EL TRIBUNAL D'ORDRE PÚBLIC I LES CCOO

(Intervenció durant l'acte de reconeixement als i a les militants de CCOO de l'Hospitalet i Barcelona repressaliats/des pel TOP, amb motiu del 60è aniversari de la CONC, el 14 de novembre de 2024, a la seu del sindicat, a Via Laietana)

El Tribunal d’Ordre Públic (TOP) fou creat per, com diu el seu nom, mantenir l’ordre públic. Durant el franquisme, ja sabem el que volia dir això: reprimir els moviments socials, la protesta política i, en general, tot allò que no entrava en la seva estreta visió de la moral catòlica i la vida pública inspirada en una caserna.

Detinguts de l'Hospitalet desplaçats a Madrid per ser jutjats al TOP, l'any 1971. Mateo Minguillón, Narcisa Sempere, Felipe Cruz, Pura Fernández, ?, Avelino Agudo i Jaume Valls.

El franquisme, la versió espanyola del feixisme, va tenir moltes cares i va perseguir, detenir, torturar i matar centenars de milers de persones per moltes raons, persones lluitadores per les llibertats, els drets nacionals catalans/bascos/gallecs, etc.

Però, segurament, la raó principal del cop del 36 i de la imposició del règim franquista durant els llarguíssims 40 anys va ser la lluita de classes. Els militars van ser l’eina del capital, que veia perillar els seus interessos. No debades, la primera de les lleis fonamentals del franquisme va ser el Fuero del Trabajo, en 1938, encara en plena guerra civil.

El franquisme va ser per davant de tot, el règim dels terratinents, de la burgesia i dels banquers i va esmerçar tots els seus esforços, i ja sabem què volia dir això en els temps de la dictadura, en mantenir l’ordre social d’aquell capitalisme salvatge, en el que mig país vivia en la pobresa.

Per tant, la repressió dels moviments socials i del moviment obrer va ser la majoritària i va tenir diverses formes. En els primers moments, durant la Guerra, el bàndol franquista va actuar amb una ferocitat i una crueltat enormes. La tempesta de mort que va caure sobre els pobles d’Extremadura després de la modèlica ocupació de terres de març del 36 només s’explica des de l’odi al camperol pobre i les seves lluites per part dels amos.

Amb el pas dels anys, el règim va haver de fer diverses operacions de maquillatge i disfressa per a mantenir l’essència feixista sense semblar-ho, especialment quan havia de ser acceptat en algunes taules del món occidental, de la mà de l’oncle Sam.

El TOP va formar part d’aquesta maniobra de canviar la imatge però de mantenir les essències del règim, en aquest cas de la repressió dels moviments polítics i socials favorables a la democràcia i la classe treballadora. En fou creat el desembre del 1962 per a substituir d’altres institucions, com el Tribunal Especial de repressió de la Maçoneria i el Comunisme i per portar a la jurisdicció civil el que sovint es jutjava encara en tribunals militars. 

Una imatge del TOP. Font: Del TOP al Supremo

Val a dir, però, que els consells de guerra contra civils no van desaparèixer del tot; recordem el Procés de Burgos (1970), el cas de Salvador Puig Antich o els dels darrers executats dels franquisme en 1975. 

L’existència del TOP (desembre 1963-gener 1977) volia mostrar que aquesta repressió pròpia d’estats de guerra o de jurisdiccions d’excepció, era minoritària o en vies de desaparició. En el seu preàmbul, es deia que el nou tribunal era per perseguir a les persones que fessin accions amb l’objectiu de “subvertir los principios básicos del Estado, perturbar el orden público o sembrar la zozobra en la conciencia nacional”[i]. Sobre la seva qualitat jurídica, o millor dit l’absència de qualitat jurídica, segur que els testimonis d’avui ens informaran molt millor.

La primera sentència, el gener de 1963, va ser contra un paleta que després de beure una mica més del compte va veure al dictador per la televisió i va cridar “¡me cago en Franco!”[ii]. Li va caure un any per injuries contra el Cap de l’Estat. Segur que els crits de Timoteo, que així es deia el nostre protagonista, van generar molta zozobra en la conciencia nacional.

Cartell de l'acte del 14 de novembre.

Moltes de les accions del TOP i de la repressió franquista en general tenen aquest punt ridícul que ens farien riure si no fos perquè el judici al TOP és una baula en una cadena que començava per la detenció, les tortures en les comissaries a mans de la Brigada Político-Social, les multes, els acomiadaments i els anys a presó. Els informes d’aquesta Brigada, obtinguts amb tortures que mai van ser investigades pel tribunal, n’eren prou per bastir l’acusació, que sovint acabava en condemna.

Com hem comentat, la repressió del franquisme, donat el seu caràcter de reacció de la classe alta davant les reformes socials o el perill revolucionari, va ser especialment dura contra la classe obrera i el moviment obrer. Es confirma aquesta afirmació quan veiem que més del 70% dels procediments van ser contra persones de classe treballadora per motius més o menys relacionats amb l’obrerisme.

