Aquest article és la continuació d'un altre, que tracta de Bellvitge, Centre, Can Serra, Collblanc, La Florida i Gornal.
Granvia Sud
El nom d’aquest barri es deu a que és un nucli que es troba al sud de la Granvia. Quin és l’origen d’aquest nom? Evidentment, fa referència a l’avinguda que passa pel límit superior del barri. Per tant, hem d’explicar les raons del nom d’aquest important vial (el més llarg d’Europa?).
Al Pla de Reforma i Eixample de Barcelona dissenyat per l’Ildefons Cerdà i aprovat pel govern l’any 1860 ja es preveia una gran avinguda que travessava tota la ciutat paral·lela al mar. Tan decisiu era el vial que fou un dels pocs que el mateix Cerdà va anomenar en els plànols que va fer en els anys següents, i ja li deia “Gran Via”. L’any 1863 s’aprovà la proposta de nomenclàtor de l’Eixample de Víctor Balaguer, i fou batejada com Gran Via de les Corts Catalanes.
Als primers projectes, la Gran Via arribava a la Riera de Magòria, frontera de Barcelona amb Sants, aleshores municipi independent. Després de la seva annexió, es va prolongar fins la Riera Blanca. Més tard, a partir de 1926, es va allargar dins del terme de l’Hospitalet. No va ser, però, fins la creació de l’Autovia, el 1954, quan va travessar del tot el territori de l’Hospitalet.
 |
| La Granvia, entre la Caserna de Lepant i els terrenys on després es contruirà el barri de granvia Sud. També veiem, entre els arbres de l'avinguda, la caseta del burot. La imatge deu ser de 1960, aproximadament. |
L’any 1958 es va aprovar el Pla Parcial de Granvia Sud, que afectava tot el terme per sota de l’avinguda. Un tripijoc típic dels temps del franquisme va permetre la creació d’un barri als terrenys de l’empresari dels espectacles Pere Balanyà. La promoció, els primers blocs de la qual foren construïts l’any 1967, fou publicitada com Conjunto Residencial Granvia.
Durant la dècada de 1970 la premsa parlava del Polígon Granvia, però l’any 1990 ja s’havia consolidat la denominació Granvia Sud, un nom que s’ha estès per les construccions més recents, a dins i fora del recinte del nucli originari. Precisament, aquesta extensió més enllà dels límits del perímetre original del barri va fer que el 2013 es creés oficialment el barri de Granvia Sud [i].
Les Planes
El topònim de Les Planes és antic. De fet, és un nom de lloc que trobem a d'altres indrets. Potser el més conegut és el que hi ha entre Vallvidrera i Sant Cugat, molt concorregut per les seves instal·lacions per fer pic-nic.
El significat sembla prou evident: es tracta d'una zona plana, envoltada de terrenys més accidentats. En aquest cas, fa referència al pendent suau i pla que hi ha entre el torrent d'en Capó (o dels Frares o del Cementiri, que ha tingut diversos noms) i el Torrent Gornal. El primer correspondria a l'Avinguda Severo Ochoa de Pubilla Casas i baixaria pel Parc de Les Planes fins a la porta inferior del Cementiri. El segon correspondria a l'actual avinguda del mateix nom.
El topònim tradicional de Les Planes s'aplicava també a l'actual La Florida i així s’anomenava tota la zona en la documentació oficial de les primeres dècades del segle XX. L'any 1956, el pla parcial que afectava el sector al voltant dels blocs de l‘Obra Sindical del Hogar portava el nom de Les Planes.
Tanmateix, el topònim va perdre presència entre la població. El veïnat que hi vivia s'associava més aviat a La Florida. Les associacions de veïns, la primera del 1972, compartida amb Pubilla Casas, i després ja només de La Florida en 1976, van ignorar el nom Les Planes. Fins i tot, quan els Blocs Onésimo Redondo van canviar de nom, vers 1985, foren rebatejats com Florida, en comptes com Les Planes, que és on són.
