LES RÀDIOS DE L'HOSPITALET

No, el vídeo no va matar l’estrella de la ràdio, ni tampoc no ho han fet la televisió, ni internet. Encara som milions de persones que escoltem la ràdio, que estimem la ràdio. Personalment, trobo que és el mitjà més càlid, potser perquè la veu té unes qualitats que cap altre vehicle comunicatiu no pot tenir.

 

La Ciutat de l'Hospitalet, n. 2, octubre de 1984

Quines són les ràdios que han existit a l’Hospitalet? La primera de la que tenim noticia és una emissora creada pel partit únic del franquisme. En concret n’era adscrita al Frente de Juventudes. Fou inaugurada l’abril de 1954 i tenia l’estudi a la seu local del Movimiento, a l’Harmonia. Es deia Radio Hospitalet La Voz de Cataluña.

La Vanguardia, 7-4-1954

Aquesta primera ràdio pertanyia al Servicio de Emisoras del Movimiento, com d’altres a Sant Feliu o Sant Just, però amb escassa voluntat de fer informació o divulgació de la ciutat. Per exemple, en la setmana santa de 1955, mentre es feia a Collblanc-Torrassa la processó més important de Catalunya, es retransmetia una processó de Cartagena.

La Vanguardia 26-4-1956

 

De seguida es va traslladar a Barcelona, l’abril de 1956. Arran dels canvis en les normatives radiofòniques, l’any 1965 es va fusionar amb Radio Unión, donant lloc a una nova emissora, Radio Juventud. Fins aquest moment, alguna vinculació mantenia amb l’Hospitalet; més tard, cap ni un.

VILLAGRASA, Emiliano. Hospitalet de llobregat: una ciudad en marcha, 1961, p.127

El següent episodi de la història de la radiodifusió local és el de les anomenades “ràdios lliures”, fruit dels aires polítics de llibertat i democràcia de la Transició. Això no vol dir que totes les noves emissores tinguessin un objectiu polític, però sí un compromís cívic, social i democràtic, i eren sense ànim de lucre. Al darrere hi havia grups de joves, periodistes o no, amb moltes ganes i entusiasme.

L’any 1979 es van posar en marxa Radio Can Serra i Radio L’Hospitalet FM/Ràdio Estel; en una data que no conec amb exactitud però que deu ser també vers 1979 Antena 2000 Radio. De Radio Can Serra amb prou feines sabem que va ser precintada per la policia el febrer de 1980. Radio Estudio neix el 1980 amb voluntat comercial però de ben segur que també tenia uns altres objectius, ja que fou creada per un militant d’extrema dreta.

L’experiència de Radio L’Hospitalet FM/Ràdio Estel ens és ben coneguda gràcies al llibre de Francisco J. Rodríguez [i]. En menys de dos anys, malgrat un precintament policial i una vida al marge de la legalitat, els seus impulsors van posar en marxa una emissora que va començar a tenir una estructura estable i una presència important a la ciutat.

La consolidació de Ràdio Estel va rebre un impuls important amb el seu trasllat a Can Buxeres. Aleshores, un atac a l’estudi, l’abril del 1980, amb el robatori del material, va suposar un cop tan fort que no en va ser capaç de refer-se. Algú no acceptava la competència que li feia. Sempre és injust destacar una persona, però tothom coincideix que la figura de Francesc Casbas va ser fonamental en aquest projecte, com després quan es va incorporar a la ràdio municipal.

Informació cutadana n.4, abril 1980

L’èxit de Radio L’Hospitalet FM/Ràdio Estel va ser decisiu perquè l’Ajuntament, el primer de la nova democràcia, apostés per crear una ràdio municipal, que començar a emetre el juny de 1982. L’estudi era al Carrer del Molí, a Can Serra. L’estiu de 1984, Ràdio L’Hospitalet va ser la primera emissora municipal que emetia les 24 hores del dia.

Informació cutadana n. 26-27, abril 1982

Aquell mateix any, l’any 1984, existien d’altres ràdios a la ciutat. Ràdio 40, finançada per la publicitat i gestionada pels seus propietaris, emetia les 24 hores amb un equip de 10 professionals. RK2 va començar a emetre el maig del 1984, des de Sanfeliu, organitzada per un grup d'amics que eren a l'atur i van tirar endavant aquest projecte. Estació Alfa, s'emetia també des de Sanfeliu i tenia voluntat de ser alternativa i underground [ii]. 

Gràcies a l'aportació de Daniel Pueyo sabem que en Casbas també va fer uns cursos a l'antiga Aula de Cultura de Bellvitge amb una emissora que va emetre a la FM. Es deia Aula Ràdio i va existir vers 1985.

