EL 50 ANIVERSARI DE LA CASA DE RECONCILIACIÓ

El 24 de juny de 1975 es va fer l’acte d’inauguració de la primera fase de les obres de la Casa de Reconciliació [i]. El juny de 2025, per tant, en farà 50 anys; però, què és la Casa de Reconciliació? Com es va crear? Per què es diu així?

Tot començà quan, en 1970, es va assignar la parròquia de Can Serra, un barri poblat des del 1966, a uns capellans escolapis progressistes. N’eren d’aquells que a més de fer de capellans treballaven i vivien de la seva feina, dels que seguien els principis del Concili Vaticà II. Seré injust deixant-me noms, però destaco, dels que van passar per allà, per la transcendència posterior, a Jaume Botey, Andreu Trilla, Jaume Salas i Josep Mª Pujol (que encara no era capellà).

Totes les fotos de la construcció de la Casa de Reconciliació procedeixen de l'Arxiu Municipal de l'Hospitalet

L’any 1972 també hi va arribar una comunitat de religioses escolàpies, amb els mateixos principis, entre les que eren la Mercè Romans i  Mª Pau Trayner, d’una gran importància en la vida de la Casa i del barri. També va tenir una enorme importància la treballadora social Pilar Massana.

Doncs, aquesta comunitat de capellans escolapis van decidir que volien viure en la pobresa i la precarietat del seu entorn i no farien una església. Tanmateix, vers 1971 alguns dels líders polítics i sindicals del PSUC i CC.OO. (amb Jaume Valls i Antonio Ruiz al capdavant) es van adreçar als capellans i els van dir que això estava molt bé, però que ells, els militants antifranquistes, necessitaven locals on reunir-se i que les parròquies progressistes eren els únics llocs on podien fer-ho[ii].

Un descans en la construcció. Al centre, Antonio Ruiz. Reconeixeu als altres?

Els capellans van plantejar el tema al barri i es va decidir que farien un edifici al servei del poble, renunciant al solar cèntric que tenien reservat i escollint un espai al costat d’un barranc, que era un abocador en aquell moment, i que l’edifici havia de ser construït pel mateix poble.

El projecte es va encarregar al taller de l’arquitecte jesuïta Enric Comas, autor, també, de la parròquia de la Mare de Déu de Bellvitge. L’edifici no podia tenir grans característiques arquitectòniques, donat el previst procés d’autoconstrucció.

Van demanar el permís per a començar la construcció, però l’alcalde, l’ultradretà Matías España i Muntadas, no el concedia. El nou alcalde, el reformista Vicenç Capdevila va trigar una mica, però finalment el va concedir l’estiu de 1974.

La festa de la col·locació de la primera paret va ser el 21 de juliol de 1974. El 22 de desembre s’hi va fer una primera cerimònia, l’ordenació com sacerdot d’un altre membre de la comunitat de salesians, en Jaume Salas, encara que era un edifici a mig fer. La construcció va durar gairebé un any.

I aquí rau la gran meravella de la Casa de Reconciliació, fou construïda en els dies festius per part de militants de les diverses tendències ideològiques de l’esquerra. Comunistes construint una església, on s’havia vist això! Però si 40 anys abans les estaven cremant! 

Com reconeix Jaume Valls, va costar una mica que la militància comunista accedís a participar en la construcció d’un edifici que seria una església. Desconec si d’altres grups van tenir també aquests problemes. L’ambient festiu de les convocatòries per a construir-la va ajudar força.

Per què aquest nom? El Papa Pau VI havia proclamat 1975 “Any Sant de la Reconciliació” i l’experiència en la construcció de l’edifici i el moment polític d’Espanya (amb Franco morint-se i amb perspectives de canvi) feien que el concepte “reconciliació” fos especialment oportú i escaient. L’esperit que se’n deriva del nom de la Casa va inspirar el Manifest, del mateix 1975, i la pintura mural del saló interior, feta per Jordi Maragall en 1980.

A partir de l’estiu de 1975 la Casa de Reconciliació va ser el cor del barri, de bona part de les coses importants de la ciutat i, fins i tot, del país. S’hi va fer de tot: reunions veïnals, polítiques i sindicals, misses i tota la resta d’actes litúrgics, festes (especialment la festa del xai, des del 1977), cine-fòrums, exposicions, xerrades, debats, classes... [iii] En els temps de la Transició va ser un focus de democràcia, en els temps posteriors, de convivència i lluites pels drets humans.

