LA RAMBLA JUST OLIVERAS. UN RECORREGUT HISTÒRIC I PATRIMONIAL.

La creació de la Rambla i el seu nom

El desembre de 1906, els hereus de Just Oliveras i Arús (1854-1906), presentaren un projecte per a urbanitzar la seva finca, al voltant del mas Cal Tres. Els hereus eren la seva vídua, Maria Prats i Solanes (1856-1926), i els seus fills Just, Assumpció i Santiago, que s’havia ordenat sacerdot. 

Masia de Cal Tres. Imatge anterior a 1907.

En Marià Tomàs i Barba va ser l'autor del projecte de l'Eixample de la Rambla, en qualitat de facultatiu municipal.

Els Oliveras eren una de les famílies més riques del poble, propietaris de terres i comerciants. Més tard, l’any 1921, en Just Oliveras i Prats amplià els negocis amb els transports.

Oliveras, Arús i Prats amb Parera, Norta, Goyta o Sanfeliu eren els cognoms dels majors propietaris del poble i els membres d’aquestes famílies solien casar-se entre ells.

Just Oliveras i Prats va tenir una activa vida política entre 1914 i 1938, quan va morir en estranyes circumstàncies. Va ocupar el càrrec de regidor i alcalde, sempre en el mateix partit, la Lliga Regionalista.

El seu catalanisme es veu reflectit en els noms dels carrers de l’eixample, les quatre províncies catalanes. Els noms dels carrers eren escollits gairebé sempre pels promotors de les urbanitzacions. 

Plànol del projecte de l'Eixample de la Rambla. Una de les coses que crida l'atenció és el paper protagonista de l'arbrat des del mateix moment de la concepció del projecte. Com veurem en les següents fotografies, es va respectar aquesta proposta. Font: Arxiu de l'Hospitalet.

Això ens porta a reflexionar sobre el nom de la Rambla. Primer va ser dedicada a Just Oliveras i Arús. Durant la Guerra, va rebre el nom de Francisco Ascaso, el líder anarquista mort en els combats del 19 de juliol de 1936 a Barcelona.

Quan les autoritats franquistes van canviar el nomenclàtor al seu gust, l’any 1939, van tornar a posar el nom de Just Oliveras. Tot sembla indicar que tornava a ser el nom d’Oliveras i Arús (el pare), però la inclusió d’Oliveras i Prats (el fill) entre els màrtirs del bàndol franquista sempre ha provocat el dubte de si a qui li van dedicar la Rambla va ser al segon.

Tornant a l'Eixample de la Rambla, val a dir que així és com es va desenvolupar la morfologia urbanística de l'Hospitalet entre 1862 i 1926: els propietaris privats proposaven els carrers i les parcel·les. El projecte fou fet, o com a mínim signat, per en Marià Tomàs i Barba, arquitecte municipal.

Els primers edificis. Cases senyorívoles a l’època del Modernisme

La Rambla pretenia ser un Passeig de Gràcia hospitalenc. La Rambla i els carrers que la acompanyaven volien ser el barri de la classe més rica del poble. 

L’edifici més antic que es conserva és la Casa Josep Oliveras (núm. 31), que a la seva façana mostra la data 1909. El va encarregar un membre d’una altra branca de la familia Oliveras. Potser era l’industrial ceràmic Josep Oliveras Norta.

Es tracta d’un edifici academicista, com la majoria dels que es feien en aquella època amb pretensions monumentals. El seu autor era el mestre d’obres i arquitecte municipal, en Tomàs i Barba.

El novembre de 1909, poc després de la revolta popular que avui coneixem com Setmana Tràgica, les institucions van voler fer demostracions de força i van fer una concentració del sometent de l’Hospitalet. El lloc escollit per fer la missa de campanya va ser la nova Rambla.

Acte públic del sometent a la Rambla. A la dreta, la tanca ondulada de la Torre Puig. Al fons, dos edificis a banda i banda de la Rambla. Font: La Hormiga de Oro, 4-12-1909, p 6

Aquells anys eren els de la màxima difusió del Modernisme i en Tomàs i Barba també va participar d’aquesta onada. L’any 1909 va fer la Casa Puig (núm. 48), avui desapareguda, encara que la planta baixa del número 46 era la portería de la finca.

La Torre Puig.

Porteria de la Torre Puig. Tota la informació al fil de l'Arxiu Municipal.

 La principal obra modernista de la Rambla és la Casa Batlle (núm 29), també d'en Tomàs i Barba, del 1910.

