PIRATES I CORSARIS A LES COSTES DE L'HOSPITALET

Pirates i corsaris... del Carib? No, al Delta del Llobregat!

La pirateria és l’assalt des d’un vaixell a un altre vaixell o a terra ferma amb la intenció de cometre actes delictius: robatori, segrest i si s’escau assassinat, destrucció, etc.

La seva existència a la Mediterrània és molt antiga i ja existia en el II mil·lenni a.C. La paraula pirata procedeix del grec antic. Del que parlarem en aquest article és de la pirateria que va patir l’Hospitalet, durant l’Edat Moderna. 

Clar que també podríem parlar de la pirateria que va “gaudir” l’Hospitalet, perquè també els mariners catalans practicaven aquesta lucrativa activitat, sobretot en la Baixa Edat Mitjana. 

Atac de pirates barbarescos segons una pintura de la primera meitat del segle XVII del pintor neerlandès Andries Van Eertvelt.

Alguns d’aquests pirates ho feien amb el suport o la tolerància dels respectius monarques, sempre que ataquessin als seus enemics. Aleshores gaudien d’una patent de cors i eren corsaris. 

En ocasions, a més, l’acció comercial era agressiva i costava de distingir de la pirateria o fer el cors, especialment quan es tractava d’aconseguir el domini d’una ruta. Vaja, que la diferència entre comerciant, corsari i pirata no sempre era nítida.

Monjos pagant rescat pels captius. Font: Pierre Dan, Histoire de Barbarie et de ses Corsaires, 1637; https://es.wikipedia.org/wiki/Pirater%C3%ADa_berberisca#/media/Archivo:Fathers_of_the_Redemption.jpg

Val a dir que la pirateria, com era una activitat al marge d’allò políticament i cultural acceptable, va ser un espai on les dones van gaudir de més igualtat que en la majoria dels àmbits de les seves societats contemporànies, tant a les tripulacions com a les zones d’on partien els vaixells, en alguns casos veritables “cimarroneries”.

La pirateria als segles XV i XVI

L’època en la que les costes catalanes van patir més l’assot de la pirateria va ser la de la guerra començada amb la conquesta de Melilla, el 1497. La Corona de Castella i més tard la Monarquia Hispànica van voler estendre el seu domini pel nord d’Àfrica i es van enfrontar amb els regnes del Magrib i més tard l’Imperi Turc en expansió.

Política exterior dels Reis Catòlics, que inclou la conquesta de Melilla (1497), Orà i Bugia (1509), etc. Font: https://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2012/04/11/la-monarquia-dels-reis-catolics-una-potencia-europea/

Els corsaris d’un i altre bàndol van campar per la Mediterrània durant dècades, amb una impunitat gairebé total, car en aquella època no hi havia gaires mitjans per aturar els petits i ràpids vaixells que atacaven on volien, sense donar temps a organitzar una expedició militar de defensa i represàlia. 

L'obra Mar i cel fou estrenada l'any 1888. El seu autor, Àngel Guimerà, situava una història d'amor impossible entre un corsari musulmà i una captiva cristiana, en l'any 1621. El musical fou estrenat l'any 1987 per la companyia Dagoll Dagom.

En afortunada expressió de Santiago Colomar, la guerra entre la Monarquia Hispànica i l’Imperi Turc va fer que les costes mediterrànies esdevinguessin una frontera, una línia de front entre dos exèrcits.

Els encontorns de Barcelona van començar a patir atacs dels corsaris nord-africans a partir de 1519, encara que més aviat per la banda del Besòs i el Maresme. Badalona i Mataró, properes a la costa, eren víctimes propiciatòries. 

Els atacs de la primera meitat del segle XVI eren dirigits pels germans Barba-rossa. El bàndol turc-magribí anava guanyant la partida i les autoritats hispàniques amb prou feines posaven pedaços i la resposta era el sometent. 

