EL SOMETENT A L'HOSPITALET

El Sometent en la història de Catalunya

El Sometent era una força militar formada per civils. És a dir, gent que no formava part de l’exèrcit que en ocasions especials prenia les armes, enquadrades en uns grups organitzats  com si fossin un exèrcit regular, però que no ho eren. Avui els podem anomenar grup paramilitar, grup parapolicial, milícia cívica, exèrcit popular, guerrilla, etc. Tenia un règim jurídic propi. 

 

El Sometent a Catalunya (1877), de Josep Berga, Museu d'Art de Girona. Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Sometent_a_Catalunya

 

Té el seu origen a la Catalunya medieval i es pot dir que és una particularitat catalana, perquè normalment la noblesa es reservava l’ús de les armes i no deixava que els no nobles les tinguessin i les fessin servir.

El nom pot tenir el seu origen en que eren cridats pel tocs de les campanes (“metent so”, o “so metent”) o pel crit que havien de fer els membres quan era reclamada la seva intervenció (“som atents”).

El sometent de l’Edat Medieval i Moderna el podem qualificar, en part, com una expressió de l’autoorganització i autodefensa popular. Per exemple, el gener de 1258 el rei Jaume I ordenà que a les cases de pagès de la parròquia de Provençana i 15 parròquies més (des de Sants fins Sta. Coloma de Cervelló) hi tinguessin armes i acudissin en sometent a la crida de socors, donats els freqüents atacs i robatoris que en patien.

De vegades, fins i tot, era l’últim recurs de la monarquia quan l’exèrcit regular fracassava. La participació dels sometents en contra dels Borbons durant la Guerra de Successió va provocar la seva prohibició amb el Decret de Nova Planta (1716).

Durant les guerres contra França entre 1793 i 1814 el Sometent fou cridat per les autoritats. Malgrat el temps que feia que havia estat suprimit, en va reaparèixer, demostrant així que les institucions pròpies no havien estat oblidades. En els primers anys del liberalisme (1820-23, 1833...) una altra organització semblant, de caràcter progressista, la Milícia Nacional, va ocupar el seu espai a les ciutats, però al món rural va ser habitual la crida al sometent per lluitar contra carlins.

Tanmateix, la conflictivitat social al camp català va fer que els propietaris rurals promoguessin un Sometent Armat de la Muntanya de Catalunya l’any 1855, aprovat l’octubre de 1858 per zones rurals. Per fer-nos una idea de quina era la situació, hem de recordar que el juny de 1857 l’Ajuntament de l’Hospitalet va demanar l’ajuda a l’exèrcit davant la gran quantitat d’incendis de camps de cereals que havien estat provocats.

A partir d’aquest moment, el sometent serà una institució conservadora, auxiliar dels capitalistes, defensora de l’ordre social i la propietat privada, revitalitzada en els moments àlgids de la lluita de classes, com una eina més de la repressió dels moviments socials i polítics d’esquerres. La primera acció contra una vaga obrera va ser a Sant Joan de Vilatorrada, localitat propera a Manresa, seu del Sometent, el juliol de 1890.

Per una història del Sometent contemporani, podeu llegir un excel·lent treball d'Arnau Cunillera clicant aquí.

El Sometent a l’Hospitalet

La primera notícia que tenim del Sometent de l’Hospitalet és del 1872, en el context de la 3a Guerra Carlina. Se n'organitzà el sometent local, i al capdavant es posà, com a caporal, el líder de les forces conservadores locals, Jaume Arús [1].

Val a dir que durant la República, les milícies van rebre uns altres noms, com "Voluntaris de la República" o "Cossos francs".

 

Font: La Ilustración española y americana, 8-4-1873, p. 4

El 29 de gener de 1875, la Comandància Militar ordena a l’Ajuntament “una batida en el término de su Municipio, levantando en somaten todas las personas honradas y que se presenten voluntariamente” pel dia següent, per empaitar “gente sospechosa” [2].

Val a dir que no tothom compartia el mateix zel en perseguir les partides carlines, i el 27 de gener la Comandància Militar havia recordat a l’Ajuntament que qui no impedís els atemptats dels petits grups carlins serien jutjats per la jurisdicció militar i sotmesos a consells de guerra [3].

