QUAN LES RELIGIONS SÓN ALLIBERADORES

(Aquest escrit és una breu reflexió al fil del 500 aniversari de la Revolta dels Camperols, perquè crec que alguns aniversaris sí és interessant recordar-los i celebrar-los) 

Sovint, les institucions religioses han format part de l’aparell d'opressió de la classe dominant. Les interpretacions de les religions que sorgeixen d’aquestes institucions, el dogma, han estat i són un element important per a justificació de la dominació.

Segons aquesta interpretació, la dominació és correcta perquè Déu vol que hi hagi un rei, una classe o raça superior, unes desigualtats, que s’hagin de pagar rendes a les classes o races superiors o s’accepti que s’apropiïn de la riquesa produïda per la classe treballadora.

També, però, sempre han existit moltes interpretacions de les religions al marge de les institucions eclesiàstiques, qualificades sovint com heretgies, que han estat i són un element important en les ideologies progressistes alliberadores i revolucionàries.

Aquesta altra interpretació proposa que la igualtat és correcta perquè Déu ho vol i considera que tothom és igual als seus ulls, que no han d'haver diferències entre els éssers humans i s'han de compartir els béns terrenals, fins i tot amb qüestionaments de la propietat privada.

D’aquestes interpretacions alliberadores de les religions, tenim molts i molts exemples al llarg de la història, encara que sovint són ignorades i amagades. Comentaré un d'aquests exemples de les tres religions més importants en el nostre context.

Protestantisme

La Reforma començà en 1517 amb les propostes del monjo agustí Martí Luter. Molt aviat es van produir diverses interpretacions en la línia de defensar la igualtat entre els fills de Déu. En aquest sentit, va destacar Thomas Müntzer, les teories del qual van ser el nucli ideològic de la gran Revolta o Guerra dels Camperols de 1524-25.

Aquesta revolució, de la que commemorem el 500 aniversari, la van fer uns 300 mil camperols de les actuals Alemanya, Suïssa i Àustria. Tot i que va acabar amb la derrota dels revoltats, com la resta d’aixecaments del mateix estil, a mig termini van aconseguir l’abolició de la servitud.

Islam

Els i les càrmates van ser un grup de l’Islam xiïta ismaïlita que van crear un país a la riba sud del Golf Pèrsic durant gairebé 100 anys, des de finals del segle IX a finals del segle X.

La coneguda com Revolta Zanj, protagonitzada per les classes treballadores de l’actual Iraq, fou la base sobre la que es va estendre aquesta interpretació igualitària de l’Islam, predicada a partir de l’any 875, aproximadament, per Hamdam Qàrmat.

L’estat càrmata era una república de la que no tenim massa informació, però les fonts ens diuen que no existia la propietat privada i tenien un sistema polític força democràtic. L’objectiu era garantir la igualtat entre els creients.

Catolicisme

La Teologia de l’Alliberament neix a Amèrica Llatina en la dècada de 1970. Va ser una altra de les conseqüències dels aires renovadors dins la comunitat catòlica, especialment després del Concili Vaticà II, finalitzat en 1965.

Els seus promotors, Gustavo Gutiérrez, Leonardo Boff, etc, plantejaren que la salvació espiritual no es podia assolir sense l’alliberament social i polític. Bona part de les comunitats religioses llatinoamericanes van prendre partit pels pobres i pels pobles indígenes. Una de les consignes més utilitzades era "entre cristianismo y revolución, no hay contradicción".

Cristianismo y Revolución, una revista argentina editada al voltant de 1970.

La repressió de les comunitats que defensaven la teologia de l’alliberament és ben coneguda, finançada pels Estats Units i executada per les dictadures locals. Posteriorment, des d’aquell país s’ha finançat l’expansió d’esglésies evangèliques molt conservadores per substituir al catolicisme que havia esdevingut massa "esquerranós".

Un apunt del judaisme

Tot i no ser una de les religions importants en el nostre context, l'actualitat em porta a fer l'apunt de que la religió jueva, que va promoure als zelotes a lluitar contra l'Imperi Romà en el segle I, ara és utilitzada per promoure un sionisme imperialista i genocida.

Conclusió

Les religions poden ser alliberadores. Protestantisme, islamisme i catolicisme han desenvolupat versions partidàries de la igualtat social, dels interessos de la classe treballadora, han estat ideologies revolucionàries en el marc de la lluita de classes.

També han estat i són eines ideològiques de dominació, en mans de les jerarquies sacerdotals que formen part de les classes dominants, des de les civilitzacions urbanes de Mesopotàmia fins avui.

No hi ha cap religió que sigui especialment conservadora o revolucionària, només que hi ha moments en els que domina un sentit o un altre.

El catolicisme de la jerarquia eclesiàstica durant el franquisme era el mateix i alhora molt diferent al de les parròquies compromeses amb l'antifranquisme.

La concepció de que els éssers humans som iguals basada en el dret natural que tenim les persones atees és la mateixa i alhora molt diferent a la idea de que un Déu o una Deessa ens ha creat a tothom iguals davant ell/a que tenen les persones creients. Però tenen el mateix objectiu, i això és el que importa.

 

ANIVERSARI DE LA GUERRA DELS 30 ANYS

Un aniversari ha passat totalment desapercebut entre nosaltres, els 400 anys del l’inici de la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648). Va començar, el 23 de maig de 1618 amb la famosa “Defenestració de Praga”. Defenestrar vol dir, literalment, llençar per la finestra. I això és el que van fer els nobles de Bohèmia amb els delegats de l’emperador d’Àustria. Aquest episodi fou l’espurna que va caure a sobre del barril de pólvora que era en aquell moment Europa, i la guerra va esclatar.