Un altre edifici plurifamiliar del mateix autor i any va ser la Casa Roc Solanas, al núm. 25, tot i que l’original només tenia planta i pis. La remunta d’un pis és de l’any 1921 i replicava el construït anteriorment. La família Solanas també tenia parentiu amb els Oliveras, per la part de la mare.

Una imatge de 1910, aproximadament.

L’any 1911 es va instal·lar a la cruïlla amb el Carrer Barcelona el Cinema Imperial, d’en Lluís Oliveras i Norta, el segon de la ciutat i el primer amb edifici propi construït ad hoc. Després de la Guerra va convertir-se en garatge i benzinera.

A partir de 1914, cases més populars

Durant els següents anys va continuar la lenta ocupació de la Rambla. Sembla que no hi havia prou demanda de famílies riques per a fer-s’hi una casa i es van vendre parcel·les petites. L’any 1914 es van construir tres casetes de PB als actuals números 71, 73 i 75. 

Entre 1914 i 1915, es van promoure les Cases Barates, el que confirma que en aquell moment s’havia canviat de clientela potencial.

La Llei de Cases Barates (1911) pretenia intervenir en el greu problema de l’habitatge per a les classes treballadores. M’imagino que acollint-se a aquesta llei (per això es deuen dir així) es van promoure tres cases, que per molt barates que sortissin continuaven molt per sobre de la capacitat adquisitiva de la classe obrera i camperola.

Sí, he dit tres cases, perquè la del núm. 81 fou substituïda per un bloc. Es conserven les dels núms. 77 i 79. El seu autor fou el jove arquitecte Ramon Puig i Gairalt. Considerem aquestes cases com dintre del Modernisme, però d’una branca relacionada amb estils centreeuropeus, com la Sezession, o la que tenia un cert gust per l’arquitectura alpina o canadenca, que també va tenir la seva difusió en aquells anys.

Coneguda foto de la Rambla de... quin any?  És una de l'Àngel Toldrà Viazo i per tant és del 1911? A la dreta, només veiem el Cinema Imperial i la Torre Puig. A l'esquerra sí que s'hi havien construït alguns edificis més.

L’any 1915 i 1916 es va reprendre la construcció de blocs (són els anys de la prosperitat provocada per la neutralitat espanyola en la Gran Guerra), amb els números 21 i 23, respectivament, que continuen la Casa Roc Solanas abans esmentada.

Del primer sabem que és d’en Tomàs i Barba, i que la remunta de la 3ª planta va destruir el coronament que en tenia. Del segon no tenim la certesa de l’autoria, però tot sembla indicar (mateixos promotors, semblances formals amb els dos edificis que l’envolten…) que també és d’en Tomàs i Barba.

Edificis dels núms. 21, 23 i 25. Recordem que el primer és la PB + 1 del núm. 25, de l'any 1910. Els anys 1915 i 1916 es van fer els núms. 21 i 23. La tercera planta del núm. 25 és del 1921. Tots promogut per la família Solanas.

L’any 1916, en  Ramon Puig i Gairalt  també dissenyà el bloc de PB + 2 del núm. 37, amb el que girà cap a la sobrietat de l'academicisme. 

Aquesta fotografia de l'edifici del núm. 37 i bona part de la informació de l'article procedeixen del Mapa del Patrimoni Cultural de l'Hospitalet, promogut pel Museu de l'Hospitalet i executat per la Diputació de Barcelona.

En Puig també va dissenyar en 1916 la Casa Alverico, un xalet de PB + 2, amb terrat i torratxa. La coberta amb teulades del xalet, avui desaparegut, continuava l’estil nòrdic de les Cases Barates.

Torre Alverico. Segons informació publicada per l'Arxiu Municipal, va ser enderrocada l'any 1958.

L’any 1917, en va fer la remunta de dues plantes de la porteria de la Casa Puig (del seu pare), replicant les formes d’en Tomàs i Barba.

L’expansió industrial del moment va arribar a la Rambla i s’hi va instal·lar el taller amb una màquina de tallar fusta de Josep Ribas i Deu.

Els anys vint i trenta; una mica de tot

Superat el tràngol de la fi de la Guerra, el creixement econòmic de la dècada de 1920 va permetre una fase expansiva en l’edificació a la Rambla. Una bona metàfora de la nova situació va ser la reconversió i remunta de les tres casetes del 1914 dels núms. 71, 73 i 75. L’any 1922-23, en Puig i Gairalt va convertir-les en un únic edifici amb PB+3, la Casa Sabadell, amb elements clarament noucentistes, com els esgrafiats o el timpà de la façana.

