EL PISTOLERISME A COLLBLANC-TORRASSA

Introducció

La violència en les relacions socials entre burgesia i classe obrera era habitual des de finals del segle XVIII. Globalment, podem afirmar que la classe treballadora començava plantejant les seves reivindicacions de forma pacífica, però la reacció violenta dels patrons generava una espiral de creixent violència.

Càrrega de la guàrdia civil contra la manifestació pacífica a les Rambles durant la vaga general del 1902.

Catalunya no era una excepció. La situació 1917-1923 fou, però, especialment greu. La vaga general i l’Assemblea de Parlamentaris de l’estiu de 1917 van ser la darrera mobilització per la regeneració democràtica conjunta entre classes baixes i mitjanes. La repressió de l’oligarquia, amb l’exèrcit als carrers, la va derrotar. El "mauserisme" (pel fusell mauser que utilitzava l'exèrcit)  va ser abans que el pistolerisme.

A la tardor del 1917 van començar a actuar uns grups d’acció lligats a certs conflictes laborals a l’àrea de Barcelona. Sants i Santa Eulàlia van ser uns dels primers escenaris de l’acció de les pistoles. Collblanc-Torrassa (C-T) encara no era un escenari de gairebé res, perquè estava naixent com a barri.

C-T l’any 1910 tenia uns 1.100 habitants i era en un lent procés d’expansió urbanística. L’esclat de la Gran Guerra, però, el 1914, accelerà el creixement de la indústria catalana i la immigració. El 1920 ja hi eren 3.800 h., i el 1930... més de 21.000! C-T va passar de petit nucli al llarg de la carretera a significar més de la meitat de la població de l’Hospitalet, en 15 anys.

El turó entre la Riera Blanca i el Torrent Gornal s’omplí de passadissos, barraques i alguns blocs de pisos, tots ocupats per sobre de la seva capacitat. Per les seves característiques i les condicions de vida de la seva població, C-T esdevingué el paradigma del barri obrer i conflictiu, etc... Però tot això només començava a passar en el període 1917-1923.

Els primers atemptats a Collblanc-Torrassa

Durant els anys 1918 i 1919 la lluita social va ser molt intensa. Podem destacar els motins de dones el gener de 1918 i la vaga general, coneguda com de la Canadenca, el febrer i març de 1919. Els Sindicats Únics de la CNT, creats al Congrés de Sants, al Carrer Vallespir, el juny del 1918, plantejaren reivindicacions i mobilitzacions creixents.

 

El Transformador de la Torrassa militaritzat durant la Vaga de la Canadenca. Font: Mundo gráfico, 5 de març de 1919.

Tot i que l'anarquisme havia estat molt important en el moviment obrer de l'Hospitalet, especialment durant el Sexenni Democràtic (1868-1874), a l'època de l'AIT, a l'Hospitalet no va haver una agrupació de la CNT fins el 1919.
Les pistoles també començaren a funcionar amb freqüència. El gener del 1919 fou creat el sometent barceloní, impulsat per l’exèrcit i la Lliga. El març començà a actuar una banda parapolicial finançada per la patronal sota el comandament de l’ex-comisari Bravo Portillo. Una de les primeres víctimes, a l’abril, fou Pere Massoni, dirigent del sindicat de rajolers de la CNT, que fou donat per mort però sobrevisqué. Després de l’atemptat, es refugià a La Redemptora, una bòbila annexa a Collblanc.[i].

"-Tots els temps són dolents, tots. Ara, a fora de la fàbrica els maten, i abans, a dins, s'hi morien." Font: L'Esquella de la Torratxa, 17 de setembre de 1920.

A partir del desembre del 1919 començà una cadència d’atemptats i morts que ja no es reduirà fins al juliol del 1921. Era una veritable guerra social amb, per un cantó, les bandes de pistolers més o menys relacionades amb els Sindicats Únics de la CNT, i a l'altre bàndol les forces de l’ordre i els pistolers parapolicials i del Sindicat Lliure (afí a la patronal i fundat l'octubre de 1919), que gaudien de protecció i impunitat. Els trets, els actes de sabotatge, explosions, etc., eren quotidians. 

"-Com estàs, estimada enemiga meva? -Sí, mira... anem tirant.". Agost de 1920

El primer incident relacionat amb el pistolerisme que es produí a C-T va ser el 7 de juliol de 1920, quan foren atacats dos obrers, Vicenç Fité, de 16 anys, que vivia i treballava en una bòbila a l’Hospitalet, i Primitivo Aranda, també treballador del sector. No sabem res de les circumstàncies que envolten aquest fet, només que fou al Torrent Gornal, a prop del Cementiri de Sants. Fins aquest moment tots els episodis de pistolerisme a l’Hospitalet s’havien produït a Santa Eulàlia, el nucli industrial i obrer local, l’apèndix de la molt combativa vila de Sants.

La mort de Ginés Mirete

La guerra entre lliures i únics es va desfermar a partir de l’estiu de l’any 1920. Un dels principals fets en aquest enfrontament va ser el del tiroteig l’11 d’agost al carrer Santa Eulàlia. S’hi enfrontaren per una banda un grup de libreños amb l’empresari de la construcció Joan Coll al capdavant, per una banda, i sindicalistes de la CNT, per l’altra. El resultat va ser la mort d’un per cada bàndol, el cenetista Manuel Figuerola i Pere Porta, sometenista de Sant Andreu i delegat del Lliure en aquest districte de Barcelona[ii].

Plaça Espanyola, l'any 1928.

Potser com a represàlia per l’atac d’agost, el 13 d’octubre de 1920, tres individus van disparar contra Ginés Mirete, a prop del seu domicili, a la Plaça Espanyola de la Torrassa. La víctima era un dels fundadors i destacat líder del Sindicat Lliure[iii]. També sembla que era carlí. Segons la premsa era treballador d’una foneria de la carretera de la Bordeta. Ja havia estat amenaçat, especialment en aquells dies que el metall estava en vaga. Un transeünt, Josep Curtó, fou ferit en un braç.

La Vanguardia, 15 d'octubre de 1920

Pocs dies més tard, un grup de membres del Sindicat Lliure, pistola en mà, entraren en la fàbrica on treballava Mirete i van fer sortir fora els treballadors i els van intimidar perquè es fessin del Lliure. D’aquesta empresa, un altre treballador que era del Lliure va haver d’abandonar la feina perquè els companys li feien boicot.

La Vanguardia, 20 d'octubre de 1920.