La Defenestració de Praga (1618). Font: https://en.wikipedia.org/wiki/Defenestrations_of_Prague

No ens pensem que van ser 30 anys de combats constants. En aquella època organitzar i mobilitzar un exèrcit era molt costós, i de campanyes militars en aquells anys potser van haver una vintena. Tanmateix, aquesta feblesa militar era compensada amb la crueltat i el terror. Els generals pensaven: “ja que no tornarem a passar per aquí en molt de temps, o potser mai, ens assegurarem que no es tornin contra nosaltres”.

Jacques Callot va fer una sèrie de gravats l'any 1633 titulada "Les misèries de la guerra"

Els exèrcits eren mantinguts per les poblacions de les terres on vivien, per la via dels allotjaments forçats. La majoria dels soldats eren mercenaris de procedències molt diverses que no solien cobrar puntualment. Per tant, el pillatge i la violència sobre la població civil era una pràctica habitual, sense distingir gaire si era territori amic o enemic. Darrere dels exèrcits també hi anava un seguici amb famílies dels soldats, comerciants, etc.

En alguna de les fases d’aquesta guerra es van veure involucrats gairebé tots els països d’Europa. Una altra característica la va fer especialment terrible: el motiu principal, si més no al començament, va ser la religió. La Guerra dels Trenta Anys va començar com un enfrontament entre catòlics i protestants. A la violència pròpia de qualsevol guerra es va sumar el fanatisme procedent de les versions fonamentalistes de les religions de l’època.

El saqueig i destrucció de Magdeburg (1831) per part dels exèrcits imperials i de la Lliga Catòlica fou un dels episodis més terribles de la Guerra dels Trenta Anys

No era el primer conflicte relacionat amb la picabaralla entre catòlics i protestants. N’hi havia conflictes armats amb aquest component des del 1524. 

 

A més, molts conflictes regionals i guerres que ja existien abans es van veure barrejats amb aquesta gran guerra. Un clar exemple és la guerra entre el país que més tard seria conegut com Holanda per independitzar-se de la Monarquia Hispànica, també amb un component religiós, que ja venia desenvolupant-se des de 1568.

L’escenari principal de la Guerra va ser el centre d’Europa: les actuals Alemanya, Bèlgica, Itàlia, Txèquia... 

 

Campanyes militars de la guerra dels Trenta Anys en la fase de la intervenció danesa (1625-1629)

Al bàndol imperial-catòlic trobem Àustria, Espanya, Baviera, el Papat... Al bàndol antiimperial-protestant trobem Dinamarca, Suècia, diversos estat alemanys i França.

 

França, malgrat ser catòlica i perseguir als protestants dins del país, es va aliar amb els protestants perquè el que volia era acabar amb el poder d'Espanya.

 

Les conseqüències van arribar a tot arreu, encara que als territoris on va haver més combats i van passar els exèrcits, les destruccions i morts van ser superiors. Hem de pensar que els exèrcits eren uns bons propagadors d'epidèmies, com ara la de la pesta.

 

 

Les conseqüències van arribar també a Catalunya i a l’Hospitalet, sobretot si tenim en compte que un dels principals actors de la tragèdia va ser el monarca hispànic, Felip IV. Aleshores, n’era el rei que, en teoria, tenia l’exèrcit més poderós i l’imperi més gran. La Corona d’Aragó, però, era exempta de participar en el finançament d’aquestes empreses militars, i tampoc se’n beneficiava dels  possibles guanys. Per tant, l’impacte a l’Hospitalet, per bé o per malament, va ser molt diferent que a un poble castellà, gallec o andalús.

Inicialment, no va haver cap mena de repercussió. Prou feines tenien de refer-se de la gran inundació del 1617, conegut com “l’any del diluvi”. La Guerra, però, es va allargar i la catòlica França va entrar en la guerra del costat dels protestants, perquè volia derrotar Espanya. Richelieu, que podríem considerar una mena de president del govern francès d’aleshores, va pensar que els enemics (els protestants) del seu principal enemic (Espanya), podien ser els seus amics.

El Comte-Duc d’Olivares, el Richelieu espanyol, va decidir allotjar tropes a Catalunya, i la població de l’Hospitalet va patir la situació des del 1638, fins que el conflicte va esclatar el 1640. Llavors començà de la Guerra de Separació de Catalunya (1640-1652) i el gran conflicte iniciat 22 anys enrere va arribar plenament al nostre poble. Evidentment, el problema aquí no era pas religiós, era d’una altra mena, que sembla que té alguna vigència en l’actualitat.

Esquema de la Batalla de Montjuïc (1641). De color vermell, les tropes castellanes, de color blau, les catalanes.  Autor: "Panotxa".  Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Batalla_de_Montju%C3%AFc_(1641)#/media/File:Batalla_de_Montju%C3%AFc.jpg

La Guerra de Separació (o dels Segadors) va durar fins 1652, quan  la Guerra dels 30 anys ja havia finalitzat, amb la Pau de Westfalia (1648). En aquests tractats de pau es van definir alguns principis polítics actuals. La Guerra entre Espanya i França no va finalitzar fins 1659.

Bé, només volia recordar aquesta efemèride, d’una enorme transcendència i que va afectar, poc o molt, com peces de dòmino, totes les regions d’Europa. I a la gent de l’Hospitalet, finalment, la va posar al mig d’una guerra i en ocasions a la línia del front (1641-42 i 1651-52). I amb la guerra va arribar la pesta, l'any 1651.

 

Setge de Barcelona (1651-1652). Font: http://www.mhcat.cat/col_leccio/peces_destacades_de_la_col_leccio/el_setge_de_barcelona_de_1651_1652