“EL CÀNEM” DE SANTA EULÀLIA, UNA INDÚSTRIA POC CONEGUDA

De mica en mica anem tenint treballs i monografies de les indústries més importants de la història de la ciutat (Cosme Toda, Trinxet, INDO, Vilumara...). En d’altres casos, hi ha projectes en marxa (Tecla Sala, Trinxet-Gras, Trias?,...).

Encara resten moltes, però, esperant que algú tiri endavant una recerca. Una fàbrica que m’ha sortit en diverses ocasions en la documentació i llibres d’història, i no per coses bones, com ara veurem, és Caralt, coneguda popularment como “el cànem”, perquè utilitzava aquesta fibra pera la fabricació de diversos productes.

Fotografia de 1919, presa des del pont que passava per sobre del Carrilet, i que ara correspondria al Carrer Buenos Aires.

El 1863 Pelegrí Marquès i Delmir de Caralt van crear una empresa de filar i teixir cànem[i], que el 1873 va localitzar-se a l’Hospitalet. S'hi van instal·lar a dins de les naus buides de la que havia estat la primera indústria moderna del municipi, La Aprestadora Española. Allà hi feien sobretot cordes i soles d’espardenya[ii]. Marqués, Caralt y Cia va prosperar tant, que el 1892 va ampliar les seves instal·lacions[iii].

En una relació d’efectes de la crisi provocada per la derrota en la Guerra de Cuba, el 1898, es deia que “Marqués, Caralt y Cia” només hi treballaven 4 dies a la setmana, però conservaven la plantilla de 250 homes i 500 dones[iv]. Si aquestes dades són certes, era la indústria més gran de la ciutat, amb molta diferència respecte la segona.

La fàbrica de l'Hospitalet, l'any 1916.

Delmir de Caralt era una figura pública important. Fou president de l’associació dels patrons, el Fomento de la Producción Española (1884-1886)[v],  i diputat del Partit Conservador pel districte de Mataró, amb tots els tripijocs propis del caciquisme[vi]. Amb la mort de Marqués, el 1906 la família Caralt es fa amb el control de l’empresa, que començarà a anomenar-se Caralt y Cia[vii].

Delmir de Caralt morí el 1914, i el substituí al capdavant de l’empresa el seu fill, Josep de Caralt. Del pare també va heretar l’interès per l’activitat política. Fou president del Foment del Treball entre 1913 i 1917, mentre pertanyia a la Lliga Regionalista. 

L'abril de 1915, el comte de Romanones, líder del Partit Liberal, va fer una fugaç visita a Barcelona, i una de les visites que va fer va ser la fàbrica de Caralt de Santa Eulàlia. Això ens mostra com de ben conectat amb el poder era l'empresari. Romanones és el segon per l'esquerra amb la gabardina clara. Caralt és el que hi ha a la seva esquerra.

Va iniciar un gir a la dreta, i fou premiat amb el títol nobiliari de Comte de Caralt el 1916. Es manifestà contra l’autonomia catalana i es va passar al Partit Liberal. Va arribar a ser ministre d’Hisenda uns pocs dies del març de 1918, i més tard senador vitalici. Va acabar donant suport a les dictadures de Primo de Rivera i Franco.

Font: El Poble Català, 4-3-1909, pàg.2

Els Caralt, pare i fill, van començar a destacar per ser uns empresaris envoltats de connotacions negatives. La Junta de Reformes Socials de l’Hospitalet, un organisme que havia de vetllar per resoldre els conflictes entre Capital i Treball, va haver de sortir del seu ensopiment el gener de 1909 (la tercera intervenció en 9 anys) per tal de nomenar...

“...una Comisión con el encargo de pasar otro dia, si se cree conveniente, á practicar una visita de inspección en la fábrica de tegidos de cáñamo de los Sres Marqués y Caralt, sita en el barrio de Santa Eulalia ó Mitja-Galta de este término municipal, en vista del hecho raro y sospechoso de haberse dado en la misma en pocos años tres accidentes de trabajo, con desgarros inmensos y muerte casi súbita, de obreros dedicados á la misma mecànica o trabajo.”[viii]

La visita es va fer uns dies després, i la Comissió es va manifestar satisfeta per les reformes que havien fet els propietaris[ix]. Tanmateix, quan un grup d’obrers es va presentar davant la Junta per reivindicar seguretat a les fàbriques, el març del 1912, posaven Caralt com exemple d’instal·lació perillosa. Els representants dels obrers deien:

