ALBERT GERMANS, HISTÒRIA I PATRIMONI AL COR DE L'HOSPITALET

La instal·lació a l’Hospitalet

Albert Germans és la darrera gran fàbrica tèxtil de l’Hospitalet. Com és conegut, el sector tèxtil va ser el més important de la Primera Revolució Industrial durant el segle XIX i Catalunya va ser un dels seus principals escenaris. L’Hospitalet es va incorporar a la industrialització en les darreres dècades del XIX.

Font: MARCÉ, Matilde. Indústries i obradors a l'Hospitalet.

La seva ubicació al Carrer Rodés de Sant Josep va ser fruit el trasllat d’unes instal·lacions fabrils ja existents, en concret a Aranjuez. Els germans Enric, Josep i Esperança Albert i Rulduà havien comprat una fàbrica a aquesta localitat de l’actual Comunitat de Madrid i vers el 1926 van decidir situar-la a l’Hospitalet.

Van encarregar l’edifici a… Aquí tenim un problema, perquè els plànols están signats per Antoni Puig i Gairalt encara que hi ha un acord generalitzat de que l’autor real és en Ramon Puig i Gairalt. Aquest darrer era l’arquitecte municipal i per alguna raó va deixar que el seu germà petit signés el projecte.

El juny del 1926, en Josep Albert es va dirigir a l’ajuntament per instal·lar-s’hi al Carrer Rodés i van demanar la supressió o reducció dels impostos que havien de pagar perquè significarien un gran progrés per la ciutat, perquè donarien feina a un centenar de famílies i perquè a d’altres llocs els oferien terrenys gratis. No sabem si ho van aconseguir.

Els edificis

El conjunt fabril constava d’un edifici principal dividit en dues parts. Una nau on hi havia la major part de la maquinària amb una coberta amb forma de dents de serra, el que permet una il·luminació zenital natural. L’altra part, un cos de tres plantes (soterrani i PB + 1) és cobert amb teulada i acollia les oficines i el magatzem.

Font: La Esfera, 25-2-1928, pàg. 11

La forma posterior de la finca venia determinada per la Riera dels Frares. El recinte arribava al Camí de Sant Joan, l’actual Carrer Josep Tarradellas.

Les parets són de maó vist, amb una important sobrietat decorativa. Seguint la línia que havia començat a Cosme Toda, es tracta d’una obra que ha abandonat totalment les propostes del Modernisme i s’adiu més al Noucentisme dominant.

La nau de la maquinària va representar una gran novetat arquitectònica per la seva estructura, feta amb els nous materials que de mica en mica s’anaven imposant: ferro i ciment. 

D’aquesta manera s’aconsegueix un espai molt diàfan, només interromput per una filera de vuit pilars. És una de les obres pioneres a la ciutat de l’arquitectura contemporània.

A l’interior de les oficines i l’habitatge del director, sí que trobem més concessions a la decoració, com correspon als espais pensats pel gaudi.

A un plànol de 1929 veiem com s’han fet petits afegits a la porteria i darrere dels edificis alineats amb el Carrer Rodés hi havia un pati, i al darrere del pati, els tallers de fusta i de peces de ferro.

Plànol de 1929

A les dependències marcades al plànol anterior com magatzem ara hi constava com secció d’aprests, la darrera etapa de la producció tèxtil.

L’activitat industrial

Hem de situar el començament de l’activitat de la fàbrica en 1928. A la Matrícula industrial de 1928, feta el novembre de 1927, Albert Germans no hi és.  En la de 1929, feta el desembre del 1928 ja hi consta. Segons Matilde Marcé, fou inaugurada el març de 1928.

Declararen inicialment 4 telers per a seda i 1500 fusos també per a seda. Tanmateix, una rectificació al document substitueix els 1500 per 5000 i afegeix... 1930 para junio?. Declararen també un cubilote pera fundir hierro, propi dels tallers de les fàbriques.

A la matrícula de l’any següent, signada el desembre de 1929, els ítems declarats són els 4 telers per a seda però també 8 telers per a cotó. També consten 5000 fusos per a seda i 3000 fusos per a llana i mescles. És a dir, la producció va començar durant 1928 però no arribà fins a la plenitud en 1929. 

