PUNTAIRES: DE PROFESSIÓ A AFICIÓ

 Avui, milers de dones i alguns homes tenen una afició: fer puntes de coixí. És una activitat que proporciona avantages per a la salut i el benestar emocional, a més de millorar la nostra xarxa de relacions si ho fem al si d'una associació, com és habitual.

Les puntaires de segles enrere no feien aquesta activitat per afició, n'era una feina, femenina i domèstica.

Abans de les fàbriques, bona part de les feines del tèxtil es feien a casa: empresaris proporcionaven màquines (si no les tenien) i materies primeres a homes i dones que filaven i teixien.

Puntaires a Arenys de Munt. Font: Hojas selectas, gener de 1906, pàg. 1066

Aquest "sistema domèstic", fou gairebé escombrat del tot per les fàbriques mogudes per generadors de vapor. Tanmateix, algunes feines manuals es van mantenir algunes dècades, com la de les puntaires.

"Dir que l'activitat blondista al Baix Llobregat fou molt important en els segles XVIII i XIX òbviament no és cap novetat" (1), escrivia Àngels Solà en 2002. No només al Baix Llobregat. Al Diccionari de Madoz, publicat entre 1846 i 1850 es diu que a Catalunya "mas de 30,000 mujeres y niñas se ocupan y sustentan en la parte litoral con la manufactura de blondas y encajes" (2).

Mundo gráfico, 4-6-1930, pàg. 101.

Les fonts ens parlen d'un treball exclusivament femení, des de la infància fins la vellesa, una feina productiva que s'afegia al treball reproductiu domèstic que requeia en les dones i que era mal pagat, més mal pagat que els jornals de les fàbriques, que ja era baix.

En concret, a l'Hospitalet, tenim força testimonis documentals de que era una localitat de les importants en el sector. Al Madoz mateix ens diu que "sobresalen por el mérito de las blondas y los encages" Caldetes, Vilassar, el Masnou, Arenys de Mar i a ponent de Barcelona, l'Hospitalet, Cornellà i Sant Feliu, on només es feia "blonda negra" (3).

"Viuda de Taulet, mare del simpàtich vicari d'Hospitalet de Llobregat, el conegut i llaurejat poeta, Mossèn Anton Taulet. Aquesta senyora, que compta ja prop de vuytanta anys, es, per a dirho aixis, la puntayre de més anomenada del Plà del Llobregat, ja tan afamat per la destresa i habilitat de ses blondistes." Font: Feminal, 23-2-1913, pàg. 8.

Un document de 1853 ens informa que hi havia 198 puntaires a l'Hospitalet (el 20% de les dones més grans de 12 anys) que treballaven per a set empresaris de Barcelona (4). Aquell any, a Cornellà n'eren 82 per a quatre empresaris (5).

Algunes de les puntaires destacaven a nivell local, eren les donadores. Solien ser dones expertes que organitzaven el treball de grups d'altres dones. És a dir, ocupaven els càrrecs equivalents a contramestres o directors de fàbrica, sempre masculins. 

 

Plafó ceràmic que representa a una puntaire a Molins de Rei (Baix Llobregat).

Algunes d'aquestes donadores eren empresàries, el que era una raresa en aquells anys. Vers 1848, a l'Hospitalet, Paula Valls o Teresa Bori eren contribuents en la matrícula industrial en aquest sector. Valls potser és la matriarca d'una nissaga de blondistes que va culminar amb Maria Rosa Creixells i Valls, que proveïa a la Casa Reial (6). 

Aquest sector, des del punt de vista econòmic, va perdre importància al llarg del segle XX, però no va desaparèixer del tot a moltes llars. En el darrer quart d'aquesta centúria, aquesta activitat va començar a ser reivindicada com una tradició, una activitat col·lectiva i positiva per a les persones que la practicaven.

Trobada de puntaires de l'Hospitalet durant les Festes de Primavera de 2026.

Van sorgir grups i trobades de puntaires arreu de Catalunya i també a l'Hospitalet. Actualment, que jo sàpiga, a l'Hospitalet existeixen l'Associació de Puntaires de la Torrassa, la secció que hi ha a l'Ateneu de Cultura Popular i la del Casal de la Gent Gran de Sant Josep.

En definitiva, fer de puntaire va ser una feina femenina molt important, invisibilitzada per ser femenina, en la que l'Hospitalet va tenir un gran protagonisme durant el segle XIX. Caldria lluitar contra l'Efecte Matilda en la reconstrucció de la nostra història.

