DE 70 A 37,5 HORAS. L'EVOLUCIÓ DE LA JORNADA LABORAL.

La reducció de la jornada laboral ha estat una reivindicació clàssica del moviment obrer i de l'esquerra. En les primeres dècades del capitalisme, les jornades de dones i homes, nenes i nens podien ser de més de 12 a 14 hores diàries, sis dies a la setmana, per un sou de misèria.

A l'Hospitalet, com a tot arreu, la reducció de jornada era una de les principals peticions en totes les mobilitzacions obreristes. Aquestes accions eren possibles perquè la classe obrera estava organitzada en societats, ateneus, cooperatives, mutualitats, corals, sindicats i partits polítics d’esquerres. L'organització i la mobilització han aconseguit i aconsegueixen encara que tinguem unes condicions de treball i de vida dignes.

Pancarta a Melbourne (1856). Font: Viquipèdia.

A finals de 1854, els obrers de La Aprestadora Española van fer una vaga amb la que van aconseguir una jornada d'11 hores. Això vol dir que abans era superior, d'unes 70 hores setmanals.

En novembre i desembre de 1871 els obrers alfareros de Barcelona i rodalia van fer una vaga en la que demanaven que la jornada baixés a 10 hores diàries. Els terrissaires de l'Hospitalet i uns quants pobles més demanaren, el juliol de 1873, la jornada de 8 hores.

Al camp, la situació era també molt dolenta o pitjor. Després de la vaga de 1893, els jornalers del Barcelonès van aconseguir jornades de dotze hores del maig al juliol, onze hores l’abril i l’agost i nou hores la resta de l’any. Insisteixo, si aquest era l'acord, això vol dir que abans en treballaven més hores.

Font: La Ilustración obrera, 19-3-1904

La jornada de 8 hores fou la gran reivindicació del moviment obrer durant dècades. Treballar 48 hores a la setmana era l'objectiu. Finalment, es va aconseguir la llei de les 8 hores arran la gran vaga general de l'àrea de Barcelona, coneguda com vaga de la Canadenca, l'any 1919.

La classe treballadora de l'Hospitalet va participar plenament en la vaga de la Canadenca, començant pel Transformador de la Torrassa, que pertanyia a l'empresa en la que va començar la mobilització.

Poc després, el novembre de 1919, a la Conferència de Washington en la que va ser creada l'Organització Internacional del Treball (OIT), es va ratificar aquest objectiu: 8 hores al dia i 48 a la setmana.

Malauradament, la llei del 1919 i les directrius de l'OIT es van complir més aviat poc. A la Tecla Sala, l'any 1920, la jornada era de 9 hores al dia i 4,5 els dissabtes; és a dir, un total de 49,5 hores setmanals.

Va ser la II República, amb Largo Caballero (el Lenin espanyol) al capdavant del Ministeri de Treball qui va reprendre el tema i va tornar a imposar la jornada de 8 hores amb una llei el juliol de 1931.

Font: Transporte, juny 1931.

La reacció franquista va liquidar els avenços socials republicans. Al Fuero del Trabajo, la primera llei fonamental, del 1938, es deia que l'Estat havia de limitar convenientment la duració de la jornada, però no posava cap limitació global.

Durant el franquisme, amb uns sindicats oficials al servei dels empresaris, les condicions de treball eren molt dures. Al camp es va tornar al treball "de sol a sol". A les fàbriques, jornades llargues i, donada la pobresa general, allargades si es podia amb hores extres. 

A Tecla Sala, l'any 1959 la jornada setmanal era de 48 hores i les hores extres, habituals. En 1971, una assemblea a la INDO, al marge del sindicat vertical oficial, demanava que les hores de feina setmanals baixessin a 44. Puc aportar el testimoni de la meva infantesa, en la que jo veia al meu pare només els caps de setmana.

La Llei de Relacions Laborals de 1976 va limitar la jornada a 44 hores setmanals, en un context d'un moviment obrer molt actiu, i amb la por del règim franquista agonitzant a un antifranquisme liderat pels comunistes. L'Estatut dels Treballadors de 1980 la va baixar a 42/43 hores.

Una de les primeres mesures del PSOE al poder, encara amb l'impuls esquerranós que els va durar poc, va ser la de decretar la jornada laboral de les 40 hores setmanals, el desembre de 1982. La patronal va reaccionar anunciant l'Apocalipsi, per cert.

Govern i sindicats signen la reducció de la jornada laboral el desembre de 2024.

