PAU SANS: LA RENAIXENÇA A L'HOSPITALET

Pau Sans i Guitart (1836-1901) va ser una figura política i cultural molt important en el darrer quart del segle XIX a Catalunya, sens dubte la més important que va sorgir de l’Hospitalet. Ja vaig escriure un article, destacant les seves activitats relacionades amb la seva professió d’enginyer, el seu compromís amb el moviment obrer, el seu lideratge amb el naixent catalanisme i la seva creació literària.

Retrat d'estudi de Pau Sans. Font: 

AMHL 901 AF 0000104 /a.Establecimiento fot. Franco-Hispano-Americano /d.Matilde Parera

En aquest article vull destacar aquesta darrera vessant d’aquesta figura tan polièdrica, que vol ser la meva petita contribució als actes de la 55ena edició de la Flama de la Llengua Catalana a l’Hospitalet.

Primer, recordem que la segona meitat del XIX va ser l’època de la Renaixença, aquest moviment cultural que pretén que la llengua catalana torni a ser una llengua pròpia de la literatura i tots els àmbits de la cultura.

La Renaixença començà en la poesia, es va estendre al teatre i la novel·la, i fora de la literatura, a la història, la geografia... fins que la fundació de l’Institut d’Estudis Catalans (1907) normalitzà el català en totes les disciplines acadèmiques.

Val a dir que si coneixem l’obra d’en Sans és gràcies a Francesc Marcé, que va recuperar els textos [i] i va fer-ne una gran tasca de divulgació.

La primera obra que conservem d’en Sans és signada a l’Hospitalet el juny del 1854, Lo pla del Llobregat comprès per los tres pobles Prat, Hospitalet y Sans. És una obra de més de dos-cents versos, que ens fa pensar que no era el primer que escrivia, tot i tenir només divuit anys.

Retrat d'en Pau Sans, penjat a la sala d'actes de la seu de la Unió Catalanista, per haver estat president d'aquest partit. Font: La Ilustració Catalana, 17-12-1905.

Com veurem, va començar a escriure poesia en català de forma regular des de la dècada de 1860, però també va escriure en castellà, sobretot obres tècniques, relacionades amb la seva feina d’enginyer de ferrocarrils.  Des de La locomotora en acción de l’any 1868 fins el 1896, quan publicà seu darrer article “El consumo de carbón en las máquinas de vapor” [ii].

Entremig va escriure Guia de maquinistas y fogoneros de ferrocarriles (?), Preguntas y respuestas relativas á la conducción y conservación de las locomotoras (?), Colección de problemas de aritmética con aplicación a la industria (1887) i Detalles elementales de la construcción y funciones de la locomotora (?). D’altre gènere és El porvenir industrial de Zaragoza (1885)[iii]. En va ser director de La Tracción Ferroviaria Ilustrada, una revista obrerista dels ferroviaris que s’editava a Sant Martí de Provensals. També tenim notícia de que va escriure ficció en castellà en publicacions d’Aragó, on va viure uns anys [iv].

A l’Arxiu de l’Hospitalet es conserven quatre poemes en castellà, de les que dues tenen data, 1861 i 1867. Es tracta de La Armonía, Romance nuevo, Amor latente i Plegaria á la Virgen. També n’hi ha un en francès, Souvenir de le chasse aux camps.

Paral·lelament, a partir de 1860 havia començat a escriure poesia en català i ho va fer a Madrid, on era molt probablement cursant els estudis d’enginyeria. Els tres poemes d’aquell any són Sospir d’amor, A mon amic Tomas Padró en son álbum i Lo sol que naix i lo sol que es pon.

Aquest poema fou escrit l'any 1863. Es tracta d'una sàtira política, publicada l'any 1884 sense perdre vigència

Conservem un seguit de poemes corresponents a gairebé tots els anys entre 1860 i 1889, amb anys molt prolífics, com 1863 o 1885, i anys sense cap obra, com 1873 i 1874.

Jo no sóc un especialista en literatura, però diria que són poemes molt influenciats pel romanticisme, que parlen majoritàriament de sentiments: l’amor per les persones o pels paisatges, l’enyorança, la joia, la tristor, la fe religiosa... El que no hagués volgut escriure mai fou Poesia, ab motiu de la mort de mon estimadisim fill, ocorreguda el 26 d’Abril d’enguany, á l’edat de 13 anys [v], del novembre de 1883, o A ma filla Maria, feta el 1887 també per la seva mort.

Trobem també reafirmacions de caire nacional, com Catalá só pel meu cor, del 1863, un any en el que va viure a Portugal. L’any 1885 va escriure Desperta ferro! i Un trist record. 1714, llarg poema que fou publicat pel Museu de l’Hospitalet l’any 1983.

Començà a publicar amb certa regularitat a partir de 1882, utilitzant el pseudònim de Pau de Provensana, el que indicava el seu amor pel seu poble. En va començar a La Renaxensa, l’any 1882, amb el poema Sota la volta [vi]. 

Font: Biblioteca de l'Arch de Sant Martí, 1885

També va publicar a La Ilustració Catalana i L’Arch de Sant Martí [vii], on l’any 1884 va aparèixer a la llista de “celebrats poetes de la nostra localitat” [viii]. L’any 1876 signà un poema al Clot i trobem obres signades a Barcelona o a aquest barri fins el 1883.