Finalment, el topònim tradicional fou rescatat per l'Ajuntament per batejar el parc metropolità, l'any 1986. A més, quan van dividir el Districte IV en dos barris, van anomenar a la part que hi ha per sota de les avingudes del Masnou i de Ponent com Les Planes. Curiosament, aquests indrets no són gaire plans.
 |
| Plànol de 1932. Font: https://www.celh.cat/sites/default/files/publicacions/pdf/PLAAPLA.PDF |
Pubilla Casas
Què és una pubilla? Potser heu anat a la festa major d'un barri o poble i heu assistit a l'elecció d'una pubilla, una noia jove i bonica, vestida amb la roba tradicional de la comarca; una mena de reina de la festa. Doncs, la pubilla Casas no era d'aquesta mena de pubilles.
Una pubilla també és la primera filla que, segons la tradició, quan no hi havia germans mascles era la hereva dels béns del seus pares. Si havia algun fill de gènere masculí tenia preferència i es deia hereu. A Catalunya, els béns es cedien gairebé totalment a un fill o filla, l'hereu o la pubilla, encara que també heretava obligacions en relació als germans i germanes.
Na Josefa Casas era una rica pubilla d'aquesta mena. Val a dir que molt probablement el nom fos Josepa Cases, però en aquell temps es castellanitzaven els noms, de gust o per força, especialment quan s'havien de posar en documents oficials.
L'any 1771, la pubilla Casas va comprar una finca que havia estat propietat dels jesuïtes, que feia pocs anys havien estat expulsats del país, i els seus béns expropiats. El terreny era a tocar de la gran carretera a Madrid, que acabava de ser inaugurada. I allà es va fer construir una gran casa.
 |
| Vista de la part anterior de l'edifici de la Pubilla Casas, l'any 1932, quan encara tenia una funció residencial. Font: CELH AF 0175 Pubilla / a. Ramon Puig i Gairalt Arquitectura i urbanisme, núm 2, març 1932 |
 |
| Vista posterior de l'edifici de la Pubilla Casas, l'any 1932. Podem veure les primeres edificacions del barri, que havia de ser una ciutat jardí obrera, a l'espai que havia ocupat la finca del casalot, urbanitzada a partir de 1927, Font: CELH AF 0182 Pubilla / a. Ramon Puig i Gairalt Arquitectura i urbanisme, núm 2, març 1932 |
L'edifici era una vil·la i va ser construïda amb l'estil de moda en aquell temps, el neoclassicisme, seguint les directrius del gran arquitecte Andrea Palladio. Va començar a ser conegut com Can Casas o la Pubilla Casas. L'edifici va donar nom a la zona.
Quan,
durant les primeres dècades del segle XX, es va començar a construir-hi, el nou
barri va rebre també el nom de l'edifici, imposant-se a un altre topònim
tradicional: Can Vidalet. Segurament va influir que bona part dels nous carrers
fossin traçats, a partir de 1927, als terrenys dels jardins i la finca del
casalot. En un plànol del 1937 ja es parla de Barri de Pubilla Casas.
 |
| Plànol de 1937. |
Santiago Sanfeliu Prats rebé el permís per a urbanitzar uns terrenys que posseïa, juntament amb la seva mare, a “la Pujada del barri de Muntanya”, el març del 1924. Com era normal en aquella època, va decidir posar el seu cognom al nou carrer que acabava de crear. En Josep Valeta havia fet el mateix uns dies abans en uns terrenys contigus.
La família Sanfeliu era una de les més importants de l’oligarquia local, com les famílies Oliveras, Parera, Norta, Arús, etc. N’eren dels principals propietaris agrícoles i van ocupar diversos càrrecs polítics durant els segles XIX i XX. La seva casa a la Rambla certificava la seva posició social i política.