Ara, l'equip de la ministra Yolanda Díaz intenta que s'aprovi la nova reducció de la jornada laboral a 37,5 hores. Davant la reacció patronal i de la dreta, amb els mateixos arguments del segle XIX, els drets de la classe treballadora intenten ampliar-se, gràcies al moviment obrer, sindicats i forces d'esquerra.

Fatxes de tota mena, podeu fer tota la propaganda que vulgueu, però si ara no treballeu entre 70 a 80 hores a la setmana per sous de misèria és gràcies a l'esquerra política que recull les reivindicacions obreristes.

LA MANCA DE LLIBERTAT DURANT LA TRANSICIÓ

 Avui voldria aportar dos documents de 1976, que il·lustren com la llibertat tenia serioses limitacions durant la Transició.

Recordem, Franco havia mort el 20 de novembre de 1975. El règim franquista es va mantenir intacte durant molts mesos i la repressió als moviments populars va continuar. 

Els canvis cap a la democràcia no es van fer realitat fins l'any 1977. Això vol dir que l'any 1976 va ser un any més de franquisme.

Els dos documents procedeixen de les associacions de veïns. Només recordar l'extraordinària importància d'aquestes entitats en aquells anys, com van frenar la cobdícia del capital immobiliari i van lluitar per la democràcia.

El primer és una petició d'una assemblea de socis/es de l'Associació de Veïns Ildefons Cerdà de Granvia Sud. Sí, per a fer una assemblea s'havia d'obtenir el permís de l'Ajuntament. 

Atenció, l'assemblea es feia a la parròquia de Sant Isidre. Algunes parròquies eren els centres cívics de l'època i de vegades còmplices en els moviments antifranquistes.

L'Ajuntament, aleshores comandat pel Vicenç Capdevila, va donar el permís.

El segon document és una petició de l'Associació de Veïns de Sant Josep per a fer una xerrada. La faria el Juan Ramos, amb el títol "Alternativas sindicales".

Juan Ramos era un destacat líder de Comissions Obreres i del PSUC, aleshores sindicat clandestí i molt perseguit. La xerrada volia mostrar les alternatives al sindicat oficial, l'únic permès. 

En aquesta ocasió era el Govern Civil de la Província, comandat per Salvador Sánchez-Terán, va prohibir la xerrada, ja a finals d'any, quan se suposava que estaven canviant les coses. 

Com veiem, l'any 1976 va ser un més de franquisme, de manca de llibertats, d'associació, reunió, expressió...

 

 

L'"ENTRISME" POLÍTIC AL TARDOFRANQUISME. CAPDEVILA, PERELLÓ, MIRÓ I CODINA

És prou conegut que una de les estratègies del moviment obrer antifranquista en el tardofranquisme va ser l'"entrisme", és a dir, entrar en les institucions franquistes, el sindicat vertical, per aprofitar-lo en la seva defensa dels interessos de la classe treballadora i d'erosió de la dictadura.

Ángel Rozas, militant comunista i resident a Collblanc, va ocupar càrrecs en el sindicat vertical entre 1954 i 1958 i va estar a punt de ser procurador en Corts pel terç sindical. Només la seva primera detenció, en 1958, ho va impedir.

El PSUC i CC.OO. (a partir de la seva fundació en 1964) van practicar aquesta estratègia, mentre que altres partits i sindicat es negaven, interpretant que era una forma col·laboració amb el règim franquista.

Les associacions de veïns, d'alguna manera també significaven un aprofitament de les possibilitats legals de la Llei d'Associacions a partir de 1965.

En vista de l'èxit d'aquestes pràctiques, Bandera Roja i l'Assemblea de Catalunya van impulsar la candidatura d'un obrer antifranquista per a les eleccions pel terç familiar de Barcelona, l'octubre de 1973.

Aquell any 1973 els barris començaven a bullir i la protesta arribava als mateixos plens municipals. Des del govern es va entendre que una etapa política havia canviat i els alcaldes de Barcelona i l'Hospitalet van ser cessats amb poques setmanes de diferència.

Si voleu saber més sobre la trajectòria política de Vicenç Capdevila, podeu llegir aquest llibre, que també es troba en línia, clicant aquí.

A l'Hospitalet, la persona escollida per navegar en aquell tumultuós oceà va ser en Vicenç Capdevila. Això va ser una sort per la ciutat, perquè el penúltim alcalde del franquisme no era ideològicament franquista. 