“... que en alguna fábrica le consta que están en muy mal estado las calderas, con peligro evidente de la vida de los obreros, tanto que son frecuentes los paros forzosos para reparar averías. Cita la fábrica de los Sres. Caralt y Compañía y cree que importa hacer en ella una visita de inspección de algún individuo técnico.”[x]

La fàbrica Caralt era un dels escenaris més candents de la lluita de classes de Catalunya. La gran vaga del tèxtil (sobretot de les dones) de l’estiu del 1913 va començar a dues fabriques de Sants i dues de Santa Eulàlia: Caralt i Cia i Rifà. Informava la premsa que la plantilla de Caralt que anava a la vaga era de 1.400 persones. Fins i tot quan la vaga havia acabat i les obreres tornaren a la feina, Caralt va voler imposar certes condicions i el conflicte s'allargà a la fàbrica, i va haver d'intervenir el governador civil.[xi]

 
Això va fer que l’empresari creés una patronal propia i més dura: la Asociación de Industrias Textiles de Sans-Hospitalet. Segons l’escriptor anarquista Mauro Bajatierra, Caralt també va organitzar la primera banda de pistolers de la patronal aquell mateix any[xii].

La fàbrica, l'any 1916.

Durant l’època del pistolerisme també trobem diferents episodis relacionats amb l’empresa. El març de 1920 van esclatar dos artefactes explosius, un a la fàbrica i un altre a la casa de l’amo, al Passeig de Gràcia[xiii]. El 4 de febrer fou tirotejat i ferit al braç Antonio Esparza, treballador de Caralt, quan passava per la Riera de la Bordeta[xiv]. D’aquest episodi, la premsa va publicar:

“Antonio Esparza (...) perteneció al Sindicato Único hasta hace unos meses, en que hubo una huel­ga en la fábrica donde trabajaba Esparza, y al ser resuelto el conflicto, los obreros entregaron a sus patronos los carnets del Sindicato. Después, el Sindicato libre ha hecho gestiones para conseguir la adhesión de dichos obreros; y como consecuencia de todo ello, han estado continuamente reci­biendo anónimos los obreros de esta Casa. Esparza era uno de los que más amenazadores anónimos recibía.”[xv]

Paral·lelament, Caralt establia relacions cada vegada més estretes amb Enrique Pérez y Hermanos, l’altra gran empresa catalana del sector del cànem. De fet, des del 1910 constituïen un càrtel que controlava la pràctica totalitat de la producció de cànem del país. El 1919 acordaren la seva fusió i crearen Hilaturas Caralt-Pérez, S.A.[xvi]. 

Font: Mercurio, 1917

Potser van ser aquests moviments empresarials van provocar que la fàbrica de l’Hospitalet anés reduint la seva producció fins el tancament, l’any 1923[xvii]. Potser la causa va ser l’incendi que va patir la factoria el novembre de 1921, en el que va resultar ferides nou treballadores[xviii]. El fet és que els beneficis de la S.A. durant 1921 van ser 1,76 milions, i durant 1922 van baixar a 1,41 milions[xix].

Potser el tancament es degué a que van deslocalitzar la producció a una fàbrica de Renteria que van comprar el 1920 (la tercera, amb les del Carrer Floridablanca de Barcelona i la de l’Hospitalet). Atenció com ho anunciava la premsa i la referència als negocis de l’època de la Gran Guerra (1914-1918):

“La Sociedad catalana Hilaturas Caralt Pérez, S. S., cuyas manufacturas de cáñamo son conocidísimas desde hace más de cincuenta años, como una de las más importantes del mundo, como lo demostró durante la pasada guerra, en que después de abastecer cumplidamente el mercado nacional y el de Ultramar, pudo servir miles de toneladas a los ejércitos beligerantes, en su plausible afán de ampliar sus negocios, acaba de adquirir la fábrica de Rentería Manufacturas de yute, con el salto de agua de Oyarzun y todos sus anexos.”[xx]

Tenim notícia que el 1928 la fàbrica de l’Hospitalet era en funcionament[xxi]. L’any 1931 declaraven maquinària per fer sacs, fusos per a cànem i també, atenció, per a cotó, a més d’instal·lacions d’aprest i blanqueig de teles. Per tot plegat, deien tenir una plantilla de 550 persones, el que era la tercera més gran de la ciutat, però gairebé igual que la segona (Trias, amb 556) i molt lluny de la primera (Trinxet, 1.200)[xxii]. Tanmateix, la premsa informava que un desbordament de la Riera Blanca va provocar la suspensió de les feines i l’atur de 900 obrers[xxiii]. 