Una altra possible repercussió de la mort de Mirete... Segons diverses fonts, Fulgencio Vera, l’assassí del líder polític republicà Francesc Layret, era el seu gendre, i a més es feia dir “Mirete” des de la seva mort. Layret, que molt probablement hagués arribat a un status polític semblant al de Macià, fou mort el 30 de novembre, quan sortia a defensar diversos detinguts per raons polítiques, entre ells els seus amics Seguí i Companys. Vera esperava a la porta de casa seva.

Francesc Layret. Font: Mundo gráfico, 13 d'agost de 1919

Segons alguns testimonis, Vera fou una mena de “llop solitari” que va actuar com a revenja personal perquè Layret havia estat l’advocat defensor dels acusats de matar Mirete[iv]. Unes altres teories indiquen que va ser una decisió presa a més alt nivell, per respondre amb un magnicidi a la mort de Mirete, que es pot considerar també un magnicidi dins del món del Sindicat Lliure. 

Una multitud acompanya el fèretre de Layret a la porta de casa seva, al Carrer Balmes, on fou assassinat. Font: Nuevo Mundo, 10 de desembre de 1920

Des del 9 de novembre el general Severanio Martínez Anido fou nomenat governador civil, càrrec que va ocupar fins a l’octubre del 1922. La repressió que van endegar potser requeria un gran cop d’efecte inicial. La mort d’en Layret l’hauria fet un grup de quatre pistolers del Lliure, això sí, entre els que hi era Vera, àlies Mirete[v].

La guàrdia civil carrega contra el seguici de l'enterrament de Layret. Finalment només unes poques persones van poder acompanyar-lo. Font: Mundo gráfico, 8 de desembre de 1920.

Quan mataven pels carrers

Durant gairebé dos anys, Anido va actuar amb total impunitat. Això significava l’establiment d’un estat d’excepció de facto, donar carta blanca als militars per tal que acabessin amb el terrorisme obrerista sense que importessin els mitjans. I tot això, amb el suport de les forces burgeses, inclosa la Lliga. Començava una etapa amb una gran quantitat d’atemptats i morts, en la qual, de mica en mica, qui va sortir perdent fou la CNT.

 

Font: La Campana de Gràcia, 7 d'agost de 1920.

L’enfrontament entre lliures (i els seus aliats) i únics continuava i es produïen multitud d’incidents, alguns també a l’Hospitalet i a C-T. La informació la tenim per la premsa, que és molt esbiaixada. Per exemple, el gener del 1921, es va detenir el vigilant nocturn de la fàbrica d’olis i greixos de «Viuda e Hijo de Federico Nogués», de la Torrassa, segons els diaris per haver amenaçat l’encarregat perquè es negava a ser delegat del Sindicat Únic, el qual havia estat ferit de bala en una cama al juny passat pel mateix motiu. També deien el vigilant tenia un «bastón de estoque» i un revòlver i tenia atemorits els obrers de la fàbrica. I si tot això fos un invent per detenir un cenetista?

L'Esquella de la Torratxa, 17 de setembre de 1920

La persecució de la CNT com a organització també era constant i les autoritats intentaven ofegar qualsevol intent de funcionament en la clandestinitat. Al setembre de 1921, fou descobert en un pis del número 165 del carrer de Llobregat, de Collblanc, una gran quantitat de documentació i material. Poc després, fou detingut Genaro Minguet, considerat un actiu pistoler i acusat de ser qui va portar tot el material al pis esmentat. Foren abundants el registres i les detencions a l’Hospitalet en aquells dies.

"Mr. Browning.- Què. Tinc raó o no tinc raó? Els ciutadans (a dos)- Davant dels teus arguments, per força te l'hem de donar." Font: L'Esquella de la Torratxa, 6 de febrer de 1920.

En aquesta etapa de la repressió més dura, un dels principals amagatalls dels activistes cenetistes santsencs i hospitalencs, com ara Josep Peirats o Domingo Canela, i de la paperassa del sindicat fou, com un temps abans, la bòbila La Redemptora, a l’actual barri de la Florida, a tocar de Collblanc.

El 6 de setembre de 1921, un obrer tintorer fou ferit de bala mentre dinava a la vora de la Carretera de Collblanc, del qual no tenim més dades. Només és una hipòtesi, però quan hi ha poca informació d’algun atemptat el més raonable és que la víctima fos del bàndol obrerista, especialment quan no n’era cap home d’acció que pogués justificar l’atac.

El 6 de novembre de 1921, al vespre, Ubaldo Duran, vidrier de cinquanta anys, fou mort quan uns desconeguts li van disparar a la Torrassa. Duran treballava en una fàbrica de Sants que havia patit actes de sabotatge i ell era l’organitzador del Sindicat Lliure en l’esmentada factoria.

La Voz, 7 de novembre de 1921

Moltes de les activitats dels grups de pistolers socials, com els atracaments, fregaven la delinqüència que podem qualificar de comuna. L’acció de la policia sovint barrejava uns i altres. Si aleshores els costava distingir-los, a nosaltres, ara, encara més. Trobem notícies com aquestes, d’un grup armat a un mas de Collblanc, on es refugiaven “apatxes”.

La Veu de Catalunya, 20 de febrer de 1922

Al març del 1923 eren detinguts tres militants cenetistes per, segons la policia, exercir coaccions als seus companys d’una fàbrica de vidre hospitalenca, mentre que a la Cooperativa de vidre de Collblanc es produïen enfrontaments entre obrers partidaris i contraris de la vaga.

La Torrassa, vers 1950.

I tornaren a sonar les pistoles gairebé a diari. El 10 de març de 1923 foren tirotejats Salvador Seguí i el seu acompanyant, Francesc Comas (a) Peronas, dirigent del l’Únic del Vidre. L’enterrament d’aquest últim, al cementiri de Sants, ja que vivia en aquest barri, va significar una extraordinària manifestació de dol de l’obrerisme. El seu taüt fou portat des del Clínic fins a la carretera de Collblanc entre una gernació de desenes de milers de persones.

Lloc on van ser assassinats Seguí i Comas. Font: Mundo gráfico, 14 de març de 1923

El 28 d’abril de 1923 fou detingut Florencio Vega, quan corria, pistola en mà, després d’haver comès un atemptat al carrer Tallers de Barcelona, amb el resultat de la mort del dirigent de la CNT, Josep Maria Foix. Segons unes informacions, Vega treballava a la banca i vivia en una barraca al terme de l’Hospitalet, mentre  que  unes  altres  referències  el  situen  treballant  en  un  taller  de Collblanc. En el que coincideixen totes les fonts és en què l’agressor era del Lliure i la víctima, Josep M. Foix, era un dels principals dirigents de l’Únic.

