Alcaldes (i alcaldessa) de l'Hospitalet II (segles XX i XXI)

Aquesta és  segona part de l’article sobre els alcaldes de l’Hospitalet. La primera la podeu llegir clicant aquí.

L'edifici de l'Ajuntament a començaments del segle XX.

     1. La llarga crisi de la Restauració (1902-1931)

El règim falsament democràtic de la Restauració va començar a entrar en crisi a Catalunya, especialment arran de les eleccions generals i municipals de 1901, en les que les candidatures catalanistes i republicanes van guanyar per primer cop als dos partits del règim. Liberals i conservadors van donar per perduda Catalunya a partir de la creació de la gran coalició catalanista i democràtica anomenada “Solidaritat Catalana” (1906-1909).

A partir d’aquell moment, la Lliga Regionalista i els republicans es disputaren l’alcaldia, gairebé sempre amb el triomf dels primers. Les raons de les victòries del catalanisme, conservador en lo social i reformista en lo polític, les podem trobar en que la classe treballadora s’abstenia massivament, bé per influència de l’apoliticisme anarquista o per d’altres raons. També avui hi ha més abstenció en els barris de renda més baixa. En dues ocasions (1916 i 1923), però, les autoritats superiors resolgueren a favor dels republicans en les disputes amb la Lliga.

En setembre de 1923 Primo de Rivera va donar un cop d’estat, va suprimir parcialment la constitució de 1876 i va instaurar una dictadura. Una de les primeres mesures va ser suspendre els ajuntaments per reial decret i el 2 d’octubre hi posava gent de la seva confiança. A la ciutat va posar a Tomás Giménez, industrial, molt conservador, hiperactiu i patològicament egocèntric; jo sempre he pensat que era una mena de Fraga hospitalenc. L’estatut municipal de març del 1924 marginava els partits democràtics i introduïa una paròdia d’eleccions municipals.

Giménez i Oliveras. Muntatge fotogràfic manllevat del blog https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/ .

Quan el dictador dimití, el gener de 1930, s’endegà un lent procés de transició vers el règim anterior al cop d’Estat. La solució pels ajuntaments va ser imposar uns regidors en part procedents dels majors contribuents i en part dels que ja ho havien estat abans del cop. Com que dels primers només va prendre possessió un, fou inicialment proclamat alcalde el republicà Josep Jordà. Ràpidament va haver una rectificació i va tornar al poder el líder local de la Lliga, i membre de l’oligarquia tradicional del barri Centre, Just Oliveras.

Ernest Mestres i Arrufat	gener-1902
Josep Parera i Gelabert	gener-1904
Pau Prats i Riera	1-1-1910	La llei de 1907 confirmava que l’elecció de regidors es feia per sufragi universal masculí. Els homes majors de 25 anys votaven cada 2 anys (desembre dels anys imparells) per renovar la meitat dels regidors. Tot i això la participació en les eleccions només era d’un 30%, majoritàriament partidaris de la Lliga, partit al que pertanyia Prats.
Francesc Marcé i Codina	1-1-1912	Alcalde de la Lliga Regionalista
Just Oliveras i Prats	1-1-1916	Alcalde de la Lliga Regionalista
Josep Rius i Casanova	16-3-1916	Va ser el primer alcalde republicà. Fou nomenat per una Reial Ordre que resolgué a favor de Rius l’empat a 7 regidors entre Lliga i republicans. Sembla que fou per influència del diputat republicà-reformista a les Corts pel districte de Sant Feliu Laureà Miró i Trepat.
Just Oliveres i Prats	1-1-1918	De la Lliga Regionalista.
Josep Muntané i Almirall	24-3-1923	Un altre cop, el candidat de la Unió Republicana fou nomenat alcalde per una ordre governativa.
Tomás Giménez Bernabé	2-10-1923	La Dictadura va dissoldre els ajuntaments existents i imposa una altres. L’any 1924, per escollir 14 regidors van votar 56 persones de 22.019. Al final de final dictadura, quan eren 18 els regidors a escollir, només tenien dret a vot 72 habitants.
Josep Jordà i Polls	26-2-1930	De la Unió Republicana.
Just Oliveras i Prats	5-3-1930	De la Lliga Regionalista.

2. La II República (1931-1939)

Com és prou conegut, foren les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 les que precipitaren la proclamació de la II República. A l’Hospitalet, va triomfar una heterogènia coalició republicana, encapçalada pel vell líder republicà (tenia 71 anys) Josep Montané. De mica en mica Esquerra Republicana (ERC) es va fer amb el lideratge del republicanisme local, i el seu cap, Ramon Frontera, fou el triomfador en les eleccions de 1934. En aquestes eleccions trobem a la primera dona regidora de la nostra història, Justa Goicoechea.

