Mostrando entradas con la etiqueta 1969. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta 1969. Mostrar todas las entradas

viernes, 3 de julio de 2026

ELS ESPLAIS DE L'HOSPITALET. PIONERS A CATALUNYA

Una de les joies de l'Hospitalet són els seus esplais. Fins i tot, podem dir que aquesta tipologia d'entitats tan important i meravellosa és en bona mesura un invent hospitalenc.

Els esplais, tal i com els coneixem avui, neixen a finals de la dècada de 1960 i el seu efecte en el benestar de la nostra població ha estat i és extraordinàriament positiu. Podria omplir paràgrafs i paràgrafs amb qualificatius favorables i em quedaria curt.

Font: https://fundesplai.org/coneix/historia/

Això de crear entitats per ocupar el temps de lleure de la canalla i el jovent amb activitats lúdiques i educatives ja ho feien l'Església (Càritas de Barcelona va crear el Secretariat de Colònies en 1957), partits polítics, etc, des de feia temps.

També existia l'escoltisme, la versió catalana dels boy scouts d'origen britànic. En la dècada de 1960 hi havia un important moviment escolta a Catalunya, força impregnat de catalanisme i poc addicte al franquisme, però era més aviat de classes mitjanes i altes.

Font: AMHL 902 PM 0003476

Els primers esplais neixen d'aquella confluència dels cristianisme de base i les ideologies d'esquerres que es produí al llar dels seixantes i que a Catalunya, a més, tenia el component de la lluita antifranquista.

Capellans progressistes i joves de Barcelona, sovint militants o simpatitzants comunistes, del PSUC, es plantegen la creació d'entitats que se n'ocupin del lleure d'infants i adolescents dels nous barris marginals que estaven creixent a la perifèria de Barcelona.  

Colònies a Beget (Garrotxa) de l'Esplai Can Serra, l'any 1973. Font: AMHLAF0111447 /a.JOSÉ LUIS CLEMENTE CARRASCO /d.JOSÉ LUIS CLEMENTE CARRASCO

Els esplais són sobretot fruit de la inquietud social del moviment juvenil d'aquella època, amb una clara voluntat social, donar alternatives al lleure de la canalla de la classe treballadora, però amb una clara intenció política, oferir alternatives a l'educació adoctrinadora i violenta del franquisme. El moviment de renovació pedagògica també va ser fonamental en el desenvolupament dels esplais.

A la pàgina de Fundesplai trobem la següent llista de pioners del Baix Llobregat i l'Hospitalet: Club Infantil Juvenil de Bellvitge (l’Hospitalet, 1969), l’Esplai Ara Mateix (Sant Just, 1969), el Mowgli (Cornellà, 1971), l’Esplai Can Serra (l’Hospitalet, 1971), el GISC (El Prat, 1973), el Club Infantil Juvenil Sanfeliu (l’Hospitalet, 1975).

En paraules d'en Carles Barba:

" En síntesis, aquesta etapa ve caracteritzada per l’impuls inicial i l’energia de grups de joves que
concretaven la seva militància social i ciutadana en l’organització dels nous esplais i colònies.
Hereus de la tradició excursionista i de l’escoltisme, entroncaven amb la pedagogia activa i les
experiències franceses dels Centres de Loisir. Participaven amb les altres entitats de la
dinàmica dels moviments veïnals i en general en la lluita antifranquista"

Vaig escriure vers 1990:

"Un grup de joves procedents de Barcelona, formen l'any 1969, a partir del club infantil de Ntra. Sra. de Bellvitge, el "Club Infantil y Juvenil de Bellvitge",el pioner dels esplais del barri. Van començar amb una sessió de cinema dominical cada setmana. El 1970 fan les primeres colònies, només per a nois, i els anys següents amplien les seves activitats en temes i en temps, fins que l'any 1974 es van independitzar de la parròquia i van adoptar la figura jurídica civil. El cas del CIJB és una mostra perfecta d'un fet que es repetir més vegades a Bellvitge, és a dir, l'arribada al barri de diferents grups amb un interès "missionaI" envers un barri que estava convertint-se en paradigma de suburbi obrer marginal."

El segon esplai de la ciutat, el de Can Serra, va néixer en 1971, d'aquesta manera:  

"L'inici del Centre d'Esplai de Can Serra fou cap al Nadal de 1971 a l'Institut Torras i Bàges. Els impulsors foren Jaume Botey i Josep M. Monferrer. A la celebració del diumenge es va fer una invitació als veïns per dur la seva quitxalla d'entre 6 i 13 anys el dissabte a la tarda al D-6, als baixos que la parròquia acabava de llogar.

La crida va tenir bona resposta i, després de jocs, sortides i festivals els dissabtes i diumenges, es van organitzar les primeres colònies l'estiu de 1972 al Montseny."

