Mostrando entradas con la etiqueta Sexenni. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Sexenni. Mostrar todas las entradas

jueves, 30 de noviembre de 2023

EL CASINO DEL CENTRE, 150 ANYS D'HISTÒRIA A L'HOSPITALET

No és gens habitual que una entitat faci 150 anys. El Casino del Centre els ha fet. La meva petita aportació a aquest aniversari és el següent article, que també és el reconeixement a les persones que en les darreres dècades han agafat el relleu (no és fàcil, ho sé prou bé, però també és apassionant i divertit) i han obert el Casino a la ciutat.

La Fundació

El 31 de juliol de 1873, 25 homes de l’Hospitalet van constituir el Centro Económico, Agrícola e Industrial de la Villa de l’Hospitalet. En van fer 72 participacions de la propietat de l’entitat de 125 pessetes, fins a un total de 9 mil. Uns quants van adquirir quatre, d’altres dues o una. Aquests copropietaris van comprar un terreny per a construir l’edifici del Casino.

Per a portar a terme la construcció, que va costar 41.750 ptes, els condominis van fer aportacions, destacant les 2.500 de Jaume Arús i Antoni Parera, les 1.500 de Gabriel Campreciós, les 1.250 de Joan Cerdà i les 1.000 de Francesc Goyta, Francesc Company, Rafael Casas, Francesc Prats, Josep Oliveras, Joan Massagué, Antoni Durban i Jaume Mestres. La resta, 20 mil ptes, fou coberta per obligacions de 100 ptes. de persones vinculades als promotors i interessades en ser sòcies.

A la llinda de la porta de l’edifici del Casino hi havia la data de 1874, que s’interpreta com la de la seva construcció. Es tracta d’una obra amb alguns elements artístics, en la línia historicista dominant en l’epoca: pilastres jòniques adossades, entaulament dòric, formes geomètriques, pòrtic lateral amb columnas toscanes, etc. En resum, dintre del repertori historicista, l’arquitecte, el qual desconeixem, va escollir les formes clàssiques.

El reglament de la societat no fou aprovat pel Govern provincial fins l’octubre de 1876 i deia que el seu objectiu era l’oci i que s’hi prohibien les activitats polítiques[i]. Era un formulisme, perquè en aquesta mena d’entitats es feien activitats lúdiques, però també molta política.

Qui va crear el Casino i per què? En va ser la resposta de la classe més rica i conservadora del poble a l’altre entitat, més progressista, l’Harmonia. Situem-nos, som en el Sexenni Democràtic; la Revolució Gloriosa (1868) havia derrocat la monarquía borbónica i havia instaurat un règim força democràtic. La nova llibertat d’associació va permetre que al desembre fos legalitzada l’Harmonia, després de las tiránicas cuanto absurdas órdenes del gobierno derribado[ii].

L’any 1873 va ser proclamada la Primera República i a l’Hospitalet governaven els republicans federals i controlaven l'Harmonia. L’oligarquia local va decidir crear la seva entitat, que ja es va desenvolupar durant els anys posteriors, amb un règim polític que li era favorable i amb el que tornarien a manar al poble.

Qui havia darrere la creació del Casino? Si ens fixem en els principals copropietaris trobem a les persones més riques del poble i les principals figures polítiques del conservadorisme local, Jaume Arús i Antoni Parera. Tots dos van ser alcaldes en diverses ocasions, sempre en moments en el que el dret de vot era reservat als homes més rics.

També hi eren a la llista de condominis Francesc Goyta, conservador, alcalde en 1879, i Rafael Casas, progressista moderat, alcalde entre 1869 i 1872. Els cognoms Prats, Oliveras, Campreciós, Durban, etc., eren els de l’oligarquia local de propietaris de terres i masovers acomodats. També trobem alguns comerciants i al mestre de la nissaga Madorell.

Oci, negocis i política

Pel que sabem i podem imaginar, la vida de la nova entitat va discórrer entre l’organització de l’oci, tant el quotidià com les festes, i l’activitat política. Comencem amb les festes.

