EL PISTOLERISME A COLLBLANC-TORRASSA

Introducció

La violència en les relacions socials entre burgesia i classe obrera era habitual des de finals del segle XVIII. Globalment, podem afirmar que la classe treballadora començava plantejant les seves reivindicacions de forma pacífica, però la reacció violenta dels patrons generava una espiral de creixent violència.

Càrrega de la guàrdia civil contra la manifestació pacífica a les Rambles durant la vaga general del 1902.

Catalunya no era una excepció. La situació 1917-1923 fou, però, especialment greu. La vaga general i l’Assemblea de Parlamentaris de l’estiu de 1917 van ser la darrera mobilització per la regeneració democràtica conjunta entre classes baixes i mitjanes. La repressió de l’oligarquia, amb l’exèrcit als carrers, la va derrotar. El "mauserisme" (pel fusell mauser que utilitzava l'exèrcit)  va ser abans que el pistolerisme.

A la tardor del 1917 van començar a actuar uns grups d’acció lligats a certs conflictes laborals a l’àrea de Barcelona. Sants i Santa Eulàlia van ser uns dels primers escenaris de l’acció de les pistoles. Collblanc-Torrassa (C-T) encara no era un escenari de gairebé res, perquè estava naixent com a barri.

C-T l’any 1910 tenia uns 1.100 habitants i era en un lent procés d’expansió urbanística. L’esclat de la Gran Guerra, però, el 1914, accelerà el creixement de la indústria catalana i la immigració. El 1920 ja hi eren 3.800 h., i el 1930... més de 21.000! C-T va passar de petit nucli al llarg de la carretera a significar més de la meitat de la població de l’Hospitalet, en 15 anys.

El turó entre la Riera Blanca i el Torrent Gornal s’omplí de passadissos, barraques i alguns blocs de pisos, tots ocupats per sobre de la seva capacitat. Per les seves característiques i les condicions de vida de la seva població, C-T esdevingué el paradigma del barri obrer i conflictiu, etc... Però tot això només començava a passar en el període 1917-1923.

Els primers atemptats a Collblanc-Torrassa

Durant els anys 1918 i 1919 la lluita social va ser molt intensa. Podem destacar els motins de dones el gener de 1918 i la vaga general, coneguda com de la Canadenca, el febrer i març de 1919. Els Sindicats Únics de la CNT, creats al Congrés de Sants, al Carrer Vallespir, el juny del 1918, plantejaren reivindicacions i mobilitzacions creixents.

 

El Transformador de la Torrassa militaritzat durant la Vaga de la Canadenca. Font: Mundo gráfico, 5 de març de 1919.

Tot i que l'anarquisme havia estat molt important en el moviment obrer de l'Hospitalet, especialment durant el Sexenni Democràtic (1868-1874), a l'època de l'AIT, a l'Hospitalet no va haver una agrupació de la CNT fins el 1919.
Les pistoles també començaren a funcionar amb freqüència. El gener del 1919 fou creat el sometent barceloní, impulsat per l’exèrcit i la Lliga. El març començà a actuar una banda parapolicial finançada per la patronal sota el comandament de l’ex-comisari Bravo Portillo. Una de les primeres víctimes, a l’abril, fou Pere Massoni, dirigent del sindicat de rajolers de la CNT, que fou donat per mort però sobrevisqué. Després de l’atemptat, es refugià a La Redemptora, una bòbila annexa a Collblanc.[i].

"-Tots els temps són dolents, tots. Ara, a fora de la fàbrica els maten, i abans, a dins, s'hi morien." Font: L'Esquella de la Torratxa, 17 de setembre de 1920.

A partir del desembre del 1919 començà una cadència d’atemptats i morts que ja no es reduirà fins al juliol del 1921. Era una veritable guerra social amb, per un cantó, les bandes de pistolers més o menys relacionades amb els Sindicats Únics de la CNT, i a l'altre bàndol les forces de l’ordre i els pistolers parapolicials i del Sindicat Lliure (afí a la patronal i fundat l'octubre de 1919), que gaudien de protecció i impunitat. Els trets, els actes de sabotatge, explosions, etc., eren quotidians. 

"-Com estàs, estimada enemiga meva? -Sí, mira... anem tirant.". Agost de 1920

El primer incident relacionat amb el pistolerisme que es produí a C-T va ser el 7 de juliol de 1920, quan foren atacats dos obrers, Vicenç Fité, de 16 anys, que vivia i treballava en una bòbila a l’Hospitalet, i Primitivo Aranda, també treballador del sector. No sabem res de les circumstàncies que envolten aquest fet, només que fou al Torrent Gornal, a prop del Cementiri de Sants. Fins aquest moment tots els episodis de pistolerisme a l’Hospitalet s’havien produït a Santa Eulàlia, el nucli industrial i obrer local, l’apèndix de la molt combativa vila de Sants.

