 |
| La revolta del 1870 a Sants. Font: La Ilustracion Española y Americana, 25/4/1870, p. 8 |
La quinta
La quinta era el sistema de reclutament d’homes
(els “mossos”) per a l’exèrcit. El govern decretava que necessitava una
quantitat de soldats, i aquesta es repartia entre tots els municipis segons la
seva població. Si a un poble li tocaven 5 quintos es produïa un sorteig entre
els nois que tenien unes característiques d’edat, salut, situació familiar,
etc.
Entre 1835 i 1912 la quinta va tenir un
característica que la va fer especialment odiosa: si pagaves una quantitat de
diners obtenies l’exempció, és a dir, que si t’havia tocat anar a fer el servei
militar et podies lliurar pagant una quantitat de diners.
Recordem que en aquells anys Espanya va patir
tres guerres civils i va provocar cinc guerres colonials (dues a Cuba/Filipines, dues al Marroc i la del Pacífic), a més de desenes
d’accions armades menors a dins i fora. En els períodes de pau, però, la
situació dels soldats era gairebé tan dolenta com en els de guerra. Tothom
coneixia el refrany: “hijo quinto y
sorteado, hijo muerto y no enterrado”.
 |
| "Ataque a los españoles en Perú cuando iban en busca de agua para la escuadra" (1866). Aquesta imatge ens serveix per a il·lustrar dos temes. Primer, les moltes guerres d'aquella època, com l'absurd conflicte contra diverses repúbliques sudamericanes (Perú, Xile...) entre 1864 i 1866. Segon, que les quintes tenien la seva versió per la marina de guerra, les "matrícules de mar". Això sí, gairebé totes les poblacions d'Espanya van batejar un carrer amb el nom de l'heroi Méndez Núñez, el cap d'aquella expedició ridícula, que només va servir perquè morissin moltes persones i s'agreugés la crisi econòmica dels països que van intervenir-hi, inclosa Espanya. |
Les quintes servien perquè els rics es
lliuressin del servei militar i per recaptar diners. Les famílies de les
classes mitjanes feien grans esforços per pagar les 1.500 ptes. que costava
l’exempció. Podia significar la ruïna dels petits propietaris. Una quantitat
inassolible per un jornaler que podia guanyar en aquells moments unes 800 ptes/any. El sistema de quintes era conegut com “contribució de sang”.
De fet, el rebuig popular a les quintes anava
sovint barrejat a l’altre tipus de contribució imposada per l’Estat: els consums. N’eren uns impostos indirectes que carregaven els béns de consum quan
entraven a les ciutats i els encarien. L’abolició de les quintes (i la creació
d’un exèrcit professional, com ja havien fet molts països) i dels consums era dues de les
principals reivindicacions de les classes baixes i de les forces polítiques d’esquerra.
L’oposició a les quintes havia estat en el
programa de les forces populars durant les bullangues de 1842 i 1843. Quan el
rebuig popular contra la quinta es va manifestar més obertament a Catalunya va
ser amb el gran motí del 1845, amb fets d’armes a moltes poblacions
catalanes. La seva derrota va fer que les resistències a les quintes fossin de caire individual o mitjançant empreses que finançaven les redempcions.
La Revolució de 1868
El setembre de 1868, després de molts intents,
les forces militars progressistes van aconseguir fer fora als moderats (la
dreta) i a la monarquia borbònica que vetava el seu accés al poder. L’èxit va
ser possible perquè van tenir el recolzament de les forces democràtiques, i per
obtenir-lo van incloure en el programa de la “Revolució” l’abolició de les
quintes i els consums.
El govern sorgit de “la Gloriosa” (nom que van
rebre els esdeveniments de setembre del 68) va oblidar les seves promeses i va
mantenir les quintes i els consums. La rebel·lió independentista de Cuba, que
va encetar una guerra que duraria deu anys, no va ajudar gens ni mica. El
govern de Prim ordenà, el març del 1869, una lleva de 25.000 homes.
 |
| Font: El Museo universal. 4/4/1869, p. 8 |
En conclusió: el nou règim no només no eliminà
les quintes, sinó que va recórrer-hi àmpliament per respondre a un problema de
caire imperialista, aliè als interessos de la immensa majoria de la població
espanyola; és a dir, que els nous governants del 1868 (els Prim, Serrano,
Sagasta i companyia) eren molt semblants als d’abans (Narváez, O’Donnell,
Sartorius, etc).