En una altra carta del 26 de maig de la comandància militar local a l’Ajuntament es diu que les autoritats militars esperen trobar en els sometents “un poderoso auxiliar en todas las cuestiones de órden público”. El consistori va remetre la llista dels membres, que malauradament no conservem. Els homes que en formaven part rebien una compensació econòmica, que s’havia de fer efectiva a la nit, per evitar “los abusos a que podria dar lugar el pagarles con anticipación” [4].

Arran d’un intercanvi de cartes entre l’Ajuntament i la Diputació sabem que un grup local va participar en el Sometent General convocat els dies 18, 19 i 20 de novembre del 1877, en el marc de la Tercera Guerra Carlina i de la imposició forçosa del nou règim conservador que anomenem Restauració [5].

Una de les seves funcions era el control de les armes de foc, i les autoritats havien de consultar al Caporal del Sometent local si tenia inconvenient en concedir llicències d’escopetes de caça a qui les sol·licitava [6].

L’absència de documentació a partir d’aquell moment ens pot indicar que el Sometent hospitalenc va tenir poca o gens d’activitat. De fet, l’any 1902 es va crear un servei de seguretat privat per vigilar els camps de la Marina, el que ens pot indicar que no hi existia cap organització somatenista que fes aquesta activitat, que li era pròpia.

El tornem a trobar en un reportatge periodístic del desembre de 1909. Recordem que l’estiu anterior s’havia produït la revolta popular a Barcelona coneguda com Setmana Tràgica i les autoritats van trobar oportú recuperar els sometents per ajudar en la repressió. O com a mínim, fer una demostració pública de força.

La Ilustració Catalana, 5 de desembre de 1909. Rambla Just Oliveras.

Nuevo Mundo, 2 de desembre de 1909

El Sometent i el pistolerisme

L’agudització de la lluita de classes a partir de 1917, amb la fase que coneixem com pistolerisme, va revifar el Sometent. Les experiències europees de milícies ultradretanes [7] van fer que el Capità General de Catalunya legalitzés el Sometent de Barcelona el gener de 1919. El General Milans del Bosch era partidari de la mà dura contra el moviment obrer i va introduir aquesta institució rural a la capital.

Durant la Vaga de la Canadenca (vaga general a Barcelona, febrer-març de 1919) el Sometent va ser molt actiu contra la mobilització obrera. La vaga, però, va acabar amb una inicial victòria obrera, amb l’aprovació de la jornada de vuit hores de treball, entre d’altres conquestes.

Dues imatges del Sometent de Barcelona fent tasques d'ordre públic el març de 1919. Per fer palès el seu caràcter burgès, anaven ben encorbatats i amb barret. Portaven també, com a distintiu, un braçalet.  Mundo Gráfico, 2 d'abril de 1919.

A partir d’aquell moment, els sometents més actius, amb carlins i gent de procedència dretana, van coincidir en la creació dels Sindicats Lliures l’octubre del 1919, i  en els escamots armats que s’enfrontaven a trets amb els pistolers anarquistes.

Un dels episodis més destacats d’aquells enfrontaments va ser l’atac d’un grup armat a un cenetista, l’11 d’agost del 1920, al mig del Carrer Santa Eulàlia. El tiroteig (més de 200 trets, deia la premsa de l’època) fou intens i va atraure el sereno del barri que va disparar contra un dels agressors, que resultà ser un sometent de Sant Andreu. El resultat, dos morts.
La premsa informà que el Sometent local va detenir els que havien disparat, però que en veure que eren dels seus els van deixar anar. El que sembla evident és que l'empresari de la construcció que portava els sometents amb ell, no confiava en els de l'Hospitalet. 

 

L' ABC de Madrid, del 13 d'agost de 1920

El Sometent rebia el suport de les institucions (govern, exèrcit, etc.), dels partits burgesos, tant dels espanyolistes (Conservador, Liberal...) com dels catalanistes (Lliga Regionalista) i de les organitzacions patronals. Les seves víctimes eren el moviment obrer, especialment la CNT, i el republicanisme catalanista.

El cop d’Estat de Primo de Rivera (setembre de 1923), representant del bloc en que es trobaven els sometents, augurava bons temps per aquesta organització. Fins i tot, va haver un pla per estendre’ls per tota Espanya. Tanmateix, tot plegar se’n va anar en orris i els sometents van decaure quan la Dictadura va crear els seus propis mecanismes de poder.