Capdevila va haver de mantenir tota la parafernàlia del règim, però va governar en el sentit oposat als principis del règim, amb els límits de la legalitat del moment.

Des del punt de vista urbanístic, va ser un aliat dels moviments veïnals i va contribuir a frenar els abusos a Bellvitge o Can Serra, a més d'aturar un nou polígon a Pedrosa. Es pot afirmar que des del punt de vista urbanístic va tenir una influència més positiva que Corbacho o Marín.

En l'àmbit cultural i educatiu ja havia fet bona feina en la seva etapa de regidor del ram (1964-1971) i també va destacar en els seus anys de mandat.

Quan Capdevila va deixar l'alcaldia per ser candidat al Congrés per la UCD, el va substituir en Joan Perelló, d'un perfil semblant, en absolut d'ideologia franquista. La seva tasca va ser molt més difícil, en uns anys de democràcia però d'ajuntaments no democràtics, amb una crisi econòmica galopant...

Els alcaldes Capdevila (1973-1977) i Perelló (1977-1979) es van envoltar de joves del barri del Centre i els van oferir càrrecs polítics i tècnics, des dels quals també van contribuir a millorar la situació de la ciutat. 

Eren joves amb estudis superiors d'origen social de classe treballadora qualificada o petitburgesa. Hem de pensar que en els anys 60's i principis dels 70's no tothom accedia a la universitat.

Sí, eren càrrecs polítics del franquisme i no eren d'ideologia franquista. Se'ls havia presentat l'opció de fer una mena d'entrisme polític, sense haver planificat l'estratègia, però de forma similar a la que d'altres havien planificat, i van aprofitar l'avinentesa. 

Entre d'altres, destaquem a dos homes que van ser regidors i tinents d'alcalde. Francesc Codina, al que li va encarregar Capdevila la creació del Patronat Municipal d'Esports en 1974. Joan Miró havia estat un dels fundadors de l'associació Aplha 63 i va impulsar el Patronat de Cultura o el model d'aules de cultura pels barris.

La família de Joan Miró recull el premi de Fill Insurrecte Predilecte a títol pòstum el febrer de 2025, a l'acte organitzat pel Foment de la Informació Crítica.

En els projectes dels patronats esmentats també van participar altres joves, amb càrrecs municipals (Joan Torres, Joan Francesc Marco, Amadeu Joan, Toni Gendre...) o sense càrrecs municipals (Joan Soto...), els quals eren més aviat antifranquistes.

No puc deixar de recordar altres noms de fora de l'Hospitalet, com Fabià Estapé o Joan Antoni Solans, que també van ocupar càrrecs en institucions franquistes, sense ser ideològicament franquistes en absolut, i que van fer una tasca extraordinàriament positiva, dins de les possibilitats del moment.

En resum, Capdevila, Perelló i alguns dels seus regidors, com Codina o Miró, van fer una bona feina per la ciutat, amb les grans limitacions del moment polític que els va tocar. A d'altres poblacions van haver de patir governs locals franquistes fins al final, amb el que això va significar. Afortunadament, a l'Hospitalet no va ser així.

 

EL TRIBUNAL D'ORDRE PÚBLIC I LES CCOO

(Intervenció durant l'acte de reconeixement als i a les militants de CCOO de l'Hospitalet i Barcelona repressaliats/des pel TOP, amb motiu del 60è aniversari de la CONC, el 14 de novembre de 2024, a la seu del sindicat, a Via Laietana)

El Tribunal d’Ordre Públic (TOP) fou creat per, com diu el seu nom, mantenir l’ordre públic. Durant el franquisme, ja sabem el que volia dir això: reprimir els moviments socials, la protesta política i, en general, tot allò que no entrava en la seva estreta visió de la moral catòlica i la vida pública inspirada en una caserna.

Detinguts de l'Hospitalet desplaçats a Madrid per ser jutjats al TOP, l'any 1971. Mateo Minguillón, Narcisa Sempere, Felipe Cruz, Pura Fernández, ?, Avelino Agudo i Jaume Valls.

El franquisme, la versió espanyola del feixisme, va tenir moltes cares i va perseguir, detenir, torturar i matar centenars de milers de persones per moltes raons, persones lluitadores per les llibertats, els drets nacionals catalans/bascos/gallecs, etc.