Ramon Frontera

 

El mandat de Frontera, però, es va veure tallat per la dissolució de l’ajuntament i el seu empresonament arran dels “fets d’octubre” de 1934. El Govern Civil de la província va imposar primer al Comandant militar de la ciutat com alcalde (Alfredo Martín), i després un consistori en el que convivien els regidors electes de la Lliga amb d’altres nomenats per ell mateix. La Lliga no va voler participar-ne i el Partit Republicà Radical (PRR) i la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA) van escollir  Hilario Rabal, del PRR.

Hilario Rabal, l'any 1935

 

Les eleccions de febrer de 1936 guanyades pel Front Popular van significar, entre d’altres coses, l’amnistia dels presos polítics i la restitució dels ajuntaments de 1934. L’esclat de la Guerra (19 de juliol) no va significar cap canvi formal a l’ajuntament. Tanmateix, el poder real passà, com a molts altres llocs, al Comitè Local de Milícies Antifeixistes (CLMA), dominat per la CNT-FAI. L’enfrontament entre ERC i CNT (amb els aliats respectius) va esclatar a l’Hospitalet a finals de 1936.

Font: Umbral, 29-1-1938

 

L’abandonament dels càrrecs municipals per part dels representants d’ERC i UGT deixà el govern en mans de la CNT i del seu líder Josep Xena. La situació es redreçà unes setmanes més tard, però la tensió entre l’ajuntament amb un alcalde d’ERC (segons el resultat electoral de 1934) i les organitzacions controlades pels anarquistes fou constant.

Josep Muntané i Almirall	15-4-1931	Republicà. Amb una participació propera al 45%, la Coalició Republicana va obtenir 2.023 vots, front als 1.013 de la Lliga.
Ramon Frontera i Bosch	1-2-1934	Les primeres eleccions municipals amb vot femení. Amb una participació del 42%, ERC va obtenir 5.214 vots, la Lliga, 3.540 vots i la resta (4 candidatures) uns 1.500 vots.
Alfredo Martín i Velazco	14-10-1934	Militar imposat pel Govern.
Hilario Rabal i Meroño	2-5-1935	Del Partit Republicà Radical.
Ramon Frontera i Bosch	4-3-1936	D’ERC.
Miquel Romeu i Monmany	23-9-1936	Frontera passà a ocupar un càrrec de la Generalitat i Romeu, també d’ERC, fou una solució provisional.
Francesc Muntané	30-9-1936	El CLMA (dominat pels anarquistes) entrà al govern municipal que canvià de nom i es digué Consell d’Economia i Defensa. El nou alcalde també era d’ERC.
Francesc Martínez i Alves	31-10-1936	D’acord amb un decret de la Generalitat, es reestructurà el Consell Municipal, amb un nou alcalde d’ERC.
Josep Xena i Torrent	29-12-1936	Amb la CNT en solitari, el consistori tornà a dir-se Consell d’Economia i Defensa.
Francesc Martínez i Alves	9-2-1937	Les negociacions entre Tarradellas i Xena retornaren la situació anterior a la crisi municipal de desembre.
Rafael Domingo i Recio	24-12-1937	La minoria d’ERC va ser totalment substituïda, incloent l’alcalde. Domingo també era d’ERC.
Vicenç Fort i Sancho	3-6-1938	També d’ERC. Substituí Domingo quan marxà al front.

 3.       El llarg túnel del franquisme (1939-1979)

Durant el franquisme, els alcaldes eren escollits pel Govern o pels Governadors de les províncies. Fins l’agost de 1939 qui manava als municipis eren els caps militars d’ocupació. Per tant, sense ser alcaldes, els que manaren entre gener i agost foren el coronel Andrés Arce i el capità Juan Carlos Lázaro. El primer alcalde franquista va durar poc, perquè en octubre fou empresonat arran d’una denúncia, de la que sabem ben poca cosa.

El seu successor va ser Enric Jonama, el dominador de la política local durant els següents anys. Tampoc sabem gaire sobre les circumstàncies que envoltaren la seva substitució per Josep Puig durant poc més d’un any. Cal reconstruir aquests episodis polítics, no tan llunyans i força desconeguts.

El franquisme no va trobar en l’Hospitalet gaires figures polítiques de relleu per ocupar els càrrecs del govern municipal. No es refiaven dels procedents de la Lliga ni de les famílies de l’oligarquia tradicional. Finalment, Jonama, que tenia una forta oposició interna, fou destituït arran d’uns enfrontaments amb el regidor (i exalcalde) Tomás Giménez.

Primera sessió del primer consistori de Ramon Solanich en 1956.

