(Intervenció durant l'acte de reconeixement als i a les militants de CCOO de l'Hospitalet i Barcelona repressaliats/des pel TOP, amb motiu del 60è aniversari de la CONC, el 14 de novembre de 2024, a la seu del sindicat, a Via Laietana)
El Tribunal d’Ordre Públic (TOP) fou creat per, com diu el seu nom, mantenir l’ordre públic. Durant el franquisme, ja sabem el que volia dir això: reprimir els moviments socials, la protesta política i, en general, tot allò que no entrava en la seva estreta visió de la moral catòlica i la vida pública inspirada en una caserna.
 |
| Detinguts de l'Hospitalet desplaçats a Madrid per ser jutjats al TOP, l'any 1971. ?, ?, Felipe Cruz, Pura Fernández, ?, Avelino Agudo i Jaume Valls. |
El franquisme, la versió espanyola del feixisme, va tenir moltes cares i va perseguir, detenir, torturar i matar centenars de milers de persones per moltes raons, persones lluitadores per les llibertats, els drets nacionals catalans/bascos/gallecs, etc.
Però, segurament, la raó principal del cop del 36 i de la imposició del règim franquista durant els llarguíssims 40 anys va ser la lluita de classes. Els militars van ser l’eina del capital, que veia perillar els seus interessos. No debades, la primera de les lleis fonamentals del franquisme va ser el Fuero del Trabajo, en 1938, encara en plena guerra civil.
El franquisme va ser per davant de tot, el règim dels terratinents, de la burgesia i dels banquers i va esmerçar tots els seus esforços, i ja sabem què volia dir això en els temps de la dictadura, en mantenir l’ordre social d’aquell capitalisme salvatge, en el que mig país vivia en la pobresa.
Per tant, la repressió dels moviments socials i del moviment obrer va ser la majoritària i va tenir diverses formes. En els primers moments, durant la Guerra, el bàndol franquista va actuar amb una ferocitat i una crueltat enormes. La tempesta de mort que va caure sobre els pobles d’Extremadura després de la modèlica ocupació de terres de març del 36 només s’explica des de l’odi al camperol pobre i les seves lluites per part dels amos.
Amb el pas dels anys, el règim va haver de fer diverses operacions de maquillatge i disfressa per a mantenir l’essència feixista sense semblar-ho, especialment quan havia de ser acceptat en algunes taules del món occidental, de la mà de l’oncle Sam.
El TOP va formar part d’aquesta maniobra de canviar la imatge però de mantenir les essències del règim, en aquest cas de la repressió dels moviments polítics i socials favorables a la democràcia i la classe treballadora. En fou creat el desembre del 1962 per a substituir d’altres institucions, com el Tribunal Especial de repressió de la Maçoneria i el Comunisme i per portar a la jurisdicció civil el que sovint es jutjava encara en tribunals militars.
 |
| Una imatge del TOP. Font: Del TOP al Supremo |
Val a dir, però, que els consells de guerra contra civils no van desaparèixer del tot; recordem el Procés de Burgos (1970), el cas de Salvador Puig Antich o els dels darrers executats dels franquisme en 1975.
La primera sentència, el gener de 1963, va ser contra un paleta que després de beure una mica més del compte va veure al dictador per la televisió i va cridar “¡me cago en Franco!”[ii]. Li va caure un any per injuries contra el Cap de l’Estat. Segur que els crits de Timoteo, que així es deia el nostre protagonista, van generar molta zozobra en la conciencia nacional.
 |
| Cartell de l'acte del 14 de novembre. |
Moltes de les accions del TOP i de la repressió franquista en general tenen aquest punt ridícul que ens farien riure si no fos perquè el judici al TOP és una baula en una cadena que començava per la detenció, les tortures en les comissaries a mans de la Brigada Político-Social, les multes, els acomiadaments i els anys a presó. Els informes d’aquesta Brigada, obtinguts amb tortures que mai van ser investigades pel tribunal, n’eren prou per bastir l’acusació, que sovint acabava en condemna.
Com hem comentat, la repressió del franquisme, donat el seu caràcter de reacció de la classe alta davant les reformes socials o el perill revolucionari, va ser especialment dura contra la classe obrera i el moviment obrer. Es confirma aquesta afirmació quan veiem que més del 70% dels procediments van ser contra persones de classe treballadora per motius més o menys relacionats amb l’obrerisme.
Dins d’aquest moviment obrer, il·legal i perseguit, les noves CCOO van anar guanyant protagonisme. La major part dels jutjats pel TOP a Catalunya i a l’Hospitalet eren del binomi CCOO/PSUC o d’alguna de les escissions del sindicat i del partit.
La repressió es va desfermar contra CCOO pels bons resultats per a les candidatures organitzades des de les CCOO a les eleccions sindicals de 1966, l’increment de la conflictivitat obrera que es produí al voltant de les discussions dels convenis per 1967 i la participació de CCOO en les mobilitzacions contra el referèndum que la dictadura convocà del desembre sobre la nova Llei Orgànica de l'Estat.
Una primera caiguda d'una part de la direcció de Comissions, amb l'Ángel Rozas i Toni Farrés, es va produir el 26 de desembre de 1966 a Sabadell. El 16 de març de 1967, el Tribunal Suprem declarà il·legals les CCOO, considerant-les una “organització filial del Partit Comunista”. El 21 d’abril fou decretat l’Estat d’Excepció a la província de Biscaia i s’endurí la repressió a tot arreu contra el moviment obrer arran de la campanya de solidaritat amb l’empresa basca “Laminados de Bandas”.
