CLARA PARRAMON, UNA LLUITADORA IMPRESCINDIBLE PER A L'HOSPITALET

Clara Parramon va ser una peça clau de la generació de militants comunistes que tant de bé van fer per l'Hospitalet i pel país. Fa uns dies que en ha deixat i vull retre-li l'homenatge que es mereix.

L'article consta de dues parts. La primera, és la reproducció de l'entrevista que li vaig fer i que va ser publicada al número 7 de la revista Des de ja, el juny de 2023. És per aquest motiu que es centra en la seva activitat al barri.

Clara, l'any 1993, a la seu del Centre d'Estudis de l'Hospitalet

La segona, és una breu descripció de les moltes activitats que va fer la Clara per al conjunt de la ciutat.

Foto de 2023

ENTREVISTA A CLARA PARRAMON HOMS

Tu no vas néixer a l’Hospitalet, oi?

No, vaig néixer al Carrer Casanova de Barcelona, a l’alçada del Clínic, on la majoria dels carrers estaven sense asfaltar, l’any 1948.

Quan vas començar en la militància política?

Estudiava a la Facultat de Filosofia i Lletres i treballava a una fàbrica de sabons al Baix Llobregat. Vaig començar a militar molt jove a diverses organitzacions comunistes. En una d’elles, un infiltrat de la policia va arribar a la direcció i va provocar la detenció de bona part de la militància. Ens va detenir la guàrdia civil, perquè l’operació havia començat a l’Hospitalet i era la guàrdia civil la que portava tot. Per cert, quan vaig entrar a la caserna, avall de les Rambles, vaig veure un altre guàrdia civil que el tenia vist de la facultat, on també hi era infiltrat.

Si t’agafaven sabies el que havies de fer, sabies que això et podia passar. Vaig fer els 21 anys a la presó. Després de sortir de presó, em van tornar a detenir quan portàvem propaganda política d’organitzacions estudiantils. La sort va ser que em van detenir amb el fill d’un jutge i ens van deixar anar de seguida.

Com arribes a l’Hospitalet?

Gràcies als contactes dels antifranquistes de la Facultat, vaig participar en unes experiències d’estudi de les condicions dels barris obrers que dirigia el Jordi Borja. Llavors, una companya em va parlar que venia a fer classes d’alfabetització a nens i nenes al Centre Social de la Florida, però nens i nenes que treballaven a les fàbriques!

Vinc a viure a l’Hospitalet i m’incorporo de voluntària al Centre Social (CS) a finals del 1972. En aquell moment la població porta pocs anys al barri i és una situació difícil. La Florida era un altre món per a la gent que venia d’un poble petit.

Quin era l’ambient del Centre Social de la Florida?

Quan arribo al CS es feien conferències, per exemple, un acte en el que es van presentar dos gays, i la sala es va omplir. Això en aquells anys era extraordinari, fins i tot per a mi ho va ser. Devia ser la primera vegada que es feia a l’Hospitalet un acte així i va ser un molt positiu; el va organitzar el Germà Pedra.

Jo vaig començar a organitzar un grup de dones. Les dones treballaven fent feines pels matins, i a la tarda, quan deixaven als nens a l’escola i recollien el dinar venien i entre quarts de cinc i les sis ens reuníem.

Com va començar la mobilització veïnal?

Jo recordo com molt important una exposició organitzada per diversos activistes del CS [segons l’entrevista a Pedro García, publicada al llibre L’Hospitalet, lloc de memòria, l’exposició la van fer Antonio Vera, Joan Saura i Gabriel González] per denunciar les necessitats del barri.

Alhora, les persones que érem del PSUC començàvem a organitzar un grup d’activistes en una nova forma d’organització, una comissió de barri [les comissions de barri van ser un model d’organització social que pretenia imitar les comissions obreres], que convocà mobilitzacions per les escoles l’any 1973.

Quan hi ha un nucli de persones disposada a treballar pel barri, entrem en contacte amb la gent dels Blocs, que estaven molt preocupats pel mal estat dels edificis. Fem assemblees i comencen a venir els secretes [vol dir els membres de la policia secreta, que vestien de paisà].

