ORGULLOSO DE SER DE L'HOSPITALET

En julio de 2019 escribía un artículo para el diario digital La Estrella que comenzaba así:

“Siempre he pensado que no he de estar orgulloso de algo que tengo o soy por causas ajenas a mis esfuerzos. Si he tenido la suerte de nacer en l’Hospitalet, en el seno de mi familia, etc... no debería manifestar mi orgullo por todo ello: no es mérito mío.

Sin embargo, comienzo a sentir la necesidad de manifestar tal orgullo cuando, desde el clasismo, alguien puede referirse a mi ciudad y a sus habitantes de forma despectiva. La burguesía siempre ha despreciado a la clase obrera, como la nobleza despreciaba a los villanos, de tal forma que hoy todavía nobleza y villano tienen significados bien ilustrativos.” 

Más adelante, seguía así:

“Por eso, cuando desde la derechita, la derecha o la derechona nos dicen que no son ni feministas ni machistas o que también hay que celebrar el orgullo heterosexual, hay que recordarles que a los hombres no nos matan por ser hombres, ni a los heterosexuales nos persiguen por serlo.

Las tres derechas ya lo saben y dicen esas cosas para provocar, porque viven de la provocación y de la bronca mediática en los muchísimos e importantísimos medios que les apoyan. El objetivo es perpetuar la desigualdad y la discriminación, y eso no lo podemos permitir desde nuestro orgullo de clase obrera.”

En estos momentos, primera semana de diciembre de 2022, l’Hospitalet es objeto de una campaña mediática, o más bien es utilizada para una campaña mediática, protagonizada por bots de extrema derecha, con contenidos racistas y clasistas.

Básicamente, se afirma que hay mucha delincuencia e inseguridad y que esta situación se debe a la inmigración extranjera. Los conflictos provocados en torno al cantante Morad y la derrota futbolística de la selección española frente a la marroquí ponen el énfasis en las personas de origen magrebí. 

Ya hemos sufrido antes ese estigma. Los murcianos de la Torrassa eran el espantajo hace cien años y los poligoneros o las chonis en las últimas décadas.

Carles Santacana, actualmente Director del Departament d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona y ex-presidente del Centre d'Estudis de l'Hospitalet, ya escribía sobre este tema el año 2001, a raiz de la aparición pública del "Yoyas".

Frente a quienes nos desprecian por ser pobres, nos consideran chusma, nos envuelven en delincuencia y nos dicen como aquella diputada pepera de rancia estirpe caciquil “que se jodan”, hoy más que nunca hay que sentir orgullo de ser de l’Hospitalet.

Porque la gente de nuestra ciudad ha luchado por todas las causas justas en los últimos siglos junto a la de Barcelona y las otras ciudades próximas. Hemos sido pioneros/as en el asociacionismo obrero, cooperativista, coral y de jubilados y pensionistas; hemos sido escenario del antifranquismo, de luchas vecinales y feministas.

Porque en Can Serra se dieron los primeros pasos de la lucha que acabó con la mili. Porque en Bellvitge empezó la movilización contra los abusos en el recibo del agua. Porque en diversos barrios se forjó un modelo de esplais que hoy es imitado en muchos países. Porque algunas de las mejores experiencias pedagógicas de la actualidad han surgido en nuestras aulas.

Y todo eso, en un contexto de inmigración constante, en el que los nuevos habitantes de la ciudad se sumaban a las luchas y a las creaciones. Y también en un contexto de problemas sociales, entre los que siempre estaba la delincuencia, como en todas partes.

Por todo ello, siento orgullo de mi ciudad, obrera y mestiza, porque su gente ha mejorado la vida de todos/as, incluso la de quienes ahora la utilizan y se burlan de ella. Porque a Justa Goicoechea y a Mercè Olivares las sucederán Karla o Ashley y a Quico Sabaté y a Mateo Revilla (al que despedimos hace poco) les sucederán Marc o Mohamed.

 

IMMIGRACIÓ I RUMORS FALSOS. TRES EXEMPLES A CATALUNYA

L’objectiu d’aquest treball és mostrar, amb tres exemples, com tots els moviments migratoris generen reaccions contràries en part de la població del lloc d’arribada, en aquest cas a Catalunya.

I mostrar que es generen falsos rumors que reforcen les idees racistes i xenòfobes, molt semblants generació rere generació, que dificulten la convivència i són un vehicle de les ideologies antidemocràtiques.

Escultura dedicada als emigrants a Cangas de Onís (Astúries)

Intentaré posar un exemple per cadascú dels episodis immigratoris de la Catalunya dels darrers 100 anys, en els que l’Hospitalet ha estat molt protagonista.

