L'ESTIU DE 1917 (ASSEMBLEA DE PARLAMENTARIS I VAGA GENERAL) I L'ESTIU DE 2017

Semblances

Aquest estiu és el 100 aniversari de la gran crisi que va esclatar el 1917. Però, més enllà de la commemoració o el record, el que em sobta és la gran quantitat de semblances entre aquell moment històric i l’actualitat.

Els dos moments es troben en una conjuntura de crisi del sistema polític, un sistema de monarquia parlamentària restaurada uns quaranta anys abans. El 1917 es criticava la Primera Restauració i ara la Segona. 

La principal crítica a tots dos règims és que era/és una ficció democràtica i que en realitat és un règim oligàrquic que mantenia/é les classes treballadores en la pobresa i que es basava/a en el caciquisme i la corrupció. En les dues èpoques, dos partits, un de més conservador i un altre de més progressista eren els pilars polítics del sistema, i s'alternaven al poder.

En tots dos casos la “qüestió catalana” va prendre molt de protagonisme, i trobem al catalanisme polític en les rengles de la crítica al sistema polític. 

I també en tots dos casos, les classes treballadores eren/són en processos d’empobriment, mentre els rics eren/són cada vegada més opulents.

L’estiu de 1917

L’estiu de 1917, després de tres anys de Gran Guerra, els capitalistes de la neutral Espanya guanyaven rius de diners, mentre camperols i obrers patien la pujada dels preus i anaven de la pobresa a la misèria. Les mobilitzacions i vagues eren cada vegada més nombroses i intenses. 

La guàrdia civil ocupa els alts forns de la Ria de Bilbao amb motiu de la vaga dels metal·lúrgics. Mundo Ilustrado, 1 d'agost de 1917.

També els militars van crear una mena de sindicats, les “juntes de defensa” per defensar els seus interessos, de tipus econòmic i professional. I l’exèrcit era el puntal principal del règim, que s’aguantava bàsicament per la repressió violenta de la dissidència, el que anomeno “el mauserisme”.

Quan el cap del govern, liberal, va decidir empresonar els líders de les juntes de defensa, la reacció de bona part de l’exèrcit i la guàrdia civil (i el silenci del rei) van provocar la seva dimissió l’11 de juny, ni dos mesos després d’haver estat designat.

El seu successor, Eduardo Dato, conservador, ja sabia què havia de fer si volia tenir l’exèrcit del seu costat per reprimir els moviments democratitzadors: legalitzar les juntes de defensa i accedir a les seves reivindicacions, passant-se la legalitat pel forro. Tota la flexibilitat que va mostrar amb els militars la va oblidar amb la resta, i va decretar un estat d’excepció i va tancar les Corts.

Les Corts Generals (Congrés i Senat) servien de poc, però com a mínim eren el lloc oficial on denunciar la situació. Hi havia uns formalismes institucionals que ni els partits del sistema es podien saltar. I en un moment de crisi política es tancava la suposada seu de la sobirania nacional.

Assemblea de parlamentaris catalans, que decidí convocar una de semblant de tota Espanya,  La Ilustració catalana, 15 de juliol de 1917

Els partits al marge del sistema, és a dir, els que no eren el conservador i el liberal, van decidir de reunir-se en una mena de parlament paral·lel a l’oficial. Com que la iniciativa va partir d’una assemblea prèvia de parlamentaris catalans, aquesta Assemblea de Parlamentaris es va reunir a Barcelona el 19 de juliol, amb presència de catalanistes, republicans i socialistes (hi eren Pablo Iglesias, Alejandro Lerroux, etc... i l’hospitalenc Felip Rodés).