Font: Biblioteca de l'Arch de S. Martí, vol.II, 1885, p. 294

La tardor de 1885 va perdre la seva feina de cap de material i tracció en una companyia ferroviària perquè en un conflicte laboral es va posar del costat dels treballadors. A partir d’aquell moment deixà d’utilitzar el pseudònim de Pau de Provensana i va començar a signar les seves obres amb el seu nom.

Aquesta sortida de l'armari literària i política es va fer palesa amb la presentació del seu poema Ombra y rosada al Certamen del Centre Catalanista Provensalenc, en el que va obtenir un accèssit el març del 1886.

Les seves obres també començaren a ser en prosa. Entre juny de 1886 i novembre de 1887 publicà diversos articles a La Ilustració Catalana fent uns comentaris als elements de la natura a partir de l’obra de Ramon Llull, a mig camí entre la literatura i la divulgació científica. També dins del gènere de l’assaig, fregant la filosofia, és Lo punt ferm, del 1889 [ix].

La flor i nata de la intel·lectualitat catalana. En Pau Sans és a la part superior, el de la barba més llarga. Font: La Ilustració Catalana, 23-5-1909

En aquests anys arribà al cim de la seva trajectòria pública, la política (en fou el president del partit Lliga de Catalunya) i la literària. L’any 1887 fou escollit per a formar part del jurat dels Jocs Florals de Barcelona. Els jocs florals de Barcelona van ser, des del 1859, un dels principals mecanismes de la recuperació de l’ús literari del català, i el seu ressò social era molt gran.

El jurat d’aquell any fou presidit per Jaume Collell, i els membres eren Josep Mª Arnau, Bernard Torroja, Cèsar A. Torras, Ramon Arabia, Ramon Enrich i en Pau Sans com a secretari. L’any següent, 1888, el jurat va ser format per, atenció, Marià Aguiló, Marcelino Menendez Pelayo, el Baró Carles de Tourtoulon, Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà, Pau Sans i Joaquim Cabot.

Un altre exemple; en la inauguració del Centre Català de Sabadell, el 1888, es van llegir uns poemes de diversos autors, com Verdaguer, Guimerà i un de Pau Sans, En lo turó de Montcada [x]. 

Al voltant del 1890 també va publicar diversos articles de contingut polític, molts dels quals eren discursos pronunciats en actes públics, i poemes a Lo Catalanista. Dins de la seva obra, podem destacar Lo llibre de l’Andreuet, un conte producte d’un encàrrec destinat “á servir de lectura pera la ensenyansa primaria catalana”, del 1892 [xi].

El gener de 1886 fou nomenat “Ingeniero asesor honorario y vitalicio” de l’Ajuntament de l’Hospitalet i en 1890 també del de Sants. En va compaginar aquestes tasques de comprovació de les cada vegada més abundants instal·lacions mecàniques amb la seva vida política i la feina a les redaccions de diverses publicacions.

A partir de 1889 trobem una important presència d’en Sans en la vida cultural de l’Hospitalet. En una relació d’obres representades a l’Hospitalet durant el segon semestre de 1889 s’esmenta Lo dia del cop, l’autor de la qual era en Pau Sans. Fou representada als teatres de dues entitats de l’Hospitalet, el Casino del Centre i el Casino de l’Harmonia.

A l’arxiu es conserven dues obres de teatre més, sense data: Un enemich íntim. Monólech i Intrigues de campanar (....) Los partits en miniatura. Aquesta darrera comença : “Lo teatre representa un cuadro del pla del Llobregat. Una arboleda en lo fondo...”

Per altra banda, el seu poema La Locomotora, amb música d’Anton Vaqué, fou estrenat per la coral La Campestre en la festa major de l’Hospitalet de 1890.

La Locomotora és un poema d'en Sans musicat per ser cantat per la Societat Coral La Campestre. Potser alguna de les corals actuals de la ciutat podrien recuperar-la.

Els últims poemes que conservem d’ell són de 1890 i 1891, com Epitalami. Ab motiu del casament de la senyoreta Da Concepció Prats ab D. Joseph Marsal, que començava:

La galana primavera

ja assenyala’l seu retorn

lo blat creix en las planures

l’atmetller es en ple de flor,

en las valls y fondalades

s’hi endinsa ardent lo sol.

Font: Lo Catalanista, 25-7-1891, pàg. 10

Com veiem, acabà la seva trajectòria literària mantenint una lírica romàntica i un català prenormatiu, com és normal en l'època. Precisament, de l'any 1891 són els primers passos de la ingent obra d'en Pompeu Fabra.

En Sans va mantenir l’activisme polític i lingüístic durant dècades. Sans pertany a la segona generació de lluitadors per la recuperació de la llengua catalana de la Renaixença, una figura que mereix reconeixement i un estudi i divulgació de la seva obra, també la literària.

---

[i] Si no hi ha una referencia contrària, la información procedeix de Arxiu Municipal de l’Hospitalet de Llobregat, Fons Pau Sans i Guitart

[ii] Revista ilustrada, vías férreas. 10/7/1896, p. 9

[iii] Industria e invenciones, 17 d’octubre de 1885, pàg 7. A la Revista Tecnológico-Industrial, editada a Barcelona per l’Asociación de ingenieros industriales, va publicar diversos articles amb el títol “Intereses materiales de Zaragoza” al voltant de 1885. Desconec si és el mateix text que primer va aparèixer en forma d’articles i després en llibre, o si és un altre de diferent.