A Sant Boi tenen una escultura pública que recorda la importància de les puntaires.

A hores d'ara, desenes de dones han recuperat aquesta activitat, que sempre ha tingut una vessant artística. El podem considerar patrimoni immaterial de l'Hospitalet i Catalunya? 

 

(1) SOLÀ, Àngels. "Les puntaires del Baix Llobregat. Primeres notes per a un estudi socioeconòmic" dins Les dones i la història al Baix Llobregat, vol. I, Barcelona, Centre d'Estudis Comarcals del Baix Llobregat i Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002, pàg. 315

(2) Articles sobre el Principat de Catalunya, Andorra i zona de parla catalana del Regne d'Aragó al "Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar" de Pascual Madoz, vol I, Barcelona, Curial, 1985, pàg. 139.

Més endavant, a la pàgina 192, diu: "La manufactura de blondas y encages es muy notable en Cataluña, así por el crecido valor que tiene, todo de mano de obra, y de la seda que en ella se invierte, como por el primor con el que se trabaja, en términos, no solo de igualar, sino de superar á la estrangera. En 1841, segun la estadistica del Sr. Sairó, se contaban mas de 30,000 mugeres y niñas ocupadas en la fabricacion de blondas y encages, en toda la zona litoral de las 4 prov. de Cataluña, y pueblos internados hasta 6 y 8 leg. de la costa: y aunque este número haya sufrido alguna disminucion, porque el aliciente de la mayor ganancia que ofrecen las fáb. de hilados y torcidos de algodon, donde son mas crecidos los jornales, haya quitado algunos brazos á la manifactura de que tratamos, todavía es muy considerable el numero de personas á que da ocupacion, tanto mas, cuanto que siendo compatible con los quehaceres domesticos, con la edad mas tierna y con la mas avanzada decrepitud, es muy amplia la escala de personas que pueden dedicarse á este lucrativo ejercicio."

(3) Id. pàg. 192 

(4) CASAS, Joan. La formació de la indústria a l'Hospitalet del s. XIX, Centre d'Estudis de l'Hospitalet, 1985,  pàg. 16 

(5) SOLÀ, op. cit., pàg. 321 

(6) Id., pàg. 324-326 

 

ANNEX FOTOGRÀFIC

"Puntaire del Pla del Llobregat". Font: Claror, febrer de 1936, pàg. 18

Claror, març, 1936, pàg. 20

Escultura a Navàs (Bàges)

Elements il·lustratius de les puntaires, al Museu de la Dona, a Tossa de Mar (la Selva)

Puntaires a Camariñas (Galícia). Font: La Hormiga de Oro, 4-12-1920

LA VANGUARD, UNA EMPRESA D'ELECTRÒNICA A SANTA EULÀLIA

Cahué Industrial S.A. havia estat fundada per Joan Cahué a Collblanc l’any 1958, sobre el precedent d’una petita empresa preexistent. En aquells moments, era una rara avis en la indústria local.

Aquell mateix any, la NASA llençava el segon satèl·lit artificial de la seva història, anomenat Vanguard 1. En aquells moments la cursa espacial entre soviètics i nordamericans començava a tenir un extraordinari impacte i aquell nom tenia un atractiu i unes connotacions de modernitat com cap altre. Per tant, Vanguard fou escollit com el nom de la marca dels productes de la nova empresa de productes electrònics de consum final.

Quins eren els productes de Cahué Industrial, S.A.? Inicialment eren receptors de ràdio, els coneguts popularment com “transistors”. El transistor, com dispositiu electrònic, havia estat inventat uns 10 anys abans, però la seva aplicació a un receptor de ràdio comercialitzable no es va fer fins 1954 als Estats Units. Malgrat els problemes de l’autarquia franquista, Cahué va estar amatent a les novetats internacionals. Es tractava d’una nova generació d’aparells molt més lleugers i portàtils en relació als que existien fins aleshores, com els models Talos, Samos, Polaris, Centauro, Super Ranger, Super Atlas, Nimbus o més tard, Géminis i Astronauta. 

L’any 1963, la raó social de l’empresa passà a dir-se “Vanguard Ibérica Cahué Industrial S.A.” i va contruir una fàbrica a Santa Eulàlia, al sector industrial anomenat Provençana, al davant d’una altra factoria del sector de l’electrònica: la Phillips. 

