Mostrando entradas con la etiqueta Restauració. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Restauració. Mostrar todas las entradas

jueves, 30 de noviembre de 2023

EL CASINO DEL CENTRE, 150 ANYS D'HISTÒRIA A L'HOSPITALET

No és gens habitual que una entitat faci 150 anys. El Casino del Centre els ha fet. La meva petita aportació a aquest aniversari és el següent article, que també és el reconeixement a les persones que en les darreres dècades han agafat el relleu (no és fàcil, ho sé prou bé, però també és apassionant i divertit) i han obert el Casino a la ciutat.

La Fundació

El 31 de juliol de 1873, 25 homes de l’Hospitalet van constituir el Centro Económico, Agrícola e Industrial de la Villa de l’Hospitalet. En van fer 72 participacions de la propietat de l’entitat de 125 pessetes, fins a un total de 9 mil. Uns quants van adquirir quatre, d’altres dues o una. Aquests copropietaris van comprar un terreny per a construir l’edifici del Casino.

Per a portar a terme la construcció, que va costar 41.750 ptes, els condominis van fer aportacions, destacant les 2.500 de Jaume Arús i Antoni Parera, les 1.500 de Gabriel Campreciós, les 1.250 de Joan Cerdà i les 1.000 de Francesc Goyta, Francesc Company, Rafael Casas, Francesc Prats, Josep Oliveras, Joan Massagué, Antoni Durban i Jaume Mestres. La resta, 20 mil ptes, fou coberta per obligacions de 100 ptes. de persones vinculades als promotors i interessades en ser sòcies.

A la llinda de la porta de l’edifici del Casino hi havia la data de 1874, que s’interpreta com la de la seva construcció. Es tracta d’una obra amb alguns elements artístics, en la línia historicista dominant en l’epoca: pilastres jòniques adossades, entaulament dòric, formes geomètriques, pòrtic lateral amb columnas toscanes, etc. En resum, dintre del repertori historicista, l’arquitecte, el qual desconeixem, va escollir les formes clàssiques.

El reglament de la societat no fou aprovat pel Govern provincial fins l’octubre de 1876 i deia que el seu objectiu era l’oci i que s’hi prohibien les activitats polítiques[i]. Era un formulisme, perquè en aquesta mena d’entitats es feien activitats lúdiques, però també molta política.

Qui va crear el Casino i per què? En va ser la resposta de la classe més rica i conservadora del poble a l’altre entitat, més progressista, l’Harmonia. Situem-nos, som en el Sexenni Democràtic; la Revolució Gloriosa (1868) havia derrocat la monarquía borbónica i havia instaurat un règim força democràtic. La nova llibertat d’associació va permetre que al desembre fos legalitzada l’Harmonia, després de las tiránicas cuanto absurdas órdenes del gobierno derribado[ii].

L’any 1873 va ser proclamada la Primera República i a l’Hospitalet governaven els republicans federals i controlaven l'Harmonia. L’oligarquia local va decidir crear la seva entitat, que ja es va desenvolupar durant els anys posteriors, amb un règim polític que li era favorable i amb el que tornarien a manar al poble.

Qui havia darrere la creació del Casino? Si ens fixem en els principals copropietaris trobem a les persones més riques del poble i les principals figures polítiques del conservadorisme local, Jaume Arús i Antoni Parera. Tots dos van ser alcaldes en diverses ocasions, sempre en moments en el que el dret de vot era reservat als homes més rics.

També hi eren a la llista de condominis Francesc Goyta, conservador, alcalde en 1879, i Rafael Casas, progressista moderat, alcalde entre 1869 i 1872. Els cognoms Prats, Oliveras, Campreciós, Durban, etc., eren els de l’oligarquia local de propietaris de terres i masovers acomodats. També trobem alguns comerciants i al mestre de la nissaga Madorell.

Oci, negocis i política

Pel que sabem i podem imaginar, la vida de la nova entitat va discórrer entre l’organització de l’oci, tant el quotidià com les festes, i l’activitat política. Comencem amb les festes.