La mort de Ginés Mirete

La guerra entre lliures i únics es va desfermar a partir de l’estiu de l’any 1920. Un dels principals fets en aquest enfrontament va ser el del tiroteig l’11 d’agost al carrer Santa Eulàlia. S’hi enfrontaren per una banda un grup de libreños amb l’empresari de la construcció Joan Coll al capdavant, per una banda, i sindicalistes de la CNT, per l’altra. El resultat va ser la mort d’un per cada bàndol, el cenetista Manuel Figuerola i Pere Porta, sometenista de Sant Andreu i delegat del Lliure en aquest districte de Barcelona[ii].

Plaça Espanyola, l'any 1928.

Potser com a represàlia per l’atac d’agost, el 13 d’octubre de 1920, tres individus van disparar contra Ginés Mirete, a prop del seu domicili, a la Plaça Espanyola de la Torrassa. La víctima era un dels fundadors i destacat líder del Sindicat Lliure[iii]. També sembla que era carlí. Segons la premsa era treballador d’una foneria de la carretera de la Bordeta. Ja havia estat amenaçat, especialment en aquells dies que el metall estava en vaga. Un transeünt, Josep Curtó, fou ferit en un braç.

La Vanguardia, 15 d'octubre de 1920

Pocs dies més tard, un grup de membres del Sindicat Lliure, pistola en mà, entraren en la fàbrica on treballava Mirete i van fer sortir fora els treballadors i els van intimidar perquè es fessin del Lliure. D’aquesta empresa, un altre treballador que era del Lliure va haver d’abandonar la feina perquè els companys li feien boicot.

La Vanguardia, 20 d'octubre de 1920.

Una altra possible repercussió de la mort de Mirete... Segons diverses fonts, Fulgencio Vera, l’assassí del líder polític republicà Francesc Layret, era el seu gendre, i a més es feia dir “Mirete” des de la seva mort. Layret, que molt probablement hagués arribat a un status polític semblant al de Macià, fou mort el 30 de novembre, quan sortia a defensar diversos detinguts per raons polítiques, entre ells els seus amics Seguí i Companys. Vera esperava a la porta de casa seva.

Francesc Layret. Font: Mundo gráfico, 13 d'agost de 1919

Segons alguns testimonis, Vera fou una mena de “llop solitari” que va actuar com a revenja personal perquè Layret havia estat l’advocat defensor dels acusats de matar Mirete[iv]. Unes altres teories indiquen que va ser una decisió presa a més alt nivell, per respondre amb un magnicidi a la mort de Mirete, que es pot considerar també un magnicidi dins del món del Sindicat Lliure. 

Una multitud acompanya el fèretre de Layret a la porta de casa seva, al Carrer Balmes, on fou assassinat. Font: Nuevo Mundo, 10 de desembre de 1920

Des del 9 de novembre el general Severanio Martínez Anido fou nomenat governador civil, càrrec que va ocupar fins a l’octubre del 1922. La repressió que van endegar potser requeria un gran cop d’efecte inicial. La mort d’en Layret l’hauria fet un grup de quatre pistolers del Lliure, això sí, entre els que hi era Vera, àlies Mirete[v].

La guàrdia civil carrega contra el seguici de l'enterrament de Layret. Finalment només unes poques persones van poder acompanyar-lo. Font: Mundo gráfico, 8 de desembre de 1920.

Quan mataven pels carrers

Durant gairebé dos anys, Anido va actuar amb total impunitat. Això significava l’establiment d’un estat d’excepció de facto, donar carta blanca als militars per tal que acabessin amb el terrorisme obrerista sense que importessin els mitjans. I tot això, amb el suport de les forces burgeses, inclosa la Lliga. Començava una etapa amb una gran quantitat d’atemptats i morts, en la qual, de mica en mica, qui va sortir perdent fou la CNT.

 

Font: La Campana de Gràcia, 7 d'agost de 1920.

L’enfrontament entre lliures (i els seus aliats) i únics continuava i es produïen multitud d’incidents, alguns també a l’Hospitalet i a C-T. La informació la tenim per la premsa, que és molt esbiaixada. Per exemple, el gener del 1921, es va detenir el vigilant nocturn de la fàbrica d’olis i greixos de «Viuda e Hijo de Federico Nogués», de la Torrassa, segons els diaris per haver amenaçat l’encarregat perquè es negava a ser delegat del Sindicat Únic, el qual havia estat ferit de bala en una cama al juny passat pel mateix motiu. També deien el vigilant tenia un «bastón de estoque» i un revòlver i tenia atemorits els obrers de la fàbrica. I si tot això fos un invent per detenir un cenetista?