 

És molt significatiu que un dels primers actes del Comitè revolucionari que es va constituir quan es va proclamar la República, el 14 d'abril de 1931, va ser el desarmament del sometent local.

El Sometent durant el franquisme

El règim franquista, molt violent en els seus primers anys, volia mantenir el monopoli de les armes per l’exèrcit i el va prohibir. Només a partir de 1945 el va tornar a tolerar força restringit, per dues raons: formava part de les mesures de l’allunyament del falangisme en el context de la derrota d’Alemanya i Itàlia i podia contribuir a perseguir els maquis que continuaven la lluita armada a les muntanyes.

De fet, va ser un sometent de Sant Celoni el que va donar el tret definitiu al cèlebre guerriller hospitalenc Quico Sabaté, el gener de 1960, que havia arribat a aquell poble després un enfrontament amb la guàrdia civil.

A La Vanguardia del 16 de març de 1978 se’ns informa d’un judici contra un sometent de l’Hospitalet que havia estat cridat per vigilar la nit de la revetlla de Sant Joan de 1974, i com que va trobar indecent l’actitud d’una parella va disparar a les cames del noi.

Més enllà de la valoració de l’individu, veiem que l’any 1974, quan es trobava que les forces d’ordre públic no eren suficients, encara es demanava l’ajuda del sometent. I que en aquell any encara n’hi havia un a l’Hospitalet. 

 
Finalment, el Sometent fou dissolt l’any 1978.

Els darrers temps

Una cerca per internet ens informa d’alguns grups que han recuperat el nom, i s’autoanomenen “sometent”. Els trobem relacionats amb organitzacions i mobilitzacions d’extrema dreta i espanyolistes, és a dir, lligades a la història d’aquesta institució dels darrers segles.

---

[1] AMH "Correspodència 1870-72"

[2] AMH  "Correspondència 1875-76"

[3] Id.

[4] Id.

[5] AMH "Correspondència 1877-78" 

[6] Id.

[7] El cas més conegut és el dels freikorps alemanys, d’origen medieval. transformats en organitzacions protofeixistes. De fet, són l’antecedent immediat de les SA i les SS nazis.

COM S’HA FET L’HOSPITALET? 150 ANYS DE PLANIFICACIÓ URBANÍSTICA (1)

He tingut el plaer de ser el comissari de l’exposició “Com es fa una ciutat? 150 de planificació urbanística a l’Hospitalet” que es pot veure al Museu de l’Hospitalet entre el 7 de juliol i el 18 de setembre de 2016. Aquesta exposició pretén explicar el procés de disseny dels vials de la ciutat, fent un repàs de les principals formes i etapes de l’urbanisme hospitalenc. 

També intenta difondre la reflexió urbanística, mostrant com la creació d’espai urbà és un producte de cada època i de les relacions socials que s’hi desenvolupen; el resultat de la pugna d’interessos entre diferents agents, un dels quals som els habitants de la ciutat.

En resum, pretén que sapigueu perquè els carrers de l’Hospitalet són com són, i que us entrin ganes de participar en el debat urbanístic.

L’exposició està estructurada en unes parts que també utilitzarem en els següents articles, que volen acompanyar-la i ampliar-la.

1. El naixement de l’urbanisme modern

En 1860 és aprovat el Pla d’Eixample i Reforma de Barcelona proposat per Ildefons Cerdà (1815-1876). La proposta d’aquest enginyer i polític republicà no va ser la que guanyà el concurs municipal, però fou la que va imposar el govern. 

Pla Cerdà, elaborat en 1859.

L’impacte del debat urbanístic de Barcelona i del Pla Cerdà va ser tan gran que va provocar l’aprovació de la Llei d’Eixamples de desembre de 1861. L’experiència barcelonina també impulsà els projectes d’eixamples de moltes altres ciutats, com Madrid (1860), Bilbao (1863), Sant Sebastià (1864), Sabadell (1865), Elx (1866), Terrassa (1878), València (1884), etc.

L'Eixample de Bilbao és una barreja de radiocèntric i ortogonal.

A l’empara d’aquesta nova legislació, els germans Morat van presentar a l’Ajuntament de l’Hospitalet el primer pla urbanístic de la nostra història local. En l’acta municipal d’aprovació de la seva petició de setembre de 1863 es parla d’un carrer anterior, encara que no hem trobat la documentació concreta. Foren anomenats Migdia i Castillejos, noms que conserven encara avui.