Però, segurament, la raó principal del cop del 36 i de la imposició del règim franquista durant els llarguíssims 40 anys va ser la lluita de classes. Els militars van ser l’eina del capital, que veia perillar els seus interessos. No debades, la primera de les lleis fonamentals del franquisme va ser el Fuero del Trabajo, en 1938, encara en plena guerra civil.

El franquisme va ser per davant de tot, el règim dels terratinents, de la burgesia i dels banquers i va esmerçar tots els seus esforços, i ja sabem què volia dir això en els temps de la dictadura, en mantenir l’ordre social d’aquell capitalisme salvatge, en el que mig país vivia en la pobresa.

Per tant, la repressió dels moviments socials i del moviment obrer va ser la majoritària i va tenir diverses formes. En els primers moments, durant la Guerra, el bàndol franquista va actuar amb una ferocitat i una crueltat enormes. La tempesta de mort que va caure sobre els pobles d’Extremadura després de la modèlica ocupació de terres de març del 36 només s’explica des de l’odi al camperol pobre i les seves lluites per part dels amos.

Amb el pas dels anys, el règim va haver de fer diverses operacions de maquillatge i disfressa per a mantenir l’essència feixista sense semblar-ho, especialment quan havia de ser acceptat en algunes taules del món occidental, de la mà de l’oncle Sam.

El TOP va formar part d’aquesta maniobra de canviar la imatge però de mantenir les essències del règim, en aquest cas de la repressió dels moviments polítics i socials favorables a la democràcia i la classe treballadora. En fou creat el desembre del 1962 per a substituir d’altres institucions, com el Tribunal Especial de repressió de la Maçoneria i el Comunisme i per portar a la jurisdicció civil el que sovint es jutjava encara en tribunals militars. 

Una imatge del TOP. Font: Del TOP al Supremo

Val a dir, però, que els consells de guerra contra civils no van desaparèixer del tot; recordem el Procés de Burgos (1970), el cas de Salvador Puig Antich o els dels darrers executats dels franquisme en 1975. 

L’existència del TOP (desembre 1963-gener 1977) volia mostrar que aquesta repressió pròpia d’estats de guerra o de jurisdiccions d’excepció, era minoritària o en vies de desaparició. En el seu preàmbul, es deia que el nou tribunal era per perseguir a les persones que fessin accions amb l’objectiu de “subvertir los principios básicos del Estado, perturbar el orden público o sembrar la zozobra en la conciencia nacional”[i]. Sobre la seva qualitat jurídica, o millor dit l’absència de qualitat jurídica, segur que els testimonis d’avui ens informaran molt millor.

La primera sentència, el gener de 1963, va ser contra un paleta que després de beure una mica més del compte va veure al dictador per la televisió i va cridar “¡me cago en Franco!”[ii]. Li va caure un any per injuries contra el Cap de l’Estat. Segur que els crits de Timoteo, que així es deia el nostre protagonista, van generar molta zozobra en la conciencia nacional.

Cartell de l'acte del 14 de novembre.

Moltes de les accions del TOP i de la repressió franquista en general tenen aquest punt ridícul que ens farien riure si no fos perquè el judici al TOP és una baula en una cadena que començava per la detenció, les tortures en les comissaries a mans de la Brigada Político-Social, les multes, els acomiadaments i els anys a presó. Els informes d’aquesta Brigada, obtinguts amb tortures que mai van ser investigades pel tribunal, n’eren prou per bastir l’acusació, que sovint acabava en condemna.

Com hem comentat, la repressió del franquisme, donat el seu caràcter de reacció de la classe alta davant les reformes socials o el perill revolucionari, va ser especialment dura contra la classe obrera i el moviment obrer. Es confirma aquesta afirmació quan veiem que més del 70% dels procediments van ser contra persones de classe treballadora per motius més o menys relacionats amb l’obrerisme.

Dins d’aquest moviment obrer, il·legal i perseguit, les noves CCOO van anar guanyant protagonisme. La major part dels jutjats pel TOP a Catalunya i a l’Hospitalet eren del binomi CCOO/PSUC o d’alguna de les escissions del sindicat i del partit.

La repressió es va desfermar contra CCOO pels bons resultats per a les candidatures organitzades des de les CCOO a les eleccions sindicals de 1966, l’increment de la conflictivitat obrera que es produí al voltant de les discussions dels convenis per 1967 i la participació de CCOO en les mobilitzacions contra el referèndum que la dictadura convocà del desembre sobre la nova Llei Orgànica de l'Estat. 