L'Esquella de la Torratxa, 17 de setembre de 1920

La persecució de la CNT com a organització també era constant i les autoritats intentaven ofegar qualsevol intent de funcionament en la clandestinitat. Al setembre de 1921, fou descobert en un pis del número 165 del carrer de Llobregat, de Collblanc, una gran quantitat de documentació i material. Poc després, fou detingut Genaro Minguet, considerat un actiu pistoler i acusat de ser qui va portar tot el material al pis esmentat. Foren abundants el registres i les detencions a l’Hospitalet en aquells dies.

"Mr. Browning.- Què. Tinc raó o no tinc raó? Els ciutadans (a dos)- Davant dels teus arguments, per força te l'hem de donar." Font: L'Esquella de la Torratxa, 6 de febrer de 1920.

En aquesta etapa de la repressió més dura, un dels principals amagatalls dels activistes cenetistes santsencs i hospitalencs, com ara Josep Peirats o Domingo Canela, i de la paperassa del sindicat fou, com un temps abans, la bòbila La Redemptora, a l’actual barri de la Florida, a tocar de Collblanc.

El 6 de setembre de 1921, un obrer tintorer fou ferit de bala mentre dinava a la vora de la Carretera de Collblanc, del qual no tenim més dades. Només és una hipòtesi, però quan hi ha poca informació d’algun atemptat el més raonable és que la víctima fos del bàndol obrerista, especialment quan no n’era cap home d’acció que pogués justificar l’atac.

El 6 de novembre de 1921, al vespre, Ubaldo Duran, vidrier de cinquanta anys, fou mort quan uns desconeguts li van disparar a la Torrassa. Duran treballava en una fàbrica de Sants que havia patit actes de sabotatge i ell era l’organitzador del Sindicat Lliure en l’esmentada factoria.

La Voz, 7 de novembre de 1921

Moltes de les activitats dels grups de pistolers socials, com els atracaments, fregaven la delinqüència que podem qualificar de comuna. L’acció de la policia sovint barrejava uns i altres. Si aleshores els costava distingir-los, a nosaltres, ara, encara més. Trobem notícies com aquestes, d’un grup armat a un mas de Collblanc, on es refugiaven “apatxes”.

La Veu de Catalunya, 20 de febrer de 1922

Al març del 1923 eren detinguts tres militants cenetistes per, segons la policia, exercir coaccions als seus companys d’una fàbrica de vidre hospitalenca, mentre que a la Cooperativa de vidre de Collblanc es produïen enfrontaments entre obrers partidaris i contraris de la vaga.

La Torrassa, vers 1950.

I tornaren a sonar les pistoles gairebé a diari. El 10 de març de 1923 foren tirotejats Salvador Seguí i el seu acompanyant, Francesc Comas (a) Peronas, dirigent del l’Únic del Vidre. L’enterrament d’aquest últim, al cementiri de Sants, ja que vivia en aquest barri, va significar una extraordinària manifestació de dol de l’obrerisme. El seu taüt fou portat des del Clínic fins a la carretera de Collblanc entre una gernació de desenes de milers de persones.

Lloc on van ser assassinats Seguí i Comas. Font: Mundo gráfico, 14 de març de 1923

El 28 d’abril de 1923 fou detingut Florencio Vega, quan corria, pistola en mà, després d’haver comès un atemptat al carrer Tallers de Barcelona, amb el resultat de la mort del dirigent de la CNT, Josep Maria Foix. Segons unes informacions, Vega treballava a la banca i vivia en una barraca al terme de l’Hospitalet, mentre  que  unes  altres  referències  el  situen  treballant  en  un  taller  de Collblanc. En el que coincideixen totes les fonts és en què l’agressor era del Lliure i la víctima, Josep M. Foix, era un dels principals dirigents de l’Únic.

Conclusió

Collblanc i la Torrassa es van incorporar una mica tard a la geografia del pistolerisme, per la senzilla raó de que és un barri en creixement en aquells anys. A partir de 1920 fou un dels barris del àrea metropolitana on s’hi van produir actes violents relacionats amb les lluites socials. Com Santa Eulàlia, el nou barri es desenvolupava com un apèndix de Sants, un dels principals nuclis de l’obrerisme català i europeu.

Atac a l'església de Sant Ramon, setembre de 1931.