Aleshores ens plantegem la creació d’una associació de veïns (AV) i s’arriba a l’acord de crear-la, primer com una delegació de l’associació de Pubilla Casas. Escoles i Blocs són les dues lluites més grans que fem, amb importants èxits i millores per a la població del barri. També vam tenir una escola d’adults i organitzàvem xerrades. L’AV fa fer una gran lluita.

El Grup de Dones va passar a l’AV i va anar molt bé. Ens ho passàvem molt bé i vam intentar posar el tema de la situació de la dona en la llista de temes importants, que en aquell moment era secundari. La lluita feminista va ser decisiva.

Com comença la teva vinculació amb l’Aula de Cultura de la Florida?

Jo treballava fent classes particulars i traduccions i l’any 1979 es convoquen oposicions per a treballar a Cultura de l’Ajuntament. Vaig aprovar i vaig demanar la direcció de l’Àula de Cultura de la Florida.

A l’Àula es feien tota mena d’activitats, reunions de grups del barri, classes d’alfabetització, dansa, música, etc. Hi havia una participació molt gran de la gent del barri, i cada diumenge es feia un acte pel públic…

Jo recordo haver anat a una actuació de Pepe Rubianes

Sí, depenia també dels diners que tenies per contractar. Es feia teatre i concerts de tota mena de música. També hi havia espai per a les persones del barri i la ciutat que volien actuar.

Però aquesta etapa fou breu, oi?

Sí, amb el canvi polític i el govern en solitari del PSC, a partir de 1983, les persones que dirigíem les aules de cultura vam ser canviades. A mi m’envien a biblioteques i oriento la meva vida acadèmica cap a l’antropologia. Vaig dedicar bona part de la meva recerca a l’Hospitalet i a la situació de les dones.

Presentació de la seva obra Similituds i diferències. La immigració dels anys 60 a l'Hospitalet

ALGUNS APUNTS BIOGRÀFICS DE LA CLARA PARRAMON

La Clara, que va ser batejada com Carmen, va ser la responsable d'organització del PSUC a partir del 1976, quan aquest partit comunista era la principal força de l'antifranquisme i era el motor principal de les mobilitzacions polítiques per la democràcia i dels moviments socials d'aleshores.

Centenars de persones, militants, simpatitzants o companys de viatge del PSUC, van seguir les directrius del partit en crear associacions de veïns, en enfortir Comissions Obreres, en crear els incipients grups de dones...

La classe treballadora i la població de l'Hospitalet en general van aconseguir moltes coses perquè es va lluitar molt, i es va lluitar molt perquè hi havia organitzacions polítiques i sindicals al darrera, i hi havia organitzacions perquè persones com la Clara se'n van dedicar en cos i ànima.

A partir de la dècada de 1980 es va centrar en la recerca antropològica en dos camps: la immigració i la situació de les dones. La majoria de les seves recerques van tenir l'Hospitalet com a escenari, per la qual cosa ens va deixar una gran quantitat d'obres que ens ajuden a entendre la nostra història i la nostra realitat. 

La Clara pensant "què pesat aquest paio" en un acte a la seu de la ONCE, l'any 1998.

Bona part de les recerques i les publicacions les va fer al si del Centre d'Estudis de l'Hospitalet, una entitat de la que formava part i amb la que va col·laborar estretament. 

Tenim una ciutat i hem tingut una vida molt millor gràcies a persones com la Clara. Gràcies!!! 

 

 

 

 

 

 

UNA PETITA HISTÒRIA DE LA FLORIDA-LES PLANES (2ª PART)

La parròquia i el Centre Social

Unes dècades ençà, la influència que tenien les parròquies en els pobles i barris era molt gran. Les accions i projectes que s’hi posaven en marxa tenien una gran incidència en la població. La parròquia fou creada l’any 1955. Les primeres misses es van fer als barracons dels Blocs Florida, fins que el maig del 1960 s’inaugurà el nou temple.

La parròquia vers el 1975.

L’edifici de l’església i els annexes foren pagats per l’empresa elèctrica FECSA, al mig del conjunt de blocs que havia promogut al barri. És per això que l’advocació del temple és a la Mare de Déu de la Llum. Un dels seus trets singulars era la inscripció a la façana, en català: “Déu t’estima”.