Una primera caiguda d'una part de la direcció de Comissions, amb l'Ángel Rozas i Toni Farrés, es va produir el 26 de desembre de 1966 a Sabadell. El 16 de març de 1967, el Tribunal Suprem declarà il·legals les CCOO, considerant-les una “organització filial del Partit Comunista”. El 21 d’abril fou decretat l’Estat d’Excepció a la província de Biscaia i s’endurí la repressió a tot arreu contra el moviment obrer arran de la campanya de solidaritat amb l’empresa basca “Laminados de Bandas”.

Les detencions durant la celebració del 1er de maig de 1967 a Torre Baró o la caiguda d’abril de 1968 dels i de les militants que preparaven la clandestina manifestació del 1er de maig a l’església de Santa Eulàlia de Provençana en són dos exemples d’aquesta repressió que va acabar al TOP. Destaco aquests fets perquè va ser arran d’aquestes detencions que la jove advocada Manola (es veu que li deien així) Carmena, que es trobava a l’Hospitalet per raons político-familiars, va ser l’advocada d’alguna de les persones detingudes, com la Pura Fernández.

 També vull destacar que les reunions es feien a esglésies. En primer lloc, perquè no hi havia gaires més espais públics on fer-les. Els locals del sindicat vertical no eren a disposició dels activistes del moviment obrer i l’oferta no era molt gran aleshores. Però el que és més important és que una part del clergat es va posar del costat del moviment obrer i de l’antifranquisme. M’agrada recordar que aquests dos col·lectius 30 anys abans s’estaven matant.

Tan importants eren les esglésies per al moviment obrer, que quan uns capellans molt progres molt progres, van decidir viure a un pis de Can Serra i no tenir un edifici per a la parròquia, els militants antifranquistes, amb els de CCOO al capdavant, els van dir que no podien prescindir-ne. Llavors es va donar la situació de que comunistes, socialistes, sindicalistes en general van construir un edifici, la Casa de Reconciliació, que també va servir per a església.

Durant els anys de la seva vigència, quinze i pico, el TOP inicià 22.660 procediments, que afectaren a més de 50.600 persones, de les quals més de 6.700 van ser condemnades a més d’11.700 anys de presó. El 60% dels procediments es van concentrar entre 1973-1977, quan l’antifranquisme era més actiu.

Una altra dada significativa és que les dones van ser gairebé l’11% de les persones processades, un 12,2% a Catalunya. Aquí es reprodueix el model social dominant en aquell moment. El treball productiu formal era majoritàriament masculí, però sense el treball reproductiu, portat a terme gairebé de forma exclusiva per les dones, no hagués estat possible. Doncs bé, sense el treball reproductiu militant de les famílies antifranquistes no hagués estat possible el treball productiu, l’activisme, de molts homes. Darrera d’aquesta majoria activista masculina hi ha sovint un suport de dones i filles i fills que no surt a les estadístiques però que també hi era. 

Més de la meitat dels processats a Catalunya, gairebé 1700 persones, eren de Barcelona, mentre que de l’Hospitalet n’hi ha una setantena. Això sempre és difícil de concretar, perquè els domicilis podien variar. La meitat eren nascuts a Catalunya i un 21% eren d’Andalusia. A l’Hospitalet, l’origen immigrant era majoritari.

Perquè recordem que entre 1961 i 1975, gairebé els anys de vigència del TOP, el saldo migratori de Catalunya va ser de 950 mil persones. Barcelona, ja força plena, va créixer un 12%. Si més no, pel que fa a la població empadronada, que no sabem si bona part de les que vivien en barraques eren comptades. L’Hospitalet va passar de 123 a 282 mil habitants, un creixement del 130%, és a dir, un creixement relatiu deu vegades superior al de Barcelona.

Quan Candel va passejar-se per Catalunya per escriure el seu Els altres catalans, al llarg de l’any 1963, va fer-ho per Barcelona, especialment els seus barris de la Marina, i també per l’Hospitalet. Ell havia conegut a Pura i Felipe abans que Manuela Carmena, des de la seva parròquia, per acompanyar-los en la creació de la Cooperativa d’habitatges de la Bomba, que anys més tard va concretar-se en un parell de blocs a Bellvitge. Aquest va ser el pegament que va cohesionar la societat catalana en uns anys en els que es podia haver trencat, i la mirada candeliana es va estendre amb la tasca de CCOO, les associacions de veïns i l’antifranquisme en general, malgrat el TOP i tots els tops que hi havia en aquells anys.