Val a dir que existia una veritable competició entre les entitats del poble per fer les activitats més lluïdes en les festes majors. En les dècades finals del segle XIX i les primeres del XX el Casino Harmonía i després el Nueva Harmonía, el Casino del Centre, l’Ateneo La Unión i el Centro Democrático Republicano feien les propostes per la Festa de Sant Roc: teatre, balls, concerts...[iii] Vejam dos exemples de 1884 i 1889:

Durante los dias 16, 17 y 18 del corriente mes, celebrará su fiesta mayor el pueblo de Hospitalet. El primero de dichos dias, festividad de San Rogue, se celebrara en la iglesia parroquial una solemne función religiosa en la que una nutrida orquesta ejecutará una misa del maestro Mercadante, con sermón á cargo del Rdo. Dr. D. Alvaro García, capellán castrense. Por la tarde se elevarán algunos globos aereostáticos y por la noche tendrá lugar una función dramática en el teatro de la Armonia, poniéndose en escena la obra de Echegaray “Conflicto entre dos deberes”. El dia 17 habrá bailes mañana y noche en el gran Casino del Centro y en los entoldados al efecto, y por la tarde tendrá lugar un gran concierto vocal é instrumental y después de este se dispararán castillos de fuegos artificiales. Finalmente, el dia 18 habrá grandes bailes tarde y noche.”[iv]

Ball de gala al Casino, 1902.

Del 15 al 18 del corriente celebrará su fiesta mayor la villa de Hospitalet de Llobregat. El dia 15 se cantarán los oficios en la iglesia parroquial en honor de Nuestra Señora y el 16 en loor de San Roque, tutelar de la villa. El primero de los dos citados dias se dará función por la noche en el teatro del Casino del Centro, poniéndose en escena «El esclavo de su culpa» y estrenándose la comedia en dos actos «Lo dia del cop», original de don Pablo Sans y Guitart. El dia 16 se darán funciones en el teatro de la Sociedad coral campestre, en el que se ha montado un espacioso entoldado del Casino de la Armonía. En los dias 17 y 18 se verificarán bailes de sociedad en el Casino del Centro y en los entoldados del Ateneo, Sociedad coral campestre y Casino de la Armonía. El dia 17, á las nueve de la noche, se disparará un ramillete de fuegos artificiales. El Ayuntamiento, como lo tiene por costumbre, entregará una limosna á los pobres».[v]

El Casino participava en les festes d’estiu i hivern i en el Carnestoltes. N’organitzava balls, concerts i representacions teatrals, algunes de les quals amb un quadre escènic propi. 

Continuem amb la política. L’any 1888, els presidents del Casino, Antoni Parera, i de l’Harmonía, Josep Vidal, van ser dels signants del “Missatge a la Reina Regent”, redactat amb motiu de la visita de la Reina Mª Cristina va fer a Barcelona per a inaugurar l’Exposició Universal de Barcelona.

Es tractava una moderada afirmació catalanista i una llista de reivindicacions d’autogovern. N’anava recolzat per 2.601 signatures, la primera de les quals era la de l’hospitalenc Pau Sans, president de la Lliga de Catalunya. Per tant, trobem al Casino en les beceroles del catalanisme. N’Antoni Parera, president del Casino, és un dels dos signants de l’Hospitalet. Si és el mateix Antoni Parera dels fundadors, ja hem parlat d’ell, dels més rics i conservadors del poble.

Vaivens polítics

El Casino va continuar lligat al catalanisme conservador, i l’any 1906, tenia molta relació amb la primera associació catalanista de l’Hospitalet, el Foment Autonomista de l’Hospitalet i amb l’Escola Catalana del Dr. Robert, que ja funcionava la primavera de 1907. En relació a aquesta escola va crear una biblioteca. Foment, Escola i biblioteca acabaren tenint la seu al Casino en 1918.

En una època en la que les entitats locals eren les terminals de partits i sindicats, el Casino va esdevenir-ho de la Lliga Regionalista, probablement el partit més important d’aquell temps. Aquesta conjunció fou impulsada per en Just Oliveras, figura clau de la política local del moment. L'entitat canvià de nom i passà a dir-se Centre Autonomista de l’Hospitalet.