Val a dir que existia una veritable competició entre les entitats del poble per fer les activitats més lluïdes en les festes majors. En les dècades finals del segle XIX i les primeres del XX el Casino Harmonía i després el Nueva Harmonía, el Casino del Centre, l’Ateneo La Unión i el Centro Democrático Republicano feien les propostes per la Festa de Sant Roc: teatre, balls, concerts...[iii] Vejam dos exemples de 1884 i 1889:

Durante los dias 16, 17 y 18 del corriente mes, celebrará su fiesta mayor el pueblo de Hospitalet. El primero de dichos dias, festividad de San Rogue, se celebrara en la iglesia parroquial una solemne función religiosa en la que una nutrida orquesta ejecutará una misa del maestro Mercadante, con sermón á cargo del Rdo. Dr. D. Alvaro García, capellán castrense. Por la tarde se elevarán algunos globos aereostáticos y por la noche tendrá lugar una función dramática en el teatro de la Armonia, poniéndose en escena la obra de Echegaray “Conflicto entre dos deberes”. El dia 17 habrá bailes mañana y noche en el gran Casino del Centro y en los entoldados al efecto, y por la tarde tendrá lugar un gran concierto vocal é instrumental y después de este se dispararán castillos de fuegos artificiales. Finalmente, el dia 18 habrá grandes bailes tarde y noche.”[iv]

Ball de gala al Casino, 1902.

Del 15 al 18 del corriente celebrará su fiesta mayor la villa de Hospitalet de Llobregat. El dia 15 se cantarán los oficios en la iglesia parroquial en honor de Nuestra Señora y el 16 en loor de San Roque, tutelar de la villa. El primero de los dos citados dias se dará función por la noche en el teatro del Casino del Centro, poniéndose en escena «El esclavo de su culpa» y estrenándose la comedia en dos actos «Lo dia del cop», original de don Pablo Sans y Guitart. El dia 16 se darán funciones en el teatro de la Sociedad coral campestre, en el que se ha montado un espacioso entoldado del Casino de la Armonía. En los dias 17 y 18 se verificarán bailes de sociedad en el Casino del Centro y en los entoldados del Ateneo, Sociedad coral campestre y Casino de la Armonía. El dia 17, á las nueve de la noche, se disparará un ramillete de fuegos artificiales. El Ayuntamiento, como lo tiene por costumbre, entregará una limosna á los pobres».[v]

El Casino participava en les festes d’estiu i hivern i en el Carnestoltes. N’organitzava balls, concerts i representacions teatrals, algunes de les quals amb un quadre escènic propi. 

Continuem amb la política. L’any 1888, els presidents del Casino, Antoni Parera, i de l’Harmonía, Josep Vidal, van ser dels signants del “Missatge a la Reina Regent”, redactat amb motiu de la visita de la Reina Mª Cristina va fer a Barcelona per a inaugurar l’Exposició Universal de Barcelona.

Es tractava una moderada afirmació catalanista i una llista de reivindicacions d’autogovern. N’anava recolzat per 2.601 signatures, la primera de les quals era la de l’hospitalenc Pau Sans, president de la Lliga de Catalunya. Per tant, trobem al Casino en les beceroles del catalanisme. N’Antoni Parera, president del Casino, és un dels dos signants de l’Hospitalet. Si és el mateix Antoni Parera dels fundadors, ja hem parlat d’ell, dels més rics i conservadors del poble.

Vaivens polítics

El Casino va continuar lligat al catalanisme conservador, i l’any 1906, tenia molta relació amb la primera associació catalanista de l’Hospitalet, el Foment Autonomista de l’Hospitalet i amb l’Escola Catalana del Dr. Robert, que ja funcionava la primavera de 1907. En relació a aquesta escola va crear una biblioteca. Foment, Escola i biblioteca acabaren tenint la seu al Casino en 1918.

En una època en la que les entitats locals eren les terminals de partits i sindicats, el Casino va esdevenir-ho de la Lliga Regionalista, probablement el partit més important d’aquell temps. Aquesta conjunció fou impulsada per en Just Oliveras, figura clau de la política local del moment. L'entitat canvià de nom i passà a dir-se Centre Autonomista de l’Hospitalet.

L’any 1918, un grup de joves aficionats a l’excursionisme crearen el Grup Excursionista Saltadiç i ho feren com una secció del Casino. Val a dir que en aquells anys, aquestes activitats tenien una càrrega política important. Més tard, l’any 1931, el grup va marxar del Casino per les diferències entre les dues línies ideològiques[vi]. Segons el testimoni de Matilde Marcé, en aquell moment la part més progressista va passar a l'Ateneu de Cultura Popular, hereu de l'Harmonia.


