0. Introducció
El franquisme és una època de la història d’Espanya.
El franquisme és una època de la història d’Espanya.
Es diu així perquè la seva
característica més important és el règim polític que hi va haver en aquells
anys (1939-1975), la dictadura del general Franco. Per tant, cal distingir quan
parlem del franquisme com una època o com un règim polític.
 |
| La Presó Model de Barcelona ben plena de presos polítics amb inscripcions significatives. Una bona imatge del que significà el franquisme. Font: https://lamodel.barcelona/es/la-model/la-historia-de-la-model/ |
El
règim polític franquista fou el que imposaren els vencedors en la Guerra Civil
(1936-1939) i que representaven els interessos de l’oligarquia, l’Església i
l’exèrcit. El recurs al cop d’Estat militar per defensar els privilegis de les
capes altes de la societat es feia servir a Espanya des de la dècada de 1830.
El perill revolucionari obrer i jornaler havia fet que l’exèrcit tornés a tenir un paper protagonista des de la crisi de 1917. Això no vol dir que el bàndol insurrecte i el nou règim no rebés el suport d’una part significativa de la població (petits i mitjans propietaris, catòlics, tradicionalistes, etc.).
A partir de 1939 comença l’etapa del franquisme, 36 anys de dictadura, amb pocs canvis en el sistema polític però amb transformacions molt profundes en l’economia i la societat del país.
El perill revolucionari obrer i jornaler havia fet que l’exèrcit tornés a tenir un paper protagonista des de la crisi de 1917. Això no vol dir que el bàndol insurrecte i el nou règim no rebés el suport d’una part significativa de la població (petits i mitjans propietaris, catòlics, tradicionalistes, etc.).
A partir de 1939 comença l’etapa del franquisme, 36 anys de dictadura, amb pocs canvis en el sistema polític però amb transformacions molt profundes en l’economia i la societat del país.
1. Política
1.1. La construcció del Nou Estat
1.1. La construcció del Nou Estat
Al cim del Nou Estat es trobava el dictador, Francisco Franco, que concentrava tots els poders: "Generalísimo" dels exèrcits, cap del partit únic, Cap de l’Estat, Cap del Govern, etc. Nomenava ministres, governadors civils de províncies, alcaldes de les ciutats més grans, organismes judicials, etc. La seva signatura era imprescindible per aprovar les lleis.
 |
| Franco, en un pedestal, és saludat amb la salutació feixista durant la desfilada de la victòria, el maig del 1939. |
 |
| Les monedes recordaven que Franco era "Caudillo de España por la gracia de Dios" |
Per
sota de Franco, amb una estructura piramidal, es van desenvolupar les
institucions polítiques, amb la total desaparició de les que havia creat la
república, especialment les autonòmiques de Catalunya i Euzkadi. El règim franquista
era molt centralista, tot el poder es concentrava a Madrid, i tots els càrrecs
eren per designació d’un superior.
 |
| Des del primer consell de ministres, el febrer de 1938, Franco va ser del cap del govern i qui tenia la darrera paraula en totes les decisions. Font: https://es.m.wikipedia.org/wiki/Archivo:Primer_Consejo_de_Ministros_de_Franco.png |
Podem
destacar la creació el 1942 de Les Corts, una imitació de parlament. Els seus
membres, anomenats "procuradores", eren
homes del règim i tenien com a funció deliberar i col·laborar amb el Cap
d’Estat.
 |
| Font: http://www.congreso.es/portal/page/portal/Congreso/Congreso/Hist_Normas/PapHist/CortEsp |
Com
que considerava que les constitucions eren un producte del liberalisme, es van
aprovar diverses "leyes fundamentales",
que feien la funció d’una constitució. La primera havia estat aprovada durant
la Guerra, el Fuero del Trabajo. És
significatiu que la primera llei fonamental es dediqués al tema social. En
restituïa la propietat privada i el capitalisme, qüestionats durant la
República i, sobretot, els processos revolucionaris dels anys de Guerra.
El bloc social i polític del franquisme no era homogeni: n’hi havia falangistes, monàrquics, carlins, catòlics, grans propietaris, etc. Franco i el seu nucli de militars addictes els havien unificat en un únic partit la Falange Española Tradicionalista y de las JONS (1937). Això no vol dir que els diversos grups (coneguts com “famílies del règim”, car no podien constituir-se en partits o associacions) no continuessin actuant i pressionant per defensar els seus interessos particulars.
El bloc social i polític del franquisme no era homogeni: n’hi havia falangistes, monàrquics, carlins, catòlics, grans propietaris, etc. Franco i el seu nucli de militars addictes els havien unificat en un únic partit la Falange Española Tradicionalista y de las JONS (1937). Això no vol dir que els diversos grups (coneguts com “famílies del règim”, car no podien constituir-se en partits o associacions) no continuessin actuant i pressionant per defensar els seus interessos particulars.
