LA INDÚSTRIA A L'HOSPITALET DEL SEGLE XVIII A L'ACTUALITAT

(Aquest article és una versió actualitzada d'un altre publicat el desembre de 2015 al que li han passat coses rares)

1. LA PREINDUSTRIALITZACIÓ (1780-1850)

La primera presència a l’Hospitalet del que podem considerar precedents de la indústria són els prats d'indianes. És molt probable que ja hi fossin a finals del segle XVIII. Es tractava de prats on s'estenien les teles de cotó (anomenades indianes) en la fase final del seu blanqueig, després de ser confeccionades en establiments de Barcelona.

Tenim constància de l'existència del Prat dels Maons, al costat de l'actual Ciutat de la Justícia, i del Prat de la Manta, que ha deixat petjada en el nomenclàtor local: un carrer i una escola a Santa Eulàlia.

La segona manifestació de protoindustrialització foren els molins fariners. Als salts d'aigua del Canal de la Infanta (inaugurat en 1819), s'instal·laren molins fariners a partir de la dècada de 1820.

La tercera forma foren els/les teixidors/es manuals i les puntaires. Empresaris de fora de la ciutat proporcionaven matèries primeres i telers a la pagesia perquè treballessin. Pel que sabem, l'època principal del sistema domèstic van ser les dècades de 1840 i 1850, encara que les puntaires van existir fins el segle XX. En aquest context va aparèixer la primera societat obrera, la de teixidors manuals (1842).

Fàbriques de diferents sectors van escampar-se per tot el terme municipal de l'Hospitalet al llarg de la segona meitat del segle XIX i bona part del segle XX. Foto de 1916. Font: CELH.

2. L’APARICIÓ DE LA INDÚSTRIA: 1850 – 1870

La indústria entesa com un establiment mogut per un generador de vapor comença a l'Hospitalet amb La Aprestadora Española (1853-1870), que ocupa el lloc del Prat dels Maons a Santa Eulàlia. A la vora, Antoni Pareto obre la seva primera fabrica de midó l'any següent. Eren indústries del ram de l'aigua, de la tercera fase de la fabricació tèxtil. Aquell any de 1854 també va ser el de la inauguració de la línia de ferrocarril a Molins de Rei.

Els salts d'aigua del Canal de la Infanta van continuar proporcionant energia per establiments fabrils, com ara el molí paperer del Torrent Gornal entre 1854 i 1880. L'edifici destacava per la seva grandària a tot el terme municipal.

Edifici del Molí paperer, avui dins del conjunt del Centre Cultural Metropolità Tecla Sala. Fotografia de 1987.

També s'hi instal·laren molins de campetx (una planta de la que s'extreien tints) a partir de 1857 i serradores de marbre a partir de 1863. Si els molins de campetx eren indústries auxiliars del tèxtil, les serradores de marbre ho eren del sector dels materials de construcció.

Més enllà dels forns de terrisseria, la primera fàbrica del sector dels materials de construcció és la de maons refractaris de Pau Cucurny, de 1856, a la cruïlla de Santa Eulàlia amb Riera Blanca. En els anys següents es van construir algunes bòbiles més.

Font: Arquitectura y construcción, gener 1913.

 

3. LA CONSOLIDACIÓ: 1870-1900

La dècada de 1870 va significar un salt endavant en la indústria local. Com gairebé a tot arreu de Catalunya, el tèxtil era el sector predominant, i en aquells anys van establir-se les primeres fàbriques de filatura i tissatge. En les naus buides de La Aprestadora, la de cànem de Caralt (1873) i de cotó de Mena Rocaver (1875; a partir de 1877 a nom de Martí Rodés). 

L'antic molí paperer fou reconvertit en fabrica cotonera en 1882 per la família Basté, que decideix ampliar-la en 1892 i encarregà l'edifici que avui coneixem com Tecla Sala.

En el sector ceràmic, la fàbrica de Romeu Escofet (1878) va ser la més gran durant algunes dècades, tot i que la d'Oliveras (1878) i les tres contigües Batllori, Llopis i Cosme Toda (1883) li feren la competència. Si el barri de Santa Eulàlia era l'escenari de tèxtil, Sant Josep ho era de la ceràmica.

