domingo, 12 de abril de 2015

Una petita història de Collblanc-Torrassa (I)



1-     Abans del s. XVIII

El topònim Terrers Blancs (o Terrarios Albos) és conegut en el s. X. Està relacionat amb Pedras Albas (Pedralbes) i Riera Blanca. Es deu al tipus de roques que hi ha per la zona, calcàries, de color blanquinós. El mot Collblanc està documentat en el s. XIV.
El Barcelonès en el segle X. Mapa extret de www.pladebarcelons.wordpress.com.


Aquesta zona del nostre terme va estar tradicionalment poc poblada. L’agricultura de secà, camps de conreu de vinya majoritàriament, permetia una explotació de la terra extensiva i poc rendible, fins que al s. XVIII es van produir canvis en l’economia local, a l'escalf dels canvis generals de Catalunya, que van provocar majors rendiments agraris i beneficis pels propietaris de les terres. Aquestes transformacions molt aviat es van reflectir en el paisatge, per exemple amb la construcció de grans cases per part d’aquests terratinents.



2-     La Torrassa

“La Torrassa”, que dóna nom al carrer i al barri és un antic mas amb torre de guaita. El seu origen remot és una fortificació del s. XII (la data és incerta), coneguda com castell o torre de Bellvís
Fragment de la paret de La Torrassa que pot correspondre a l'antic Castell de Bellvís.
Posteriorment es va reforçar el seu caràcter defensiu, el que ens recorda que durant els segles XVI i XVII les costes catalanes i de la resta de l’Espanya mediterrània eren atacades amb freqüència per pirates berberiscos.

Durant els segle XVIII va esdevenir un mas de certa importància i va entrar a formar part del patrimoni del famós Baró de Maldà, autor del Calaix de sastre i principal propietari de terres de l’Hospitalet en el trencant dels segles XVIII i XIX. Era coneguda popularment com “Torrassa”, pel fet de tenir una torre, o “torre llampada”, perquè l’esmentada torre va patir la descàrrega d’un llamp.




3-     L'hostal de Collblanc

Tocant a la frontera municipal amb Sants, l'Ajuntament de l’Hospitalet va rebre en donació el 1727 un hostal, que també feia de botiga i fleca, i que encara que no es pot assegurar, sembla que estava en la cantonada de la carretera i l'actual carrer Progrés, aleshores, la cruïlla dels camins d'Esplugues i la Travessera. Al seu costat es van anar alineant alguns altres edificis, protagonitzant el pas de carretera a carrer.



4-     La carretera de Collblanc

La carretera fou construïda en la dècada de 1760 aprofitant, al seu pas per l’Hospitalet, el traçat de l’antic camí de Barcelona a Esplugues. Era la carretera de Madrid a Barcelona que va manar construir Carles III. Durant el segle XVIII discorria entre camps de cereals i vinyes, masies i casalots, entre els que destaquen les vil·les neoclàssiques incomprensiblement ignorades per estudiosos i institucions: la Pubilla Casas i Can Rigalt. També és molt interessant Ca n’Oliveres (ja a Esplugues) i ho era fins la seva desaparició Cal Capellà (a Pubilla Casas).
Fragment del plànol del Pla de Barcelona de Cerdà, de 1861


Als edificis esmentats, s'uní la Torre Barrina, construida el 1867, una residència d'estiueig, amb uns jardins molt extensos.De la mateixa època és la Casa Vidal i Ribas, al Parc de Can Vidalet (Esplugues), actual seu de l’Escola Oficial d’Idiomes.