Dins d’aquest moviment obrer, il·legal i perseguit, les noves CCOO van anar guanyant protagonisme. La major part dels jutjats pel TOP a Catalunya i a l’Hospitalet eren del binomi CCOO/PSUC o d’alguna de les escissions del sindicat i del partit.

La repressió es va desfermar contra CCOO pels bons resultats per a les candidatures organitzades des de les CCOO a les eleccions sindicals de 1966, l’increment de la conflictivitat obrera que es produí al voltant de les discussions dels convenis per 1967 i la participació de CCOO en les mobilitzacions contra el referèndum que la dictadura convocà del desembre sobre la nova Llei Orgànica de l'Estat. 

Una primera caiguda d'una part de la direcció de Comissions, amb l'Ángel Rozas i Toni Farrés, es va produir el 26 de desembre de 1966 a Sabadell. El 16 de març de 1967, el Tribunal Suprem declarà il·legals les CCOO, considerant-les una “organització filial del Partit Comunista”. El 21 d’abril fou decretat l’Estat d’Excepció a la província de Biscaia i s’endurí la repressió a tot arreu contra el moviment obrer arran de la campanya de solidaritat amb l’empresa basca “Laminados de Bandas”.

Les detencions durant la celebració del 1er de maig de 1967 a Torre Baró o la caiguda d’abril de 1968 dels i de les militants que preparaven la clandestina manifestació del 1er de maig a l’església de Santa Eulàlia de Provençana en són dos exemples d’aquesta repressió que va acabar al TOP. Destaco aquests fets perquè va ser arran d’aquestes detencions que la jove advocada Manola (es veu que li deien així) Carmena, que es trobava a l’Hospitalet per raons político-familiars, va ser l’advocada d’alguna de les persones detingudes, com la Pura Fernández.

 També vull destacar que les reunions es feien a esglésies. En primer lloc, perquè no hi havia gaires més espais públics on fer-les. Els locals del sindicat vertical no eren a disposició dels activistes del moviment obrer i l’oferta no era molt gran aleshores. Però el que és més important és que una part del clergat es va posar del costat del moviment obrer i de l’antifranquisme. M’agrada recordar que aquests dos col·lectius 30 anys abans s’estaven matant.

Tan importants eren les esglésies per al moviment obrer, que quan uns capellans molt progres molt progres, van decidir viure a un pis de Can Serra i no tenir un edifici per a la parròquia, els militants antifranquistes, amb els de CCOO al capdavant, els van dir que no podien prescindir-ne. Llavors es va donar la situació de que comunistes, socialistes, sindicalistes en general van construir un edifici, la Casa de Reconciliació, que també va servir per a església.

Durant els anys de la seva vigència, quinze i pico, el TOP inicià 22.660 procediments, que afectaren a més de 50.600 persones, de les quals més de 6.700 van ser condemnades a més d’11.700 anys de presó. El 60% dels procediments es van concentrar entre 1973-1977, quan l’antifranquisme era més actiu.

Una altra dada significativa és que les dones van ser gairebé l’11% de les persones processades, un 12,2% a Catalunya. Aquí es reprodueix el model social dominant en aquell moment. El treball productiu formal era majoritàriament masculí, però sense el treball reproductiu, portat a terme gairebé de forma exclusiva per les dones, no hagués estat possible. Doncs bé, sense el treball reproductiu militant de les famílies antifranquistes no hagués estat possible el treball productiu, l’activisme, de molts homes. Darrera d’aquesta majoria activista masculina hi ha sovint un suport de dones i filles i fills que no surt a les estadístiques però que també hi era. 

Més de la meitat dels processats a Catalunya, gairebé 1700 persones, eren de Barcelona, mentre que de l’Hospitalet n’hi ha una setantena. Això sempre és difícil de concretar, perquè els domicilis podien variar. La meitat eren nascuts a Catalunya i un 21% eren d’Andalusia. A l’Hospitalet, l’origen immigrant era majoritari.

Perquè recordem que entre 1961 i 1975, gairebé els anys de vigència del TOP, el saldo migratori de Catalunya va ser de 950 mil persones. Barcelona, ja força plena, va créixer un 12%. Si més no, pel que fa a la població empadronada, que no sabem si bona part de les que vivien en barraques eren comptades. L’Hospitalet va passar de 123 a 282 mil habitants, un creixement del 130%, és a dir, un creixement relatiu deu vegades superior al de Barcelona.

Quan Candel va passejar-se per Catalunya per escriure el seu Els altres catalans, al llarg de l’any 1963, va fer-ho per Barcelona, especialment els seus barris de la Marina, i també per l’Hospitalet. Ell havia conegut a Pura i Felipe abans que Manuela Carmena, des de la seva parròquia, per acompanyar-los en la creació de la Cooperativa d’habitatges de la Bomba, que anys més tard va concretar-se en un parell de blocs a Bellvitge. Aquest va ser el pegament que va cohesionar la societat catalana en uns anys en els que es podia haver trencat, i la mirada candeliana es va estendre amb la tasca de CCOO, les associacions de veïns i l’antifranquisme en general, malgrat el TOP i tots els tops que hi havia en aquells anys.

