UNA PETITA HISTÒRIA DE CAN PI

Fins ara he escrit algunes petites històries de barris de l'Hospitalet: Santa Eulàlia, Collblanc-la Torrassa, la Florida-les Planes, Sanfeliu i Sant Josep. Tots ells són barris existents en l'actualitat. Can Pi, però, és un dels barris de la ciutat que ha desaparegut. Només viu en el records, els plànols i les fotografies i en un club de futbol, l'Esportiu Joventut Can Pi.

Can Pi, l'any 1987.

L’origen

Can Pi era un barri de l’Hospitalet. Va existir durant uns 60 anys a la Marina, per sota de la Granvia, entre les dècades de 1930 i 1980.

Can Pi sorgeix per la inciativa del propietari dels terrenys, n’Antoni Carbonell. Com ja hem tractat en d’altres articles, això era habitual en l’època: un propietari urbanitzava el terreny i el parcel·lava. Aquest personatge també tenia activitat política i el trobem com regidor en el primer ajuntament republicà, l’abril de 1931, en la llista de la Lliga Regionalista del Districte I.

Plànol de la Marina de 1910, amb el projecte de prolongació de la Granvia. Al rectangle vermell, on després sorgirà el barri de Can Pi. Veiem que era entre els camins del Prat i la Farola i la sequia del molí del canal de la Infanta. L'oval negre indica la masia de Can Vehils. el rombe blau, el mas de Can Pi, que acabaria donant el nom al barri.

 

Plànol de la Marina de l'Hospitalet de 1926. L'ampliació de la Granvia és en projecte. Can Pi no existeix. Seria a l'esquerra, on diu el plànol que hi havia una bassa. Font: https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/2011/02/04/tres-imatges-aeries-de-can-pi-1926-1947-i-2007/

Diu l’Enciclopèdia Catalana que Can Pi fou creat el 1929 en traslladar-s’hi els escombriaires que hi havia a Creu Coberta, segurament empesos per les millores urbanístiques fetes a Hostafrancs arran de l’Exposició Internacional de 1929.

A mitjan la dècada de 1930 trobem la “Barriada Carbonell” i el Passatge Carbonell. Mentre el segon va mantenir aquest nom, el primer va ser conegut més tard com Can Pi, el nom d’una masia que hi havia entre els dos nuclis. Val a dir, però, que a la documentació de la dècada de 1940 també se li diu “Barri Can Vehils”, el nom d’una altra important masia que hi era al límit sud del nucli.

Plànol de la dècada de 1930. Font: Museu de l'Hospitalet.

Al plànol de 1932, la Barriada Carbonell consistia en tres carrers paral·lels en sentit mar-muntanya i un que els travessava de forma perpendicular. Els tres carrers esmentats partien de la Carretera Antiga del Prat un dels camins tradicionals que unien Barcelona i el Prat. A la banda de llevant, hi havia un altre camí, el de la Farola. En total, sis vials.

Els propietaris urbanitzadors solien proposar els noms dels nous carrers, començant pel seu cognom. Com que el Passatge amb el seu cognom ja existia, en Carbonell va posar noms de la seva família: Carmen, Joaquina, Jaime i Francisco.

L'any 1987, Can Pi encara era un nucli aïllat envoltat majoritàriament de camps.

Per què urbanitzar uns terrenys aïllats al bell mig de la Marina? Primer, perquè ja es feia això habitualment en aquella època (a Sanfeliu, la Florida, etc.). Segon, perquè l’ampliació de la Granvia fins l’alçada de Santa Eulàlia va fer més atractiva la zona.

Arriben els i les escombriaires

No podem confirmar que el barri fou planificat per a situar-hi els sitials dels escombriaires o va ser una decisió posterior; el cas és que al llarg de la dècada de 1930 s’hi van ubicar. Recordem que part de la recollida d’escombreries de l’àrea metropolitana de Barcelona la feien particulars, els carros de les quals recorrien els carrers que tenien assignats i portaven les deixalles fins a uns patis, els sitials, on feien la tria i es reaprofitava tot. Era un negoci brut, però força rendible.

L'Avi Quim al seu carro. Font: https://www.facebook.com/groups/378954506596/

En la història de Can Pi en aquest sector tindrà molta importància la Cooperativa d'Usuaris del Servei de Neteja Pública Domiciliària de Barcelona. Aquesta associació havia estat creada el setembre de 1930 i va cercar una ubicació per a la seva activitat. Fins i tot, van entrar en contacte amb els arquitectes del GATCPAC, els quals, preocupats per la salut pública, van començar a fer una proposta d’urbanització per a les famílies d’escombriaires [i]. Era una proposta pensada per a Can Pi?

