Mostrando entradas con la etiqueta 1958. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta 1958. Mostrar todas las entradas

martes, 13 de enero de 2026

LA VANGUARD, UNA EMPRESA D'ELECTRÒNICA A SANTA EULÀLIA

Cahué Industrial S.A. havia estat fundada per Joan Cahué a Collblanc l’any 1958, sobre el precedent d’una petita empresa preexistent. En aquells moments, era una rara avis en la indústria local.


Aquell mateix any, la NASA llençava el segon satèl·lit artificial de la seva història, anomenat Vanguard 1. En aquells moments la cursa espacial entre soviètics i nordamericans començava a tenir un extraordinari impacte i aquell nom tenia un atractiu i unes connotacions de modernitat com cap altre. Per tant, Vanguard fou escollit com el nom de la marca dels productes de la nova empresa de productes electrònics de consum final.

Quins eren els productes de Cahué Industrial, S.A.? Inicialment eren receptors de ràdio, els coneguts popularment com “transistors”. El transistor, com dispositiu electrònic, havia estat inventat uns 10 anys abans, però la seva aplicació a un receptor de ràdio comercialitzable no es va fer fins 1954 als Estats Units. Malgrat els problemes de l’autarquia franquista, Cahué va estar amatent a les novetats internacionals. Es tractava d’una nova generació d’aparells molt més lleugers i portàtils en relació als que existien fins aleshores, com els models Talos, Samos, Polaris, Centauro, Super Ranger, Super Atlas, Nimbus o més tard, Géminis i Astronauta. 


L’any 1963, la raó social de l’empresa passà a dir-se “Vanguard Ibérica Cahué Industrial S.A.” i va contruir una fàbrica a Santa Eulàlia, al sector industrial anomenat Provençana, al davant d’una altra factoria del sector de l’electrònica: la Phillips. 



També, amb el temps, va ampliar la gamma de productes, especialment els electrodomèstics que serien els reis del mercat dels següents anys: els televisors. Segons la publicitat, els televisors Vanguard van ser els primers fabricats a Espanya que incorporaven la tecnologia necessària per rebre les emissions en UHF, en les que s’emetia la segona cadena de TVE a partir de novembre de 1966.


L’eslògan “Ponga un Vanguard en su vida” va ser molt popular durant més d’una dècada.  L’empresa va desenvolupar una activitat publicitària molt important, amb anuncis a les publicacions periòdiques, o el patrocini d’activitats esportives. Per exemple, va participar en el patrocini de les competicions de motocròs al circuit de Sanfeliu a partir de 1968. També va ser el principal patrocinador de la publicació de la celebració de l’Hospitalet com Ciutat Pubilla de la Sardana en 1966. L'’empresa intentava tenir un cert compromís amb els esdeveniments  locals. Una altra línia de publicitat va ser la del marxandatge, amb elements com els clauers o cendrers.

Anunci de 1967

Unes accions que van aconseguir especial ressò van ser els regals de transistors i televisors a jugadors de futbol del Barça o del Espanyol, al voltant de 1963 i 1964, com reconeixement a victòries o el seu bon joc. Aconseguien sortir en la premsa sense haver de pagar la publicitat. També van sortir a la premsa per l’incendi d’una nau de producció de televisors, el juny de 1966.


L’expansió del negoci es va materialitzar en la nova fàbrica de Santa Eulàlia, de 25 mil m2, la primera pedra de la qual es va posar en 1966 i fou inaugurada en 1970. Cahué, molt amant de l’art, va encarregar diversos murals ceràmics i pintures. L’edifici, a més, era de línia avantguardista.

Foto de 2016.

Tan amant de l’art i la història era en Cahué, que poc després d’enllestir el nou edifici va desmuntar la masia de Ca n’Alòs, que era dins del recinte del conjunt fabril, i se la va emportar. Aquí, a l’Hospitalet, no n’hem sabut res més d’aquest element importantíssim patrimonial local, un mas de l’Edat Moderna. Potser és a la finca dels Cahué a Fornells, a Menorca.

la masia de Ca n'Alòs amb pedres numerades. Font: AMHLAF0027470 /a.Autor desconegut/da /d.Andreu González Diumenjó

L’any anterior, 1969, amb la gran expansió en marxa, fou una de les sis empreses a les que van concedir el premi “Empresa Modelo”, que li entregà a Cahué el mateix Franco en persona, en els actes del 18 de juliol, la gran festa del règim franquista. 