[iv] Va publicar “La flor de la vida”, l’any 1873, a El Estado Aragonés, editat a Saragossa; La Ilustració Catalana 15/8/1888, p. 234

[v] Id., 1883, p. 362

[vi] La Renaxensa, 1882, p. 206

[vii] L’Arch de Sant Martí, 22/05/1884, p. 50

[viii] Id. 30/11/1884, p. 511

[ix] La Ilustració catalana. 30/11/1889

[x] L'Arch de Sant Martí, 11/3/1888, p. 218

[xi] La Ilustració catalana, 15/4/1892, p 99

 

EL PRIMER CATALANISME POLÍTIC A L’HOSPITALET

El segle XIX. El federalisme.

El catalanisme polític es va configurar al llarg de les darreres dècades del segle XIX. A l’Hospitalet va arribar de la mà del republicanisme federal durant del Sexenni Democràtic (1868-1874). Sabem que els federals es reunien al Casino La Armonía i que l’alcalde entre 1872 i 1874 fou el republicà Josep Diví. Les eleccions de 1876, 1890 i 1893 ens mostren que el republicanisme era l’opció majoritària a l’Hospitalet.

Quan la Revolució de 1868 arribà a Barcelona es van cremar els retrats d'Isabell II, la reina que havien fet fora en aquell moment, i el de Felip V. Les accions en les revoltes tenen un fort significat simbòlic, i el rebuig a Felip V, segle i mig després de 1714, només mantingut per la transmissió oral, ens mostra una conciència d'alguna cosa semblant al nacionalisme català o a una aspiració d'autogovern. Font: https://bcnroc.ajuntament.barcelona.cat/jspui/handle/11703/111868.
http://hdl.handle.net/11703/111868

Tanmateix, el federalisme no era l’única opció dins el republicanisme, i el catalanisme tampoc era sempre una ideologia dominant dins el federalisme. Hem de partir de la hipòtesi de que el catalanisme ja hi era si més no en una part dels federals locals, com ens mostra el cas de Pau Sans, del que parlarem tot seguit. A partir del 1880, el catalanisme polític va començar a desenvolupar-se entre la petita burgesia, professionals liberals, intel·lectuals, etc. En aquells moments era minoritari.

Pau Sans.

L’hospitalenc Pau Sans i Guitart (1836-1901) era un enginyer i literat aficionat. Per una banda es va comprometre amb el moviment obrer i era un dels fundadors del Casino La Armonía. Per altra banda, publicava a les revistes catalanistes La Renaixensa (amb el pseudònim Pau de Provençana) i La Ilustració Catalana, i va arribar a ser membre del jurat dels Jocs Florals de Barcelona els anys 1887 i 1888 amb Guimerà, Verdaguer i, Menéndez Pelayo.

Pau Sans. Font:
AMHL 901 AF 0000104 /a.Establecimiento fot. Franco-Hispano-Americano /d.Matilde Parera

En Sans també va ser un destacat líder polític catalanista. Ens imaginem que era un seguidor de Valentí Almirall, però que es va posicionar amb els que van trencar amb ell i van recolzar l’organització de l’Exposició Universal de Barcelona. Aquest grup fundà un nou partit, la Lliga de Catalunya (no confondre amb l’altre partit amb el mateix nom i fundat el 1901), l’octubre del 1887, i en Sans fou el seu primer president, en una junta on també hi eren Lluís Domènech i Montaner o Narcís Oller.

En el primer acte públic del nou partit, el novembre del 1887, en Sans va fer el discurs oficial, en el que va exposar el objectius de la Lliga:

“1er. Reivindicar la personalitat de Catalunya tant temps ha perduda y ara intensament anyorada.

2n. Millorar l’estat present per los medis que la lley permeti; procurant la obtenció del major benestar relatiu de Catalunya en benefici d’ella y de las demés regions d’Espanya, y abogant en pro de la reivindicació, com á oficial,de la llengua catalana; en pro també de la conservació, desenrotllo y purificació del dret català y, per últim, per lo manteniment de les Institucions y costums que caracterisan la vida del Primcipat sens perjudici del seu progrés.

3er. Preparar la realisació en lo temps ménos llarch que sia possible, del verdader y eficàs desenrotllo de la riquesa de Catalunya, baix la base fonamental del travall, perfeccionat per la ciencia y lliurement exercit dintre dels límits de la justicia y la moralitat.”[i]

Es tractava d’un regionalisme moderat que de seguida es va mostrar més contundent en la seva primera acció pública d’envergadura. Amb motiu de la inauguració de l’Exposició de Barcelona, la Reina Mª Cristina (el rei Alfons XII havia mort) va visitar Barcelona el juny de 1888. La Lliga (sembla que fou l’Àngel Guimerà) va redactar un Missatge a la Reina Regent amb una llista de reivindicacions: autonomia, oficialitat del català, etc.:

“Desitgem, doncs, que torni a posseir la nació catalana ses Corts generals lliures i independents, obertes peI Cap de l’Estat o per son lloctinent, en les que hi tinguin representació directa totes les classes socials, des de les mes humils a les més elevades. Corts en les que es votin els pressupostos de Catalunya i la quantitat amb que te de contribuir el nostre país als gastos generals d’Espanya. Que Catalunya sia senyora del govern interior de sa casa, assenyalant ella mateixa el contingent de l’exèrcit per al Principat, no quintant- se a sos fills ni fent-se a Catalunya lleves forçoses, sinó proveint-se de soldats voluntaris i a sou, els que no hagin de sortir mai en temps de pau del nostre territori.” [ii]

Aquest Missatge... és un dels textos fundacionals del catalanisme polític, dels que s’estudien als llibres de text. N’anava recolzat per 2.601 signatures, la primera de les quals era la de Pau Sans, president de la Lliga de Catalunya. Per cert, també el van signar de l’Hospitalet, Anton Parera i Codina, president del Centre Econòmic Agrícola i Industrial i Josep Vidal i Enrich, president de L’Harmonia.