No podem deixar de destacar, per la seva transcendència, l’acolliment, des de l’agost de 1975, d’un grup pioner d’objectors de consciència. Podem dir, amb orgull, que un dels principals passos per a l’eliminació del servei militar obligatori a Espanya es va donar a Can Serra, a la seva Casa de Reconciliació[iv].

La Casa de Reconciliació ha estat i és església, escola, centre cultural, teatre, sala de reunions i de festes... lloc d’acollida, impuls i acompanyament de desenes d’iniciatives comunitàries polítiques, socials i culturals que han fet que tinguem una vida molt millor.

 

[Este artículo está dedicado a mi padre, José Domínguez Navarro, uno de esos militantes comunistas que no pisaban una iglesia si no era en un entierro o una boda y que ayudó a construir la Casa de la Reconciliación. Siempre me dijo que él había hecho el pequeño zagüan de la entrada.]

 

 

 

 

---

[i] La majoria de les dades procedeixen de BOTEY, Jaume, TRAYNER, Mª Pau, MASSANA, Mª Pilar, FEBRERO, Bonifacio, BERZOSA, Viti. Can Serra 50 anys. Història d’un barri de l’Hospitalet, l’Hospitalet, Centre d’Estudis de l’Hospitalet, 2016, pàg. 83-98. https://www.celh.cat/sites/default/files/publicacions/pdf/4_CASA_RECONCILIACIO.pdf

[ii] Aquesta versió és totalment coincident des de la banda dels capellans (BOTEY, et al., op. cit.) com dels dirigents comunistes (VILA, Jesús. Jaume Valls: todo lo que pude, l’Hospitalet, Centre d’Estudis de l’Hospitalet, 2020) https://www.celh.cat/sites/default/files/publicacions/pdf/5_PRIMERAS.pdf

[iii] Vegeu també TRILLA, Andreu. “La Casa de Reconciliació i el barri de Can Serra”, Quaderns d’Estudi. num. 33, 2019 https://www.celh.cat/sites/default/files/publicacions/pdf/4_CASA_RECONCILIACIO_0.pdf

[iv] CASTELLANO, Agustín. “Els objectors de consciencia a Can Serra. La lluita anitimilitarista i no violenta durant la transició democrática a l’Hospitalet”, Quaderns d’Estudi, num. 30, 2016 https://www.celh.cat/sites/default/files/publicacions/pdf/11_OBJECTORS_CONSCIENCIA_CAN_SERRA.pdf

EL 50 ANIVERSARI DEL GORNAL. L'ORIGEN DEL BARRI.

El Gornal és l’últim barri de l’Hospitalet pel que fa al seu naixement. Si atenem al moment de les primeres arribades d’habitants, el setembre de 1974, veiem que tot just ara fa 50 anys. 

El Gornal en construcció en 1975, encara envoltat de camps.

L’espai, abans dels blocs

El Gornal és a la Marina de l’Hospitalet, la plana que forma part del Delta del Llobregat. Es troba més o menys on desguassava el Torrent Gornal, el que passa entre la Florida-les Planes i Collblanc-la Torrassa, per on ara hi ha l'avinguda que porta el seu nom.

Hem de recordar que la Marina, durant l’Edat Mitjana era coneguda com Banyols, perquè era una zona plena d’aiguamolls, una situació que es va mantenir fins el segle XIX. Els topònims antics, Joncs i Sangoneres, ara al nomenclàtor de carrers, ens proporcionen una idea de la fauna i la flora d'aquesta humida zona.

Com a tot arreu de la Marina, abans dels blocs aquest espai era totalment agrícola. Després de la inauguració del Canal de la Infanta, el 1819, les sèquies i canalitzacions travessaven l’espai en sentit mar-muntanya. Recordem que durant moltes dècades aquestes terres van ser les més fèrtils i productives del país.

Als camps de la Marina, les masies es distribuïen sobretot a les vores dels camins. De camins n’hi havia en sentit Barcelona-Llobregat i mar-muntanya. En relació als primers, el futur barri tenia el Camí del Mig (actual Carrer de l’Aprestadora) per dalt i la Carretera del Prat per sota.

A l'espai del futur Gornal no hi havia cap masia. Pels voltants, sí, com Cal Gotlla. Font: AMHL 901 AF 0000361 /a.Autor desconegut/da /d.Ferran Navarro

Un camí especialment important passava pel mig del barri, el que unia els nuclis habitats de l'Hospitalet (el Centre, Santa Eulàlia, etc) amb la costa: el Camí de la Farola. Aquest camí va començar a ser urbanitzat en les primeres dècades del segle XX, donant lloc als carrers Miquel Romeu i Campoamor.

