Les
associacions han jugat un paper fonamental en la vida cultural, social i
política de l’Hospitalet i d’arreu. Un element important fa 150 anys i avui és
el logotip, amb el que volen mostrar el seu tarannà.
Farem
un cop d’ull a alguns d’aquests logos fins el 1939 i així ens aproparem a la història de la
nostra ciutat. Durant l'època franquista, la manca de llibertat no permetia l'existència de moltes entitats ni que les que n'hi havia tinguessin els símbols que volguessin.
Segell de la Cooperativa El Respeto Mutuo en l'època franquista: havien de fer servir el de l'organisme oficial del Sindicat vertical.
Començarem
amb les mutualitats, les associacions en les que les persones associades
pagaven una quantitat cada mes per a rebre un ajut en cas de malaltia, mort, etc.
El Montepío de San Antonio de Padua fou fundat en 1851. El seu primer logotip era religiós, però el seu caràcter progessista es va veure reflectit en aquest nou logo, amb un triangle i eines, d'inspiració maçònica. Malauradament la qualitat de la imatge no ens permet concretar més.
El Montepío de San Antonio Abad fou fundat en 1852 i sempre va conservar la imatge religiosa.
Aquestes tres mutualitats femenines foren creades entre 1881 i 1885. Com veiem totes tres tenien la simbologia pròpia de la seva advocació religiosa.
El Montepío hospitalense fou fundat en 1884 i els seus dirigents eren el líders del republicanisme i de l'obrerisme. El seu logotip incorpora un dels símbols més potents i habituals en el món obrerista i progressista: l'encaixada de mans.
Aquesta mutualitat va ser creada en 1916. Document de 1925.
Aquesta mutualitat incorpora una eina de l'ofici, que també era un símbol masònic.
Aquesta mutualitat va existir al voltant de 1930. El logotip és neutre.
Veiem
que la majoria de les mutualitats més antigues tenen nom i logo religiós, però també n’hi ha que incorporen simbologia laica i un que no té cap tipus de símbol.
El
símbol de l’encaixada de mans, del pacte entre iguals, de l’acord, de l’ajuda
mútua, també es dona d’altres tipus d’associacions, com veurem. Per exemple, en
les cooperatives, on també trobem la balança, un altre símbol d’igualitarisme.
Les
entitats sindicals i patronals tenen també imatges relacionades amb la seva
temàtica. Trobem sovint la forma triangular. El
triangle amb l’ull era un símbol adoptat per la maçoneria i per això es va incorporar a les obreristes.
La UGT encara conserva el vell símbol de l'encaixada de mans.
Aquesta entitat va ser fundada en 1912 i es una baula en l'actiu moviment camperol de l'Hospitalet.
Les
associacions polítiques tenen símbols més explícitament ideològics, com el republicà barret frigi, les catalanistes quatre barres, el comunista estel roig...
El Centre Democràtic Republicà va ser fundat el 1901 i va ser la primera entitat republicana de la fase de la consolidació definitiva d'aquesta facció política a l'Hospitalet
El Foment Autonomista va ser la primera entitat catalanista de la ciutat, fundat el 1906.
Els ateneus eren unes entitats amb força implicació política o ideològica i així ho mostraven als seus logotips.
L'Ateneo La Unión fou fundat en 1888, molt lligat a les entitats obreristes del poble.
D'aquesta entitat no tenim gaire informació, només la seva existència.
Document de 1932.
D'aquest ateneu tampoc no tenim gaire informació. Document de 1924.
L'Ateneu de Cultura Popular recuperava el compàs maçònic. Va existir entre 1932 i 1939. Fou recuperat anys més tard i ara és una de les entitats més importants de la ciutat.
Els casinos, entitats culturals, etc tenien una simbologia menys explícitament ideològica, potser per atreure més públic, encara que totes tenien la seva tendència.
L'Harmonia era una de les entitats més antigues de l'Hospitalet, fundada en 1868 i lligada al republicanisme federal. A finals de segle, però, va desaparèixer. Tanmateix, al voltant del 1900 trobem una altra associació anomenada La Nueva Harmonía, on es feien mítings republicans. Malauradament, no podem distingir qui és la figura femenina del logo; probablement una al·legoria.
Aquest logo no sabem si és de l'entitat que després es coneixerà com Casino del Centre o d'un altre Casino Económico que fou fundat l'any 1871, que va desaparèixer després i va reaparèixer al voltant de 1884. Sembla que es veuen eines del camp.