Conclusió

Collblanc i la Torrassa es van incorporar una mica tard a la geografia del pistolerisme, per la senzilla raó de que és un barri en creixement en aquells anys. A partir de 1920 fou un dels barris del àrea metropolitana on s’hi van produir actes violents relacionats amb les lluites socials. Com Santa Eulàlia, el nou barri es desenvolupava com un apèndix de Sants, un dels principals nuclis de l’obrerisme català i europeu.

Atac a l'església de Sant Ramon, setembre de 1931.

La reducció del pistolerisme a partir de 1923 fou un parèntesi, i quan tornaren a la actuar els grups armats lligats a diverses forces obreristes, durant la dècada de 1930, C-T no només va ser un dels molts escenaris on ho van fer, sinó que va ser un dels més importants. La Torrassa, com ja he comentat abans, va esdevenir el paradigma dels “barris extrems”, amb mala fama. Un dels ingredients d’aquesta imatge negativa era la forta implantació de l’anarquisme, l’altra, l’origen immigrant de la població.

És cert que certes branques de l’anarquisme defensaven i practicaven la violència, però d’altres no. 

Com ens recorda i cita en Josep Maria Mena:

“El filòsof anarquista Heleno Saña coincideix en l’observació d’aquesta doble i contradictòria perspectiva. Al costat del rostre heroic de l’anarquista abnegat i altruista va existir el rostre odiós de l’anarquista egoista i criminal. “En el anarquismo español –diu Saña- se han dado cita el místico y el criminal, el hombre de bien y el delincuente común, el sobrio líder obrero y el vulgar demagogo.”[vi]

Però la llavor de la violència, la primera acció violenta, la trobem en el poder, detingut per l’oligarquia. De fet, un règim profundament injust com el de la Restauració només es podia mantenir per la força, amb el recurs creixent a la policia, la guàrdia civil i l’exèrcit, a més de les bandes parapolicials.

Malauradament, certs grups obreristes van caure en el parany. No és estrany si pensem en la misèria en la que vivia la classe treballadora i la brutalitat de la repressió. Però la violència, a més de moralment injustificable, és absurda quan t’enfrontes a algú més fort que tu. 

Nota final
Aquest text està fet arran de la xerrada del 12 de desembre a la Biblioteca Josep Janés, convidat per Terrarios Albos. Espai de Cultura Collblanc-Torrassa. Moltes gràcies per la confiança!

---

[i] Totes les dades d’aquest escrit, excepte les que tenen una referència pròpia,  procedeixen de l’article que vaig publicar el 2011, DOMÍNGUEZ, Manuel. «El pistolerisme a l’Hospitalet». Quaderns d’estudi, [en línia], 2011, Núm. 25, p. 87-125, https://www.raco.cat/index.php/QuadernsCELH/article/view/250000 .  Si es vol ampliar a la violència social en el període anterior, veure MARINELLO, Juan C. Sindicalismo y violencia en Cataluña 1902-1919, Tesi doctoral inèdita, 2014, https://ddd.uab.cat › pub › tesis › hdl_10803_285135

[ii] FERNÁNDEZ, Antonio. Los sindicatos libres en Cataluña (1919-1923), Tesi de llicenciatura inèdita, 1982, pàg. 45

[iii] Mirete era o dirigent dels tintorers del Lliure segons  TAIBO, Paco I. Que sean fuego las estrellas. Barcelona (1917-1923), Barcelona, Crítica, 2016, pàg. 286, o delegat per l’Hospitalet a la primera junta directiva del Lliure segons FERNÁNDEZ, Antonio. op cit., pàg. 45.

[iv] FERNÁNDEZ. op.cit., pàg 61-62, esmenta i reprodueix el testimoni de René Llanas de Niubó (conegut per ser un dels més importants anitsemites del primer franquisme, per situar al personatge) en la seva obra inèdita Historia del sindicalismo español.

[v] SOLER, Antonio. Apóstoles y asesinos, Barcelona, Galaxia Gutenberg, 2016, pàg. 248

[vi] MENA, José María. “Pròleg” dins VÁZQUEZ, Federico. Anarquistes i baixos fons. Poder i criminalitat a Catalunya (1931-1944),  Barcelona, L’Avenç,  2015, pàg. 13

ANNUAL, UN GRAN DESASTRE EN UN PROJECTE IMPERIALISTA ESPANYOL

El juliol de 1921 es va produir al nord d’Àfrica un dels més importants desastres militars en la història d’Espanya, conseqüència del règim polític oligàrquic i corrupte del moment. Presentat per la premsa nacionalista com un acte de patriotisme i heroisme, en realitat va ser una carnisseria innecessària.

 

Anem a veure com es va arribar a aquesta terrible situació.

 

Cadàvers de soldats espanyols a Monte Arruit. Font: Mundo gráfico 21 de novembre de 1921 p.12

Què feien soldats espanyols al Marroc?

Imperialisme, d’això se’n diu imperialisme; és a dir, conquerir un territori fora del teu país per explotar-lo. El país conqueridor -la metròpoli- explotava els recursos naturals i la mà d’obra (amb diverses formes d’esclavitud o semi-esclavitud) del país conquerit –la colònia- amb el resultat de l’enriquiment del primer i l’empobriment del segon. 

 

Sí, sóc imperiofòbic! 

L'Imperialisme d'arrel econòmica va ser la raó principal de les diverses campanyes del Marroc i del Desastre d'Annual. Mines de ferro d'Uixan, a uns 20 km en línia recta de Melilla. Font: La Esfera, 9 de desembre de 1916, p. 10

Els actuals països rics i pobres es corresponen força amb el mapa de l’imperialisme dels darrers segles.

L’expansió espanyola al nord d’Àfrica es remunta a la conquesta de Melilla per part de Castella l’any 1496. Els portuguesos ja havien conquerit Ceuta abans. El modern imperialisme, però, és fill del capitalisme i té la seva gran expansió al llarg del segle XIX. Àfrica en serà la principal víctima, i se la repartiren impunement mitja dotzena de potències europees.

Font: http://joseluistrujillorodriguez.blogspot.com/2012/11/actividad-sobre-el-reparto-de-africa.html

La primera Guerra del Marroc es va fer els anys 1859 i 1860. Al cos de voluntaris catalans (un total de 466 homes) hi era l’hospitalenc Jaume Mitjavila, potser perquè un dels caps de l’expedició era en Joan Prim, sota les ordres del qual ja havia lluitat anteriorment.