També, amb el temps, va ampliar la gamma de productes, especialment els electrodomèstics que serien els reis del mercat dels següents anys: els televisors. Segons la publicitat, els televisors Vanguard van ser els primers fabricats a Espanya que incorporaven la tecnologia necessària per rebre les emissions en UHF, en les que s’emetia la segona cadena de TVE a partir de novembre de 1966.

L’eslògan “Ponga un Vanguard en su vida” va ser molt popular durant més d’una dècada.  L’empresa va desenvolupar una activitat publicitària molt important, amb anuncis a les publicacions periòdiques, o el patrocini d’activitats esportives. Per exemple, va participar en el patrocini de les competicions de motocròs al circuit de Sanfeliu a partir de 1968. També va ser el principal patrocinador de la publicació de la celebració de l’Hospitalet com Ciutat Pubilla de la Sardana en 1966. L'’empresa intentava tenir un cert compromís amb els esdeveniments  locals. Una altra línia de publicitat va ser la del marxandatge, amb elements com els clauers o cendrers.

Anunci de 1967

Unes accions que van aconseguir especial ressò van ser els regals de transistors i televisors a jugadors de futbol del Barça o del Espanyol, al voltant de 1963 i 1964, com reconeixement a victòries o el seu bon joc. Aconseguien sortir en la premsa sense haver de pagar la publicitat. També van sortir a la premsa per l’incendi d’una nau de producció de televisors, el juny de 1966.

L’expansió del negoci es va materialitzar en la nova fàbrica de Santa Eulàlia, de 25 mil m2, la primera pedra de la qual es va posar en 1966 i fou inaugurada en 1970. Cahué, molt amant de l’art, va encarregar diversos murals ceràmics i pintures. L’edifici, a més, era de línia avantguardista.

Foto de 2016.

Tan amant de l’art i la història era en Cahué, que poc després d’enllestir el nou edifici va desmuntar la masia de Ca n’Alòs, que era dins del recinte del conjunt fabril, i se la va emportar. Aquí, a l’Hospitalet, no n’hem sabut res més d’aquest element importantíssim patrimonial local, un mas de l’Edat Moderna. Potser és a la finca dels Cahué a Fornells, a Menorca.

la masia de Ca n'Alòs amb pedres numerades. Font: AMHLAF0027470 /a.Autor desconegut/da /d.Andreu González Diumenjó

L’any anterior, 1969, amb la gran expansió en marxa, fou una de les sis empreses a les que van concedir el premi “Empresa Modelo”, que li entregà a Cahué el mateix Franco en persona, en els actes del 18 de juliol, la gran festa del règim franquista. 

La Vanguardia, 19-7-1969

La bona relació del propietari amb les autoritats fou ratificada quan va ser l’empresa escollida per rebre la visita del president del govern Carlos Arias i alguns ministres, el juny del 1974, al seu pas per Barcelona. A la fàbrica de Santa Eulàlia es va reunir amb el Jurat d’empresa, la representació de la plantilla en el sindicat vertical, que, en aquella època ja tenia una penetració forta dels sindicats antifranquistes. Segurament per això, li van manifestar alguns problemes: “desvalorización de los salarios ante la inflación, dèficit de escuelas y gratuidad de la enseñanza, falta de servicios en las poblaciones del cinturón de Barcelona, igualdad de derechos en la mujer, deficiencias en la Seguridad Social, etc.” 

Arias Navarro, darrera del micro. A la seva esquerra, el Ministre de Treball i a la seva esquerra, Cahué. Reunió amb el jurat d'empresa de la Vanguard.

El seguici a la sala de muntatge.

Eren anys en els que les llars del país s’omplien de televisors, radiocassets, tocadiscos, etc. L’any 1977 van declarar una producció de 157 mil articles, amb una plantilla de 1.700 treballadors i uns beneficis de 92 milions de ptes. Vanguard era la tercera marca de televisors més venuda a Espanya, a certa distància de Phillips i Grundig.

L’any 1979 s’anuncià un acord entre Vanguard i Hitachi, amb el que aquesta empresa japonesa volia introduir-se al mercat europeu. L’any 1980, sempre segons la premsa del moment, tenia una quota de mercat del 13% dels televisors en color, i semblava que era una marca consolidada en el segment de l’electrònica. Tanmateix, el gener de 1981 l’empresa declarava uns deutes de gairebé 3.500 milions i presentà suspensió de pagaments. Es tractava de la més important de Catalunya dels anys 1980 i 1981, i només superada en 1982 per Bruguera.