El maig de 1926, el Centre Autonomista va haver de canviar de nom i dir-se Casino del Centro, sociedad cultural, industrial y agrícola. També van modificar els estatuts i van incloure: “Queda terminantemente prohibido hablar de política dentro de la Sociedad”. El president que va haver de fer tot això era Francesc Marcé. Eren els anys de la Dictadura de Primo de Rivera i l’entitat va resistir més de dos anys amb un nom i uns principis contraris a les directrius del Govern militar[vii].

El 8 d’abril de 1931, el president del Casino Joan Elias, envià una carta al Governador per demanar el retorn al nom anterior i un canvi d’estatuts que començava: “El Centro Autonomista de Hospitalet, Sociedad instructiva, industrial y agrícola, tiene por objeto: a) Propagar la autonomía de Cataluña (...)”. Es tractava d’una clara declaració de principis, quatre dies abans de les eleccions municipals, les primeres després de la Dictadura, que tothom sabia que eren un plebiscit sobre el règim polític.

La proclamació de la República, el 14 d’abril, va canviar la situació, i el maig es va acordar canviar de nom l’entitat per Centre Autonomista Republicà de l’Hospitalet.  Sembla que els nous nom i estatuts no es van aprovar fins l’octubre de 1932. El primer objectiu de l’entitat era:

a) Defensar l’Estatut de Catalunya i el règim republicà, procurar el major desvetllament de l’esperit català, per a fer possibles i necessàries les convenients ampliacions de l’esmentat Estatut.”

Extraordinària foto del període republicà. També veiem que el coronament de l'edifici era diferent a l'actual.

Malgrat aquesta adscripció republicana, el dia 22 de juliol de 1936, després de derrotar el cop militar a Catalunya, el Casino fou assaltat (com el Centre Catòlic i el Foment Eulalienc), perquè s’interpretava que la Lliga havia fet costat als militars alçats contra la República. Durant la Guerra Civil, l’edifici va estar sota el control dels sindicats CNT i UGT.

Quan acabà la Guerra, el Casino fou ocupat breument per la Falange i va tornar a canviar de nom: va dir-se Casino Nacional (en castellà). Tot i ser considerada addicta al règim, les autoritats li tenien la recança que provocava tot el que procedia de la Lliga. Segons en Carles Santacana, el nou home fort de l’entitat i que va mantenir els lligams amb el poder polític va ser en Joan Layola[viii].

Programa de la festa major del 1948 del "Casino Nacional", l'actual Casino del Centre. Font: http://celh.cat.5comms.com/sites/default/files/2020-03/6-4_SEGLE%20XX.pdf

Les darreres dècades

Durant la postguerra el Casino va tornar a jugar el paper social i cultural d’espai de relacions de les famílies benestants del poble. Amb una gran diferència, però, que ja no era l'entitat d'un poble, era del barri del Centre. Al seu voltant havien sorgit i sorgien uns altres barris, amb els que no es tenia gens de relació.

L’organització de les festes majors ara era en competència amb l’altra gran entitat del barri del Centre (amb l’apèndix del que després es dirà Sant Josep): el Centre Catòlic. L’envelat del Casino era l’aparador més important de la ciutat i el lloc on es va gestar més d'un matrimoni.

Durant aquesta època, va ser l’entitat més important de la ciutat, la que tenia més socis, 366 en 1947[ix]. Les activitats eren diverses, des de les seccions esportives, destacant el hoquei, el teatre, els jocs de taula, etc. 

Un grup de joves amb inquietuds culturals i tarannà progressista, Alpha 63, van integrar-se al Casino l'any de la seva creació, 1963. Tanmateix, la convivència no fou possible, i van marxar abans d'un any.

Els canvis en els hàbits d’oci i a més de la necessitat de diners van fer que en la dècada de 1970 es dediqués l’espai del Casino a discoteca i bingo. Això va permetre entomar les obres de manteniment de l’edifici, especialment les de la façana lateral, descoberta per l’obertura de la Rambla Marina. També en aquells anys es va permetre que les dones fossin sòcies, com recorda Pilar Firmas, i va tenir el seu darrer canvi de nom, i ara es diu Casino del Centre.

L'any 1992 es van celebrar al Casino les Jornades sobre Associacionisme a l'Hospitalet, organitzades pel Centre d'Estudis de l'Hospitalet.