Vull acabar aquest breu repàs històric donant les gràcies a totes les persones que vau lluitar contra el franquisme, a favor de millorar les condicions laborals a les fàbriques, els camps o les obres, a favor de la millora dels barris i dels serveis públics, per la llibertat i la democràcia, pels drets nacionals de Catalunya, malgrat que això comportava automàticament la repressió, que en aquella època volia dir detencions, acomiadaments, multes, confiscacions, exili, tortura i presó.

Vull donar les gràcies a les que sou aquí, a les que van ser repressaliades pel TOP i no han pogut ser aquí, a les que van lluitar abans del TOP o a les que no les van enxampar mai, perquè aquell dia l’autobús es va endarrerir (anècdota real), perquè les mesures de seguretat van funcionar, perquè es van olorar que aquell que hi havia a la cantonada era de la Brigada Político-Social...

Un servidor, fent la xerrada.

Us vull dir ben fort, mercès!, perquè la nostra vida ha estat molt millor, o fins i tot ha pogut ser, gràcies a la vostra lluita, al vostre sacrifici. Aquest acte d’avui té aquest objectiu principal.

---

[i]

[ii] https://www.65ymas.com/sociedad/primera-sentencia-top-ano-carcel-hombre-borracho-dijo-me-cago-en-franco_32029_102.html

HISTÒRIA DE LES BIBLIOTEQUES DE L'HOSPITALET

Any rere any, les biblioteques són el servei més ben valorat. Dedico aquest article a aquests oasis de convivència i cultura i a les persones que els fan possibles.

Exterior de la Biblioteca Mossèn Homar (1974)

Les primeres biblioteques de l’Hospitalet

L'any 1873, el diputat pel Districte de Sant Feliu, al que pertanyia l'Hospitalet, el republicà Josep Rubau, va impulsar la construcció de biblioteques populars a Esplugues, Sant Joan Despí o Les Corts, però no al nostre poble. Si la Primera República hagués durat més, aquestes biblioteques i potser la de l'Hospitalet s'haguessin fet realitat.

La primera biblioteca de l'Hospitalet no privada, encara que tampoc va ser pública del tot, va ser la del Foment Autonomista de l'Hospitalet. Aquesta entitat va ser la primera del catalanisme local, fundada l'any 1906. 

Una de les seves primeres accions serà la de crear l'Escola Catalana del Dr. Robert i una biblioteca, que podem fixar entre aquell 1906 i l'any següent. De fet, en la junta del Foment hi havia un càrrec de bibliotecari, ocupat per Anton Barba i Vinyals.

L'any 1918, la identificació del Casino del Centre amb el catalanisme de la Lliga Regionalista va fer que l'escola i la biblioteca anessin a la seu d'aquesta entitat [1]. Ens imaginem que la biblioteca era accessible només a socis i alumnat.

La primera biblioteca pública de la ciutat, en el sentit de ser oberta al públic en general i finançada per les institucions públiques, fou una de les moltes obres culturals i escolars de l’etapa republicana. 

El primer pas fou el 28 de maig de 1931, quan l'Ajuntament aprovà una subvenció de 150 ptes per a la secció local de l'entitat cultural catalanista Palestra, per a la biblioteca que tenien prevista [2].

La primera empenta de la primera biblioteca pública es va donar el 29 d'octubre, quan es va presentar la proposta d'incloure 10 mil ptes al pressupost de l'any següent per a tenir-la.

Ja durant l'any 1932, es va acordar llogar un local i contractar uns serveis de neteja. També es va arribar a un conveni amb Palestra, amb el que suposem que la nova biblioteca pública va absorbir la que aquesta entitat va començar a organitzar.

Finalment, el 18 de desembre de 1932, el president de la Generalitat, en Francesc Macià, va venir a l’Hospitalet i va inaugurar l’escola Rossend Arús, al casalot de Can Bori, i la biblioteca, al Carrer Baró de Maldà.

El President Macià a la nova biblioteca de l'Hospitalet

Aquesta biblioteca pionera va tancar les seves portes en arribar el franquisme i fou traslladada a Collblanc l’any 1956. El 1950, La Caixa de Pensions va obrir una altra al mateix Carrer Baró de Maldà. 

Tot sembla indicar que l’existència de la biblioteca de la Caixa fou el que va provocar que la reobertura de la primera i única biblioteca pública fos a Collblanc, a l’edifici de l’antiga Tinença d’Alcaldia.

Interior (1959) i exterior (1974) de la Biblioteca de la Caixa de Pensions.