L’any 1918, un grup de joves aficionats a l’excursionisme crearen el Grup Excursionista Saltadiç i ho feren com una secció del Casino. Val a dir que en aquells anys, aquestes activitats tenien una càrrega política important. Més tard, l’any 1931, el grup va marxar del Casino per les diferències entre les dues línies ideològiques[vi]. Segons el testimoni de Matilde Marcé, en aquell moment la part més progressista va passar a l'Ateneu de Cultura Popular, hereu de l'Harmonia.


El maig de 1926, el Centre Autonomista va haver de canviar de nom i dir-se Casino del Centro, sociedad cultural, industrial y agrícola. També van modificar els estatuts i van incloure: “Queda terminantemente prohibido hablar de política dentro de la Sociedad”. El president que va haver de fer tot això era Francesc Marcé. Eren els anys de la Dictadura de Primo de Rivera i l’entitat va resistir més de dos anys amb un nom i uns principis contraris a les directrius del Govern militar[vii].

El 8 d’abril de 1931, el president del Casino Joan Elias, envià una carta al Governador per demanar el retorn al nom anterior i un canvi d’estatuts que començava: “El Centro Autonomista de Hospitalet, Sociedad instructiva, industrial y agrícola, tiene por objeto: a) Propagar la autonomía de Cataluña (...)”. Es tractava d’una clara declaració de principis, quatre dies abans de les eleccions municipals, les primeres després de la Dictadura, que tothom sabia que eren un plebiscit sobre el règim polític.

La proclamació de la República, el 14 d’abril, va canviar la situació, i el maig es va acordar canviar de nom l’entitat per Centre Autonomista Republicà de l’Hospitalet.  Sembla que els nous nom i estatuts no es van aprovar fins l’octubre de 1932. El primer objectiu de l’entitat era:

a) Defensar l’Estatut de Catalunya i el règim republicà, procurar el major desvetllament de l’esperit català, per a fer possibles i necessàries les convenients ampliacions de l’esmentat Estatut.”

Extraordinària foto del període republicà. També veiem que el coronament de l'edifici era diferent a l'actual.

Malgrat aquesta adscripció republicana, el dia 22 de juliol de 1936, després de derrotar el cop militar a Catalunya, el Casino fou assaltat (com el Centre Catòlic i el Foment Eulalienc), perquè s’interpretava que la Lliga havia fet costat als militars alçats contra la República. Durant la Guerra Civil, l’edifici va estar sota el control dels sindicats CNT i UGT.

Quan acabà la Guerra, el Casino fou ocupat breument per la Falange i va tornar a canviar de nom: va dir-se Casino Nacional (en castellà). Tot i ser considerada addicta al règim, les autoritats li tenien la recança que provocava tot el que procedia de la Lliga. Segons en Carles Santacana, el nou home fort de l’entitat i que va mantenir els lligams amb el poder polític va ser en Joan Layola[viii].

Programa de la festa major del 1948 del "Casino Nacional", l'actual Casino del Centre. Font: http://celh.cat.5comms.com/sites/default/files/2020-03/6-4_SEGLE%20XX.pdf

Les darreres dècades

Durant la postguerra el Casino va tornar a jugar el paper social i cultural d’espai de relacions de les famílies benestants del poble. Amb una gran diferència, però, que ja no era l'entitat d'un poble, era del barri del Centre. Al seu voltant havien sorgit i sorgien uns altres barris, amb els que no es tenia gens de relació.

L’organització de les festes majors ara era en competència amb l’altra gran entitat del barri del Centre (amb l’apèndix del que després es dirà Sant Josep): el Centre Catòlic. L’envelat del Casino era l’aparador més important de la ciutat i el lloc on es va gestar més d'un matrimoni.

Durant aquesta època, va ser l’entitat més important de la ciutat, la que tenia més socis, 366 en 1947[ix]. Les activitats eren diverses, des de les seccions esportives, destacant el hoquei, el teatre, els jocs de taula, etc. 

