Una de les pàgines més
interessants i singulars de la història econòmica i social de l’Hospitalet és
l’existència del sector dels escombriaires.
Abans que la recollida de
residus domèstics de Barcelona i la seva àrea metropolitana fos concedida a
grans empreses, la portaven a terme desenes de persones. Amb el seu carro els
homes recollien les escombraries i les portaven a uns patis anomenats sitials.
Allà, les dones i la canalla feien la tria. Les restes orgàniques servien per
fer adob pel camp o per alimentar animals, especialment porcs. El metall i
d’altres materials es recollia a banda i es venia. De vegades trobaven algun
petit tresor, com ara un cobert de plata. Aleshores no hi havia plàstics.
 |
| La tria al sitial de Ca l'Usini. Font: Mireia Mascarell. L'Abans de l'Hospitalet |
Com veieu, feien recollida,
selecció, reciclatge i reutilització de residus. Eren molt ecologistes sense
saber-ho. I, a més, era una activitat que proporcionava uns guanys
considerables. Sense que els puguem considerar rics, els i les escombriaires
constituïen petites empreses familiars amb unes rendes per sobre de la mitjana
de les classes treballadores. A Santa Eulàlia deien que els escombriaires eren els rics (en el context del barri) i els de dretes (de la Lliga).
Sabem que en l’inici del
segle XX ja hi havia una desena d’establiments d’aquest tipus a Santa Eulàlia,
al Carrer Aprestadora, entre Torrent Gornal i Gasòmetre. La data de la
instal·lació dels primers escombriaires de Collblanc-Torrassa es més concreta, 1907,
quan Josep Torns urbanitzà la seva propietat i la va parcel·lar.
La convivència dels
sitials amb els habitatges fou especialment conflictiva a Collblanc-Torrassa,
on l’any 1931 es van produir una desena de casos de pesta bubònica, de la que
van arribar a morir dues persones. L’Ajuntament republicà va intervenir amb la
fermesa que li permetia la llei per eradicar-los d’aquell barri.
 |
| Sitial a Collblanc. Imatge que acompanyava al reportatge que Carles Sentís va fer de Collblanc-Torrassa en 1932. |
En 1934, un grup
d’escombriaires va proposar el trasllat dels sitials dels llocs habitats a una
zona delimitada de La Marina, on ja existia una petita urbanització impulsada per un escombriaire de cognom Carbonell. El
trasllat fou aprovat en desembre de 1936. Aquesta nova zona és el que després
s’anomenarà Can Pi.
En la matrícula
industrial de 1945 hi eren donats d’alta com tratantes de basuras 110 homes i dones i la Cooperativa de Usuarios del Servicio de Limpieza Pública Domiciliaria
(CUSLPD). L’any 1955 havia pujat a 115 persones més la CUSLPD, la qual
declarava 40 carros.
En 1955, 5 establiments
encara eren a la zona Collblanc, 45 a la de Can Pi i 66 a Santa Eulàlia. En
aquest últim barri, la concentració es donava al voltant de l’eix vertical que
formaven els carrers Rosell (13 sitials), Igualtat (14), Independència
(15) i Buen Humor (avui desaparegut, 6 sitials). En aquests anys, Santa
Eulàlia era conegut com el barri de les mosques o dels pots.
 |
| En aquesta zona de Santa Eulàlia n'hi havien més de 50 sitials. |
L’època dels
escombriaires començà a declinar en 1960. Aquell any va esclatar una epidèmia
de pesta porcina i es van haver de sacrificar els milers de porcs (en unes
fonts diuen que 15.000, en d’altres 40.000) que es criaven als sitials. Foren
enterrats en grans fosses a la vora del riu. Una part fonamental del negoci es
va acabar.
 |
| Carros d'escombriaires circulant per la Plaça Cerdà |
A partir de 1961 les restriccions a la
recollida tradicional en carro, les concessions a grans empreses, etc, van fer
que l’activitat tendís a desaparèixer. Només van subsistir algunes petites
instal·lacions com drapaires. Els
darrers sitials dels que tenim notícia són els del Carrer Rosell en Santa
Eulàlia, que van existir, més o menys, fins 1980.
 | |||
| Sitials del Carrer Rosell, a Santa Eulàlia, vers 1977. |
 |
| Interior d'un dels sitials del Carrer Rosell. |
A hores d’ara, tenim una
altra consciència mediambiental, i els residus han esdevingut un gran problema. A l’Hospitalet generem 91 mil tones cada any,
1 Kg per persona i dia. Només
recollim selectivament un 21% d’aquest volum, el que és una de les proporcions
més baixes de l’àrea metropolitana. Hem de millorar en aquest aspecte.
Però també ens hem adonat
o, mirant el que feien els i les escombriaires d’uns anys enrere, hem recordat, que
els residus són una oportunitat d’activitat econòmica. Quin és el valor
de les més de 3.500 tones de vidre recollides selectivament a la nostra
ciutat?, o el de les gairebé 4.000 tones de paper i cartró?
Desenes de persones
remenen en els contenidors i fan la feina que feien els i les escombriaires
unes dècades ençà, però ara la fan de forma marginal, dins de l’economia
informal. Gairebé tots/es són treballadors/es estrangers/es i ocupen un dels
graons més baixos de l’escala social. Tanmateix, potser ens estan mostrant un
dels sectors econòmics més importants del futur, a més de reduir l’impacte
ambiental del volum de residus que generem i no sabem on posar.
 |
| Fotografia d'una publicació municipal de 1986. |
Algunes cooperatives
intenten obrir-se pas en aquest món, però en un sector on les grans empreses
tenen uns importants negocis gràcies a les concessions publiques, ho tenen
difícil. Un cop més, cal voluntat política per recolzar les noves, o no tan
noves, formes de l’economia social.
Teniu records dels sitials d’escombriaires?
Potser la vostra família tenia un d’aquests negocis. Creieu que ara podríem
recuperar aquelles pràctiques?
