miércoles, 7 de diciembre de 2022

ORGULLOSO DE SER DE L'HOSPITALET

En julio de 2019 escribía un artículo para el diario digital La Estrella que comenzaba así:

“Siempre he pensado que no he de estar orgulloso de algo que tengo o soy por causas ajenas a mis esfuerzos. Si he tenido la suerte de nacer en l’Hospitalet, en el seno de mi familia, etc... no debería manifestar mi orgullo por todo ello: no es mérito mío.

Sin embargo, comienzo a sentir la necesidad de manifestar tal orgullo cuando, desde el clasismo, alguien puede referirse a mi ciudad y a sus habitantes de forma despectiva. La burguesía siempre ha despreciado a la clase obrera, como la nobleza despreciaba a los villanos, de tal forma que hoy todavía nobleza y villano tienen significados bien ilustrativos.” 

Más adelante, seguía así:

“Por eso, cuando desde la derechita, la derecha o la derechona nos dicen que no son ni feministas ni machistas o que también hay que celebrar el orgullo heterosexual, hay que recordarles que a los hombres no nos matan por ser hombres, ni a los heterosexuales nos persiguen por serlo.

Las tres derechas ya lo saben y dicen esas cosas para provocar, porque viven de la provocación y de la bronca mediática en los muchísimos e importantísimos medios que les apoyan. El objetivo es perpetuar la desigualdad y la discriminación, y eso no lo podemos permitir desde nuestro orgullo de clase obrera.”

En estos momentos, primera semana de diciembre de 2022, l’Hospitalet es objeto de una campaña mediática, o más bien es utilizada para una campaña mediática, protagonizada por bots de extrema derecha, con contenidos racistas y clasistas.

Básicamente, se afirma que hay mucha delincuencia e inseguridad y que esta situación se debe a la inmigración extranjera. Los conflictos provocados en torno al cantante Morad y la derrota futbolística de la selección española frente a la marroquí ponen el énfasis en las personas de origen magrebí. 

Ya hemos sufrido antes ese estigma. Los murcianos de la Torrassa eran el espantajo hace cien años y los poligoneros o las chonis en las últimas décadas.

Carles Santacana, actualmente Director del Departament d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona y ex-presidente del Centre d'Estudis de l'Hospitalet, ya escribía sobre este tema el año 2001, a raiz de la aparición pública del "Yoyas".

Frente a quienes nos desprecian por ser pobres, nos consideran chusma, nos envuelven en delincuencia y nos dicen como aquella diputada pepera de rancia estirpe caciquil “que se jodan”, hoy más que nunca hay que sentir orgullo de ser de l’Hospitalet.

Porque la gente de nuestra ciudad ha luchado por todas las causas justas en los últimos siglos junto a la de Barcelona y las otras ciudades próximas. Hemos sido pioneros/as en el asociacionismo obrero, cooperativista, coral y de jubilados y pensionistas; hemos sido escenario del antifranquismo, de luchas vecinales y feministas.

Porque en Can Serra se dieron los primeros pasos de la lucha que acabó con la mili. Porque en Bellvitge empezó la movilización contra los abusos en el recibo del agua. Porque en diversos barrios se forjó un modelo de esplais que hoy es imitado en muchos países. Porque algunas de las mejores experiencias pedagógicas de la actualidad han surgido en nuestras aulas.

Y todo eso, en un contexto de inmigración constante, en el que los nuevos habitantes de la ciudad se sumaban a las luchas y a las creaciones. Y también en un contexto de problemas sociales, entre los que siempre estaba la delincuencia, como en todas partes.

Por todo ello, siento orgullo de mi ciudad, obrera y mestiza, porque su gente ha mejorado la vida de todos/as, incluso la de quienes ahora la utilizan y se burlan de ella. Porque a Justa Goicoechea y a Mercè Olivares las sucederán Karla o Ashley y a Quico Sabaté y a Mateo Revilla (al que despedimos hace poco) les sucederán Marc o Mohamed.

 

martes, 15 de noviembre de 2022

ELS MOTINS CONTRA LES QUINTES DE 1872 (150 ANIVERSARI)

Les quintes 

Les quintes era el sistema de reclutament de soldats que existia durant el segle XIX i part del XX. Consistia en un sorteig dels nois (els mossos) que tenien una edat i no tenien uns impediments. A qui li tocava havia d'anar a l'exèrcit, però si pagaves una quantitat de diners, et lliuraves. Conclusió, "pringaven" el pobres.