La Ciutat de l'Hospitalet n.2, octubre de 1984

L’any 1985 va començar la trajectòria de Radio Florida. Arribava amb prou feines al barri que apareixia al seu nom. Va tenir una llarga vida. Al darrere hi havia l’Associació de Joves pels Mitjans de Comunicació.

Gràcies a l'aportació de Kiko Segura i Daniel Pueyo, sabem que Ràdio Bellvitge va emetre des del 1984 al 1987, aproximadament, als antics locals de l'AVV, al pis mostra que estava davant del Lumiere. Un dels programes el feia el Grup Ecologista de Bellvitge i es deia Terra Verda.

L’octubre de 1985 va llençar-se a les ones, Ràdio Corcó. El seu origen es troba en la mobilització que s’havia generat per demanar el NO en el referèndum de l'OTAN. Un grup de joves va crear el Col·lectiu de Comunicació Alternativa Corcó i van aconseguir materialitzar l’emissora. Es tracta del cas més clar de ràdio lliure i alternativa de la nostra història. Afirmen que fan ràdio per molts motius, però sobretot per "rabia ante el mundo, el sistema y el Estado" [iii].

Fent Ràdio Corcó (o Korkó), l'any 1989. Progrés, n. 64, gener 1989

Funcionaven sense llicència, van ser desnonats diverses vegades, els van requisar l'equip... L’any 1988 van acollir la Coordinadora de Ràdios Lliures. L’any 1989, eren a un sobreàtic de Pubilla Casas, i emetien de 8 a 12. Les relacions amb l’Ajuntament eren dolentes per la campanya que van fer exigint la depuració d'elements feixistes de la guàrdia urbana, sobretot arran de l'episodi d'un simulacre d'afusellament a un noi, i pels desperfectes en un concert al Poliesportiu de Les Planes.

No sabem fins quan va existir Ràdio Corcó. Crec que és una història que s’hauria de recuperar, com la de Radio Florida.

Logotip de Ràdio Florida... presentat el 2013?

La darrera ràdio lliure de la que tinc coneixement és Antena 2000. Segons el seu web, fou creada l'any 1985. Segons uns estudis dels mitjans de comunicació locals fou creada el 1996, amb continguts culturals i contestataris [iv]. 

La creixent regulació de l’espai radioelèctric ha fet cada vegada més difícil l’aparició de mitjans alternatius, sorgits de la base de la societat. L'aprovació, el desembre de 1987, de la Ley Orgánica de Telecomunicaciones va ser el cop final a les ràdios lliures.

Diverses aportacions informen de Radio Music, que tenia l'emissora a l'Avinguda Josep Tarradellas. La seva programació era musical i va tenir força èxit durant els 80's.

L'aportació de José A. Martínez (que podeu llegir al comentari al final) ens diu:

"L'Hospitalet ha sido cuna de grandes emisoras y grandes locutores, el recuerdo de varias emisoras que también existieron en nuestra ciudad:
Radio Estudio FM 87,5 pasó a 94.4 en su etapa final desde los bloques de Bellvitge.
Radio Sant Josep FM 90.0.
Radio Transit (Transistor) en Pubilla Casas FM 91.7 Esta es la actual Gran Vía Radio que se trasladó a Barcelona, origenes en 1987 desde Pubilla Casas actualmente siguen en antena.
Radio RK10 Canal musical FM 107.3 Desde el barrio de Sant Feliu, actualmente es R. Sintonia y se trasladó a Puente Genil desde donde emite actualmente.
Radio Onda Libre FM 91.7 Extinta emisora de uno de los componentes de Radio 2000 emitía desde la plaça de la serpiente en el centro.
Y seguro que me dejo alguna más, Radio Can Serra, Radio Marina desde la rambla marina, Radio Costa Este FM 100.3 etc..."

La història de Ràdio L’Hospitalet, l’emissora municipal és molt extensa, i ja s’han fet reculls en línia. Crec que mereix una obra escrita i de ben segur que hi ha persones amb capacitat per fer-ho. Jo ara només faré quatre pinzellades.

“Fotografia de la plantilla de Ràdio L’Hospitalet l’any 1989,” Ràdio L'Hospitalet, 30 anys de comunicació, accessed August 24, 2020, https://radiolh30anys.omeka.net/items/show/22.