El gener d’aquest any es va demanar la legalització, el que vol dir que ja hi eren més o menys instal·lats, de 28 electromotors. Això ens recorda que a aquestes alçades, l’energia de la indústria era l’electricitat.

Però, què s’hi produïa a Albert Germans? A la petició de 1926 es deia que es volia fer una fàbrica de teixits elàstics. En les capçaleres de la documentació de la fàbrica es deia que era una fàbrica de “tejidos elásticos, cintas, trenzas y cordones”.

Segons en Joan Camós, l’any 1930 Albert Germans era una de les empreses mitjanes de la ciutat, lluny dels Trinxet, Trias, Tecla Sala, Caralt, Vilumara, Rifà, etc. Només tenia 80 treballadors/es. Com veiem a les fotos i com era normal al tèxtil, la majoria era mà d'obra femenina.

L’abril de 1935 es va demanar el permís per construir un magatzem a l’extrem sud de la fàbrica, el que ens indica que malgrat la crisi generalitzada a aquesta indústria les coses li anaven bé.

Amb el trasllat de la fàbrica d’Aranjuez també van venir famílies de treballador/es i l’empresa va promoure un bloc de pisos al mateix Carrer Rodés.

Durant la Guerra Civil, (juliol 1936-gener 1939) l’empresa fou col·lectivitzada, com la resta de grans fàbriques. El cas és molt ben conegut per l’estudi d’en Carles Santacana que ens mostra una col·lectivització imposada per les circumstàncies, sense gaire entusiasme revolucionari.

Després, els germans Albert i Rulduà van recuperar la propietat i van continuar l’activitat, amb les dificultats pròpies d’una època d’escassetat de gairebé totes les entrades, incloent l’energia.

Els nous temps del “desarrollismo” es van notar amb sengles renovacions de la maquinària, l’any 1960 i 1967. Aquest últim any, declararen que hi treballaven 10 persones a les oficines i 102 a les màquines.

Però la prosperitat va atraure als lladres, i el 23 de desembre de 1967 fou assaltat un empleat d’un banc a la porta de la fàbrica, al que van treure una cartera amb 446 mil pessetes per a Albert Germans. Aquell any, les treballadores van cobrar la paga de Nadal amb retard.

Sabem que ha estat en actiu fins fa foc temps, amb la raó social Albert Hermanos, però també amb d’altres, com ROMARETA. L'activitat industrial va acabar vers 2007.

Activitat urbanística

L’any 1948, els Albert van afegir una casa i uns tallers a un solar annex que havien comprat prèviament que donava a la cruïlla de Riera dels Frares amb Esquadres.

El conjunt industrial va arribar a ser de 4.865 m2. Tanmateix, els propietaris va començar a veure que si parcel·laven els terrenys i eren convenientment requalificats per edificar pisos, podien obtenir grans beneficis.

Primer ho van fer amb les finques del Carrer Rodés 62 i 64 i Avinguda Josep Tarradellas 131, a uns terrenys que els tenien des del començament però que mai van ocupar per a la fàbrica. Desconeixem la data de la construcció d’aquests edificis de PB + 9, però per les seves característiques deuen ser de la dècada de 1970.

Més tard, l’any 1995 els van aprovar la parcel·lació del solar abans esmentat, on després es va construir l’edifici del Carrer de les Esquadres, 14.

El darrer episodi de la seva història va ser el de la seva okupació entre 2022 i 2024. Al llarg d'aquests gairebé dos anys va ser el CSO Nabat.

Patrimoni

Semblaria innecessari haver de recordar la gran importància patrimonial del conjunt fabril d’Albert Germans. A hores d’ara, només tenen la consideració de BCIL els edificis que tenen façana al Carrer Rodés, però no el pati ni els coberts que toquen a Riera dels Frares, construïts entre 1926 i 1929. Un pati on foren plantades espècies exòtiques d’arbres.

