom.

Pel que fa a la CNT, el seu dirigent Ángel Pestaña va escriure en 1923 que a Barret el van assassinar l’Eduard Ferrer, aleshores dirigent de la CNT però en realitat infiltrat de la policia, i cinc sindicalistes als quals Ferrer va convèncer que era una decisió del sindicat perquè Barret “era el patrono que más intransigente se mostraba a las reivindicaciones de los obreros metalúrgicos[2]
 
Pestaña, ferit després de ser atacata pels pistolers de la patronal a Manresa en 1922.

És a dir, que reconeix que els autors materials de la mort de l’empresari foren cenetistes, encara que els instigadors fossin l’ambaixada alemanya, el seu agent, el comissari Bravo Portillo, i el confident d’aquest, l’infiltrat a la CNT Ferrer. Aquests cinc homes eren els germans Joaquim i Pere Vandellós (molt probablement residents a Santa Eulàlia), Pere Boada, Pere Valero i Salvador Espina.
Pere Vandellós

Per tant, Barret havia estat assassinat pels serveis secrets alemanys, perquè a les seves fàbriques s’hi treballava pels francesos. Al llarg de l’any 1918 l’òrgan cenetista Solidaritat Obrera va publicar unes cartes que mostraven que el cap de la policia Bravo Portillo estava a sou dels alemanys. Era evident, doncs, qui havia comès l’atemptat i qui estava interessat en trobar caps de turc, tot reprimint la CNT de passada[3]
Val a dir que la mort de Barret fou la inspiració per Eduardo Mendoza en la seva primera i gran novel·la, La verdad sobre el caso Savolta
Ah!, les fàbriques de Savolta eren a l'Hospitalet.
Si voleu saber més...
 http://www.raco.cat/index.php/QuadernsCELH/article/view/250000/357497



[1] La campanya de la Soli es basava en unes cartes entorn a les quals hi ha un debat, encara no aclarit avui, sobre la seva autenticitat; vegeu BALCELLS, Albert. El pistolerisme a Barcelona (1917.1923), Barcelona, Pòrtic, 2009: 45-46 i PRADAS, Mª Amàlia. L'anarquisme i les lluites socials a Barcelona 1918-1923: la repressió obrera i la violència, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2003


[2] PESTAÑA, Ángel. Terrorismo en Barcelona (memorias inéditas), Barcelona, Planeta, 1979: 96


[3] MARQUÈS, Jaume. Història de l'organització sindical "Ràdium", Barcelona La Llar del llibre, 1988: 45-46