Parem atenció en els altres dos signants hospitalencs del Missatge… Anton Parera i Codina fou alcalde entre finals del 1866 i la “revolució” del 1868 i que tornà a ser-ho després de la reacció, l’any 1876. Antoni Parera era el segon major contribuent del poble l’any 1878.

El Centre Econòmic Agrícola i Industrial era l’actual Casino, l’entitat dels més importants terratinents del poble, conservadors en lo polític. Tanmateix, que fossin els més rics del poble no vol dir que fossin de la capa social més alta de Catalunya; en el context català els situaríem com classes mitjanes.

Còpia d'un retrat que Modest Urgell va fer d'en Pau Sans

D’en Josep Vidal i Enrich no tenim informació. No apareix en la llista d’electors de 1878, per la qual cosa ens imaginem que no era gaire ric. L’Harmonia havia estat l’entitat dels republicans federals; en Sans havia estat un dels seu fundadors el 1866. Tanmateix, l’any 1887 havia tingut un canvi de junta i desapareixerà poc després. El 1893 fou fundat el Casino Nueva Armonía [iii].

Sense poder fer cap afirmació concloent, a l’Hospitalet, dues de les entitats principals, representants d’un espectre social ample, de capes mitjanes i progressistes, a altes i conservadores, participaven d’aquest primer catalanisme. Tanmateix, no en participaven ni el Centro Republicano Histórico ni el moviment obrer i camperol, per una banda, i tampoc l’integrisme catòlic, per una altra, organitzats sobretot en mutualitats. 

Font: La Ilustración Hispano-Americana, 8-2-1891

 

El novembre de 1888, Sans fou substituït en la presidència de la Lliga per Domènech i Montaner, el gran arquitecte modernista, representant de la següent generació. La Lliga es va adherir a la Unió Catalanista, i a les assemblees catalanistes i en Sans va arribar a ser president de la Unió Catalanista el 1896, sens dubte un darrer reconeixement a la seva trajectòria [iv].

Imatge de l'assemblea de la Unió Catalanista a Manresa, on es van aprovar les Bases de Manresa. Font: La Ilustració Catalana núm. 282, 15-5-1892

Pau Sans va tenir una important participació en l’assemblea que es va celebrar a Manresa, el març de 1892. Com és conegut, en aquella reunió es van aprovar Les Bases de Manresa, un projecte d’estatut d’autonomia que va significar una altre salt qualitatiu del catalanisme polític. En Sans, amb gairebé 60 anys fou un actiu participant dels debats polítics i de les activitats literàries paral·leles [v].

Al voltant del 1900.

A hores d’ara no podem reconstruir amb detall la dinàmica política local d’aquells temps, però sabem que a partir de 1891 van ocupar l’alcaldia dos homes que no pertanyien a l’oligarquia tradicional, amb dos cognoms “nous”: Albets, sabater (1891-1894) i Herp, industrial (1894-1902). Representaven opcions polítiques més progressistes? Tampoc sabem si els grups republicans locals eren més aviat partidaris del federalisme catalanista de Vallès i Ribot, del federalisme de Pi i Margall o de l’unionisme de Salmerón. Sí que sabem que el 1886 existia un grup de seguidors de Castelar, gens catalanistes.

Aquests van ser els temps d’eclosió del catalanisme, quan el “Desastre” de 1898 va mostrar a la burgesia catalana que el règim de la Restauració no els servia. Una primera manifestació va ser l’acció coneguda com “tancament de caixes”, al llarg del 1899, consistent en la negativa a pagar uns increments d’impostos, considerats injustos i més alts per Catalunya. Tot i la derrota d’aquesta mobilització, provocada per la forta repressió, va ser el primer pas cap a la desconnexió d’una part important de la burgesia catalana respecte els partits que es repartien el poder al règim espanyol.

Bartoumeu Robert, el Dr. Robert, fou escollit president de l'Ateneu Barcelonès l'any 1881. Va ser el començament d'una important trajectòria pública. El març de 1899, seguint els aires del regeneracionisme, fou nomenat alcalde de Barcelona. Va començar depurant el cens electoral, ple d'irregularitats per a fer les tupinades. Va posar-se del costat dels comerciants i industrials que van fer el Tancament de Caixes i dimití del càrrec l'octubre de 1899 per no haver d'acatar les ordres del govern espanyol. Evolucionà cap el catalanisme i fou un dels membres de la "Candidatura dels Quatre Presidents" que va vèncer en les eleccions de 1901. Fou nomenal president de la Lliga Regionalista. La seva sobtada mort, als 59 anys, el van confirmair com un mite del catalanisme. Font: La Ilustració Catalana 10-12-1881

No sabem si els comerços i les indústries de l’Hospitalet també van tancar. El que sabem és que el Ple de l’Ajuntament va aprovar, el 8 de novembre de 1899, una resolució acordada entre els grups que tenien representació al consistori (conservadors, liberals, republicans...), que deia el següent:

“Seguidamente el Ayuntamiento por unanimidad acordó adherirse á la idea que con tanta energia defiende la distinguida Asociacion del Fomento del Trabajo Nacional de Barcelona sobre un concierto económico con el Estado para poder administrar la Región Catalana las contribuciones directas (...)”[vi]

Com és conegut, l’any 1901 catalanistes i republicans guanyaren les eleccions a Barcelona, malgrat la corrupció electoral habitual. Aquell mateix any, la nova generació de professionals catalanistes conservadors fundaren un partit, la Lliga Regionalista, i es faran amb l’hegemonia de catalanisme per dues dècades. Fins el 1906 no va haver un partit catalanista d’esquerres, el Centre Nacionalista Republicà.