La parròquia, en la dècada de 1980.

A l’empara de la parròquia (dirigida per Mn. Josep Gili) i de Càritas (amb l’assistenta social Paquita Fontboté), un grup de matrimonis joves que havien estat membres de la Joventut Obrera Catòlica (JOC) van plantejar-se d’organitzar una entitat al barri (el 1961, encara que la legalització no va arribar... fins el 1963!). La fórmula jurídica que van trobar va ser la de fer un Centre Social, com els que Càritas impulsava arreu de l’àrea metropolitana de Barcelona. Van arribar a haver-ne 15, dos dels quals a l’Hospitalet: La Florida i Can Pi.

El Centre Social, vers 1975.

El Centre Social va ser durant molts anys l’entitat més important del barri, en primer lloc per la seva tasca assistencial, especialment per l’atenció a la pobresa, abundant. N’oferia, a més, un dispensari mèdic, amb un “practicante” que em va posar més d’una injecció, advocats, etc.

Dependències parroquials, l'any 1968.

El Centre Social era l’única alternativa al carrer que tenia el jovent per omplir el temps lliure, amb la taula de ping-pong, el teatre, les excursions, etc., i va ser el bressol dels primers nuclis reivindicatius del barri. Aquesta entitat mereix una monografia, i ara només farem cinc cèntims. 

Podem dir que a partir de 1966 comencen a sovintejar les activitats de lluites socials i polítiques. Els joves de la JOC i d’ideologies esquerranes (més o menys militants de grups comunistes i anarquistes) aprofitaren l’espai per fer activitats de tipus cultural amb continguts de denuncia i reivindicació.

La porta del Centre Social, l'any 1972.

L’any 1966, Càritas va fer un informe sobre la situació al barri, que caldria publicar sencer. Un breu fragment que és una joia:

“La mujer casada mantiene en gran medida las costumbres que existían en las comunidades de origen. Sabemos que en España tenemos la costumbre de posponer a la mujer al darle exclusivamente una tarea dentro del matrimonio y dentro de la familia. Si ello es en sí mismo injusto, pero que puede ser aceptado en comunidades rurales, no lo es en las urbanas. La mujer en la ciudad empieza a querer ejercer unos derechos similares a los del varón. De ahí que es necesario incidir en la mentalidad de las familias para que se asignen y se reconozcan a la mujer unos derechos más humanos de los que actualmente se les atribuyen.” (MURILLO, SANTOLINO, 2008: 37)

En 1967 van treure un butlletí on ja denunciaven els problemes socials i urbanístics del barri, La voz del barrio , es feien xerrades com les del centenari de la Revolució Russa, representacions de Fuenteovejuna, o la presentació d’un llibre per part de Paco Candel (amb la presència del poli de paisà per si es passaven...).

Seguint les directrius dels partits clandestins antifranquistes, especialment el més important, el PSUC, alguns dels joves del Centre Social van crear una “Comissió de barri”, una forma associativa veïnal primerenca, que vers 1971-72 van endegar una campanya popular reivindicant escoles.

El creixement demogràfic i urbanístic

Si el creixement de la població durant les dècades de 1940 i 1950 ja ens semblava espectacular, d’uns centenars a 27 mil persones, el ritme va continuar fins el 1970, quan s’arribaren als 53 mil. El màxim recollit als censos s’assolí el 1975, amb 53.690 habitants. Això significava una densitat de 66.284 habitants per km2, estratosfèrica!

La part superios de la Florida, l'any 1972.

Fins el 1960, es va construir sobretot entre l’Avinguda del Torrent Gornal i l’Avinguda Miraflores. A partir d’aquell any es va construir a partir d’aquest vial cap a l’oest. Podem destacar l’operació de la urbanització de l’Avinguda Masnou, el 1966, l’amplada de la qual va permetre la construcció d’uns altíssims edificis a banda i banda. Un dels pitjors exemples d’edificació salvatge de l’àrea metropolitana de Barcelona.