El rebuig de la classe treballadora a les quintes fou constant, i es van produir nombrosos actes de protesta arreu del país, especialment els motins de 1845 i 1870. Podem dir que l'eliminació de les quintes i els consums era una reivindicació recurrent dels diferents grups de la classe baixa. 

Un dels principals combats del motí de 1870 fou a la porta de La España Industrial de Sants. Font: La Campana de Gràcia, 22/5/1870, p. 1

Malgrat la derrota del motí del 1870, l’odi a les quintes (i als consums, els també odiats impostos indirectes als productes de primera necessitat) no va desaparèixer. A més a més, el context polític i social del Sexenni Democràtic afavoria l’organització i la mobilització de la classe treballadora. 

Cal fer esment del motí que va haver a Barcelona contra la restitució dels consums. Des del dia 28 de gener de 1872 hi havia mobilitzacions davant els burots i l’ajuntament. El dia 29 “se han aumentado algo los grupos con gentes que afluyen de Sans, Hostafranchs, Gracia y demás pueblos cercanos” [1]. Finalment, el 30 es van cremar alguns burots i una manifestació a la Plaça de Sant Jaume va ser dissolta a trets per l’exèrcit, amb el resultat de dos morts [2].

Font: La Ilustración Española y Americana, 16/2/1872, p.1

És a dir, a Barcelona, a la derrota de la revolta contra les quintes d'abril de 1870 es va afegir la de gener de 1872 de la revolta contra els consums. Això potser va influir en que les mobilitzacions de novembre i desembre de 1872 no hi fossin tan massives.

Els motins del 1872

La guerra continuava a Cuba des del 1868 i l'abril de 1872 s'havia produït un aixecament de les forces carlines, especialment a Euskal Herria i el nord de Catalunya. Doncs, en aquest context, el govern decretà una quinta de 40.000 homes, tot i que governaven partits que havien manifestat la intenció d'abolir-les.

Manifestació republicana federal a Barcelona. Font: La Ilustración Republicana Federal, 20/11/1871

A tota Espanya van haver des de manifestacions pacífiques fins a motins. A la premsa, he trobat mobilitzacions des de mitjan octubre a Alacant, Almería, Baza, Béjar, Burgos, Ferrol, Fuente Maestre, Huesca, Loja, Madrid, Maó, Murcia, Paterna, Peñaranda, Puerto de Santa María, Salamanca, Santisteban del Puerto, Segovia, Sevilla, Teruel, València, Valladolid i Zaragoza [3].

A Barcelona, van haver uns aldarulls el 19 i 20 de novembre amb sengles manifestacions d’estudiants contra les quintes. Les forces militars desplegades es van enfrontar contra ells a la “nova” Plaça de la Universitat i a les Rambles i van ocupar el "nou" edifici de la universitat, on es feien classes des de l'any anterior. Un contingent de soldats també va entrar a Gràcia, epicentre del motí de 1870 [4].

Alhora, als teatres de Madrid i Barcelona s’interpretava amb èxit les obres ¡No más quintas! [5] i Catalans, fora quintas! [6] Entre 1869 i 1872 es van estrenar cinc peces teatrals contràries a les quintes.

Darrere de la majoria d'aquestes mobilitzacions hi havia les diferents forces republicanes. L'ambient en els dies immediatament anteriors als sorteigs és descrit així:

 "En Granada, como en Barcelona y en Alicante, se ha mandado reconcentrar toda la Guardia civil y carabineros de la provincia; el lema escrito en su bandera por los quintos de aquella capital no puede ser mas tranquilizador: «La sangre se redime con sangre.»

La oficialidad de la guarnición de Málaga, Sevilla, Cádiz y Córdoba duerme todas las noches en los cuarteles, mientras los mozos sorteados recorren las calles cantando al son de bandurrias y guitarras:
No iré yo al rio,
no iré yo al mar"[7]

De mica en mica, les mobilitzacions passaren a ser motins quan arribaren els dies del sorteig. Vers el dia 20 de novembre n'hi va haver un a Paterna i vers el 22 a Alcoi i Arcos de la Frontera [8]. Les revoltes es van estendre per diverses comarques, especialment per l’Empordà i el camp de Múrcia. 