Segons l’exposició organitzada pel mateix Casino amb motiu del seu 150 aniversari, l’any 1992 l’entitat comptava amb 250 socis i patia una disminució en les seves activitats. La incorporació d’altres associacions, com l’Esbart Dansaire (1992), la Coral Elisard Sala (1994) i la Penya Barcelonista El Repartidor (2003), així com la recuperació de la secció de bàsquet (1999), van revifar el Casino, sota la presidència d'Antoni Riera.

A hores d’ara, el Casino del Centre és una entitat ben arrelada a la ciutat, n’és la més antiga, i, alhora, ben lligada al seu pols actual. És l’escenari de moltes activitats socials i culturals, pròpies i d’altres associacions, com ara els actes de l’Espai de lletres; és un punt de trobada de la gent del barri Centre i de tota la ciutat. 

En Josep Miquel Goyta rep la Creu de Sant Jordi, el juliol de 2023.

Amb motiu del 150 aniversari, el Govern de la Generalitat va concedir al Casino la Creu de Sant Jordi. De ben segur que és un impuls per a 150 anys més de ser un protagonista en la història de l’Hospitalet.

Una altra fita de l'aniversari és la publicació d'un llibre, escrit per Adrià Tur, sobre la història del Casino. Si voleu aprofundir en el tema ja sabeu el que heu de fer.

Portada del llibre editat pel Casino, fet per Adrià Tur
 


[i] Les dades relatives a la seva fundació i desenvolupament procedeixen de 

MARCÉ, Francesc, "El Casino del Centro. Apuntes para su historia”, Boletín de Información Municipal, núm. 75, 3r trimestre 1972, pàg. 9-32  

MARCÉ, Matilde. Casino del Centre: 130 Anys a l'Hospitalet, 2003, inèdit.

MATAS, Pilar i PASTOR, Carmen. “Aproximació a l'associacionisme hospitalenc a finals del segle XIX: els fundadors del "Centro Económico Agrícola Industrial", un grup de poder”, Identitats, núm. 4-5-, Estiu, 1990

TUR, Adrià. 150 anys fent Centre, l'Hospitalet, Casino del Centre, 2023

[ii] AMHL “Governació s. XIX-XX”

[iii] Vegeu  GARCIA, Agustí i SANTACANA, Carles.  Les Festes majors a L'Hospitalet: barris Centre i Sant Josep, l’Hospitalet, Centre d’Estudis de l’Hospitalet, 1999, p. 39-45 https://www.celh.cat/sites/default/files/publicacions/pdf/C2_FESTES_POBLE_TRANSFORMACIO.pdf

[iv] La Dinastía, 13-8-1884, pàg. 5047

[v] Diario de Barcelona, 12-8-1889, pàg. 9978

[vi] RIBAS, Josep. De la UEC al Club Muntanyenc, l'Hospitalet, Centre d'Estudis de l'Hospitalet, 2002, pàg. 22-23 https://www.celh.cat/sites/default/files/publicacions/pdf/C1-EXCURSIONISME-ANTECEDENTS.pdf

[vii] Arxiu del Govern Civil, Caixa 92, Expedient 929. Tota la información fins el 1932 procedeix d’aquesta font.

[viii] SANTACANA, Carles. Victoriosos i derrotats. El franquisme a l'Hospitalet de Llobregat 1939-1951, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1994, pàg. 228-237

[ix] Id, pàg. 236

 

jueves, 5 de marzo de 2020

APUNTS PER FER LA HISTÒRIA DEL FEMINISME A L'HOSPITALET

La història del feminisme a l’Hospitalet encara s’ha d’escriure. Això només pretén ser una petita aportació. Animeu-vos!!!
1. Feminisme a partir de 1868
Les llibertats del Sexenni Democràtic (1868-1874) van permetre la creació de les primeres associacions de dones del país, lligades al republicanisme federal, com seccions femenines del Partit Republicà Federal (PRF)[i] . La primera associació de dones que he trobat va ser La Fraternidad, del PRF a Madrid, el 1870, que organitzà activitats contra les quintes[ii]. Les dones va tenir un paper molt actiu en les mobilitzacions d’aquells anys, contra les quintes i els consums, a favor del lliure pensament, etc.
El Museo universal. 31-1-1869, pàg. 6
L’altre gran corrent de les classes populars en aquells temps va ser l’obrerisme, que a Catalunya va optar majoritàriament per la ideologia anarquista. La Federació de la Regió Espanyola de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT) va celebrar el seu II Congrés a Zaragoza l’abril de 1872. Allà s’hi va aprovar una resolució que deia:
“La dona és un ésser lliure i intel·ligent, i, com a tal, responsable dels seus actes, igual que l’home; així doncs, si això és així, el que cal és posar-la en condicions de llibertat perquè es desenvolupi segons les seves facultats. Ara bé, si releguem la dona exclusivament a les tasques domèstiques, la sotmetem, com fins ara, a la dependència de l’home i, per tant, li traiem la seva llibertat.”[iii]
Poc després, el juliol, quatre associacions obreres de l’Hospitalet s’hi van adherir a l’AIT, pel que ens imaginem que aquestes idees va començar a circular pel poble, si més no entre les 191 famílies dels afiliats.

