EL TRIBUNAL D'ORDRE PÚBLIC I LES CCOO

(Intervenció durant l'acte de reconeixement als i a les militants de CCOO de l'Hospitalet i Barcelona repressaliats/des pel TOP, amb motiu del 60è aniversari de la CONC, el 14 de novembre de 2024, a la seu del sindicat, a Via Laietana)

El Tribunal d’Ordre Públic (TOP) fou creat per, com diu el seu nom, mantenir l’ordre públic. Durant el franquisme, ja sabem el que volia dir això: reprimir els moviments socials, la protesta política i, en general, tot allò que no entrava en la seva estreta visió de la moral catòlica i la vida pública inspirada en una caserna.

Detinguts de l'Hospitalet desplaçats a Madrid per ser jutjats al TOP, l'any 1971. Mateo Minguillón, Narcisa Sempere, Felipe Cruz, Pura Fernández, ?, Avelino Agudo i Jaume Valls.

El franquisme, la versió espanyola del feixisme, va tenir moltes cares i va perseguir, detenir, torturar i matar centenars de milers de persones per moltes raons, persones lluitadores per les llibertats, els drets nacionals catalans/bascos/gallecs, etc.

Però, segurament, la raó principal del cop del 36 i de la imposició del règim franquista durant els llarguíssims 40 anys va ser la lluita de classes. Els militars van ser l’eina del capital, que veia perillar els seus interessos. No debades, la primera de les lleis fonamentals del franquisme va ser el Fuero del Trabajo, en 1938, encara en plena guerra civil.

El franquisme va ser per davant de tot, el règim dels terratinents, de la burgesia i dels banquers i va esmerçar tots els seus esforços, i ja sabem què volia dir això en els temps de la dictadura, en mantenir l’ordre social d’aquell capitalisme salvatge, en el que mig país vivia en la pobresa.

Per tant, la repressió dels moviments socials i del moviment obrer va ser la majoritària i va tenir diverses formes. En els primers moments, durant la Guerra, el bàndol franquista va actuar amb una ferocitat i una crueltat enormes. La tempesta de mort que va caure sobre els pobles d’Extremadura després de la modèlica ocupació de terres de març del 36 només s’explica des de l’odi al camperol pobre i les seves lluites per part dels amos.

Amb el pas dels anys, el règim va haver de fer diverses operacions de maquillatge i disfressa per a mantenir l’essència feixista sense semblar-ho, especialment quan havia de ser acceptat en algunes taules del món occidental, de la mà de l’oncle Sam.

El TOP va formar part d’aquesta maniobra de canviar la imatge però de mantenir les essències del règim, en aquest cas de la repressió dels moviments polítics i socials favorables a la democràcia i la classe treballadora. En fou creat el desembre del 1962 per a substituir d’altres institucions, com el Tribunal Especial de repressió de la Maçoneria i el Comunisme i per portar a la jurisdicció civil el que sovint es jutjava encara en tribunals militars. 

Una imatge del TOP. Font: Del TOP al Supremo

Val a dir, però, que els consells de guerra contra civils no van desaparèixer del tot; recordem el Procés de Burgos (1970), el cas de Salvador Puig Antich o els dels darrers executats dels franquisme en 1975. 

L’existència del TOP (desembre 1963-gener 1977) volia mostrar que aquesta repressió pròpia d’estats de guerra o de jurisdiccions d’excepció, era minoritària o en vies de desaparició. En el seu preàmbul, es deia que el nou tribunal era per perseguir a les persones que fessin accions amb l’objectiu de “subvertir los principios básicos del Estado, perturbar el orden público o sembrar la zozobra en la conciencia nacional”[i]. Sobre la seva qualitat jurídica, o millor dit l’absència de qualitat jurídica, segur que els testimonis d’avui ens informaran molt millor.

La primera sentència, el gener de 1963, va ser contra un paleta que després de beure una mica més del compte va veure al dictador per la televisió i va cridar “¡me cago en Franco!”[ii]. Li va caure un any per injuries contra el Cap de l’Estat. Segur que els crits de Timoteo, que així es deia el nostre protagonista, van generar molta zozobra en la conciencia nacional.

Cartell de l'acte del 14 de novembre.