En aquest context de creixement industrial i proximitat de Sants i Barcelona, es desenvolupà un important moviment obrer. Entre 1872 i 1874 es van crear cinc seccions de l'AIT: teixidors manuals, rajolers, paletes, camperols i pastors, que van protagonitzar nombroses vagues i mobilitzacions. La repressió no aturà aquest moviment, que ressorgí amb força a partir de 1882.


4. L’HOSPITALET, CIUTAT INDUSTRIAL: 1900-1939

Tot i el gran desenvolupament de l'agricultura local, capdavantera al país, en aquestes dècades l'Hospitalet va esdevenir una ciutat industrial. El tèxtil fa un gran salt endavant, amb Trias (1903), Trinxet (1905), Gras (1906), Vilumara (1907), Rifà (1912), Tecla Sala (1913), Gomar (1924). Albert Germans (1926), ATASA (1926), etc. 

En 1930, el sector tèxtil era el 50% de la contribució, és a dir del que es recaptava d'impostos a les indústries, i de la mà d'obra (majoritàriament femenina) de la indústria.

Can Trinxet. Font: La Ilustració Catalana, 15-9-1907

En aquell mateix any de 1930, el sector dels materials de construcció era el 30% de la contribució industrial i el 15% dels obrers. Les fàbriques existents s'ampliaren i aparegué una munió de bòbiles, serradores de marbre, etc. També és l'època de l'inici de la diversificació. Comencen a ser significatius el sector químic, metal·lúrgic, vidre, etc.

L'electricitat substituí al vapor a partir de 1913. Les línies d'alta tensió del Pirineu arribaven als dos transformadors situats a Pubilla Casas i La Torrassa. La Gran Guerra (1914-1918) significà un gran impuls per la indústria, i moltes empreses s'ampliaren, com Trinxet o Altos Hornos de Cataluña ("La Farga", creada en 1900). En aquest moment també s'hi instal·la l'altra gran foneria de la història local, Escorsa.

També es va ampliar el sector de la ceràmica, gràcies a la gran immigració i el creixement de la construcció d'edificis. Destaca la gran ampliació de Cosme Toda (1923).

Com hem dit, alguns sectors comencen a tenir una presència significativa, com el químic. Sabadell y Henry, Jacinto Guilera i Busquets Germans van instal·lar refineries de petroli i olis a la Marina de l'Hospitalet en les primeres dècades del segle XX.

El sector va ampliar-se amb Rosich i Puigdengolas (conegut com "Fum d'estampa", 1903), Brugarolas (1915) o Courtaulds Hispania S.A. (1926). 

Aquests anys van veure desenvolupar-se una extraordinària sindicalització de la vida social i política. El predomini era de l'anarquista CNT des del 1918. Malauradament, les relacions laborals i socials van tendir a ser violentes. Durant la Guerra Civil, les empreses foren col·lectivitzades.

La Tecla Sala en 1916.

5. LA POSTGUERRA: 1940-1959

Malgrat els problemes de proveïment de matèries primeres i energia provocats per l'autarquia, la política econòmica escollida pel franquisme, la contribució industrial es multiplicà per 8 i arribà al 36% del total de la ciutat.

En aquests anys, el metall fou el nou sector dominant, passant del 10 al 28% de la contribució industrial, amb noves fàbriques com FEMSA (1940). El tèxtil va perdre importància relativa pel creixement d'altres sectors (del 35 al 16% de la contribució industrial). Són anys de gran diversificació, com mostra la instal·lació de la INDO (1943).

En la dècada de 1950 els pactes amb els EE.UU. comencen a esquerdar l'autarquia. Potser la millor expressió d'aquesta nova fase fou la instal·lació de la Pepsi a la vora de la Granvia vers 1955.

Durant la dècada de 1940 la CNT era encara l'organització obrera més important, i mantenia la capacitat d'impulsar importants vagues en 1946-47. Tanmateix, durant els 50's la CNT desaparegué i van aparèixer d'altres grups, com ara el PSUC. Ángel Rozas viu i comença a militar a Collblanc i amb en Felip Gómez i la Mercè Olivares hi van generar un petit nucli d’aquest partit que intentava incidir en l’organització obrera i millorar les condicions de vida i feina.