La reducció del pistolerisme a partir de 1923 fou un parèntesi, i quan tornaren a la actuar els grups armats lligats a diverses forces obreristes, durant la dècada de 1930, C-T no només va ser un dels molts escenaris on ho van fer, sinó que va ser un dels més importants. La Torrassa, com ja he comentat abans, va esdevenir el paradigma dels “barris extrems”, amb mala fama. Un dels ingredients d’aquesta imatge negativa era la forta implantació de l’anarquisme, l’altra, l’origen immigrant de la població.

És cert que certes branques de l’anarquisme defensaven i practicaven la violència, però d’altres no. 

Com ens recorda i cita en Josep Maria Mena:

“El filòsof anarquista Heleno Saña coincideix en l’observació d’aquesta doble i contradictòria perspectiva. Al costat del rostre heroic de l’anarquista abnegat i altruista va existir el rostre odiós de l’anarquista egoista i criminal. “En el anarquismo español –diu Saña- se han dado cita el místico y el criminal, el hombre de bien y el delincuente común, el sobrio líder obrero y el vulgar demagogo.”[vi]

Però la llavor de la violència, la primera acció violenta, la trobem en el poder, detingut per l’oligarquia. De fet, un règim profundament injust com el de la Restauració només es podia mantenir per la força, amb el recurs creixent a la policia, la guàrdia civil i l’exèrcit, a més de les bandes parapolicials.

Malauradament, certs grups obreristes van caure en el parany. No és estrany si pensem en la misèria en la que vivia la classe treballadora i la brutalitat de la repressió. Però la violència, a més de moralment injustificable, és absurda quan t’enfrontes a algú més fort que tu. 

Nota final
Aquest text està fet arran de la xerrada del 12 de desembre a la Biblioteca Josep Janés, convidat per Terrarios Albos. Espai de Cultura Collblanc-Torrassa. Moltes gràcies per la confiança!

---

[i] Totes les dades d’aquest escrit, excepte les que tenen una referència pròpia,  procedeixen de l’article que vaig publicar el 2011, DOMÍNGUEZ, Manuel. «El pistolerisme a l’Hospitalet». Quaderns d’estudi, [en línia], 2011, Núm. 25, p. 87-125, https://www.raco.cat/index.php/QuadernsCELH/article/view/250000 .  Si es vol ampliar a la violència social en el període anterior, veure MARINELLO, Juan C. Sindicalismo y violencia en Cataluña 1902-1919, Tesi doctoral inèdita, 2014, https://ddd.uab.cat › pub › tesis › hdl_10803_285135

[ii] FERNÁNDEZ, Antonio. Los sindicatos libres en Cataluña (1919-1923), Tesi de llicenciatura inèdita, 1982, pàg. 45

[iii] Mirete era o dirigent dels tintorers del Lliure segons  TAIBO, Paco I. Que sean fuego las estrellas. Barcelona (1917-1923), Barcelona, Crítica, 2016, pàg. 286, o delegat per l’Hospitalet a la primera junta directiva del Lliure segons FERNÁNDEZ, Antonio. op cit., pàg. 45.

[iv] FERNÁNDEZ. op.cit., pàg 61-62, esmenta i reprodueix el testimoni de René Llanas de Niubó (conegut per ser un dels més importants anitsemites del primer franquisme, per situar al personatge) en la seva obra inèdita Historia del sindicalismo español.

[v] SOLER, Antonio. Apóstoles y asesinos, Barcelona, Galaxia Gutenberg, 2016, pàg. 248

[vi] MENA, José María. “Pròleg” dins VÁZQUEZ, Federico. Anarquistes i baixos fons. Poder i criminalitat a Catalunya (1931-1944),  Barcelona, L’Avenç,  2015, pàg. 13

L'ESTIU DE 1917 (ASSEMBLEA DE PARLAMENTARIS I VAGA GENERAL) I L'ESTIU DE 2017

Semblances

Aquest estiu és el 100 aniversari de la gran crisi que va esclatar el 1917. Però, més enllà de la commemoració o el record, el que em sobta és la gran quantitat de semblances entre aquell moment històric i l’actualitat.

Els dos moments es troben en una conjuntura de crisi del sistema polític, un sistema de monarquia parlamentària restaurada uns quaranta anys abans. El 1917 es criticava la Primera Restauració i ara la Segona. 

La principal crítica a tots dos règims és que era/és una ficció democràtica i que en realitat és un règim oligàrquic que mantenia/é les classes treballadores en la pobresa i que es basava/a en el caciquisme i la corrupció. En les dues èpoques, dos partits, un de més conservador i un altre de més progressista eren els pilars polítics del sistema, i s'alternaven al poder.