Moltes de les accions del TOP i de la repressió franquista en general tenen aquest punt ridícul que ens farien riure si no fos perquè el judici al TOP és una baula en una cadena que començava per la detenció, les tortures en les comissaries a mans de la Brigada Político-Social, les multes, els acomiadaments i els anys a presó. Els informes d’aquesta Brigada, obtinguts amb tortures que mai van ser investigades pel tribunal, n’eren prou per bastir l’acusació, que sovint acabava en condemna.

Com hem comentat, la repressió del franquisme, donat el seu caràcter de reacció de la classe alta davant les reformes socials o el perill revolucionari, va ser especialment dura contra la classe obrera i el moviment obrer. Es confirma aquesta afirmació quan veiem que més del 70% dels procediments van ser contra persones de classe treballadora per motius més o menys relacionats amb l’obrerisme.

Dins d’aquest moviment obrer, il·legal i perseguit, les noves CCOO van anar guanyant protagonisme. La major part dels jutjats pel TOP a Catalunya i a l’Hospitalet eren del binomi CCOO/PSUC o d’alguna de les escissions del sindicat i del partit.

La repressió es va desfermar contra CCOO pels bons resultats per a les candidatures organitzades des de les CCOO a les eleccions sindicals de 1966, l’increment de la conflictivitat obrera que es produí al voltant de les discussions dels convenis per 1967 i la participació de CCOO en les mobilitzacions contra el referèndum que la dictadura convocà del desembre sobre la nova Llei Orgànica de l'Estat. 

Una primera caiguda d'una part de la direcció de Comissions, amb l'Ángel Rozas i Toni Farrés, es va produir el 26 de desembre de 1966 a Sabadell. El 16 de març de 1967, el Tribunal Suprem declarà il·legals les CCOO, considerant-les una “organització filial del Partit Comunista”. El 21 d’abril fou decretat l’Estat d’Excepció a la província de Biscaia i s’endurí la repressió a tot arreu contra el moviment obrer arran de la campanya de solidaritat amb l’empresa basca “Laminados de Bandas”.

Les detencions durant la celebració del 1er de maig de 1967 a Torre Baró o la caiguda d’abril de 1968 dels i de les militants que preparaven la clandestina manifestació del 1er de maig a l’església de Santa Eulàlia de Provençana en són dos exemples d’aquesta repressió que va acabar al TOP. Destaco aquests fets perquè va ser arran d’aquestes detencions que la jove advocada Manola (es veu que li deien així) Carmena, que es trobava a l’Hospitalet per raons político-familiars, va ser l’advocada d’alguna de les persones detingudes, com la Pura Fernández.

 També vull destacar que les reunions es feien a esglésies. En primer lloc, perquè no hi havia gaires més espais públics on fer-les. Els locals del sindicat vertical no eren a disposició dels activistes del moviment obrer i l’oferta no era molt gran aleshores. Però el que és més important és que una part del clergat es va posar del costat del moviment obrer i de l’antifranquisme. M’agrada recordar que aquests dos col·lectius 30 anys abans s’estaven matant.

Tan importants eren les esglésies per al moviment obrer, que quan uns capellans molt progres molt progres, van decidir viure a un pis de Can Serra i no tenir un edifici per a la parròquia, els militants antifranquistes, amb els de CCOO al capdavant, els van dir que no podien prescindir-ne. Llavors es va donar la situació de que comunistes, socialistes, sindicalistes en general van construir un edifici, la Casa de Reconciliació, que també va servir per a església.

Durant els anys de la seva vigència, quinze i pico, el TOP inicià 22.660 procediments, que afectaren a més de 50.600 persones, de les quals més de 6.700 van ser condemnades a més d’11.700 anys de presó. El 60% dels procediments es van concentrar entre 1973-1977, quan l’antifranquisme.

Una altra dada significativa és que les dones van ser gairebé l’11% de les persones processades, un 12,2% a Catalunya. Aquí es reprodueix el model social dominant en aquell moment. El treball productiu formal era majoritàriament masculí, però sense el treball reproductiu, portat a terme gairebé de forma exclusiva per les dones, no hagués estat possible. Doncs bé, sense el treball reproductiu militant de les famílies antifranquistes no hagués estat possible el treball productiu, l’activisme, de molts homes. Darrera d’aquesta majoria activista masculina hi ha sovint un suport de dones i filles i fills que no surt a les estadístiques però que també hi era. 