Al Castell de Castelldefels hi ha una extraordinària exposició sobre el tema de la pirateria. Font: https://www.turismebaixllobregat.com/ca/que-fer/activitats-oci/viu-lestiu-al-castell-de-castelldefels

Felip II, el 1570, va plantejar el desallotjament de l’illa de Menorca, davant la impossibilitat de defensar-la dels atacs. Alhora, centrava els seus esforços en lluitar contra els corsaris anglesos a l’Atlàntic i organitzava la Armada Invencible.

Rajoles de la primera meitat del segle XVIII que representen vaixells. El de l'angle superior esquerre és una galera corsària. Font: Museu d'Arenys de Mar. Per cert, a l'exposició permanent del Museu es diu que a Arenys van haver fins a tretze torres de vigilància.

La situació de calma al Delta del Llobregat, per tant, no podia durar per sempre. A més, el riu Llobregat afavoria els atacs a la comarca: proporcionava aigua potable i un amagatall per atacar els vaixells que entraven o sortien de Barcelona i permetia introduir-se terra endins per atacar més pobles.

L'Hospitalet vers 1516. El terme de la jurisdicció de l'Hospitalet arribava al mar i incloïa el Prat dellà l'aigua, que aconseguirà la seva independència 40 anys més tard. Font: https://www.celh.cat/sites/default/files/publicacions/pdf/PLAAPLA.PDF

El primer desembarcament al Delta es produí l’any 1549. Ho sabem perquè per aquest motiu, els habitants d’algunes vil·les i el Baró d’Eramprunyà endegaren les obres de reconstrucció del castell de Castelldefels l’any següent, perquè servís de refugi en cas d’atac pirata. 

Els murs de pedra vermella del Castell de Castelldefels són els construïts en 1550.

El juny de 1556 foren atacades diverses cases del Prat (l’any de la independència de la parròquia pratenca respecte de l’Hospitalet) amb el resultat de 13 persones segrestades. D’ells, sabem que tres van ser posats a remar a les naus sarraïnes i dos dels quals van ser rescatats, a canvi de diners, l’any 1565.

Gravat que representa Trípoli, una de les ciutats barbaresques, fet per Jan Peeters l'any 1624. Aquesta ciutat era un dels ports de partida dels corsaris.

El juny de 1564 es produí un atac molt trascendent, per la seva intensitat i perquè va afectar les rodalies de Barcelona. Unes setze naus corsàries van atacar especialment Badalona, on van saquejar i segrestar algunes persones. En el seu periple van fer servir la desembocadura del Llobregat.

La Torre Pella i Forgàs, a Begur (Baix Empordà), és una de les desenes de torres bastides a les costes catalanes durant el s.XVI.

Les autoritats de Barcelona van plantejar-se la construcció d’una Torre a la vora de la desembocadura del Llobregat, per impedir que les naus corsàries aprofitessin el lloc. 

La Torre del Cap del Riu es va bastir entre 1566 i 1567 i tenia una guarnició permanent, primer de dotze soldats i a partir de 1591, de sis soldats i un capità. Els desperfectes provocats pels elements naturals a la Torre van haver de ser reparats els anys 1617 i 1650.

En aquest mapa de la dècada de 1580, de Nicolau Credensa, podem veure el port de Barcelona, la Torre del Cap del Riu i el reconstruït Castell de Castelldefels.

Al llarg de la costa es van construir moltes torres de guaita i de defensa per part de les autoritats. També es van organitzar una mena de patrulles marítimes amb grups de galeres que van ser insuficients durant molt de temps, fins la dècada de 1600, com ara veurem. L’any 1604 es va signar la pau amb Anglaterra i per fi es van abocar recursos a la defensa de la Mediterrània. Fins i tot el Quixot es va pujar a una d'aquestes galeres.

La Torre del Cap del Riu l'any 1697.

L’eficàcia de la Torre i les galeres de defensa es va demostrar el març del 1609 quan la guarnició va disparar contra un vaixell corsari que havia atacat una barca procedent de Blanes. El resultat va ser de tretze corsaris morts i nou de presoners, encara que alguns van poder fugir en la barca que havien agafat.