5-     Collblanc, suburbi de Sants: indústries i cases

El 1825 s'instal·là una indústria química a la carretera de Collblanc, aprofitant que era un paratge ben comunicat amb Sants i poc poblat. El 1838 se li afegí una altra. En 1845 hi havia una manufactura tèxtil. Vers el 1876 es construí una canalització d'aigua que arribava a la carretera, el que va permetre la instal·lació de fàbriques diverses, com ara tres bòbiles el 1889, el Fum d'estampa (un fàbrica de tints, 1901) i Rosich (una fàbrica d’hules, 1902).
Esquema de les infraestructures de la SGAB de començaments del segle XX. Hi és la conducció que travessava Pubilla Casas i arribava al dipòsit de Collblanc.
A mitjans del segle XIX ja hi havia vint-i-dues cases a la carretera, en les que vivien setanta cinc famílies! Aquesta altíssima ocupació de les cases és un fenomen habitual quan existeixen processos d'immigració, siguin els immigrants de Catalunya -com en aquest cas- de la resta d'Espanya o de l'estranger. El 1900 ja hi havia una cincuentena d'habitatges en els quals residien tres-centes persones. La mostra de que Collblanc era llavors un apèndix de Sants la tenim en que tocant a la carretera es construí el cementiri d'aquella localitat, el 1878. A partir del 1896 s'inicià la urbanització dels terrenys situats al sud de la carretera i s'aturà el creixement urbanístic al llarg d'ella. 
Plànol de 1888.
Entre el 1870 i el 1900 existien una dotzena de cases disperses al llarg del camí de la Riera Blanca. El 1914 es construí el transformador d’electricitat de l’empresa “Riegos y Fuerzas del Ebro, S.A.” que era el final de les línies d’alta tensió que travessaven el Samontà hospitalenc. En aquesta central es transformava l’electricitat de 110.000 a 25.000 volts, i des d’ella es subministrava a bona part de Barcelona.




En 1895 Esteve Creus i Frederic Bessacier proposaren urbanitzar els carrers Creus (més tard, Llobregat) i Fondevila (Progrés) i Besa, al sud de la carretera de Collblanc, i perpendiculars a aquesta. El 1898 foren Silvestre Pujós i Francesca Costa els que obriren carrers per sota de la carretera. Però en 1902 també s'inicià la urbanització de l'altre extrem del turó, la Torrassa, i aviat es va veure que l'alineament dels dos nous vials no eren adequats al futur creixement de la zona, i, per tant, van patir un gir d'uns quants graus, que encara és visible en l'inici del carrer Progrés. És a dir, en el desenvolupament inicial de Collblanc ja es deixava sentir la influència de la Torrassa. 
La Carretera de Collblanc a començaments del segle XX.
El 1902 Climent Mas, Pere i Manuel Romaní, com a propietaris d'una part dels terrenys del que desprès seria la Torrassa, van començar a urbanitzar-los. Com era normal aleshores, en un dels nous carrers van proposar el seu cognom (el carrer Romaní és l'actual Dr. Martí i Julià). El carrer Mas s'iniciava en el punt estratègic on es creuaven el Torrent Gornal i el camí que anava cap a Collblanc, el camí de Vallparda. El seu perfil, com el dels carrers paral·lels, mostra el relleu del turó de la Torrassa, amb els forts pendents cap el Torrent Gornal i la Riera Blanca. El primer tram que fou obert, però, fou el que hi ha a la part més alta del turó de la Torrassa, entre els llocs on després es traçaren els carrers Orient i Progrés. De mica en mica, s’allargà cap als dos extrems.

El carrer Dr. Martí i Julià es va anomenar originàriament "Romanins", fent referència al cognom dels germans propietaris dels terrenys i promotors de la urbanització. Si observem el traçat del vial observarem certes irregularitats que obeeixen a que aquest carrer, com la resta del barri es va urbanitzar per tongades. La longitud de l’original carrer Romanins, el del 1902, era molt curta; només s’estenia entre els actuals carrers Holanda i Ronda de la Torrassa. Amb posterioritat s’obrí la major part del carrer, fins Goya, el 1905. Això explica el seu estrany encreuament amb Holanda, al qual es va generar gairebé una placeta. Per cert, l’acabament del carrer a l’alçada de Goya potser que tingui a veure amb la creació d’una altra placeta, en aquest cas de debò, la Plaça dels Pirineus. Tornant a Martí i Julià, hem de dir que el 1907 s’allargà fins la Ronda de la via.