Un altre camí, en aquest cas de ferro, es va inaugurar l’any 1881: la línia de ferrocarril de Barcelona a Vilanova. De mica en mica, les influències de la expansió industrial i urbanística de Barcelona van arribar-hi, com la fàbrica tèxtil de Can Trias (1903). o la Granvia (1928). 

Guia urbana de 1960. L'espai on es construirà el Gornal, a l'esquerra, a tocar de les vies, eren camps de conreu.

La Granvia fou prolongada fins el límit de l'Hospitalet en 1928, on s'hi va instal·lar la Caserna de Lepant, i ampliada a via de dos carrils fins l'aeroport en 1950.

Vers 1930 es va crear el barri de Can Pi, quan escombriaires de Barcelona es van instal·lar a l’altra banda de la Granvia. També s’hi van situar escombriaires als límits de Santa Eulàlia, en la direcció d’on es construiria el Gornal.

Can Pi, la Marina i Bellvitge. El Gornal encara no ha començat a construir-se. Font:AMHL 901 AF 0000498 /a.Autor desconegut/da /d.Salvador Pañella - Alós

El gran creixement industrial i urbà que començà a partir de la dècada de 1950 va fer créixer les fàbriques i els blocs i va anar arraconant els camps. L’Hospitalet passà de 70 mil a 240 mil habitants entre 1950 i 1970. 

La immigració procedent del camp espanyol omplia pisos però també diverses formes d’habitatges precaris, com coves o alguns nuclis de barraques, el més gran dels quals era la Bomba, al sud de la Granvia.

Naixement del barri

En aquest context d’immigració i creixement de la població van néixer molts barris a l’àrea metropolitana de Barcelona. Molts d’aquests nous barris van ser dissenyats amb la forma de polígons, com Bellvitge, construït a partir de 1964.

El Pla Comarcal de 1953 ja sacrificava l’ús agrícola de l’indret i preveia que fos zona urbanitzada. Aquesta panificació més general havia de ser concretada en plans parcials, i en 1960 es va aprovar un Pla Parcial d’Ordenació del Sector Granvia Nord, que preveia dos polígons a banda i banda del Carrer Amadeu Torner i un gran centre cívic i cultural.

El 1962 van començar els treballs d’elaboració d’un pla parcial que promogués un polígon d’habitatges d’iniciativa pública. L’any 1964 es va delimitar el perímetre del pla i el maig de 1968 es va aprovar. És el futur barri del Gornal. 

Camps on es construirà el Gornal, el Carrer Campoamor i Bellvitge, l'any 1970.

En la documentació de 1968 ja s’anomena al polígon com “Gornal”. És d’agrair que escollissin un nom sorgit de la tradició local, del Torrent Gornal que hi desguassava.

El centre cívic i cultural previst havia d’incloure un institut laboral, un altre d’ensenyament mitjà i d’altres edificis dedicats a escoles i també pistes esportives, etc. 

L’ajuntament, sota el mandat de Matías España, va renunciar a fer aquests equipaments públics i va cedir el terreny a l’Opus Dei per a que fessin escoles privades: Xaloc (1964) i Pineda (1972). Vet aquí, com un conjunt d'equipaments públics va passar a ser dues escoles privades de l'Opus.

Finalment, es va aprovar la segona reforma, la definitiva, del Pla Parcial d’Ordenació del polígon “el Gornal” el maig de 1968. Segons va escriure la Marta Jové l’any 1990:

"Les obres s'adjudicaren a la Constructora Internacional SA el maig de 1972 i s'iniciaren el juliol del mateix any. El projecte preveia la construcció d'un total de 4.244 habitatges (dels quals sols se n'han edificat 2.252, 1.796 durant la primera fase i 456 en la segona) en una superfície de 43,5 ha."

El Gornal en construcció i la part inferior del Carrer Campoamor en ple enderroc.

Per fer el nou barri es van expropiar i enderrocar les cases del carrer de Campoamor (amb d’altres vials de més petits, com Finestrelles, Tito Livio...) que hi havia per sota de la via. La quantitat oferta a les famílies d’aquest nucli va ser inferior del que les persones afectades consideraven justa i van haver-ne conflictes.

Inundacions al Carrer Campoamor l'any 1974. El Gornal, al fons, en construcció.