Batalla de Wad-Ras, pintura de Fortuny sobre la batalla del 1860.

Durant les següents dècades es produïren enfrontaments més o menys importants als afores de Ceuta i Melilla: 1869, 1880, 1883, 1893 ("Guerra de Margallo")... Les tensions entre potències imperialistes, bàsicament entre Alemanya i França, van fer que a partir de 1904 Espanya rebés una “zona d’influència”, que, gràcies a un acord amb França, va esdevenir el 1912 un “Protectorat del Marroc”.

Quins avantatges proporcionava aquest domini sobre el Protectorat? Com totes les colònies era un mercat captiu, gairebé monopolitzat pels productes de la metròpoli. Tanmateix, tenia una població no gaire gran i amb poc poder adquisitiu.

Es calcula que només el 14% dels 21 mil km2 del Protectorat (una mica menys que la Comunitat Valenciana) eren conreables, per tant, amb prou feines proporcionaven el menjar per a la població i poques plantacions de productes d’exportació es podien imposar. 

 
A Guinea Equatorial, l'altra gran colònia espanyola, sí que es podia fer aquesta mena d'explotació, i es va fer intensament. Per exemple, la família Buxeres, que va comprar i reformar el palauet de l'Hospitalet, hi va fer una gran fortuna.

“Los franceses se habían quedado con la parte del león, las llanuras feraces i defendibles. En el reparto a España le tocó “el hueso de Yebala i la espina del Rif”, territorio insurrecto, inconquistado, montañas y valles en los que acechaba la muerte, tierra árida que da poco más que chumberas, esparto y espinos, territorio de miedo y emboscadas.”[i]

Font: Nuevo mundo , 7 de març de 1912, pàg. 28

La raó principal van ser les mines de ferro que s’hi van trobar a pocs kilòmetres  de Melilla, explotades per la Compañía Española de Minas del Rif (CEMR). Aquesta empresa fou constituïda el 1908, i en el seu accionariat trobem a polítics com Romanones o al mateix rei Alfons XIII, a més d’alguns dels cognoms i títols nobiliaris més importants de l’oligarquia del moment: Güell, Motrico, etc. 

Acció de la "Compañía Española de Minas del Rif", constituïda el juliol de 1908. Quants morts van costar el beneficis dels accionistes d'aquesta empresa?

De fet, l’escalada militar del 1909 està íntimament relacionada amb la construcció del ferrocarril que havia de transportar el mineral de ferro a Melilla des dels jaciments d’Uixan i Axara. Alhora, es construïen petites fortaleses que defensaven la via fèrria, una demostració de com vides i recursos militars, i per tant públics, es posaven al servei dels interessos de l’alta burgesia.

Font: La Esfera, 9-12-1916, pàg. 9

 

També s’explotaven les mines de plom al Mont d’Afra i a Jemis, a pocs kilòmetres de Melilla, per sengles societats anònimes, des del 1907 i el 1912, i també s’hi van fer ferrocarrils de via estreta. 

"EN EL RIF. -Gracias á nuestros valerosos hijos, ha quedado a salvo el honor de la patria. -Y también las minas, mi querido amigo." Vida Socialista, núm. 1, 2-01-1910, pàg. 1."

 

Aquesta relació entre la Guerra del Marroc i els interessos miners eren coneguts a l’època, fou denunciada pel mateix Joaquín Costa a finals del 1909:

“(...) sea que nuestro Gobierno haya procedido sin libertad, porque el Gobierno francés, interesado en amparar á los accionistas de cierta Empresa minera que beneficia dos criaderos metalíferos en el Rif, haya hecho la forzosa al Sr. Maura con la amenaza de ocupar para Francia la comarca donde las minas radican, y someter á sus pobladores si España no lo hacía, (...)[ii]

Mines de plom de La Alicantina. Font: La Esfera, 9-12-1916, pp. 22 i 33

El debat ideològic

L’altra gran raó de la conquesta del Marroc era la ideològica. El nacionalisme espanyol era, com gairebé tots en aquella època, racista i imperialista. El nacionalisme era (i és?) una ideologia que volia convèncer als pobres que compartien interessos amb els rics del seu propi país. Després de la derrota de 1898, un ridícul monumental en termes polítics i militars, calia un altre projecte imperialista per generar la propaganda “patriòtica” necessària, i el Marroc va ser la resposta.

Acudit gràfic a El Socialista, 22 de maig de 1914, cit a LÓPEZ, 1976.

 

El moviment obrer va desenvolupar, de mica en mica, una ideologia contrària a l’imperialisme. Al Congrés de París de la Internacional Socialista es va aprovar el següent text:

“La política colonial de la burgesia no té un altre objectiu que augmentar els guanys de la classe capitalista i mantenir el règim burgès, esgotant la sang i els diners del proletariat productor i cometent crims i crueltats sense nom amb les races indígenes de les colònies conquerides per la força de les armes.”[iii]

El PSOE, el PCE (a partir de la seva creació el 1921), els partits republicans i les organitzacions anarquistes van crear un pensament i un acció contraris al colonialisme en general i a la Guerra del Marroc en concret. A més, cal recordar que la llei espanyola permetia que els mossos cridats a l’exèrcit es lliuressin del servei militar si pagaven una certa quantitat. És a dir, que a la guerra anaven només els pobres. 

"Un soldado despidiéndose de su madre en el puerto de Valencia, antes de embarcar con destino a Melilla". Font: Nuevo mundo, 7 de març de 1912, pàg. 15

El 1912, la redempció del servei militar a canvi d’un pagament obligatori fou substituïda pel pagament d’una “quota” de 1.000 o 2.000 ptes. que el reduïa a 10 o 5 mesos, respectivament. A més, els soldats de quota podien escollir arma i destí, el que permetia eludir Àfrica. La quota mínima, 1.000 ptes., era el sou anual d’un jornaler home i el de dos anys o més d’una jornalera dona. És clar que només els rics podien permetre's pagar la quota.

Els escapularis on deia "Detente bala" eren repartits entre els soldats. El de la dreta, ric, fa referència a les dues mil pessetes que costava la "quota" per lliurar-te d'anar a Àfrica. Acudit gràfic a El Socialista, cit. a LÓPEZ, 1976.

L’ocupació efectiva del Protectorat (1909-1921)

 

Que en un palau es digués que un territori era sota sobirania espanyola i que aquest control sobre el terreny fos real i efectiu eren dues coses molt diferents. 