Per tant, tant per la via del republicanisme federal com per la de l’obrerisme anarquista, ideologies i pràctiques socials i polítiques amb força penetració a l’Hospitalet en aquells anys, ens imaginem que van arribar les idees feministes al poble que aleshores no arribava als 3.500 habitants.

Després de la reacció conservadora de 1874, el 1881 va haver una certa relaxació legislativa quan arribaren els liberals al poder. Entre 1881 i 1886 foren creats tres mutualitats femenines, Nuestra Señora de los Dolores, del Carmen de las Mercedes. En els tres casos el president era el rector de la parròquia, però en el segon, tota la junta de 1887 era formada per dones[iv]
 
Desconeixem la raó de la creació de mutualitats femenines en aquests moments, o si n’hi havien a d’altres localitats. Crida l’atenció que hi hagués una presència de dones en l’esfera pública, com era la junta d’una entitat.
2. El feminisme dins el republicanisme i el moviment obrer
El feminisme va continuar desenvolupant-se dins dels corrents ideològics democràtics i igualitaris. Recordem que les primeres manifestacions del feminisme modern van sorgir durant la Revolució francesa o que la Convenció de Seneca Falls fou feta el 1848 en bona mesura per dones mobilitzades a favor de l’abolició de l’esclavitud. 
A un número de 1893 de La Justicia. Órgano del Centro Republicano he trobat la primera referència a Espanya del concepte feminisme tal i com l’entenem avui. Parlant del pedagog argentí Francisco Berra, es deia:  
"(...) se muestra acérrimo partidario de la educación integral de la mujer y sostenedor de las nuevas tendencias del sistema jurídico y profesional europeo, que caracterizan á los que en estos últimos tiempos se ha llamado (y perdónese el galicismo) movimiento feminista."[v]
Fou en una conjunció de tres dones d’aquestes procedències quan es va fundar la primera associació feminista de Catalunya. La Sociedad Autónoma de Mujeres de Barcelona fou creada a Barcelona el 1889 per Teresa ClaramuntÁngeles López de Ayala i Amalia Domingo Soler.
Font: La Actualidad, 12-7-1910 pàg. 29.
Tenia una vessant reivindicativa en lo polític i lo social, però també organitzava cursos i activitats culturals i esportives que fins el moment eren exclusives dels homes. El 1898 López de Ayala creà la Sociedad Progresiva Femenina una continuació de l’anterior, que va existir fins el 1926, quan va morir la promotora.
3. Feminisme burgès
Paral·lelament es va desenvolupar un feminisme més moderat, impulsat per dones burgeses relacionades amb la Lliga Regionalista: Dolors Monserdà, Francesca Bonnemaison i Carme Karr. No arribaven a demanar la igualtat total, però sí que significaven un progrés en relació a la situació de la dona de la seva època. Mary Nash (la historiadora de referència del tema que ens ocupa), les descriu així:
"El feminisme català de principis del segle XX és de signe cultural i social. No se centra en la demanda del vot ni en els drets polítics de les dones. Per tant, no es pot qualificar encara de sufragista. Identifica una agenda d'actuació a partir de la promoció dels drets de les dones als àmbits educatius, culturals i laborals. En aquest sentit, el procés de conscienciació de les dones es pot entendre com a renegociació dels termes del contracte social de gènere, és a dir, de conquesta d'espais de llibertat, i de modificació d'alguns dels elements dels codis de gènere que limitaven la vida de les dones i les seves opcions en aquell moment."
Una de les seves principals obres fou la revista Feminal (1907-1917), en la que hi havia des de pàgines de moda fins a reportatges de les sufragistes angleses. Aquest grup va evolucionar posteriorment cap a un feminisme més combatiu durant la Dictadura de Primo de Rivera i la República. 
A la portada del número 1 de La Ressenya, (continuació de La Ressenya Literària, la primera publicació de l'Hospitalet), del 5 de maig de 1907, trobem un article que comenta l'aparició de Feminal. A la dreta, una portada de Feminal de 1913.
Feminal era comentada i recomanada per la publicació local (la primera) La Ressenya, també de l’àmbit catalanista, relacionada amb el Foment Autonomista, una organització política de l’Hospitalet, creada al voltant del moviment polític anomenat Solidaritat Catalana.
4. El Sindicat “La Constancia” i la revolta de les dones (1918)
El moviment obrer fou el marc en el que el feminisme es va desenvolupar amb més intensitat. La creació d’un dia de la dona treballadora fou un acord de la II Conferència Internacional de Dones Socialistes, feta a Copenhaguen el 1910, amb Clara Zetkin, com principal impulsora.
Clara Zetkin, dirigent socialista i més tard comunista alemanya. Vida Socialista, 26-6-1911
Aquest impuls del moviment obrer femení arribà a Catalunya. El 1912 fou fundat el Sindicat “La Constancia”, el de les dones del tèxtil. El 1913 fou capaç d’organitzar una gran vaga general del sector, que començà a dues fàbriques de Sants i dues de Santa Eulàlia: Caralt i Rifà[vi]. Aquesta gran mobilització va concloure amb una relativa victòria obrera, malgrat el desplegament de les tropes per Barcelona.
 