Un grup de joves amb inquietuds culturals i tarannà progressista, Alpha 63, van integrar-se al Casino l'any de la seva creació, 1963. Tanmateix, la convivència no fou possible, i van marxar abans d'un any.

Els canvis en els hàbits d’oci i a més de la necessitat de diners van fer que en la dècada de 1970 es dediqués l’espai del Casino a discoteca i bingo. Això va permetre entomar les obres de manteniment de l’edifici, especialment les de la façana lateral, descoberta per l’obertura de la Rambla Marina. També en aquells anys es va permetre que les dones fossin sòcies, com recorda Pilar Firmas, i va tenir el seu darrer canvi de nom, i ara es diu Casino del Centre.

L'any 1992 es van celebrar al Casino les Jornades sobre Associacionisme a l'Hospitalet, organitzades pel Centre d'Estudis de l'Hospitalet.

Segons l’exposició organitzada pel mateix Casino amb motiu del seu 150 aniversari, l’any 1992 l’entitat comptava amb 250 socis i patia una disminució en les seves activitats. La incorporació d’altres associacions, com l’Esbart Dansaire (1992), la Coral Elisard Sala (1994) i la Penya Barcelonista El Repartidor (2003), així com la recuperació de la secció de bàsquet (1999), van revifar el Casino, sota la presidència d'Antoni Riera.

A hores d’ara, el Casino del Centre és una entitat ben arrelada a la ciutat, n’és la més antiga, i, alhora, ben lligada al seu pols actual. És l’escenari de moltes activitats socials i culturals, pròpies i d’altres associacions, com ara els actes de l’Espai de lletres; és un punt de trobada de la gent del barri Centre i de tota la ciutat. 

En Josep Miquel Goyta rep la Creu de Sant Jordi, el juliol de 2023.

Amb motiu del 150 aniversari, el Govern de la Generalitat va concedir al Casino la Creu de Sant Jordi. De ben segur que és un impuls per a 150 anys més de ser un protagonista en la història de l’Hospitalet.

Una altra fita de l'aniversari és la publicació d'un llibre, escrit per Adrià Tur, sobre la història del Casino. Si voleu aprofundir en el tema ja sabeu el que heu de fer.

Portada del llibre editat pel Casino, fet per Adrià Tur
 


[i] Les dades relatives a la seva fundació i desenvolupament procedeixen de 

MARCÉ, Francesc, "El Casino del Centro. Apuntes para su historia”, Boletín de Información Municipal, núm. 75, 3r trimestre 1972, pàg. 9-32  

MARCÉ, Matilde. Casino del Centre: 130 Anys a l'Hospitalet, 2003, inèdit.

MATAS, Pilar i PASTOR, Carmen. “Aproximació a l'associacionisme hospitalenc a finals del segle XIX: els fundadors del "Centro Económico Agrícola Industrial", un grup de poder”, Identitats, núm. 4-5-, Estiu, 1990

TUR, Adrià. 150 anys fent Centre, l'Hospitalet, Casino del Centre, 2023

[ii] AMHL “Governació s. XIX-XX”

[iii] Vegeu  GARCIA, Agustí i SANTACANA, Carles.  Les Festes majors a L'Hospitalet: barris Centre i Sant Josep, l’Hospitalet, Centre d’Estudis de l’Hospitalet, 1999, p. 39-45 https://www.celh.cat/sites/default/files/publicacions/pdf/C2_FESTES_POBLE_TRANSFORMACIO.pdf

[iv] La Dinastía, 13-8-1884, pàg. 5047

[v] Diario de Barcelona, 12-8-1889, pàg. 9978

[vi] RIBAS, Josep. De la UEC al Club Muntanyenc, l'Hospitalet, Centre d'Estudis de l'Hospitalet, 2002, pàg. 22-23 https://www.celh.cat/sites/default/files/publicacions/pdf/C1-EXCURSIONISME-ANTECEDENTS.pdf

[vii] Arxiu del Govern Civil, Caixa 92, Expedient 929. Tota la información fins el 1932 procedeix d’aquesta font.