Més de la meitat dels processats a Catalunya, gairebé 1700 persones, eren de Barcelona, mentre que de l’Hospitalet n’hi ha una setantena. Això sempre és difícil de concretar, perquè els domicilis podien variar. La meitat eren nascuts a Catalunya i un 21% eren d’Andalusia. A l’Hospitalet, l’origen immigrant era majoritari.

Perquè recordem que entre 1961 i 1975, gairebé els anys de vigència del TOP, el saldo migratori de Catalunya va ser de 950 mil persones. Barcelona, ja força plena, va créixer un 12%. Si més no, pel que fa a la població empadronada, que no sabem si bona part de les que vivien en barraques eren comptades. L’Hospitalet va passar de 123 a 282 mil habitants, un creixement del 130%, és a dir, un creixement relatiu deu vegades superior al de Barcelona.

Quan Candel va passejar-se per Catalunya per escriure el seu Els altres catalans, al llarg de l’any 1963, va fer-ho per Barcelona, especialment els seus barris de la Marina, i també per l’Hospitalet. Ell havia conegut a Pura i Felipe abans que Manuela Carmena, des de la seva parròquia, per acompanyar-los en la creació de la Cooperativa d’habitatges de la Bomba, que anys més tard va concretar-se en un parell de blocs a Bellvitge. Aquest va ser el pegament que va cohesionar la societat catalana en uns anys en els que es podia haver trencat, i la mirada candeliana es va estendre amb la tasca de CCOO, les associacions de veïns i l’antifranquisme en general, malgrat el TOP i tots els tops que hi havia en aquells anys.

Vull acabar aquest breu repàs històric donant les gràcies a totes les persones que vau lluitar contra el franquisme, a favor de millorar les condicions laborals a les fàbriques, els camps o les obres, a favor de la millora dels barris i dels serveis públics, per la llibertat i la democràcia, pels drets nacionals de Catalunya, malgrat que això comportava automàticament la repressió, que en aquella època volia dir detencions, acomiadaments, multes, confiscacions, exili, tortura i presó.

Vull donar les gràcies a les que sou aquí, a les que van ser repressaliades pel TOP i no han pogut ser aquí, a les que van lluitar abans del TOP o a les que no les van enxampar mai, perquè aquell dia l’autobús es va endarrerir (anècdota real), perquè les mesures de seguretat van funcionar, perquè es van olorar que aquell que hi havia a la cantonada era de la Brigada Político-Social...

Un servidor, fent la xerrada.

Us vull dir ben fort, mercès!, perquè la nostra vida ha estat molt millor, o fins i tot ha pogut ser, gràcies a la vostra lluita, el vostre sacrifici. Aquest acte d’avui té aquest objectiu principal.

---

[i]

[ii] https://www.65ymas.com/sociedad/primera-sentencia-top-ano-carcel-hombre-borracho-dijo-me-cago-en-franco_32029_102.html

EL PASADO HOSPITALENSE DE MANUELA CARMENA

En junio de 2015 publiqué un artículo en este mismo blog en el que comentaba el paso de la actual alcaldesa de Madrid por l’Hospitalet. Con motivo de los trabajos del 50 aniversario del barrio de Granvia Sud, donde vivió, los compañeros de la asociación de vecinos, ni cortos ni perezosos, se pusieron en contacto con la alcaldía de Madrid. Y Manuela Carmena tuvo la amabilidad de contestar, y envió un pequeño audio en el que recordaba aquellos días. 

 

El presente artículo es una versión en castellano del artículo de 2015,  con el añadido del audio de la misma Carmena, en el que nos relata sus recuerdos del tiempo en el que vivió en l’Hospitalet.Si quereis escucharlo...

Las biografías que he podido encontrar en internet dicen que Manuela Carmena nació en Madrid el año 1944 y que se licenció en derecho en 1965. La mayoría, a partir de aquí dicen que fue activista antifranquista, y que fue una de las fundadoras del bufet de Atocha que padeció el más importante atentado terrorista de extrema derecha de la Transición, en enero de 1977, del que se libró porque cambió la sala de reuniones con un compañero.