A la llinda de l'ermita de Sant Simó, a Mataró, es va esculpir un ex-vot com agraïment a haver fugit de l'atac de dues naus corsàries, l'any 1691.

El setembre de 1611 es produí un enfrontament naval entre un vaixell corsari i dues de catalanes i els vint sarraïns foren capturats. Semblava que ja s’havien aturat els atacs, però el juny del 1622 es va produir un gran desembarcament de corsaris al Delta i a El Prat.

El gener de 1626 va haver un important combat al davant de la Torre del Cap del Riu entre un vaixell corsari i cinc galeres al servei de la Generalitat.

Vaixell francès atacat per dues galeres de corsaris otomans. Font: https://www.sapiens.cat/historia-casa/pirata-a-la-vista-els-atacs-corsaris-a-l-emporda-del-segle-xvi_200763_102.html

A més de les fortaleses d’iniciativa pública n’hi havia de privades. A l’Hospitalet tenim la Talaia, una torrassa que era adjunta a un mas, Can Modolell, a l’actual Carrer Talaia. A la llinda hi podem veure la data de la seva construcció: 1587.

La Talaia al seu emplaçament original. Font: AMHL 101 AF 0000408 /a.Autor desconegut/da

L’aspecte de fortalesa dels casalots renaixentistes fets en aquella època, també es deu a aquesta amenaça. Casa Espanya (1563), amb el seu matacà a la façana, n'és un exemple pregó. 

La persistència del castell de Bellvís com a fortificació, com a torrassa, fins el segle XVIII és una altra conseqüència de l'amenaça corsària?

Aspecte del Castell de Bellvís (la Torrassa) l'any 1889. Ja s'havia començat a utilitzar com habitatge, però encara conservava l'aspecte de fortalesa. Font: CELH AF 0668 Bellvís / a. J. Roca, La Ilustració catalana 15-XII-1891, núm 274, pàg. 7

Veiem que a finals del segle XVI, després de la construcció de la Torre del Cap de Riu, es va produí una febre constructiva al poble: Ca l’Esquerrer (1572), l’Església de Santa Eulàlia de Mèrida (a partir de 1579), Can Sumarro (1580), l’Harmonia (1595)... Aquesta onada constructiva va ser possible per la protecció de la Torre i les galeres?

A l'obra El Atlante español (vol. 4, pàg 336), escrita vers la dècada de 1780, es diu de les costes del Garraf:

"Los Moros acosumbraban a hacer en estas Montañas algunas emboscadas, y salían al encuentro de las embarcaciones, pero para su resguardo hay algunas Torres con guarnición."

Les accions dels corsaris son exposades en passat, però l'existència de les torres, ho és en present. 

Conclusió

En resum, el poble de l’Hospitalet, que sapiguem, no va patir cap atac dels corsaris, per la seva llunyania de la costa i de la riba del riu i per la proximitat de Barcelona, on n’hi havia soldats. La Marina, que aleshores arribava al mar, i tot el Delta sí que van patir-los, com a mínim entre 1549 i 1626. 

La Torre Major protegia la Badia d'Alcúdia, al nord de Mallorca. Les Balears van ser les que més van patir els atacs dels corsaris barbarescos. Fou construïda per ordre del rei, per tant era de les públiques, l'any 1599, amb una mica de retard en relació a l'inici dels atacs.

La construcció de la Torre del Cap del Riu (1568) va significar una millora considerable en la seguretat de la comarca, tot i que l’amenaça i la por no van desaparèixer del tot. El desenvolupament local a partir de la dècada de 1570 és molt probable que es degui a l’existència d’aquesta fortalesa.

La Talaia en la seva localització actual i l'Harmonia (originalment Ca n'Oliver) amb una torratxa defensiva a l'angle més exposat de l'edifici.