Llavors començà un període en el que es van negociar fusions amb d’altres empreses, plans de viabilitat amb llicències de fabricació alienes, ajudes públiques, que també van provocar debats polítics per arbitrarietats, etc. Un jutge va acceptar una demanda per frau en la suspensió de pagaments de l’any 1981 i fins i tot es denunciava que aquesta suspensió de pagaments havia estat un mecanisme per accedir a les ajudes públiques. En 1984 es negociava un crèdit de 1.500 milions de pessetes que permetria tancar l’acord amb Hitachi, per fabricar els seus productes.

El Noticiero Universal, 12-12-1984

I començà una travessa per l’atur de la plantilla, que gradualment va perdre el lloc de treball. L’any 1981 era de 2.000 persones, incloses les delegacions. L’any 1984 era de 860 persones. El maig de 1985, per pagar el 2.026 milions que l’empresa devia a Hisenda, es va fer una subhasta d’“una montaña de bienes”, entre els que hi havia un quadre de Sert, cinquanta cotxes, dotze camions, màquines d’escriure...  Finalment, Vanguard va deixar d’existir el 1986. 

Teniu records?

 

ANNEX FOTOGRÀFIC

De productes que encara teniu a casa

 

De la visita del govern de 1974...

 

 

 

Una campanya de 1963

Opuscle del programa d'actes de la celebració de l'Hospitalet com Ciutat Pubilla de la Sardana en 1966. En la contraportada, la publicitat era en català.

 

2018

 

2022

2022

DE BATLLORI A L'ASSOCIACIÓ ALPI. LA INDÚSTRIA CERÀMICA A L'HOSPITALET

Com és prou conegut, el sector fonamental de la indústria durant les primeres fases de la Revolució Industrial, a Catalunya i gairebé tot arreu, va ser el tèxtil.

A l’Hospitalet, les indústries tèxtils també van ser les més importants durant la segona meitat del segle XIX i la primera del XX. Però va haver un altre sector que va assolir especial rellevància i va significar la singularitat industrial local: el ceràmic, el de les indústries de materials de construcció (maons, teules, rajoles, etc)[i].

Document de 1880 de Romeu i Escofet, el gegant del sector ceràmic local durant el segle XIX i primeres dècades del XX. Font: https://galeriadimatges-galderich-leblansky.blogspot.com/2014/01/fabrica-de-alfareria-al-vapor-j-romeu-y.html

La indústria ceràmica a l’Hospitalet

El primer taller del que tenim constància va ser el de Ramon Batllori, de l’any 1855. La primera gran indústria del ram fou la dels maons refractaris, especials per a forns, de Pau Cucurny, a la cruïlla de la Carretera de Santa Eulàlia amb Riera Blanca, a partir de 1856[ii]. 

Font: Barcelona artística e industrial: lujoso álbum de fotografías con un resumen histórico de la ciudad, Barcelona, 1916, pàg. 328

La indústria ceràmica va fer un salt endavant  molt important a l’Hospitalet en les dècades de 1860 i 1870. Tot i la gran importància i creixement del tèxtil, el sector ceràmic va assolir i es va mantenir al voltant del 20% de la contribució industrial[iii].

Eren els anys del gran creixement urbanístic de Barcelona. Entre 1860 i 1900, Barcelona i els municipis que se n’annexionà (Sants, Les Corts, etc) passaren de 250 mil habitants a 530 mil[iv]. Entre 1900 i mitjan anys 30’s, la població barcelonina també es va duplicar, superant el milió d’habitants. 

Font: Fotografia publicada a Barcelona artística e industrial: lujoso álbum de fotografías con un resumen histórico de la ciudad, Barcelona, 1916, pàg. 282.

Ens imaginem la gran demanda de materials per a construir edificis en aquells anys, a pocs kilòmetres de les fàbriques de l’Hospitalet, que disposaven de bones comunicacions, aigua abundant i terres argiloses, que podien ser aprofitades en alguna ocasió.

La gran concentració d’aquestes indústries va ser a la Carretera Provincial, l’actual Carrer Prat de la Riba. Allà s’hi van instal·lar, l’any 1878 la bòbila de Joan Romeu i Escofet, el gegant del sector durant algunes dècades, i una mica més a dalt, la de Just Oliveras (que no era el de la Rambla). L’any 1883 començà a produir la fàbrica de Josep Batllori, especialitzada en balustres i elements decoratius. L’any 1884 endegaren la seva trajectòria les fàbriques de Josep Llopis i Cosme Toda.

Font: Arquitectura y construcción, 1918, pàg. 687.