Segons la premsa d'esquerres van haver aldarulls importants a moltes poblacions; segons la premsa conservadora i afí al govern les pertorbacions de l'ordre van ser mínimes. La Campana de Gràcia afirmava que van haver motins a 28 de les 49 províncies espanyoles [9].

"Sucesos de Murcia. Toma del Ayuntamiento y del gobierno civil por los insurrectos". Font: La Ilustración española y americana, 8/12/1872, p. 4

En molts casos, els revoltats organitzaven una "partida" i anaven de poble en poble. De partides de republicans federals van haver diverses a tota Espanya. Pels encontorns de Barcelona (Rubí, Martorell i Sant Quirze del Vallès) van actuar algunes entre mitjan octubre i mitjan desembre ser la que va liderar Joan Martí, el Xic de la Barraqueta, que va actuar entre mitjan octubre i mitjan desembre per les comarques al voltant de Barcelona [10]. 

El motí a l'Hospitalet
 
L'Hospitalet l'any 1872 tenia uns 3.400 habitants. Un terç de la població era de jornalers del camp i un altre terç era d'arrendataris. Del terç restant, la majoria n'eren artesans i obrers. Només uns pocs eren rics. Les eleccions, amb sufragi universal masculí, les guanyaven els republicans, malgrat que bona part de la classe treballadora era a les quatre associacions que optaren per l'anarquisme.
 
La situació social i política hi era agitada, com sempre. El gener, l'Ajuntament demanà ajuda al Governador Civil per a poder cobrar les contribucions. El febrer,  una carta en la direcció contrària retreia que a l'Hospitalet hi havien...
"...sociedades políticas sin autorizacion alguna y que á la vez son centro donde se proclaman maximas e ideas que tienden á subvertir la pública tranquilidad" [11].

El maig, es declara l'Estat de Guerra arran de la insurrecció carlina, i es tanquen "casinos, liceos y establecimientos de este género". Quines eren les societats polítiques subversives? Segurament es referia a les associacions obreres, obertament revolucionàries. De casinos o liceos, sabem que existia L'Harmonia, de caire republicà. 

Aquell mes de maig arribà la notificació d'un mort a l'altra guerra, la de Cuba; es tractava de Maurici Gatell Montanet. L'octubre, es rebé una altra carta amb contingut semblant, referida a Joan Tubau Collet, encara que no sabem, en aquest cas, de quina guerra es tractava. El desembre, el pare de Josep Mons Camprubí rebia una quantitat de diners amb motiu de la mort del seu fill a Cuba.

Aquella primavera també van tornar els incendis provocats de camps i pallers, una vella tàctica de protesta social. Tot plegat va provocar que s'organitzés el sometent local, i que s'en posés al capdavant, com a caporal, al líder de les forces conservadores locals, en Jaume Arús.

L’Ajuntament, amb majoria republicana, continuava fent els repartiments per tal d’obtenir els diners per comprar els substituts. El consistori, a contracor, va intentar fer el sorteig el 24 de novembre, però fou impedit per un motí, i no va poder portar-se a terme fins al 10 de desembre a l’empara de la presència d’un destacament de soldats. 
 
Aquest episodi el coneixem gràcies a diversos documents. Per una banda l'anotació en el llibre d'actes del ple municipal, del 24 de novembre, que diu:
 "Reintegro álas dos actas que faltan con motivo del motín popular que hubo el día vinte y cuatro de Noviembre en el acto de declaracion de Soldados las cuales el pueblo las rompió." [12]
També tenim una carta del Governador de la província a l'alcalde en resposta a la comunicació prèvia de que no s'havia pogut fer el sorteig:
"En vista de cuanto V. me manifiesta en su comunicacion de hoy, le prevengo que el 10 del corriente proceda este Ayuntamiento á hacer la declaracion de soldados con entera sugeccion á la ley de quintas, y si volvieran á repetirse los tumultos para impedir dichas operaciones, dispondrá V. la inmediata detencion de los culpables (...).

Al propio tiempo doy las órdenes necesarias para que alguna fuerza del Egército vaya á ese pueblo en el referido dia para mantener el orden."

Acta del Ple municipal del 6 de desembre en la que es comunica la carta del Governador Civil i es reprodueix el contingut. Font: Arxiu Municipal de l'Hospitalet.