El Partit Republicà Democràtic Federal defensava
l’abolició de les quintes i els consums i guanyà a Catalunya en les eleccions
de gener del 1869, les primeres amb sufragi universal masculí. Poc després, els
líders federals Lostau i Salvany presentaren una proposta a la Diputació perquè
enviés a les Corts la demanda de la supressió de les quintes. L’Ajuntament de
l'Hospitalet s’adherí a aquesta mobilització institucional, i envià una
instància perquè constés la protesta dels hospitalencs.
 |
| Estàtua dedicada a Prim a Reus. |
Les mobilitzacions del 1869
La resposta dels federals a la lleva decretada
el març (amb l’argument de la revolta cubana) fou immediata i van organitzar
mítings i manifestacions contra aquesta mesura del govern a tota Espanya. A
Catalunya, he trobat menció d’aquestes mobilitzacions a Barcelona, Gràcia,
Reus, Sabadell —on morí un manifestant— i Tortosa.
 |
| Font: El Museo universal. 31/1/1869, p.6 |
A l’Hospitalet, amb una població mobilitzada des
dels dies de “la Gloriosa" també es van produir reaccions a la lleva de
març del 1869. L’Ajuntament va escriure al Govern Civil:
"La inobservación de los principios proclamados por la Revolución de Setiembre último se nota en los SS Ministros que rigen los destinos de la patria, movieron á este vecindario á levantar la voz contra los preliminares de quintas iniciados por el de la Guerra".
El mateix consistori convocà els veïns per
debatre sobre el tema de la quinta en una reunió pública el 4 d’abril. És
evident que les autoritats locals de llavors estaven molt connectades amb el
partit federal.
 |
| Revolta republicana federal a Jerez. Font: El Museo Universal, 4/4/1869, p. 5 |
A més de manifestacions, també es van produir
revoltes armades de caire republicà federal, amb l’abolició de les quintes en
el primer lloc de les reivindicacions. La primera va ser a Jérez, al mateix
març del 1869, i més tard a Málaga, Saragossa i València. El setembre va
esclatar el motí a Barcelona, que com els de les altres ciutats va ser derrotat
per l’exèrcit.
 |
| "Plaça del Mercat del Padró, a Barcelona. Atac a la barricada principal, la nit del 25 de setembre", Le Monde Illustré, 25/10/1869, p. 264. |
No coneixem que a l'Hospitalet es produïssin
aldarulls, encara que sabem que l’1 d’octubre es presentà a l’Ajuntament
Baudilio Puig, resident a l'Hospitalet i treballador de Can Girona, la gran
foneria situada a St. Martí, per acollir-se a l’indult ofert als que van
participar-hi.
 |
| Font: El Museo universal, 17/10/1869, p.4 |
El debat ideològic també era intens. El 1869 era
editada a Barcelona l’obra Abajo las
quintas, que formava part d’una sèrie de divulgació del republicanisme
federal. El seu autor, Andrés Sánchez del Real, deia:
“Cuando el rico sale soldado, frunce el entrecejo y dice “me han fastidiado”, y da el dinero que marca la ley. Cuando el pobre cae quinto, dice si le alimentan los suyos “han destruido mi porvenir”, y si él los sustenta, dice en medio de la mas amarga desolación: ¡me han perdido á mi, y á los mios!. El rico paga con su dinero, el pobre con su cuerpo; el rico no ve destruido nada, ni su presente, ni su porvenir, el pobre todo, su futuro y su presente; (...).No basta á la contribución de sangre ser innecesaria, injusta, anti natural. Es desigual tambien para ser mas abominable. (...) Se ha constituido una contribución privilegiada; se ha eximido realmente á los ricos del servicio militar, como en otros tiempos se eximia a los nobles del tributo; se ha echado el eterno fardo de la servidumbre sobre el eterno mártir de la historia; se ha continuado dignamente la historia antigua.”
La reivindicació popular era que tornés una
pràctica anterior a la derrota del 1845: la recaptació de diners de forma
proporcional a la riquesa per aconseguir la redempció col·lectiva. D’aquesta
manera es creava un exèrcit de voluntaris de
facto, finançat amb un impost directe de
facto. L’Ajuntament de l’Hospitalet acordà de fer-ho, i el de Barcelona
també, com veurem.