 

"EL FRANCÉS: Démonos la mano; pues gracias á nuestra diplomacia, somos dueños de Marruecos. EL ESPAÑOL: Sí; sólo que ahora nos falta conquistarlo." Vida Socialista, 15-12-1912."

Quan les tropes espanyoles van començar a ocupar la zona al voltant de Melilla van provocar importants reaccions de la població nadiua l’estiu del 1909. 

Font: Hojas Selectas, 1909, núm. 85, pàg. 943.

 

El juliol de 1909 van coincidir la gran revolta popular provocada per la mobilització de reservistes catalans per anar a la guerra, coneguda com la Setmana Tràgica, i un primer “desastre”, el del Barranco del Lobo, on van morir al voltant de mil militars espanyols.  

 

El repartiment d'escapularis a les tropes de reservistes que sortien del Port de Barcelona va ser una de les espurnes de la Setmana Tràgica. Als seus fills, els rics no els donaven escapularis, els pagaven la redempció per no anar a l'exèrcit. Així, per la pàtria que tant deien estimar només lluitaven els pobres. Font: La Hormiga de Oro, 24 de juliol de 1909, pàg. 12.

 

Després del primer desastre de 1909, el govern espanyol intentà ocupar el territori nord-africà combinant la diplomàcia amb accions de força.
 

"Nuestra acción en Marruecos. Recogida de grano encontrado en unos silos de Texdra." L'espoli de la població dels territoris ocupats, presentada com una acció de guerra. Font: La Hormiga de oro. 16-3-1912.

Aquestes terres del Rif, tot i que teòricament havien estat sota la sobirania del soldà del Marroc i ara d’Espanya, en realitat es dividien en unes parts habitades per unes persones que deien procedir d’un avantpassat comú, les cabiles, que eren governades pels seus respectius caps.

L'imperialisme sovint era presentat com una acció "civilitzadora" dels pobles colonitzats, endarrerits. L'acció militar era un mal menor per permetre l'acció civil. No tothom s'empassava aquests sopars de duro. Acudit gràfic a El Socialista, 21 de maig de 1914, cit a LÓPEZ, 1976.

 

De cabiles n’hi havia de més grans i de més petites, i sovint s’enfrontaven entre elles. La política espanyola va ser la de intentar arribar a acords amb els caps de les cabiles (els caids), amb pagaments, pactes i cerimònies diverses. La creació d’una Policia Indígena i d’un grup militar format per nadius, els Regulares, també va significar una sortida professional per una part del jovent de la regió.

Font: La Hormiga de Oro, 4 de setembre de 1909, pàg. 11

 

El General Aizpuru, Comandant General de Melilla des del 1915, va portar a terme aquesta combinació de pal i pastanaga. Però les relacions podien ser bones i els caps indígenes mostraven submissió a les autoritats espanyoles, com podien ser dolentes, i s’aixecaven en armes contra l’ocupació. D’aquesta manera, els episodis bèl·lics en aquell període foren freqüents.

Ofensiva del General Aizpuru. Font: La Hormiga de Oro, 16 de març de 1916.

Abd el-Krim i Silvestre

Abd el-Krim (Axdir, 1882-El Caire, 1963), de la cabila rifenya Beni Urriaguel, era fill d’un cadí (jutge) i també ell va assolir aquest càrrec. Va estudiar a les universitats de Fes (al Marroc francès) i Salamanca, i va ocupar càrrecs a l’administració colonial. Era un exemple d’aquesta relació de les autoritats colonials amb les elits locals.

Abd el-Krim i el seu pare. Font: Mundo Gráfico, 3 d'agost de 1921, pàg. 14

 

Com és que va acabar encapçalant la revolta contra la dominació espanyola? La seva col·laboració era falsa des del començament? o es va allunyar gradualment de les autoritats espanyoles?, sobretot quan veia com tractaven la població rifenya i la nul·la inversió al seu país.

Abd el-Krim. Font: La Hormiga de Oro, 13 d'agost de 1921, pàg.10

 

Fou acusat d’espionatge i empresonat pels francesos el 1915. Quan va intentar fugir d’una presó espanyola es va trencar una cama i va quedar coix. Encara durant uns anys va mantenir una certa ambigüitat amb la potència colonial, però quan el 1920 es va intensificar l’ofensiva contra el Rif va aconseguir el que semblava impossible, unificar la majoria de les cabiles en una lluita comuna.

Font: La Esfera, 5 de juny de 1926, pàg. 37

 

El general Manuel Fernández Silvestre (Cuba, 1871-Marroc, 1921) fou nomenat Comandant de Melilla el gener de 1920, amb l’objectiu d’enllestir el control de tota la zona del Kert i el Rif, especialment importants per l’existència de les mines. 

 

Silvestre. Font: La Hormiga de Oro, 30 de juliol de 1921, pàg. 11

 

Silvestre era el general favorit del rei, gairebé un amic. Fou enviat al Marroc per acabar d’una vegada amb una guerra que feia molts anys que s’allargava. S’esperava d’ell, un cap de cavalleria, un home d’acció, que precisament passés a l’acció.

Font: Mundo Gráfico, 25 de febrer de 1920, pàg. 19

 

Tenia un tarannà diferent al d’Aizpuru. Quan Abd el-Krim demanà 44.935 ptes. en concepte d’indemnització per l’empresonament que ell considerava injust, Aizpuru es mostrà partidari de donar-li aquests diners, i Silvestre, contrari.

Silvestre presideix la jura de bandera a Melilla. Font: Mundo Gráfico, 25 de maig de 1921, pàg.20

El desastre d’Annual (juliol de 1921)

a) La campanya de Silvestre

Silvestre va  endegar una campanya d’ocupació de les terres dominades pels grups armats, les harkes, de les cabiles rebels. El pla consistia en organitzar una expedició que, descrivint un arc cap el sud i que després girés cap a l’oest i després al nord, acabés amb la conquesta de la badia d’Alhucemas, centre neuràlgic de la insurgència, on era Axdir, la capital dels Beni Urriaguel. 

Font: http://jchistoria4vb.blogspot.com/2018/11/desastre-de-annual-1921.html

Alhora, el General Berenguer encapçalava una acció per ocupar la regió de Yebala, a l’oest del Protectorat. L'octubre de 1920 va prendre Xauen i el juliol de 1921 intentava prendre la fortalesa de Tazarut.

Font: Mundo Gráfico, 27 de juliol de 1921, pàg. 12.