Els estralls en l’economia (rescats de captius/ves, destruccions, reducció del comerç, inversions en defensa), però, van durar algunes dècades més.

Un apunt final

La legalitat de l'activitat corsària a Espanya es va allargar fins el començament del segle XX. Els "patriotes" espanyols es van plantejar de portar-la a terme l'any 1896 contra els Estats Units en els moments de tensió anteriors a la declaració de guerra. Hagués estat força "pintoresc".

Font: La Vanguardia, 5-3-1896

ANNEX FOTOGRÀFIC

 

Tres punts de vista de la Torre de Ca l'Alsina (Montgat, Maresme), una torre del segle XVI annexa al mas esmentat al seu nom, avui desaparegut.

A Castelldefels (Baix Llobregat) es conserven diverses torres. Als peus del Castell, hi és la Torre de Can Gomar, una de les torres de defensa d'un mas, construïda al darrer terç del s. XVI. La porta es va fer en època contemporània.

També als peus del Castell de Castelldefels, la Torre de Can Roca de Baix, també del darrer terç del s. XVI. Les torres adossades a masies eren habitualment de planta quadrada.

Restes de la Torre de Can Macià, a Canet de Mar (Maresme). Es tractava d'una torre annexa a una masia, de planta circular. Canet en tenia dues torres defensives al casc urbà. Aquesta era al davant de l'església.

Defenses costaneres del segle XVII a Tossa de Mar (la Selva).

Can Ganga, un mas fortificat del segle XVI, a fora muralles de Tossa de Mar (la Selva). A sobre de la porta principal es va construir un matacà, com a l'edifici de l'Harmonia de l'Hospitalet.

Torre dels Moros, a Tossa de Mar (la Selva), construïda en el s. XVI.

Torre al Garraf (Garraf). Fortificació del segle XIV, reaprofitada com torre de guaita contra els corsaris.

El Castell de San Pedro (Níjar, Andalusia) es va construir al voltant d'una torre aixecada per repel·lir els atacs corsaris en 1583. Foto d'Eric Baulenas.

Torre al Cap de Gata (Andalusia)

La Torre de San Miguel, al Cap de Gata, fou construida en 1756, sobre les restes d'una fortificació anterior.

La Torre de los Lobos, al Cap de Gata, vista des del mar.

A Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà) han posat aquest rètol a la platja, reproduint un document de 1781, conservat a l'Arxiu de Simancas, que representa els vaixells de la població que feien de corsaris en cas de guerra i llurs captures.

A Begur (Baix Empordà) es conserven quatre torres del segle XVI, totes de planta circular.

La coneguda com "Torre Mora", a Pals (Baix Empordà) fou construïda l'any 1579, on hi havia un petit assentament de "botigues" de pescadors.

---

 

L’ART BARROC i ROCOCÓ (I LA SEVA MANIFESTACIÓ A L’HOSPITALET)

Durant la segona meitat del segle XVI, les diferents escoles artístiques d’Europa evolucionaven des del model de l’Alt Renaixement, especialment des del desenvolupat a Roma per Miquel Àngel, Rafael, Bramante, etc. La pintura veneciana basada en el color i el Manierisme eren les propostes més influents.

Judit decapintant Holofernes (1612), de la pintora romana Artemisia Gentileschi. En aquesta època trobem algunes pintores dones, que exercien el seu ofici amb moltes dificultats. Una obra en la que es mostra el caravaggisme ja triomfant.

Els esdeveniments aliens a l’art també foren decisius. Les diferents religions sorgides de la Reforma de Luter, difoses a partir de la dècada de 1520, rebutjaven les imatges religioses. Les guerres entre catòlics i protestants començaren en la dècada de 1530 i s’allargaren durant més d’un segle.

Una imatge del Concili de Trento.