Alhora, al catalanisme s’estenia pel país. Des de la Lliga de Catalunya, el 1887, fins l’any 1905, es fundaren desenes d’associacions catalanistes a 84 poblacions, sense comptar els diferents barris de Barcelona o municipis que després foren annexionats. Alguns exemples propers: el 1898, l’Agrupació Catalanista del Prat i la de Badalona; el 1899, l’Agrupació Catalanista “Los Segadors” de Sants; el 1901 el Centre Catalanista de St. Boi; el 1902, l’Associació Catalanista de St. Joan Despí; el 1903, el Centre Catalanista “L’Avens” de Cornellà [vii].

La dimissió de Robert, després de la seva breu però significativa estada a l'alcaldia de Barcelona, li va proporcionar una imatge de integritat i regeneracionisme que més tard va aportar al puixant catalanisme. "LA RETIRADA D'EN ROBERT. Al veure que'l gat se'n va ¡quina alegria las ratas!". Font: La Esquella de la Torratxa, 20-10-1899. Recordem que aquesta publicació era més aviat republicana.

Tanmateix, el catalanisme no era l’única força que s’estenia per Catalunya. El republicanisme havia triomfat en les eleccions generals de 1903 a Barcelona i el districte de Sant Feliu, entre d’altres. El republicà federal Josep Lletget i Sardà guanyà les eleccions a gairebé totes les poblacions del districte, inclòs l’Hospitalet [viii]. També els republicans van guanyar les eleccions municipals de novembre de 1903 a l'Hospitalet [ix].

Hem de recordar que les eleccions a Catalunya eren força “sinceres” (com es deia aleshores) mentre que a la majoria de llocs de la resta d’Espanya eren una farsa en la que sempre guanyava el partit del sistema (conservador o liberal) que les convocava.

En resum, que el republicanisme, amb presència a Catalunya i a l’Hospitalet des del Sexenni 1868-1874, tenia una xarxa d’entitats i un suport social i electoral important. Fins i tot, era capaç de fer intents de trencar amb el caciquisme, com en els anys 1891-95 o 1901-1905. L’Hospitalet era una de les viles més republicanes del país.

Llavors, es produí una certa entesa entre els partits del sistema i La Lliga, i en les eleccions de 1905 el partit catalanista no presentà candidatura al districte de Sant Feliu. El liberal Roig hi guanyà al federal Lletget per menys de 200 vots. Alhora, els monàrquics no es van presentar al Districte de Vilanova i van permetre la victòria del lligaire Bertran i Musitu per sobre del candidat republicà federal [x]. Aquesta relació es va trencar bruscament, quan dos mesos després de les eleccions es van produir “els Fets del Cu-Cut”.

El Foment Autonomista.

L’Hospitalet no va ser de les ciutat pioneres en tenir una organització catalanista. No va ser fins el 1906, quan l’onada de rebuig a l’atac de l’exèrcit a les publicacions Cu-cut i La Veu de Catalunya i la posterior Llei de Jurisdiccions va impulsar el catalanisme arreu. El maig de 1906 es creava una coalició de catalanistes, republicans i carlins anomenada Solidaritat Catalana (SC), que tindrà un gran èxit social i electoral fins la Setmana Tràgica (1909).

El març de 1906, La Veu de Catalunya publicava la següent notícia:

“HOSPITALET. El caciquisme d’aquesta vila, que fins ara, guiat, sobre tot pel secretari, llaurava com volia, comença a trontollarse per l’avens dels adeptes al regionalisme. Al Ajuntament ja hi té aquest un digne representant ab el regidor Joseph Llariso i Mitjavila, acreditat pagés de la Marina, y se diu si aviat serà un fet la constitució d’una associació pera la més facil propagació y cambi d’idees, que’s denominarà Centre Catalá, citantse y tot el nom de la persona anima del projecte, o sia el reputat metge d’aquesta vila doctor Jaume Isern.” [xi]

Amb aquest breu article tenim diverses informacions: els catalanistes es presentaven com lluitadors contra el caciquisme; el que remenava les cireres del caciquisme local era el secretari de l’Ajuntament; ja n’hi havia un regidor catalanista en aquell moment; s’està creant una associació catalanista impulsada pel metge Jaume Isern.

Efectivament, l’abril de 1906, una comissió organitzadora, presidida per Jaume Ysern (es pot trobar escrit amb I o Y) i amb Jaume Puyol (o Pujol) de secretari presentava els estatuts del Foment Autonomista de Hospitalet:

“El “Foment Autonomista de Hospitalet” se proposa reunir á tots els elements que desitjin la autonomia de Catalunya y vulguin trevallar pera conseguirla fent us de tots els medis permesos per les lleys.”[xii]

A finals de maig de 1906 es va fer una gran manifestació a Barcelona, per mostrar la força de la nova coalició política: "La Festa de la Solidaritat Catalana". Una d'aquestes societats que esmenta el peu de la il·lustració era el Foment Autonomista de l'Hospitalet. Font: Nuevo Mundo, 24-5-1906.