Josep Tayá i Ramon Solanich són contemporanis a l’inici de la gran transformació de l’àrea metropolitana de Barcelona, del Pla Comarcal i els primers plans parcials, de l’acceleració de la immigració, etc. Com a mínim, van sortir de la inacció de Jonama. Solanich, vinculat a la Tecla Sala, España i Muntades, vinculat a La España Industrial, representen una època en la que domina la vida local el gran capital, el que es va notar en la seva política d’afavoriment constant de les gran empreses en detriment dels interessos dels vells i nous habitants del municipi. La protesta social en 1973 era tan gran als barris que España fou destituït.

El 3 d'abril de 1973, Vicenç Capdevila prenia possessió de l'alcaldia hospitalenca, substituint Matias España Muntadas. Capdevila, jurant el seu nou càrrec, en presència d'España i del governador Tomás Pelayo Ros.

Vicenç Capdevila és, per entendre’ns, el Suárez local. Procedent del franquisme, va fer un gir en la política abans comentada i va aturar alguns estralls urbanístics. Va dimitir per presentar-se a les eleccions en la candidatura de la Unió del Centre Democràtic, en la que va ser escollit diputat en 1977. Va deixar l’alcaldia a Joan Perelló, una persona que no era pas franquista, que havia entrat en l’ajuntament, com alguns d’altres, seguint els aires reformistes de Capdevila i que es va trobar abandonat pels franquistes i atacat pels antifranquistes.

 

José Wenceslao Marín i López	3-2-1939
Enric Jonama i Darnaculleta	2-11-1939
Josep Puig i Miracle	4-5-1944
Enric Jonama i Darnaculleta	2-10-1945
Josep Tayá i Solanes	2-2-1952
Ramon Solanich i Riera	28-3-1956
Josep Matias España i Muntades	2-11-1962
Vicenç Capdevila i Cardona	3-4-1973
Joan Perelló i Masllorens	25-4-1977

4.       L’etapa actual (1979-2015)

Els ajuntaments democràtics van trigar molt en arribar, i, vistos els resultats en les principals ciutats d’Espanya, i especialment a Catalunya, els temors de l’oligarquia que intentava dirigir la Transició eren fundats: es va produir el triomf de les esquerres amb uns grans resultats dels comunistes. En les eleccions d’abril, a l’Hospitalet el PSC-PSOE va obtenir 12 regidors/es (2 eren dones) i el PSUC, 11 (1 era dona), d’un total de 27, quantitat global que s’ha mantingut fins avui. 

Arjalaguer, Valls, Olivares, Ruiz i Saura, del PSUC, el dia de la presa de possessió de l'ajuntament democràtic de 1979.

A partir de 1983 el PSC ha guanyat sempre amb majories absolutes fins 2011. Tot i tenir la majoria, en 2003 els socialistes van oferir un pacte de govern a la coalició ICV-EUiA (hereus de l’antic PSUC), pacte que s’ha mantingut fins 2015.

Els canvis en l’alcaldia s’han degut a raons no electorals. Ignacio Pujana va haver de dimitir per la seva implicació en casos de corrupció i per l’oposició dins del seu partit, encapçalada per qui el va succeir, Celestino Corbacho. Pujana va ser jutjat per diversos afers, i va ser condemnat per tràfic d’influències en 1995. Corbacho deixà de ser alcalde quan va ser nomenat Ministre de Treball en abril de 2008 pel president Zapatero, càrrec que ocupà fins octubre de 2010. La seva successora, Núria Marín, ha estat primera dona que ha ocupat l’alcaldia de la nostra ciutat.

Els plantejaments interns del PSC o els desitjos de canvi de Marín han provocat un nou relleu dins del partit, i el juny de 2024 ha pujat al càrrec David Quirós.

Notícia publicada per El País el 13 de març de 1994

 

 

Juan Ignacio Pujana	19-4-1979	Del PSC-PSOE.
Celestino Corbacho	13-5-1994	Del PSC.
Nuria Marín	19-4-2008	Del PSC.
David Quirós	15-6-2024	Del PSC.

Aquest text es basa en els articles que va publicar Francesc Marcé en el Boletín de Información Municipal, en els números 82 al 88, del 2n trimestre de 1974 al 4t trimestre de 1975. Com és evident, els noms posteriors tenen d’altres fonts.

Fotografia de la presa de possessió de Davís Quirós

Per l’època de la Dictadura de Primo de Rivera i la 2ª República tenim el llibre de Joan Camós L’Hospitalet, la història de tots nosaltres 1930-1936. Per l’època de la Guerra Civil, l’article de Carles Santacana “Poder local i canvi socioeconòmic: l’Hospitalet de Llobregat (1936-1939)”. I pel primer franquisme, el llibre de Carles Santacana, Victoriosos i derrotats.