Les fotos superiors il·lustren la mobilització obrera femenina de la gran vaga de l'estiu de 1913; Mundo gráfico. 20-8-1913, pàg. 21. Les fotos inferiors mostren la resposta del poder: soldats i guàrdies civils; La Hormiga de oro. 9-8-1913, pàg. 8.
La mobilització obrera femenina va tornar a primer pla amb la revolta contra els preus de les subsistències el gener de 1918, que també es va manifestar a Sants-Bordeta-Santa Eulàlia. Manifestacions de dones assaltaren magatzems d’acaparadors, imposaren preus als mercats, etc. Hem de destacar que les accions de les dones eren pacífiques, de vegades contundents, però mai van arribar a ser violentes, en una època en la que la violència era habitual en la lluita de classes.

5. La República

Durant les primeres dècades del segle XX el feminisme es va estendre per la societat catalana. En aquest context, el maig del 1930 es va celebrar una competició d’atletisme a l’Hospitalet, i també hi hagué una competició d’equips femenins.

Aquesta empenta va trobar la seva expressió política en la gran legislació de la República, proclamada l’abril del 1931. Els partits i organitzacions d’esquerres adopten les idees del feminisme. ERC crea les seccions “Feminal” de les seves agrupacions, i a la de Santa Eulàlia destacà Justa Goicoechea, que a les eleccions municipals de 1934 esdevindrà la primera dona regidora de l’Hospitalet[vii].


Justa Goicoechea, la tercera per l'esquerra, treballant a Can Pareto. Font: https://irla.cat/publicacions/justa-goicoechea-hospitalet/, on trobareu una extraordinària biografia.

Dins del món anarquista, el feminisme era molt actiu, i va concretar-se en la creació de l’associació Mujeres Libres, que editava una revista amb el mateix nom, a partir de l’abril del 1936. Sabem que a l’Hospitalet n’hi va haver una agrupació els anys 1937 i 1938. Caldria fer una recerca acurada de l’activitat dels ateneus o grups d’afinitat durant l’etapa republicana.
 
Mujeres Libres, núm. 10, juliol de 1937, pàg.1. https://cgt.org.es/revista-mujeres-libres/ L'activitat de les agrupacions de Mujeres Libres va quedar molt condicionada per l'esclat de la guerra. 

6. L’antifranquisme

El franquisme va significar una regressió brutal en els drets de tota la població, i en especial de les dones. La ideologia falangista dominant tornava a situar les dones en una situació subordinada a l’home i recloses a l’àmbit domèstic. Els moviments antifranquistes van incorporar de mica en mica les reivindicacions feministes.