El Casino va haver de canviar de nom en 1926, de Centre Autonomista a Casino del
Centro, tot incorporant simbologia referent a la indústria,
l'agricultura i la ciència.
El Centre Catòlic fou fundat en 1904. El seu logo era neutre.
El Saltadiç era una associació excursionista, fundada en 1918. Tenia tendència catalanista i durant uns anys es va incorporar com secció del Casino.
Palestra era una entitat cultural de caràcter catalanista, amb diverses delegacions. El logo, que reprodueix el David de Miquel Àngel, era el de l'associació.
La Unió Hortènsia fou creada en 1904 i era una de les entitats més importants de Santa Eulàlia. Malgrat el seu lligam al republicanisme, no veiem en aquest logo de 1917 cap símbol.
Les corals són de les més neutres, la majoria no tenen logotips amb símbols de cap tipus. Només La Campestre té una lira.
D'entitats esportives d'abans del 1939, trobem alguns logotips que mostren elements propis del seu esport, com pilotes de futbol o bicicletes:
Com sempre, estic obert a crítiques, aportacions i suggeriments.
ANNEX
Per xarxes m'han arribat els logos de dues entitats de Sant Joan Despí
Com ja vam comentar en un altre article, l’habitatge és
una de les necessitats més importants de ésser humà. La classe treballadora hem
lluitat i hem aconseguit que sigui considerat un dret; els capitalistes ho consideren
un negoci.
L’habitatge és al centre de la lluita de classes, com
estem comprovant en l’actualitat, un cop més, arran del debat de la legislació
del límits dels lloguers, de la prohibició de desnonaments, etc.
Aquest article ha estat possible gràcies a la lectura d'aquest llibre. En primer lloc, recomano la seva lectura. A la portada podem veure un dels establiments que oferien llits per dormir una nit, per 60 o 85 cèntims.
Les mobilitzacions i reivindicacions al voltant d’aquest
dret s’han produït arreu del món. De vegades s’han portat a terme importants
vagues de lloguer: Roscommon (Irlanda, 1901), Buenos Aires y Rosario (1907),
Nova York (1907), Glasgow (1915), Londres (1959), Torí (1974)... Recentment a
Los Angeles o Toronto.
La vaga de Barcelona (1931)
Barcelona i la seva àrea metropolitana havia crescut molt
en els anteriors 16 anys, fruit de la immigració provocada pel gran creixement
econòmic. L’any 1930, però, havia arribat la crisi econòmica i l’atur.
Font: Mundo Gráfico, 27-5-1931, pàg. 16
Milers de famílies obreres hi vivien en condicions molt
dolentes en diferents situacions d’infrahabitatge: barraques, rellogats, pisos
compartits, passadissos, etc. N’han de dedicar entre un terç i una cinquena
part del sou a pagar el lloguer del pis. La propietat és a l’abast de molt
pocs, accessible gràcies a l’autoconstrucció i algunes cooperatives.
L’abril de 1931, residents del barri de la Barceloneta
van començar una vaga de lloguers, exigint la seva baixada [i].
La reivindicació s’estengué per la ciutat. El sindicat anarquista CNT la va fer seva i creà el Comitè de Defensa Econòmica per canalitzar-la, dins del Sindicat Únic de la Construcció.
Breu documental del programa "Valor afegit" de TV3 sobre la vaga de lloguers de 1931. Per veure'l, cliqueu aquí.
Pel mig, les eleccions municipals del 12 d’abril van
provocar la proclamació de la República. Les noves autoritats no van poder o no
van voler canviar les lleis relatives a l’habitatge, o més aviat fer-les,
perquè era un sector no regulat, sotmès al dictat del mercat, que és gairebé el
mateix que dir que era al dictat dels propietaris.
La consigna d’aquell any del 1r de maig del míting
central de la CNT va ser “Contra el paro,
la inflación y por la rebaja de alquileres”. Podem comprovar la importància
que tenia el tema de l’habitatge en les reivindicacions obreres.
Cua d'aturats per a recollir bons de diners que repartia l'Ajuntament de Barcelona. Font: Crónica, 13-9-1931.
El 5 de juliol, en una assemblea general convocada pel
Comitè i celebrada al Palau de Belles Arts, s’acordaren les reivindicacions
bàsiques: 1) mantenir la convocatòria de la vaga de lloguers, 2) rebaixa dels
lloguers en un 40% i 3) suspensió dels lloguers als aturats.