Els gratacels de La Florida en construcció, vers 1975

La història de les requalificacions urbanístiques de barris com La Florida-Les Planes (LF-LP) està per fer. Als barris tipus polígon, com Bellvitge o Can Serra, és molt més fàcil de fer-ho. Tot el districte es va omplir de blocs cada vegada més alts. Val a dir que al voltant del 1970 van aparèixer els primers habitatges d’una certa qualitat, destinats a les famílies immigrants que havien millorat la seva situació social. Les grans instal·lacions industrials desaparegudes oferien en la dècada de 1970 uns espais no construïts que podien esdevenir zones verdes. Malauradament, no va ser així.

El Carrer Enginyer Moncunill, l'any 1973.

Encara que ho repetim una i una altra vegada, no deixa de ser cert: els equipaments anaven sempre molt i molt per darrere de les necessitats de les persones que hi vivien. El Pla d’Urgència va aconseguir dues escoles: el Joaquim Ruyra (1973) i l’Eduard Fontseré (1976). El Mercat del Torrent Gornal havia estat inaugurat el 1970. El Parc de Bombers és del 1975.

El Carrer Primavera el 1975.

Un equipament que mereix un comentari apart és l’Àula de Cultura. Fou creada l’any 1975 com un acord entre l’Ajuntament i el Ministeri de Cultura. Segons l’alcalde del moment, Vicenç Capdevila, aquest fet es deu a l’interès de les institucions per la cultura dels barris del nord de la ciutat. Segons d’altres veus, com la de l’antropòloga Juana Ibáñez, fou una maniobra per minimitzar la influència del Centre Social.

Les associacions de veïns

Un grup de militants de partits clandestins d’esquerra de la zona i els cristians progressistes que es movien al voltant de la parròquia de Pubilla Casas van crear vers 1970 una altra comissió de barri. Com ja començava a fer-se arreu del país, aquesta comissió va demanar de legalitzar-se amb la fórmula jurídica de l’associació de veïns. L’”Associació de Veïns de Pubilla Casas-La Florida-Can Vidalet” va aconseguir la legalització el novembre de 1972.

Aquesta entitat es reunia a un bar a la cantonada d’El·lipse amb Ramon Solanich, fins que es van traslladar a Pubilla Casas. Al si d’aquesta associació va haver un enfrontament entre la militància del PSUC i la dels grups a la seva esquerra (trotskistes, anarquistes, etc.). La gent del PSUC, l’any 1976 va marxar i va crear una nova entitat, Rumbo, que feia activitats veïnals i culturals. Tenia el seu local al carrer Menéndez Pidal. No va sobreviure gaire temps a la legalització dels partits, la primavera de 1977.

Manifestació veïnal, l'any 1978. Font: L'Estaca

El Centre Social feia una tasca veïnal com una associació d’aquesta mena més. Cal destacar la gran exposició sobre la situació del barri que es va fer l’any 1975 i el seu butlletí. El compromís social i polític del Centre Social només fou possible pel suport que des de la parròquia li proporcionava Mn. Pepe Murillo. Del Centre Social van sorgir bona part de les persones que van liderar la política local i els moviments socials de la ciutat en els anys següents: Neus Juvillà, Salvador Pastor, Clara Parramon, Santi Díaz, Honorio Blasco... i més enllà de la ciutat, com Joan Saura. Un primer fruit fou la creació d'una Associació de Veïns de La Florida (AVLF), legalitzada el maig de 1976.

Paral·lelament, els problemes dels Blocs Florida eren cada vegada més greus; resumint, queien a trossos. Les veïnes i els veïns es reuniren, amb el suport del Centre Social i després l'AVLF i els partits clandestins, i començaren les negociacions.  La reforma dels blocs n’és una demostració ben palpable de l’èxit de la seva lluita.

Els primers anys de l’època democràtica

Les dècades de 1980 i 1990 venen marcades per un gradual descens demogràfic. L’any 2001, la població va baixar per sota dels 39 mil habitants, uns 15 mil menys de 25 anys enrere.
 

L'Avinguda Catalunya el 1996. Els cotxes ocupaven massa espai.