El 12 de desembre, el Govern provincial imposà una multa de 50 ptes. a l’Ajuntament de l'Hospitalet per no haver presentat encara a la caixa de reclutes el resultat del sorteig. Poc després li retirà la sanció "en vista de las gestiones practicadas para la redención del cupo", encara que li van posar una data límit per solucionar el tema, el 23 de desembre. 

La institució municipal, doncs, s’implicà a fons en la redempció dels seus mossos; és a dir, es recaptaven diners per a contractar substituts dels joves als que els havia tocat anar a l'exèrcit.
 
Per recaptar els diners es feien "repartiments" entre tota la població, segons la riquesa, però els recursos plantejats pels més rics del poble (Parera, Arús, Oliveras...) i el fet que s’hagués de solucionar el tema a posteriori del sorteig indica que la solidaritat entre els habitants de la localitat era més forçada que voluntària.
 
La reacció conservadora del 1874 imposà les quintes i ja no van haver més motins específics contra "la contribució de sang", fins la Setmana Tràgica (1909).
 
[1] La Época. 30/1/1872, p. 3
[2] Crónica de Cataluña. 29/1/1872, p.3; La Ilustración española y americana. 16/2/1872, p. 10
[3]  La Igualdad, 10/11/1872, p. 2; Id., 22/11/1872, p. 3, El Pensamiento Español, 7/11/1872, p. 4; Id., 22/11/1872, p. 2.; El Imparcial, 25/11/1872, p. 1;...
[4] La Esperanza. 22/11/1872, p. 2; Crónica de Cataluña, 21/11/1872, p. 2
[5] Diario oficial de avisos de Madrid, 21/11/1872, p. 4
[6] La Independencia, 16/11/1872, p. 2
[7] La Regeneración, 21/11/1872, p. 3
[8] El Pensamiento Español, 22/11/1872, p. 4; Id., 23/11/1872, p. 4
[9] La Campana de Gràcia, 8/12/1872, p.4
[10] BERGES, Magda. La lucha contra las quintas y el republicanismo: pueblo, republicanos y cultura insurreccional (1866-1896), 2015
[11] Totes le informacions, si no es diu el contrari, és AMH "Correspondència 1870-1872".
[12] https://portalimatges.l-h.cat/fotoweb/archives/5005-Documents-textuals/

 


sábado, 29 de octubre de 2022

LES PARRÒQUIES DE L'HOSPITALET I L'ANTIFRANQUISME

El primer que hem de destacar és la gran importància que tenien les parròquies vers 1970. En ple franquisme, Espanya era un Estat confessional, catòlic és clar, i l’Església gaudia d’una situació econòmica, política i jurídica privilegiada. El seu poder i la seva influència només eren superats per l’Estat mateix.

El gruix de l’Església s’havia mostrat partidari del bàndol franquista des de l’any 1936 i un puntal del regim dictatorial i assassí que n’imposà. L’anticlericalisme de bona part de les classes treballadores havia impulsat la mort de moltes persones religioses durant els primers mesos de la Guerra.

En segon lloc, hem de recordar que la major part de la població de l’Hospitalet acabava d’arribar-hi i es trobava amb poques xarxes de suport social i amb prou feines coneixien alguns/es veïns/es i paisans/es.

En Jaume Botey és un dels màxims exemples de la gent de l'Església que es va comprometre amb la classe treballadora.

Doncs, en la dècada de 1970 ens trobem amb un personal religiós a la majoria de les parròquies de l’Hospitalet que es va posar del costat dels moviments socials i va col·laborar amb els grups polítics d’esquerres, clandestins, és clar. Insisteixo, uns 35 anys ençà s’estaven matant!

Què havia passat? Entre els diversos factors que expliquen aquesta confluència trobem el gir de l’Església al Concili Vaticà II (1962-1965) i el gir del Partit Comunista, el més important de l’oposició antifranquista, amb la Política de Reconciliació Nacional (1956).

Cristians i militants antifranquistes es van trobar a les lluites obreres a les fàbriques i més tard als barris. A molts barris, més que trobar-se es van buscar. 

Butlletí del Centre Social de la Florida del maig del 1974.

Per fer el repàs a les parròquies de l’Hospitalet durant aquells anys la font principal és l’article d’en Jaume Botey als Quaderns d’Estudi del Centre d’Estudis de l’Hospitalet (per a llegir-lo, cliqueu aquí). En Jaume era historiador i, com veurem, actor principal d’aquesta història.