L’any 1889 es van establir tres bòbiles a la Carretera de Collblanc, de les que només una va tenir una vida llarga. A partir d’aquell moment, serà la zona del Samontà, especialment la Florida, les Planes o Sanfeliu, les que atreguin la localització de la majoria d’aquesta mena de fàbriques. Resten algunes xemeneies, que en són testimoni.

L’any 1900 les fàbriques del sector ceràmic eren un total de 13, de diversa importància, i constituïen el sector més nombrós; de tèxtils només n’hi havia 6. Tanmateix, el sector ceràmic significava només el 18% de la recaptació dels impostos industrials, i el tèxtil el 72%[v].

En 1930, el sector dels materials de construcció havia pujat al 30% de la contribució industrial i el 15% dels obrers. Les fàbriques existents s'ampliaren fins a 38 i aparegué una munió de bòbiles, serradores de marbre, etc.

Els treballs i el moviment obrer

El treball en la indústria ceràmica era molt dur. El transport de grans quantitats de matèria primera o dels productes semielaborats, la seva manipulació, etc. significaven esforços feixucs, bona part dels quals a la intempèrie. El que feia de les feines d’aquest sector unes tasques especialment dures i perilloses era la freqüència amb les que havien de treballar a tocar de forns que assolien centenars de graus de temperatura. 

Els accidents eren abundants i, si n’eren als forns, podien tenir fatals conseqüències. A diferència del tèxtil, la mà d’obra era majoritàriament masculina. Al cens obrer de 1923, el sector ocupava 637 persones, el 14% de la mà d’obra industrial local[vi].

La Ilustración Obrera, juliol de 1904

La duració de les llargues jornades i els baixos sous generaven unes condicions laborals i de vida molt dures, com a la resta dels sectors industrials i agrícoles. I com a la resta dels sectors, la classe treballadora es va organitzar en societats obreristes i va protagonitzar lluites, especialment vagues.

La primera mobilització de la que tenim notícia va ser la vaga de novembre i desembre de 1871, protagonitzada pels obrers alfareros de Barcelona i rodalia, en la que demanaven que la jornada baixés a 10 hores diàries i un augment de sou. Sabem que entre les empreses que havien acceptat les demandes obreres una era de l’Hospitalet, “la fábrica de los franceses, de azulejos de Valencia”. Una societat local d’obrers del sector es va adherir al sindicat Associació Internacional de Treballadors (AIT) el juliol de 1872, amb la de teixidors, agricultors i paletes.

Obrers de Can Batllori en la dècada de 1920. Font: http://www.lapapeleria.es/2024/05/ceramica-collet-conmemora-su-150-aniversario-un-hito-historico/

Per l’abril de 1873, en plena I República, amb un context favorable, una altra vaga dels terrissaires de Sants, Gràcia i l’Hospitalet va acabar amb èxit. Pel juliol, els obrers d’aquests tres pobles, juntament amb els de Sant Martí van començar a organitzar una mobilització amb l’objectiu d’aconseguir la jornada de vuit hores[vii]. Tot va anar-se’n a norris amb el cop d’Estat conservador i la liquidació de la República, a partir de gener de 1874.

Un altre exemple de mobilització obrera va ser el que es va produir amb la llibertat d’associació que va permetre la nova República a partir de mitjan 1931. A finals del juliol va començar una vaga en el sector ceràmic de l’Hospitalet, convocat pel sindicat Únic, la CNT. Demanaven els vaguistes pujades de sou, jornades de 48 hores setmanals, prohibició del treball a menors de 14 anys, etc. El conflicte es va allargar i enverinar amb comunicats contundents.

Cartell de la CNT sobre la vaga de juliol de 1931. Font: Arxiu de l'Hospitalet

Quatre patrons, “Vídua d’Antoni Puig, Vídua de Josep Oliveras, Francesc Batllori i Cosme Toda” van declarar que havien accedit a una part de les bases presentades el 4 de juliol pel Sindicat Únic de Treballadors de l’Hospitalet però no podien accedir a tot perquè si no deixarien de ser competitius i haurien de tancar[viii].

Les darreres dècades del sector

El gran creixement demogràfic i urbanístic de l’àrea metropolitana de Barcelona durant la postguerra, especialment a partir de 1950, va proporcionar una altra edat d’or al sector. La demanda de maons i tota mena de materials de construcció era immensa.