La població que marxava era sobretot la dels fills i filles de les parelles immigrants de les dècades de 1950 i 1960 que arribaven a l’edat adulta i se n’anaven a d’altres barris de l’Hospitalet o la segona corona metropolitana, on trobaven habitatges de millor qualitat a menor preu. L’envelliment de la població era creixent.

L’ascensor social va funcionar per una part del jovent, però una altra part es va quedar enganxat a la marginalitat i la pitjor expressió d’aquesta situació va ser la droga i una considerable delinqüència.

El Poliesportiu de Les Planes, l'any 1986.

La crisi del PSUC i la gradual millora econòmica del país i del barri van proporcionar àmplies victòries electorals al PSC-PSOE. La gestió del lent però constant redreç de l’herència franquista va generar un ecosistema polític que no fou pertorbat ni la dimissió de l’alcalde Pujana i la defenestració del seu home al barri, Roberto Ruiz (1994). Ruiz havia estat el principal promotor de la manifestació pro-taurina  de l’estiu del 1988, contrària a la Llei de Protecció dels Animals, amb crits de “Cataluña es España” o “La fiesta es nacional”. 

L'Hospitalet informatiu, octubre 1988

Les millores del districte es van succeir: l’arribada del metro (Torrassa, 1983; Florida, 1987), el Parc de Les Planes (1986...), el soterrament de les vies d’alta tensió (1993). Les festes majors ja no tenien toros, però sí el primer cabaret a l’aire lliure del país.

El Carrer Primavera, l'any 1991.

 El segle XXI

Durant els darrers anys ha hagut una gran transformació en el districte, com en tot el país i tota la ciutat, especialment als barris de la zona nord: l’arribada de població d’origen estranger. El total de població ho ha pujat gaire, i a hores d’ara la població és d’uns 44 mil habitants: s'ha produït una substitució. La marxa dels habitants de la fase anterior ha continuat i el seu lloc ha estat ocupat per la població nouvinguda. En aquests moments, un 47% de la població del districte és nascuda a l’estranger. 

La Florida, l'any 2002

A partir de 2008, la crisi ha colpejat durament el barri, ple com era de sectors especialment vulnerables. Les Planes s’ha consolidat com el barri més pobre de la ciutat. 

La secció censal més pobre de l'Hospitalet és als Blocs Florida. Font: https://elpais.com/economia/2019/09/11/actualidad/1568217626_928704.html

 Renda per habitant (2016, en €)

Centre	13.257
Sanfeliu	11.133
Sant Josep	11.647
Torrassa	8.514
Collblanc	9.679
Santa Eulàlia-Granvia Sud	12.391
Florida	8.581
Les Planes	8.379
Can Serra	11.266
Pubilla Casas	8.460
Gornal	9.958
Bellvitge	11.298

 Font: Indicadores Urban Audit para Áreas Submunicipales (2016)  http://www.ine.es/jaxiT3/Tabla.htm?t=28233

El 2017, l’Ajuntament posà en marxa el Pla Integral Les Planes-Blocs Florida. Al començament del 2018, una nova junta de l’Associació de Veïns i Veïnes revitalitzà una entitat cabdal però en aquell moment morta. Des de les escoles i esplais s’atén a la canalla i les emergències socials. N’hi haurà prou?

UNA PETITA HISTÒRIA DE LA FLORIDA (I LES PLANES) 1a PART

La Florida i/o les Planes?

En primer lloc cal aclarir que el territori del que parlaré és el Districte IV. La gent de la meva edat, d’aquest espai en dèiem la Florida. La divisió administrativa en districtes i barris, va crear els barris de la Florida i les Planes al nord i al sud de Masnou-Ponent.

De fet, el topònim antic és les Planes, però durant els anys 60’s i 70’s mai vaig escoltar-lo. Per tant, en aquest article tractaré de la història de la Florida i les Planes (a partir d’ara LF-LP). Aquesta història té molts elements comuns amb Pubilla Casas, a la que ja he dedicat un altre article.

Plànol del Samontà vers 1850. A l'espai on després es construirà La Florida i Les Planes no hi havia res edificat, ni passava cap camí important.

El paisatge i el passat agrari.