De la resta de l'àrea metropolitana també trobem diversos esplais de nova creació o impulsats a partir de realitats associatives o parroquials preexistents, també d'aquests anys, al voltant de 1970. En qualsevol cas, sembla que els esplais de 1969 són els primers del país i que l'Hospitalet fou escenari principal d'aquesta creació.

Van rebre suport del Patronat Municipal de Cultura, però la data important és 1979, a partir de la qual els nous ajuntaments democràtics van donar suport i signar convenis amb els esplais. De fet, entre els nous regidors n'hi havia membres dels joves dels esplais, com Xavier Aragay, del PSUC. 

L'experiència s'estengué per la ciutat: Esplai Pubilla Cases
(1979), Xixell (1980) i l’Esplai La Florida (1984). Paral·lelament, al llarg de la dècada de 1970 algunes parròquies van crear grups del Moviment Infantil i Juvenil d'Acció Catòlica de Catalunya (MIJAC) i la Joventut Obrera Catòlica (JOC).

Els esplais van crear federacions i els monitors i les monitores, nens i nenes dels esplais que van créixer, es van professionalitzar. Això no treu que bona part de la feina als esplais continuï sent voluntària. 


En la professionalització i la creació de les estructures i la coordinació dels esplais del pais, la gent de l'Hospitalet també ha estat fonamental. Van ser en l'impuls del Movibaix (1984) i en Fundesplai. També trobem activistes de l'Hospitalet a la Fundació Pere Tarrés.

Actualment, el Consell de L'Esplai està format per entitats de procedència diversa però d'activitats coincidents: 

1. Agrupament Escolta Lola Anglada (Torrassa)
2. Associació Centre d'Esplai Xixell (Centre)
3. Associació Educativa Itaca (Collblanc i Torrassa)
4. Associació JAPI (Florida)
5. Associació LaFlorida, Acció socioeducativa i d'Esplai (Florida)
6. Casal d'Infants i Joves Quico Sabaté - Fundació Josep Carol (Santa Eulàlia)
7. Centre Educatiu Esclat (Bellvitge)
8. Club Infantil i Juvenil Sanfeliu - Sant Ildefons (Sanfeliu i Cornellà del Llobregat) Des d'abril, es diu Edubarris.
9. Cooperativa AEMA (Santa Eulàlia)
10. Esplai Les Planes (Les Planes)
11. Fundació La Vinya (Bellvitge i Gornal)

Tres entitats més no formen part del Consell

1. Centre d'Esplai Can Serra

2. Club d'Esplai Bellvitge

3. Club d'Esplai Pubilla Casas Can Vidalet

L'Alheña va néixer com esplai en 1986, encara que després va esdevenir club esportiu. Font: https://cealhenya.com/historia/. Alguns esplais desapareguts també han escrit grans pàgines en la història de l'educació en el lleure de l'Hospitalet.

L'Hospitalet és pionera i una potència en la creació i desenvolupament dels esplais. Aquest impuls de compromís en l'educació va continuar i va fer de l'Hospitalet un motor i referent en la renovació pedagògica.

Moltes gràcies a totes les persones que heu fet possible i feu possible el miracle que signifiquen les activitats dels esplais. 

  

  

 

 

 

miércoles, 9 de septiembre de 2020

QUÈ SE N'HA FET DE CA N'ALÒS?

Ca n’Alòs era una de les masies més importants de l’Hospitalet, tant per la seva arquitectura com per la seva rellevància en la història local, en la que el passat agrari és importantíssim.

AMHLAF0027491 /a.Autor desconegut/da /d.Andreu González Diumenjó

Al famós mapa de finals del segle XVIII de la ciutat en el que es destaquen un grapat d’edificis, n’és un dels reproduïts.

Fragment del plànol de 1782 on podem veure els edificis importants de l'Hospitalet. De nord a sud i d'est a oest: Can Girona (Can Rigalt), Can Casas (la Pubilla Casas), Can Clota i Can Cervera són d'Esplugues, Ca n'Alemany (actual Can Buxeres), la Torrassa (Castell de Bellvís), Ca n'Alòs, Can Borràs (?), Can Sunyer (?), Can Agustí (l'actual Remunta), l'Església de Santa Eulàlia, el poble de l'Hospitalet, Can Famades (de Cornellà, però molt propera), Can Paperayre (?), Església de Bellvitge, Col·legi (Torre Gran?) i Can Vehils.

Aquesta masia, propera a l’església de Santa Eulàlia de Provençana, va subsistir fins l’any 1970. En la dècada de 1960, quan moltes masies van ser destruïdes en el procés de creixement urbanístic de l’època, va mantenir-se dempeus.