La Casa Sabadell. Font, la pàgina Pobles de Catalunya, que té moltes bones fotografies del patrimoni català.

On Puig i Gairalt va arribar més lluny en la imitació del classicisme, com era norma en el Noucentisme, va ser amb els edificis del Centre Catòlic (núms. 30-34), del 1924.

El Centre Catòlic vers 1926.

Una altra imatge del 1927

L’any 1927 es va construir Cal Manets (núms. 17-19), una casa unifamiliar envoltada de jardí, encarregada per l'empresari Pere Solanas, el mateix que havia promogut els blocs del 21 al 25. Es tractava d’una tipologia d’edifici que després de les cases Puig i Alverico no s’havia tornat a fer. L'arquitecte va ser en Lluís G. Colomer.

L'afegit de la façana i l'escala de Cal Manets són de la dècada de 1950.

La tipologia es va repetir amb la Casa Sanfeliu (núm. 49), d’en Puig i Gairalt i del 1928. Aquesta casa ja incorpora les línies geomètriques que procedien del funcionalisme europeu, encara que manté esgrafiats i d’altres elements ornamentals entre el Noucentisme i l’Art Decó.

Fotografia publicada a la Memòria de l'Ajuntament de 1928. Entre la Casa Sanfeliu, a l'angle superior esquerre, i la Casa Josep Oliveras, només hi havia un edifici.

Sense que puguem dir les dates de la seva inauguració, també sabem que van aparèixer els primers bars. El Deportivo (núm. 63), a la cantonada amb Bruc, i el Rambla (núm. 13), a la cantonada amb Barcelona.

Els edificis més habituals eren de planta baixa, com el del núm. 38, del 1933 o de PB + 1, com el del núm. 58, del 1931. Tots dos tenen unes remuntes posteriors molt poc afortunades. 

Plànol de la Rambla vers 1923. Font: AMHL 101 CT 0001649 /a.Brigada Topográfica de Ingenieros

També se’n feien edificis més alts, com hem vist amb la Casa Sabadell. Al núm. 10-12, sobre una planta baixa del 1912, es van pujar dues plantes més, l’any 1924. La quarta planta és una remunta del 1961.

Casa del núm. 10-12.

També s’hi van construir edificis no residencials, en els que la modernitat arquitectònica, de la mà d’en Puig i Gairalt va manifestar-se més lliurement. Al Garatge Oliveras (núm. 12), vers 1925, l’arquitecte utilitzà el formigó armat per aconseguir l’espai diàfan que necessitaven els autobusos alhora que s'hi posaven capitells jònics, imitant els del proper Casino. L’any 1934 s’hi va instal·lar un sortidor de gasoil. 

Al Banc Hispano Colonial (Carrer Enric Prat de la Riba, 298), del 1936, n’és al voltant del racionalisme, l’estil nàutic i l'Art Déco, tendències de moda a l’època.

L’època franquista; blocs cada vegada més alts

A la llarga etapa del franquisme van haver moltes edificacions, fins a omplir la Rambla, però sense cap voluntat artística o estètica en elles. Els blocs de l’especulació també van arribar al vial que havia de ser el gran aparador de la ciutat.

No puc dir la data i autoria de tots els blocs de la Rambla. Només, el del núm. 40, dissenyat per l’arquitecte municipal Manuel Puig i Janer l’any 1955 per a Josep Campreciós. 

Els edificis de l’època franquista “desarrollista”, durant la dècada de 1960 i 1970, són els que tenen PB + 7 o 8 plantes: és quan es desfermà la febre especulativa. Un exemple, el num. 64 (Edificio Rambla), del 1969. N'hi han molts d'altres: el num. 69, el 55-57, el 56 (on hi ha el Barradas), el 43-45-47, el 41 (on hi ha la comisaria), etc.

Dues imatges de la Rambla de 1961 i 1969. Es veu clarament que l'impacte de la voràgine especulativa a l'Hospitalet durant el franquisme no és privativa dels polígons d'habitatges. En va arribar al vial de més prestigi.

En alguns casos, el bloc es feia substituint un edifici anterior, com hem vist que va passar amb una de les Cases Barates, la del núm. 81. Una altra enorme pèrdua patrimonial va ser la construcció de la Clínica del Dr. Gajo al lloc de la Torre Puig, vers 1951. Una joia modernista perduda per sempre.

La primera gran novetat d’aquells anys va ser la construcció, l’any 1954, del cinema Rambla, dels empresaris locals Josep Campreciós i Josep Mitjavila. La segona novetat de gran rellevància va ser la construcció de l’Ambulatori vers 1972.