El carrer Sanfeliu va esdevenir l’eix principal d’un petit nucli de vials i cases. Era una de les anomenades urbanitzacions, de les que n’hi van aparèixer un grapat en aquella dècada de 1920: la Granota, Ceravalls, Faus, Pelegrí, etc. Tanmateix, en un plànol de 1937, el lloc és conegut com “Barriada Valeta”, l’altre carrer del nucli. Els topònims tradicionals -Pujada, Muntanya, Canyet, Can Nyac o Fonteta- havien estat ignorats.
 |
| Font: Crónica, 21-5-1933, pàg. 21 |
Vet aquí com el nom d’un propietari va passar a un carrer, el que era molt habitual, com ens indiquen els carrers Mas, Rodés, Muns, Josep Molins, etc. El que no era tan freqüent era que el nom del carrer passés al barri. Quan van coincidir els dos fenòmens, en Santiago Sanfeliu va donar el seu cognom a la denominació de tot un barri.
Sant Josep
Aquesta denominació és d’origen incert i recent. A la zona on sorgirà el barri, la documentació del segle XIX esmenta l’existència d’una petita agrupació de cases al voltant d’un edifici religiós al que anomena barri de Muntanya; n’era per l’actual Carrer Juan de Toledo.
Les construccions fetes al llarg de la Carretera Provincial i a alguns carrers creats al seu redós durant el segle XIX i primeres dècades del XX eren considerades part del nucli del poble, el que després serà dit Barri del Centre.
Un d’aquests carrers pioners fou urbanitzat als terrenys de na Clotilde Balcells, a tocar del camí de Matacavalls, l’any 1877. El mateix estaven fent a Santa Eulàlia el matrimoni Maluquer-Salvadors, i com era habitual van deixar la petjada dels seus cognoms en el nomenclàtor. La senyora Balcells es va estimar més per un nom pietós.
No cal recordar la importància del personatge de Sant Josep en la mitologia cristiana. El nom de Josep era el mes nombrós en el gènere masculí; recordeu el refrany: “de joseps, joans i ases, n’hi ha a totes les cases”. Potser el nom del carrer fou escollit perquè connectava la carretera amb el Camí de Sant Joan, l’actual Avinguda Josep Tarradellas.
En un document de 1897 el carrer apareix com l’únic de la zona i en tenia 23 edificis [ii]. Tot sembla indicar que el nom del barri deriva del nom del carrer. Aquesta explicació és només una hipòtesi raonable, però molt probable.
El primer esment que he trobat del Barri de Sant Josep, diferenciat del Centre, és a la Guia Oficial de l’any 1958. L’any 1964 es va fer la primera festa major del barri [iii]. La consciència de barri era prou forta l’any 1971, quan un grapat dels seus habitants van crear la primera associació de veïns de la ciutat amb el nom del sant.
 |
| El barri de Sant Josep, ple de xemeneies, l'any 1957. Una de les grans fotografies que el senyor Enric Pino va cedir al Centre d'Estudis. Font: CELH AF 0198 Farga / a. d. Enric Pino |
Santa Eulàlia és un personatge que no va existir. La tradició catòlica parla una noieta d’uns 13 anys torturada i executada per les autoritats romanes de Barcino l’any 303 per negar-se a renunciar a la religió cristiana. Els martiris inventats eren una operació propagandística (el que ara es diu “un fake”) que sovint conduïen a la canonització del personatge. La nova santa fou nomenada patrona de Barcelona en el segle VII.
Diversos nous temples del Pla de Barcelona van escollir l’advocació d’aquesta santa, i un d’ells va ser al territori de Provençana. L’església de Santa Eulàlia de Provençana fou consagrada l’any 1101, i era el nucli d’una parròquia. El més normal hagués estat que al seu voltant s’hagués consolidat un poble, però no va ser així.
 |
| L'església antiga de Santa Eulàlia de Provençana, abans de construir la moderna, que és del 1957. |
A partir del segle XV, l’església parroquial del poble va passar a ser la de Santa Eulàlia de Mèrida, al barri del Centre. La de Provençana va esdevenir una ermita que va patir etapes d’abandonament. Durant el segle XIX, però, el creixement de Sants va generar rengleres de cases –i alguna fàbrica- al llarg de la Carretera Provincial i el Camí del Mig.