En tots dos casos la “qüestió catalana” va prendre molt de protagonisme, i trobem al catalanisme polític en les rengles de la crítica al sistema polític. 

I també en tots dos casos, les classes treballadores eren/són en processos d’empobriment, mentre els rics eren/són cada vegada més opulents.

L’estiu de 1917

L’estiu de 1917, després de tres anys de Gran Guerra, els capitalistes de la neutral Espanya guanyaven rius de diners, mentre camperols i obrers patien la pujada dels preus i anaven de la pobresa a la misèria. Les mobilitzacions i vagues eren cada vegada més nombroses i intenses. 

La guàrdia civil ocupa els alts forns de la Ria de Bilbao amb motiu de la vaga dels metal·lúrgics. Mundo Ilustrado, 1 d'agost de 1917.

També els militars van crear una mena de sindicats, les “juntes de defensa” per defensar els seus interessos, de tipus econòmic i professional. I l’exèrcit era el puntal principal del règim, que s’aguantava bàsicament per la repressió violenta de la dissidència, el que anomeno “el mauserisme”.

Quan el cap del govern, liberal, va decidir empresonar els líders de les juntes de defensa, la reacció de bona part de l’exèrcit i la guàrdia civil (i el silenci del rei) van provocar la seva dimissió l’11 de juny, ni dos mesos després d’haver estat designat.

El seu successor, Eduardo Dato, conservador, ja sabia què havia de fer si volia tenir l’exèrcit del seu costat per reprimir els moviments democratitzadors: legalitzar les juntes de defensa i accedir a les seves reivindicacions, passant-se la legalitat pel forro. Tota la flexibilitat que va mostrar amb els militars la va oblidar amb la resta, i va decretar un estat d’excepció i va tancar les Corts.

Les Corts Generals (Congrés i Senat) servien de poc, però com a mínim eren el lloc oficial on denunciar la situació. Hi havia uns formalismes institucionals que ni els partits del sistema es podien saltar. I en un moment de crisi política es tancava la suposada seu de la sobirania nacional.

Assemblea de parlamentaris catalans, que decidí convocar una de semblant de tota Espanya,  La Ilustració catalana, 15 de juliol de 1917

Els partits al marge del sistema, és a dir, els que no eren el conservador i el liberal, van decidir de reunir-se en una mena de parlament paral·lel a l’oficial. Com que la iniciativa va partir d’una assemblea prèvia de parlamentaris catalans, aquesta Assemblea de Parlamentaris es va reunir a Barcelona el 19 de juliol, amb presència de catalanistes, republicans i socialistes (hi eren Pablo Iglesias, Alejandro Lerroux, etc... i l’hospitalenc Felip Rodés).

Nuevo Mundo, 27 de juliol de 1917

Nuevo Mundo, 27 de juliol de 1917

El missatge del dia 12 en el que informaven al govern de la convocatòria finalitzava així: 

“Con nuestra iniciativa intentamos encauzar por caminos de normalidad las ansias de renovación que hoy siente España. El Gobierno responde a nuestro intento con el agravio y la amenaza, y coloca al país en el dilema de renunciar a toda transformación de la vida pública española, o de imponer su voluntad contra todos los obstáculos que opone a sus ansias renovadoras.

La opinión juzgará quiénes son los que en estos momentos se preocupan de la suerte del país, y quiénes los que quieren llevarle por caminos de perturbación.

Abadal, Giner de los Rios, Roig y Bergadá, Rodés, Llosas.”

Era el programa de modernització burgès de la Lliga, al que se sumaven republicans i socialistes perquè confiaven que portaria a una situació més democràtica que la vigent, impulsats pel que quedava del regeneracionisme de començaments de segle. La resposta del govern espanyol va ser la prohibició i el mauserisme.

Els parlamentaris van haver de sortir de l'Ajuntament on feien la seva reunió, per ordre del Govern, sota la amenaça de l'exèrcit, ja als carrers de Barcelona. Nuevo Mundo, 27-7-1917.

Després de jugar al gat i la rata amb el Govern, l'Assemblea de Parlamentaris es va poder reunir. La Ilustració catalana, 29 de juliol de 1917.

Hojas Selectas, núm. 181, 1917.