Com el polígon era d’iniciativa pública, els pisos tenien un cost per sota del preu de mercat, entre 518 i 738 mil ptes, i eren adjudicats a diferents col·lectius. En la primera fase, un terç eren pel Sindicat oficial i una quarta part per diferents organismes oficials, per als seus treballadors. L’objectiu és que la majoria fossin per atendre necessitats socials, en especial per a les famílies que vivien en barraques.

Els primers habitants

Els primers habitants del Gornal van arribar el setembre de 1974. Com que era una promoció de protecció oficial, els pisos s’adjudicaven amb una resolució administrativa. Per exemple, 252 pisos es van sortejar el març de 1976 per a les famílies que habitaven les barraques de la Bomba. Com que el setembre encara no s'havien donat les claus i d’altres pisos es començaven a habitar, el veïnat de la Bomba va tallar la Granvia, una manifestació dissolta amb brutalitat per la policia. Finalment les i els van entregar el pisos durant l’octubre i novembre.

El Gornal l'any 1976, encara a mig fer. Font: AMHLAF0004011 /a.Autor desconegut/da

Uns 500 pisos eren destinats a persones expropiades per fer el polígon, i 600 pel sindicat vertical i uns 150 per diverses institucions, tals com la Policia o l’Audiència. En total, més d’un terç dels pisos eren per institucions del règim, sovint adjudicades a persones que no els necessitaven. Això va generar que alguns pisos restessin buits durant molts mesos i que finalment fossin ocupats de forma il·legal per 52 famílies procedents de Can Pi. Més tard, van regularitzar la seva situació.

Tota la ciutat patia en aquells moments de deficiències urbanístiques i d’equipaments, però a un barri nou com el Gornal, la situació era pitjor: carrers sense urbanitzar, manca de tot, fins i tot de botigues... A més, els blocs i els pisos també tenien problemes.

El setembre de 1973 s’havia legalitzat l’Associació de Veïns del Carrer Campoamor, que en traslladar-se les famílies al Gornal, va passar a ser l’entitat veïnal del nou barri.

A partir de l'arribada al barri, la lluita personal, familiar i col·lectiva per millorar i tenir una vida digna va ser la que podem anomenar "típica" als barris de l'Hospitalet de les dècades de 1970 i 1980. En un context de crisi econòmica i règim democràtic en construcció, el barri va anar dotant-se dels serveis i equipaments necessaris molt lentament. 

A la publicació municipal de 1980 es mostrava el primer parc infantil del barri.

 Aquestes peripècies del barri ja les explicarem un altre dia.

Manifestació; any 1990.

EL SOMETENT A L'HOSPITALET

El Sometent en la història de Catalunya

El Sometent era una força militar formada per civils. És a dir, gent que no formava part de l’exèrcit que en ocasions especials prenia les armes, enquadrades en uns grups organitzats  com si fossin un exèrcit regular, però que no ho eren. Avui els podem anomenar grup paramilitar, grup parapolicial, milícia cívica, exèrcit popular, guerrilla, etc. Tenia un règim jurídic propi. 

 

El Sometent a Catalunya (1877), de Josep Berga, Museu d'Art de Girona. Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Sometent_a_Catalunya

 

Té el seu origen a la Catalunya medieval i es pot dir que és una particularitat catalana, perquè normalment la noblesa es reservava l’ús de les armes i no deixava que els no nobles les tinguessin i les fessin servir.

El nom pot tenir el seu origen en que eren cridats pel tocs de les campanes (“metent so”, o “so metent”) o pel crit que havien de fer els membres quan era reclamada la seva intervenció (“som atents”).

El sometent de l’Edat Medieval i Moderna el podem qualificar, en part, com una expressió de l’autoorganització i autodefensa popular. Per exemple, el gener de 1258 el rei Jaume I ordenà que a les cases de pagès de la parròquia de Provençana i 15 parròquies més (des de Sants fins Sta. Coloma de Cervelló) hi tinguessin armes i acudissin en sometent a la crida de socors, donats els freqüents atacs i robatoris que en patien.

De vegades, fins i tot, era l’últim recurs de la monarquia quan l’exèrcit regular fracassava. La participació dels sometents en contra dels Borbons durant la Guerra de Successió va provocar la seva prohibició amb el Decret de Nova Planta (1716).

