L’habitatge és una necessitat bàsica, com menjar o vestir-se. Per això s’ha inclòs en totes les llistes dels drets fonamentals de les persones.
El problema és que per a la classe treballadora sempre ha costat molt garantir aquest dret perquè l’habitatge també és un negoci; i la població de l’Hospitalet ha estat sempre gairebé tota de classe treballadora. Quan s’han produït els episodis immigratoris, amb l’arribada sobtada de moltes persones, la situació ha esdevingut dramàtica.
Per exemple, després de la catàstrofe de la Guerra del Francès, la inauguració del Canal de la Infanta (1819) va obrir moltes possibilitats de feina i la població de l’Hospitalet es va triplicar en quinze anys.
En aquell poble petit, uns documents de 1834 ens informen que “El numero de familias en este pueblo es el duplo proporcionalmente al numero de casas del mismo” i que “algunos individuos del mismo Pueblo mobidos de la Codicia alquilaban las habitaciones estrechas”. Oi que sembla molt actual?
La situació es va repetir a partir de 1914, quan la demanda de mà d’obra per a la indústria va provocar una gran arribada d’aragonesos, valencians i murcians: la població es va multiplicar per cinc en 20 anys. A Collblanc-la Torrassa, el barri que més va créixer aquells anys, es va crear una Unión de Inquilinos en 1921. Van aparèixer els primers nuclis de barraques a Santa Eulàlia.
La tensió va arribar al límit l’any 1931 quan es va fer una vaga de lloguers, durant la qual van haver-hi manifestacions i avalots. La situació d’aquell any era descrita així: “Pasan de trescientos los juicios de desahucios tramitados por falta de pago, siendo de lamentar que en varios casos se haya tenido que recurrir a la fuerza pública para cumplir las sentencias dictadas por el Juez Municipal, produciéndose alborotos y desórdenes públicos (...)”.
La immigració es va reprendre en la dècada de 1940 i es va accelerar en les de 1950 i 1960: vam passar de 50 a 240 mil habitants. Centenars de persones vivien en coves (als pendents de Sanfeliu, Sant Josep o Pubilla Casas) i barraques (per tot arreu, però sobretot a la Bomba, a Granvia Sud). L’any 1956, un canonge, amb la llibertat que només un alt càrrec de l’Església tenia, va dir: “el problema de la vivenda ha pasado de ser grande a ser pavoroso".
Reportatge a la revista Destino de novembre de 1945 sobre les coves habitades per desenes de persones a Pubilla Casas.
A
partir de 1956 les lleis i les institucions franquistes van oferir el sòl de
l’Hospitalet a les empreses immobiliàries perquè aixequessin a dojo blocs de
pisos per a la venda. En els següents 20 anys s’hi van construir uns 80 mil
pisos, requalificant el terreny per a edificar més i més, perquè alguns
guanyessin més i més diners. Van aparèixer barris nous i els ja existents es
van omplir. Les famílies van dedicar molts esforços a comprar el seu pis i la
construcció va esdevenir un dels sectors més importants de l’economia, la
majoria dels beneficis del qual van caure en unes poques mans.
A hores d’ara, el sector immobiliari és un dels més rendibles i ha pogut actuar sense gaires obstacles durant dècades, provocant que els preus de l’habitatge hagin crescut per sobre dels sous. La crisi de 2008, provocada precisament per la bombolla immobiliària, va coincidir amb un altre gran episodi immigratori, procedent d’arreu del món, que ha vingut a cobrir la manca de mà d’obra al nostre país.
L'Hospitalet, 2020
La
crisi de l’habitatge ha estat una de les pitjors manifestacions d’aquesta crisi
global i els desnonaments massius van tornar. Les ocupacions de pisos, el
barraquisme del s. XXI, s’han multiplicat. Veïns i veïnes són expulsats dels
seus barris per la pujada de preus i la imposició d’usos més rendibles.
La cobdícia del capital per a obtenir més guanys està provocant una constant pujada dels preus de compra i lloguer. Moltes famílies no poden arribar més que al lloguer d’una habitació o a diverses formes d’habitatge per sota del llindar de la dignitat. Els desnonaments a l’Hospitalet han tornat a ser diaris, afectant famílies monoparentals, amb menors o amb persones amb diversitat funcional de tota mena.
Aquestes situacions tenen un impacte enorme a les nostres aules. Desenes de nenes i nens, que només s’haurien de preocupar pels exercicis no saben si tindran un sostre la setmana vinent; desenes de nois i noies no tenen una taula a la seva llar per estudiar, potser ni tan sols un espai per sentir-se segurs i segures. Com pot afectar tot això a l’aprenentatge de l’alumnat? Des de fa més de dos anys, diversos col·lectius de docents s’han organitzat amb una clara consigna: sense habitatge no hi ha educació.
No podem deixar d’esmentar dos temes que afecten l’oferta d’espais alternatius per a l’educació a l’Hospitalet. Per una banda, de forma negativa, una xarxa insuficient de biblioteques, especialment als barris que més les necessiten, que ha empitjorat sensiblement en els darrers anys. Caldria millorar-les. Per altra banda, de forma positiva, els esplais i totes les entitats que treballen en l’educació en el lleure tenen una gran tradició i arrelament. Caldria cuidar-les.
El dret a tenir un habitatge digne per a la classe treballadora, la pràctica totalitat de la població de l’Hospitalet, no s’ha garantit totalment gairebé mai en els darrers 200 anys, sobretot quan es produeixen episodis immigratoris. Un dels molts i més importants efectes negatius d’aquesta “emergència habitacional” és la influència en l’aprenentatge de l’alumnat que la pateix. Tinguem consciència d’aquesta situació i actuem.
Aquest article el vaig escriure per a la revista de l'escola Patufet Sant Jordi-Francesc Batallé i Aragonès. Gràcies per la confiança!
Si voleu una versió llarga de l'article... El problema de l'habitatge a l'Hospitalet