Els primers anys són recordats amb l’entusiasme que pal·liava la manca de mitjans i experiència. L’octubre del 1988 va començar l’emissió del programa més recordat, Sábanas con chinchetas, del que es van arribar a organitzar trobades d’oients. Va ser en antena fins el 2001.

https://www.sabanasconchinchetas.com/

L’any 1995 es va fer un acord amb Catalunya Ona Municipal (COM) i una part de la programació procedia d’aquesta altra empresa. El trasllat al nou edifici de Santa Eulàlia, compartit amb la televisió, l’any 2001 semblava un pas definitiu cap a la consolidació d’una ràdio metropolitana. Tanmateix, una brusca decisió del govern local va significar la seva liquidació el desembre de 2011. Quan les polítiques d’austeritat van portar a reduir les despeses públiques, els mitjans de comunicació locals de l’Hospitalet van ser una de les primeres víctimes.

Concentració en suport als mitjans de comunicació locals, novembre de 2011. Font: https://provenzana.blogspot.com/2011/11/volen-tancar-la-televisio-de.html

Les polítiques econòmiques de les autoritats basades en els principis neoliberals no només van afectar els serveis públics que podem considerar més bàsics, com la salut i l’educació. Els mitjans de comunicació públics que generen intangibles com informació, cohesió social o arrelament i que podien ser portaveu dels molts moviments socials que es van generar en aquell moment van ser considerats prescindibles.

De fet, en les diverses mobilitzacions posteriors a la crisi no es va utilitzar el medi radiofònic en el debat ideològic. Potser el 15M, anys enrere, hagués creat una ràdio. En els darrers temps, però, ha aparegut una nova experiència de ràdio lliure. La Fundició ha endegat projectes com Des dels blocs (als Blocs La Florida) o Ràdio Manta (a l’escola Prat de la Manta). També, la Radio Pah Ciudad Hospitalet. És el podcast el producte radiofònic del futur? 

Per altra banda, internet ha permès l'existència d'emissores comercials, com Onda80 Bellvitge.

La ràdio és un vehicle que podem fer servir; com a mínim, podem explorar les seves possibilitats.

Els darrers micròfons radiofònics que s'han creat a la ciutat han estat els de La Fundició. http://lafundicio.net/desdelsblocs/

Espero les vostres correccions i aportacions. 

Crec que s'ha de reivindicar el passat i el futur de la radiofonia de l'Hospitalet.

---

[i] RODRÍGUEZ BAENA, Francisco J. Ones lliures, llavor de radiodifusió a l’Hospitalet. El cas de Radio L’Hospitalet FM/Ràdio Estel (1979-1980), L’Hospitalet, Foment de la Informació Crítica, 2019

[ii] MARÍN, Angels "Mitjans de comunicació de l'Hospitalet" La Ciutat n. 2 octubre 1984 pp 12-13

[iii] Lamelas, Marcos "Radio Corcó. Subversión en las ondas" Progrés n. 64, gener 1989, pp. 8-9

[iv] MERCÈ, Joel (Coord.). Anàlisi comparativa de l'Hospitalet i Vic: dues ciutats dins del panorama comunicatiu català, treball inèdit, gener de 1996, Facultat de Ciències de la Informació, pp. 29-30 i PICART, Xavier. Desenvolupament dels mitjans de comunicació de l'Hospitalet a partir dels anys 70 fins a l'actualitat, treball inèdit, gener 1998, Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna, Universitat Ramon Llull

 

 

CARVALHO A BELLVITGE!

Los Mares del sur

Pepe Carvalho és un dels grans personatges de la novel·la policíaca mundial. Fou creat per Manuel Vázquez Montalbán en Yo maté a Kennedy, en 1972. Aquest detectiu privat és un digne successor de Philip Marlowe, o qualsevol dels altres grans mites del gènere, i ha convertit al seu autor en el desè més traduït en llengua castellana.

En les més de vint novel·les de Carvalho es mostra l’evolució de Barcelona en les dècades del 70’s, 80’s i 90’s, fins que Vázquez Montalbán va morir sobtadament en 2003. En els darrers dies, però, s’ha anunciat que Carlos Zanón el recuperarà en noves obres i, per tant, en sentirem molt a parlar en el futur.

La quarta entrega de la sèrie va ser Los mares del Sur, que, a més, va guanyar el premi Planeta l’any 1979. Doncs bé, aquesta novel·la té com a escenari principal el barri de Bellvitge. Carvalho és contractat per esbrinar què havia fet en el darrer any de la seva vida un constructor “asfixiado por la opulencia” que havia dit que se n’anava als mars del sud, però que va aparèixer mort en un descampat de les afores de Barcelona, a la Trinitat.