Dues imatges de 1973.

Una altra, no tan important, en va ser la col·locació del bust dedicat a Just Oliveras i Prats, el polític assassinat el 1938 i que no és al que és dedicada la Rambla, recordem-ho. Va ser instal·lat a l’alçada de la cruïlla amb Barcelona l’any 1953 i va ser un dels primers encàrrecs del govern de la ciutat a Hèctor Cesena. Actualment es troba a la rotonda de la part superior de la Rambla.

La primera rotonda de la part superior de la Rambla, l'any 1973.

Al llarg dels anys es van fer diversos projectes per a prolongar la Rambla cap al sud, per la qual cosa s’havien d’enderrocar alguns edificis de la Carretera Provincial, especialment Ca l’Adela Oliveras, seu dels sindicats oficials. Les obres es van emprendre finalment vers 1974.

Els últims anys; blocs, no tan alts, però blocs al cap ia la fi

La Rambla també va ser escenari d'una de les grans lluites veïnals dels 70's. Arran de les obres del metro, es va plantejar una reforma, que va ser contestada des de l'Associació de Veïns amb la campanya, "Salvem la Rambla pels vianants". 

Finalment, el metro va arribar l’any 1987, i la Rambla va mantenir la major part del seu espai pels vianants.

Obres del metro. Foto de 1978.

Els blocs, ara, són de PB + 4, com el que es va construir vers 1998 al lloc de la Clínica del Dr. Gajo (núm. 48). La clínica, que ja s’havia carregat un element patrimonial (la Torre  Puig), n’era un altre edifici amb protecció. Doncs, el Govern municipal el va treure del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic (PEPPA) i va modificar el planejament urbanístic per a poder enderrocar-la. 

Un altre cas és el del bloc al lloc del desaparegut cinema Rambla (núm. 22-24), del 2010. El darrer cinema de barri de l’Hospitalet va aguantar fins aquell any, reconvertit en multisala des del 1989. Fa temps que no s’hi construeix, car tota la Rambla és ocupada. 

Des del 1998 hi és definitivament, després d’un període anterior, l’escultura L’Acollidora, d’Eduard Arranz-Bravo. Sol ser el lloc de concentració de diverses mobilitzacions cíviques, com la que es fa cada últim dilluns de cada mes a favor de les persones refugiades, convocades per Espai de Ciutadania.

Dues imatges de la Rambla de la Marina, de l'any 1990 i 2005.

La Rambla s'ha consolidat com un element que genera centralitat urbana, pels equipaments i patrimoni que té i pels esdeveniments que acull (Fira de Nadal Sant Jordi, etc.).

Comentari final

Aquest article és conseqüència de l'activitat que vam fer per les Jornades Europees del Patrimoni 2023, organitzada pel Museu de l'Hospitalet i el Centre d'Estudis i coordinada per la Marta Piera. Vam fer el recorregut patrimonial de la Rambla. Gràcies per la confiança!

 

NOMENCLÀTOR, ESTATUÀRIA PÚBLICA, PLAQUES COMMEMORATIVES... UN TEMA IMPORTANT

El nomenclàtor dels carrers i espais públics, a qui o a què dediquem un equipament, una estàtua o una placa, és un tema que no és menor.

Quan dediquem un carrer o encara més un monument a una persona, fet històric, concepte, etc., estem fent un exercici de commemoració, d’exaltació; estem dient que aquella persona o fet tenen quelcom de positiu o d’exemplar.

Des de fa temps les escoles utilitzen els nomenclàtors dels vials del seu barri i de la ciutat com a recurs educatiu. A la gran pel·lícula Miracle a Milà (1951), els habitants d’un barri de barraques decideixen anomenar els seus carrers amb les taules de multiplicar, perquè així la canalla les aprendrà alhora que les adreces. Tenim clar el poder educatiu i el missatge que enviem quan decidim posar un nom o un altre?

Una imatge de Miracolo a Milano, la gran pel·licula de Vittorio de Sica.

De fet, el missatge és per al conjunt de la població. Què vol dir dedicar-li un carrer a Marie Curie o a Àtila? En el primer cas destaquem valors creatius i científics; en el segon enaltim valors destructius i militaristes. No rigueu, que Genguis Khan, el creador d’un gran imperi a costa de tota mena d’agressions i crims, té l’estàtua eqüestre més gran del món, perquè a Mongòlia el consideren un heroi nacional.