Aquestes primeres iniciatives urbanístiques d’una mica més de 150 anys ençà han estat l’excusa per fer un recorregut a les nombroses iniciatives privades i públiques destinades a fer o modificar carrers i places a l’Hospitalet.

2. Abans dels plans urbanístics

Els primers carrers foren els camins i les carreteres. L’origen mateix de la nostra ciutat es deu a l’existència d’un camí. El primer nucli de l’Hospitalet sorgeix vers el segle XII al voltant d’un hospital construït a la vora d’un camí, d’origen romà; amb molta seguretat podem afirmar que es tractava de la Via Augusta. Aquesta carretera, al seu pas pel nucli habitat, va esdevenir el primer carrer de la nostra història, el Carrer Major, quan diversos edificis es van disposar a les seves voreres. En el segle XIX ens arribarà amb el nom de Carretera Provincial.

En aquest mapa, que és de 1800, aproximadament, veiem alguns dels antics camins. La Carretera Antiga del Prat apareix com Carretera del Gual dels Tarongers. La Carretera del Mig, com Carretera de la Barca.

De mica en mica, un grapat de carrers van sorgir amb una disposició més o menys paral·lela i perpendicular a aquest vial, producte del successiu alineament de les cases. Es tracta de Xipreret, Sant Roc, Eures, Canal, Centre, Santa Bàrbara, Molines, Parral...

En aquest dibuix que va fer Valentí Julià pel Museu de l'Hospitalet, podem veure com era el poble vers 1715. A l'eix principal del Carrer Major s'afegia un altra de perpendicular que correspondria al Carrer Xipreret.

Més enllà del petit poble, per l’allargat terme municipal de 20 km2 entre Finestrelles i el mar, foren creats diversos camins. Paral·lels a la costa, procedents de Barcelona i Sants, ens travessaven la Carretera a Madrid (actual Carretera de Collblanc), la Travessera (Travessera de Les Corts, de Collblanc i Carrer Antiga travessera), el camí de Sant Joan (Avinguda Josep Tarradellas, Carrer del Bruc i de Sant Joan, etc...), l’esmentada Carretera Provincial (Carrer Santa Eulàlia, Prat de la Riba i Major), el Camí del Mig (Carrer Aprestadora i Carretera del Mig) i l’Antiga Carretera del Prat (avui només es conserva un petit tram a la Marina).

En sentit mar-muntanya podem destacar el Camí de la Vallparda (Carrers Mistral, Vallparda i Creu Roja), del Molí i la Fabregada, de la Farola (Carrers Miquel Romeu, Campoamor i Miguel Hernández) , de la Processó (més o menys l’actual Avinguda Mare de Déu de Bellvitge) i de la Marina-Feixa Llarga. N’hi havia molts més camins i cada un pot haver tingut més d’un nom.

En el mateix sentit mar-muntanya, les rieres i els torrents, gairebé sempre sense aigua, també han estat utilitzats com vies de comunicació. Es tracta de, de llevant a ponent, la Riera Blanca, el Torrent Gornal, la Riera dels Frares, de la Creu i de la Vall del poble (o de l’Escorxador). Les sèquies del Canal de la Infanta també afavorien la penetració al llar de la Marina, encara que podien ser un obstacle en la comunicació est-oest.

Fragment corresponent a la Marina de l'Hospitalet del plànol del Canal de la Infanta de 1908. Podem veure la densa xarxa de camins, sèquies i rieres, de vegades coincidint.

Al llarg d’aquests camins i rieres es construïren cases i gairebé tots ells han deixat petjada en el nostre plànol actual. Els podem identificar pel nom, ja que conserven “torrent”, “riera”, “camí” o “carretera”. També es poden detectar pel seu traçat sinuós.

3. Els primers plans

3.1. La primera tongada, fins 1896

Com hem comentat abans, a partir de la llei de 1861, el desenvolupament urbanístic es feia a partir de propostes presentades a l’Ajuntament, que havien d’anar acompanyades d’un plànol i una documentació en la que es deien algunes de les característiques de la nova zona urbana. La majoria foren iniciatives privades: els propietaris traçaven els carrers en les seves parcel·les i demanaven el permís a l’Ajuntament, que normalment i amb algunes correccions, el concedia. A més, ells mateixos proposaven el nom dels nous carrers i solien posar el seu cognom a algun dels carrers que creaven.