Vull acabar aquest breu repàs històric donant les gràcies a totes les persones que vau lluitar contra el franquisme, a favor de millorar les condicions laborals a les fàbriques, els camps o les obres, a favor de la millora dels barris i dels serveis públics, per la llibertat i la democràcia, pels drets nacionals de Catalunya, malgrat que això comportava automàticament la repressió, que en aquella època volia dir detencions, acomiadaments, multes, confiscacions, exili, tortura i presó.

Vull donar les gràcies a les que sou aquí, a les que van ser repressaliades pel TOP i no han pogut ser aquí, a les que van lluitar abans del TOP o a les que no les van enxampar mai, perquè aquell dia l’autobús es va endarrerir (anècdota real), perquè les mesures de seguretat van funcionar, perquè es van olorar que aquell que hi havia a la cantonada era de la Brigada Político-Social...

Un servidor, fent la xerrada.

Us vull dir ben fort, mercès!, perquè la nostra vida ha estat molt millor, o fins i tot ha pogut ser, gràcies a la vostra lluita, al vostre sacrifici. Aquest acte d’avui té aquest objectiu principal.

---

[i]

[ii] https://www.65ymas.com/sociedad/primera-sentencia-top-ano-carcel-hombre-borracho-dijo-me-cago-en-franco_32029_102.html

ELS PRIMERS PASSOS DE COMISSIONS OBRERES A L'HOSPITALET

1.     Objectiu, origen del text i fonts utilitzades

Evidentment, aquest és un text de caire commemoratiu. Em vull sumar a les diverses activitats que es fan per recordar el 50 aniversari de la creació de les Comissions Obreres, fent referència a la participació de la gent de l’Hospitalet en la fundació del nou moviment polític i social, i a la creació de la primera comissió obrera de la ciutat, tot plegat en el bienni 1964-1966.

La major part del text procedeix de la meva aportació a l’obra col·lectiva L’Hospitalet, llocde memòria. Exili, deportació, repressió i lluita antifranquista, que vam editar el Centre d’Estudis de l’Hospitalet l’any 2007 i que es va exhaurir i no es troba en línia.

Una de les principals característiques de l’obra és que, a més de les fonts d’arxiu, hemeroteca i la bibliografia, vam utilitzar de forma principal les entrevistes a prop d’una cinquantena d’homes i dones protagonistes de la repressió i la lluita antifranquista, els noms dels quals apareixen al text.

Tot plegat era un dels principals fruits del grup que havia sorgit l’any 1995 amb el nom de l’Hospitalet Antifranquista al si del Centre d’Estudis i que més tard esdevingué una entitat independent amb el nom de El Pont de Llibertat. D’altres concrecions de la seva tasca van ser un vídeo, que podeu veure més avall, i el monument d’Arranz-Bravo que hi ha a la cruïlla de Rambla Marina i Av. Del Carrilet.

  L'Hospitalet dels anys 70 : el final d'una dictadura / Rosa Carbó (dir.); Omar Pinedo; El Pont de la Llibertat - L'Hospitalet Antifranquista [et a.].-- L'Hospitalet de Llobregat : Ajuntament : El Pont de la Llibertat - L'Hospitalet Antifranquista, 2007

2.     La creació i expansió de les Comissions Obreres

Per la creació i difusió de CC.OO. disposem d’un excel·lent text, la tesi doctoral d’Elionor Sellés, que podem consultar en línia. També és molt recomanable l’exposició “Tothom al carrer. La lluita antifranquista al Baix Llobregat 1960-1979”, de la que és coautora amb el Pepe Fernández, i de la que es va editar el catàleg.

A començaments del 1964 hi havia unes desenes de persones a l’àrea metropolitana de Barcelona que s’havien destacat en lluites obreristes i/o havien estat escollits representants sindicals de la CNS, el sindicat vertical únic, amb criteris oposats als oficials. En aquests moments la majoria de les forces crítiques i opositores al franquisme havien decidit practicar "l'entrisme", és a dir, entrar, participar en les institucions existents en la mesura que fos possible, aprofitant les petites escletxes que tenia el règim. Participar en les eleccions sindicals i sortir escollit representant legal dels treballadors (enllaç o jurat)  fou gairebé la principal possibilitat de portar a terme aquest entrisme.

Aquests activistes de l’obrerisme, sobretot comunistes (la majoria del PSUC, com el Felip Gómez), i cristians (la majoria de la JOC i la HOAC), havien anat coincidint en les reivindicacions i les idees i estaven en cerca del model organitzatiu. Com mesos abans a Madrid, a finals del 1964 volien crear un moviment social i polític que coordinés i fes estables les comissions que s’havien creat a moltes empreses com a òrgans representatius dels obrers al marge dels que oferia l’oficialista sindicat vertical.