L'alcalde, Josep Parera i Gelabert, feia el preceptiu informe pel govern civil davant la petició de legalització del Foment, i deia:

"(...) se compone por ahora de un escaso número de individuos, no teniendo por tanto una significacion importante, aunque forman parte del mismo reputadas personas, algunas de ellas muy conocidas en esta villa por haber desempeñado y desempeñar actualmente cargos públicos (...) no tendrá mucho arraigo ni menor importancia politica pues se dedicará a dar conferencias y veladas literarias (...)" [xiii]. 

El Foment Autonomista va fer la seva sessió inaugural el 10 de juny del 1906. La primera junta directiva la van formar Josep Parera Sans (president), Jaume Ysern Hombrabella (vicepresident), Francesc Pastor Goyta (tresorer), Anton Barba Vinyals (bibliotecari), Jaume Pujol Trabal (secretari), Josep Llopis Mestres (vicesecretari), Joan Llarisó Vinyas, Ciprià Sabadell Ribó, Joaquin Closas Gari (vocals).

Què sabem d’aquesta gent? Trobem cognoms de l’oligarquia local (Parera, Goyta, Llopis....) però no són primeres figures de la societat o la política local. Només tenim informació de Llarisó, pagès de la Marina i regidor, d’en Ysern, que era metge (facultatiu municipal si més no entre 1918 i 1924) i de Pujol, que també era metge.

Al segell del Foment Autonomista de l'Hospitalet es podia llegir el lema: Autonomia, Federació, Democràcia, Progrés. Font: AMHL.

Ysern, anys més tard, encarregaria una casa unifamiliar a la Plaça del Repartidor a l’arquitecte Ramon Puig i Gairalt. Quan es va exiliar el 1939 casa seva va ser requisada pels franquistes i encara avui no ha estat tornada als seus legítims propietaris i és una comissaria de policia.

A l’acte públic de constitució de l’entitat, van intervenir el diputat i president de la Lliga Regionalista Albert Rusiñol i representants de tots els grups catalanistes del moment, el que sembla indicar que era una entitat força transversal. L’acte es va fer al local d’espectacles Cal Carreter [xiv].

Socis del Foment Autonomista de l'Hospitalet. La fotografia es pot datar entre 1906 i 1915. Al centre, assegut, un home gran amb vestit de pagès. A la dreta d'aquest personatge, en Josep Parera i Gelabert, alcalde entre 1904 i 1909. Font:
AMHL 101 AF 0000701 /a.Autor desconegut/da

Amb el primer acte públic no van encertar gaire. Es tractava de presentar la ideologia catalanista i el projecte polític de Solidaritat Catalana i van portar al diputat Bertran i Musitu, antic carlí i futur organitzador del sometent barceloní per combatre el moviment obrer i l’espionatge franquista a Catalunya. Més tard van portar l’escriptor Josep Martí i Sàbat o el republicà Eusebi Corominas, en un cicle de conferències setmanals [xv]. Ja es veu que dins el Foment convivien, com dins SC, tendències ideològiques molt diferents. A l’Hospitalet trobaríem des dels conservadors de la Lliga fins els republicans d’esquerres, afins al Centre Nacionalista Republicà.

Per exemple, un grapat de socis van enviar un telegrama de felicitació al diputat republicà Antoni Hurtado; eren Ysern, Corominas, Sabadell, Trullà i Garcia [xvi]. Per què no el va signar la junta? El gener de 1909 es van renovar alguns càrrecs: Modest Llobet, vicepresident, Ramon Cabané, tresorer, Josep Llopis i Josep Comas, secretaris, Rafael Amigó i Manel Durban, vocals [xvii]. Continua la mateixa tònica d’abans pel que fa a la significació social i política de les juntes del Foment.

Font: La Ressenya, 19-5-1907

Les activitats propagandístiques d’aquells moments eren les conferències, recitals literaris i corals, la festa de l’arbre... Però una de les creacions més importants del Foment va ser una “escola catalana”, batejada com Escola Catalana del Doctor Robert. La primera notícia de que ja funcionava és del març del 1907 [xviii]. Tanmateix, el setembre del 1906 es va organitzar un concert per recaptar diners per l’escola, amb la participació del Cor infantil Mossèn Cinto de Barcelona [xix]. Per tant, imaginem que va començar aquell setembre de 1906 el curs escolar.

El maig del 1907, el Foment Autonomista organitzà un concert a l’Harmonia al que van convidar de nou el Cor Infantil Mossèn Cinto, però també va participar una coral infantil pròpia, el “Novell Esbart de Cantaires” de les Escoles Catalanes del Doctor Robert [xx]. L’acte de lliurament d’una senyera a les escoles, dissenyada per l’arquitecte Joan Amigó, el juny del 1908, havia de fer-se als jardins de Casa Espanya, però el temps obligà a fer-ho al Casino. Això ho comento perquè demostra que el Foment i les seves escoles tenien molt bona relació amb la classe alta local. A l’acte va intervenir, Carme Karr, escriptora i directora de la revista Feminal [xxi].

L'Orfeó Dr. Robert es va fundar l'any 1922. L'any següent, arran de la instauració de la Dictadura, va canviar el seu nom a Orfeó Hospitalenc.

Les eleccions de 1907.