Finalment, l’Assemblea va poder aprovar un document que deia:

”La política del actual Gobierno, sobre significar una provocación a Cataluña y a España entera, constituye a la vez un agravio al Parlamento y un obstáculo a que las ansias de renovación que siente el país puedan obtener normal satisfacción. (…)

Que para que el país pueda manifestar libremente su opinión y el pueblo no vea cerrada toda esperanza de que su voluntad sea conocida y respetada, las Cortes Constituyentes no pueden ser convocadas por un Gobierno de partido, que fatalmente seguiría los habituales procedimientos de adulteración del sufragio, sino por un Gobierno que encarne y represente la voluntad soberana del país. (…)”

I proposaven tres comissions per tractar tres temes: reforma constitucional i autonomia municipal; reformes en defensa, ensenyament i justícia; problemes econòmics i socials. En conclusió, reformes i regeneracionisme basats en una constitució i una veritable democràcia. Cap esment a la monarquia o la propietat de la terra.

Signaven Raimon d’Abadal, Melquíades Alvarez, Francesc Cambó, Hermenegildo Giner de los Ríos, Pablo Iglesias, Alejandro Lerroux, Felip Rodés, Josep Roig i Bergadá, José Zulueta, en representació de la Lliga Regionalista, Partit Republicà Radical, Partit Reformista i PSOE.

Participants republicans i socialistes a l'Assemblea de Parlamentaris del 19 de juliol de 1917 a Barcelona. Al centre, amb cabells i barba blanca, Pablo Iglesias. Mundo Gráfico, 25-7-1917.

I la premsa... anava plena d’acusacions i d’advertiments de ser un moviment tacticista de la Lliga, una acció revolucionària o separatista, i en alguns casos es demanava una acció de força. Us sona això?

Però l’episodi més important d’aquell estiu va ser la vaga general, convocada pels dos sindicats més importants del moment, la socialista UGT i l’anarquista CNT. Com Lerroux i Cambó, enemics acèrrims units per les circumstàncies, aquestes dues centrals sindicals eren gat i gos, que van haver de pactar donada la terrible situació de la classe treballadora.

La vaga es va estendre entre el 10 i el 12 d’agost, quan la UGT i el PSOE van publicar un manifest (text més complet al final) que finalitzava així:

“Pedimos la constitución de un Gobierno Provisional que asuma los poderes ejecutivo y moderador, y prepare, previas las modificaciones imprescindibles en una legislación viciada, la celebración de elecciones sinceras de unas Cortes Constituyentes que aborden, en plena libertad, los problemas fundamentales de la Constitución política del país. Mientras no se haya conseguido este objeto, la organización obrera española se halla absolutamente decidida a mantenerse en su actitud de huelga.

Ciudadanos: No somos instrumento de desorden, como en su impudicia nos llaman con frecuencia los gobernantes que padecemos. Aceptamos una misión de sacrificio por el bien de todos, por la salvación del pueblo español, y solicitamos vuestro concurso. ¡Viva España! Madrid, 12 de agosto de 1917.

Por el Comité Nacional de UGT; Francisco Largo Caballero, vicepresidente, Daniel Anguiano, vicesecretario. Por el Comité Nacional del PSOE, Julián Besteiro, vicepresidente, Andrés Saborit, vicesecretario.”

Nuevo Mundo, 17 d'agost de 1917

 Se sol anomenar aquesta vaga general com “revolucionària”. Bé, jo trobo que aquest manifest de revolucionari era molt poquet. Volien substituir el règim polític existent per un altre de més democràtic, encetar això que ara en diem “Procés Constituent”.  En tot cas el plantejament inicial és moderat si tenim en compte que parteix d’un sindicat majoritàriament marxista. La Revolució de febrer a Rússia havia estat més contundent. Un manifest de la CNT tampoc seria així.

Els plantejaments eren semblants als de l’Assemblea de parlamentaris.

Les quatre fotografies anteriors corresponen a la repressió de la vaga general a Madrid. Mundo Gráfico, 15 d'agost de 1917.

Val a dir que després de la vaga general, la Lliga va escollir la defensa dels seus interessos de classe i es va alinear amb els partits del sistema contra les “amenaces” obreres.

Els soldats prenen l'Estació del Nord de Barcelona. Nuevo Mundo, 17 d'agost de 1917.

L'exèrcit a la Plaça Catalunya. Mundo Gráfico, 15 d'agost de 1917

La resposta a la vaga per part del govern va tornar a ser la repressió, el mauserisme.

Tropes desembarcades a Bilbao. Mundo Gráfico, 22 d'agost de 1917.

I així va acabar la crisi de l’estiu de 1917. Els intents de reforma, més o menys profunda, dels problemes del país van ser resposts amb les armes. 

La repressió va ser tan dura que l'exèrcit va arribar a disparar contra balcons i finestres. Mundo Gráfico, 22 d'agost de 1917.

Detinguts a Barcelona per participar a la vaga general. Mundo Gráfico, 27 d'agost de 1917.