Nuevo Mundo, 27 de juliol de 1917

Nuevo Mundo, 27 de juliol de 1917

El missatge del dia 12 en el que informaven al govern de la convocatòria finalitzava així: 

“Con nuestra iniciativa intentamos encauzar por caminos de normalidad las ansias de renovación que hoy siente España. El Gobierno responde a nuestro intento con el agravio y la amenaza, y coloca al país en el dilema de renunciar a toda transformación de la vida pública española, o de imponer su voluntad contra todos los obstáculos que opone a sus ansias renovadoras.

La opinión juzgará quiénes son los que en estos momentos se preocupan de la suerte del país, y quiénes los que quieren llevarle por caminos de perturbación.

Abadal, Giner de los Rios, Roig y Bergadá, Rodés, Llosas.”

Era el programa de modernització burgès de la Lliga, al que se sumaven republicans i socialistes perquè confiaven que portaria a una situació més democràtica que la vigent, impulsats pel que quedava del regeneracionisme de començaments de segle. La resposta del govern espanyol va ser la prohibició i el mauserisme.

Els parlamentaris van haver de sortir de l'Ajuntament on feien la seva reunió, per ordre del Govern, sota la amenaça de l'exèrcit, ja als carrers de Barcelona. Nuevo Mundo, 27-7-1917.

Després de jugar al gat i la rata amb el Govern, l'Assemblea de Parlamentaris es va poder reunir. La Ilustració catalana, 29 de juliol de 1917.

Hojas Selectas, núm. 181, 1917.

Finalment, l’Assemblea va poder aprovar un document que deia:

”La política del actual Gobierno, sobre significar una provocación a Cataluña y a España entera, constituye a la vez un agravio al Parlamento y un obstáculo a que las ansias de renovación que siente el país puedan obtener normal satisfacción. (…)

Que para que el país pueda manifestar libremente su opinión y el pueblo no vea cerrada toda esperanza de que su voluntad sea conocida y respetada, las Cortes Constituyentes no pueden ser convocadas por un Gobierno de partido, que fatalmente seguiría los habituales procedimientos de adulteración del sufragio, sino por un Gobierno que encarne y represente la voluntad soberana del país. (…)”

I proposaven tres comissions per tractar tres temes: reforma constitucional i autonomia municipal; reformes en defensa, ensenyament i justícia; problemes econòmics i socials. En conclusió, reformes i regeneracionisme basats en una constitució i una veritable democràcia. Cap esment a la monarquia o la propietat de la terra.

Signaven Raimon d’Abadal, Melquíades Alvarez, Francesc Cambó, Hermenegildo Giner de los Ríos, Pablo Iglesias, Alejandro Lerroux, Felip Rodés, Josep Roig i Bergadá, José Zulueta, en representació de la Lliga Regionalista, Partit Republicà Radical, Partit Reformista i PSOE.

Participants republicans i socialistes a l'Assemblea de Parlamentaris del 19 de juliol de 1917 a Barcelona. Al centre, amb cabells i barba blanca, Pablo Iglesias. Mundo Gráfico, 25-7-1917.

I la premsa... anava plena d’acusacions i d’advertiments de ser un moviment tacticista de la Lliga, una acció revolucionària o separatista, i en alguns casos es demanava una acció de força. Us sona això?

Però l’episodi més important d’aquell estiu va ser la vaga general, convocada pels dos sindicats més importants del moment, la socialista UGT i l’anarquista CNT. Com Lerroux i Cambó, enemics acèrrims units per les circumstàncies, aquestes dues centrals sindicals eren gat i gos, que van haver de pactar donada la terrible situació de la classe treballadora.

La vaga es va estendre entre el 10 i el 12 d’agost, quan la UGT i el PSOE van publicar un manifest (text més complet al final) que finalitzava així:

“Pedimos la constitución de un Gobierno Provisional que asuma los poderes ejecutivo y moderador, y prepare, previas las modificaciones imprescindibles en una legislación viciada, la celebración de elecciones sinceras de unas Cortes Constituyentes que aborden, en plena libertad, los problemas fundamentales de la Constitución política del país. Mientras no se haya conseguido este objeto, la organización obrera española se halla absolutamente decidida a mantenerse en su actitud de huelga.