Durant
els primers anys, els falangistes tenien molt de poder, perquè els seus
homòlegs nazis i feixistes anaven guanyant la Guerra Mundial. A partir de 1943,
d’altres grups van ocupar els principals càrrecs.
La
derrota nazi-feixista del 1945 va provocar que s’aprovessin dues lleis fonamentals
aquell any, el Fuero de los Españoles, una mena de recull de drets i deures, i la Ley de Referèndum, en la que s’instituïa
el referèndum com a mecanisme per aprovar lleis.
Eren dues operacions de maquillatge, per fer veure que a Espanya hi havia un sistema que si no era democràtic del tot, com a mínim no era feixista.
Eren dues operacions de maquillatge, per fer veure que a Espanya hi havia un sistema que si no era democràtic del tot, com a mínim no era feixista.
El
primer referèndum es va fer l’any 1947 per aprovar la Ley de Sucesión en la Jefatura del Estado.
Es tractava d’una operació política de gran transcendència. Es reconeixia que Espanya era un reialme, i que a Franco el succeiria un rei; però, quin rei? Alfons XIII havia mort a l’exili. Els drets dinàstics els tenia el seu fill, Joan. Doncs, aquest va acceptar que els seus fills Juan Carlos i Alfonso anessin a estudiar a Espanya (a partir de 1950), sota la tutela de Franco, teòricament per succeir-lo en el futur.
Es tractava d’una operació política de gran transcendència. Es reconeixia que Espanya era un reialme, i que a Franco el succeiria un rei; però, quin rei? Alfons XIII havia mort a l’exili. Els drets dinàstics els tenia el seu fill, Joan. Doncs, aquest va acceptar que els seus fills Juan Carlos i Alfonso anessin a estudiar a Espanya (a partir de 1950), sota la tutela de Franco, teòricament per succeir-lo en el futur.
1.2. La política exterior
La política exterior fou determinada per la Segona Guerra Mundial (2aGM), que va començar cinc mesos després de que acabés la guerra a Espanya.
El
règim franquista es va posar del costat de les potències de l’Eix (Alemanya i
Itàlia) que li havien ajudat de forma decisiva durant la Guerra Civil.
 |
| El cap de les SS Heinrich Himmler visità Catalunya l'octubre de 1940. Examen de selectivitat. Font: http://universitats.gencat.cat/ca/pau/model_examens/ |
Després
de la conquesta de França per part d’Alemanya, el govern començà a fer
maniobres per entrar en la 2aGM i decretà passar de la neutralitat a la “no
bel·ligerància” el juny del 1940.
L’octubre
de 1940 es va produir l’entrevista entre Franco i Hitler. El primer va demanar
massa coses per entrar en la guerra, i no van arribar a un acord, tot i que
Espanya va continuar donant suport logístic a l’Eix.
 |
| Fotografia de l'entrevista Hitler-Franco a Hendaya, el 23 d'octubre de 1940. Font: Examen PAU (2013) |
Després
de la invasió de l’Eix a la Unió Soviètica, Espanya organitzà un cos
expedicionari per ajudar-los, la División Azul. El discurs del ministre d’Afers Exteriors no deixa cap
dubte de la ideologia que movia la seva creació:
“¡Rusia es culpable! Culpable de nuestra guerra civil. Culpable de la muerte de Jose Antonio, nuestro fundador, y de la muerte de tantos camaradas y tantos soldados caídos en aquella guerra por la agresión del comunismo. El exterminio de Rusia es una exigencia de la historia y del porvenir de Europa.”
En
total van anar-hi uns 45.000 homes a partir de juliol del 1941. Quan les
victòries alemanyes van convertir-se en derrotes, el govern franquista va anar
abandonant l’aliança amb l’Eix i apropant-se als Aliats, especialment Gran
Bretanya.
 |
| Comiat de la División Azul a Madrid. Font: https://descubrirlahistoria.es/2014/01/una-vision-critica-de-la-division-azul/ |
L’octubre
del 1943 tornava a la neutralitat, retirava la División Azul i pocs mesos després deixava d’exportar wolframi
(mineral important per a la fabricació de material bèl·lic) a Alemanya.
També
van haver canvis a dins d’Espanya. Els falangistes van perdre poder, es van
eliminar les manifestacions públiques de suport als nazis, es va tallar
l’operació d’entrega dels jueus espanyols a les SS, es van aprovar les lleis
fonamentals que hem comentat abans, etc.