[viii] SANTACANA, Carles. Victoriosos i derrotats. El franquisme a l'Hospitalet de Llobregat 1939-1951, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1994, pàg. 228-237

[ix] Id, pàg. 236

 

domingo, 1 de agosto de 2021

JAUME ARÚS, L'ALCALDE QUE VA SER A LA PRESÓ PER LLADRE

Jaume Arús i Cuixart va ser un personatge important a l’Hospitalet durant el segle XIX. Ha estat la persona que més vegades va ocupar el càrrec d’alcalde, en cinc ocasions, entre 1833, data de la imposició del règim liberal, i l’actualitat.

El nostre protagonista, Jaume Arús i Cuixart. Font:
AMHL 901 AF 0000048 /a.Autor desconegut/da /d.Just Arús
 

El cognom Arús ens sona a la població de l’Hospitalet per Ca n’Arús, el casalot del barri del Centre que era la casa d’aquesta família, i que ara acull serveis municipals i un jardí, i pel Carrer Rossend Arús.

Rossend Arús era el nebot del nostre protagonista, fill del seu germà Pere, que va fer fortuna com comerciant a Barcelona. En va ser un polític republicà federal catalanista, lliurepensador, literat i maçó de certa importància des de finals de la dècada de 1860 fins la seva mort, l’any 1891.

Rossend Arús. Font: La Ilustració catalana. 15/9/1891, n.º 268, p. 1

En el seu testament deixà la seva casa amb la biblioteca a l’Ajuntament de Barcelona (l’actual Biblioteca Arús) i diners per a construir edificis públics als municipis d’on eren els seus pares. A l’Hospitalet es va construir l’Ajuntament, i per això van posar el seu nom al carrer contigu, i a Das les escoles.

Arús, el “fatxa” (perdó per l’anacronisme) local de la seva època

Doncs, en Jaume Arús i Cuixart, oncle d’en Rossend, era de la tendència política oposada. La primera vegada que Jaume Arús va arribar a l’alcaldia va ser com a conseqüència de la reunió de nou electors, el setembre de 1839.  

El sufragi en aquella època era masculí i censatari, i aleshores votaven els 118 homes més rics. A més era indirecte, i s’escollien uns electors que eren els que escollien l’alcalde. Els Arús formaven part de l’oligarquia local, i un Josep Arús (el seu pare?) havia ocupat l’alcaldia i d’altres càrrecs fins feia poc.

O'Donnell es posa al davant del tropes per fer un cop d'Estat, conegut com "la Vicalvarada", el juliol de 1854, que inicialment va fracassar. Només el suport de les revoltes populars de caire democràtic, com la de Barcelona, va fer que hagués un canvi de règim. Tanmateix, part dels militars de la Revolució del 1854, com el mateix O'Donnell, perquè els canvis no anessin massa lluny, van protagonitzar una reacció violenta el juliol de 1856. Font: La Ilustración, 24-7-1854.

La segona vegada que Jaume Arús va arribar a ser alcalde va ser com a conseqüència de la imposició del Governador Civil, el 14 de setembre de 1856 [i]. En aquell moment s’estava produint la reacció dretana contra el govern del general Espartero, encapçalada pel general O’Donnell. 

Una de les primeres accions del nou govern, després de dissoldre les Corts a trets, va ser destituir els ajuntaments legítims i nomenar d’altres d’afins a la seva ideologia. Hem de recordar que a Barcelona la revolta contra aquesta reacció autoritària va concloure amb uns 500 morts.

Barricada contra la reacció de juliol de 1856 a Madrid. Si voleu veure com va ser la repressió a Barcelona, podeu veure un reportatge de Betevé, clicant aquí.

Tanmateix, va durar poc com a batlle, perquè una altra ordre del Governador el va substituir per en Joan Sanfeliu el 9 de novembre d’aquell any. Arús, però, va tornar a ser-ho el març de l’any següent, en aquest cas, fruit de les eleccions municipals. 

