domingo, 27 de septiembre de 2015

La guerrilla antifranquista a l’Hospitalet abans del Quico


L’Hospitalet havia estat una ciutat amb una activitat social, sindical i política molt intensa fins 1939, i una important font de milicians i patrullers durant la Guerra. Per tant, era d’esperar que les accions armades antifranquistes amb protagonistes de la ciutat o que tingueren l’Hospitalet com a escenari fossin també abundants.

Els germans Sabaté, i especialment el Quico, són molt coneguts. Francesc Sabaté, per la seva persistència en la lluita armada contra el franquisme ha assolit l’estatus de mite. Tanmateix, abans de la seves primeres incursions a Catalunya ja s’havien organitzat alguns altres grups que van optar per la lluita armada.

De fet, l’assassinat del comissari de la policia de l’Hospitalet, que encapçalava la repressió política, José León Giménez, el 30 d’abril de 1939, es considera la primera acció de la guerrilla antifranquista. El fet fou portat a terme, segons l’escriptor llibertari Abel Paz, per un grup anarquista liderat pel torrassenc Joaquim Pallarès Tomàs[1]. Aquesta afirmació és improbable, perquè Pallarés només tenia 16 anys en 1939. Dolors Marín és més cauta i només diu que aquesta mort se li va atribuir, sense afirmar-ho[2]. Si els autors no foren els membres del grup de Pallarés, qui va matar el comissari León?


El primer grup

El 25 de gener de 1940 es va fer un consell de guerra contra un grup d’acció.
La Vanguardia Española, 26 de gener de 1940, pàgina 5
Els encausats eren Josep Costa Morell, Andrés Morencio Trodable, Salvador Gimeno Lleonart, Pedro i Manuel Sánchez Segovia, Justo Germán Hernández, Francisco Martínez Rodríguez i Eugenio Collado Pérez. Se’ls acusava de ser de la FAI, encara que obeïen “elements marxistes” de l’exili. Havien repartit propaganda per l’Hospitalet i hi tenien un dipòsit d’armes, descobert per la policia.

Costa, com que era menor de 18 anys i no el podien condemnar a mort, es declarà  responsable de totes les acusacions i d’haver participat en l’assassinat d’un home a Sant Sadurní d’Anoia, amb d’altres dos activistes refugiats a França[3].
Fou un grup detingut abans de cuallar i de començar a actuar. L'única acció va ser el llançament d'octavetes per part de Josep Costa.

El grup Pallarès

El segon grup que tenim identificat és el que encapçalava Joaquim Pallarès, que en 1942, quan sembla que va començar a actuar, tenia 19 anys. I diem sembla perquè la font de la que extraiem les dades és el consell de guerra que li van fer en 1943 i la seva fiabilitat és qüestionable[4]. A més, com hem vist, Abel Paz afirma que ja actuava en 1939. De fet, en la diligència del consell de guerra es diu d’ell: “individuo de valentía indomable, que demostrara en incidentes que ocurrieran cuando se le había detenido poco después de la liberación”. En aquests documents es diu que la duració del grup, uns vuit mesos, havia estat excepcionalment llarga.

Segons el consell de guerra sumaríssim que es va fer a Pallarès i al seu grup en març de 1943, les seves actuacions van començar en agost de 1942, amb l’assassinat d’un caporal de la guàrdia civil per robar-li la pistola. Se’ls acusà de fer dotze robatoris de diners, tres robatoris de pistoles i d’un tiroteig amb una patrulla de la guàrdia civil prop de Molins de Rei. Alguns dels robatoris van anar acompanyats d’agressions a les víctimes si aquestes es resistien.

La majoria de les accions van ser a Sants i dues a Collblanc-Torrassa: el robatori i pallissa a un drapaire al carrer Torns (17 d’octubre de 1942) i el robatori de la pistola del sereno del barri al carrer Progrés (21 d’octubre).