El motí del 1870 al Barcelonès
A començaments del 1870, el govern decretà una
altra lleva de 40.000 mossos. Al llarg del mes de març es van organitzar
manifestacions a Barcelona, Reus, Girona, Lleida, Manresa, Igualada, Olesa,
Lleida i diverses poblacions de l’Empordà i la Selva. Al llarg del mes de març
es van fer a moltes poblacions[i],
convocades pel partit republicà federal, i a Madrid els i les manifestants van
increpar directament a Prim, al que van encerclar, insultar i llençar un
objecte[ii].
El 7 de març començava el debat al Congrés dels
Diputats d’una nova llei d’organització de l’exèrcit en la es debatia la quinta
i la redempció en metàl·lic[iii]. La
majoria governamental s’oposà a la seva abolició, argumentant que el nou règim
no era sòlid encara i havia d’entomar el conflicte de Cuba i els perills de la
reacció, especialment dels carlins. Dues
setmanes més tard seria aprovada la nova llei de quintes, bàsicament igual a
l’anterior. La classe alta, mentre s’omplia la boca de honor i patriotisme, no
volia renunciar al seu privilegi de lliurar-se pagant només si li tocava.
 |
| Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Revolta_de_les_Quintes_(1870) |
A Catalunya, molts dels regidors republicans van
dimitir o van negar a complir amb els preparatius del sorteig, que s’havia de
fer el diumenge 3 d’abril. Això va provocar que consistoris com el de La Bisbal
fossin portats davant els tribunals amb l’acusació de desobediència. A molts pobles van haver mobilitzacions de baixa intensitat, que Francesc Derch va qualificar de "resistència passiva". L’Ajuntament
de Barcelona va fer el següent comunicat públic:
“Inspirándose vuestro ayuntamiento en él mismo sentimiento de repulsión que vosotros sentís hacia la odiada contribución de sangre; profundamente convencido de los incalculables y trascendentales perjuicios que así á la industria como á la agricultura, y al comercio aquella causa; arraigada de una manera inquebrantable en su ánimo; la idea de que jamás ha de paracticarse en la ciudad condal, pátria de los concelleres, el acto de la declaración de soldados, siempre terrible y desconsolador para los corazones de las madres, siempre triste y cruel para los corazones de los padres; identificado por completo en los principios proclamados por la gloriosa revolución de septiembe, llevada a cabo al grito de “Abajo las quintas” viene hoy á deciros: barceloneses, no temais; barceloneses, las operaciones que principian hoy, se detendrán, por los esfuerzos de vuestro municipio, en el límite que sea necesario para libraros de los funestos efectos de tan ominosa contribucíon.»[iv].
El Pla de Barcelona bullia amb tota mena de
rumors amb més intensitat segons s’apropava el dia del sorteig. El motí començà
a Sants el dia 4. La multitud congregada davant de l’Ajuntament provocà que se suspengués
l’acte del sorteig, i l’endemà assaltà l’edifici i destruí tots els documents
que cregué que n’estaven relacionats. Les autoritats locals van haver de fugir.
L’alcalde es va salvar per ben poc, però un regidor fou mort d’un tret.
 |
| Font: La Campana de Gràcia 22/5/1870, p. 1 |
A Barcelona, davant les notícies de Sants, el
poder passà als militars, que van decretar l’Estat de Guerra i van fer el
sorteig el dia 4. En els dies següents, fins al 10 d’abril, Diumenge de Rams,
es produïren diversos enfrontaments entre els revoltats i destacaments militars
enviats per esclafar la rebel·lió. Barricades, escaramusses, tiroteigs i, fins
i tot, canonades des de Montjuïc foren freqüents al llarg de la carretera de Collblanc
i la Marina. També van haver combats als ravals populars de l’interior de
Barcelona, encara limitada pel recinte de les muralles, tot i que alguns trams
ja s’havien enderrocat. Destacaren les lluites a Sant Antoni i Sant Pere.
 |
| "Els revoltats construint un barricada dins la vil·la del marquès de Cruïlles, a Gràcia". Font: Le Monde Illustré, 25/4/1870, p. 268 |
Segons Conrad Roure, aleshores un jove
republicà, un primer atac de l’exèrcit, el dia 4, va fer fugir els revoltats de
Sants fins a Collblanc, però arran dels combats a l’interior de Barcelona i
Gràcia, el fugitius, amb “fuertes
contingentes del llano del Llobregat ” tornen a prendre el control de Sants
i, el dia 5, promogueren aldarulls a l’Hospitalet, als quals es van sumar gent
del poble. Aquest és el moment que es produí el bombardeig des de les bateries
de Montjuïc. El dia 6 sortí de Molins un batalló d’enginyers que passà per Sant
Boi i fou atacat als afores de Sants.