Plànol d'Albert Germans de la Fitxa del PEPPA de 2001. Encara es veu com el recinte arribava al Carrer Esquadres, però ja la parcel·la és qualificada com 13b, edificable.

No sabem què va passar amb el patrimoni moble que contenia la fàbrica. Va passar dels propietaris a l’Ajuntament?, va patir alguna pèrdua mentre era sota la responsabilitat de l’Ajuntament? Alguns testimonis orals m’informen de robatoris en aquella època.

El que vaig poder veure mentre fou un espai okupat, el CSO Nabat, és una petita part del que hi havia, però encara tenia elements de gran valor històric i estètic: els edificis mateixos com a obres arquitectòniques, les restes de l’activitat industrial, les decoracions interiors...

El que és indiscutible és que té un valor extraordinari en una ciutat com l’Hospitalet: és un espai que pot ser utilitzat per la població, de forma pública i comunitària. D’espai no anem sobrats a l’Hospitalet. 

Les naus poden ser locals d’assaig per a col·lectius que necessiten locals coberts de grans dimensions, el soterrani pot servir per assajos musicals, els coberts foren utilitzats de tallers i gimnasos, el jardí va acollir un hortet... Les possibilitats són enormes.

El que no pot ser és que un element patrimonial tan important com aquest, a una ciutat amb la manca d’equipaments com la nostra, sigui cedit amb una concessió demanial a una empresa o un organisme (es negocia amb RENFE). Albert Germans ha de ser per a la població i gestionat per la població de l’Hospitalet.

OKUPAS EN L'HOSPITALET. DOS ARTÍCULOS EN 25 AÑOS.

Hace unos 25 años, convocado por el gran Inocencio Salmerón, comencé a colaborar con la revista Progrés, del Casal d'Avis de Collblanc-Torrassa. Para los fundadores, miembros del Casal, y para los jóvenes que nos incorporamos era una especie de blog de historia, literatura, cine, etc, en papel.
También intentamos hacer un poco de periodistas, con algún reportaje de actualidad. De ese tipo era el artículo que titulé "Okupas en l'Hospitalet" y fue públicado en el número 96, de abril de 1992.

Hace unos meses, Sheila y Bibian Escudero nos pidieron colaboración al Centre d'Estudis de l'Hospitalet para hacer la historia del movimiento okupa de la ciudad. Finalmente, el colectivo Entrevies, al que pertenecen, ha elaborado un documental extraordinario.

La guinda ha sido un muy buen reportaje en relación al tema en El Periódico del pasado domingo, 2 de abril, firmado por Nando Cruz. Por mediación de las amigas de Entrevies o de la periodista Montse Santolino (¡gracias!), me pidieron un artículo de opinión para acompañarlo.
Y 25 años después, me asomo a la prensa para reflexionar y divulgar sobre la okupación. Ahora, reproduzco el artículo, sin las limitaciones de espacio del diario impreso. Lo quería titular "La ciudad, ¿es para ti?", pero la referencia pacomartinezsoriana no la entendía nadie.

La Lokeria, en el antiguo ambulatorio de la Plaça Espanyola. Fotografia propia, del año 2008.

"¿DE QUIÉN ES LA CIUDAD?

La ciudad es otro escenario de la lucha de clases, como las fábricas o las tierras. De hecho, uno de los mecanismos tradicionales de reivindicar las tierras era, y es, ocuparlas. Esto lo tenía muy claro el movimiento obrero, mayoritariamente anarquista, que  impulsó la huelga de alquileres el año 1931 o que municipalizó la vivienda, en el marco de las colectivizaciones revolucionarias de 1936. El espacio urbano era tratado como uno más de los “medios de producción” que había que arrebatar a la burguesía. También los propietarios de suelo urbano se organizan en patronales específicas.

Los movimientos sociales antifranquistas no tardaron en advertirlo. Cristianos y comunistas se habían encontrado en las fábricas y a finales de la década de 1960 se  buscaron en los barrios para parar los excesos de les empresas constructoras e intentar conseguir espacio, servicios y equipamientos públicos que aseguraran su salario indirecto. Se inventaron la comisiones de barrio y más tarde las asociaciones de vecinos. Y todo ello en el contexto de la ola inmigratoria y la enorme corrupción política y empresarial del franquismo.