A una carta de l’Ajuntament de 1861 es diu que les instal·lacions de la fàbrica La Aprestadora Española és al barri de Santa Eulàlia. En sengles documents oficials de 1859 i 1862 es parlava, però, del barri de la Bordeta. Per tant, sembla que durant un temps va conviure una denominació oficial, que manllevava el nom del barri contigu de Sants, i una altra de popular, que és la que es va acabar imposant.
L’esment oficial més antic que he trobat de la denominació del barri amb el nom de la màrtir és del 1900 [iv]Val a dir que al carrer de Santa Eulàlia, i per extensió al barri, se’l va conèixer durant les dècades finals del XIX i les primeres del XX com “de la mitja galta”. Sembla que la raó d’aquest altre nom era que només s’havia edificat en una banda del vial, el nord, car les terres al sud tenien un ús agrícola molt rendible.
 |
| "Santa Eulàlia de Provençana circa 1000", projecció d'Antoni Novell, adaptada per Valentí Julià. Font: https://www.celh.cat/sites/default/files/publicacions/pdf/PLAAPLA.PDF |
La Torrassa
Una torrassa és una torre gran, una fortalesa. El sufix às-assa és un augmentatiu. La torre gran, l’edifici que va donar nom al barri ha estat conegut així des del segle XVII, perquè s’havia oblidat el seu origen i el seu nom real: el Castell de Bellvís. Un document de 1606 esmenta “el castell de Bellvís dit la Torrassa”.
Avui sabem que aquest fortí va ser construït al segle XII, com a mínim; potser és anterior. Era un rectangle de 20 m d’amplada amb fossat, als peus d’un dels penya-segats que el Samontà genera per sobre de la plana de la Marina [v]. Des d’aquest punt es podia veure bona part del Delta, amb els seu camins, i la costa.
De la costa venien els atacs dels pirates durant l’Edat Moderna, el que va provocar que en aquesta etapa mantingués la fortificació exterior, tot i que ja no tenia funció militar. Havia esdevingut una masia més.
 |
| La Torrassa, l'any 1891. Font: CELH_AF_0668_Bellvís |
Al segle XVIII la denominació “la Torrassa” havia triomfat del tot i l’edifici es va anar modificant. Aquesta part del terme es va mantenir poc poblada i per tant el casalot es va mantenir aïllada. No és estrany que el nom de la Torrassa passés a “tota l’explanada ahont l’edifici está assentat”, com ens informa un article de 1891.
Poc després, l’any 1902, els propietaris dels terrenys de la zona, les finques conegudes com la Torrassa i Camp d’en Badia, van demanar permís per urbanitzar-la [vi]. Les urbanitzacions que havien començat des de la Carretera de Collblanc i des de la Torrassa no van trigar gaire en trobar-se, i van donar lloc a un barri o districte amb dos noms, Collblanc-Torrassa.
 |
| La inscripció en la Font de la Plaça Espanyola ens mostra que l'any 1905 el topònim La Torrassa, referent al barri, ja s'havia consolidat. |
[i] DOMÍNGUEZ, FITÉ i PASCUAL. 50 anys de Granvia Sud. Història d’un barri de l’Hospitalet, 2017
[ii] AMH “Estadística. Padró d’habitants 1895 i 1900”
[iii] LARIOS, A. i SANTACANA, C. Les festes majors a l’Hospitalet. Barris Centre i Sant Josep, p.96 https://www.celh.cat/sites/default/files/publicacions/pdf/C5%20Els%20anys%20seixanta.pdf
[iv] AMH “Estadística. Padró d’habitants 1895 i 1900”
[v] SALVADÓ, I. “Evolució arquitectónica i histórica de l’edifici del Castell de Bellvís-masia de la Torrassa” https://www.celh.cat/sites/default/files/publicacions/pdf/3_EVOLUCIO_ARQUITECTONICA.pdf
[vi] SALMERÓN, Històries de Collblanc-Torrassa, p. http://www.museul-h.cat/detallCataleg.aspx?1JhryZXjiXlrysoBay88dzR4x7eBn6BlqazACm63HZybLjMqazB