 

La primera part del recorregut previst per Silvestre era força segura, amb un ferrocarril fins Tistutin, i un camí en bones condicions fins Dar Drius. A partir d’aquest punt i fins a la costa, el camí tenia pendents, barrancs, corbes i congostos. Al bell mig d’aquest tram perillós era el poblet d’Annual.

Font: Mundo Gráfico, 10 d'agost de 1921, pàg. 21

 

El març de1920, les tropes de Silvestre van començar l'ofensiva, cap a Tafersit i Dar Drius, ocupats dos mesos després. El 15 de gener de 1921 n'arribaren a Annual, després de recórrer uns 150 km (4 hores en cotxe o 4 dies a peu a marxa forçada des de Melilla), dels qual uns 70 km eren en territori enemic. El juliol de 1920, havien rebut la visita del ministre de la Guerra, Vescomte d'Eza, per reblar el suport del govern i el règim a l'operació imperialista.

 

Font: La Hormiga de oro, 20 de març de 1920, pàg. 4

Al llarg d’aquest camí, Silvestre va deixar uns fortins fets amb sacs terrers (els “blocaos”), on hi havia una petita guarnició amb artilleria. Els blocaos normalment eren a llocs elevats i lluny dels punts d’aprovisionament d’aigua.
 

Annual, un cop conquerit de nou, l'any 1926. Font: La Esfera, 29 de maig de 1926, pàg. 6

 

L'ofensiva iniciada en la primavera de 1920 no havia resultat tan definitiva com s'esperava de la contundència de Silvestre. La impaciència del rei i els imperialistes en general era creixent. Silvestre era pressionat i sabia que l'ofensiva de 1921 havia de ser la definitiva.

 

En va continuar amb el pla previst. A tota la línia de penetració hi havia uns 12.000 militars espanyols, amb 130 canons, però el gruix de les tropes s’anava fent petit segons la penetració en territori enemic era més profunda. Les guarnicions a pobles i blocaos aïllats eren cada vegada més nombroses.

 

Font: La Hormiga de oro, 29 de maig de 1920, pàg. 9

Els avenços en la primavera i estiu de 1921 van merèixer un telegrama de felicitació d’Alfons XIII a Silvestre, amb el famós “Ole, los hombres” (sense comentaris). 

Font: Mundo Gráfico, 27 de juliol de 1921, pàg. 12

 

b) Abarrán; anunci del Desastre.

L’1 de juny una columna de 1.500 militars ocupà un turó al nord-oest d’Annual anomenat Abarrán, on van fer un blocao, i on van deixar 280 homes. Només que la columna va allunyar-s’hi, la harka de Tensamán va començar l’atac i va prendre el turó en unes hores. 

Font: Nuevo Mundo, 2 de setembre de 1921, pàg. 11.

En aquell moment ja era prou evident que la posició de Annual no es podia defensar, i n’hi havia temps de planificar una retirada ordenada, cap enrere, pel mateix camí, o cap endavant, cap a la costa (a uns 12 km), on podien rebre ajut de la Marina.

En el moment àlgid de la seva ofensiva, Silvestre va fer un viatge a la Península. Amb qui va parlar? Va rebre instruccions, va fer algun advertiment? A la foto, cerimònia de la concessió de la Medalla al Mèrit Naval, a Madrid. Font: Semana gráfica, 25 de maig de 1921, pàg. 21.

 

Malauradament, Silvestre no volia o no sabia fer una altra cosa que atacar. Va entrevistar-se amb el seu superior al Marroc, Berenguer, de qui no rebé els reforços que li va demanar. Malgrat tot, el dia 7 ordenà prendre un altre turó a l’oest d’Annual, Igueriben.

c) Igueriben; el Desastre es precipita.

El 17 de juliol començaren els atacs contra el blocao d’Igueriben, i malgrat les desesperades demandes de socors, el contingent d’Annual, d’uns 5.000 homes, no va poder fer arribar convois de subministrament. Els tiradors rifenys, els “pacos”, només havien de fer foc contra els espanyols que es posaven a tir i esperar que els assetjats es morissin de set.

A més, la major part de les tropes indígenes, entre una mort gairebé segura al bàndol espanyol i la supervivència al bàndol rifeny, van passar-se a les files rebels.

Font: Nuevo Mundo, 29 de juliol de 1921, pàg. 14

 

El dia 20, Silvestre torna a Annual i veu com els supervivents abandonen Igueriben i corren pendent avall, on són morts gairebé tots. Aquella nit, els caps es van reunir per decidir si optaven per la resistència o per la fugida. El fet és que sembla que en aquells moments no es van fer preparatius efectius per cap de les dues possibilitats.

Font: Nuevo mundo, 7 d'octubre de 1921. p 18

Aquella nit, preveient el desastre que els queia a sobre, envià al seu fill en un cotxe a Melilla, amb el famós “Adiós, Bolete”. Una reacció molt comprensible en un pare, però hem de recordar que la resta del seus subordinats també en tenien de pares i de mares.

d) Izzumar; el Desastre es consuma.

Al matí, la notícia que les harkes atacaven Annual va precipitar la retirada. El fet és que ni per resistir ni per replegar-se s’havia preparat res, i els caps i oficials entraren en pànic i la retirada va esdevenir una desbandada. 

Font: La Esfera, 3 de setembre de 1921, pàg. 9

 

Uns 5.000 homes van sortir corrents, en mula, camió o cotxe cap al sud-est, cap a un lloc que imaginaven segur, Ben Tieb o Dar Drius. El problema era que per arribar-hi havien de passar per un congost que vorejava barrancs (on es van produir empentes i veritables embussos) i pujar pels pendents del Mont Izzumar.

Les escenes que s’hi van viure es poden resumir amb un “campi qui pugui”. Malgrat alguns episodis de companyerisme, sembla que va sovintejar l’egoisme, amb baralles per les muntures, abandonament de ferits, etc.

Font: https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Desastre_de_Annual.svg

Silvestre, en un darrer acte d’incompetència, en comptes d’intentar coordinar les accions del seu contingent, com que el seu honor quedava tacat segons aquest concepte de l’honor tan propi de segons quins patriotes, es va suïcidar.