 

Al Centre d’Estudis conservem una fotocòpia d’una publicació sobre les indústries col·lectivitzades durant el procés revolucionari paral·lel a la Guerra Civil. Ens informa que el juliol de 1936 la gestió de la fàbrica fou presa per un Comitè de Control, encara que la col·lectivització no fou regulada fins el gener de 1937. També sabem que es creà una Agrupació Cultural i Esportiva[xxiv]. 

Il·lustració de la publicació de 1937. Al fons podem veure Can Colom i el Carrer Buenos Aires.

Aquell any,  el conjunt de l'empresa tenia 1.524 empleats/des, amb la fàbrica de l'Hospitalet com el centre més important, amb 590 obrers/es. S'hi treballava amb cànem i lli. D'aquesta darrera fibra n'hi tenia maquinària de la més moderna. La fàbrica ocupava una superfície de 23.200 m2, amb un camp de conreu annex de 36.051 m2. Les següents seccions: pentinatge, preparació, filatura, retorts, polits, cabdells, aspis i acabats i blanqueig (que incloïa el tenyit i aprest).

La lluita de classes es va tornar a manifestar de forma violenta en aquells anys. Abans de la Guerra, sabem que un artefacte explosiu va esclatar a la finestra del director, l’octubre del 1933[xxv]. Després de la Guerra, es va fer un homenatge als assassinats per raons polítiques, a mans de les patrulles de control, relacionats amb l’empresa: José de Caralt (conseller i hereu), Rosendo Moncunill, (enginyer municipal i de la fàbrica), Juan de Dios Espinosa (administrador), Francisco Pallarès (bidell) i Domingo Oliva (cap de secció)[xxvi].

Després de la Guerra, els antics amos van recuperar la propietat. L’any 1947, l’empresa implementà algunes de les indicacions de l’organisme del Sindicat oficial anomenat Educación y Descanso, consistents en equips esportius i un guarderia infantil. Si més no, és el que deia la premsa[xxvii].

L’any 1964 s’anunciava el llançament d’un nou producte, el polièster-lli[xxviii]. Això significava la introducció de les fibres artificials, com feien la resta de fàbriques tèxtils en aquells anys.

L'espai de Caralt, ocupat pels blocs de Granvia Center i el Parc de l'Alhambra, l'any 1987.

Curiosament, sabem més d’aquesta fàbrica dels anys 20’s que dels 60’s o 70’s. Cal recollir testimonis de la memòria de les persones que hi van estar vinculades i reconstruir la història d’aquesta important indústria. A tall d’exemple, puc dir que em van comentar que les treballadores patien de malalties respiratòries pel polsim que produïen les fibres amb les que es treballava.  Teniu records?

---

[i] BLASCO, Y. i BADIA, M. “La industria del cáñamo en Barcelona: de la sociedad en comandita a la sociedad anónima )1863-1919)”,  Actes del  X Congrés d’Història de Barcelona – Dilemes de la fi de segle, 1874-1901, Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, Institut de Cultura, Ajuntament de Barcelona, 2007, pàg. 13 http://ajuntament.barcelona.cat/arxiumunicipal/arxiuhistoric/sites/default/files/ArxiuHistoric/Continguts/Documents/Fitxers/badiatext.pdf

[ii] CASAS, Joan. La formació de la indústria a l’Hospitalet del s. XIX, Centre d’Estudis de l’Hospitalet, 1985, pàg. 47

[iii]  BLASCO, Y. i BADIA, M., pàg. 13

[iv] CASAS, Joan. “Industrialització a les portes de Barcelona”, dins CALVO, Àngel (ed.). El pas de la societat agrària a industrial al Baix Llobregat , Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995, pàg. 474

[v] https://www.foment.com/sobre-nosaltres/galeria-de-presidents/

[vi] COSTA, Francesc. “El poder del cacic. Eleccions generals a Mataró els anys de la Restauració”, Sessió d’Estudis Mataronins, núm. 7, 1990, pàg. 113 https://www.raco.cat/index.php/SessioEstudisMataronins/article/view/113232/141001

[vii] BLASCO i BADIA, pàg. 15

[viii] Arxiu Municipal de l’Hospitalet, 45007 Serveis Socials

[ix] Id.

[x] Id.