A les eleccions generals, en aquell moment, els electors locals eren 17. Doncs, el 30 d’abril de 1858 una altra ordre del Governador destituïa Arús i acomiadava el secretari Josep Ferrer. 

La sentència de 1858, de la que parlarem més endavant, i la Revolució de Setembre de 1868, van apartar-lo de la política uns anys. 

Al centre, en Jaume Mitjavila, vell militant progressista, amb l'alcalde Pere Norta, també antic militant progressista i líder local del Partit Liberal. Mitjavila i Norta eren rivals polítics d'Arús. Font: AMHL 101 AF 0000647 /a.Autor desconegut/da

El gener del 1874 un cop d’Estat militar acabà amb la I República i el nou govern dissolgué els ajuntaments sortits de les eleccions del 1872. A qui creieu que va imposar com alcalde el Governador? Efectivament, al nostre amic Jaume Arús, batlle per quarta vegada, i la segona en una reacció dretana i antidemocràtica. 

També, una altra vegada, el Governador el va treure del càrrec de seguida, als dos mesos i... el va tornar a imposar el gener del 1875. Segurament perquè el substitut, Pere Norta, era un personatge poc dòcil i no tan conservador. Finalment, Arús va morir mentre era alcalde el maig de 1876 a l’edat de 68 anys.

Arús, el més ric del poble

Aquest pes en la política local, en la tendència més dretana, va molt lligat al seu pes econòmic i social. N’Arús era un dels més rics del poble, un dels membres destacats de l’oligarquia local, amb els Oliveras, Sanfeliu, Parera, Prats, etc.

En un llistat de la contribució per riquesa rústica en la dècada de 1860, Arús n’era el segon major contribuent, molt a prop del primer i molt lluny del tercer (1.776, 1,712 i 720 rals, respectivament). Pel que fa a la riquesa urbana, Arús era el major propietari, amb 12 cases a la Carretera Provincial (actual Prat de la Riba) i una a la Marina i pagava 4.160 rals; el segon tenia 5 cases i pagava 1.792 rals [ii].

Edifici de Ca n'Arús. La part més  a la dreta és una ampliació posterior a la construcció primerenca. No sé si el cos que queda al mig de la foto, amb els tres arcs, és de la construcció inicial o és també un afegit.

Segons la fitxa del PEPPA, Ca n’Arús és un casalot construït al lloc de l’anterior masia, amb aires senyorívols, a mitjan segle XIX. En algunes fonts (i a la llinda de la porta) es concreta la data de 1851. Si aquesta data es confirmés, Ca n’Arús seria la primera casa senyorívola de les famílies riques locals, la primera que més tard tindria una cambra de bany amb sanitaris importats de Gran Bretanya [iii].

Sala noble de Ca n'Arús. La decoració historicista, amb pilars corintis i grotescos, sembla indicar que és del moment de la construcció original, l'any 1851.

En qualsevol cas, tot sembla indicar que fou un encàrrec del nostre protagonista. L’edifici principal, de planta i dos pisos, amb un frontó mixtilini, està flanquejat per dues ampliacions posteriors. Al davant de la façana principal, van fer un petit jardí d’estil francès. L’interior conserva part de la decoració de les sales nobles. Fou adquirida per l’Ajuntament i des de l’any 2007 és accessible per tota la població.

Signatura de Jaume Arús, l'any 1839, mentre era batlle.

L’any 1873 era un dels 25 homes que van endegar el projecte de l’entitat que havia d’agrupar als principals propietaris i més conservadors, el Centro Económico Agrícola Industrial. Se’n van fer 72 participacions, i Arús era dels 13 que en tenien 4. Aquesta entitat és la que avui coneixem com Casino del Centre.

Arús, a la presó per lladre

Doncs, en Jaume Arús i Cuixart, el més ric del poble, el líder conservador, va ser a la presó per lladre. I no per temes de corrupció política o afers relacionats amb els comptes municipals, un tema molt complicat i que va generar problemes a més d’un equip de govern en aquells anys. Arús va ser condemnat per robar pedres.