Al districte I, mentre al Centre, el rector era dels tradicionals, a la parròquia de Sant Josep, creada el 1961, hi arribà en Leandre Gassó, recentment traspassat. En Gassó mereix un article ell sol. Només recordar que la seva parròquia va ser el lloc de reunió (no n’hi havia d’altres) dels grups polítics i sindicats clandestins i de la naixent associació de veïns, el lloc de refugi dels afectats per les inundacions de 1971 i, més recentment, de les tancades d’immigrants sense papers de 2001 i 2005, etc...

Potser cal destacar l’assemblea de Comissions Obreres (CC.OO.) de Catalunya del 17 de juny de 1976, preparatòria de la de CC.OO. de tota Espanya, celebrada en la parròquia de Sant Medir, a Sants, un mes després.

A Sanfeliu, el rector de la parròquia, Mariano Roncalés, fou el motor de les primeres associacions del barri, ja des de finals de la dècada de 1960. A Sanfeliu també hi era una comunitat de religioses de la Caritat de Sta. Anna, que portaven a terme una tasca assistencial important.

Al districte II també trobem també una situació amb una parròquia més tradicional, la de la Mare de Déu dels Desemparats a la Torrassa, i una altra més compromesa amb l’antifranquisme, la de Sant Ramon, a les que es va afegir a partir de 1975 la de Sant Albert Magne a Collblanc.

Els capellans que es van manifestar contra la tortura l'any 1966 es dirigeixen a la Via Laietana, on era la comisaria de policia.

A Sant Ramon, hi fou decisiva la presència del rector Josep Breu, que, per exemple, ja havia estat a la manifestació de capellans del maig del 1966 i era molt vinculat a la Joventut Obrera Catòlica.  A Sant Ramon es va donar un impuls i un gir a l’escola d’adults existent des del 1975, es va acollir i ajudar l’associació de veïns i el Cine-Club Buñuel, etc. La primera coordinadora de les AVV de l'Hospitalet es reunia als locals d'aquesta parròquia.

A Santa Eulàlia i Granvia Sud, les dues parròquies, Sant Isidre Llaurador i Santa Eulàlia de Provençana, donaven aixopluc i feien costat als moviments socials, com les associacions de veïns, Dones Democràtiques, CC.OO., etc. A la de Sant Isidre n'era el rector Joan Bonet i a partir de 1976 Joan Carrera.

A la parròquia de Santa Eulàlia, Jaume Medina obrí la parròquia a la societat organitzada a partir de 1968. Només cap recordar que una de les principals detencions de les incipients CC.OO. de l’Hospitalet es va fer l’abril de 1968 en sortir de les dependències parroquials on preparaven les accions del 1er de maig. Hem de recordar que la policia no podia entrar en les esglésies i havia d’esperar les sortides dels activistes. Més tard ja no respectaran ni això.

Les i els detinguts en sortir de la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana l'any 1968 són a Madrid per a ser jutjats al TOP.


Aquestes parròquies també intervenien als nuclis de població que hi havia per sota de la Granvia. En l’organització dels barraquistes de la Bomba en fou decisiva la parròquia de la Mare de Déu del Port, de Barcelona. Aquesta història la vaig explicar en un altre article que podeu llegir aquí.

Butlletí de la Cooperativa d'Habitatges de la Bomba (1968)

A barracots que servien d’església i centre social de la Bomba o Can Pi, capellans com Manel Rius o treballadores socials com Francesca Vintró van fer una tasca imprescindible en la cohesió social i l’organització de lluites que van millorar la vida d’aquests nuclis tan vulnerables.

Font: Destino, 19-8-1967

A la Florida, la parròquia de la Mare de Déu de la Llum va tenir una enorme influència en aquells anys, especialment amb la creació del Centre Social per part de Càritas. La treballadora social, Paquita Fontboté, fou decisiva perquè aquella entitat tingués el paper reivindicatiu i lluitador que el rector no veia amb bons ulls. La importància i l'impacte del Centre Social al barri va ser molt gran. L’arribada de José Murillo com coadjutor l’any 1969, també ajudà als moviments socials. 

La porta del Centre Social, l'any 1972. El centre feia d'esplai, associació de veïns, hotel d'entitats, etc...