Els "mars del sud" (les illes del Pacífic Sud) havien esdevingut, en l’imaginari de la cultura europea, l’exemple màxim de la puresa de la civilització primitiva, sense la hipocresia i els artificis que imposaren la noblesa primer i la burgesia després. El pintor francès Paul Gauguin fou un dels captivats pel mite de la Polinèsia i se’n va anar i allà hi va morir en 1903.

Carvalho va descobrir que l’home desaparegut, obsessionat en Gauguin, havia trobat en el barri de San Magín, un barri de classe treballadora en la construcció del qual havia participat, i en els seus habitants els seus mars del sud, la puresa que la seva vida burgesa no tenia. Tanmateix, tampoc era tot tan meravellós en el seu nou paradís... Si voleu saber les peripècies de la història heu de llegir aquesta gran novel·la.

¿De donde venimos? ¿Quiénes somos? ¿A dónde vamos?, una de les obres que Gauguin va pintar a la Polinèsia.

San Magín és Bellvitge

Doncs bé, San Magín és Bellvitge. Un soci del desaparegut el descriu així:

“(...) un barrio nuevo, de arriba abajo, hasta la última farola. Eran los años en que se daban facilidades, no como ahora. Parece como si el capitalismo fuera pecado y el capitalista un enemigo público”

En una enciclopèdia, Carvalho troba aquesta informació:

"A fines de los años cincuenta, y dentro de la política de expansión especulativa del alcalde Porcioles, la sociedad Construcciones Iberisa [la real es deia CIDESA] (…) compra a bajo precio descampados, solares donde se ubicaba alguna industria venida a menos y huertos familiares del llamado camp de Sant Magí, zona dependiente del municipio de Hospitalet. Entre el camp de Sant Magí y los límites urbanos de Hospitalet quedaba una amplia zona de terreno libre con lo que se demuestra una vez más la tendencia anular de la especulación del suelo. Se compra terreno urbanizable situado bastante más allá de los límites urbanos para revaluar la zona que queda entre las nuevas urbanizaciones y el anterior límite urbano. Construcciones Iberisa construyó un barrio entero en Sant Magí y al mismo tiempo adquirió también a bajo precio los terrenos que quedaban entre el nuevo barrio y la ciudad de Hospitalet. En un segundo plan de construcciones, esa tierra de nadie también fue urbanizada y multiplicó por mil la inversión inicial de la Constructora."

Després, Carvalho afegeix les seves reflexions:

"San Magín fue mayoritariamente poblado por proletariado inmigrante. El alcantarillado no quedó totalmente instalado hasta cinco años después del funcionamiento del barrio. Falta total de servicios asistenciales. Reivindicación de un ambulatorio del seguro de enfermedad. De diez a doce mil habitantes. (…) ¿Iglesia? Sí. Se hizo una iglesia moderna al lado de la antigua ermita de San Magín. Todo el barrio sufre inundaciones cuando se desbordan las canalizaciones del Llobregat."

I tota l’obra és plena de descripcions de carrers, bars, botigues, pisos i persones, en el context d’una campanya electoral, el que permet situar l’acció a començaments de 1979.

Bellvitge, pel seu aspecte i la seva grandària va esdevenir un dels símbols dels suburbis obrers de l’àrea metropolitana de Barcelona i va aparèixer en diverses revistes i obres literàries. 

La revista Destino va dedicar la portada i el reportatge central a Bellvitge el juny de 1975

Bellvitge, paradigma de barri obrer?

Però, realment era Bellvitge en 1979 el paradigma del barri obrer?

És clar que sí, com ho podrien ser molts d’altres. Bellvitge era, a més, el més gran. Construït entre 1964 i 1976, va acollir més de 30 mil persones procedents de la immigració de les zones rurals d’Espanya.

Bellvitge era molt visible, per les seves dimensions i la seva localització, en el camí a les platges i l’aeroport. A més, per un militant del PSUC com Vázquez Montalbán era molt conegut per la seva lluita veïnal.

La dècada de 1970 fou molt dura a Bellvitge. Teniu molts testimonis gràfics i escrits al bloc de Bellvitge50 o al flickr del Centre d'Estudis. 

Destaca el documental Bellvitge, Bellvitge, dirigit per Julián Álvarez en 1978, del que podem veure uns fragments. Hi apareix el barri que va conèixer Vázquez Montalbán mentre escrivia la novel·la.

Aporto tres documents de l’inici de la dècada, que ens aproximen a la realitat social d’aleshores. 