El Comitè de Defensa Econòmica va declarar que gairebé 90
mil famílies secundaven la vaga de lloguers l’agost de 1931. Molt probablement
era una dada exagerada. Els desnonaments eren diaris i els conflictes al carrer
eren habituals. Sovint, tan bon punt era desnonada una família, el veïnatge
tornava a pujar els seus béns al pis. Per això, també sovint, la policia llençava els mobles per la finestra, perquè es trenquessin i no els poguessin torna a pujar.
La mobilització fou divulgada per mítings i una
propaganda molt activa. La Cambra de la Propietat es va adreçar a les noves
autoritats republicanes i, malauradament, es van posar del seu costat. La
campanya i les accions promogudes pel Comitè van ser considerades il·legals i
reprimides. En aquesta línia destacà el governador Josep Oriol Anguera de Sojo.
La premsa anarquista denunciava la gran quantitat de presos guvernatius, segurament per la conflictivitat derivada de la vaga de lloguers. Els presos anarquistes van començar una vaga de fam i després van protagonitzar un motí. Font: Nuevo Mundo, 11-9-1931.
La repressió era especialment dura en relació als
enfrontaments provocats pels desnonaments i en general per l’atur. La tensió
arribà al límit la primera setmana de setembre, quan la CNT convocà la vaga
general.
És molt significatiu que els enfrontaments més greus de la vaga general de setembre de 1931, amb el resultat de diversos morts i ferits, fossin a la seu del Sindicat Únic de la Construcció, al que pertanyia el Comitè de Defensa Econòmica. Font: Mundo Gráfico, 9-9-1931
La vaga general, amb enfrontaments que causaren morts i
ferits, va significar el trencament entre la República i l’anarcosindicalisme.
La repressió contra la vaga general i de retruc contra la vaga de lloguers va
continuar i cap a final d’any aquesta última havia acabat sense que les seves reivindicacions
fossin ateses.
La vaga de lloguers a l’Hospitalet: els protagonistes
Quines persones formaven les classes en lluita? Per una
banda, la classe obrera que havia vingut a viure a l’àrea de Barcelona a
treballar en la indústria i la construcció. En aquell moment, l’Hospitalet
havia arribat al zenit del seu primer episodi immigratori. Del 1914 al 1930
havia passat de 8 a 38 mil habitants. El gruix de la immigració s’havia
assentat a Santa Eulàlia i sobretot a Collblanc-Torrassa, que pujà de 2 a 21
mil habitants.
A partir del minut 43 podem veure una bona recreació de la immigració i l'habitatge a Collblanc-Torrassa. Recomano, però, el visionat de tot l'episodi.
Els problemes habitacionals a l’Hospitalet d’aquesta
immigració pobre procedent del camp aragonès, valencià i murcià van ser molt
greus: barraquisme, amuntegament en pisos, infrahabitatges com ara els passadissos, etc. I gairebé sempre, de lloguer.
Els episodis de rebuig de la immigració pobre de l'Hospitalet foren abundants. Podem destacar la creació del mite "dels murcians", del que ja vaig escriure un altre article.
En un reportatge sobre Collblanc-la Torrassa, signat per Francesc Madrid i publicat a La Rambla el 18-12-1933, arran de la revolta anarquista que s'hi havia fet poc abans, podem veure una foto amb el següent peu: "Fixeu-vos en aquestes cases. Hem estat en una d'elles. Es pitjor que l'infern."
A l'altra banda hi era la burgesia, que va veure en la onada
immigratòria un negoci immobiliari. Qui eren aquests burgesos? Pel que sabem
d’ells, sembla que no eren grans
propietaris. Des del 1919, els propietaris de finques urbanes havien
d’estar col·legiats obligatòriament en unes associacions anomenades cambres de
la propietat.
El president de la Cambra de la Propietat Urbana en aquests anys
era Joan Pedro Vidal, un dels socis fundadors de la Cooperativa Obrera La Torrassa. Això vol dir que era més aviat un petit empresari. Tornarem a parlar d'ell més endavant [ii].
Autoconstrucció d'una casa al Carrer Miquel Romeu durant la dècada de 1930. Font: CELH_AF_StJosep / a. desconeguda d. Emili Nebot
El vicepresident, des del juliol de 1930, era Ramon
Castelló Martínez, del que sabem que era industrial, que havia format part de
la Unión Patriótica, el partit de
Primo de Rivera i havia estat regidor durant la Dictadura [iii].
L’any 1931 era a la llista republicana de les eleccions municipals del 12 d’abril
pel districte tercer i l’any 1933 era vicepresident de la junta local del
Partit Radical [iv].