“Els murcians eren uns esquirols “

Des de finals del segle XIX hi havia un flux immigratori vers Catalunya, que es va accelerar, sobretot entre 1915 i 1930, quan van arribar a Catalunya unes 300 mil persones, que tenia 2,1 milions d’habitants.

D’on venien les persones immigrants? A Catalunya, l’any 1930 hi havia 126 mil procedents del País Valencià, 118 mil de l’Aragó i 82 mil de Múrcia. Val a dir que una part de les comptabilitzades com murcians eren originàries d’Almeria.

L’Hospitalet fou un dels principals escenaris d’aquest episodi. La ciutat va passar de 5 mil habitants en 1900 a 38 mil en 1930. El barri que més va créixer va ser Collblanc-la Torrassa, que va pujar de mil a 22 mil.

Gràfic de la població de l'Hospitalet publicat en la Memòria de l'Ajuntament de 1932.

Al llarg de la dècada de 1920 va generar-se el mite dels murcians de la Torrassa. El primer era el d’exagerar el seu nombre; com hem vist no eren el col·lectiu més nombrós. A nivell local, els articles de Carles Sentís deien que dels 22 mil habitants del barri, 20 mil eren murcians (fals!, només n’eren 5.500), i que els pocs catalans havien d’anar arrambats a les parets per por...

La comunitat d’origen murcià va esdevenir l’ase dels cops de la societat catalana. Entre tots els mals que es van atribuir als murcians (lladres, incívics, bruts, etc) un d’ells era que rebentaven el moviment obrer i que eren els esquirols de les vagues. En concret, m’han arribat a parlar d’una vaga en la construcció del metro o d’algunes fàbriques.

No cap dubte que en la dinàmica de la lluita de classes, la burgesia sempre ha intentat rebentar les vagues amb la importació d’esquirols de llocs més pobres que acceptaven les condicions laborals contra les que lluitaven els vaguistes. D’això en trobem a l’Hospitalet a la primera vaga obrera de la nostra història, l’octubre de 1853.

Per tant, és molt probable que n’hi haguessin esquirols d’origen murcià (i aragonès, valencià, català...). Però no hi ha cap prova documental, cap, que els murcians i les murcianes tinguessin un comportament especial en aquest tema.

La principal prova de que això és fals és que els mateixos racistes, que poden dir una cosa i la contrària sense cap problema, acusaven als murcians de ser un exaltats anarquistes, que participaven o fins i tot protagonitzaven vagues laborals o de lloguers i revoltes armades.

"Acudit" gràfic publicat a El Bé Negre, l'11 de juliol de 1933. El tracoma és una malaltia infecciosa als ulls. S'acusava als immigrants de Múrcia que la portaven a Catalunya.

Aquesta crítica procedia en primer lloc de la dreta, però també del republicanisme catalanista, en nom de la defensa de la República i de la catalanitat del país. Més tard, el franquisme també identificà el caràcter revolucionari i anticlerical dels barris de l’Hospitalet amb la immigració, especialment de Múrcia. I això que eren molt espanyolistes!

“Franco va omplir els trens per descatalanitzar Catalunya”

El segon episodi immigratori de Catalunya del darrer segle va començar durant els anys 40’s, quan van arribar un quart de milió de persones que fugien de la misèria i la persecució política de gairebé tots els racons d’Espanya.

El gruix, però, va arribar durant els anys 50’s i 60’s, 450 i 720 mil de saldo migratori, respectivament. No fou petit tampoc el saldo de 1971 a 1975, amb 231 mil persones. Vaja, 1,4 milions en 25 anys, sense comptar el creixement natural derivat d’aquestes persones immigrants, entre els que hi és el que escriu aquestes ratlles. L’Hospitalet va passar de 70 a 240 mil habitants del 1950 al 1970. Els barris existents es van omplir i van aparèixer de nous.

Població de l'Hospitalet de fora de la província de Barcelona segons el cens de 1981.

L’origen era el conjunt d’Espanya, destacant Andalusia, perquè era la regió més poblada i era una de les més pobres. La pràctica totalitat d’aquestes persones eren de parla castellana. Les condicions de vida, especialment pel que fa a l’habitatge, i treball per als nouvinguts eren molt dures.

La recepció d’aquesta gran quantitat de persones va ser més amable que en els anys 20’s i 30’s. La publicació d’Els altres catalans, l’any 1964, de Paco Candel, fou un factor i és un símptoma d’aquesta sensibilitat. L’acció de l’antifranquisme i unes parròquies compromeses socialment i política van ser decisius.