El terreny de LF-LP es troba a una altitud entre els pocs més de 60 m (a tocar de l’Hospital) i els pocs més de 15 m (en el túnel de les vies a la vora del cementiri).  Pertany a la meitat superior i lleugerament muntanyenca del nostre terme municipal: el Samuntà. És un turó entre el Torrent Gornal i un altre torrent, anomenat de diferents formes: d’en Capó, Riera dels Frares i del Cementiri.

Aquesta zona va ser tradicionalment poc poblada. L’agricultura de secà permetia una explotació de la terra extensiva i, per tant, de baixos rendiments. Tan pobre era la terra que no hi havia cap masia; i això que a l’Hospitalet n’hi havien més de 150. Per accedir-hi des del Centre, hi havia un pont que tenia un nom ben il·lustratiu de la seva qualitat: “matacavalls”.

Una prova més de que aquests terrenys eren poc valorats va ser la decisió de situar-hi el nou cementiri de l’Hospitalet. Una llei amb voluntat higienista va prohibir els enterraments a prop dels pobles i les esglésies. El nou fossar fou inaugurat l’any 1852, a l’emplaçament actual, encara que amb dimensions més reduïdes.

L’epidèmia de la fil·loxera que va arrasar les vinyes d’Europa, hi va arribar el 1890. Les terres es van utilitzar a partir d’aquell moment per cereals (ordi i blat), garrofers i algunes noves vinyes. Així les van trobar els primers pobladors del barri; i alguns encara van fer alguns jornals a la sega. 

Plánol de Samontà del 1923: camps de conreu i algunes fàbriques aïllades. També veiem el traçat de les canalitzacions d'aigua i les línies elèctriques d'alta tensió.

Les transformacions industrials

En les dècades finals del s. XIX es van començar a notar les conseqüències que la gran transformació que era la Revolució Industrial. Al voltant de 1876 es van tendir unes canalitzacions d’aigua potable que procedien del Llobregat i que arribaven a un gran dipòsit a Collblanc. El seu traçat es pot seguir en el que avui tenen els carrers Mina (de Pubilla Casas) i Aigües del Llobregat.

També es van situar algunes fàbriques i bòbiles a la Carretera de Collblanc, però que sapiguem, cap ni una a LF-LP fins el s. XX. Vers el 1925 existien, com a mínim, les bòbiles de La Redentora (actual institut Pedraforca), dels Valencians (Plaça de la Llibertat), Monet (Pajaritos), Mayoral i Goyta (ambdues al Parc de Les Planes).

L’any 1913 es van construir els transformadors elèctrics de la carretera de Collblanc i Sta. Eulàlia, fins on arribaven línies d’alta tensió travessant gairebé tots els futurs barris de la ciutat. El seu traçat (i alguna torre) ens van deixar el Carrer Primavera i l’Avinguda de Catalunya (que abans es deia Electricitat). No van ser soterrades fins la dècada de 1990.

L'Avinguda de Catalunya l'any 1973.

Els inicis del nou barri.

Durant el s. XIX i principis del XX el sistema per urbanitzar un terreny era molt senzill: el propietari ho proposava i l’Ajuntament ho aprovava. En les primeres dècades del s. XX el corrent immigratori provocat per Barcelona començà a afectar als barris del Samontà. Collblanc-Torrassa s’urbanitzà i esdevingué el barri més poblat de la ciutat.

Darrere del Torrent Gornal (als futurs barris de La Florida, Pubilla Casas, can Serra i Sanfeliu) van començar a aparèixer petites “urbanitzacions” producte d’iniciatives aïllades de petits propietaris. Sovint, les cases eren construïdes per la mateixa familia que la ocuparia. 

Antoni i Ramon Faus van rebre el permís en 1921 per fer la seva petita urbanització de tres carrers a l’actual Can Serra (Faus, Castellbó i Andorra) al costat del Camí del Molí. Poc després, a finals del mateix any, Antoni Ceravalls demanà la creació de quatre carrers a Les Planes (Ceravalls, Renclusa, Florida i Sant Ramon). L’aprovació d’aquest projecte, l’octubre de 1922, pot ser considerat el començament del barri.