Al Concili de Trento, convocat el 1545 per reunificar les diverses religions cristianes, es va concloure l’any 1563 amb el trencament definitiu i amb moltes mesures per lluitar contra la Reforma protestant. Per això diem que és l’inici de la Contrareforma. En relació a l’art, podem destacar aquestes propostes:

“Ensenyin amb cura els Bisbes que mitjançant les històries de la nostra redempció. expressades en pintures i altres còpies, s’instrueix i confirma el poble recordant-li els articles de la fe, i pensant-s’hi continuament en ells. (…) perquè s’exposen als ulls dels fidels els saludables exemples dels sants, i els miracles que Déu ha obrat per ells, amb la finalitat que donin gràcies a Déu per ells, i arreglin la seva vida i costums als exemples dels mateixos sants; així com per a que s’excitin a adorar, i amar a Déu, i practicar la pietat.”

És a dir, les imatges eren considerades com positives, per la seva funció didàctica i devocional. L’art sempre havia estat subordinat en bona mesura a la propaganda, però durant l’epoca barroca és un dels moments en el que les manifestacions artístiques van ser més al servei de la religió o d’una ideologia política.

No és estrany, per tant, que Roma fos un dels principals focus del Barroc. Tanmateix, no va ser fins les primeres dècades del segle XVII quan es va concretar un estil artístic que servís per a la propaganda contrareformista.

L'allargament de la Basílica de Sant Pere i la seva façana, a càrrec de Carlo Maderno (1607-14), signifiquen un abandonament del model clàssic de planta central. La façana introdueix el trencament del pla únic. Els cossos laterals són un afegit posterior.

En primer lloc, els canvis es van produir a la pintura, gràcies a les propostes de Caravaggio, que havia après l’ofici al Nord d’Itàlia, seguint els principis de la pintura veneciana, basada en el color, no en el dibuix. La seva obra incorporava naturalisme, tenebrisme, dinamisme, desequilibri compositiu, expressions extremes... Després de la seva mort, el caravaggisme es va estendre per tota Europa.

La mort de la Verge (1606) de Caravaggio

El jove Peter Paul Rubens va assistir al triomf del caravaggisme i el va portar a la part catòlica de Flandes. Des del seu taller d’Anvers i durant els seus viatges per Europa, en els que també feia de diplomàtic, va desenvolupar un estil més amable, més adient als seus principals clients, els monarques.

Rubens va viatjar per les corts europees, i a la cort espanyola va fer retrats com el del Duc de Lerma (1603). Les tres Gràcies (avall) fou fet per Rubens per a ell mateix.

El caravaggisme també va arrelar a la part protestant de Flandes, que en aquell moment lluitava per la seva independència de la monarquia espanyola. Rembrandt va ser el més important pintor d’un seguit de generacions d’artistes neerlandesos. 

La lliçó d'anatomia del Dr. Tulp (1632), de Rembrandt, se sol utilitzar com il·lustració als llibres d'història de la Revolució científica que va començar, sobretot, als països protestants: empirisme a dins i fora de l'obra d'art. Pertany al subgènere dels retrats col·lectius.

Als Països Baixos, la clientela principal era la burgesia no catòlica. Van sorgir una gran gran quantitat de gèneres nous, en el marc una pintura descriptiva, no narrativa, generalment de petit format: paisatge, costumisme, bodegons, etc. 

Molí d'aigua (1662), de Meindaert Hobbema

Jan Vermeer, per exemple, va desenvolupar un subgènere de pintures d’interior.

L'al·legoria de la pintura (1666), de Jan Vermeer.

A Espanya, el caravaggisme va triomfar plenament i es va desenvolupar en la pintura religiosa i la cortesana. Diego Velázquez fou el pintor de la cort entre les dècades de 1620 i 1650. Moltes persones consideren que la seva tècnica, basada en la pinzellada solta, taques de color quan les veiem de molt a prop, és la culminació de la pintura realista.

Velázquez, com pintor de la cort, havia de fer les pintures de les victòries militars del seu rei, com La rendición de Breda (1635).

Las Meninas (1656), de Diego Velázquez.