[xi] El Correo Español, 29/7/1913, pàg. 2, La Correspondencia de España, 3/9/1913, pàg. 3 i DOMÍNGUEZ, Manuel. “El pistolerisme a l’Hospitalet”, Quaderns d’Estudi, núm. 25, 2011, pàg.95 https://www.raco.cat/index.php/QuadernsCELH/article/view/250000/357497

[xii] Id. pàg. 95-96

[xiii] Id.pàg. 108

[xiv] Id. pàg. 110

[xv] El Liberal, 6/2/1921, pàg. 1

[xvi] BLASCO i BADIA, pàg. 17

[xvii] CASAS, 1995, pàg. 442

[xviii] La Vanguardia, 16/11/1921, pàg. 18

[xix] http://www.ine.es/inebaseweb/pdfDispacher.do;jsessionid=41552A61235452ABFB5FD0313CDBFAC5.inebaseweb01?td=90441

[xx] El Financiero, 2/7/1920, pàg.6

[xxi] La Vanguardia, 28/9/1928, pàg. 13

[xxii] CAMÓS, Joan. L’Hospitalet. La història de tots nosaltres 1930-1936, Diputació de Barcelona, 1986, pàg. 45

[xxiii] La Vanguardia, 17/109/1931, pàg. 5

[xxiv] https://ccuc.csuc.cat/search~S23*cat?/d1936-1975/d++++1936+1975/-3%2C-1%2C0%2CB/frameset&FF=d++++1937&12%2C%2C119

[xxv] ABC, 3/10/1933, pàg. 36

[xxvi] La Vanguardia, 28/7/1939, pàg. 4

[xxvii] La Vanguardia, 31/10/1947, pàg.7

[xxviii] La Vanguardia, 28/7/1964, pàg. 2

ELS “FETS DE DESEMBRE” DE 1936

En aquests dies recordem els “fets de maig” de 1937, arran del 80è aniversari. Aquest episodi consistí en l’enfrontament armat entre les forces d’ordre públic dependents de la Generalitat i els partidaris d’alguns partits (Esquerra Republicana, Estat Català, PSUC...) per una banda, i els membres i simpatitzants de les organitzacions anarquistes CNT-FAI i el POUM per una altra.

La situació ha estat sovint qualificada de guerra civil dintre de la Guerra Civil. Els del bàndol republicà s’enfrontaven entre ells com a conseqüència de profundes diferències en els plantejaments de la gestió de la guerra i del govern en la zona que controlaven, cada cop més reduïda. 
Entre el 3 i el 7 de maig de 1937, a Barcelona, es va produir la topada entre les dues tendències, encara que les tensions s’arrossegaven des del mateix juliol del 1936.

La lluita va acabar amb el triomf del bàndol de la Generalitat, la qual cosa fou aprofitada pels serveis secrets soviètics per intentar eliminar el POUM, vist per Stalin com una branca del trotskysme. Aquest partit fou prohibit i molts de seus dirigents empresonats. Andreu Nin, líder comunista català, fou segrestat i assassinat.

Com hem comentat, els fets de maig son la culminació d’unes tensions que procedien del començament de la guerra, el juliol del 1936. Els enfrontaments de diversa intensitat entre anarquistes-POUM i forces de l’ordre-PSUC-UGT-ERC en diferents llocs de Catalunya foren abundants.

Segurament, els Fets de la Fatarella (gener del 1937) és l’enfrontament d’aquesta mena més conegut. Gràcies a la gran obra de Josep Termes, Misèria contra pobresa, sabem del protagonisme dels patrullers anarquistes hospitalencs en aquell episodi.

CNT-AIT i POUM van començar a fer la revolució social alhora que la guerra. L’ideal igualitari no acceptava cap forma de propietat, i les cooperatives eren una forma de propietat privada, la dels socis. Al començament de la Guerra van aconseguir el poder i van estendre les col·lectivitzacions de terres i fàbriques. Exercien el poder des d’unes institucions anomenades Comitès de Milícies Antifeixistes, que manaven més que la Generalitat o els ajuntaments.

L’Hospitalet era una ciutat amb forta penetració de la CNT i, per tant, es va fer la revolució social i política amb intensitat. I el desembre de 1936 foren col·lectivitzades forçosament dues cooperatives, L’Avenç, del barri del Centre, i El Respeto Mutuo, que tenia la seu a Santa Eulàlia. 

Edifici d'El Respeto Mutuo. Foto de 1997

Curiosament, les primeres cooperatives de l’Hospitalet havien estat creades pels anarquistes en 1874. Tanmateix, en 1936 no les veien amb bons ulls. 
La intervenció anarquista en les cooperatives va provocar l'abandonament d'ERC de l'Ajuntament, el que va deixar l'alcaldia en mans del cenetista Josep Xena. La intervenció de les cúpules d'ERC i CNT va fer tornar el consistori anterior a començaments de febrer. Ves per on, l'Hospitalet va tenir un alcalde anarquista durant un quaranta dies.