Proyecto de urbanización de terrenos propiedad D. Antonio Ceravalls, presentat el novembre de 1921 i aprovat l'octubre de 1922. El primer pas de La Florida-Les Planes.
Font: Portal d'imatges de l'Arxiu Municipal de l'Hospitalet (https://portalimatges.l-h.cat/fotoweb/archives/5003-Cartografia/)

Aquest primer nucli va ser conegut més endavant com el “barri dels boters”, perquè es va construir una casa al Carrer Renclusa amb uns relleus d’unes botes de vi al fris. Aquí, al Carrer Subur, hi havia l’únic passadís que coneixem del barri.

Una altra urbanització, coneguda popularment com “La Granota” es va fer a l’altre extrem del barri, més com una prolongació de Collblanc. Sabem que el nom del Carrer Felip Pedrell és aprovat el juny de 1923. Aquest nucli també incloïa els actuals Finestrelles i Collserola.

El projecte de Ramon Puig i Gairalt

Aquesta forma caòtica de crear teixit urbà canvià en 1926, quan l’alcalde Tomás Giménez encarregà a l’arquitecte municipal, Ramon Puig i Gairalt, un pla urbanístic per la ciutat. Per Pubilla Casas i LF-LP, l’urbanista plantejà una ciutat-jardí obrera, concebuda, per tant, amb carrers estrets, disposats de forma radial, per ser ocupats per casetes petites.

Aquesta concepció de “ciutat-jardí” va impulsar que els nous carrers tinguessin noms vegetals o relacionats amb el Sol i el seu recorregut. Així, trobem Miraflores, Primavera, Llevant, Ponent, Nord, Jardí, Pins, Llorer, Garrofers, Clavells, Abedul, Mimoses i Florida.

La urbanització del barri continuà a partir del 1927 amb les iniciatives particulars dels propietaris, però seguint els plànols prèviament aprovats. Aquests propietaris posaven el seu nom al nou carrer (Esteve Grau o Martí i Blasi). Tanmateix, la crisi econòmica de la década de 1930 aturà la immigració i el creixement urbanístic del barri i de tota la ciutat.

Plànol del 1932. Podem veure els barris dels Boters i la Granota i els principals carrers ja traçats: Miraflors, Ponent i Florida. La zona era coneguda com Les Planes.

El nom del barri

Com ja he comentat abans, el topònim Les Planes és antic. El de La Florida, però, és d’aquesta època. Quin és l’origen d’aquest nom? Diversos testimonis han comentat l’existència de camps de conreu de flors. D’altres els vinculen a un veí i propietari de terres, en Juli Peris.

La meva opinió és que va ser el Carrer Florida el que va donar nom al barri. Sabem l’origen del nom del carrer (els noms vegetals del Pla Puig) i sabem que fou el carrer on es va construir més en les dècades de 1930 i 1940. Només és una hipòtesi, però em sembla la més raonable.

En un plànol de 1932 es demana la urbanització d’un carrer entre les urbanitzacions Ceravalls i La Florida. Crec que el nom del carrer principal donava nom al petit nucli o “urbanització”, i la urbanització del Carrer Florida és la que finalment donà nom a tot el barri. 

Pla d'un carrer d'enllaç entre les urbanitzacions La Florida i Ceravalls, presentat l'abril de 1932. A la part inferior veiem com són terrenys propietat de l'Ajuntament per cases barates. És a dir, els terrenys on més de 20 anys després es construiran els Blocs Florida. Font: Portal d'imatges de l'Arxiu Municipal de l'Hospitalet (https://portalimatges.l-h.cat/fotoweb/archives/5003-Cartografia/)

La postguerra

La llarga i trista postguerra va començar amb la repressió criminal de l’exèrcit franquista contra alguns veïns de La Granota. Fugint d’aquesta repressió i de la misèria, moltes famílies van deixar els seus pobles i van venir a l’àrea de Barcelona. Algunes van instal·lar-se en coves, antics refugis antiaeris de l’època de la Guerra, com les que hi havia per sota del Carrer Teide, a banda i banda del Pont de Matacavalls.