Durant el mes d’octubre els impulsors de la iniciativa van intentar forçar la CNS perquè els deixessin els locals de Via Laietana. Davant la negativa van cercar la complicitat dels capellans progressistes i van fer reunions en algunes. Segons Josep Mª Folch, també en una de l’Hospitalet, encara que no especifica en quina en concret. En aquell moment n’hi havia algunes amb rectors o vicaris compromesos amb l’antifranquisme, com ara les de Sant Isidre, Santa Eulàlia de Provençana o Sant Josep. Finalment, es va fundar la Comissió Obrera Central de Barcelona del 20 de novembre del 1964 a la parròquia de St. Medir en una reunió d’unes 300 persones.

Un dels principals protagonistes del procés organitzatiu i un dels que va dirigir la reunió fundacional fou l'Ángel Rozas (1927-2010),  aleshores veí de Collblanc-Torrassa, que esdevingué un dels líders de la nova organització, fins que la persecució policial el va empènyer a la clandestinitat el 1967 i l’exili el 1969. Rozas és una de les figures mítiques del moviment obrer català de l’època franquista.

Ángel Rozas

No va ser l’únic participant de la ciutat a la reunió de Sant Medir. Algunes militants del PSUC, com Pura Fernández i María Manchón, amb dues companyes que treballaven a "Lámparas Z", foren el nucli d’una organització paral·lela a Comissions que s’anomenà "Dones Democràtiques" i que abordà durant uns anys temes relacionats amb la problemàtica específica de les dones i que no era només de caire sindical.

 

En aquesta entitat també va participar l'actual alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena, que aleshores viva a l'Hospitalet.

A partir d’aquest moment les CC.OO. van esdevenir el gran protagonista del moviment obrer a Catalunya i a bona part d’Espanya. Al llarg del 1965 i 1966 gaudiren d’una relativa tolerància i, a Catalunya, es van estendre per les comarques més industrialitzades. Una part dels militants antifranquistes començaren a dedicar-se en cos i ànima a l’extensió de Comissions, que endegaren “l'operació rasclet", amb la qual es pentinava el territori català per crear nuclis de l’organització a partir de grups ja existents i propers.

3.     La primera comissió obrera hospitalenca

A l'Hospitalet, el gran impulsor de les CC.OO. fou en Jaume Valls. Àngel Rozas es dedicà a la direcció de la organització, i com a membre de la qual va patir una nova detenció el febrer del 1965 i una persecució acarnissada des del desembre del 1966. Felip Gómez, que ja havia estat escollit enllaç en les elecions del 1959, fou destinat, més aviat, al treball d’organització del PSUC.

Jaume Valls ja militava al PSUC quan arribà a Collblanc el 1964, amb 34 anys, però com que portava responsabilitats partidàries de les comarques lleidatanes no podia portar a terme cap lluita pública. Quan a mitjan del 1965 fou alliberat d’aquestes tasques es va poder dedicar al que a ell li agradava, el moviment obrer. Aleshores treballava a la foneria SAMPER, a Collblanc mateix.

 

En una fàbrica com aquesta fou creada la primera comissió obrera de l'Hospitalet

En aquesta empresa metal·lúrgica, Valls detectà l’actitud lluitadora de José Carrasco, i entre tots dos van formar un grup, que, primer prenent una cervesa després de la jornada, més tard en reunions explícitament obreristes, van autoproclamar-se com comissió obrera de l’empresa. Això va ser a finals del 1965, a Pubilla Casas, al barranc generat per la riera de Can Rigalt. Segons el testimoni de Valls, hi participaren més de 50 treballadors, esperonats per les conquestes laborals, i se’n coordinaven amb les CC.OO., sobretot les del Baix Llobregat, a les que aportaven entre 300 i 400 pts. setmanals.

Valls fou acomiadat l’any 1967 i la comissió es disolgué, com la majoria de les que es creaven en aquells anys. Tanmateix, l’experiència de les lluites i les millores aconseguides anaven deixant petjada en els/les treballadors/es.

4.     D’altres pioners de les CC.OO locals

En 1965 es crearen les primeres comissions obreres de SEAT, amb la participació de l'Antonio Mayo, aleshores amb 25 anys. Juan Manuel Serrano, amb 20 anys, treballador de "Dragados y Construcciones", en 1965 contactà amb d'altres obrers conscients i crearen una de les primeres comissions al ram de la construcció. Una mica més tard, en Pep Ribas fou dels impulsors de la coordinadora del Barcelonès del ram de la banca, en la que també va participar Julio Morera, i Amèlia Merino, que anys després vindria a viure a l’Hospitalet.