El 21 de juliol de 1921, mentre el Desastre d'Annual es consumava, el rei Alfons XIII era en la cerimònia de trasllat del sepulcre d'El Cid a la Catedral de Burgos. La tomba d'El Cid havia estat elevada a categoria de símbol de tot allò que s'havia de deixar enrere, després del Desastre de Cuba, pel regeneracionista Joaquín Costa. De vegades es produeixen coincidències molt significatives. Font: Mundo gráfico. 27 de juliol de 1921, pàg. 11

 

Al vessant sud de l’Izzumar hi era un regiment de cavalleria. Quan van començar a arribar els primers fugitius van fer diversos atacs per protegir-los. També van morir gairebé tots però van salvar moltes vides. És una prova de que si els caps i oficials haguessin mantingut la calma i haguessin fet bé la seva feina les víctimes no haurien estat tan nombroses. 

e) Monte Arruit; la culminació del Desastre.

El General Navarro, el segon de Silvestre, que havia sortit d’Annual el dia 20 per demanar reforços des de Melilla, en tenir les primeres notícies del Desastre torna a pujar al cotxe en direcció al front. Amb les restes de l’exèrcit en retirada (uns 3.000 homes) es refugiaren al fortí de Monte Arruit.

El fortí de Mont Arruit. Font: Mundo Gráfico, 10 d'agost de 1921, pàg. 16

Allà hi van ser, assetjats pels rifenys, des del 24 de juliol fins al 9 d’agost. El principal problema tornava a ser que la fortalesa era a molts metres de les “aguadas”, a més de que els rifenys tenien l’artilleria que havien pres als espanyols.

Font: Mundo Gráfico, 3 d'agost de 1921, pàg. 12.

El General Berenguer va decidir que no podia organitzar un contingent prou gran com per rescatar els assetjats. Tampoc podia organitzar l’abastiment per aire, perquè a Melilla només hi havia dos avions civils i quan llençaven blocs de gel gairebé mai encertaven. 

Fotografia aèria de Mont Arruit durant el setge. Font: Mundo Gráfico, 17 d'agost de 1921, pàg. 11.

Finalment Berenguer va permetre Navarro que negociés la rendició. Es va acordar l’entrega de les armes a canvi de respectar les vides. Els rifenys no van respectar el pacte i van degollar a gairebé tots els espanyols (amb episodis de tortures), excepte un petit grup de caps i militars especialitzats pels quals demanarien un rescat.
 

Cadàvers insepults a Mont Arruit. Font: La Esfera, 5 de novembre de 1921, pàg.14.

f) L’enfonsament del territori de la Comandància de Melilla.

La pràctica totalitat del territori dominat pels espanyols que corresponia a la Comandància de Melilla va caure sota el domini de les harkes: Zeluan, Nador, etc. Les harkes van prendre el Mont Gurugú, des d’on es dominava la ciutat de Melilla. 

Font: Mundo Gráfico, 14 de setembre de 1921, pàg.19

 

Els combats als afores de la ciutat es van allargar durant setmanes. Existeix un debat sobre si fou Abd el-Krim el que va renunciar a prendre la ciutat o si va ser el ràpid enviament de tropes des de Ceuta el que ho va evitar.

Tots els fortins i blocaos escampats pel territori foren atacats. A Dar Quebdani, uns mil homes foren envoltats per la harka de Beni Said. Després de negociar, el 25 de juliol es produeix la rendició i es repetí l’episodi de Monte Arruit, i la majoria dels soldats espanyols foren assassinats.

Segons una carta que es conserva a l’Arxiu Municipal de l’Hospitalet, l’hospitalenc Enrique Ubasos era un sargent del Regiment Melilla nº 59 i fou una de les víctimes de Dar Quebdani. En aquell moment se’l considerava desaparegut. 

La posició de Dar Quebdani quan fou reconquerida. Font: Mundo Gráfico, 22 de novembre de 1922, pàg. 14.

El document ens informa de la seva adreça, el Carrer Boada, número 119, el nucli que hi havia a prop de la platja de la Farola, al voltant de la fàbrica de Boada i Buigas. Tanmateix, aquest indret no era de l’Hospitalet des de l’any anterior.
 

Defenses als afores de Melilla. Font: Mundo Gráfico, 3 d'agost de 1921, pàg. 16.

El soldat Enric Sala i Pons, també del Regiment Melilla 59, es donava per desaparegut i per això no va poder cobrar el que li tocava, 51 pts, del que havia recaptat l'ajuntament pels soldats hospitalencs, segons sabem per la sessió del ple del 23 de desembre. Per la quantitat recaptada, sabem que els soldats de l'Hospitalet a l'Àfrica eren 31.

Les causes del Desastre

Per esbrinar les causes del desastre es va encarregar al General Picasso que fes un informe, el conegut com Expedient Picasso. A partir del que va poder fer i el que no li va deixar fer el Ministre de la Cierva, podem concloure que l'Expedient Picasso afirmava que les causes del Desastre van ser de dos tipus:

a) Causes militars.

En primer lloc, l’estratègia descrita, globalment acceptada com absurda, pròpia d’uns caps militars impulsius, arrogants, que menysprearen l’enemic i sobrevaloraren les seves forces.

En segon lloc, la descoordinació de Silvestre amb el seu cap al Marroc, el General Berenguer, que feia la seva pròpia campanya a l’oest del Protectorat, amb molts més mitjans contra un enemic més feble. Berenguer no només no fou castigat sinó que posteriorment va arribar a ser President de Govern, durant l’anomenada “Dictablanda” (1930-1931).

b) La corrupció.

Tots els testimonis i algunes de les conclusions dels informes posteriors parlen d’una corrupció extraordinària, que arribava a l’extrem que molts militars venien armes i municions als rifenys, tot i saber que eren el possible enemic del futur. Molts dels morts espanyols del Desastre ho foren per una bala de l’exèrcit espanyol disparada per un fusell de la mateixa procedència a mans d’un rifeny. 

Fossa comuna a Mont Arruit. Font: Mundo Gráfico, 16 de novembre de 1921, pàg. 18.

 

Vejam alguns textos. Leguineche recull fonts primàries:

“El diputado socialista y enviado especial a Marruecos del diario El Liberal de Bilbao, Indalecio Prieto, escribió que la Comandancia de Melilla era “una charca pestilente formada por toda clase inmoralidades y vicios. Oí a un tendero indio alabar ante la Marquesa de Urquijo cierto tejido lujoso diciendo: “Aquí solamente lo usan las esposas de militares pertenecientes al cuerpo de Intendencia”.