Les detencions durant la celebració del 1er de maig de 1967 a Torre Baró o la caiguda d’abril de 1968 dels i de les militants que preparaven la clandestina manifestació del 1er de maig a l’església de Santa Eulàlia de Provençana en són dos exemples d’aquesta repressió que va acabar al TOP. Destaco aquests fets perquè va ser arran d’aquestes detencions que la jove advocada Manola (es veu que li deien així) Carmena, que es trobava a l’Hospitalet per raons político-familiars, va ser l’advocada d’alguna de les persones detingudes, com la Pura Fernández.
També vull destacar que les reunions es feien a esglésies. En primer lloc, perquè no hi havia gaires més espais públics on fer-les. Els locals del sindicat vertical no eren a disposició dels activistes del moviment obrer i l’oferta no era molt gran aleshores. Però el que és més important és que una part del clergat es va posar del costat del moviment obrer i de l’antifranquisme. M’agrada recordar que aquests dos col·lectius 30 anys abans s’estaven matant.
Tan importants eren les esglésies per al moviment obrer, que quan uns capellans molt progres molt progres, van decidir viure a un pis de Can Serra i no tenir un edifici per a la parròquia, els militants antifranquistes, amb els de CCOO al capdavant, els van dir que no podien prescindir-ne. Llavors es va donar la situació de que comunistes, socialistes, sindicalistes en general van construir un edifici, la Casa de Reconciliació, que també va servir per a església.
Durant els anys de la seva vigència, quinze i pico, el TOP inicià 22.660 procediments, que afectaren a més de 50.600 persones, de les quals més de 6.700 van ser condemnades a més d’11.700 anys de presó. El 60% dels procediments es van concentrar entre 1973-1977, quan l’antifranquisme.
Una altra dada significativa és que les dones van ser gairebé l’11% de les persones processades, un 12,2% a Catalunya. Aquí es reprodueix el model social dominant en aquell moment. El treball productiu formal era majoritàriament masculí, però sense el treball reproductiu, portat a terme gairebé de forma exclusiva per les dones, no hagués estat possible. Doncs bé, sense el treball reproductiu militant de les famílies antifranquistes no hagués estat possible el treball productiu, l’activisme, de molts homes. Darrera d’aquesta majoria activista masculina hi ha sovint un suport de dones i filles i fills que no surt a les estadístiques però que també hi era.
Més de la meitat dels processats a Catalunya, gairebé 1700 persones, eren de Barcelona, mentre que de l’Hospitalet n’hi ha una setantena. Això sempre és difícil de concretar, perquè els domicilis podien variar. La meitat eren nascuts a Catalunya i un 21% eren d’Andalusia. A l’Hospitalet, l’origen immigrant era majoritari.
Perquè recordem que entre 1961 i 1975, gairebé els anys de vigència del TOP, el saldo migratori de Catalunya va ser de 950 mil persones. Barcelona, ja força plena, va créixer un 12%. Si més no, pel que fa a la població empadronada, que no sabem si bona part de les que vivien en barraques eren comptades. L’Hospitalet va passar de 123 a 282 mil habitants, un creixement del 130%, és a dir, un creixement relatiu deu vegades superior al de Barcelona.
Quan Candel va passejar-se per Catalunya per escriure el seu Els altres catalans, al llarg de l’any 1963, va fer-ho per Barcelona, especialment els seus barris de la Marina, i també per l’Hospitalet. Ell havia conegut a Pura i Felipe abans que Manuela Carmena, des de la seva parròquia, per acompanyar-los en la creació de la Cooperativa d’habitatges de la Bomba, que anys més tard va concretar-se en un parell de blocs a Bellvitge. Aquest va ser el pegament que va cohesionar la societat catalana en uns anys en els que es podia haver trencat, i la mirada candeliana es va estendre amb la tasca de CCOO, les associacions de veïns i l’antifranquisme en general, malgrat el TOP i tots els tops que hi havia en aquells anys.
Vull acabar aquest breu repàs històric donant les gràcies a totes les persones que vau lluitar contra el franquisme, a favor de millorar les condicions laborals a les fàbriques, els camps o les obres, a favor de la millora dels barris i dels serveis públics, per la llibertat i la democràcia, pels drets nacionals de Catalunya, malgrat que això comportava automàticament la repressió, que en aquella època volia dir detencions, acomiadaments, multes, confiscacions, exili, tortura i presó.
Vull donar les gràcies a les que sou aquí, a les que van ser repressaliades pel TOP i no han pogut ser aquí, a les que van lluitar abans del TOP o a les que no les van enxampar mai, perquè aquell dia l’autobús es va endarrerir (anècdota real), perquè les mesures de seguretat van funcionar, perquè es van olorar que aquell que hi havia a la cantonada era de la Brigada Político-Social...
 |
| Un servidor, fent la xerrada. |
Us vull dir ben fort, mercès!, perquè la nostra vida ha estat molt millor, o fins i tot ha pogut ser, gràcies a la vostra lluita, el vostre sacrifici. Aquest acte d’avui té aquest objectiu principal.
No hay comentarios:
Publicar un comentario