Al voltant de 1967 es van fer a l’Hospitalet diverses reunions del Moviment Democràtic de Dones, una associació impulsada pel PCE-PSUC, plantejada inicialment com un moviment de dones que feien solidaritat amb els presos polítics, però que va començar a fer plantejaments feministes[viii]. En van participar Manuela Carmena, Montserrat Roig i dones de l’Hospitalet com Mercè Olivares y Pura Fernández. També podem esmentar que en la dècada de 1970 va viure i militar al PSUC de l’Hospitalet Mª Dolors Calvet, que va destacar en la lluita feminista, i va ser diputada als primers parlaments democràtics espanyol (1977) i català (1980).



Butlletí de l'AV de Can Serra, 1975.

L’àmbit en el que es va desenvolupar més el feminisme en aquells temps va ser el moviment veïnal. A les diferents associacions de veïns (AV) que es van crear a tots el barris no van trigar en aparèixer “vocalies de dones”. Aquestes vocalies fomentaven la creació de grups de dones en les que aquestes podien sortir de casa i compartir el temps i les experiències. A finals dels 70's, diverses AV tenien dones presidentes, en una època en la que era molt difícil que això passés.
Acreditació de les Jornades Catalanes de la Dona de la meva mare, María López Molina, en representació de l'Associació de Veïns de Pubilla Casas. Font: CELH DOC 0201 Jornades / d. María López Molina.  
 
Alguns d’aquests grups van evolucionar cap a un activisme feminista molt intens. Clara Parramon ens comenta:
Al meu entendre, no és una simple coincidència que un activisme femení potent i els moviments veïnals emergissin en la mateixa dècada. Com a molts altres municipis, en els barris hospitalencs les funcions atribuïdes a l’espai domèstic, és a dir, els treballs de cura i d’atenció a les persones que les dones acostumem a assumir, estaven en perill. Només cal recordar –especialment en el barris aleshores més nous– que, com he dit en altres ocasions, en els espais on es menjava, es cuidaven les criatures, s'atenia a la gent gran, no hi havia ni mercats, ni escoles, ni escoles bressol, ni ambulatoris. En aquelles condicions, el protagonisme femení per dignificar la vida comunitària va ser rellevant i es troba en l'origen de moltes de les escoles, mercats, parcs, centres de salut avui existents.”[ix]
Jornades Catalanes de la Dona, 1976. La segona per la dreta de les assegudes a les cadires és Mercè Olivares. Fotografia de Pilar Aymerich. Font: https://www.museoreinasofia.es/coleccion/obra/jornades-catalanes-dona-inauguracion-jornadas-maria-aurelia-capmany-leyendo-su

Les vocalies de diverses AV van participar en les Jornades Catalanes de la Dona, el maig del 1976. Aquesta reunió va significar un punt d’inflexió decisiu i va posar el feminisme en l’agenda política de la Transició, en un moment en el que es començava a dissenyar el futur polític i legislatiu del país. Al primer ajuntament democràtic de la nova etapa, 1979, n’hi havia tres dones: Pilar Ferran, Fina Martínez i Mercè Olivares.


No tant com al moviment veïnal, però també al moviment obrer dels 70’s es va deixar sentir el paper de les dones i la lluita per la igualtat. En aquest sentit, a l’Hospitalet vam ser pioners en les sentències judicials, després d’importants mobilitzacions i vagues, que ratificaven que a igual feina homes i dones havien de cobrar el mateix. Era l’any 1977, i fou a les empreses INDO i TEMSA.
 

"L'Hospitalet dels anys 70 : el final d'una dictadura" (2007). A partir del minut 28 explica les experiències de TEMSA i INDO.


També foren liderats per les dones els importantíssims moviments de renovació pedagògica, llavor del sistema educatiu actual. Hem de destacar el paper de Montserrat Company.

7. Els darrers anys

Un cop aconseguida la igualtat legal amb el nou règim democràtic, va començar el llarg camí per arribar a la igualtat real, que encara no s’ha aconseguit. 

Font: En Equipo, revista de l'AV de Santa Eulàlia, 1983. El contingut del mural és prou explícit.
 
Per exemple, al tercer consistori democràtic, escollit el 1987, només hi havia dues regidores, menys que en el primer. El 2011 ja hi teníem una alcaldessa (des del 2008) i vuit regidores més. El 2015, l’alcaldessa i set dones més. El 2019, l’alcaldessa i dotze dones més, gairebé la meitat del consistori. Com a mínim s’havia aconseguit la paritat política gràcies a que diverses candidatures l’havien aprovat prèviament per la confecció de les llistes electorals. Sense quotes que corregeixin les desigualtats que no eliminem, no ens apropem a a la igualtat.