Malgrat tot, algunes veus (les que qualificaven als nouvinguts com "xarnegos") escampaven afirmacions com que la immigració responia a un pla orquestrat pel règim franquista per descatalanitzar Catalunya. Una afirmació que no caldria haver de desmentir perquè no n’hi ha cap ni una prova documental que fos així. Però desmentint-la podem reflexionar sobre alguns temes.

Gràfic de l'evolució demogràfica de Catalunya, entre 1990 i 2014, elaborat pel GEDEM. Veiem els tres episodis immigratoris.

Les migracions es produeixen perquè hi ha expulsió (pobresa, repressió, etc) als llocs de partida i perquè hi ha atracció als llocs d’arribada. Durant els anys 40’s i primera meitat dels 50’s els pobles d’Espanya expulsaven i les ciutats catalanes no atreien. Aleshores, les autoritats franquistes posaven obstacles a les migracions; es va arribar a detenir, retenir i retornar a centenars de persones. És a dir, el règim franquista no només no omplia trens sinó que vigilava a l’Estació de França perquè no vingués cap “sense papers” (de contracte de feina o de pis d’acollida).

Quan la industria i el turisme de Catalunya va necessitar mà d’obra,  l’allau immigratori es va disparar. Cal recordar que les migracions van bé tant per les persones que les protagonitzen com per les persones que viuen al lloc d’arribada, que, encara que arrufin el nas, es veuen beneficiades per la riquesa produïda. Als processos migratoris en els que es combinen l’expulsió i l’atracció, el favor és mutu. 

Fotografia presa l'any 2009 a la Residència de la gent gran de Bellvitge.

“Els estrangers ens treuen la feina”

Aquesta afirmació en relació als beneficis dels moviments migratoris en els dos sentits també és vàlida per l’episodi immigratori de 1915-30 i pel que va començar al llarg de la dècada de 1990 i que es va enlairar a partir del 2000. Catalunya i el conjunt d’Espanya en el segon cas necessitaven mà d’obra, per les seves baixes natalitats i el creixement econòmic que s'estava produint. Com és conegut, la immigració d’aquest tercer episodi procedeix de l’estranger.

L’any 2000 Catalunya tenia 6,3 milions d’habitants. Actualment, té 7,7 milions. Gairebé la totalitat d’aquest increment es deu a la immigració, procedent de tot arreu, però especialment, per ordre cronològic, del Marroc, Amèrica del Sud i darrerament d’Amèrica Central i el subcontinent indi. Les llengües o les religions de la ciutat s'han multiplicat.

Actualment, la població nascuda a l’estranger que viu al’Hospitalet (94 mil persones) és un 34% del total. Com que no s’ha produït un gran increment en la població de la ciutat (uns 30 habitants en els darrers 20 anys), constatem que ha hagut més aviat una substitució. No he trobat dades, però podem dir que la població més envellida té una proporció més alta d’autòctons i la població més joves té una proporció més alta d’immigrants d’aquest darrer episodi.

Mural a l'Institut Bisbe Berenguer, 2010.

La quantitat de mentides i rumors falsos que es diuen de la població d’origen estranger és molt gran; tenia per escollir-ne. La de que els estrangers ens treuen la feina és un clàssic. A veure si queda clar d'una vegada: el gruix de la immigració respon a la necessitat de mà d'obra, perquè no hi ha gent al país d'arribada per a fer les feines que són necessàries. Aquesta afirmació no respon ni al "buenisme" ni a cap altre concepte inventat per la dreta; és pura econometria i, fins i tot, egoisme.

Si algú encara en dubtava, la recent crisi de manca de mà d'obra al Regne Unit (i d'altres països, encara que no tant) ens mostra com és d'important la immigració per l'economia. En qualsevol cas, l'aportació a l'economia de la població estrangera és superior als diners que reben en serveis socials. Els estudis que ho confirmen són molt abundants, aclaparadors, tant els que fan referència al conjunt d'Espanya com els que tracten de Catalunya. 

Les migracions econòmiques, a més, són molt sensibles als canvis dels cicles econòmics. Quan hi ha crisi econòmica al país d'arribada i deixa d'haver atracció solen reduir-se molt ràpid. Un altre tema són les onades de persones refugiades per raons d'una guerra o catàstrofe natural, però d'això a l'Hospitalet en tenim molt poc.