Durant les guerres contra França entre 1793 i 1814 el Sometent fou cridat per les autoritats. Malgrat el temps que feia que havia estat suprimit, en va reaparèixer, demostrant així que les institucions pròpies no havien estat oblidades. En els primers anys del liberalisme (1820-23, 1833...) una altra organització semblant, de caràcter progressista, la Milícia Nacional, va ocupar el seu espai a les ciutats, però al món rural va ser habitual la crida al sometent per lluitar contra carlins.

Tanmateix, la conflictivitat social al camp català va fer que els propietaris rurals promoguessin un Sometent Armat de la Muntanya de Catalunya l’any 1855, aprovat l’octubre de 1858 per zones rurals. Per fer-nos una idea de quina era la situació, hem de recordar que el juny de 1857 l’Ajuntament de l’Hospitalet va demanar l’ajuda a l’exèrcit davant la gran quantitat d’incendis de camps de cereals que havien estat provocats.

A partir d’aquest moment, el sometent serà una institució conservadora, auxiliar dels capitalistes, defensora de l’ordre social i la propietat privada, revitalitzada en els moments àlgids de la lluita de classes, com una eina més de la repressió dels moviments socials i polítics d’esquerres. La primera acció contra una vaga obrera va ser a Sant Joan de Vilatorrada, localitat propera a Manresa, seu del Sometent, el juliol de 1890.

Per una història del Sometent contemporani, podeu llegir un excel·lent treball d'Arnau Cunillera clicant aquí.

El Sometent a l’Hospitalet

La primera notícia que tenim del Sometent de l’Hospitalet és del 1872, en el context de la 3a Guerra Carlina. Se n'organitzà el sometent local, i al capdavant es posà, com a caporal, el líder de les forces conservadores locals, Jaume Arús [1].

Val a dir que durant la República, les milícies van rebre uns altres noms, com "Voluntaris de la República" o "Cossos francs".

 

Font: La Ilustración española y americana, 8-4-1873, p. 4

El 29 de gener de 1875, la Comandància Militar ordena a l’Ajuntament “una batida en el término de su Municipio, levantando en somaten todas las personas honradas y que se presenten voluntariamente” pel dia següent, per empaitar “gente sospechosa” [2].

Val a dir que no tothom compartia el mateix zel en perseguir les partides carlines, i el 27 de gener la Comandància Militar havia recordat a l’Ajuntament que qui no impedís els atemptats dels petits grups carlins serien jutjats per la jurisdicció militar i sotmesos a consells de guerra [3].

En una altra carta del 26 de maig de la comandància militar local a l’Ajuntament es diu que les autoritats militars esperen trobar en els sometents “un poderoso auxiliar en todas las cuestiones de órden público”. El consistori va remetre la llista dels membres, que malauradament no conservem. Els homes que en formaven part rebien una compensació econòmica, que s’havia de fer efectiva a la nit, per evitar “los abusos a que podria dar lugar el pagarles con anticipación” [4].

Arran d’un intercanvi de cartes entre l’Ajuntament i la Diputació sabem que un grup local va participar en el Sometent General convocat els dies 18, 19 i 20 de novembre del 1877, en el marc de la Tercera Guerra Carlina i de la imposició forçosa del nou règim conservador que anomenem Restauració [5].

Una de les seves funcions era el control de les armes de foc, i les autoritats havien de consultar al Caporal del Sometent local si tenia inconvenient en concedir llicències d’escopetes de caça a qui les sol·licitava [6].

L’absència de documentació a partir d’aquell moment ens pot indicar que el Sometent hospitalenc va tenir poca o gens d’activitat. De fet, l’any 1902 es va crear un servei de seguretat privat per vigilar els camps de la Marina, el que ens pot indicar que no hi existia cap organització somatenista que fes aquesta activitat, que li era pròpia.

El tornem a trobar en un reportatge periodístic del desembre de 1909. Recordem que l’estiu anterior s’havia produït la revolta popular a Barcelona coneguda com Setmana Tràgica i les autoritats van trobar oportú recuperar els sometents per ajudar en la repressió. O com a mínim, fer una demostració pública de força.

La Ilustració Catalana, 5 de desembre de 1909. Rambla Just Oliveras.

Nuevo Mundo, 2 de desembre de 1909

El Sometent i el pistolerisme

L’agudització de la lluita de classes a partir de 1917, amb la fase que coneixem com pistolerisme, va revifar el Sometent. Les experiències europees de milícies ultradretanes [7] van fer que el Capità General de Catalunya legalitzés el Sometent de Barcelona el gener de 1919. El General Milans del Bosch era partidari de la mà dura contra el moviment obrer i va introduir aquesta institució rural a la capital.