El 1966 tornaren a haver eleccions sindicals (en algun cas foren al 1967) i l’èxit dels candidats opositors al règim a les grans empreses, allà on era més difícil controlar-les fou evident. El ministre del ram, José Solís, va voler donar una mica més de marge a l’actuació genuïnament obrerista, el que estava permetent una certa llibertat d’actuació a les organitzacions sindicals clandestines. Els militants de Comissions ja tenien la consigna de presentar-se (José Carrasco, José Muñoz, Francisco Hernández, García Soria, Serrano), els que tenien tradició de lluita ho continuaren fent (Josep Cutillas), i molts joves “rebels” que més tard s’hi afiliarien també sortiren escollits (Tomás Martínez a TEMSA, una empresa de la Carretera del Mig, Claudio Ruiz en una empresa del sector de la construcció, ...).

CC.OO. esdevingué la gran protagonista del moviment obrer, perquè fou el receptacle on cabien totes les ideologies i, fins i tot, sindicats existents. Una prova d’això fou quan, a començaments del 1966, en Francesc Pedra, que mantenia una relació orgànica amb la CNT de Sants, assistí a les reunions de la Comissió de la construcció, vidre i ceràmica que es feien a St. Medir, a les quals portà al seu “fill polític” el Pepe Gutiérrez, que havia començat  a treballar a Frasquerías Pedret. També el Julio Morera, d'USO, fou a la fundació de les CC.OO. de la banca.

Pepe Gutiérrez i un altre company, Juan Berrio, van intentar, durant dos anys (1966-68), implicar a altres obrers de l’empresa per tal de crear-hi la comissió obrera, però van fracassar. Una cosa molt semblant li passà a l'Antonio Ballesteros en aquell mateix moment en una altra empresa del mateix ram i també de Collblanc, Vidrieras Rovira. El màxim que va aconseguir fou portar a un grapat de companys a una reunió a una església de la Trinitat on va venir en Marcelino Camacho. La por era massa forta en un barri, un sector i unes empreses que havien patit fortes escomeses de l’aparell repressor franquista.

A les seus del sindicat vertical, en reunions o cursets, els militants obreristes es sortien del guió oficial i engrescaven als representants electes a fer una tasca de veritable defensa dels seus companys. Com recorda el Francisco Hernández, els cursets eren concebuts com un front més de lluita, on, com no hi havia torn d’intervencions al final de cada sessió, els activistes, organitzats o no, interrompien als ponents, per exposar punts de vista diferents o provocaven el debat. A més, els organitzats detectaven als enllaços més contestataris i els anaven atraient cap a les seves organitzacions i les seves propostes. Com diu el Tomás Martínez, ell era militant de Comissions sense saber-ho, i segur que el seu cas es pot aplicar a molts d'altres. 

Però també eren detectats per les autoritats i els patrons, i les amenaces i els acomiadaments eren habituals, com també es donaren alguns casos d’intent de suborn, amb la promesa de la concessió d’un pis dels que promovien les institucions oficials.

 "Un recorregut històric de CCOO a l'Hospitalet 1964-2014", un video en l'elaboració del qual vaig tenir el plaer de col·laborar.

5.     La primera onada repressiva

El resultat de les eleccions sindicals del setembre i octubre del 1966, amb uns resultats excel·lents per a les candidatures organitzades des de les CC.OO., l’increment de la conflictivitat obrera que es produí al voltant de les discussions dels convenis per 1967 i la participació de CC.OO. en les mobilitzacions contra el referèndum que la dictadura convocà del desembre sobre la nova Llei Orgànica de l'Estat, significaren la fi del període de relativa tolerància. 

La tempesta repressiva es desfermà sobre el moviment obrer clandestí i una primera caiguda d'una part de la direcció de Comissions, amb l'Ángel Rozas, es va produir el 26 de desembre a Sabadell. El 16 de març de 1967, el Tribunal Suprem declarà il·legals les CCOO, considerant-les una “organització filial del Partit Comunista”. El 21 d’abril fou decretat l’Estat d’Excepció a la província de Biscaia i s’endurí la repressió a tot arreu contra el moviment obrer arran de la campanya de solidaritat amb l’empresa basca “Laminados de Bandas”.

El 27 d’abril l’aparell policial va caure sobre la parròquia de St. Jaume de l’Almeda i, de retruc, sobre el barri sencer. Com cada dissabte hi havia una reunió de Comissions i foren detingudes 42 persones de les que finalment foren jutjades 16, dels quals tres eren de la comissió de SAMPER i un altre vivia a l’Hospitalet, encara que estava organitzat a una empresa de fora de la ciutat.

L’estratègia de CC.OO. fou continuar actuant  de forma pública, com els anys anteriors, i es mantingueren les convocatòries de les concentracions del 1r de maig a Torre Baró i el bosc de Sant Julià (Sabadell), que foren dissoltes amb molta facilitat i duresa per la policia. Els grups de l’Hospitalet van anar a Torre Baró i la militància del PSUC i CC.OO. van patir moltes detencions, la majoria de 72 hores, tret d’algunes persones com Felipe Cruz, que passà tres mesos a presó. L’Ángel Morera, de la JOC, i els seus amics van anar amb la intenció d’enfrontar-se amb la policia, però el desplegament del grisos fou espectacular i no van tenir oportunitat de fer-hi res.