Aquests fets de desembre de 1936 es poden considerar un precedent directe dels altres de maig de 1937.

A partir d’aquest punt afegiré documents per si algú vol aprofundir en el tema:

A La Vanguardia del 26 de desembre de 1936, apareixia aquest comunicat de la CNT:

“SINDICATO UNIDO DE TRABAJADORES DE HOSPITALET

Al pueblo

Ante el hecho que se produjo ayer en nuestra localidad, llevada a cabo por el Ramo de la Alimentación, retirando de las Cooperativas de Hospitalet los géneros alimenticios allí existentes, la C.N.T. declara públicamente para conocimiento de todos:

Que mientras los compañeros del Ramo de la Alimentación trabajen noche y día para que a la población no le falte nada, hay determinados sectores que se entretienen en llevar a cabo una labor derrotista, a todas luces irresponsable, en contra de nuestra central sindical. Que mientras a la mayor parte del pueblo le faltan muchos artículos alimentlcios, había una pequeña parte de la población que no le faltaba nada, porque las Cooperativas estaban abarrotadas de géneros alimenticios y se proveían allí, ademas de utilizar en los demás establecimientos la cartilla familiar para la adquisición de los artículos que no hallaban en la Cooperativa. Que mientras los compañeros responsables de nuestra organización se preocupan constantemente de solucionar el problema de las “colas”, hay quien propala falsos rumores que complican más la existencia de dichas  “colas”.

Esta situación no podía continuar un momento más por cuanto redundaba no sólo en perjuicio de la  C.N.T., organización que más ha hecho en beneficio en general, sino del mismo pueblo.

El Ramo de la Alimentación ha creído que era intolerable que mientras a la mayoría de los ciudadanos les faltan muchos artículos de primera necesidad, hubiera quien no le faltara nada, y por eso ha intervenido los géneros existentes en las Cooperativas. De estos géneros se ha hecho un inventario detallado, y el Ramo de la Alimentación abonará a las Cooperativas su importe.

Cuando publiquemos la relación de los géneros hallados, el pueblo se asombrará e indignará al enterarse de que son algunos miles los kilos de azúcar, carbón, muchas cajas de latas de leche condensada, bacalao y otros géneros hallados.

Salimos al paso de todas las insidias y rumores propalados por sectores interesados, con esta nota, y anunciamos que en un próximo manifiesto y «n un acto público que celebraremos la próxima semana, hablaremos con toda claridad, poniendo a la vindicta pública la actuación de cada uno, para que el pueblo, con elementos de juicio, pueda juzgar la actuación de todos.

¡Pueblo de Hospitalet! ¡No te dejes sorprender por falsos rumores y por insidias lanzadas por organizaciones irresponsables! ¡Espera la voz de la C. N. T. y confía en sus decisiones!

¡Salud y Revolución! — Por el Sindicato Único de Trabajadores: La Junta central.”

Carrer Rossend Arús, 1928.

Al mateix diari, al dia següent, 27 de desembre, es reproduïen els comunicats de la Federació de Cooperatives de Catalunya, evidentment en contra de la incautació, i un altre del Sindicat Únic (la CNT):

“LA SITUACIÓN EN HOSPITALET

La Federación de Cooperativas de Cataluña, al pueblo en general. En contestación a la nota del Sindicato Único de Trabajadores, de Hospitalet del Llobregat, que ya conocen nuestros lectores, hemos recibido la siguiente:

«El viernes, día 25, fueron asaltadas en Hospitalet de Llobregat, las cooperativas de consumo «L'Avenç» y «El Respeto Mutuo», adheridas a este organismo.

El asalto fue hecho con toda regla. Numerosos grupos de gentes armadas, montando guardia, además, en todas las calles adyacentes, devastaron por completo los establecimientos, llevándose todos los artículos que en ellos había, asi como balanzas, etc., destrozando diversos muebles y quedando en estado desolador el interior de las mencionadas cooperativas.

Las primeras nuevas por radio y en los sitios oficiales, manifestaron que se trataba de un hecho realizado por elementos incontrolados. Si así hubiese sido nos habríamos limitado a protestar enérgicamente cerca de las autoridades, solicitando remedio a un tal estado de cosas.