Ciudadanos: No somos instrumento de desorden, como en su impudicia nos llaman con frecuencia los gobernantes que padecemos. Aceptamos una misión de sacrificio por el bien de todos, por la salvación del pueblo español, y solicitamos vuestro concurso. ¡Viva España! Madrid, 12 de agosto de 1917.

Por el Comité Nacional de UGT; Francisco Largo Caballero, vicepresidente, Daniel Anguiano, vicesecretario. Por el Comité Nacional del PSOE, Julián Besteiro, vicepresidente, Andrés Saborit, vicesecretario.”

Nuevo Mundo, 17 d'agost de 1917

 Se sol anomenar aquesta vaga general com “revolucionària”. Bé, jo trobo que aquest manifest de revolucionari era molt poquet. Volien substituir el règim polític existent per un altre de més democràtic, encetar això que ara en diem “Procés Constituent”.  En tot cas el plantejament inicial és moderat si tenim en compte que parteix d’un sindicat majoritàriament marxista. La Revolució de febrer a Rússia havia estat més contundent. Un manifest de la CNT tampoc seria així.

Els plantejaments eren semblants als de l’Assemblea de parlamentaris.

Les quatre fotografies anteriors corresponen a la repressió de la vaga general a Madrid. Mundo Gráfico, 15 d'agost de 1917.

Val a dir que després de la vaga general, la Lliga va escollir la defensa dels seus interessos de classe i es va alinear amb els partits del sistema contra les “amenaces” obreres.

Els soldats prenen l'Estació del Nord de Barcelona. Nuevo Mundo, 17 d'agost de 1917.

L'exèrcit a la Plaça Catalunya. Mundo Gráfico, 15 d'agost de 1917

La resposta a la vaga per part del govern va tornar a ser la repressió, el mauserisme.

Tropes desembarcades a Bilbao. Mundo Gráfico, 22 d'agost de 1917.

I així va acabar la crisi de l’estiu de 1917. Els intents de reforma, més o menys profunda, dels problemes del país van ser resposts amb les armes. 

La repressió va ser tan dura que l'exèrcit va arribar a disparar contra balcons i finestres. Mundo Gráfico, 22 d'agost de 1917.

Detinguts a Barcelona per participar a la vaga general. Mundo Gráfico, 27 d'agost de 1917.

Hojas selectas, núm. 181, 1917. Repressió a diferents llocs de Barcelona

I el règim polític va continuar igual, com la misèria de la classe treballadora, el que va provocar el darrer motí de subsistències de la història d'Espanya, el gener de 1918.

La tercera vegada en menys d'un any que l'exèrcit es desplegava per Barcelona. Mundo Gráfico, 30 de gener de 1918.

Mundo Gráfico, 30 de gener de 1918.

La repressió va ser general a tota Espanya. Mundo Gráfico, 30 de gener de 1918.

Quan els moviments socials van pressionar més en els anys següents, l’oligarquia va respondre amb un cop d’Estat militar en 1923. Després dels intents reformistes de 1931 i 1936, el recurs va tornar a ser el mateix: el mauser (durant 40 anys).

El 1917 a l'Hospitalet

La nostra ciutat era, en aquells moments un municipi amb tres nuclis poblats separats, Centre-Sant Josep, Collblanc-Torrassa i Santa Eulàlia, més desenes de masies que arribaven al mar. En total, uns 10.000 habitants, en procés de fort creixement, perquè havia començat el primer episodi immigratori català del segle XX.
Malauradament, no tenim informació del seguiment de la vaga general o del suport que va tenir l'Assemblea de Parlamentaris a l'Hospitalet.
Sabem que l'any va començar amb una vaga a "Fundiciones de Collblanc, S.A." i que hi va haver una altra al juny a la fàbrica de vidre de Magí Rovira. Rovira informava que els vaguistes:

" (...) acompañados de otros del ramo se estacionan frente a su establecimiento con actitud poco pacífica y para amedrentr a los pocos trabajadores que continuan en la fabrica y que no han querido hacer causa comun con los huelguistas."