S’ha de recordar, que durant tota l’època barroca va existir un corrent d’artistes que volien mantenir el llegat del classicisme. En pintura, el model era l’Alt Renaixement, amb el predomini de la línia, les composicions equilibrades, etc. El seu principal exponent era el francès Poussin. Durant la segona meitat del XVII un dels principals debats de la pintura europea era entre poussinistes i rubenistes.

Et in Arcadia ego (1638), de Nicolas Poussin

Pel que fa a l’escultura, a Espanya també es va crear un estil nou de la mà de Gregorio Fernández, a partir de 1600. En les seves imatges religioses de fusta, en va abandonar el manierisme dominant i va incorporar els principis de la Contrareforma, amb una temàtica i un realisme que incitava la devoció per la via del pathos, de la exaltació dels sentiments.

Gregorio Fernández va fer diverses versions del Crist jacent (ca. 1630), una de les seves imatges on es mostra l'estètica i el missatge barrocs, al servei de la Contrareforma.

La imatgeria barroca espanyola va tenir una etapa de crisi en les dècades finals del segle XVII i les primeres del XVIII, com la pintura i com gairebé tots els aspectes del país. La recuperació econòmica del XVIII va permetre l’existència d’una important activitat artística, i en l’escultura destacà el murcià Francisco Salzillo.

L'oració a l'hort (1754) és un dels passos processionals que Salzillo va fer a Múrcia.

Tanmateix, va ser l’escultura italiana la que va tenir més impacte arreu d’Europa, especialment l’obra de Gianlorenzo Bernini, que va treballar a Roma al servei dels papes i de les famílies nobles d’on sortien els papabiles. En la sèrie d’obres de joventut de la dècada de 1620 per a la família Borghese va crear el llenguatge barroc: moviment, expressivitat, desequilibri...

Apol·lo i Dafne (1623) fou una de les escultures que va fer el jove Bernini per encàrrec del cardenal i nebot del papa Scipione Borghese, amb les que va desenvolupar l'estil barroc.

Com en la pintura i l’arquitectura, les escultures barroques generen un espectacle en les que conviden a l’espectador a participar-hi, tot trencant la frontera entre l’espai de l’obra i l’espai de l’espectador. Les obres no volen fer reflexionar, volen fer sentir. Tots els recursos, com la llum, els colors, els temes, etc., són al servei de la propaganda. El teatre, que va arribar al seu zenit en aquests anys, va influir molt en les arts plàstiques.

La Capella Cornaro (1644-1652) de l'església Sta Maria della Vittoria, a Roma, és una obra en la que Bernini pretenia la integració de totes les arts. En va dissenyar l'arquitectura imitant un teatre, on els membres de la família Cornaro contemplaven l'escena de l'èxtasi de Sta. Teresa. Va executar l'escultura central i les laterals, i va indicar com havien de ser les pintures de la part superior.

L’arquitectura barroca va tenir un precedent important, l’Església del Gesú (1568-1584), a Roma. Va ser la primera església d’un nou orde religiós, els jesuïtes, considerats els més ferms i agressius defensors de la Contrareforma. L’edifici partia de les formes renaixentistes i les modificava. El seu model, considerat idoni per a la predicació, es va estendre per Europa i Amèrica Llatina.

Il Gesú va ser la primera església dels jesuïtes i un model per les esglésies que aquest nou orde religiós van construir a gairebé totes les ciutats dels països catòlics en les següents dècades. Eren concebudes com un mecanisme de predicació i exaltació de la fe.

Tanmateix, el llenguatge purament barroc no es va desenvolupar fins les primeres dècades del segle XVII. També va ser Bernini el principal creador de les formes arquitectòniques barroques, en els grans encàrrecs que rebia. Per contra, Francesco Borromini, no va tenir aquest èxit, i rebia encàrrecs menors, potser perquè les seves modificacions de les formes clàssiques eren considerades massa extravagants.

Interior, cúpula (1634-1644) i façana (1664-1680) de San Carlo alle Quattro Fontane, de Francesco Borromini, a Roma.