Finalment,
el aliats no van intervenir militarment a Espanya, com esperaven els
antifranquistes, molts dels quals encara lluitaven en grups guerrillers,
coneguts com "maquis". Fins i tot va
haver un atac de més de 6 mil combatents per la frontera francesa, especialment
per la Vall d’Aran, l’octubre de 1944.
 |
| Principals zones guerrilleres. Font: http://guerrilla-maquis.blogspot.com/2007/08/zonas-de-actuacin-de-la-guerrilla.html |
Quan
va acabar la 2aGM la majoria dels països rebutjaren el règim franquista a
partir de 1945. Una de les primeres resolucions de la Organització de les
Nacions Unides (ONU) va ser la seva condemna i la recomanació de trencar les
relacions amb Espanya.
Gairebé tots els països van seguir la indicació i començà una fase d’aïllament, només trencada per pocs estats, com l’Argentina de Perón –el blat de la qual va ajudar a apaivagar la fam d’aquells anys- o el Vaticà, molt agraït pel nacionalcatolicisme del règim.
1.3. La repressió
El règim franquista va sorgir d’una guerra que els franquistes havien provocat. Des dels plans inicials del cop d’estat de juliol de 1936, dirigits pel General Emilio Mola, la repressió –incloent la mort- de les persones de les forces polítiques i socials republicanes i d’esquerra era un dels seus elements essencials.
 |
| La Plaça de Toros de Santander, un dels 296 camps de concentració del franquisme. Font: https://www.eldiario.es/sociedad/Franco-campos-concentracion-Espana-calculado_0_876663097.html |
Fins
i tot, s’ha arribat a afirmar que Franco va allargar la Guerra Civil per poder
fer la repressió política més profundament. Val a dir que la majoria dels
militars colpistes eren “africanistes”, havien après a fer la guerra d’una
manera cruel fins i tot contra la població civil en les campanyes del
Protectorat del Marroc.
La repressió començada el juliol del 1936 va continuar a partir del 1939. De fet, l’Estat de Guerra va continuar vigent. La gran diferència amb la repressió durant la Guerra Civil és que en aquell moment es feia majoritàriament sota l’empara de la llei (Ley de Responsabilidades Políticas y Ley de Represión de la Masonería y el Comunismo, 1939 i 1940) i amb tribunals militars.
 |
| Camps de concentració franquistes. Font: https://www.lugaresconhistoria.com/los-campos-de-concentracion-del-franquismo |
Molt probablement aquesta xifra seria molt més alta, especialment a Catalunya, on la població era majoritàriament republicana, catalanista o d’esquerres, sinó haguessin marxat a l’exili gairebé mig milió de persones, sobretot a França el gener i el febrer de 1939. La població refugiada espanyola fou reclosa a uns camps a les platges en unes condicions penoses.
 |
| Camp de refugiats republicans espanyols a la platja d'Argelers. Font: https://serveiseducatius.xtec.cat/edadelcanigo/el-camp/ambits/exili/camps-de-refugiats-platja-dargelers/ |
La
meitat dels exiliats, soldats republicans sense compromís polític o persones
que confiaven que serien ben tractades van tornar i van formar part del més de
mig milió de presoners en camps de concentració i centres de detenció. En el
millor dels casos, després de demanar informes, eren posats en llibertat i
havien de tornar a fer el servei militar a l’”exèrcit nacional”.
La repressió també incloïa les tortures, les violacions a les dones, especialment les que havien destacat en la lluita feminista, humiliacions públiques, robatori de nadons, incautació de béns, depuració de funcionaris, especialment del magisteri, etc.
Per la seva significació política destaca la detenció per part dels nazis del president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, i la seva entrega al règim franquista. Després d’un simulacre de judici, fou afusellat l’octubre del 1940. També podem esmentar la mort a la presó per les males condicions de Julián Besteiro, president de la UGT i el PSOE, o del poeta Miguel Hernández.
Part de la població exiliada fou detinguda pels nazis quan van conquerir França. El govern franquista els va deixar en les seves mans i foren portats als camps de concentració unes 10.000 persones, de les que van morir uns 7.000, sobretot a Mauthausen-Gusen.
De
la repressió específica de la llengua i la cultura catalana, parlarem a
l’apartat de la cultura.
1.4. L’Hospitalet durant els quaranta
L’Hospitalet fou ocupada per les tropes franquistes el 26 de gener de 1939. Tot el personal polític i moltes persones significades de les organitzacions del bàndol republicà s’havien exiliat. En els primers moments l’exèrcit va prendre el control.
Van nomenar José Wenceslao Marín com alcalde el febrer. Les noves autoritats van apressar-se a canviar els noms dels carrers (com a tot arreu, el carrer més important per Franco, el segon per José Antonio, el tercer per Calvo Sotelo...) i omplir la ciutat de la simbologia del règim: exaltació de Franco, creu dels caiguts, etc...
Marín, però, fou destituït acusat de corrupció el novembre de 1939. L’escollit per substitutir-lo fou Enric Jonama, que havia conegut a la CAMPSA un dels més importants “catalans de Franco”, en Demetri Carceller.