L'escassa acció en l'àmbit cultural i escolar de les institucions franquistes era escandalosa. Durant anys, un servei de bibliobús va intentar cobrir una demanda enorme i creixent. 

En uns anys sense internet i amb força pobresa, els llibres de les biblioteques eren imprescindibles per a l'accés a la informació i la formació per a bona part de la població local, especialment la població escolar.

Biblioteca móvil, l'any 1957, a la porta de l'Ajuntament. Desconec si visitava d'altres barris.

El 31 de març de 1963 es va obrir la biblioteca Mossèn Homar, a l’edifici de l’Ajuntament. El capellà que va donar nom a la biblioteca era el rector de la parròquia del Centre, i va deixar la seva col·lecció de més de set mil llibres a la ciutat. 

Arran de la seva donació es va decidir dotar a la ciutat d’una biblioteca pública, en conveni amb la Diputació de Barcelona. 

Fou instal·lada en un dels costats de l’edifici de l’Ajuntament. Veiem que en aquells anys ningú no es plantejava construir un edifici perquè fes de biblioteca; amb unes sales n’hi havia prou.

Interior de la Biblioteca Mossèn Homar (1963)

Les biblioteques populars

El marasme polític del franquisme fou trasbalsat pel jove regidor de cultura (i ensenyament) Vicenç Capdevila. Una de les seves iniciatives del futur alcalde va ser un pla de biblioteques, les conegudes com “populars”, en conveni amb la Diputació, en el que cada districte havia de tenir-ne la seva:

Entrada de la Biblioteca Josep Janés a la Plaça Espanyola (1974)

 - Josep Janés, a la Plaça Espanyola, gener de 1968, ampliada el 1970.

- Joaquín Costa, al Carrer Molí, abril de 1969 (la meva biblioteca, on havia d’anar perquè a la Florida no en teníem, on llegia tintines, astèrixs, Joyas literarias juveniles, etc...).

Inauguració de la Biblioteca Joaquín Costa (1969)

- Santa Eulàlia, al Carrer Pareto, abril de 1970.

- Bellvitge, al Carrer França, abril de 1972.

- La Florida, al Carrer Renclusa, 1976.

Val a dir que la primera biblioteca de Bellvitge havia estat inaugurada l’any 1970 promoguda per l’Obra Social de la Caixa de Barcelona. Quins temps en els que n’hi havia caixes d’estalvis que havien de dedicar una part dels seus beneficis a iniciatives com ara biblioteques i regalaven llibres! Va tancar el 1993, quan l’oferta de biblioteques al barri ja era àmplia, i la demanda de llars d’avis, la nova funció de l’espai, era creixent.

La Biblioteca de la Caixa de Barcelona de Bellvitge (1983). L'edifici és d'un notable valor arquitectònic, dissenyat per Pere Llimona i Xavier Ruiz.

Les biblioteques escolars

Com que amb aquests equipaments no es cobria tota la demanda, Capdevila, ja com alcalde, va impulsar la creació, a partir de l’any 1977, d'unes biblioteques a algunes escoles, que també quedaven obertes al públic en general fora de l’horari escolar. 

Aquesta experiència fou breu i l’accés universal a les biblioteques situades a les escoles es va acabar l’any 1983. Amb la de l’Escola Frederic Mistral es va fer una excepció perquè es considerava que el barri de Granvia Sud estava aïllat i mal comunicat amb Santa Eulàlia. Finalment es va tancar l’any 2010. Les "biblioteques escolars" van ser:

- Busquets i Punset, 1977

- Frederic Mistral, 1977

- Joaquim Ruyra, 1977

- Rubió i Ors, 1977

- Bisbe Berenguer, 1978

- Pompeu Fabra, 1978

- Europa/Joan Miró, 1979

Els primers anys de la nova etapa democràtica

L’any 1983 es va inaugurar la biblioteca de Can Sumarro. Es tractava del trasllat de la Mossèn Homar que s’havia quedat petita. És curiós com una donació de llibres va anar a parar a un edifici que també havia estat una donació, del Dr. Santiago Prats, a la ciutat. Aquesta nova biblioteca fou el fruit dels esforços del regidor de cultura, Francesc Candel, i de la recent recuperada Generalitat. La voluntat era que fes les funcions de biblioteca central de la ciutat.