A l'Hospitalet fem una concentració cada mes per recordar el drets que tenen les persones refugiades i que ara per ara no s'estan respectant. Font: http://www.l-h.cat/webs/especials/856562_2.aspx

Conclusió

Els moviments migratoris han generat i generen, malauradament, reaccions negatives. En part, és comprensible. No és que una part de la població sigui perversa i malpensada per naturalesa, és que els canvis sobtats poden espantar, és normal. A més, la pobresa i el desarrelament que sol acompanyar una part dels moviments migratoris sí que comporta alguns problemes, no podem negar-ho.

El que he intentat mostrar és que es generen mentides, falsos rumors, també dits darrerament fakes, sobre els col·lectius immigrants. Que les maledicències que patien els nostres avis o el nostres pares són, potser, les que ara estenem nosaltres.

Qui genera aquestes mentides i per què? Sabem que hi han grups ideològics de l'extrema dreta i empreses que es dediquen a això. Els casos d'Steve Bannon, Cambridge Analytica o les granges de clicks són coneguts. Des de les escoles fem el que podem, que, honestament, penso que no és gaire. Però, no defallim.

 

VAQUILLAS I TORETES

El mes de maig de 2009 es va inaugurar una exposició al CCCB, Quinquis de los 80. Semblava que aquest episodi de la història de la perifèria barcelonina es treia de l’oblit i es normalitzaria aquesta part de la nostra memòria. Però no ha estat així.

Malauradament, en converses en persona o en xarxes socials d’internet veig amb sorpresa com es repeteix : "ara sí que hi ha delinqüència, abans sí que podíem anar segurs pels carrers, no hi havia atracaments, etc."

I tard o d’hora apareix el comentari que associa la gran delinqüència actual amb els estrangers « perquè nosaltres havíem immigrat però sí que ens adaptàvem i ells no ho fan; i digue'm racista però l’altre dia vaig veure com un sudamericà o moro va fer no sé què ».

No pretenc fer ara una cambra dels horrors amb els anys 70’s i 80’s, perquè van tenir de tot, i en els barris de l’Hospitalet n’hi havien més coses bones que dolentes, perquè malgrat tot, la bona gent intenta viure en pau.

Però intentaré fer algunes pinzellades d’aquella època per demostrar que abans n’hi havia més delinqüència que ara, que la delinqüència és fruit de la pobresa i el desarrelament, no de l’origen de les persones.

Primer de tot, dir que tot això ja havia passat amb la immigració del període 1915-1930, fenomen que vaig tractar a l’article « Quan els racistes insultaven els nostres avis ».

1- En la revista En equipo, de l’Associació de Veïns de Santa Eulàlia, de maig del 1975, el tema central de la publicació era el binomi atur obrer/delinqüència juvenil. Si voleu llegir l’article sencer, ho podeu fer aquí. Un breu fragment:

Tal vez habría que empezar por un pequeño pueblo de Andalucía, Castilla o Murcia, por unas familias que pagan todas las consecuencias de una calamitosa política económica en el campo, todas las  consecuencias de un "desarrollo" sin orden ni concierto dirigido a las ganancias inmediatas por unos pocos. Veríamos que estas familias han de abandonar su pueblo, marchar porque en el campo lo que sobra es hambre y no trabajo como diría algún "Plan de Desarrollo", lo que sobra son grandes latifundios infructíferos, desaprovechados, sin una justa y rentable distribución, sin una verdadera industrialización.

El emigrar supone ir a una gran ciudad a acogerse a lo primero que se encuentre. Esto supone ir a parar a un suburbio o a una localidad a las afueras, habitar en una especie de cementerio viviente, entre fábricas, humos y suciedad. Se produce ya una cierta marginación formándose núcleos urbanos de gente un tanto desarraigada, que de repente se ha encontrado en otra tierra, con otra cultura otra lengua incluso.

(…) Así los niños de estas familias se encontrarán en un barrio monótono, aburrido, insano, almacenados como materia prima a la espera de continuar en la fábrica o taller el mismo oficio que heredará de su padre: explotado. Oficio gracias al cual puede mantenerse y existir la cercana ciudad tan cuidada, bonita, atendida y con gente tan educada.

Pasará el tiempo y con él crecerá un sentimiento de aversión a todos los que pueden ir a la escuela desde pequeños, a todos los que pueden pagan tantas posibilidades que él no tiene, a los que se divierten sin  arriesgarse a recibir un bofetón o pasar por la comisaría, a todos los que son respetados y pueden aprender lo que es la sociabilidad, la confianza... Por otra parte es posible que se sienta desplazado en la misma familia. Sus padres tendrán que trabajar y poco tiempo podrán estar por él, los nervios de una jornada agotadora se descargarán a la mínima travesura del niño. El afecto que necesita lo buscará en los compañeros de fatigas que estarán en una situación semejante a la suya y ante los cuales querrá demostrar sus "virtudes" realizando todo tipo de proezas.