 

1- En un reportatge del barri, fet per Jaume Guillamet, publicat el gener del 1970 al diari Tele/eXpres s’afirma: 

 “En cuanto a categorías laborales, abunda el peonaje, con un cierto número de obreros cualificados y luego algún que otro administrativo, taxista, etc. (...) Se trabaja mucho; de las diez horas diarias no se escapa nadie. Abundan los que trabajan en la construcción y en las industrias metalúrgicas. (…) Me dicen que hay un cierto problema con las chicas, que están muy ligadas a los padres y que no se pueden así relacionar normalmente con los chicos. Esto va unido a la cuestión laboral de las mujeres, que cuando hay hijos pequeños, muchas dejan a las chicas cuidándolos, sin ir a la escuela -por aquello que “siendo chica”- para ir al trabajo.”

Aquest últim paràgraf és molt interessant, si ho comparem amb el personatge de la novel·la Ana Briongos, una d’aquelles noies que no es va resignar al rol subordinat amb el que la condemnaven. Militant del PSUC i CC.OO, representa la lluita de les dones d’aquella generació, i un exemple de dignitat.

 

2- Una altra notícia del 15 d’agost de 1970, també a Tele/eXpres, ens informa d’una baralla multitudinària entre joves de Bellvitge i Barcelona, tot comentant l’augment de la delinqüència juvenil, i que Bellvitge s’incorporava a la llista de barris amb fama de perillosos, on ja hi eren Pubilla Casas i La Florida. D’aquest tema també he escrit un article anterior, i ara ho comento perquè també és pertinent en el desenvolupament de la trama de la novel·la.

En una publicació de l'Ajuntament de 1986, Vivir en l'Hospitalet, hi havia aquesta fotografia feta a Bellvitge amb el següent peu: Juventud y paro, una mezcla que puede acabar resultando peligrosa. El barri continuava sent l'escenari escollit per parlar de perills socials. Potser un d'aquests joves és Pedro Larios.

 

3- L’any 1973, l’any de les plagues de mosquits i rates, des de la parròquia de la Mare de Déu de Bellvitge es va demanar al SECOD, un organisme depenent de l’entitat cristiana progressista Justícia i Pau, que fes un estudi amb rigor científic de la situació del barri, per recolzar les reivindicacions populars. 

En aquest estudi es feia una anàlisi sociològica de la població amb dades dels padrons de 1970 i 1972. Un 4% de la població activa del barri pertanyia al grup de “mossos i aprenents”, un 70% al dels “obrers industrials i obrers manuals en els serveis”, un 18% eren “empleats dels serveis i el comerç”, (administratius, comercials o policies) i només un 8% eren “quadres”, és a dir, la categoria superior (propietaris, gerents o encarregats).

La taxa d’activitat masculina era d’un 63%, altíssima, mentre que la femenina era del 21%. Tots els testimonis ens recorden que les dones treballaven també  moltíssim, majoritàriament en l’economia informal i per això no apareixien en les estadístiques: servei domèstic, costura, etc. Segons les dades de 1972, el 64% dels actius treballaven en el sector secundari. Els subsectors més importants eren el metall, amb un 50% del total d’actius/ves (aquí es notava la importància de la SEAT) els serveis amb un 9% i la construcció amb el 8%.

L’estudi del SECOD demostrava el que era obvi, que tres quartes parts de la població eren de les categories professionals més baixes i que el caràcter proletari de la població era dels més alts dels barris de l’àrea metropolitana de Barcelona.

Per tant, Bellvitge era un dels més importants exemples de barri obrer, una de les més grans illes dels Mars del sud on trobar la puresa. Tanmateix, també n’hi havia d’altres manifestacions de la pobresa, com una creixent marginalitat. Afortunadament, en les dècades posteriors aquell perill es va aturar.

El Passeig de Bellvitge en la dècada de 1970

 

Les lectures de Los Mares del sur

Los Mares del sur és una gran novel·la, que té diferents lectures.

Per exemple:

-Social i política. És la gran novel·la del “desencant”. Mostra al món del Treball i les seves organitzacions socials i polítiques en retirada, després de les ofensives de l’antifranquisme. Per contra, les forces del Capital comencen a recuperar l’hegemonia ideològica i política.

-Psicològica. És la història de diverses fugides personals, de recerques del propi lloc en el món de diferents personatges, que no són feliços amb la vida que tenen i anhelen el reconeixement dels altres.

De la novel·la s’han fet, que jo conegui, dues adaptacions per la pantalla. La primera, un llargmetratge pels cinemes de l’any 1992. La segona, una pel·lícula per la televisió de 2002. En tots dos casos el rodatge es va fer al barri.

Vázquez Montalbán va tornar a Bellvitge en 1987, amb Los alegres muchachos de Atzavara. Cal un estudi més profund al voltant de la relació entre l'autor i el barri.