La Vanguardia, 19-7-1969

La bona relació del propietari amb les autoritats fou ratificada quan va ser l’empresa escollida per rebre la visita del president del govern Carlos Arias i alguns ministres, el juny del 1974, al seu pas per Barcelona. A la fàbrica de Santa Eulàlia es va reunir amb el Jurat d’empresa, la representació de la plantilla en el sindicat vertical, que, en aquella època ja tenia una penetració forta dels sindicats antifranquistes. Segurament per això, li van manifestar alguns problemes: “desvalorización de los salarios ante la inflación, dèficit de escuelas y gratuidad de la enseñanza, falta de servicios en las poblaciones del cinturón de Barcelona, igualdad de derechos en la mujer, deficiencias en la Seguridad Social, etc.” 

Arias Navarro, darrera del micro. A la seva esquerra, el Ministre de Treball i a la seva esquerra, Cahué. Reunió amb el jurat d'empresa de la Vanguard.

El seguici a la sala de muntatge.

Eren anys en els que les llars del país s’omplien de televisors, radiocassets, tocadiscos, etc. L’any 1977 van declarar una producció de 157 mil articles, amb una plantilla de 1.700 treballadors i uns beneficis de 92 milions de ptes. Vanguard era la tercera marca de televisors més venuda a Espanya, a certa distància de Phillips i Grundig.

L’any 1979 s’anuncià un acord entre Vanguard i Hitachi, amb el que aquesta empresa japonesa volia introduir-se al mercat europeu. L’any 1980, sempre segons la premsa del moment, tenia una quota de mercat del 13% dels televisors en color, i semblava que era una marca consolidada en el segment de l’electrònica. Tanmateix, el gener de 1981 l’empresa declarava uns deutes de gairebé 3.500 milions i presentà suspensió de pagaments. Es tractava de la més important de Catalunya dels anys 1980 i 1981, i només superada en 1982 per Bruguera.

Llavors començà un període en el que es van negociar fusions amb d’altres empreses, plans de viabilitat amb llicències de fabricació alienes, ajudes públiques, que també van provocar debats polítics per arbitrarietats, etc. Un jutge va acceptar una demanda per frau en la suspensió de pagaments de l’any 1981 i fins i tot es denunciava que aquesta suspensió de pagaments havia estat un mecanisme per accedir a les ajudes públiques. En 1984 es negociava un crèdit de 1.500 milions de pessetes que permetria tancar l’acord amb Hitachi, per fabricar els seus productes.

El Noticiero Universal, 12-12-1984

I començà una travessa per l’atur de la plantilla, que gradualment va perdre el lloc de treball. L’any 1981 era de 2.000 persones, incloses les delegacions. L’any 1984 era de 860 persones. El maig de 1985, per pagar el 2.026 milions que l’empresa devia a Hisenda, es va fer una subhasta d’“una montaña de bienes”, entre els que hi havia un quadre de Sert, cinquanta cotxes, dotze camions, màquines d’escriure...  Finalment, Vanguard va deixar d’existir el 1986. 

Teniu records?

 

ANNEX FOTOGRÀFIC

De productes que encara teniu a casa


 

De la visita del govern de 1974...

 

 
 

Una campanya de 1963



Opuscle del programa d'actes de la celebració de l'Hospitalet com Ciutat Pubilla de la Sardana en 1966. En la contraportada, la publicitat era en català.


 

2018

 

2022

2022


martes, 28 de febrero de 2017

UN TRIPIJOC URBANÍSTIC DE FA SEIXANTA ANYS


En el procés de recerca per escriure la història del barri de Granvia Sud, he ensopegat amb un tripijoc urbanístic de primera magnitud.

Com ja he escrit abans, el Pla Comarcal de 1953 afectava 27 municipis de l’àrea barcelonina i zonificava el territori segons la seva funció. 
Segons el Pla Comarcal, a banda i banda de la Granvia el terreny fou qualificat com d'habitatge intensiu. És a dir, per construir blocs d'habitatges.
Les propostes del Pla del 1953 havien de ser desenvolupades en plans parcials, que es van elaborar en els anys següents. El Plan Parcial de Ordenación del Sector Granvia Sur fou presentat inicialment en octubre de 1958 i afectava a tot el terme de l’Hospitalet per sota de la Granvia i també a terrenys de Barcelona. 