Els habitants de la Bordeta (llavors un raval de
Sants que havia “envaït” el terme municipal de l’Hospitalet, creant el barri de
Santa Eulàlia), també foren protagonistes actius d’aquest motí. Això ho sabem
per la petició del Jutjat de Sant Feliu a l’ajuntament hospitalenc, del 18 de
maig, en la qual li demanà:
“Informará V. con toda urgencia a estos Juzgados y con toda exactitud, el sitio donde los sublevados con motivo de la quinta hicieron fuego al Batallón de Ingenieros qe se dirigia a Barcelona el Siete de Abril proximo pasado a las once y media de la mañana en el Barrio de la Bordeta, y si dicho sitio pertenece al distrito municipal de Hospitalet o al del pueblo de Sanz, toda vez que el caserio de dicho Barrio se halla distribuido entre ambas poblaciones.”
 |
| Font: AMHL 101- M240-1870_09_18700518 |
 |
| Font: http://www.festes.org/articles.php?id=802 |
 |
| Els canons de l'exèrcit disparant contra la vila de Gràcia. Són al davant de la Font de Ceres, que era a l'extrem superior del Passeig de Gràcia, a la cruïlla amb Provença. Font: La Ilustración Española y Americana, 25/4/1870, p.1 |
“En menos de doce horas cayeron sobre aquellos edificios 1.500 granadas esplosivas, 50 cañones dirigieron sobre las casas y sus moradores destructoras esplosiones.”[v]
 |
| La publicació La campana de Gracia va aparèixer poc després de la revolta i la repressió. El nom i la capçalera fan referència a aquests esdeveniments. Font: La campana de Gracia, 8/5/1870, p. 1 |
 |
| "Les dones cremen els registres civils al balcó de la casa consistorial de Gràcia". Font: Le Monde Illustré, 25/4/1870 |
 |
| "Aspecto de la Calle Mayor de Gracia despues de concluida la lucha". Font: La Ilustración Española y Americana, 25/4/1870, p.4 |
El Baix Llobregat i l’Hospitalet
Pel Baix Llobregat comptem amb una crònica publicada a
la premsa de Barcelona des de Sant Boi. La va fer un corresponsal d’aquella
població a un diari progressista, i per tant partidari d’en Prim i contrari al
motí. La reproduïm:
“El dia 3 empezó a correr la voz que por la madrugada algunos hombres enmascarados se habian apoderado de las urnas, listas y espedientes que habia en la secretaría de San Feliu y habian pegado fuego. (...) El dia 4, en Cornellá, se quemaron tambien las listas y se tocó á someten, lo propio que en San Feliu y San Clemente de Llóbregat. En este último pueblo, como en los anteriores, todo lo referente á quintas fué pasto de las llamas.(...)