Pero a última hora leemos una nota del Sindicato Único de Trabajadores, de la C. N. T., de Hospitalet, manifestando que el hecho ha sido planeado por el Sindicato de la Distribución, del vecino pueblo. Y, concretamente, sabiendo quien ha sido el autor de este acto incalificable, hemos de manifestar a toda la opinión general, lo que sigue:

Que la Federación de Cooperativas de Cataluña y las cooperativas afectas a la misma, están completamente al margen de las luchas que puedan existir en la interioridad de las organizaciones políticas y sindicales que luchan contra el fascismo, puesto que las mismas están integradas por elementos de todos los sectores mencionados, algunos de ellos destacados militantes, pero que dentro de las cooperativas, trabajan de común acueido para el mejoramiento de la cooperación en general.

Que nuestra colaboración ha sido prestada indistintamente a todos los que la han querido aceptar.

Que las cooperativas están abiertas a todos y que por tanto, no son organizaciones exclusivistas y a provecho de un grupo determinado.

Que es manifiesto nuestro apoyo al anterior consejero de Abastos, compañero J. Juan Doménech quien nos concedió un lugar en el Comité de enlace local, de Barcelona, quien nos invitó a la reunión de los Comités Comarcales de Abastos, y a más solicitó de nosotros, hace días, viésemos de conseguir trigo de nuestro organismo internacional gestión que ha continuado con el actual consejero, Comorera, hallándose nuestro presidente y el secretario de la Federación Nacional de Cooperativas en Paris para este objeto. Que manifestamos delante de toda la Prensa, y a ruegos del compañero Doménech ser cierto que él nos hubiese encomendado dicha gestión.

Que en el caso concreto de Hospitalet de Llobregat manifestamos asimismo que no se hizo ningún inventario, ni fue hecha de manera ordenada la requisa de artículos, pues fueron abiertas rompiendo los cristales, botellas de colonia y otros perfumes, objetos de terriza, como cazuelas, etc. que fue vaciado en un camión de una casa productora de vermut que llevaba unos cajones a dicha cooperativa, artículos que no pueden denominarse de ninguna de las maneras de primera necesidad.

Que no es cierto que los socios de dichas cooperativas comprasen a las otras tiendas colectivizadas por el Sindicato de la Distribución, puesto que en la carta de racionamiento les es señalado el lugar de aprovisionamiento, y si así no fuese, representaría una desorganización demostrativa de la incapacidad de los encargados del aprovisionamiento de Hospitalet.

Que los artículos que citan, como azúcar, leche condensada y bacalao, no son muy difíciles de adquisición, pues los dos primeros los han recibido por conducto de nuestra organización, y todos ellos pueden comprarse, sin ir más lejos a todas las localidades fronterizas.

Que si faltan a Hospitalet algunos de estos artículos, pone de manifiesto la llena incapacidad de los que cuidan del aprovisionamiento de dicho pueblo, pues está demostrado que, con buena voluntad, pueden adquirirse.

Que todos los artículos hallados estaban a la vista del público,  que el Ayuntamiento conocía su entrada y no era para nadie un secreto.

Que estando la cooperativa abierta a todo el público, podían ingresar como asociados todos los que lo deseasen, cosa que muchos hacían, como lo demuestra el crecido número de ingresos habidos últimamente y, por tanto, no era para provecho de un grupo determinado.

Que desearíamos que toda la Prensa de Barcelona y reporteros fotográficos acudiesen a las cooperativas citadas para darse cuenta de la manera cómo ha sido hecho el inventario, y, además, esperamos conocer el resultado del mismo, cosa que prevemos muy difícil.

Que esperamos del Consejo de la Generalidad de Cataluña que tome las medidas oportunas para evitar la repetición de casos semejantes, tan dolorosos para organizaciones y entidades como son las cooperativas, compuestas en su totalidad por obreros pertencientes a todas las organizaciones antifascistas.

La administración municipal de Hospitalet

El Sindicato Único de Trabajadores de Hospitalet ha dirigido al pueblo la siguiente declaración: «Ante los hechos ocurridos anteayer en la ciudad de Hospitalet, en que el Ramo de la Alimentación se incautó de las existencias de las cooperativas, con el compromiso de hacer efectivo su importe a las mismas, para distribuirlas al pueblo en un sentido general y acabar con el privilegio de que una pequeña parte de la población pudiese disfrutar de poder proveerse de artículos en dos fuentes diferentes — cooperativas y establecimientos de la colectividad del ramo de la alimentación, mediante la carta familiar expedida por el Comité Local de Abastos —, las minorías de E.R.C. y U G. T., que, junto con la C. N. T., constituían el Consejo de Defensa y Economía de la localidad, tomaron anoche la decisión de retirarse del Consejo, en la sesión del Pleno municipal convocado al efecto, rompiendo con esta actitud la colaboración que hasta hoy se había llevado a cabo. Ante esta actitud que consideramos desacertada y que no dejamos de lamentar, el Sindicato Único de Trabajadores de Hospitalet se ve obligado a asumir la responsabilidad de la administración municipal, en tanto no vuelvan de su acuerdo las minorías citadas.