Los escándalos de corrupción “los negocios particulares de los militares” los llama el informe Picasso, los cohechos, el peculado estallaban en la retaguardia. “Untar el carro” se llamaba a esa figura.”[iv]

Pando reprodueix un fragment de l’informe del General Ataúlfo Ayala, en el que denuncia las diferències en les llistes de militars de la Comandància de Melilla:

“Estas extrañas diferencias no justificadas exigían una aclaración detallada y una determinación concreta de a qué obedecían y de sí, efectivamente esas fuerzas estaban en sus puestos,y en cualquier caso, si se reclamaban haberes de todos o no, y en caso de reclamarse, cómo se empleaban...”[v].

La corrupció no es va aturar després d’Annual, com mostra l’escàndol conegut com “el millón de Larache”, l’any 1922.

Les conseqüències del Desastre

En primer lloc, evidentment, les morts, ferides, empresonaments, etc... Quants morts? Entre 10 i 20 mil homes. I quants més en els anys següents per “restituir l’honor de la pàtria”? La guerra es va allargar fins el 1926.

Font: Mundo Gráfico, 20 de desembre de 1922, pàg. 8.

La commoció a tot el país va ser molt gran. L’exèrcit va reaccionar cridant a files a milers d’homes. A l’Arxiu de l’Hospitalet he pogut trobar fins a 52 requeriments d’aquesta mena. Potser es tracta de soldats de quota, als quals el pagament efectuat per evitar el destí africà no els va servir de res en aquells moments d’histèria.

La gran conseqüència d’Annual va ser el desprestigi de l’exèrcit, la monarquia i el règim polític existent en aquell moment a Espanya. Malgrat la campanya nacionalista i patriotera d’autoritats i mitjans de comunicació, les responsabilitats del Desastre eren evidents. 

Font: Mundo Gráfico, 20 de desembre de 1922, pàg.9.

Quan era a punt de fer-se públic el contingut de l'Expedient Picasso, el General Primo de Rivera va fer un cop d’Estat, el setembre de 1923. De fet, el règim s'aguantava gràcies a l'exèrcit des del 1917.

Una altra conseqüència, més a llarg termini, va ser la creació d’un sector de l’exèrcit, els africanistes (Franco, Varela, Yagüe, Dávila, Queipo, etc), que destacaven per una especial crueltat i conservadurisme, desenvolupats a partir de la seva pràctica al Marroc. Uns anys després, durant la Guerra Civil i la Dictadura franquista, les van aplicar a la Península.

"El laberinto marroquí" un bon documental de la Televisió Andalusa.

Dedicatoria final

Este artículo está dedicado a Antonio Molina Guijarro, mi tío abuelo. Su hermana, mi Mama Fefa (en Jaén a los abuelos se les llama Papa o Mama seguido de su nombre, y mi abuela materna se llamaba Josefa, que se abreviaba como Fefa), siempre recordó a su hermano, hasta el fin de sus días.

Antonio Molina Guijarro, mi tío abuelo, muerto en la Guerra de Marruecos.

Antonio Molina murió en la Guerra de Marruecos. De él solo conservamos esta fotografia y un pañuelo que dice “Recuerdo de Larache”. Fue uno de los millares de hombres del campo y las fábricas que murieron en nombre de unos falsos valores de patriotismo que escondían los intereses particulares del rey y la oligarquía.

 

ANNEX DEL JULIOL DE 2021

 

Amb motiu del centenari, el Ministeri de Defensa ha fet un recull bibliogràfic amb enllaços a diverses obres. Ho teniu aquí. 

Han aparegut alguns articles que crec que són extraordinaris, com el de Rosa de Madariaga a Viento Sur.

 

 

FRANCISCO, Luis Miguel. Morir en África, Barcelona, Crítica, 2014
LEGUINECHE, Manuel. Annual 1921. El desastre de España en el Rif, Madrid, Alfaguara, 1996

MADARIAGA ÁLVAREZ-PRIDA, Maria Rosa de, “El lucrativo “negocio” del protectorado español”, Hispania Nova, 16, págs. 590-619, DOI: https://doi.org/10.20318/hn.2018.4049

PANDO, Juan. "El desastre de Annual", Historia 16, núm. 243, 1996, pàgs. 12-30

SÁNCHEZ, Antonio, De Wad-Ras a Alhucemas. 50 años de drama colonial en Marruecos, Creaciones Vincent Grabielle, 2012

---

[i] LEGUINECHE, Manuel. Annual 1921. El desastre de España en el Rif, Madrid, Alfaguara, 1996, pàg. 18

[ii] El Liberal, 5 d’octubre de 1909, pàg. 1

[iii] cit a LÓPEZ, Bernabé. El socialismo español y el anticolonialismo (1898-1914), Madrid, Editorial Cuadernos para el Diálogo, S.A., 1976 (Los suplementos, núm. 76), pàg. 9

[iv] LEGUINECHE, 1996: 34

[v] cit a PANDO, Juan. "El desastre de Annual", Historia 16, núm. 243, 1996, pàg. 17.

 

ANNEX FOTOGRÀFIC

 

La guerra al Marroc feia temps que la feien els francesos. Font: La Hormiga de oro, 14-3-1908, p. 11

 

Font: La Hormiga de oro, 23-5-1908, p. 14

L'any 1909, començà l'enviament de tropes per a explotar les mines al voltant de Melilla i per a intervenir a favor de França en el conflicte que aquest país tenia amb Alemanya.

Font: Nuevo Mundo, 29-7-1909

 

Nuevo Mundo, 15-7-1909, p. 18

 

La Ilustración Española y Americana, 30-7-1909, p. 16

Tropes a Sidi-Muza, Nuevo Mundo, 5-8-1909, p. 12.

 

La Hormiga de Oro, 20-1-1912, p. 1

 

Nuevo Mundo, 7-3-1912, p. 17

Melilla, 27-2-1920, p. 12

Mundo Gráfico, 10-3-1920, p. 8.

La Hormiga de Oro, 21-8-20, p.5

La guerra també continuava per l'altra banda del Protectorat. Mundo Gráfico, 15-9-1920, p. 12

Mundo Gráfico, 27-7-1921, p. 14

Nuevo Mundo, 2-9-1921, p. 11.

La Hormiga de Oro, 3-9-1921, p. 9

"Soldados españoles con bombas carbonit en un campo de aviación durante la Guera del Rif, en octubre de 1921. Al fondo se observa lo que parece ser un "Havilland", procedente de los stocks británicos de la Primera Guerra Mundial." Font: @Arcdelahistori

 

 Imatges del Mont Arruit:

 

Mundo Gráfico, 16-11-1921, p. 18

Mundo Gráfico, 21-11-1921, p.9.

Mundo Gráfico, 21-11-1921, p.11.