La Llei d’Eixamples fou modificada en 1864, i la nova situació fou aprofitada pel Marquès de Castellvell, que proposà l’any següent la creació del Carrer de l’Església en la seva cèntrica parcel·la. També s’aprofità del trasllat del cementiri que hi havia a la sagrera del temple cap a les noves instal·lacions de Les Planes.

El projecte del Carrer Església en un plànol de 1865. Es veu el traçat amb dificultat, amb dues línies de punts. Existien el Carrer Major, la Carretera Provincial (actual Prat de la Riba), el Carrer del Centre i la Riera de la Creu. Font: SALMERÓN, I. "El carrer Església", Progrés, núm. 86, juny 1992, pàg.18.

Una nova modificació de la Llei d’Eixamples, aprovada en desembre de 1876 , va tenir molta més influència en el desenvolupament urbanístic de la ciutat. A partir de 1877 va haver un degoteig constant de peticions d’urbanització. En aquell any Clotilde Balcells va demanar el permís per crear un carrer perpendicular a la Carretera Provincial a l’alçada del Pont de Matacavalls. No sabem si es tracta de l’actual Carrer Sant Josep o del Carrer Muntanya...

Aquell mateix 1877, Alodia Salvador i Josep Maluquer van promoure una altra petita urbanització al barri de Santa Eulàlia. En la memòria justificativa diuen: “así como en la edad media, en donde se construia un templo, allí se construia de seguro un pueblo, en el siglo actual ha variado completamente puesto que allí donde se contruye una fábrica es seguro que se construiran casas formando primero una barriada y luego despues un pueblo”

També de 1877 és la petició de Miquel Masanet per crear un carrer que correspondria probablement a l’actual Sant Antoni. En 1878 s’obrí el Carrer Perutxo, actual Roselles, al Centre com l’anterior. 

Plànol de la petició d'urbanització del Carrer Perutxo, actual Roselles (1878). Font: Arxiu de l'Hospitalet

La petició de Josep Salat d’obrir un carrer en 1886, probablement l’actual Castelao, fou la primera d’un seguit al barri de Santa Eulàlia. En el mateix any Pau Rodés creà l’actual Carrer Comerç. En 1889, Onofre Muns demanà permís per obrir les actuals Muns, Dr. Flemig i Josep Anselm Clavé. En aquell mateix any Francesc Elias proposà la creació de l’actual Carrer General Prim.

En realitat, tots aquests projectes inicials corresponen només a trams dels carrers actuals. El que passava era que un cop fet un primer traçat, les següents peticions havien de seguir els vials ja existents.

Les iniciatives públiques foren escasses i afectaren només la Vila Vella. En 1869 va haver un projecte propi dels temps revolucionaris que es vivien. A les terres de l’Església es va voler crear un petit eixample on es localitzarien edificis per oferir serveis públics. No va reeixir, com la Revolució.

En 1883 sí que es va portar a terme un eixample d’iniciativa pública i que el podem considerar la imitació local del Pla Cerdà: sorgeix com una prolongació del casc urbà tradicional, amb una forma ortogonal. El seu autor va ser l’arquitecte municipal Francesc Mariné (1845-1902), que també fou el dissenyador de l’edifici de l’Ajuntament una dècada més tard. 

Dibuix de l'Hospitalet en 1900, realitzat per Valentí Julià. Veiem els carrers de l'Eixample del Mercat molt poc ocupats.A la dreta, els carrers Església i Roselles. A la part superior, el nucli antic de l'Hospitalet, amb una forma semblant a un trapezi.

Es tractava de 3 carrers longitudinals (els actuals Rossend Arús, Príncep de Bergara i Sant Roc) i 4 de transversals (els actuals Josep Prats, Provença, Josep Maria de Sagarra i una altra que havia de dir-se Bellavista però que no va arribar a desenvolupar-se arran de la instal·lació del Carrilet en 1912). Al mig del projecte s’hi preveia una placeta per a un mercat, motiu pel qual en fou conegut com “l’Eixample del Mercat”.



Aquest article és el primer d'una sèrie. Si voleu llegir el segon, cliqueu aquí, i si voleu llegor el tercer, cliqueu aquí.