La intervenció de l’arquitectura en l’espai que envoltava l’edifici, tan pròpia del Barroc, va fer que l’urbanisme tingués un desenvolupament molt important. Les autoritats polítiques i els artistes van promoure la creació de places i carrers, sempre al servei de la propaganda.

La Plaça de Sant Pere (1656-67), de Gianlorenzo Bernini, fou un encàrrec del Papa Alexandre VII, com un pòrtic de la Basílica "que mostri que rep, amb els braços oberts, maternalment, als catòlics per confirmar-los en la fe, als heretges per reunir-los amb l'Església i als infidels per il·luminar-los cap a la veritable fe".

França va esdevenir al llarg el segle XVII la potència hegemònica a Europa, sobretot durant el regnat de Lluís XIV (1643-1715). La monarquia francesa va optar per fixar un art oficial més aviat classicista, considerat més adequat a la propaganda del seu poder polític. L’any 1648 es va crear una institució que havia de vetllar per l’ensenyament i difusió de l’art impulsat des de la monarquia, cada vegada més absoluta: l’Acadèmia.

El Palau de Versalles fou ampliat a partir de 1668 per ordre del rei Lluís XIV. Hi van intervenir molts arquitectes i artistes, però solen ser destacats l'arquitecte Jules Hardouin-Mansart, autor de les grans ales i la Sala del Miralls i André Le Notre, dissenyador dels jardins. Totes les monarquies d'Europa van imitar-lo i van construir un palau semblant.

A la cort francesa, al llarg del segle XVIII, es va desenvolupar un estil derivat del Barroc, amb una gran abundància d’elements decoratius, el Rococó. En arquitectura, es van crear nombrosos palauets i dependències de palaus que imitaven Versalles segons aquest estil.

El rei Frederic II de Prússia va encarregar el palauet conegut com Sanssouci, una de les obres mestres del Rococó. Fou construït entre 1745 i 1747.

Per tota Europa es va desenvolupar una gran activitat pictòrica i escultòrica, en bona mesura continuadora de l’estil barroc, com vam veure abans. Una part de les creacions d’ambient cortesà i religiós sí que les podem qualificar de rococós.

El gronxador (1768), de Jean H. Fragonard, és un dels màxims exemples de la pintura rococó cortesana, amb formes rubenistes i contingut eròtic.

 

També es va desenvolupar moltíssim la pintura de gènere, paisatge, costumisme, natures mortes, etc. Un dels gèneres que va excel·lir en aquests anys va ser el retrat, amb una noblesa i una burgesia cada vegada més riques que demandaven aquesta mena de pintures. L'escola anglesa o Goya a Espanya en són uns bons exemples. 

Autoretrat amb barret de palla (1782) d'Élisabeth Vigée-Lebrun. Aquesta pintora era la retratista de la reina de França Maria-Antonieta. Després de la Revolució fou cridada a les principals corts d'Europa.

El Barroc a Catalunya i a l’Hospitalet

L’activitat artística catalana del segle XVII va ser menor que la del segle anterior, donada la situació econòmica desfavorable, la Guerra de Separació (1640-1652), l’absència de clients potents, etc. Tanmateix, el redreç de final del segle i sobretot el cicle expansiu del XVIII sí van deixar nombroses obres, especialment religioses, per la geografia catalana.

L'Església de Betlem de Barcelona, construïda entre les dècades de 1680 i 1720, era l'església jesuítica de Barcelona. Malauradament l'interior fou destruït en una revolta anticlerical. La façana mostra columnes salomòniques i frontó mixtilini.

A més, les formes renaixentistes es van mantenir durant algunes dècades del segle XVII. No trobem obres plenament barroques fins la segona part del segle, quan es fan noves esglésies o s’amplien o renoven les existents. La façana de la Catedral de Girona (gòtica) n’és l’exemple més conegut d’aquests afegits barrocs.

Façana de l'Assumpció (1769) de la Catedral de Solsona, un altre exemple d'afegit barroc a un edifici majoritàriament gòtic.