Finalment, foren detinguts Pallarès i dotze homes i una dona més; només un altre home dels que buscaven va escapar. La dona era Hilaria Fontdevila, que vivia amb Pallarès al carrer Progrés, núm. 110. Un altre dels detinguts era Pere Tresols Meix, mecànic casat de 28 anys i domiciliat al carrer Viena (actual Santiago Apòstol), núm. 52 de la Torrassa. 
Condemnes del consell de guerra dels membres del Grup Pallarès

Finalment, nou homes, entre 20 i 34 anys, foren condemnats a mort pel delicte d’atracament i mort, i foren executats el 29 de març a la presó Model. La causa de la mort és “axfisia” (sic), és a dir, que foren executats amb garrot vil,  i foren enterrats a la fossa comuna del Cementiri del Sud-Oest. Fontdevila fou condemnada a 15 anys. Dos encausats reberen una condemna de 4 anys i 2 mesos, i un altre fou absolt.
Segons Marin, tres dels membres d'aquest grup, Pallarès, Álvarez i Ruiz, eren dirigents del Comitè Regional de les reconstituïdes Joventuts Llibertàries. Antonio Téllez afegeix que altres dos, Saute i Argüelles, formaven part d'una comissió de coordinació entre Aragó i Catalunya.


El Grup Cuadrado

L´últim grup actiu a Barcelona i l’Hospitalet d’aquesta primera tongada, que coneguem en aquests moments, fou el de militants del PSUC encapçalat per Juan Antonio Cuadrado Diago
Segons la documentació recollida en el seu consell de guerra, Cuadrado després de passar dos anys a la presó (1939-1941) començà la seva activitat armada en febrer de 1945, quan feia el servei militar a La Remunta de l’Hospitalet. Va robar dues pistoles, va desertar, va passar a França i va crear un grup guerriller, que sembla que només va tenir temps de fer una acció, en el mes de març: l’atracament de la farmàcia que l’ex-cap de Falange de l’Hospitalet entre 1941 i 1944, Antonio Aparicio, tenia a la Torrassa (carrer Progrés). 
Aquell mateix mes, Cuadrado va haver de respondre a trets a l’atac d’un oficial del seu destacament amb el que va ensopegar i que el va reconèixer. La segona vegada que el van intentar agafar no va tenir tanta sort, i en abril fou tirotejat i detingut per la policia.

El grup guerriller era format per cinc homes, dels quals quatre foren detinguts en abril de 1945. Segons el consell de guerra, es tractava del Grupo Especial de Guerrilleros en Ciudad de Barcelona del Partit Comunista. El consell de guerra no es va fer fins el maig de 1946, segurament perquè van haver d’esperar al restabliment de Cuadrado. 
La Vanguardia Española, 23 de maig de 1946, pàgina 12.
Els encausats eren, a més de Cuadrado, Bonifacio García Menéndez, Rafael Fernández Luís, Pascual García Corredor, José Tamborero Villanueva y Antonio Hidalgo.[5]

La detenció de Cuadrado va ser el primer pas de la “caiguda” de gairebé tota l’estructura del PSUC (uns dos-cents detinguts), en el que s’ha conegut en la història del partit com el “cop d’abril”.


[1] Cit. a SANTACANA i TORRES, Carles. Victoriosos i derrotats. Barcelona, Centre d’Estudis de l’Hospitalet i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1994, p. 279-280.
[2] MARÍN SILVESTRE, Dolors. Clandestinos. El maquis contra el franquismo, 1934-1975. Barcelona, Plaza&Janés, 2002, p. 208
[3] La Vanguardia Española, 26 de gener de 1940, p. 5.
[4] Sumarísimo Ordinario núm. 31.429, Arxiu del Tribunal Militar Tercero de Barcelona
[5] La reconstrucció del grup de Cuadrado s’ha pogut fer gràcies a GÓMEZ, Josefina, MONTÓN i Miguel Ángel. “Els anys quaranta i cinquanta” L’Hospitalet lloc de memòria.Exili, deportació, repressió i lluita antifranquista. L’Hospitalet, Centre d’Estudis de l’Hospitalet, 2007 (Recerques, 5), p. 185-186, a <https://rastrosderostros.wordpress.com/juan-antonio-cuadrado-diago/> i a La Vanguardia Española, 23 de maig de 1946, p. 12


No hay comentarios:

Publicar un comentario