L’any 1932, la població dels diferents nuclis urbanitzats per sota de la Granvia era prou important com per que l’Ajuntament republicà escollís aquest indret per ubicar una de les primeres escoles que va construir. L’octubre de 1933, però, una bomba va destruir una part de l’edifici, una acció probablement destinada contra Carbonell [ii]. D’altres notícies ens informen que hi havia una botiga de queviures i el “Bar Sisqueta”.

L'Escola de Can Pi, una joia arquitectònica, entre camps i sèquies, l'any 1933.

La notícia de l’explosió d’un artefacte a un sitial de Can Pi, del juny del 1937, ens confirma l’existència d’aquests establiments al barri. També ens mostra com les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil, tres persones ferides, hi arribaren. La zona de Can Pi i encontorns va ser bombardejada en diverses ocasions per part de l’aviació feixista, amb algunes víctimes mortals, que segurament tenia com a objectiu les infraestructures ferroviàries properes [iii].

Després de la Guerra, el setembre de 1939, es refà la Cooperativa i la seva seu fou fixada al Carrer Independència, que aleshores travessava la Granvia i s’endinsava a la Marina. Les activitats i els equipaments per poder fer-les es van recuperar de mica en mica. Fins i tot, l’any 1942, es creà la primera entitat del barri, l’Agrupació Ciclista la Marina, que entre 1943 i 1957, si més no, va organitzar una cursa ciclista coneguda amb el nom del premi principal pel guanyador: “el Tocinet”.

Expansió del barri

El petit barri es va ampliar amb un carrer longitudinal, anomenat Dolores, i un altre de transversal. Precisament al Passatge Dolores s’hi va localitzar una fàbrica d’adobs l’any 1945. Que sapiguem va ser la primera d’un seguit d’instal·lacions fabrils que s’hi van ubicar al voltant del barri. Com veurem, l’ús industrial i comercial és el que més tard acabarà amb Can Pi. 

Font: Grup de facebook "Records del Barri de Can Pi (L'Hospitalet de Llobregat)"

Més tard, el barri va crèixer pel sud-est, per la Carretera del Prat Vermell, i van sorgir dos passatges, anomenats primer A i B i més tard Vehils A i Vehils B. Per l’oest, una sèquia limitava la seva expansió. Val a dir que bona part de les cases i sitials eren d’autoconstrucció. 

Foto aèria de 1947

Plànol de la Marina de l'Hospitalet. Font: Guia Urbana de Hospitalet 1958

El gruix de les famílies de Can Pi es dedicaven a la recollida, tria i aprofitament d’escombreries. Les famílies propietàries anaven fent calerons i les famílies assalariades guanyaven prou per viure, també depenent de la generositat dels patrons. Al barri van sorgir establiments comercials de diferents tipus i en els darrers anys va haver fins i tot una farmàcia.

En el marc polític franquista la vida social quedava molt restringida arreu. Tanmateix, el pes que la Cooperativa en la vida del barri feia que la possibilitat de participació en la vida pública, si més no pels socis, fos superior a la de la resta de barris. Tenim notícia d’una festa major al barri des del 1945, i a l’entitat ciclista no va trigar a sumar-se un club de futbol. A l’estiu, les excursions a la Platja de la Farola eren l’activitat d’oci habitual.

Font: Grup de facebook "Records del Barri de Can Pi (L'Hospitalet de Llobregat)

Vers l’any 1967 es crea l’Associació de Veïns de Can Pi, la primera de la ciutat. Es tractava d’una de les associacions veïnals que han estat qualificades de “bombillaires”, perquè la seva tasca principal era la de fer les festes majors. El cert és que coincidint amb la seva creació es va instal·lar al barri un barracó que allotjava diversos serveis i es va aprovar la pavimentació dels carrers del barri [iv].

Al barracó de Can Pi es va instal·lar un dels dos centres socials que Càritas va ubicar a l'Hospitalet. L'altre era a la Florida. Font: Destino, 19-8-1967

Com era la vida al barri? Per una banda, els testimonis coincideixen en que l’ambient era el d’un poble: totes les famílies es coneixien i s’ajudaven, portes obertes, les feines eren molt properes a l’agricultura i la ramaderia, era un nucli aïllat i envoltat de camps de conreu.

Imatge de la festa major de Can Pi, 1972.