Font: Biblioteca Arús "Arús IV/C1-53"

Els fets van ocórrer vers 1853, quan Teresa Fernández, una senyora que era vídua i vivia a Esplugues, va denunciar a Francesc Tubau (jornaler, casat amb un fill, de 35 anys el 1858) per agafar quatre carros de pedra de la tanca d’una peça de terra de la seva propietat [iv]. En Tubau va declarar que ho havia fet per ordre d’Arús (propietari, casat amb dos fills, de 50 anys), del que era mosso, és a dir, assalariat fix.

Tot el procés judicial es va allargar fins el maig del 1858. Recordem que pel mig Arús ha estat nomenat alcalde per ordre del Governador el setembre de 1856 i destituït dos mesos després. També havia estat escollit alcalde després de les eleccions municipals de 1858, en les que participava l’oligarquia local, el que mostra el seu ascendent dins d’aquest grup.

Crida l’atenció la seva destitució, pocs dies abans de ser dictada la sentència definitiva a un mes de presó, com si el Governador la conegués i volgués evitar la vergonya de fer-se pública una condemna a un alcalde (dels seus) en exercici. I per què també fou destituït el secretari de l’Ajuntament? Per cert, en Tubau fou absolt.


El fet és que, com hem vist, Arús desaparegué de la política local i no tornà a aparèixer fins la reacció del gener del 1874. Quan s'ha d’escollir el líder de l’Ajuntament del règim sorgit del cop militar que ha acabat amb la República apareix el seu nom.

Evidentment, l’incident del robatori de les pedres no havia estat oblidat. Quan la secció local de l’Associació Internacional dels Treballadors va escriure al Consell Federal d’aquest sindicat, el 18 de febrer, per informar de la situació va dir:  

“El Ayuntamiento que disolvió la fuerza bruta lo componían 8 socialistas y 3 colonos. Ahora se compone de un alcalde que ha estado en presidio por ladrón y de otros por el mismo estilo.” [v]

Gràcies a aquest comentari sabem que poc o molt, Arús va complir la sentència i va arribar a ser a la presó algun temps. Això no va ser obstacle perquè continués tenint un paper important a la ciutat i perquè tornés a ser nomenat alcalde el 1874. Com ja hem dit, Arús va morir el maig del 1876 mentre ocupava l’alcaldia. Crec que és l’únic cas a la nostra ciutat.  

La Vila Vella en 1875. Un dels dibuixos de Valentí Julià. Font: https://www.celh.cat/sites/default/files/publicacions/pdf/PLAAPLA.PDF

En conclusió, el personatge local més rellevant des del punt de vista social i econòmic del seu moment i un dels més importants des del punt de vista polític va ser a la presó per ordenar-li a un subordinat que robés unes pedres d’una tanca. Tot plegat força ridícul i miserable.



[i] Totes els nomenaments i cessaments d’alcalde poden consultar-se als llibres d’actes del Ple Municipal que són en línia https://portalimatges.l-h.cat/fotoweb/archives/5005-Documents-textuals/?2=Actes%20del%20ple#

[ii] MATAS, Pilar i PASTOR, Carmen. “Aproximació a l'associacionisme hospitalenc a finals del segle XIX: els fundadors del "Centro Económico Agrícola Industrial", un grup de poder”, Identitats, núm. 4-5-, Estiu, 1990

[iii] MASCARELL, Mireia. L’Hospitalet de Llobregat. Recull gràfic 1895-1965, El Papiol, Efadós, 2003, pàg. 367-370

[iv] La informació del procés judicial procedeix de Causa criminal, sobre robo, instruïda en el Juzgado de primera instancia de San Felio de Llobregat, contra don Jaime Arús y Cuxart, vecino del pueblo del Hospitalet, Biblioteca Arús, Arús IV-C1/53

[v] AIT-FRE, Actas de los Consejos y Comisión Federal de la Región Española, 1870-1874, Barcelona, 1969, vol II, pàg. 308