La decoració interior d’aquestes esglésies, especialment els retaules, constitueix el gruix de l’obra escultòrica i pictòrica de l’època. S’hi van incorporar els grans trets artístics dels focus culturals de l’època, amb un context de gran exaltació religiosa i violència misògina, social i política.

Capella de la Mare de Déu dels Colls (1773-1784) a Sant Llorenç de Morunys, obra de Josep Pujol.

 EL BARROC A L'HOSPITALET

A l’Hospitalet trobem escassa activitat artística durant el segle XVII, després d’enllestir l’Església de Santa Eulàlia de Mèrida (1600) i els principals retaules, encara renaixentistes. Tanmateix, les quatre pintures que hem conservat del tercer dels retaules, conegut com “de les santes”, ja incorporen l’estètica (pinzellada, tenebrisme...) i el missatge (el martiri) del Barroc.

Una de les pintures del Retaules de les santes. Tant per la forma com pel contingut ja veiem com ha arribat a l'Hospitalet el Barroc.

La primera (i única?) obra arquitectònica del barroc local és la reconstrucció de l’Ermita de Bellvitge, portada a terme l’any 1718. Es van refer els murs i a la façana es va incorporar un frontó amb quatre trams ondulats. Com ja vaig escriure, aquest fet tan significatiu potser és el primer exemple a Catalunya i és atribuïble a l’enginyer militar francès (venia amb les forces d’ocupació borbòniques) Alexandre de Rez.

El frontó de l'Església de Bellvitge.

No coneixem quin aspecte tenien altres construccions i reformes del segle XVIII amb estètica barroca, ni encàrrecs de pintures o escultures. Hem perdut l'edifici religiós que hi havia a l'actual barri de Sant Josep. Potser alguns dels estris devocionals de les esglésies eren d’aquesta època, potser alguna masia encara ens reserva alguna sorpresa. En qualsevol cas, és sorprenent l'escassa obra conservada (potser perquè va haver poca obra realitzada) d'una època de prosperitat econòmica a l'Hospitalet i al país.

Al conegut plànol de l'Hospitalet del 1782 veiem les principals construccions. Què és aquest "Colegi" més enllà de Bellvitge? Peer què no està pintat amb el mateix traç que els altres edificis, era un projecte? I l'edific anomenat "Borras" a Sant Josep?

Quan tornaren a fer-se grans construccions a finals del XVIII, ja es van executar amb un altre estil, el Neoclassicicsme.

ANNEX FOTOGRÀFIC

Façana barroca de l'església de Sta. Maria del Giglio, a Venècia, obra de Giuseppe Sardi, vers 1680.

 

Pòrtic de la Cartoixa d'Scala Dei (Priorat).

Portada a Caldes de Malavella

Columnes de la portada de l'església de Moià

Façana de l'església de Sant Celoni

Interior de la nau de Sant Vicenç de Tossa de Mar (dècada de 1770)

 

Porta lateral de l'església de Sineu (Mallorca).

Façana de l'Ajuntament de Pamplona, de mitjan segle XVIII.

Sant Miquel (s. XVII), Museu de Moià.

 

Retaule a Arenys de Mar, elaborat per Pau Costa entre 1706 i 1709.

Escultura central del Retaule de la Mare de Déu dels Dolors, a la Catedral de Girona, obra de Pau Costa (1717)

Retaule del Santíssim Misteri, a l'Església de Santa Maria de Cervera (Segarra). Fou fet per Jaume Padró i alguns altres col·laboradors, entre 1788 i 1802.

Pintura al Museu de Moià (Moianès). Un exemple de com el caravaggisme arribà a les obres devocionals de tots els racons del món catòlic.

Pintura devocional al Monestir de St. Benet de Bàges.

Pintures de la cúpula de la Capella Brancacci, a l'església de Sata. Maria del Carmine, a Florència, fetes per Vincenzo Meucci vers 1748.