Durant el seu llarg mandat, fou alcalde fins el 1952, Jonama destacà per la seva inactivitat. En bona mesura perquè no volia fer res, però en part perquè els ajuntaments tenien molt pocs recursos. Només podem destacar els Bloques del Caudillo, uns habitatges públics construïts a Collblanc a partir de 1941. El problema de l’habitatge era un dels més greus.
 |
| Els Bloques del Caudillo, l'any 1941. Font: http://www.museul-h.cat/utils/obreFitxer.ashx?Fw9EVw48XS4N3zV4EulqazC26Veejnsg8jpLdqUP0DxPHr4KEfQiLI9Nx9JykcqGxZ5 |
 |
| Visita del Governador Civil Antonio Correa Veglisona a la caserna del Frente de Juventudes de Collblanc, l'agost de 1941. A la dreta, amb corbata i bigoti, l'alcalde enric Jonama. Font: https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/tag/ntonio-de-correa-y-veglison/ |
L’octubre
del 1945 Jonama tornava a l’alcaldia, ja que sembla que tenia més suports a les
altes esferes del règim, malgrat les acusacions de corrupció. Amb ell tornaven
les famílies del Centre al poder. Sabem poc de les lluites pel poder d’aquests
grups franquistes, que no deixaven petjades en la documentació, car el règim
sempre volia donar la imatge d’unitat.
 |
| L'alcalde Josep Puig. Font: AMHL 101 AF 0000012 /a.Autor desconegut/da |
 |
| L'edifici de L'Harmonia adquirí el seu nom d'una entitat creada el 1866 per les forces polítiques progressistes locals. Durant la República era la seu de l'Ateneu de Cultura Popular. Com totes les seus de les organitzacions prohibides i perseguides, fou incautat, i durant la dècada de 1940 fou seu de la Falange i de la seva secció juvenil. Font: AMHL 101 AF 0000134 /a.Autor desconegut/da |
L’any
1947 es va fer el referèndum i, és clar, va guanyar el Sí, l’opció del règim,
tot i que amb menor percentatge que a la mitjana espanyola. L’any 1948 es van
fer unes eleccions municipals, en les que s’escollia una tercera part dels regidors
entre candidatures de persones del règim. Les instruccions que van rebre els
ajuntaments deien coses així:
“En el caso de que frente a la candidatura protegida se alzare otra que por circunstancias locales arrastrara previsiblemente mayor número de sufragios, se procurarà hacer innecesaria la pugna electoral mediante una candidatura de compromiso en que los candidatos de la primera tengan por lo menos la paridad.”[i]El fet és que la candidatura del grup de l’ex-alcalde Puig va sortir derrotada, però es va “colar” un candidat no oficialista, l’ex-alcalde de la Dictadura de Primo de Rivera, Tomás Giménez, que va animar la vida política local amb els seu enfrontaments amb Jonama.
Del que sí ha quedat molta documentació és de la repressió. Les autoritats franquistes tenien clar que el 76% dels votants de l’Hospitalet havien optat pel Front d’Esquerres el febrer de 1936, i que la participació havia estat només del 52%, mentre que a Espanya havia estat del 73%, el que indicava una forta penetració de l’anarquisme.
 |
| Full volant de la FAI del 1939. Diversos grups van intentar organitzar-se i lluitar contra el nou règim franquista. A l'Hospitalet tenien especial presència les organitzacions anarquistes, com la FAI i les Joventuts Llibertàries. Font: http://localmundial.blogspot.com/2016/12/els-primers-antifranquistes-de.html |
Malgrat
que moltes persones de l’Hospitalet van exiliar-se, centenars van patir les
presons, moltes d’elles amb tortures. Encara no sabem quantes persones van
morir a la presó dels centenars de presos/es de l’Hospitalet en aquells anys[ii].
Sabem que 43 homes de l’Hospitalet van morir als camps nazis[iii].
Conferència "Los hospitalenses del triángulo azul" a càrrec de Tania González.
En
aquells moments per qualsevol gestió administrativa o política es feia un
informe per determinar si la persona investigada era addicta, indiferent o
desafecta al règim. Per fer-los es recollien testimonis de veïns/es. Es calcula
que entre 12 i 15 mil persones (25-30% de la població) foren “consultades”[iv].
[i] Arxiu del Govern Civil de
Barcelona, caixa 849, cit. a SANTACANA, Carles. Victoriosos i derrotats. El franquisme a l’Hospitalet 1939-1951,
Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1994, pàg. 334
[iii] GONZÁLEZ, Tania. Los hospitalenses del triángulo azul http://www.museul-h.cat/utils/obreFitxer.ashx?Fw9EVw48XS4o6r0qazA3i1phSwLU31TsqazA3ZJjllI8uTqazC2Zut2iGw9Cb9tHyPg6XEL7y
No hay comentarios:
Publicar un comentario