Interior de la Biblioteca Can Sumarro (1990)

Als següents anys es van fer algunes ampliacions, com la de la Biblioteca de Santa Eulàlia, l’any 1991. També es va crear un anomenat Centre de Lectura Ramon Fernández Jurado a Bellvitge, l’any 1986, que es va tancar l’any 2007. De la Biblioteca de la Caixa de Pensions a la Rambla tinc poca informació...

En aquells anys s’havia arribat a una situació que era molt millor que la de les dècades del tardofranquisme, però encara no era satisfactòria. Les infraestructures eren insuficients i les activitats de les biblioteques, malgrat les iniciatives d’algunes de les persones que hi treballaven, tenien força limitacions.

El Pla Municipal de Biblioteques

Per iniciativa d'en Joan Francesc Marco i la Nelly Peydró es va dissenyar un Pla Municipal de Biblioteques, aprovat l’any 1997.  Els fruits es van començar a veure ben aviat. L’any 1999 es va inaugurar la biblioteca La Bòbila, que substituïa i ampliava la Joaquín Costa a Pubilla Casas. Val a dir que també ofereix els seus serveis a la part de Can Vidalet d’Esplugues.

L’any 2000 es va inaugurar la Biblioteca Tecla Sala, que havia de ser la nova biblioteca central de la ciutat.

L’any següent es van ampliar les sales de la Biblioteca La Florida, a l’espai on era la desapareguda Àula de Cultura. Es va plantejar la construcció d'un nou edifici, però finalment no es va aconseguir. Al 2002, s’obrí la nova Josep Janès i al 2007, la nova de Bellvitge. 

No només es van construir edificis qmb prestatgeries plenes de llibres, revistes, etc. Es van plantejar les biblioteques com a centres de dinamització de la lectura i la cultura en general, amb ofertes d'activitats molt variades. 

A més, algunes es van especialitzar en temes o gèneres, com la Tecla Sala en còmic i blues i jazz, o La Bòbila en la novel·la negra.

Visita comentada de l'Exposició "La INDO de l'Hospitalet: memòria gràfica d'una empresa" a la Biblioteca Tecla Sala, el 2016, comissariada per Natalia Piernas i produïda pel CELH.

La darrera acció, no prevista al Pla, ha estat la creació de la Biblioteca Plaça Europa, l’any 2010. Està molt bé no seguir el Pla de Biblioteques si és per afegir equipaments.

Tanmateix, aquesta nova biblioteca i un convenient canvi en les fronteres dels districtes van servir d'excusa per tancar la biblioteca de Santa Eulàlia el març de 2021. Aquest fet ho he tractat a un altre article.

Les protestes veïnals van fer que l'Ajuntament reaccionés i va oferir una alternativa al cap d'un any, al meu entendre ridícula: el bibliomercat. És millor que res, però és poc més que res.

Font: Biblioteques de l'Hospitalet.

L'Associació de Veïns i Veïnes Som Santa Eulàlia va recórrer a la Síndica de Greuges de la ciutat, que va emetre un informe el maig de 2022 que denunciava que només el Districte de Bellvitge-Gornal té una biblioteca amb els requisits mínims exigits al Mapa de Lectura Pública de Catalunya.

La resta de biblioteques de districte incompleixen un o més d'un dels estàndards en superfície, hores de servei, personal o quantitat de documents. Curiosament, la pitjor situació és a la Florida-les Planes, els barris més pobres i on caldria un servei públic de millor qualitat.

Aquest estat de la qüestió ha estat ratificat per un nou Pla de Biblioteques elaborat a començaments de 2023 i aprovat el desembre de l'any. Confiem en que la situació es redreci molt ràpidament. 

Mentrestant, una generació està creixent amb un servei públic tan important com són les biblioteques sense la qualitat a la que té dret. L'Estat del benestar i la justícia social també passen per les biblioteques.

 

ANNEX FOTOGRÀFIC

 

Biblioteca Josep Janès, l'any 1969.

Interior de la Biblioteca Josep Janès (1973)

 

La biblioteca de la Caixa de Bellvitge, l'any 1972

 

La biblioteca de Bellvitge, l'any 1974

Fulletó de la inauguració de la Biblioteca Tecal Sala

NOTES

[1] TUR, Adrià. 150 anys fent centre, l'Hospitalet, Casino del Centre, 2023, pàg. 56 i 64-65.

[2] Aquesta i la resta de dades de 1931 i 1932 són tretes de les actes del ple municipal, consultables en línia https://portalimatges.l-h.cat/fotoweb/archives/5005-Documents-textuals/