No eren els únics polítics republicans de la junta de la
Cambra. El vicepresident 2n era Josep Jordà Polls, vell i destacat dirigent del
republicanisme local. Va arribar a ocupar el càrrec d’alcalde una setmana de
1930, i l’any 1931 era regidor. També formava part de la junta ni més ni menys
que l’alcalde Josep Muntané.
La Casa Pons, més coneguda com el Gratacel, en una fotografia de 1933. Font: CELH_AF_0589_Gratacel / a. desconeguda, Algo, 20-5-1933, pàg. 9
En la junta de la Cambra de l’Hospitalet no trobem grans
propietaris. Dels cognoms de l’oligarquia tradicional només trobem a Antoni Oliveras Norta, regidor al consistori republicà per la Lliga Regionalista, i Francesc Pastor Goyta. Dels promotors
de les urbanitzacions de l’època, només trobem a Antoni Ceravalls.
Projecte d'urbanització dels terrenys d'Antoni Ceravalls, a l'actual Les Planes. La proposta fou aprovada l'any 1922. Font: Portal d'imatges de l'AMH
Els promotors de pisos i
passadissos que coneixem són majoritàriament petit-burgesos de fora de
l’Hospitalet, com l’actor
Enric Borràs, promotor de les Cases d’en Borràs. També n’hi havia, però, de
propietaris del poble.
En resum, pel que fa a l’Hospitalet no trobem grans
empreses de la construcció, sinó petits i mitjans propietaris que van aprofitar
les terres que hi tenien o els estalvis per comprar-les per a fer un petit
negoci i assegurar-se unes rendes.
La vaga de lloguers a l’Hospitalet: els fets
Els barris de Collblanc-Torrassa i Santa Eulàlia eren una
extensió de Sants des de tots els punts de vista i un dels principals escenaris
de les lluites socials de tot el país. Aquesta vaga no va trigar en arribar-hi.
Un passadís de Collblanc, en una foto de 1992.
Durant l’any 1930 es van
produir 228 desnonaments a l’Hospitalet [v]. Segons la Cambra de la Propietat, durant l’any 1931:
“Pasan de trescientos los juicios de desahucios tramitados por falta de
pago, siendo de lamentar que en varios casos se haya tenido que recurrir a la
fuerza pública para cumplir las sentencias dictadas por el Juez Municipal,
produciéndose alborotos y desórdenes públicos que no han ocasionado víctimas
por verdadera casualidad y gracias a la serenidad y paciencia recomendadas
reiteradamente por la Cámara y extremadas al límite.” [vi]
Aquests aldarulls eren les
resistències de les famílies afectades i els veïns als desnonaments, com quan
el veïnatge va tornar a pujar els mobles d’una que acabava de patir aquesta
situació tan terrible a Collblanc, el 23 de juny [vii].
La campanya de mítings del
Comitè de Defensa Econòmica va arribar a l’Hospitalet, i el 27 de juliol es va
fer un al cinema Oliveras [viii]. Algunes cròniques de la
premsa anarquista destacava que la majoria de les persones assistents a aquests
actes eren dones.
La Vanguardia, 21-7-1931
La resposta no va trigar. La
Cambra de la Propietat local va fer una assemblea el 5 d’agost:
“ (...) a fin de tomar acuerdos ante las graves circunstancias por que
atravesaba la Propiedad y está todavía atravesando a causa de la rebeldía de la
casi totalidad de inquilinos en el pago de los alquileres. En la misma se dió
cuenta por la Presidencia y Secretaría de la génesis del conflicto iniciada por
la llamada Comisión de Defensa Económica, filial de la C.N.T. y alentado por
mítines y campañas demagógicas que por indisciplina en unos casos y por
coacción en otros ha lanzado a todos los inquilinos a la rebeldía.”[ix]
Realment era “la
casi totalidad” dels llogaters de l’Hospitalet els que secundaven la vaga?
És el més probable; als propietaris no els interessava sobredimensionar el
seguiment de la mobilització. Segons Severino Campos, dirigent de la FAI i
aleshores resident a la Torrassa, “una
gran mayoría dejó de pagar el alquiler” [x]
Els actes violents de la vaga general de setembre de 1931 també es van produir a Collblanc. Font: Mundo Gráfico, 9-9-1931
El 3 de novembre es va ver una altra assemblea de la
Cambra local, amb seu a Collblanc, per rebre al president de la Cambra de
Barcelona Joan Pich i Pon, empresari i dirigent del Partit Republicà Radical
(arribarà a ser alcalde de Barcelona l’any 1935). Per la crònica de La Vanguardia podem saber que el
conflicte es mantenia ben viu. Els oradors van demanar fermesa als propietaris
perquè sinó es podia esfondrar l’ordre social, com a Rússia, perquè els
propietaris de l’Hospitalet també eren obrers i tenien dret a defensar els seus
interessos i perquè la vaga el que pretenia era sabotejar la República [xi].