6. EL DESARROLLISME: 1960-1975

Entre 1960 i 1975 la contribució industrial es va multiplicar per 9 i va arribar a significar el 40 % de la fiscalitat local. S’aprovaren quatre polígons industrials (destaquen els de la Carretera del Mig el 1960 i Granvia Sud-Pedrosa el 1973) que ocupaven el 22% del terme municipal.

El metall passà del 30 al 50% de la indústria local. Era especialment important el subsector de les peces metàl·liques que subministraven a d’altres empreses. La resta de sectors representaven, vers 1975, com a màxim el 12% del tèxtil o l'11% del químic. N'apareixen de nous, com l'electrònica, en el que Cahué (1960) va desenvolupar una marca pròpia, la Vanguard.

En aquells anys, la indústria de l’Hospitalet fabricava tota mena de productes, des de les motos Sanglas fins les joguines Airgam, passant pels tradicionals del tèxtil o el metall.

La creixent indústria hospitalenca també fou escenari del ressorgiment del moviment obrer, malgrat la dura repressió franquista. El protagonisme serà d'un nou moviment sindical, les Comissions Obreres (1964), en el naixement i desenvolupament de les quals van tenir una decisiva participació un grapat de dones i homes de la nostra ciutat.

 

7. LA TERCIARITZACIÓ DE L'ECONOMIA HOSPITALENCA: 1975-2020

La crisi dels setanta va ser especialment dura amb el tèxtil, que ja patia els efectes de la incipient globalització. Les gran empreses del passat van tancar: Tecla Sala, Vilumara, Trinxet, Busquets...

Les 12 xemeneies d'antigues fàbriques que resten a l'Hospitalet. Avui, el patrimoni industrial és una oportunitat i no s'hauria de perdre cap element més.

D'altres indústries plantejaven greus problemes de convivència amb l'ús residencial del sòl, majoritari a la ciutat. Les lluites contra la Farga o la Cardoner són paradigmàtiques. Les deslocalitzacions, com el cas de la INDO, i les successives crisis (1981, 1993, 2008...) han portat al tancament a moltes empreses.

Paral·lelament, des de les institucions polítiques s’ha apostat per la terciarització de l’economia local. Als terrenys del Polígon Pedrosa, que finalment no va reeixir per l’esclat de la crisi de 1973, es va decidir d’ubicar-hi l’ampliació de la Fira de Barcelona (1993).

Edificis de la Plaça Europa en construcció (2009)

L’any 2002, l'Ajuntament va impulsar el Pla de Renovació d'Àrees Industrials de l'Hospitalet (PRAIH), que consistia en requalificar l'11% del terme municipal (especialment el sector de la Carretera del Mig) d'ús industrial a d'altres usos, sobretot residencial. La substitució va començar lentament i, després de l’alentiment provocat per la crisi del 2008, sembla que la febre constructiva ha tornat en els darrers anys.

Dels 15 sectors d'ús industrial afectats pel PRAIH, només 2, el 14 i el 15 es reserven per la mateixa funció.

Tanmateix, aquests terrenys del PRAIH, pensats per atraure activitat terciària, no han semblat útils pel desenvolupament del Biopol’H, i es volen requalificar terrenys no edificable per a portar-lo a terme, ignorant la catàstrofe mediambiental en la ja hi som.

Actualment, un 10% de la població de l’Hospitalet que està afiliada a la Seguretat Social és al sector industrial, treballi a la ciutat o fora. A l’Hospitalet, entre 2014 i 2017 n’hi havia entre 570 i 590 empreses industrials. Entre el primer trimestre de 2018 i el de 2020 el descens ha estat important i abans de l’esclat de la pandèmia eren només 470.  Encara hem de veure com s’ha refet el sector d’aquest tràngol.

Font: Dinamització local

El que la pandèmia ha posat a sobre de la taula és la conveniència, potser la necessitat, de que algunes activitats industrials es “relocalitzin”, és a dir, que tornin dels llocs on es van deslocalitzar en busca de mà d’obra barata. Recordem quan no hi havia mascaretes perquè les havien de portar de Xina? La crisi dels combustibles també ens porta cap a la reindustrialització. Hem de pensar la ciutat en aquest nou escenari.