Hojas selectas, núm. 181, 1917. Repressió a diferents llocs de Barcelona

I el règim polític va continuar igual, com la misèria de la classe treballadora, el que va provocar el darrer motí de subsistències de la història d'Espanya, el gener de 1918.

La tercera vegada en menys d'un any que l'exèrcit es desplegava per Barcelona. Mundo Gráfico, 30 de gener de 1918.

Mundo Gráfico, 30 de gener de 1918.

La repressió va ser general a tota Espanya. Mundo Gráfico, 30 de gener de 1918.

Quan els moviments socials van pressionar més en els anys següents, l’oligarquia va respondre amb un cop d’Estat militar en 1923. Després dels intents reformistes de 1931 i 1936, el recurs va tornar a ser el mateix: el mauser (durant 40 anys).

El 1917 a l'Hospitalet

La nostra ciutat era, en aquells moments un municipi amb tres nuclis poblats separats, Centre-Sant Josep, Collblanc-Torrassa i Santa Eulàlia, més desenes de masies que arribaven al mar. En total, uns 10.000 habitants, en procés de fort creixement, perquè havia començat el primer episodi immigratori català del segle XX.
Malauradament, no tenim informació del seguiment de la vaga general o del suport que va tenir l'Assemblea de Parlamentaris a l'Hospitalet.
Sabem que l'any va començar amb una vaga a "Fundiciones de Collblanc, S.A." i que hi va haver una altra al juny a la fàbrica de vidre de Magí Rovira. Rovira informava que els vaguistes:

" (...) acompañados de otros del ramo se estacionan frente a su establecimiento con actitud poco pacífica y para amedrentr a los pocos trabajadores que continuan en la fabrica y que no han querido hacer causa comun con los huelguistas."

I el 7 d'agost tornà a esclatar el conflicte en la fundició de Collblanc. Com ja hem comentat, la tensió social era molt alta.
La publicació d'un manifest, el 27 de març, de CNT i UGT en el que ja anunciaven la vaga general, va provocar la suspensió de garanties constitucionals. El telegrama de l'estat d'excepció va arribar al consistori de l'Hospitalet el 29 de març.
El dia 13 d'agost, l'Ajuntament rebia un telegrama del Governador Civil informant que "he designado el mando á lo militar".
Una de les conseqüències secundàries de la crisi va ser l'ajornament de la festa major del 16 al 18 d'agost al 22-24 de setembre.
L'Ajuntament, dominat per republicans i la Lliga Regionalista va aprovar, l'octubre, una petició d'amnistia pels empresonats per raons polítiques i socials.
Per cert, a finals del novembre, una Reial Ordre va destituir tots els alcaldes. A l'Hospitalet hi era Josep Rius, republicà. El 6 de desembre, fou reelegit per 7 vots a favor i 5 en blanc.

L’estiu de 2017 (una opinió)

Quines diferències hi ha entre 1917 i 2017?

La principal és que el règim existent avui sí té el suport de la majoria de la població. Tot i que el 15-M va posar-lo en qüestió no va arribar a ser majoritari. En les eleccions de 2016, els dos grans partits del règim (PP i PSOE) van obtenir el 56% dels vots, i el tercer que és a la banqueta per si ha de sortir a substituir a un titular (Ciudadanos), un 13%. La Participació va ser del 66%.

En les eleccions anteriors (2015), amb una participació del 70%, havia estat una mica més proper el trencament del sistema. El PPSOE “només” havia arribat al 49% dels vots. La crossa (C’s), havia arribat al 14%. Les alarmes havien saltat a les eleccions europees del 2014, quan, amb una participació del 44%, el PPSOE per primera vegada no arribava al 50% (també un 49%) i els possibles recanvis (UPyD i C’s, que en aquell moment no ho tenien decidit encara quin seria) al 10%.

Utilitzo les dades electorals perquè una altra de les grans diferències entre 1917 i 2017 és la validesa del sistema parlamentari. L’any 1917 n’era una enganyifa. Avui els resultats electorals reflecteixen la voluntat de la població, si més no de la part que va a votar.

Si amb la crisi econòmica que hi havia, amb la corrupció política i empresarial que es descobria, més de la meitat de la població votava per “més del mateix”, podem dir que el sistema “del 78” gaudeix d’un ampli suport social. Només ha calgut canviar de rei? O que ens tornin a contractar encara que sigui precàriament i per la meitat del que guanyàvem abans?