Ponemos en conocimiento de todos lo ocurrido recabando del pueblo en general incluyendo a las minorías dimisionarias una amplia confianza en nosotros, precisa en todos los momentos para que se pueda llevar a cabo la ardua tarea de administrar los intereses populares vinculados en el Municipio.

La organización confederal de Hospitalet declara públicamente que está dispuesta a asumir cuantas responsabilidades pudieran caberle por su acción en el Municipio, sea corto o largo el período que se vea obligada a actuar en un sentido totalitario, guiada siempre por el noble afán de servir los intereses generales del pueblo, que en este caso son los intereses de la causa antifascista y de la Libertad.

Nos complace en comunicar que las minorías dimisionarias han manifestado su deseo de continuar la unidad en la lucha en el frente. Este principio de interés mutuo, sin duda servirá para encontrar puntos de concordancia locales que sirvan para cimentar una nueva acción mancomunada dentro del Consejo de Defensa y Economía de nuestra ciudad.

Por la victoria contra el fascismo

¡Por un mañana mejor!

¡Por la Libertad! — La Junta,

Hospitalet, 27 de diciembre de 1936.»

El creuament de comunicats i la descripció dels fets, “amb gent armada”, ens proporciona una idea de com era la tensió en aquells dies, en els que els anarquistes eren els que controlaven la situació. Carles Santacana analitzava així el tema:

“La incautació de les cooperatives la va realitzar la col·lectivitat del ram de l’Alimentació, apropiant-se dels gèneres que aquestes cooperatives tenien emmagatzemats.

A la comissió de govern del 25 de desembre es parlà d’aquest fet i les postures dels grups presents a l’Ajuntament eren totalment oposades. El fons del problema era que les cooperatives de consum havien estat uns organismos considerats progressistes fins aleshores, però que en aquells moments eren un inconvenient per establir l’igualitarisme que pretenia la CNT. Els socis de les cooperatives es podien considerar privilegiats, ja que podien adquirir aliments directament a la cooperativa o, en la seva condició de ciutadans, adquirir els aliments que segons la tarja de racionament els pertocaven. Dins l’estructura local de proveïments, es creia necessari un control total dels recursos alimentaris a distribuir, i això socava amb l’existència de les cooperatives. A més, els anarquistes més puristes mai havien vist amb bons ulls el cooperativisme, que consideraven que era una forma de reformisme sindical. Per altra banda, per als grups contrarrevolucionaris, la incautació de les cooperatives significava un nou atac a la propietat, ejercida en aquest cas de forma associativa.

Mostra de la radicalitat que va prendre l’afer ho és la dimissió i abandó de l’Ajuntament al Ple 26 de desembre de les minories d’ERC i UGT, que consideraven la situació insostenible. D’aquesta manera, la CNT es va fer càrrec de totes les tasques municipals.”

(Identitats, núm. 0, tardor 1987, pàgina 22).

En aquest mateix article (pàgina 23), Carles Santacana reprodueix sengles articles dels diaris orgànics de les organitzacions enfrontades. En La Humanitat, d’ERC, del 29 de desembre es deia:

“Des d’abans d’ahir, doncs, la nostra Corporació Municipal està en crisi, crisi delicada, que no sabem per on es resoldrà. Entretant s’han llançat al públic de l’Hospitalet uns manifestos, el primer dels quals, fet per la CNT local vol justificar un fet que no té cap justificació. Es parla de diferències de classe entre els elements que pertanyen a les cooperatives i la població en general. Es parla de tenir emmagatzemats molts gèneres i que, en canvi, la col·lectivitat no en tenia. Nosaltres sabem que si la col·lectivitat del ram de l’Alimentació de la ciutat no tenia gèneres no era perquè no en venguessin. I a més ens consta que la cooperativa l’Aveç a la vigilia de passar aquest fet tan vegonyós, havia ofert a les col·lectivitats els gèneres que fossin necessaris, mitjançant el pagament del seu valor”

I publicava el comunicat oficial de l’ERC de l’Hospitalet, en el que s’afirmava:

“En l’aspecte social no ens ha fet por ni ens fa cap problema per avançat que aquest sigui i per escabrós que se’ns presenti. Això si: l’únic que demanem i que fins ara hem desitjat és que quan hom ens proposi d’anar endavant, sigui mirant i estudiant les realitats i possibilitats del moment. Sobretot volem que s’accepti la plena responsabilitat per part dels que governen i per part dels que han d’obeir.