El 5 repitióse el toque de someten en las poblaciones antedichas, habiéndoseles unido, además, Prat, Hospitalet, San Juan Despi, Viladecans y San Vicente dels Horts, (...) al poco rato llegaron los guardia civiles que habia en San Feliu de Llobregat. Los guardias eran pocos, y viéndose rodeados de somatenes por todas partes, y careciendo de las condiciones necesarias de defensa en la casa-cuartel de San Feliu, creyeron mas prudente retirarse á esta villa como asi lo efectuaron. (...)Casi todo el dia 6 llovió, sin que por eso cesara el toque de someten en la mayor parte de los pueblos arriba citados habiéndoseles unido San Justo Desvern y Esplugas. El dia 7, á cosa de las ocho de la mañana, anunció el vigia del campanario que venia fuerza armada de la orílla izquierda. Era un batallon de ingenieros que pasó por esta para recoger los guardias civiles y dejar aquí todo lo que le estorbaba para la marcha de campaña que iba a emprender, tomando al poco rato el camino de esa capital.Por la tarde, volvióse á oir la señal de hallarse fuerza armada á la vista y en la direccion de esa capital. Era una partida de sublevados al mando de un don Tomás, de San Clemente, que antes de llegar a esta villa torció á la izquierda. Envió un emisario pidiendo permiso para pasar por dentro esta villa, pues es el camino directo para ir á San Clemente; pero se le contestó que si lo intentaba seria recibido á balazos. Como conoció que Ios samboyanos habrian hecho lo que le decian, fué á dar un rodeo de cerca, una hora. Fué esa partida á Gavá, Viladecans y San Clemente aquella noche, y segun se nos ha asegurado, en todos esos Pueblos se exigieron cantidades mayores o menores de dinero.Ayer por la mañana el don Tomás estuvo en el Prat, con la partida muy mermada, y como segun parece pidió también dinero, el pueblo se levantó en masa obligándoles á huir mas que deprisa. (...) Han venido a refugiarse á esta villa familias de esa, Gracia, Sans, Cornellá, San Clemente de Llobregat, San Juan Despi, etc. etc. ¡es decir, de todos los pueblos donde ha habido movimiento (...).”[viii]
 |
| San Climent de Llobregat. Font: La Ilustració Catalana, 30/6/1886, p. 13 |
L’avalot de Sant Feliu i el
pas del batalló d’enginyers són confirmats per d’altres fonts. Els fets que
descriu semblen versemblants; només la visió crítica de la partida de revoltats
té un component clarament parcial. També tenim una altra notícia del dia 9
referent a Sant Feliu:
“Ayer tarde llegó un batallón de ingenieros á San Feliu de Llobregat, hasta cuyo punto llega el tren, y debía continuar su marcha por la carretera hasta esta cápitál. Aquella fuerza fué recibida con un tiroteo de los sublevados de aquel pueblo, pero el batallón los arrojó en seguida de sus posiciones, haciendo quince prisioneros que se rindieron en la torre de la iglesia. Por la tarde debian ser trasladados á un buque del puerto los presos hechos á consecuencia de los acontecimientos de estos dias.”[ix]
Sabem que a Olesa van haver sis manifestacions contra les quintes entre març i juliol de 1870. Un darrer episodi el va protagonitzar una partida d’uns 100 homes que va sortir de Barcelona vers el dia 10 en direcció a Martorell[x]. Probablement es tractava de combatents derrotats a les barricades de Gràcia que van intentar mantenir la lluita al Baix Llobregat, d’on tenien notícies dels fets que s’estaven produint. Tanmateix, van arribar quan allà el motí també havia finalitzat.
 |
| "La població de Gràcia, revoltada, destrueix la via fèrria i le línies telegràfiques". El tall o el control de les insfraestructures de comunicació eren vitals pel triomf de la revolta. Font: Le Monde Illustré, 25/4/1870 |
Finalment, el sorteig es va realitzar. A d’altres
llocs (Salamanca, Cartagena o Sevilla) van haver conats de motins, però no van
arribar a efectuar-se o van ser molt febles [xi].
A Catalunya sí que va tornar a ser una revolta molt estesa. Com passa amb el
motí del 1845, cal fer una geografia del de l’any 1870. La premsa
recollí aldarulls de diversa intensitat que van aturar el sorteig a Vic,
Tordera, Santpedor, Sant Feliu de Guíxols, Sabadell, Sant Celoni, a l’Empordà,
on tenia una forta implantació el republicanisme federal, etc...
Les mobilitzacions del 1872
Malgrat la derrota del motí
del 1870, l’odi a les quintes (i als consums) no va desaparèixer. L'any 1872 es va produir un altre cicle de motins, que també es van fer a l'Hospitalet, el que explico en un altre article.
Conclusió
Els rics van imposar la seva política gràcies a la
repressió militar dels moviments populars, primer pacífics, després contundents
i finalment violents.
 |
| Manifestació a Sevilla, a favor del llire pensament, en contra de la pena de mort, les quintes, etc... Font: La Ilustración Española y Americana, 21/3/1869, p. 5 |
La mobilització contra “la contribució de sang” va
tenir moments àlgids els anys 1842-43, 1845, 1870 i 1872, a més de la gran
revolta coneguda com Setmana Tràgica del 1909.