(…) Se iniciará en el robo como forma de satisfacer las absurdas necesidades que la misma sociedad le crea (tendentes todas a extremar el ansia por el consumo privado) pero que no le da ninguna facilidad para que las satisfaga.

Ante un problema tan complicado, con unos responsables semiescondidos y unas causas bastante hondas, muchas veces damos respuestas o soluciones demasiado simples y generalmente equivocadas.

(…) Más de un vecino reivindicará más vigilancia, más policía. Cada vez que se piense así lo mejor es volver a empezar a leer el artículo y pensar en el niño, su familia, el barrio, la escuela… Dar estas soluciones es por decirlo de alguna forma, querer acabar con la enfermedad matando al enfermo.

2- Article del Diario de Barcelona del 30 de juny de 1972 que tracta de les bandes juvenils a l’Hospitalet. Escrit arran d’uns fets ocorreguts en la nova piscina de la ciutat, diu:

“El aluvión inmigratorio que hace aparecer barrios enteros de la noche a la mañana, la progresiva proletarización de la población, pueden ser motivos que generen la inadaptación del joven”

3- La irrupció de la heroïna, a partir de 1977, va empitjorar-ho tot. En paraules d’un comissari de la Brigada Criminal:

“La heroína nos pilló en bragas. Los atracos de todo tipo se multiplicaron y endurecieron. Teníamos pánico a las recortadas. Hacían un abanico de fuego tremendo. Años violentos”.

4- Per si encara queda algun dubte, tenim unes proves força contundents en allò que es va anomenar “cine quinqui”. Més de 20 pel·lícules d’un sub-gènere iniciat per Perros Callejeros, dirigida per José Antonio de la Loma, estrenada en 1977, i que tindrà continuadors de la importància de Carlos Saura, Manuel Gutiérrez-Aragón o el mateix Almodóvar de ¿Qué he hecho yo para merecer esto?. Barrio (1998) de Fernando León de Aranoa ens va mostrar que el problema no havia desaparegut.

La majoria es van fer a l’àrea metropolitana de Barcelona, i l’Hospitalet hi apareix en alguna.

 

Primers minuts de Perros Callejeros. Discurs inicial impagable, en el que mentre es diu "no es un problema de un barrio, ni de un distrito..." es veu Bellvitge de fons.

5- Les persones que treballem amb documentació i hemeroteques de l’època tenim centenars de testimonis en el mateix sentit, que ara no posarem per no cansar. Ja sé que és més popular i ben rebut dir que ets millor que un altre, però ho sento, no és cert.

L’últim argument que afegiré serà la memòria. Tendim a recordar les coses bones, i és normal i fins i tot recomanable per segons quines coses. Però si actuem amb honestedat, recordarem com van ser aquells anys 70’s i 80’s, i els problemes d’incivisme i delinqüència que existien.

La meva anècdota va ser l’atracament a punta de pistola (potser falsa, però a veure qui es posava a comprovar-ho) a l’estació de RENFE de l’Hospitalet, vers l’any 1981, de tot l’equip de bàsquet del meu curs (2n de BUP). Quan vam anar a denunciar-ho a la comissaria, em van ensenyar fotos de nois fitxats, entre els que es trobaven alguns dels meus ex-companys d’EGB, que vivien en una part del meu barri on, evidentment, no se'm passava pel cap d'entrar-hi mai.

Tots sabíem a quins futbolins es podia anar i a quins no, en quins bars es venia droga, etc.

CONCLUSIÓ: L’incivisme, la delinqüència, etc, són fruit de la pobresa. Cada episodi immigratori (tres en 100 anys) és protagonitzat per persones pobres. Els problemes existien i existeixen. Actuem contra la pobresa i el desarrelament, de tothom, no contra els pobres, entre els quals també n'hi ha de catalans. 

En un altre moment vaig demanar que davant els problemes derivats de la recepció d'immigració calia candelització i no racisme.

L’acte delictiu ha de ser perseguit per la llei, evidentment, però quan veiem a Bárcenas i a Correa a la banqueta dels acusats, per què no diem que tots els espanyols són uns lladres? Perquè no seria just. M’agradaria que sempre actuéssim amb aquesta justícia.

 

ANNEX D'OCTUBRE DEL 2022

Al grup de facebook L'Hospitalet. Imatges retrospectives d'una ciutat algú pregunta si recordem a un tal Panduro dels anys 80. Reprodueixo algunes de les respostes, que crec que il·lustren molt bé el que vaig escriure fa anys.