La Plaça Espanyola fou ja dissenyada en el inicial projecte d’aquesta part del barri, del 1902. La iniciativa fou dels propietaris de les terres, i l’autor, l’arquitecte municipal Domingo Boada Piera. L’especulació amb aquests terrenys no fou inicialment molt forta, perquè la demanda de vivenda no es va accentuar fins l’onada immigratòria de la dècada del 1920. Això va permetre la creació d’aquest espai públic d’uns 2.500 m2 en el lloc més alt del turó, a uns 45 m. d’altitud.
La Plaça Espanyola vers 1930.


L'any 1904 alguns d'aquests propietaris de terres que havien promogut la urbanització del barri es van dirigir a l'Ajuntament per tal de que es fes càrrec del manteniment d'una font que ells construirien a la plaça. Finalment van arribar a un acord amb el consistori, i la font s'inaugurà l'any següent. Des d'aleshores roman al bell mig de la plaça. Poc després de la font s'aixecaren els primers edificis, i el 1916 es va empedrar per primera vegada. Per tant, el 1902 fou l'any de la concepció de la plaça, però el de la seva realització de facto fou el 1905.
El 1907, es va aprovar la petició d'urbanitzar la finca de Joan Torns, entre el camí de la Vallparda i el Torrent Gornal. S’urbanitzà així el rectangle comprès entre els carrers abans esmentats i Torns i Pujós (amb els carrers Vinyeta, Albiol, Canalejas i Machado), per a la instal·lació de escombriaires, és a dir, persones que recollien les escombraries de Barcelona per a la criança de porcs. Malgrat el debat provocat pels problemes de salut pública que aquesta activitat produïa, aquest nucli d'escombriaires -hi havien molts més a la ciutat- va existir fins ben entrat el segle XX. Algunes de les seves casetes de planta baixa han sobreviscut fins l’actualitat. Aquesta fou l’última urbanització de la primera tongada a Collblanc-Torrassa. S’aturaren perquè la oferta de sol edificable havia superat la demanda de vivendes.

7- Els passadissos
El 1906 es van construir al carrer Mas i al proper carrer París els primers "passadissos" del barri i de tota la ciutat. Aquesta tipologia constructiva va sorgir quan en comptes d'ocupar un solar amb la construcció d'un edifici amb façana al carrer i una o més plantes, es traçava un passadís, que donava el nom al tipus constructiu, pel centre de les parcel·les (les quals solien ser de cinc metres d'amplada i trenta de profunditat) i es disposaven diversos habitacles, d'uns vint-i-cinc metres quadrats, al seu voltant, amb la seva façana donant al passadís.
Passadissos als carrers Llançà i Montseny
Els habitatges, de planta baixa, estaven construïts amb materials barats de baixa qualitat. Evidentment, els passadissos foren l'habitatge dels jornalers, dels més pobres, la majoria dels quals eren els immigrants de Catalunya i fora de Catalunya (País Valencià, Almeria i Múrcia majoritàriament) que estaven arribant a l'àrea metropolitana de Barcelona. Collblanc-Torrassa s'estava convertint en un suburbi per a la residència dels obrers que formaven la reserva de mà d'obra que el capitalisme en expansió necessitava.
Avui queden pocs passadissos a la ciutat, i els que queden han estat millorats i dignificats considerablement (vegeu l'exemple de les Cases d'en Borràs). Quan es van deixar de construir, vers 1925, una mica més d'un terç dels habitatges del barri pertanyien a aquesta tipologia. La major part dels passadissos de l'Hospitalet eren a Collblanc-Torrassa, encara que n'hi havien a d'altres barris.
Si voleu llegir la segona part de la història, cliqueu aquí.

No hay comentarios:

Publicar un comentario