I el 7 d'agost tornà a esclatar el conflicte en la fundició de Collblanc. Com ja hem comentat, la tensió social era molt alta.
La publicació d'un manifest, el 27 de març, de CNT i UGT en el que ja anunciaven la vaga general, va provocar la suspensió de garanties constitucionals. El telegrama de l'estat d'excepció va arribar al consistori de l'Hospitalet el 29 de març.
El dia 13 d'agost, l'Ajuntament rebia un telegrama del Governador Civil informant que "he designado el mando á lo militar".
Una de les conseqüències secundàries de la crisi va ser l'ajornament de la festa major del 16 al 18 d'agost al 22-24 de setembre.
L'Ajuntament, dominat per republicans i la Lliga Regionalista va aprovar, l'octubre, una petició d'amnistia pels empresonats per raons polítiques i socials.
Per cert, a finals del novembre, una Reial Ordre va destituir tots els alcaldes. A l'Hospitalet hi era Josep Rius, republicà. El 6 de desembre, fou reelegit per 7 vots a favor i 5 en blanc.

L’estiu de 2017 (una opinió)

Quines diferències hi ha entre 1917 i 2017?

La principal és que el règim existent avui sí té el suport de la majoria de la població. Tot i que el 15-M va posar-lo en qüestió no va arribar a ser majoritari. En les eleccions de 2016, els dos grans partits del règim (PP i PSOE) van obtenir el 56% dels vots, i el tercer que és a la banqueta per si ha de sortir a substituir a un titular (Ciudadanos), un 13%. La Participació va ser del 66%.

En les eleccions anteriors (2015), amb una participació del 70%, havia estat una mica més proper el trencament del sistema. El PPSOE “només” havia arribat al 49% dels vots. La crossa (C’s), havia arribat al 14%. Les alarmes havien saltat a les eleccions europees del 2014, quan, amb una participació del 44%, el PPSOE per primera vegada no arribava al 50% (també un 49%) i els possibles recanvis (UPyD i C’s, que en aquell moment no ho tenien decidit encara quin seria) al 10%.

Utilitzo les dades electorals perquè una altra de les grans diferències entre 1917 i 2017 és la validesa del sistema parlamentari. L’any 1917 n’era una enganyifa. Avui els resultats electorals reflecteixen la voluntat de la població, si més no de la part que va a votar.

Si amb la crisi econòmica que hi havia, amb la corrupció política i empresarial que es descobria, més de la meitat de la població votava per “més del mateix”, podem dir que el sistema “del 78” gaudeix d’un ampli suport social. Només ha calgut canviar de rei? O que ens tornin a contractar encara que sigui precàriament i per la meitat del que guanyàvem abans?

A tot arreu s’ha mantingut aquest suport al regim? Doncs, no. Hi ha un lloc on aquest  sistema no agrada a la majoria de la població, Catalunya. El 2015, un 55% dels votants van escollir opcions independentistes i d’esquerres, que trencaven d’una manera o una altra amb el sistema de la Segona Restauració. L’any següent ja eren el 57%. En les autonòmiques de 2016, les “plebiscitàries”, es va repetir aquest 57% partidari del trencament.

La crisi política de l’estiu de 2017 és, sobretot, Catalunya. No és que no n’hi hagin d’altres conflictes o motius perquè n’hi haguessin, però cap altre ha obtingut un suport social tan ampli i continuat. Una part (majoritària?) de la societat catalana porta set anys en estat de mobilització, més o menys intensa, des del 2010. Per no insistir que el conflicte ja hi era el 1917, i abans...