Mural fet l'any 2006.
 
A partir de la dècada de 1980 apareixen grups de dones al marge del moviment veïnal, seguint l’exemple de Can Serra. L’any 1984 es va crear la de Santa Eulàlia. Vam entrar al s. XXI amb una dotzena d’entitats d’aquesta mena, on es practicava la sororitat abans que es popularitzés aquesta paraula. 

El 2002 va aparèixer Mujeres P’alante, un grup que respon al col·lectiu de dones del darrer episodi immigratori, que va començar vers 1999. Des de les institucions també es va prendre consciència del tema i el 1986 es va crear el Programa Municipal de la Dona (PMD) i el Centre d’Atenció i Informació a la Dona (CAID). 

L'any 2013, els diversos grups de dones de la ciutat van coordinar-se en el projecte "Les dones de l'Hospitalet teixim el nostre futur".
 
CC.OO. ha tingut una primera secretària general local dona, Asun Romero, des del 2001. Fou substituïda per una altra dona, Liliana Reyes, el 2019 i per una altra Lorena González, en 2023. 

El moviment veïnal, curiosament, s'ha mostrat menys permeable a la dirigència femenina, amb excepcions a Collblanc-Torrassa (Ana González i Loli Luna), Can Serra (Petra Muñoz) o Bellvitge (Montse Abolafia i Emma Núñez)...

En els darrers temps s’han produït dos fenòmens: la constatació de que la desigualtat real de gèneres (amb la discriminació, la violència, les bretxes, etc.) no desapareix per l’acció de les lleis igualitàries i l’aparició d’una reacció del masclisme lligada a l’ascens de l’extrema dreta. 


Manifestació feminista a l'Hospitalet, 2019. Font: lhdigital
 
Això ha provocat una revifalla dels feminismes, en plural, perquè, com en tots els moviments socials, hi ha diferents idees i pràctiques dins d'aquest. El que tenen clar cada vegada més dones, en especial les joves, és que sense lluita ni mobilització feminista continuaran patint feminicidis, violència i discriminació.
 
De totes les mobilitzacions feministes dels darrers temps, podem destacar Vaga Feminista LH, una plataforma d'associacions i persones que es coordinen i mobilitzen des del 2019.  
 
 
Confio en que també es vegi ben clar que la igualtat de gèneres ha de ser lluitada de forma específica, però que forma part de les altres lluites per la igualtat, i que la defensa del masclisme i el patriarcat procedeix de qui defensa les desigualtats de classe, de raça, etc...
 

Podem concloure amb la xerrada d'Òscar Garcès: "Dones de l'Hospitalet: condició obrera i lluita política i sindical i feminisme".


Amb un reportatge de TV3 en el que Mercè Olivares ens parla de les vocalies de dones de les AV.

https://www.ccma.cat/324/quan-anavem-a-londres-lavortament-durant-el-franquisme/noticia/2994697/

I una conversa sobre aquest tema a l'espai "Algunes històries de l'Hospitalet" al programa Veïns de la Televisió de l'Hospitalet.
 
 

 https://lhdigital.cat/web/digital-h/televisio/veure-video/-/journal_content/56_INSTANCE_ZrP3/11023/14636476





[i] Juan Carlos Pisabarros “La Revolución Gloriosa y los inicios del republicanismo en la provincia de Alicante” dins La historia, lost in translation? Actas del XIII Congreso de la Asociación de Historia Contemporánea, Cuenca, Ediciones de la Universidad de Castilla-La Mancha, 2016, pàg. 1116, explica el cas d’Alacant.
[ii] La Igualdad. 9/3/1870, pàg. 2
[iv] AMH "Correspondència 1887".
[v] La Justicia. 21/4/1893, pàg.1
[vi] La Correspondencia militar. 29/7/1913, pàg. 2 i La Época 29/7/1913, pág. 2
[viii] BENGOECHEA, Soledad. Les dones del PSUC, Barcelona, Els arbres de Fahrenheit, 2013, pàg. 60-62
[ix] PARRAMON , Clara. “Activisme femení a l’Hospitalet en la dècada de 1970”, Quaderns d’Estudi, núm. 30, pàg. 139. https://www.raco.cat/index.php/QuadernsCELH/article/view/332041/423308