L’any 1960, existien a l’Hospitalet 23 indústries de productes ceràmics. Relacionats amb el sector, també n’hi havia 14 premses de rajoles i paviment hidràulic, 20 fàbriques de pedra artificial i 7 serradores i polidores de marbre, 64 en total. La fàbrica que pagava més impostos d’aquest grup era la bòbila Cussó de Santa Eulàlia[ix].

Bòbila Torns, a Sanfeliu, als anys 70`s. Avui només es conserva la xemeneia. Font: AMHLAF0023850/a.AUTORDESCONEGUT

Aquest mateix creixement urbanístic, però, també va significar la desaparició del sector a l’Hospitalet, com la de la majoria dels sectors tradicionals. Per una banda, les fàbriques tenien grans dificultats per a conviure amb els nous barris, per ser contaminants, generar molt de trànsit de mercaderies, etc... i es traslladaren.

La crisi industrial dels 70’s i 80’s també va contribuir al tancament de les empreses ceràmiques de l’Hospitalet. No hi va sobreviure cap de les empreses tradicionals, tret d’alguna serradora de marbre.

Enderroc de la bòbila Crehuet, vers 1970. Al seu lloc es va promoure "La Nueva Florida", l'actual Plaça de la Llibertat. Font: AMHLAF0177406/a.Company Fotògraf/d.germans Company Prat. 

Per altra banda, els terrenys on eren les instal·lacions ara podien tenir molta més rendibilitat si es venien per a construir blocs. Les operacions immobiliàries als terrenys de les antigues fàbriques han estat de consideració, com la Plaça de la Llibertat o Cosme Toda.

Alpi

Quan aquesta pàgina tan important de la història de l'Hospitalet semblava desapareguda per sempre, l'Associació Alpi l'ha rescatada.

Per demanar la nostra col·laboració ens diuen "Enfanga't amb nosaltres!"

Alpi és "una entitat sense ànim de lucre dedicada a la promoció personal i social i a la inclusió de persones amb discapacitat intel·lectual i les seves famílies". 

Al seu centre de treball han desenvolupat una línia de producció d’objectes ceràmics de disseny exclusiu: "imants, punts de llibre, trofeus, plaques, pessebres, flors artesanes, portaespelmes, etc...". 

Moltes entitats i famílies de la ciutat ja encarreguen els seus trofeus, records, regals o guardons a Alpi, però crec que és una oferta encara poc coneguda a la ciutat i fora d’ella. Espero que arran d’aquest article, la feina de les persones que treballen a Alpi sigui molt més coneguda.

Poden fer un producte a mida de les vostres necessitats, encara que si mireu el seu catàleg és molt probable que trobeu el que necessiteu, per a la promoció del vostre negoci o entitat o per regalar en un esdeveniment.

Ara ens necessiten per tenir un nou forn. Ajudem a que Alpi tingui el seu nou forn!!! 

 

---

[i] Aquesta importancia va impulsar una exposició i una publicació en 1986 anomenades Terres cuites: la producció ceràmica a l’Hospitalet i el seu entorn. La publicació es pot consultar en línia https://museu.l-h.cat/detallCataleg.aspx?1hNFvYT0oEx1iW6laQbDpXMSogrzgzbqazCAeeDZTFlFhqazCMqazB

[ii] CASAS, Joan. La formació de la indústria de l’Hospitalet al s. XIX, l’Hospitalet, Centre d’Estudis de l’Hospitalet, 1985, p. 51

[iii] CASAS, op. cit., p. 50. La contribució industrial era l’import que pagaven les empreses. És el principal indicador que tenim per conèixer la grandària que tenien.

[iv] TATJER, Mercè. “L’evolució de la població de Barcelona entre el 1860 i el 1897”, dins Història de Barcelona (vol. VI La ciutat industrial), Barcelona, Gran Enciclopèdia Catalana, 1995, p. 141.

[v] AMH “Matrícula Industrial 1900”

[vi] CAMÓS, Joan, L’Hospitalet. La història de tots nosaltres 1930-1936, Barcelona, Diputació de Barcelona, 1986, pàg. 40

[vii] Domínguez López, Manuel. «El moviment obrer i camperol a l’Hospitalet de Llobregat, entre 1840 i 1880». Quaderns d’estudi, 2018, núm. 32, p. 63-67, https://raco.cat/index.php/QuadernsCELH/article/view/350532

[viii] La Publicitat, 27-9-1931, p. 2

[ix] AMH Matrícula industrial 1960. La bòbila Cussó era la més gran des de la seva instal·lació en 1920 a nom de Josep Abadal Oliveras.