Ca n'Alòs el gener de 1961, el dia de la inauguració del túnel entre Santa Eulàlia i Sant Josep. Font: https://www.rtve.es/filmoteca/no-do/not-944/1487219/

Fins i tot, en una publicació de l’Ajuntament de 1969 és un dels vuit edificis destacats com a elements importants del patrimoni local, amb les esglésies de Santa Eulàlia i Bellvitge, Can Rigalt i la Pubilla Casas, Can Sumarro, etc.

Font: Hospitalet. Noticia geográfica

Malgrat aquest reconeixement oficial de que era un dels principals edificis del patrimoni arquitectònic de l’Hospitalet, com que no tenia cap mena de protecció legal, va desaparèixer. Què va passar?

Font:

Doncs, que la finca va ser comprada per Joan Cahué, per tal d'ampliar la seva fàbrica d’electrodomèstics, comercialitzats amb la marca Vanguard, i la masia va ser eliminada vers l’any 1971. La Vanguard va funcionar a ple rendiment uns 10 anys més, i va subsistir uns altres 5 anys, envoltada de polèmiques en relació a subvencions, desinversions, etc.

Amb aquesta imatge podem veure com la construcció del nou edifici de la Vanguard no va significar la destrucció de Ca n'Alòs. Font:

AMHLAF0027460 /a.Autor desconegut/da /d.Andreu González Diumenjó

Diem que Ca n’Alòs va ser eliminada però no destruïda. Cahué coneixia perfectament el valor històric i artístic de la masia i el que va fer va ser desmuntar-la, pedra a pedra. No sabem si Ca n’Alòs va ser reconstruïda i si és així, a quin lloc. Potser és a Fornells, un poble de Menorca, on Cahué va comprar una finca amb un molí vell, que va restaurar, i on es va fer construir una casa nova.

La façana de Ca n'Alòs, amb les pedres numeradies pel seu desmuntatge i trasllat. Font:

AMHLAF0027470 /a.Autor desconegut/da /d.Andreu González Diumenjó

De fet, a l'Arxiu Municipal es conserven unes fotografies de la masia d'una data indeterminada, però en les que ja existeix el nou edifici de la Vanguard; per tant han de ser de 1970 o anys posteriors. En concret, sorprenen 13 fotos en les que veiem destacats amb rotulador uns "elements" i numerades les pedres. La conclusió sembla evident: l'Ajuntament va col·laborar amb el desmuntatge de la masia que poc abans havia inclòs en la llista d'edificis patrimonials més importants.

Les fotos que demostren el desmuntatge de la masia, o si més no d'una bona part d'ella. L'Ajuntament havia de conèixer per força aquest atemptat contra el patrimoni local. Font:

AMHLAF0027473 /a.Autor desconegut/da /d.Andreu González Diumenjó

AMHLAF0027479 /a.Autor desconegut/da /d.Andreu González Diumenjó

AMHLAF0027485 /a.Autor desconegut/da /d.Andreu González Diumenjó

Com és que Cahué va actuar amb tanta impunitat? Per una banda, en aquell consistori tardofranquista no hi havia gens de sensibilitat ni valoració envers el patrimoni. Però si algú va alçar la veu, li recordarien que uns mesos enrere “Cahué Industrial, S. A. – Vanguard” havia estat escollida “Empresa Modelo” de l’any 1969, amb cinc empreses més. La cerimònia d’entrega del premi es va celebrar el 18 de juliol, al Palau d’El Pardo. 

Font: La Vanguardia, 19 de juliol de 1969

Una altra prova de la bona relació de Cahué amb les jerarquies del règim va ser la visita de l’aleshores president del govern Carlos Arias i de quatre ministres a l’empresa el juny del 1974.

Cahué (al centre, amb les mans agafades) mostra la sala de muntatge de la Vanguard al president del govern, Arias Navarro (el segon a la dreta de Cahué), i a quatre ministres (De la Fuente, Carro...).

En conclusió, una de les pèrdues patrimonials més escandaloses, en les que un empresari sense escrúpols i un ajuntament còmplice ens van deixar sense un dels elements més importants del nostre passat. 

 

Quan a classe parlem del feudalisme i amb l’alumnat anem a visitar el Castell de Bellvís i l’Església de Santa Eulàlia de Provençana, sempre trobo a faltar Ca n’Alòs, que representaria l’estament dels pagesos, la majoria de la societat, el grup explotat i oblidat.

En unes notes manuscrites, amb les fotos abans esmentades, podem llegir el testimoni d'Andreu González Diumenjó. La seva família va ser la masovera de Ca n'Alòs entre 1868 i 1969. La finca era propietat de la família Ponsich, que va començar a reduir-se a partir de 1928, quan es van començar a vendre parcel·les per a usos urbans o industrials.

La masia va ser el centre d'una explotació agrària fins el 1960. L'any 1969 en Ponsich va vendre el que quedava de la finca, amb el mas inclòs, a Cahué, i van haver d'abandonar la casa.