Esquerra Republicana de Catalunya de la ciutat de l’Hospitalet no pot permetre, des d’un lloc responsable de govern, que es detenti contra els drets de les cooperatives legalment constituïdes, de la localitat. És per això i perquè representa un avenç social i perquè la cooperació cap dins del programa de govern de tots els organismes que prenen part del Consell de la Generalitat de Catalunya. »

Per la seva part Solidaridad Obrera, de la CNT, del 2 de gener del 1937, publicava un article signat per un militant local, Jacinto Llopart en el que deia :

« Nosotros nos creímos que con la tolerancia que tuvimos con los elementos del PSUC y UGT alrededor de la la cuestión de las cooperativas, que tan villanamente se portaron difamándonos con las palabras más sucias, propias de gente sin cultura, se habían retenido las provocaciones de estos “comisarios” del pueblo. Pues, no volvieron a lanzar a su “pueblo” otro manifiesto contra los principios bellos y humanos que encarnan los hombres de la CNT y la FAI (…). Exponemos estas consideraciones al pueblo en general para que se vaya dando cuenta de los que quieren perturbar la vida social de la ciudad y de los que con todo corazón y anhelo deseamos la paz y una vida nueva que nos lleve hacia la emancipación total que nosotros, los anarquistas propugnamos.”

Acabem amb dos documents més, dos fragments de memòries. 

El primer és l’obra que va escriure un historiador anarquista francès, Gastón Leval. Leval va arribar a Espanya el novembre del 1936 i durant alguns mesos va viatjar pel País Valencià, Aragó, i Catalunya per conèixer de primera mà i documentar les col·lectivitzacions que s’estaven portant a terme. La revolució, tantes vegades somiada, s’estava realitzant, i calia que tot el món ho sabés. En la seva obra (Colectividades libertarias en España, Madrid, Aguilera, 1977), fa referència explícita de 18 localitats, i una és l’Hospitalet (pàg. 361-369):

“Lo que hemos narrado hasta el presente prueba que la actividad comunal se suma a la actividad sindical, y que ambas se desarrollan conjuntamente, porque el espíritu comunalista está intensamente en nuestros compañeros (el alcalde, José Xena, era –en la época a que nos referimos- un anarquista). En tales condiciones, nuestros compañeros habrían podido adueñarse fácilmente del consejo local. Por honradez, por respeto a la solidaridad antifascista, y también para no desencadenar una reacción violenta de los otros sectores antifascistas, no quisieron apelar a estos procedimientos que llevarían a una segunda guerra civil simultánea. Invitaron a la UGT estalinizada i a la Izquierda Republicana a constituir con ellos el concejo municipal, que debía constituirse de 24 miembros. Se les respondió negativamente. Había, pues, ocho consejeros; el tercio de los reglamentarios.”

Com veiem, Leval no explica les causes reals de l’abandonament de l’Ajuntament per part dels regidors de l’UGT i ERC; només esmenta la solidaritat antifeixista de CNT-FAI i de la “estalinització” de la UGT. També expressa explícitament la possibilitat d’una segona guerra civil simultània.

El segon és de l’obra de Ramon Gómez Molina Anys victoriosos, anys triomfals, editada per Pagès, l’any 2002. Gómez, nascut el 1931, vivia en el límit del Centre i Sant Josep, a tocar de la Farga, i explica en aquesta obra els primers anys del franquisme a la nostra ciutat. A les pàgines 133 i 134 diu:

“Tan aviat com Barcelona va capitular, les autoritats victorioses s’afanyaren a fer desaparèixer aquelles pintades o rètols que recordaven els recents temps passats; però no sempre fou així, perquè hi havia pintades que les van respectar amb tota la intenció perquè suposaven que els afavorien. Una d’elles era el cèlebre “¡No pasarán!” Quina riallota els feia veure escrita aquesta ingenuïtat! Una altra que va romandre, a les parets de l’Escorsa molts anys, fou una amb lletres majúscules més altes que jo, llavors, que preguntava: “QUÈ HEU FET D’EN NIN?”. Ho tenien tot estudiat i ben estudiat.”   

Aquest testimoni ens informa que a Santa Eulàlia hi havia simpatitzants del POUM que denunciaren la desaparició del líder d’aquest partit comunista, a mans dels serveis secrets estalinistas. També ens informa de que les autoritats franquistes van mantenir la pintada un temps perquè pensaven que els ajudava en la seva propaganda anticomunista.