A la parròquia de Santa Gemma, a Pubilla Casas, s’hi van aplegar una colla de capellans dels anomenats obrers, que renunciaven a la paga i la casa que rebien del bisbat i es guanyaven la vida treballant. Ells (Perico, Arturo, etc) i la treballadora social Mercè Ridaura van intervenir en la creació de l’AVV del barri i en les seves lluites.

Un cas semblant va ser el de Can Serra. Els capellans (Jaume Botey, Andreu Trilla i Jaume Salas) i les germanes escolàpies (Magdalena Cendra, Mª Mercè Romans i Mª Pau Trayner) i la seva comunitat van decidir no tenir ni església. Tanmateix, els líders de les CC.OO. clandestines els van recordar que les esglésies eren gairebé els únics llocs que tenien els moviments populars per a reunir-se. Aleshores es va donar un dels fenòmens més singulars de la història local: militants d’esquerres i gent del barri construint un edifici que serviria, entre d’altres coses, per a fer d’església. Es tracta, és clar, de la Casa de Reconciliació, inaugurada el juny del 1975. 

Una pausa en la construcció de la Casa de Reconciliació. La foto deu ser de 1974.

El paper d’en Jaume Botey va ser central en la creació de la Casa, en l’impuls de l’escola d’adults, en l’aixopluc del primers objectors de consciència del país, en la lluita veïnal, etc. L’exemple del seu germà Francesc, al Camp de la Bota, que havia inaugurat la presó de capellans de Zamora el 1968, sempre va ser present.

En Jaume Botey, organitzant una festa infantil, vers 1975, a la porta de la Cas de Reconciliació ja construïda.

En Jaume Botey va tenir una relació molt estreta amb el principal partit de l’antifranquisme, el PSUC, i va ser escollit regidor independent en la seva candidatura l’any 1979. No va ser l’únic cas de capellà comunista que va expressar el seu compromís polític. Recordem que els primers alcaldes de la recuperada democràcia de Sta. Coloma de Gramanet i Cornellà ho van fer, en Lluís Hernández i en Frederic Prieto, respectivament.

Aprofito per a recordar que existeix l'associació Llegat Jaume Botey i Vallès, que vol recordar la seva trajectòria i pensament i lluitar pels valors que ell va defensar.

Les parròquies de Bellvitge també van tenir un tarannà diferent en el compromís social i polític d’aquells anys: la de Mare de Déu de Bellvitge va tenir un fort compromís, i el de Sant Joan Evangelista va ser fortíssim. En van jugar un paper cabdal en el desenvolupament d’un dels moviments veïnals més importants de l’àrea metropolitana de Barcelona.

A la primera, regida pels jesuïtes, també va sorgir una experiència en l’educació en el lleure de la que són hereus bona part dels esplais del país. A la segona, amb un personatge extraordinari com en Josep Mª Fabró, sorgí un dels pocs grups d’autonomia obrera de l’època.

Portades de Comunidad, el suplement del full dominical de la parròquia de Sant Joan Evangelista. És evident el seu compromís amb els moviments socials del barri. Font: Taller del barri de Bellvitge.

Abans de l’existència del Gornal, les religioses del Cor de Maria Francesca Oller, Rosa Latorre i Montserrat Comas ja treballaven a l’Escola Lacho Bají, creada per a la comunitat gitana que vivia en les barraques entre la Bomba i Can Pi.

Quan es van crear el barri i la parròquia, el 1976, el rector va ser en Casimir Martí, ajudat per en Josep Mª Rovira Belloso, dues persones d’una extraordinària importància intel·lectual, que van saber mantenir el compromís de la parròquia a un barri amb moltes dificultats.

Per acabar, demanar disculpes per les moltes persones fonamentals que no he esmentat. Aquest és un humil article que vol posar en valor un col·lectiu i una experiència històrica de gran èxit.

Perquè la conclusió final és que aquesta col·laboració entre parròquies i moviments d’esquerra va ser un èxit, és a dir, va crear escoles, va pujar els sous, va fer que les feines fossin més segures, que no es construïssin tants blocs als barris i al seu lloc es fessin parcs i equipaments, va significar un pas cap a l’eliminació del servei militar obligatori, va contribuir a la igualtat entre homes i dones, va erosionar la dictadura i va aconseguir que tinguéssim una democràcia amb una mica de qualitat.

Hem tingut i tenim una vida millor gràcies a aquestes persones.