Una altra imatge de la vaga general a Collblanc. Font: Mundo Gráfico, 9-9-1931.
Vers el desembre, la vaga de lloguers havia acabat amb la
victòria dels propietaris. Els desnonaments van continuar en els següents anys.
Es van mantenir focus de resistència i no sabem si els barris obrers i amb
forta penetració anarcosindicalista de l’Hospitalet van ser d’aquests. Com a
mínim, centenars de famílies van veure alleugerida la seva situació per no
haver de pagar el lloguer durant molts mesos.
La qüestió de l’habitatge en els anys posteriors
La qüestió de
l’habitatge es va mantenir ben intensa en els anys següents. El conflicte es
mantenia latent i en absolut resolt. Per tant, no és estrany que quan es produí
la revolta anarquista de desembre de 1933 fossin assaltades les seus de la
Cambra de la Propietat i del Partit Radical (molt vinculat a la Cambra, com hem
vist).
Quan va començar el procés revolucionari, el juliol de
1936, les col·lectivitzacions van començar pels mitjans de producció clàssics,
terres i fàbriques. De seguida, però, van començar les municipalitzacions dels
habitatges durant la tardor, i a l’Hospitalet també es va portar a terme.
La repressió desfermada pels incontrolats a partir del
juliol del 1936 reflectia els odis acumulats durant els anys, les dècades més aviat,
anteriors. Una de les persones que van estar a punt de ser assassinades va ser Joan
Pedro, el president de la Cambra. Segons va testificar en el judici a Joan
Peiró, l’any 1942, el Comitè de la Torrassa el volia matar i
Peiró, del que havia estat company de feina, va intercedir i el va salvar [xii].
Aquests episodis ens mostren com de central era el
conflicte de l’habitatge en la dècada de 1930. Ara potser torna a ser-ho.
[i] Les dades de la
vaga a nivel global les tenim gràcies a AISA PÀMPOLS, Manel. La huelga de alquileres y el Comité de
Defensa Económica, Barcelona, Associació Cultural el Raval “El Lokal”, 2014.
[ii] Fou nomenat president "por orden gubernativa" en ser destituïda la junta anterior; La Vanguardia, 4-5-1929, pàg. 27.
L’any 1930 passà a ser-ne vocal; La
Vanguardia, 10-7-1930. L’any 1931 tornà a la presidencia; CÁMARA OFICIAL DE
LA PROPIEAD URBANA DE HOSPITALET. Memoria
1931, l’Hospitalet, Imprenta J. Sanroma, 1931, pàg. 7. Pel que sabem, l’any
1936, quan començà la Guerra, també ho era; BALCELLS, Albert. “El consejo de
guerra contra el dirigente cenetista catalán Joan Peiró en 1942. Un caso
representativo y a la vez singular”, Hispania Nova, núm 2 (2001-2002).
L’any 1939 el franquisme el tornà a posar al capdavant de la Cambra; La
Vanguardia, 16-5-1939, pàg. 7.
[iii] Vocal de la dirección local de la UP; La
Vanguardia, 26-1-1926. Regidor en representació de Santa Eulàlia; La Vanguardia, 20-3-1926. Vicepresident
de la Cambra de la Propietat; La
Vanguardia, 10-7-1930.
[iv] Llista encapçalada pels obrers Esteve Campreciós i Ramon Frontera, seguida
pels industrials Eusebi Font i per Castelló; La Vanguardia, 4-4-1931, pàg. 7. El líder local del PRR l’any 1933
era Domingo Saret Casas, i com secretari de la junta fou escollit Hilario Rabal
Meroño, que ocuparia el càrrec d’alcalde després dels fets d’octubre de 1934
per designació governativa; La Vanguardia,
4-8-1933.
[vi]Cámara
oficial de la propiedad urbana de Hospitalet. Memoria elevada al Exmo. Señor Ministro de Trabajo y Previsión, de los
trabajos realizados durant el ejercicio de 1931, Hospitalet, Imprenta J.
Sanroma, 1931, pàg. 18.
[vii]La
Publicitat, 24-6-31, cit. a AISA, op. cit, pàg. 67 i Ahora, 24-6-31, pàg. 7.
.JPG)
.JPG)
.jpeg)
.jpeg)