Per una altra banda, sengles reportatges a dues revistes de prestigi (Destino, en 1967 [v], i CAU, el 1972 [vi]) ens informen que la situació de salubritat no és bona, que hi ha una gran manca d’equipaments, tensions socials internes a les empreses que impedeixen la unió veïnal per fer les reivindicacions de barri, etc.

Probablement la realitat es trobi entre la nostàlgia de l’època en la que érem joves i els reportatges de denúncia social que posen l’èmfasi en els aspectes millorables.

La crisi del barri

Els anys d’expansió econòmica del país, a partir de 1959, van arribar al barri, però van coincidir amb alguns factors que més aviat eren contraris al seu desenvolupament. En primer lloc, la pesta porcina africana del 1960 va acabar amb una part del negoci dels escombriaires, la criança de porcs.

Un altre cop pel barri fou la connexió del Canal de la Infanta amb les molt contaminades rieres de Rubí i l’Anoia l’any 1968. La sèquia contigua i tota la resta de la xarxa van deixar de portar aigua relativament neta, que permetia banyar-se i rentar la roba, i van passar a ser clavegueram a cel obert.

Font: La Voz del Llobregat, 1974

Però el que va ser definitiu fou el creixement i la definitiva suburbialització dels terrenys que envoltaven la Granvia. El Pla Comarcal de 1953 la qualificava de zona residencial urbana i l’any següent es va inaugurar la carretera de dos carrils que arribava a Castelldefels. A banda i banda s’hi van situar fàbriques, com la Pepsi (1956), o barris, com Bellvitge, el primer pla del qual és també de 1956. 

Les ampliacions de la Granvia, especialment la del 1976, van aïllar cada vegada més el barri i van provocar algunes morts. La reivindicació d'un pont per creuar-la va ser la seva mobilització veïnal més important.

Can Pi vers 1970.

Tanmateix, la funció econòmica es va imposar sobre la residencial a la banda sud de la Granvia i l’any 1973 s’aprovà el Polígon Pedrosa, que destinava a l’ús industrial tota la zona de Can Pi. La crisi econòmica, però, va aturar l’expansió industrial en aquell moment. 

Paral·lelament, els sitials d’escombriaires anaven tancant, perquè la manera de recollir els residus i el seu tractament havia canviat. La ciutat creixia i la convivència amb els sitials era impossible. 

Fotografia de 1986.

Finalment, Can Pi va quedar buit vers 1987, quan els terrenys foren expropiats per fer l’ampliació de la Fira de Barcelona. Als propietaris els van construir unes cases (de les que van ser moguts anys després per una segona ampliació de la Fira), però als llogaters no els donaven gaires solucions. Aleshores, 52 famílies de Can Pi van ocupar pisos buits al barri del Gornal.

Can Pi, l'any 1987.

Aquests darrers anys, amb la major part de les cases abandonades, el barri va viure una etapa de marginalitat, que no havia tingut fins el moment. 

La Marina de l'Hospitalet, l'any 1993, amb tots el nuclis preexistents ja enderrocats.

Finalment, Can Pi fou enderrocat per fer les naus de centres comercials i la Fira vers 1993.

---

[i] https://corpcld.com/wp-content/uploads/2015/01/1930-la-fundaci%C3%B3n-de-la-coperativa.pdf

[ii] El Diluvio, 3-10-1933, pàg. 1; La Humanitat, 7-10-1933, pàg. 2

[iii] RIBAS, Josep. “Bombardeigs i refugis a l’Hospitalet (1936-1939)”, Quaderns d’Estudi, núm. 23, Centre d’Estudis de l’Hospitalet, 2010, pàg. 43-50 https://www.celh.cat/sites/default/files/publicacions/pdf/2_BOMBARDEIG_REFUGIS_LHOSPITALET.pdf

[iv] https://inventariarxiu.l-h.cat/index.php/projecte-de-pavimentacio-dels-passatges-al-barri-de-can-pi 

[v] HUERTAS, José Mª. “Hospitalet y sus reinos de Taifas “, Destino, núm. 1527, 19-8-1967, pàg. 22-23. https://arca.bnc.cat/arcabib_pro/ca/catalogo_imagenes/grupo.do?path=1339643

[vi] PI, Alicia. “Los basureros y su barrio”, Cuadernos de Arquitectura i Urbanismo, núm. 11, gener-febrer 1972 , pàg. 36-37. https://www.apabcn.cat/ca_es/serveicolegiat/publicacions/cau/Pagines/revista-cau.aspx