La fuerza del movimiento vecinal en l’Hospitalet y el conjunto del área metropolitana fue tan grande a finales de los 70’s que algunas empresas negociaban con las asociaciones de vecinos antes de presentar el proyecto al Ayuntamiento, donde a menudo también se encontraban con técnicos comprometidos con las propuestas vecinales.

Durante la década de 1980, sin embargo, los que habían sido considerados monstruos de la especulación (los Figueras, Núñez, Sanahuja, Marsà, Muller, etc...) ganaron el pulso al movimiento vecinal gradualmente debilitado. Los constructores se encontraron, además, con un aliado inesperado, los ayuntamientos democráticos, que no se sonrojaron al homenajear a Porcioles en Barcelona o Solanich en l’Hospitalet. Y la excusa olímpica  generó un gran consenso social favorable a la construcción, aunque fuese en terrenos calificados de zona verde en el Plan General Metropolitano que tanto había costado conquistar.

Una parte de la juventud de aquel momento, asistía a los fastos olímpicos y al yuppismo que les rodeaba y no se sentía invitada. Por ruptura generacional o por el mal ejemplo de las traiciones a los movimientos sociales de buena parte de los dirigentes políticos procedentes de los partidos de izquierdas, que habían pasado de la asociación de vecinos a la gestión inmobiliaria, rechazaron el ejemplo de los padres suqueros y acabaron pareciéndose a los abuelos anarcos.

Hace 25 años que unos jóvenes de l’Hospitalet rompieron con la boyante sociedad capitalista y con la oposición de izquierdas que había perdido la hegemonía cultural. Decidieron crear espacios en los que sentirse libres y desarrollarse personal y socialmente, y comenzaron a “okupar” edificios abandonados, empezando por “la Vakería”. De especial trascendencia han sido los Centros Sociales Okupados, como La Lokeria, L’Òpera y ahora son L’Astilla y La Pua.

Para designar la ocupación de edificios vacíos con fines habitacionales pero también de desarrollo de actividades alternativas al capitalismo, propongo que normativicemos el uso de la “k” en el verbo y sus derivados. En estos momentos es necesario distinguir este tipo de “okupación” de otras actividades que se denominan igual y no tienen ningún componente ideológico, desde la entrada en un piso vacío por verdadera pobreza, hasta el tráfico delictivo de inmuebles ocupados para luego alquilarlos.

Sin ser conscientes, los okupas reproducían los grupos de afinidad anarquistas del pasado y como aquellos, repercutían en movimientos sociales más amplios. El movimiento okupa nunca fue mayoritario ni especialmente influyente, pero no hay que menospreciar su aportación. Para empezar, ha sido sorprendentemente constante, teniendo en cuenta el frecuente relevo de sus protagonistas por razones vitales.

Hay que valorar sus aportaciones decisivas en fenómenos como la insumisión y, por tanto, el final de la mili. Y, por encima de todo, el movimiento okupa ha mantenido viva y visible la cuestión del derecho a la vivienda, ha denunciado el carácter de clase de la lucha por el espacio urbano, mientras una parte del movimiento vecinal negociaba la amplitud de las aceras . Será interesante ver la evolución de ambas formas de lucha social urbana, de sus encuentros, que alguno hay, y desencuentros.

Al final, la reivindicación de la vivienda digna ha sido la que ha articulado la primera opción política realmente alternativa que ha llegado al poder en diferentes ciudades del área metropolitana desde 1939 (con algunas psuqueras excepciones). Ahí estaba el movimiento okupa, junto a otros, en 2006, resbalando en la burbuja y recordándonos que “no vas a tener casa en la puta vida”.

Más allá de las luchas sociales y los proyectos políticos, la okupación ha sido una experiencia vital y un espacio de creatividad cultural que han marcado a centenares de personas. Tanto, que han decidido reivindicarse y difundirlo, y me han permitido acompañarles un poquito en el proyecto “Entrevies”. Y ahora me pregunto, ¿por qué no me hice okupa?"