UNA URBANITZACIÓ DE 1877

Gràcies a l’Agustín Castellano, he retrobat un document que feia temps tenia en el cap. I el tenia per reproduir-lo en una de les col·laboracions que feia en el bloc de l’Arxiu de Santa Eulàlia en nom del Centre d’Estudis de l’Hospitalet. En el primer aniversari de la mort de l’amic Juanma Fernández, serveixi aquest article per recordar-lo i homenatjar-lo.

En aquelles col·laboracions el que feia era aportar un document de la historia del barri, i comentar-lo. El document que reproduïm aquí és més que mai local i mundial. Ens explica coses de la nostra ciutat i de tot el món. El que passava a l’Hospitalet en 1877 havia passat abans a d’altres llocs i passa ara en d’altres països.

Es tracta de la memòria que acompanyava una demanda a l’Ajuntament de l’Hospitalet d’urbanitzar uns terrenys, els que s’indiquen en aquest mapa. 

"Urbanització d'uns terrenys situats a la carretera de Barcelona al Garrofé (actual carrer de Santa Eulàlia), entre el carrer de Salvador i l'actual avinguda del Metro. (...) L'indret apareix anomenat com a prop de la Torrassa o "Criadero"." Font: AMHL C110 1877_00002

En aquells anys aquest era el mecanisme habitual per generar espai urbà. A partir d’unes lleis de 1861, 1864 i 1876, els propietaris de terres demanaven convertir-les en parcel·les i carrers. A més, als nous carrers se’ls posava de nom el cognom dels propietaris, com en aquest cas.

El terreny, conegut com "El Criadero" correspon a l'espai entre Avinguda del Metro, Salvadors, Santa Eulàlia i Isaac Peral.

En la memòria s’afegeixen arguments favorables a la petició. En les explicacions hi ha referències locals, com la importància del Canal de la Infanta en el desenvolupament industrial ( una mica exagerada). De fet, les principals indústries de Santa Eulàlia en aquell moment, del sector tèxtil, no utilitzaven l’aigua del Canal com font d’energia, n’eren vapors.

 

Casalot del Carrer Cavall Bernat, amb la data de 1880 en la façana.

Però el que és el millor són les reflexions sobre la relació entre industrialització, immigració i creixement urbà. Aquestes frases fan d’aquest text una joia històrica. La frase que més m’agrada és:

“(...) así como en la edad media, en donde se construia un templo, allí se construia de seguro un pueblo, en el siglo actual ha variado completamente puesto que allí donde se contruye una fábrica es seguro que se construiran casas formando primero una barriada y luego despues un pueblo.”

Qui fa la petició? Alodia Salvador, la propietària, que era muller de Josep Maluquer i de Tirell, advocat que ocupà diversos càrrecs polítics; en aquell moment era senador.

Us deixo amb el text:

"Memoria facultativa. Preliminares

El creciente desarrollo de la industria, los adelantos de la misma, el fomento de la agricultura y del comercio, han influido poderosamente en el progresivo aumento de las construcciones, particularmente en esta provincia y de ahi procede el ensanche de las poblaciones, en particular las que aumentan en industrias por la ocupacion que dá á muchas personas, las que sin este poderoso recurso no se hubieran de seguro avecindado en la misma.

En el caso de ensancharse se halla la villa de Hospitalet, situada á cuatro kilómetros de la ciudad de Barcelona, en un fértil llano á regadio facilitandole el agua el canal denominado de la Serenisima Infanta Dª Maria Luisa Carlota de Borbón, teniendo este canal algunos saltos de agua la que se ha aprovechado como fuerza motriz para la industria por cuya razon se han construido algunas fábricas de hilados y tejidos, alguna tintoreria y teneria, ocupando estos centros industriales bastantes obreros los que como decimos anteriormente no se hubieran avecindado en dicha villa si no hubiera tenido estos centros de trabajo.

Como las personas ocupadas en dichos centros industriales quieren y deben al mismo tiempo habitar cerca de los mismos, por esta razon á los alrededores de ellos, se ve siempre una barriada la que es muy facil que con el tiempo se convierta en pueblo, pues que, puede decirse que así como en la edad media, en donde se construia un templo, allí se construia de seguro un pueblo, en el siglo actual ha variado completamente puesto que allí donde se contruye una fábrica es seguro que se construiran casas formando primero una barriada y luego despues un pueblo.

Como hemos dicho anteriormente, la referida villa de Hospitalet se halla hoy en el caso de ensancharse, por lo que es necesario tomar terreno á la agricultura á fin de urbanizarlo, (...)"