Hay recordar lo significaron los/las abogados/ en la segunda mitad del franquismo. Generaron uno de los principales frentes de lucha contra la dictadura y a favor de los derechos humanos. Más allá de les defensas concretas con las que limitaron las torturas, encarcelamientos, multas, despidos, etc. de miles de personas, empujaron para que consiguiéramos un régimen político democrático y salvaron la dignidad de todo un colectivo profesional, con frecuencia cómplice del franquismo. Su papel en la lucha antifranquista en  l’Hospitalet ya ha sido tratada en algunas publicaciones del Centre d’Estudis.

Volviendo a Carmena, lo que queremos difundir es que en este paréntesis entre 1965 y 1977, del que casi nadie habla vivió en l’Hospitalet. En concreto en uno de los pisos del barrio de Granvia Sud.

El barrio de Granvia Sud, en el ángulo superior izquierdo, en 1969.

En el texto que escribió para el homenatge a Albert Fina, ella misma explicaba que fue expulsada de la universidad madrileña a raíz de su militancia antifranquista y que finalmente consiguió la licenciatura en derecho en la Universidad de Valencia. Su novio, sin embargo, tuvo que acaba la carrera de arquitectura en Barcelona y ello provocó que Carmena se trasladase a Barcelona en enero de 1966. No sabemos si se instaló directamente en l’Hospitalet o vivió en otros lugares. En 1968 regresaron a Madrid.

Me comenta Mercè Olivares (entre otras cosas concejala en el primer ayuntamento post-franquista) que hacia 1967 la conoció en torno a la creación de un grupo de una veintena de mujeres militantes y simpatizantes del PSUC, del que también formaba parte Montserrat Roig. Un par de reuniones se hicieron en el piso de Carmena.

El hito más importante de este núcleo fue la creación en Catalunya de un grupo del Movimiento de Mujeres Democráticas y la realización de una reunión de representantes de toda España de este movimiento en la parroquia de Sant Isidre Llaurador, casualmente la parroquia que había a pocos metros del piso de Carmena. En esta reunión, la hija de Mercè, nuestra amiga a la que siempre recordaremos, Josefina Gómez, era una nena que empezaba a caminar, y fue bautizada como “la mini democrática”.

Joan Camós, compañero del Centre d’Estudis, me recuerda que Carmena formó parte del equip que asistió a Pura Fernández después de una de sus detenciones, y he consultado la entrevista que le hicieron en septiembre de 1995, cuando empezábamos la investigación para hacer el libro L’Hospitalet espai de memòria.

Pura Fernández y Felipe Cruz, militantes del PSUC, habían sido de los fundadores de CC.OO. en la parroquia de Sant Medir, y en su barraca del barrio de La Bomba se hacían muchas reuniones clandestinas y se escondía la vietnamita con la que se hacía la propaganda. También van ser impulsors de la Cooperativa de viviendas de La Bomba y del movimiento vecinal en Bellvitge. Miles de personas han tenido una vida mejor gracies a su lucha y a su sacrificio personal. Fueron unos de los principales luchadores antifranquistas de la ciudad.

En abril de 1968, en la iglesia de Santa Eulàlia de Provençana, es hizo una reunión de las clandestinas CC.OO., preparatoria de les acciones para el próximo 1º de mayo. La policia detuvo un grupo de activistes, entre los que estaban Felipe y Pura. Jaume Valls fue defendido por August Gil Matamala, Jaime Barluenga por Josep Solé Barberà y Felipe y Pura por “Manola” Carmena. Según Pura “fue el primer juicio que hizo”. Según Valls, Carmena los escogió porque:

“Claro, si la Manola ha pasado por La Bomba, ya conoce su casa y ha tenido una relación de amistad; cuando llegan al Palacio de Justicia dice “éstos los llevo yo”.”

La relación entre clienta y abogada fue muy estrecha en aquellos momentos. En palabras de Pura:

“Me ayudó mucho la Manola, hoy juez, cuando estuve en prisión, en la Trinidad. Yo copiaba las letras de los potes de Nescafé y luego, en las visitas las corregíamos. Lo que podía hacer la abogada era muy poco para defenderte, prácticamente se trataba casi de la visita de un familiar. Te explicaba cómo estaban las cosas fuera y poco más…”

Realmente, este episodio de Carmena enseñando a escribir a Pura en las visitas a la prisión es durísima y tierna a la vez; seguramente una escena que ilustra muy bien lo que fue el franquismo.