En relació al primer de maig de 1967 a Torre Baró, reproduïm les diligències policials que va publicar el que va ser el gran advocat laboralista i defensor dels drets humans Albert Fina, en el llibre que va fer en 1978, Des del nostre despatx. La lectura d’aquestes pàgines mecanografiades pel funcionari de la policia franquista ara gairebé fan riure, però no hem d’oblidar que darrera les detencions hi havia tortures, empresonaments, multes, etc...

6.     I la CNT?

Quan fem el relat del moviment obrer de la dècada de 1960 intentem explicar les coses que van passar. Tanmateix, no puc deixar de pensar en el que no va passar. En una ciutat com l’Hospitalet, on la CNT i les tendències anarquistes havien estat clarament majoritàries, no puc deixar de preguntar-me, on era la CNT?

Evidentment, la repressió explica una part de la seva desaparició, però la repressió la patien totes les organitzacions contràries al franquisme. Durant la dècada de 1940, quan la repressió era més forta, la CNT era capaç de mantenir una estructura clandestina i impulsar vagues a la ciutat, com les de Can Trinxet.

Els contactes i pactes que van fer alguns sectors de la CNT amb el ministre Solís durant 1965, van arribar a ser coneguts per les masses obreres fins al punt de provocar el seu rebuig? Cap dels activistes obrers que foren entrevistats va esmentar cap coneixement d’aquestes reunions ni del document resultant ni dels “cinc punts” que recollia. Tampoc sembla ser aquest el motiu de la gairebé total desaparició de la central anarquista.

No trobo cap explicació convincent. El fet és que la CNT pateix la davallada de l’antifranquisme de la dècada dels 50, però no es refà en la dècada dels 60, i d’altres forces, especialment PSUC i CC.OO. ocuparan el seu lloc.

CANDELITZACIÓ CONTRA RACISME

Aquest text es basa en la comunicació que vaig presentar a la Jornada « Els paisatges de Paco Candel » amb el títol Els quatre llibres d'Els Altres Catalans i l'Hospitalet que vam organitzar la Fundació Paco Candel, la Biblioteca que porta el nom de l’escriptor i el Centre d’Estudis de l’Hospitalet, el 25 d’octubre de 2014. 

Per saber més coses de Candel, el web de la Fundació us ofereix molta informació.

Fotografia del jove Candel, feta per Xavier Miserachs, que va servir per il·lustrar la Jornada d'octubre de 2014.

I

Els altres catalans fou un llibre encarregat per la burgesia catalana antifranquista a un escriptor (l’únic?) xarnego perquè fes un assaig/reportatge sobre l’onada immigratòria que rebia Catalunya en aquells moments. El públic principal del llibre era el català, que assistia entre sorprès i espantat a l’allau demogràfic, en uns anys de repressió de la llengua i d’altres manifestacions de la cultura catalana. Calia explicar a la població catalana que la immigració no era producte d’un pervers pla de Franco, consistent en omplir trens a Andalusia per descatalanitzar Catalunya.

I, per sobre de tot, calia fer, com va respondre a Josep Mª Huertas aquell mateix 1964 quan li preguntà què havia pretès amb el llibre, “una defensa a ultranza del inmigrante pobre, inmerso en el proletariado”.[i] Les persones immigrants generen menyspreu i rebuig en una part de la població autòctona, com els pobres als rics a tot arreu i en totes les èpoques.

Com feia en la seva literatura, Candel es va basar en la seva experiència, en allò que veia, i va visitar al llarg de l’any 1963 diferents indrets de l’àrea metropolitana. L’obra intentava explicar quines eren les condicions de vida dels nouvinguts i rebatre els tòpics més o menys racistes i xenòfobs (si podem aplicar el concepte de xenofòbia entre les aleshores regions espanyoles) que començaven o podien començar a circular.

La presència de l'Hospitalet en el llibre és molt important (d'això ja vaig escriure un altre article). El llibre comença amb aquestes paraules: 

"Durant la guerra van posar a la Torrassa aquest cartell, els seus habitants: Catalunya termina aquí. Aquí empieza Murcia."

Candel, per analitzar el que estava passant en aquell moment (1963), començava tot recordant que aquella no era la primera onada immigratòria que havia rebut Catalunya. La de 1915-1930, que va ser en la que ell va arribar-hi, també fou molt gran i origen de conflictes.

Quan en 1963 es parlava de la immigració del passat i dels tòpics racistes del passat, es parlava sobretot del cas de la Torrassa, que era el paradigma del barri problemàtic generat per la immigració rebuda a Catalunya entre 1915 i 1930.  

 

Candel recorda que les crítiques que es feien als immigrants d’ara (del seu ara, del 1963) eren les mateixes que es feien als immigrants d’ahir (de la dècada de 1930), i potser els comentaris racistes i xenòfobs són fets pels mateixos que foren criticats en el passat, o pels seus fills o néts. 