Estàtua eqüestre de Gengis Khan, un gran genocida, de 40 m, inaugurada l'any 2008. Font: https://www.ecured.cu/index.php?curid=1120914

Al Centre d’Estudis de l’Hospitalet fa més de 30 anys que promovem  la reflexió en relació al tema. Des de l’article pioner d’en Joan Camós de 1988 a la nostra revista Quaderns d’Estudis, hem analitzat els noms dels vials, producte de les seves èpoques i de canvis de règims polítics.

A partir dels treballs realitzats, especialment  el que va coordinar en Carles Santacana, hem fet propostes, sobretot de noms de dones (gairebé inexistents fins fa pocs anys) i de noms amb significació local (topònims, persones, patrimoni, etc). Fins i tot vam fer un primer intent de publicació, coordinat per la Montserrat Perelló.

Finalment, el treball coordinat de diverses persones d'entitats i institucions ha fet possible la publicació d'un llibre que recull els noms i la història dels vials de l'Hospitalet.

Les propostes de la ciutadania tenen ressò perquè des de fa molts anys l’elecció dels noms dels espais públics de l’Hospitalet no es fa de forma arbitrària, sinó que es decideix al si d’una Comissió del Nomenclàtor, en la qual la nostra entitat participa des del començament, l’any 1996. La nostra darrera proposta ha estat la de dedicar un centre educatiu a Jaume Botey i Vallès; de les més encertades que hàgim pogut fer.

Amb la Pilar Massana, el dia que es va posar el nom de Jaume Botey i Vallès a un institut de l'Hospitalet, el març del 2019.

A Espanya tenim un debat en relació als monuments i carrers dedicats a fets i personatges relacionats amb el franquisme. A la major part de Catalunya, l'Hospitalet inclòs, es van eliminar en els temps dels primers anys dels ajuntament democràtics (1979, 1980...). A molts llocs d'Espanya, la dreta que no ha renegat del seu passat franquista -així ens va- ha mantingut monuments, noms de carrers, etc. No només els han mantingut sinó que els han reposat quan en aplicació de la Llei de Memòria Històrica han estat eliminats.

Arreu del món, s'ha obert el debat. Monuments de conqueridors, esclavistes, etc. s'han tret de l'espai públic, paral·lelament al reconeixement d'episodis històrics vergonyosos, criminals i racistes. 

L'Ajuntament de Barcelona va retirar l'estàtua d'Antonio López, el març del 2019.

Totes les nacions tenen episodis d'aquesta mena. Les nacions madures i democràtiques els reconeixen públicament i fan accions de reparació, ni que sigui simbòliques. A Espanya, pel contrari, patim una reivindicació de l'imperialisme, a redós de l'onada de nacionalisme ultraconservador que s'està produint.

No hi ha excuses per tenir l'estàtua d'un negrer, d'un criminal o d'un feixista. Si la mantenim estem fent exaltació del tràfic d'esclaus, del crim o del feixisme. Que formi part de la nostra història no justifica que tingui un monument. Si volem recordar la història, qui mereix un monument són els milers de persones que van ser les seves víctimes. També Jack l'Esbudellador és part de la història d'Anglaterra i a ningú no se li acut fer-li un monument.

La ciutat és un afer que competeix a tothom, que ha estat construïda per diferents agents al llarg del temps i que els protagonistes d’ara som nosaltres. Hauríem de debatre, per exemple, si volem a l'Hospitalet un carrer dedicat a Isabel la Catòlica, un personatge antisemita i antigitano.

Com deia al començament, a qui o a què dediquem un carrer o una estàtua és un tema molt important i té un caràcter commemoratiu. Hem de vigilar quins personatges i episodis recordem i posem com exemple.

Aquest article és una versió una mica ampliada i il·lustrada de la introducció al llibre del Nomenclàtor de carrers.

PD: Mitjançant la participació del Centre d'Estudis de l'Hospitalet he fet la proposta de dedicar 3 carrers o places de la ciutat a 

- Lynn Margulis, biòloga, que ha revolucionat la concepció de l'evolució de les espècies, posant l'èmfasi en la col·laboració i la simbiosi com avantatge evolutiu.

- Donella Meadows, química i biofísica, que l'any 1972 va liderar el grup que va redactar l'informe "Els límits del creixement", demostrant que els recursos naturals finits posarien límits al creixement econòmic.

- Germanes Mirabal. Patria, Minerva i Maria Teresa Mirabal, conegudes com "les papallones", foren assassinades per ordre del dictador dominicà Leónidas Trujillo pel seu activisme polític pro-democràtic.