Cuando todo el grupo fue juzgado en el Tribunal de Orden Público en Madrid, en 1971, Felipe y Pura fueron acogidos en el piso de Manuela Carmena, que ya había vuelto.

Nelly Peydró, militante comunista en Bellvitge y casi una hija de Pura, me dice que hablaba muy bien de Carmena, de la que decía que era “una joven inexperta pero muy comprometida”.

 

Nelly Peydró habla de Pura Fernández (2015)

"El pont de la Llibertat", un documental en el que se resume la lucha antifranquista de l'Hospitalet.

No solo la recuerdan desde l’Hospitalet. José Luis Lopez Bulla también ha escrito en relación en su breve paso por Catalunya. Según nos recuerda, el gran luchador hospitalense Ángel Rozas la llamaba “Manolita”, por su juventud.

Sirvan estas líneas para recordar el paso Manuela Carmena por nuestra ciudad, para recordar su trayectoria y gran humanidad. Todo mi agradecimiento y apoyo desde la distancia.

EL PASSAT HOSPITALENC DE MANUELA CARMENA

Poca gent havia sentit parlar de Manuela Carmena abans de març del 2015, quan es va anunciar que seria candidata a l’alcaldia de Madrid al capdavant d’una coalició d’esquerres, Ahora Madrid. Les persones més polititzades o avesades en la història recent d’Espanya potser fins i tot havíem oblidat el seu nom, el nom d’una important lluitadora antifranquista i figura progressista del món de la justícia.

Tanmateix, un grapat d’homes i dones de l’Hospitalet sí que la recordaven perfectament, perquè la van conèixer personalment, van compartir amb ella la lluita política i social i, fins i tot, van ser veïns! Sí, la Manuel Carmena, actual alcaldessa de Madrid va viure un temps, al voltant de 1967, al barri de Granvia Sud.

 

Una de les poques fotos que he trobat de Carmena amb una edat semblant a la que tenia quan va viure a l'Hospitalet

Les biografies que he pogut trobar en internet diuen que va néixer a Madrid l’any 1944 i que es va llicenciar en dret en 1965. La majoria, a partir d’aquí diuen que va ser una advocada laboralista i activista antifranquista, i que fou una de les fundadores del bufet d’Atocha que va patir el més important atemptat terrorista d’extrema dreta de la Transició, en gener de 1977, del que es va lliurar perquè va canviar la sala de reunions amb un company.

Cal recordar el que van significar els/les advocats/esses laboralistes en la segona meitat del franquisme. Van generar un dels principals fronts de lluita contra la dictadura i a favor dels drets humans. Més enllà de les defenses concretes amb les que van limitar les tortures, empresonaments, multes, acomiadaments, etc. de milers de persones, van empènyer perquè assolíssim un règim polític democràtic, i van salvar la dignitat de tot un col·lectiu professional, sovint còmplice del franquisme. 

El seu paper en la lluita antifranquista de l’Hospitalet ja ha estat tractada en algunes publicacions del Centre d’Estudis.

Tornant a Carmena, el que volem difondre és que en aquest parèntesi entre 1965 i 1977, del que gairebé ningú no parla (amb excepcions), va viure a Catalunya dos anys i escaig, i en concret a l’Hospitalet (1966-1968). 

En el text que va escriure per l’homenatge a Albert Fina, ella mateixa explicava que fou expulsada de la universitat madrilenya arran de la seva lluita antifranquista i que finalment va aconseguir la llicenciatura en dret per la Universitat de València. El seu promès, però, ho va haver de fer a la facultat d’arquitectura de Barcelona. Això va provocar que Carmena es traslladés a Barcelona el gener de 1966. No sabem si s’instal·là directament a l’Hospitalet o va viure en d’altres llocs. En 1968 tornà a Madrid.

Em comenta Mercè Olivares (entre d’altres coses regidora en el primer ajuntament post-franquista) que vers 1967 la va conèixer arran de la creació d’un grup d’una vintena de dones militants i simpatitzants del PSUC, del que també formava part Montserrat Roig. Un parell de reunions es van fer en el pis de Carmena. Per cert, segons ens diu Mercè, aleshores tothom la coneixia com “Manola Cármena”.