És clar que a més de les activitats culturals i propagandístiques, les eleccions eren un dels principals objectius de la nova associació, sempre fent costat a SC. La primavera de 1907 va tenir una doble cita electoral: les provincials el març i les generals l’abril. Per la Diputació provincial, l’Hospitalet pertanyia al districte de Sant Feliu-Vilanova i la Geltrú. Les candidatures presentaven fins a tres noms i s’escollien quatre diputats per districte.

El febrer de 1907 es va fer una reunió a Molins de Rei del catalanistes del districte provincial de Sant Feliu-Vilanova i es van proclamar als candidats Josep Roig i Miquel Roca. De l’Hospitalet hi anaren el “Centre Autonomista Catalá”, l’”Escola Catalana del Dr. Robert” i el “Comité de l’Hospitalet, ab el benemérit patrici don Joseph Parera”. Quin comitè és aquest? Bé, tenint en compte que la reunió era per explicar els acords tancats o no amb els republicans per les llistes de Solidaritat Catalana, pot ser un comitè local de SC o de la Lliga [xxii]. El “patrici Parera” era el president del Foment, o l’alcalde del moment, que tenia el mateix nom?

El tercer de la candidatura solidària era l’advocat Eduard Micó, republicà federal (i futur cunyat de Lluís Companys). Sembla que el pes de Bertran i Musitu va fer que les candidatures solidàries tinguessin majoria catalanista per sobre dels republicans. En qualsevol cas, la confecció de les llistes, com sol passar, no va ser fàcil.

La victòria solidària va ser àmplia. El quart diputat fou de la candidatura monàrquica. Els republicans antisolidaris quedaren en tercer lloc [xxiii]. A l’Hospitalet també guanyaren els solidaris (Roig, 412; Roca, 406; Micó, 350), seguits pel republicà antisolidari Palau ( 76) i el monàrquic Sostres (74) [xxiv].

Els resultats van ser tan contundents que per les properes eleccions generals de l’abril, el candidat del sistema, el liberal Josep Roig i Bergadà, escollit ininterrompudament els anys 1898, 1901 i 1905, va anunciar que ni es presentava [xxv].

 

Josep Roig i Bergadà, en una foto publicada l'any 1910, amb motiu del seu nomenament com alcalde de Barcelona. Aquest polític de l'ala demòcrata del Partit Liberal, seguidor de Canalejas, era el representant de la branca més oberta a la negociació amb el catalanisme. Font: Actualidades, 17-2-1910.

 

 

Dins de SC també va haver una pugna entre els diferents corrents, per imposar el seu candidat per aquestes eleccions generals. Finalment, el republicà unitari Laureà Miró es va imposar al republicà federal Ramon Roig com a candidat solidari [xxvi]. Veiem que al districte de Sant Feliu (més o menys el Baix Llobregat amb l’Hospitalet) dominava el republicanisme per sobre del catalanisme, i dins el republicanisme les tendències no massa catalanistes. Recordem que també hi havia una branca republicana espanyolista (s’autoanomenaven “antisolidaris”) encapçalada per Partit Republicà Radical (PRR) de Lerroux. 

Laureà Miró i Trepat. Font: https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Lauerano_Mir%C3%B3.png

 

No he trobat dades concretes de l’Hospitalet, encara que no és difícil imaginar que van ser semblants al conjunt del districte. De Cornellà, sabem que Miró va obtenir 141 vots i el lerrouxista Pich i Pon, només 1 vot. Al conjunt del districte, a falta d’11 seccions, Miró obtingué 3.566 vots i Pich, 34 [xxvii]. Com és conegut, aquesta coalició va arrasar en les eleccions, obtenint a Catalunya 37 diputats (entre ells, l’hospitalenc Felip Rodés), d’un total de 48 escons.

Assemblea de diputats provincials i regidors de Solidaritat Catalana al Palau de la Música, el 29 de juny de 1908. Font: La Ilustración española y americana. 8/7/1908

 

Tot aquest procés polític es va fer malgrat les resistències del règim de la Restauració, entre les que podem destacar una onada d’atemptats a Barcelona portats a terme pel confident de la policia Joan Rull i la seva banda. També col·laboraren en la creació d’un clima de violència alguns grups de “jóvenes bárbaros” del PRR.

Dues publicacions

Un altre personatge destaca en l’impuls del primer catalanisme local: Anton Busquets i Punset. Havia nascut a Sant Hilari Sacalm l’any 1876, i des del 1895 va publicar diverses obres literàries, especialment de poesia i va col·laborar en algunes publicacions, sempre en llengua catalana.

Font: La Ressenya, 19-5-1907

L’any 1907 és director de l’Escola del Dr. Robert de l’Hospitalet i va portar al poble on treballava l’activitat de publicista que havia dut a terme abans a Ripoll, Vic i Barcelona. Sobretot destaca la creació de les dues primeres publicacions de la nostra història, totes dues en català. La primera es va dir La Ressenya. Periódich d’informació local, il·lustrat i literari, el primer número de la qual va aparèixer el maig de 1907. Li van ajudar Pere Farrés i mossèn Antoni Taulet [xxviii].

Capçalera de La ressenya. Font: https://portalimatges.l-h.cat/fotoweb/archives/5004-Hemeroteca/?8=La+Ressenya

La segona va ser Ressenya Literaria. El seu subtítol era Publicació quinzenal catalana. Era una revista cultural, amb pretensions d’arribar a tot el país. Es van publicar sis números i el seu objectiu era el de divulgar la cultura catalana, especialment la literatura. En totes dues podem veure un posicionament ideològic catalanista i catòlic i de suport al Foment Autonomista i Solidaritat Catalana. En lo social, demanava reformes i criticava el socialisme.