Com en la majoria dels motins i manifestacions de la
classe treballadora, les dones jugaven un paper important, sovint indicant el
moment en el que s’havia de passar a l’acció. Era socialment acceptada la seva
intervenció en l’esfera pública. La premsa conservadora en feia befa.
 |
| Font: La Campana de Gracia, 12/6/1870, p. 1 |
La lluita contra les quintes va ser una altra
manifestació de la lluita de classes, en la que els partits republicans d’esquerres
eren les eines de la classe treballadora i els partits monàrquics de dreta
(fins i tot l’anomenat progressista) eren els representants dels rics i
poderosos, això sí, amb un discurs de patriotisme i de defensa de la llibertat.
La història ens ajuda a analitzar l'actualitat.
Anex bibliogràfic
Totes les dades sense cita procedeixen de l'article que fou publicat als Quaderns d'Estudi del Centre d'Estudis de l'Hospitalet:
DOMÍNGUEZ LÓPEZ, Manuel. «Els motins contra les quintes a l’Hospitalet i el seu entorn». Quaderns d’estudi, 2009, Núm. 21, p. 145-82
L'obra fonamental continua sent:
BONAMUSSA, Francesc. "El roig a la primavera. Quintes, toc de sometent i barricades" dins Bonamusa, F. i Serrallonga, J. Del roig al groc: Barcelona, 1868-1871: Quintes i epidèmies, Barcelona, Diputació de Barcelona, 1995.
Anex bibliogràfic
Totes les dades sense cita procedeixen de l'article que fou publicat als Quaderns d'Estudi del Centre d'Estudis de l'Hospitalet:
DOMÍNGUEZ LÓPEZ, Manuel. «Els motins contra les quintes a l’Hospitalet i el seu entorn». Quaderns d’estudi, 2009, Núm. 21, p. 145-82
L'obra fonamental continua sent:
BONAMUSSA, Francesc. "El roig a la primavera. Quintes, toc de sometent i barricades" dins Bonamusa, F. i Serrallonga, J. Del roig al groc: Barcelona, 1868-1871: Quintes i epidèmies, Barcelona, Diputació de Barcelona, 1995.
Darrerament podem afegir:
SERRA TORO, Quim. La revolta contra les quintes de 1870 al Pla de Barcelona, Treball de Fi de Grau, 2014.
BERGES I GIRAL, Magda. "La lucha contra quintas y el republicanismo: pueblo, republicanos y cultura insurreccional (1866-1896)" dins Actas del V Encuentro de Jóvenes Investigadores en Historia Contemporánea, Barcelona, UAB, 2017.
[i] La
Discusión 16/3/1870, p. 2 i 3; La Discusión. 27/3/1870, p. 2; La Discusión. 29/3/1870,
p. 2; La Igualdad.
29/3/1870, p. 1: Vigo, Gijón, Santander, Santoña, Sevilla, Córdoba,
Montilla, Écija, Cazalla, Jerez, Villa del Río, Palma del Río, Cádiz, Tarifa,
Puerto de Santa María, Valverde del Camino, Málaga (on van haver alguns
aldarulls i detencions), Tortosa, Manresa, Ciudad Real, Valdepeñas, Alcalá de
Henares, Zaragoza, Huesca, Jaca, Salamanca, Béjar, Ciudad Rodrigo,
Almendralejo, Mérida, Valladolid, Ávila,
Soria, Valencia, Sogorb, Xàbia, Dènia, Castelló, Murcia, Yecla... També
van haver accions violentes a Valencia del Ventoso i San Martín de
Valdeiglesias.
[ii] Crónica
de Cataluña (Ed. de la tarde). 14/3/1870, página 6
[iv] La
Nación. 9/3/1870, p. 2
[v] La Ilustración Española y
Americana. 25/4/1870, p 6
[vi] La Época.
10/4/1870, p. 2.
[vii] La Época. 11/4/1870, p. 3
[viii] Crónica de Cataluña (Ed. de la tarde). 11/4/1870,
p. 3 i 4
[ix] La Época.
10/4/1870, p. 2.
[x] COBOS, Josep Mª. Olesa al segle XIX, 1994, p. 176 i Crónica
de Cataluña (Ed. de la tarde). 12/4/1870, p. 3.
[xi] Crónica
de Cataluña (Ed. de la tarde). 9/4/1870, p.2 i Crónica de Cataluña (Ed. de la tarde). 11/4/1870, p. 5
[xii] La Época.
30/1/1872, p. 3
[xiii] Crónica
de Cataluña. 29/1/1872, p.3; La Ilustración española y americana. 16/2/1872,
p. 10
[xiv] La
Esperanza. 22/11/1872, p. 2