La fita més important d’aquest nucli va ser la creació a Catalunya d’un grup del Moviment de Dones Democràtiques i la realització d’una reunió de representants de tota Espanya d’aquest moviment a la parròquia de Sant Isidre Llaurador, casualment la parròquia a pocs metres del pis de Carmena.

En aquesta trobada, la filla de la Mercè, la nostra amiga per sempre enyorada, la Josefina Gómez, era una nena que començava a caminar, i fou batejada com “la mini democràtica”.

 

Propaganda electoral de 1977. Carmena és la número 23, la que hi ha a sobre de la M de Madrid.

Joan Camós, company del Centre d’Estudis, em recorda que Carmena va formar part de l’equip que va assistir a Pura Fernández arran d’una de les seves detencions, i he consultat l’entrevista que el Joan li va fer a Pura en setembre de 1995, quan començàvem la recerca per fer el llibre L’Hospitalet espai de memòria. En aquest moment, Pura ja era molt gran i en l’entrevista van participar en Jaume Valls i la seva filla, la Rosa Cruz.

Pura Fernández i Felipe Cruz, militants del PSUC, havien estat dels fundadors de CC.OO. a Sant Medir, i en la seva barraca del barri de La Bomba es feien moltes reunions clandestines i s’amagava la vietnamita amb la que es feia la propaganda. També van ser impulsors de la Cooperativa d’habitatges de La Bomba i del moviment veïnal a Bellvitge. 

Milers de persones han tingut una vida millor gràcies a la seva lluita i el seu sacrifici personal. Això sempre és difícil de dir, però sense cap mena de dubte es trobarien entre els principals lluitadors antifranquistes de la ciutat.

En abril de 1968, en l’església de Santa Eulàlia de Provençana, es fa una reunió de les clandestines CC.OO., preparatòria de les accions pel proper 1r de maig. La policia enxampa un bon grup d’activistes, entre els que hi eren Felipe i Pura. Jaume Valls fou defensat per August Gil Matamala, Jaime Barluenga por Josep Solé Barberà i Felipe i Pura per “Manola” Carmena. Segons Pura “fue el primer juicio que hizo”. Segons Valls, Carmena els va escollir perquè:

“Claro, si la Manola ha pasado por La Bomba, ya conoce su casa y ha tenido una relación de amistad; cuando llegan al Palacio de Justicia dice “éstos los llevo yo”.”

La relació entre clienta i advocada va ser molt estreta en aquells moments. En paraules de Pura:

“Me ayudó mucho (...) la Manola, hoy juez, cuando estuve en prisión, en la Trinidad. Yo copiaba las letras de los potes de Nescafé y luego, en las visitas las corregíamos. Lo que podía hacer la abogada era muy poco para defenderte, prácticamente se trataba casi de la visita de un familiar. Te explicaba cómo estaban las cosas fuera y poco más…”

Realment, aquest episodi de Carmena ensenyant a escriure a Pura en les visites a la presó és duríssima i tendra alhora; segurament una escena que il·lustra molt bé el que va ser el franquisme.

Quan tot el grup fou jutjat al Tribunal d’Ordre Públic a Madrid, en 1971, Felipe i Pura foren acollits al pis de Manuela Carmena, que ja hi havia tornat.

 

Els detinguts tres anys enrere, són a Madrid en 1971 per ser jutjats pel TOP. Felipe Cruz és a dalt i a la dreta. Pura Fernández, asseguda a l'esquerra.

Nelly Peydró, militant comunista a Bellvitge i gairebé una filla de Pura, em diu que en parlava molt bé de Carmena, de la que deia que era “una joven inexperta pero muy comprometida”.

No només la recorden des de l’Hospitalet. José Luis Lopez Bulla també ha escrit en relació al seu breu pas per Catalunya. Segons ens recorda, el gran lluitador hospitalenc Ángel Rozas li deia “Manolita”, per la seva joventut.

Valguin aquestes ratlles per recordar el pas de Manuela Carmena per la nostra ciutat, per recordar la seva trajectòria i gran humanitat. Tot el meu agraïment i suport des de la distància.

Carmena en 2003

  ANNEX:

Amb motiu del cinquantenari del barri de Granvia Sud, l'associació de veïns i veïnes es va posar en contacte amb ella i va tenir la deferència d'enviar un àudio parlant sobre el tema, que podeu escoltar aquí.