Durant la Vaga de la Canadenca (vaga general a Barcelona, febrer-març de 1919) el Sometent va ser molt actiu contra la mobilització obrera. La vaga, però, va acabar amb una inicial victòria obrera, amb l’aprovació de la jornada de vuit hores de treball, entre d’altres conquestes.

Dues imatges del Sometent de Barcelona fent tasques d'ordre públic el març de 1919. Per fer palès el seu caràcter burgès, anaven ben encorbatats i amb barret. Portaven també, com a distintiu, un braçalet.  Mundo Gráfico, 2 d'abril de 1919.

A partir d’aquell moment, els sometents més actius, amb carlins i gent de procedència dretana, van coincidir en la creació dels Sindicats Lliures l’octubre del 1919, i  en els escamots armats que s’enfrontaven a trets amb els pistolers anarquistes.

Un dels episodis més destacats d’aquells enfrontaments va ser l’atac d’un grup armat a un cenetista, l’11 d’agost del 1920, al mig del Carrer Santa Eulàlia. El tiroteig (més de 200 trets, deia la premsa de l’època) fou intens i va atraure el sereno del barri que va disparar contra un dels agressors, que resultà ser un sometent de Sant Andreu. El resultat, dos morts.
La premsa informà que el Sometent local va detenir els que havien disparat, però que en veure que eren dels seus els van deixar anar. El que sembla evident és que l'empresari de la construcció que portava els sometents amb ell, no confiava en els de l'Hospitalet. 

 

L' ABC de Madrid, del 13 d'agost de 1920

El Sometent rebia el suport de les institucions (govern, exèrcit, etc.), dels partits burgesos, tant dels espanyolistes (Conservador, Liberal...) com dels catalanistes (Lliga Regionalista) i de les organitzacions patronals. Les seves víctimes eren el moviment obrer, especialment la CNT, i el republicanisme catalanista.

El cop d’Estat de Primo de Rivera (setembre de 1923), representant del bloc en que es trobaven els sometents, augurava bons temps per aquesta organització. Fins i tot, va haver un pla per estendre’ls per tota Espanya. Tanmateix, tot plegar se’n va anar en orris i els sometents van decaure quan la Dictadura va crear els seus propis mecanismes de poder.

 

És molt significatiu que un dels primers actes del Comitè revolucionari que es va constituir quan es va proclamar la República, el 14 d'abril de 1931, va ser el desarmament del sometent local.

El Sometent durant el franquisme

El règim franquista, molt violent en els seus primers anys, volia mantenir el monopoli de les armes per l’exèrcit i el va prohibir. Només a partir de 1945 el va tornar a tolerar força restringit, per dues raons: formava part de les mesures de l’allunyament del falangisme en el context de la derrota d’Alemanya i Itàlia i podia contribuir a perseguir els maquis que continuaven la lluita armada a les muntanyes.

De fet, va ser un sometent de Sant Celoni el que va donar el tret definitiu al cèlebre guerriller hospitalenc Quico Sabaté, el gener de 1960, que havia arribat a aquell poble després un enfrontament amb la guàrdia civil.

A La Vanguardia del 16 de març de 1978 se’ns informa d’un judici contra un sometent de l’Hospitalet que havia estat cridat per vigilar la nit de la revetlla de Sant Joan de 1974, i com que va trobar indecent l’actitud d’una parella va disparar a les cames del noi.

Més enllà de la valoració de l’individu, veiem que l’any 1974, quan es trobava que les forces d’ordre públic no eren suficients, encara es demanava l’ajuda del sometent. I que en aquell any encara n’hi havia un a l’Hospitalet. 

 
Finalment, el Sometent fou dissolt l’any 1978.

Els darrers temps

Una cerca per internet ens informa d’alguns grups que han recuperat el nom, i s’autoanomenen “sometent”. Els trobem relacionats amb organitzacions i mobilitzacions d’extrema dreta i espanyolistes, és a dir, lligades a la història d’aquesta institució dels darrers segles.

---

[1] AMH "Correspodència 1870-72"

[2] AMH  "Correspondència 1875-76"

[3] Id.

[4] Id.

[5] AMH "Correspondència 1877-78" 

[6] Id.

[7] El cas més conegut és el dels freikorps alemanys, d’origen medieval. transformats en organitzacions protofeixistes. De fet, són l’antecedent immediat de les SA i les SS nazis.