La resposta del govern espanyol ara no pot ser el mauser (o el cetme), ni la “suspensió de garanties constitucionals”, ni la censura informativa, com el 1917. Pel que fa a l’ús de la força, anirà creixent gradualment segons ho necessitin: ja hem vist circular la guàrdia civil per Barcelona. L’Estat d’Excepció “tou” fa temps que el patim, amb un Tribunal Constitucional fet a mida i fiscalies i policies al servei del PP.  

La censura ara es fa amb les campanyes mediàtiques de les cadenes públiques o privades, en les que el conflicte a Catalunya es anomentat “El desafio soberanista” o “El órdago separatista”. En això sí que som al 1917.

Evidentment, no tinc ni idea de com acabarà tot plegat, però una cosa ens ensenya l’estiu de 1917: la manera com es resolgui la crisi influirà en la qualitat, o fins i tot la supervivència, de la democràcia espanyola. El consens actual de la majoria de la població espanyola basat en mantenir a Catalunya en el seu status actual o fins i tot treure-li competències, pot proporcionar-li guanys econòmics i satisfaccions emocionals. Però a canvi està renunciant a reformar o canviar el sistema polític i està provocant una rebaixa en la seva qualitat democràtica.

ANNEX.

Manifest de la vaga general de 1917:

“A los obreros y a la opinión pública:
(...) Durante el tiempo transcurrido desde esta fecha [fa referència a un manifest de març] al momento actual, la afirmación hecha por el proletariado de demandar, como remedio a los males que padece España, un cambio fundamental de régimen político, ha sido corroborada por la actitud que sucesivamente han ido adoptando importantes organismos nacionales, desde la enérgica afirmación de la existencia de las Juntas de Defensa del Arma de Infantería, frente a los intentos de disolución de esos organismos por los poderes públicos, hasta la Asamblea de parlamentarios celebrada en Barcelona el 19 de julio, y la adhesión a las conclusiones de esa Asamblea de numerosos Ayuntamientos, que dan el público testimonio de las ansias de renovación que existen en todo el país. Durante los días febriles en los cuales se han producido todos estos acontecimientos, el proletariado español ha dado pruebas de serenidad y reflexión, que tal vez hayan sido interpretados por las oligarquías que detentan el poder como manifestación de falta de energía y de incomprensión de la gravedad de las circunstancias actuales.
Si tal idea se han formado los servidores de la Monarquía española, se han engañado totalmente. El pueblo, el proletariado español, ha asistido en silencio durante estos últimos meses a un espectáculo vergonzoso, mezcla de incompetencia y de repulsiva jactancia, de descarado desprecio de la vida y de los derechos del pueblo e impúdica utilización de las más degradantes mentiras como supremo recurso del Gobierno. Si el proletariado, si el pueblo español se resignase a seguir viviendo en esta situación oprobiosa, habría perdido ante su propia conciencia, y ante la conciencia extraña, los nobles rasgos que hacen a las colectividades humanas dignas del respeto y de la consideración universales, aun en medio de las más hondas crisis de la vida de los pueblos.
(...) El proletariado español se halla decidido a no asistir ni un momento más, pasivamente, a este intolerable estado de cosas. (...)
Pedimos la constitución de un Gobierno provisional que asuma los poderes ejecutivos y moderador y prepare, previas las modificaciones imprescindibles en una legislación viciada, la celebración de elecciones sinceras, de unas Cortes Constituyentes que aborden, en plena libertad, los problemas fundamentales de la constitución política del país. Mientras no se haya conseguido ese objetivo, la organización obrera se halla absolutamente decidida a mantenerse en su actitud de huelga.
Ciudadanos: No somos instrumentos de desorden, como en su impudicia nos llaman con frecuencia los gobernantes que padecemos. Aceptamos una misión de sacrificio por el bien de todos, por la salvación del pueblo español, y solicitamos vuestro concurso.
¡Viva España!
Madrid, 12 de agosto de 1917."