La Granvia separava la Caserna de Lepant (on ara hi ha la Ciutat de la Justícia) i els terrenys d'en Pere Balañá on després es construirà el nou barri.

En el Pla inicial del 1958, en la franja de 80 m de profunditat a la banda sud de la Granvia, entre la Riera Blanca i el riu, l'ús urbà fou substituït per l'ús industrial. En aquell moment, la política de l’Ajuntament era la de crear sòl industrial, “concibiéndose así a Hospitalet no como centro dormitorio de la gran urbe sino como una unidad de empleo, autosuficiente[1]. En aquests anys també foren creat els polígons industrials de Provençana i Carretera del Mig (1956 i 1959, respectivament).

Fragment del Pla aprovat per l'Ajuntament el desembre de 1958. Veiem com la franja inferior de la Granvia és qualificada com IP (indústria preferent), incloent l'espai del futur Granvia Sud. Font: Arxiu Municipal de l'Hospitalet.

Tanmateix, en el procés de discussió del Pla, el maig de 1959 foren presentats uns altres plànols. En ells, oh sorpresa!, en la parcel·la de l’extrem de llevant de l'esmentada franja industrial, a tocar de la Riera Blanca, es produeix un canvi, i es requalifica com “Residencial Urbano Intensivo con Bloques Aislados[2]. Per alguna raó ja no es veia tan necessària la indústria en aquest indret, i només en aquest indret. 

En aquest plànol del Pla aprovat per l'Ajuntament de l'Hospitalet el maig del 1959 podem veure com part del que abans era zona industrial (bàsicament els terrenys d'en Balañá), ara ja és edificable.

O potser el que va passar és que el propietari del 90% d’aquestes terres, Pere Balañá, va aconseguir la sorprenent requalificació. El Pla Parcial amb la modificació fou aprovat definitivament per la Comissió d’Urbanisme (la institució que regulava el Pla Comarcal) el juny de 1960. 
Pere Balañá era un important empresari taurí i dels cinemes i teatres. Malgrat el seu passat republicà, s'havia relacionat molt bé amb el règim franquista organitzant corrides benèfiques per a les vídues i orfes dels militars. La seva bona relació amb l'alcalde  Porcioles, el gran responsable polític dels desastres urbanístics d'aquella etapa, el van portar a ser regidor de Barcelona en 1963.

El novembre de 1961, Balañá presentava un Proyecto de Ordenación de la manzana limitada por la Granvia, Riera Blanca y las calles Arquitectura y Literatura, en el que es preveien 13 blocs amb 1.366 habitatges, que havien d’acollir unes 6.800 persones.

Projecte del barri aprovat en 1961: una vintena d'edificis. Font: Arxiu Municipal de l'Hospitalet


Fotografia del primer bloc del barri, construït entre 1965 i 1967.

Per fer el barri, Balañá es va associar amb Federico Vallet, constructor de l’Opus Dei. Finalment, només es van fer cinc blocs en aquells primers anys, en bona part gràcies al moviment veïnal, amb qualitats inferiors a les anunciades i sense construir els equipaments previstos als que s’havien compromès. Molt típic.

Plantada d'arbres convocada per l'Associació de Veïns per ocupar el solar on era previst aixecar un bloc de 13 plantes. Avui és la Plaça dels veïns. Fotografia de 1975 cedida per l'AV Ildefons Cerdà de Granvia Sud.


Recapitulem. Balañá té uns terrenys agrícoles pels farratges pels toros. El Pla Parcial de 1958 els requalifica per zona industrial, però per art de màgia, l’any següent la seva parcel·la es torna a requalificar com urbana intensiva. I guanyes uns calerons sense fer gaire.
La Vanguardia Española, 2 de juliol de 1967

Aquesta és una història de 60 anys ençà. Episodis com aquest, però, són molt i molt habituals. Ahir es va fer un altre pas en l’aprovació del PDU Granvia. Hi ha coses que canvien poc.



[1] AH 13511
[2] Id.