Candel afirmava que els i les immigrants que una generació enrere malparlaven de Catalunya, en aquells moments la defensaven i eren ells/es els/les que tenien recels respecte els nouvinguts més recents. D’alguna manera preten desmentir les tesis que en la dècada de 1930 van defensar autors com Vandellós o grups com Nosaltres Sols. I, a més, pretenia evitar que tornessin a aparèixer aquestes idees en aquella dècada de 1960.

En conclusió, Els altres catalans reflectia una part de la Catalunya de 1963, la dels immigrants pobres que anaven a viure als suburbis, en coves, barraques, rellogats, en cases que es feien o en pisos que pagaven treballant moltes hores tota la família. Per una banda denuncia les condicions de vida d’aquestes persones, i per una altra planteja que és possible que les persones que havien arribat recentment, i les que havien d’arribar encara, acabessin estimant la seva nova terra, sentint-se catalans, com ho havien fet els que havien arribat dècades enrere. I tot plegat, sense defugir de l’existència de conflictes (ja hem vist que comença l’obra plantejant-ne) i opcions lliures en d’altres sentits.

II

L’any 1973 va aparèixer Encara més sobre els altres catalans. No era una ampliació del llibre aparegut nou anys enrere, era un recull de les reaccions que havia provocat aquest llibre. L’impacte que va provocar Els altres catalans  en la societat catalana i en la vida de l’autor van generar aquesta segona obra, i la justifiquen. El llibre del 1964 va generar una presa de consciència col·lectiva de la situació i un debat en el que dominaven les posicions favorables a l’entesa, tot i que també n’hi havien en el sentit contrari.

Una bona part del llibre descriu com a partir del mateix 1964 va començar a fer una gira per tota Catalunya que va durar uns quants anys, en la que feia d’activista, divulgador i missioner. Allà on anava predicava sobre el contingut del llibre i les conclusions pràctiques que se’n derivaven si el que es volia era fomentar la convivència i facilitar la integració de la població immigrant. En general, l’acollida, tant en les zones de majoria castellanoparlant como catalanoparlant va ser molt bona.

 

 

La presència de l’Hospitalet és més escassa que en el primer llibre. Comenta Candel que la primera xerrada de totes les que va fer fou a la parròquia de San Ramon Nonat que, tot i ser físicament a Barcelona, inclou el barri de Collblanc, convidat pel vicari progressista.

Sabem que a l’Hospitalet va intentar de fer, com a mínim, dues xerrades més, que no apareixen al llibre. La primera, el 5 desembre de 1965 al Col·legi Tecla Sala, organitzada pel grup Alpha 63. La presència d’una autoritat governativa, però, feia perillar la seva realització. Candel en persona el va convèncer de que comencessin i que si trobava que s’havia de tallar, que ho digués.  Va poder fer la conferència sense entrebancs.[ii] L’altre fou al Centre Social de La Florida, amb motiu de la publicació de Ser obrero no es ninguna ganga, l’any 1968. En aquesta ocasió la secreta ho va impedir.

III

El Patronat d’Investigació Social de la Conselleria de Treball de la Generalitat de Catalunya, és a dir, més o menys els mateixos que li van encarregar el llibre original però ja des de la institució autonòmica que ocupaven, li encarregaren una seqüela, que fou publicada l'any 1985 amb el títol Els altres catalans vint anys després. En aquest cas sí que pretenia ser una continuació de l'obra de 1964. Val a dir que la fotografia de la portada era de Candel a la Florida.

Portada de Els altres catalans vint anys després

Aquesta obra es basa en els records de l’activitat política intensa de Candel entre 1976 i 1984, encara que hi trobem esments a fets anteriors. Malgrat que l’encàrrec partia d’una institució de caràcter social i que el llibre original del 1964 tractava sobretot de temes socials, en el llibre acaba tenint el protagonisme el tema lingüístic.

Malauradament, Candel parlà poc de l’atur, la delinqüència, la droga, etc, que hi havia en els mateixos barris que havia visitat l’any 1963, castigats per la gran crisi econòmica d'aleshores, i tractà més aviat la qüestió de la llengua que s’utilitzava en els actes públics.

Bàsicament, la situació era la següent: el públic era immigrant castellanoparlant i alguns dels que parlaven ho feien en català, la qual cosa generava alguna protesta que se solucionava de diferent forma segons el lloc i el temps. Normalment, algú de la taula defensava el dret de parlar català, el que generava la reacció favorable de la majoria dels assistents. Esmenta actes a Les Planes,

Santa Eulàlia i Can Serra.

La raó d'aquesta opció la trobem en llibre mateix, en el qual ocupa alguns capítols el manifest Por la igualdad de los derechos lingüísticos en Cataluña, signat per 2.300 persones, i que fou publicat el gener de 1981. Dos mesos més tard, es constituí la Crida a la Solidaritat.

Candel va percebre la possibilitat d'un trencament entre les dues comunitats lingüístiques de Catalunya i va intentar demostrar que el gruix de la castellanoparlant no compartia els plantejaments del Manifiesto i que continuava defensant allò que en aquells moments es deia "normalització" del català, a més de negar qualsevol tipus de discriminació a les cultures d'origen no català.