A tot arreu s’ha mantingut aquest suport al regim? Doncs, no. Hi ha un lloc on aquest  sistema no agrada a la majoria de la població, Catalunya. El 2015, un 55% dels votants van escollir opcions independentistes i d’esquerres, que trencaven d’una manera o una altra amb el sistema de la Segona Restauració. L’any següent ja eren el 57%. En les autonòmiques de 2016, les “plebiscitàries”, es va repetir aquest 57% partidari del trencament.

La crisi política de l’estiu de 2017 és, sobretot, Catalunya. No és que no n’hi hagin d’altres conflictes o motius perquè n’hi haguessin, però cap altre ha obtingut un suport social tan ampli i continuat. Una part (majoritària?) de la societat catalana porta set anys en estat de mobilització, més o menys intensa, des del 2010. Per no insistir que el conflicte ja hi era el 1917, i abans...

La resposta del govern espanyol ara no pot ser el mauser (o el cetme), ni la “suspensió de garanties constitucionals”, ni la censura informativa, com el 1917. Pel que fa a l’ús de la força, anirà creixent gradualment segons ho necessitin: ja hem vist circular la guàrdia civil per Barcelona. L’Estat d’Excepció “tou” fa temps que el patim, amb un Tribunal Constitucional fet a mida i fiscalies i policies al servei del PP.  

La censura ara es fa amb les campanyes mediàtiques de les cadenes públiques o privades, en les que el conflicte a Catalunya es anomentat “El desafio soberanista” o “El órdago separatista”. En això sí que som al 1917.

Evidentment, no tinc ni idea de com acabarà tot plegat, però una cosa ens ensenya l’estiu de 1917: la manera com es resolgui la crisi influirà en la qualitat, o fins i tot la supervivència, de la democràcia espanyola. El consens actual de la majoria de la població espanyola basat en mantenir a Catalunya en el seu status actual o fins i tot treure-li competències, pot proporcionar-li guanys econòmics i satisfaccions emocionals. Però a canvi està renunciant a reformar o canviar el sistema polític i està provocant una rebaixa en la seva qualitat democràtica.

ANNEX.

Manifest de la vaga general de 1917:

“A los obreros y a la opinión pública:
(...) Durante el tiempo transcurrido desde esta fecha [fa referència a un manifest de març] al momento actual, la afirmación hecha por el proletariado de demandar, como remedio a los males que padece España, un cambio fundamental de régimen político, ha sido corroborada por la actitud que sucesivamente han ido adoptando importantes organismos nacionales, desde la enérgica afirmación de la existencia de las Juntas de Defensa del Arma de Infantería, frente a los intentos de disolución de esos organismos por los poderes públicos, hasta la Asamblea de parlamentarios celebrada en Barcelona el 19 de julio, y la adhesión a las conclusiones de esa Asamblea de numerosos Ayuntamientos, que dan el público testimonio de las ansias de renovación que existen en todo el país. Durante los días febriles en los cuales se han producido todos estos acontecimientos, el proletariado español ha dado pruebas de serenidad y reflexión, que tal vez hayan sido interpretados por las oligarquías que detentan el poder como manifestación de falta de energía y de incomprensión de la gravedad de las circunstancias actuales.
Si tal idea se han formado los servidores de la Monarquía española, se han engañado totalmente. El pueblo, el proletariado español, ha asistido en silencio durante estos últimos meses a un espectáculo vergonzoso, mezcla de incompetencia y de repulsiva jactancia, de descarado desprecio de la vida y de los derechos del pueblo e impúdica utilización de las más degradantes mentiras como supremo recurso del Gobierno. Si el proletariado, si el pueblo español se resignase a seguir viviendo en esta situación oprobiosa, habría perdido ante su propia conciencia, y ante la conciencia extraña, los nobles rasgos que hacen a las colectividades humanas dignas del respeto y de la consideración universales, aun en medio de las más hondas crisis de la vida de los pueblos.
(...) El proletariado español se halla decidido a no asistir ni un momento más, pasivamente, a este intolerable estado de cosas. (...)
Pedimos la constitución de un Gobierno provisional que asuma los poderes ejecutivos y moderador y prepare, previas las modificaciones imprescindibles en una legislación viciada, la celebración de elecciones sinceras, de unas Cortes Constituyentes que aborden, en plena libertad, los problemas fundamentales de la constitución política del país. Mientras no se haya conseguido ese objetivo, la organización obrera se halla absolutamente decidida a mantenerse en su actitud de huelga.
Ciudadanos: No somos instrumentos de desorden, como en su impudicia nos llaman con frecuencia los gobernantes que padecemos. Aceptamos una misión de sacrificio por el bien de todos, por la salvación del pueblo español, y solicitamos vuestro concurso.
¡Viva España!
Madrid, 12 de agosto de 1917."