Capçalera de Ressenya literaria. Font: https://portalimatges.l-h.cat/fotoweb/archives/5004-Hemeroteca/?8=Ressenya+Liter%C3%A0ria

Aquestes publicacions mereixen un estudi acurat i ara només comentaré la seva existència, producte de l’embranzida del catalanisme local en aquells anys i a l’entusiasme d’en Busquets. Només podem imaginar l’impacte d’aquestes publicacions i les Escoles del Dr Robert en una societat en la que encara hi havia una forta diglòssia, i el català era considerat per una bona part de la població com una llengua de classes baixes, impròpia de la cultura i la ciència.

Una síntesi final

Tot i tenir una de les personalitats cabdals del primer nacionalisme català, en Pau Sans, l’Hospitalet no va ser de les poblacions pioneres del catalanisme polític.

Va ser al voltant de l’agressió espanyolista encetada arran dels Fets del Cu-Cut i la creació de Solidaritat Catalana (SC) quan finalment quallà un grup catalanista a la ciutat, el Foment Autonomista. Aquesta entitat va ser d’ampli espectre ideològic, com la SC, amb el suport des de conservadors fins republicans. Al voltant d’aquesta entitat es van crear efímeres publicacions i duradores escoles.

El que veiem és que l’aparell polític falsament democràtic de la Restauració va ser escombrat definitivament de l’Hospitalet amb la irrupció de SC i el Foment Autonomista, una tasca que ja havien començat les forces republicanes. Durant els següents anys, quan SC es dissolgué, la Lliga Regionalista, dretana, i els partits republicans, es disputaran l’hegemonia política a l’Hospitalet.

La Lliga Regionalista, hegemònica en SC, també va ser qui va heretar a l’Hospitalet l’hegemonia del catalanisme i qui va tenir majoritàriament el poder local, com a mínim, a partir del 1910 i fins el Cop d’Estat de l’any 1923.

---

[i] Anals de la Lliga de Catalunya. Discurs llegit en la sessió inaugural lo dia 5 de novembre de 1887 per lo president Pau Sans i Guitart, pàg 7 http://mdc.csuc.cat/cdm/ref/collection/fulletsAB/id/31204

[ii] http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2012/11/03/el-missatge-a-la-reina-regent-de-1888/

[iii] DOMÍNGUEZ, MANUEL. «El fracàs de la democràcia espanyola. Les eleccions de 1891 a l’Hospitalet i el districte de de Sant Feliu». Quaderns d’estudi, [en línia], 2016, Núm. 30, p. 115-21, https://www.raco.cat/index.php/QuadernsCELH/article/view/332037 [Consulta: 14-03-2020].

[iv] Lo Gironès, 25-12-1895

[v] A l’Assemblea de la Unió Catalanista de Manresa (1892), en la que es van aprobar les Bases de Manresa, en Sans va fer un important discurs en defensa d’aquest projecte d’estatut d’autonomia. El discurs fou rescatat i reproduït per Carles Santacana en tres articles de la revista Progrés (núm. 86-88, juny, juliol i setembre de 1992)

[vi] https://portalimatges.l-h.cat/fotoweb/archives/5005-Documents-textuals/TEXT%20FOTOSTATION/PLE%20DIGITALITZAT%20(1823-1993)/1899/189911/AMLH%20101_Actes%20del%20Ple_18991108_DL.pdf.info#?c=%2Ffotoweb%2Farchives%2F5005-Documents-textuals%2F%3F2%3DActes%2520del%2520ple%26202%3D1890-1899

[vii] Joan-Lluís Marfany, La cultura del catalanisme, Barcelona, Empúries, 1995, pàg. 387-400

[viii] La Publicidad, 27-4-1903, pàg 2

[ix] La Publicidad, 9-11-1903, pàg 3

[x] TARDÀ i COMA, Joan. Republicans i catalanistes al Baix Llobregat a principi del segle XX, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1991, pàg. 56-62.

[xi] La Veu de Catalunya, 23-3-1906, pàg. 3

[xii] AMHL. Fons d’entitats i institucions. C 4

[xiii] AMHL "Governació s. XIX-XX"

[xiv] MARFANY, op. cit. pàg. 399 i El Poble Català, 7-6-1906, pàg. 2 i 12-6-1906, pàg. 2

[xv]  El Poble Català, 4-7-1906, pàg. 2 i 15-1-1907, pàg. 1; La Veu de Catalunya, 8-1-1907, pàg. 2

[xvi] Id. 14-6-1907

[xvii] Id. 14-1-1909, pàg. 2

[xviii] Id. 18-3-1907, pàg. 1

[xix] Id.15-9-1906, pàg. 2

[xx] Id. 18-5-1907-pàg.2

[xxi] Feminal, 28-7-1908, pàg. 14

[xxii]  La Veu de Catalunya, 11-2-1907, pàg. 2-3

[xxiii]  El Heraldo de Madrid. 10-3-1907, pàg. 2 i TARDÀ, op.cit., pàg.78-84

[xxiv] La Publicidad, 11-3-1907, pàg. 2

[xxv] La Vanguardia, 5 d’abril de 1907

[xxvi] La Vanguardia, 6 d’abril de 1907

[xxvii] La Vanguardia, 22 d’abril de 1907

[xxviii]  MARCÉ, Francesc. 25 imatges de la historia de l’Hospitalet, Museu d’Història de la Ciutat, 1979, pàg. 91-93