 

Fotografia de Candel en la propaganda electoral del PSUC de l'Hospitalet en 1979.

I sempre, recordem-ho, des de la seva experiència, que en els anys entre 1979 i 1983 va ser fonamentalment la d’un regidor de l’Hospitalet, on va encapçalar la candidatura del PSUC. 

El que també és molt remarcable d’aquest llibre és que ja parla d’una primerenca immigració estrangera, que diu que pateix la doble discriminació de catalans i immigrants espanyols. Fins i tot, destacava que a La Torrassa havien aparegut cartells que proclamaven “Fuera moros”.

 

Fotografia de la propaganda electoral del PSUC de l'Hospitalet l'any 1983: Candel, Joan Saura i Jaume Botey.

IV

L’any 2001 va aparèixer Els altres catalans del segle XXI, una obra signada per Candel i Josep Maria Cuenca. Candel, gran i ocupat en la malaltia de la Maruja, la seva muller, va compartir l’autoria de l’actualització del seu clàssic del 1964. Perquè aquest llibre també pretén ser una nova versió del primer, però ocupant-se de la nova immigració que rebia Catalunya, la de les persones procedents de l’estranger.

Situem-nos. L’obra va ser escrita al llarg del 2000, quan a Catalunya encara no s’havia produït l’arribada de més d’un milió de persones. Aleshores, els col·lectius més importants eren els/les magribins/es i les persones subsaharianes. Tot i això, a l’estiu del 1999 s’havien produït uns lamentables enfrontaments racistes al barri de Ca n’Anglada, a Terrassa, i poc després a El Ejido, Almería.

“Els altres catalans” havia esdevingut un concepte a mig camí entre la ciència i la política que incorporava una manera favorable de tractar la immigració. En el pròleg del llibre es descriu que en un acte al que van convidar a Candel a Manlleu, l’any 1995, una associació d’immigrants del Rif havia penjat una pancarta que deia: “Ens agradaria ser tractats com els altres catalans”.

El nou llibre, com el primer, explica històries d’immigrants als que els autors van a visitar i als que escolten. Un capítol es diu “Històries del Baix Llobregat”, i ens descriu situacions de Sant Boi i Sant Vicenç dels Horts. A l’Hospitalet en aquell moment només hi havien unes 15.000 persones estrangeres (un 6% de la població total) i no era un indret representatiu del nou fenomen immigratori. Per tant, la ciutat no apareix en aquest llibre.

V

Actualment, un 30% de la població de l’Hospitalet procedeix de la darrera onada immigratòria, d’origen no espanyol (especialment concentrada als barris del nord de la ciutat, on representen prop de la meitat dels habitants), un 60-65% procedeix (procedim) de la primera i segona onades, d’origen espanyol, i entre un 5 i un 10% són descendents dels que hi vivien a començaments del segle XX. 

Som una ciutat d’altres catalans i catalanes, de les que tenen una proporció de població d’origen no català més alt a tot el país. Ja s’han produït alguns conflictes als barris, originats per la pobresa i el desarrelament. A les eleccions de 2011 van sortir dos regidors de la xenòfoba i racista Plataforma x Catalunya, tots dos amb passat i present feixista. 

Assenyalat amb la fletxa, un dels regidors de PXC en l'Hospitalet.

Lamentablement, el Partit Popular local s'ha sumat a la miserable propaganda racista que culpabilitza de tots els mals a la població immigrant. Tenen la barra d'acusar-los de que són els culpables de que no hi hagin diners per l'assistència social quan han estat ells (amb d'altres partits) els que han retallat les despeses socials per donar els milions als seus amics banquers, especialment la Bankia de Rato.

També diuen que proliferen els comerços dels nouvinguts i insinuen que no respecten les normes. Però si han estat ells els que s'han carregat el comerç tradicional amb les lleis d'horaris comercials, etc. que afavoreixen las grans cadenes de supermercats, que després apareixen com els donants de diners al PP en els papers de Bárcenas. I clar que tothom és inspeccionat, i el que no compleix la llei, és sancionat, sigui d'on sigui.

Convocatòria de SOS Racisme contra la propaganda racista del PP de l'Hospitalet

La crisi castiga als pobres, castiga a l’Hospitalet. És urgent recuperar l’esperit candelià, a hores d’ara mantingut per poques persones i organitzacions, per exemple des d'Unitat Contra el Feixisme i el Racisme.

Cal candelitzar la vida social i la política local (i potser nacional) i això vol dir lluitar activament contra el feixisme i el racisme.

---

[i] HUERTAS CLAVERIA, Josep Mª. “Francisco Candel, el juglar de Casa Antúnez”, Signo, estiu 1964, reproduïda a Josep Mª Huertas Claveria i els barris de Barcelona, Barcelona FAVB, 2013, pàg. 35.

[ii] BOTEY, Jaume. Alpha 63. Fets i llegat, l’Hospitalet, Centre d’Estudis de l’Hospitalet, 2010, pàg. 56