L’infrahabitatge va ser la realitat punyent en una època en la que es reprenia de mica en mica la immigració cap a Catalunya. Ni la iniciativa privada ni la pública oferien habitatges dignes a les cada vegada més persones que hi venien i havien de viure en coves, barraques, habitacions rellogades, etc.

La lenta represa industrial també va deixar petjada en un espai encara majoritàriament ocupat per camps de blat i vinyes. A les fàbriques que ja existien es van sumar dues de ben pudents, una de pells (on ara hi ha el metro de Torrassa) i La Cardoner (a l’actual Parc de Les Planes), del sector químic.

La promoció dels Blocs Florida

La inactivitat del règim franquista davant el terrible problema de l’habitatge va canviar l’any 1954. No és que el solucionessin, però si més no van fer alguna cosa. Un dels organismes que se n’ocupava era la Obra Sindical del Hogar y Arquitectura (OSHA), que aquell any va promoure un Plan Sindical de la Vivienda.

La Vanguardia, 7 de setembre de 1954, pàg. 6

Dins d’aquest pla es preveien grups de pisos a Verdun, la Trinitat i la Verneda a Barcelona i un a l’Hospitalet. Per què a l’Hospitalet? Perquè la ciutat havia passat de 51 a 71 mil habitants durant la dècada de 1940. A més, des del 1952 un nou equip consistorial encapçalat per Josep Tayà va treure l’Ajuntament del marasme i va portar el projecte a la ciutat.

Per què a LF-LP? Perquè l’Ajuntament tenia en propietat uns terrenys, adquirits durant la dècada de 1920, per diversos usos, especialment per ampliar el cementiri. El primer projecte, del 1940, preveia construir 185 habitatges “en el barrio de Montaña, lugar conocido como Las Planas” (MARIN, 24).

Tomás Giménez, el que havia estat l’alcalde que havia comprat els terrenys i regidor entre 1948 i 1952 es va oposar amb força a la construcció dels blocs a Les Planes i va proposar que es fessin a Pubilla Casas (SANTACANA, 344). Les seves baralles amb l’alcalde van precipitar la desaparició del panorama polític de tots dos.

El disseny dels Blocs Florida

La forma majoritària dels nous barris de l’OSHA era la de polígons d’habitatges, és a dir, blocs aïllats amb quatre façanes no arrenglerats al llarg de carrers. El polígon havia estat una proposta de l’urbanisme progressista del GATCPAC durant la República, però amb unes característiques ben diferents. Per exemple, els pisos de la Casa Bloc eren de 60 a 70 m2.

No puc afirmar amb rotunditat quins arquitectes van ser els autors del projecte, però és molt probable que fossin Julio Chinchilla i Luis María Escolá, arquitectes de l’OSHA, que també van dissenyar altres polígons per l’organisme i edificis oficials en aquests anys.

La dificultat en trobar l’autoria del polígon potser ens mostra que els arquitectes eren conscients que no era una obra de la que podien fer ostentació. Sabem, però, que van haver d’altres propostes, com ara la de Josep Antoni Coderch i Manuel Valls.

Com serien el Blocs Florida si s'hagués imposat el projecte de Coderch i Valls?

La construcció del Blocs Florida

La construcció del polígon va començar la tardor del 1954, adjudicada a l’empresa Edificaciones Velázquez, S.A. El pressupost inicial era de gairebé 30 milions de ptes. Els vint blocs, amb 816 pisos, es van enllestir al llarg de l’any següent.
Des del començament el nou polígon fou batejat com “Onésimo Redondo”, fundador d’un partit feixista, les JONS, que després s’unificà amb la Falange. La inauguració oficial la va fer el mateix Franco, que en una visita a Barcelona l’octubre de 1955 va inaugurar instal·lacions de la SEAT, i de l’Hospital de la Vall d’Hebron i diversos polígons de l’OSH de Barcelona, Badalona i el de l’Hospitalet. En el seu recorregut oficial no hi era la nostra ciutat.

Com en d’altres casos, el nou polígon fou aixecat en un lloc aïllat, sense botigues, serveis, comunicacions o equipaments. Els pisos tenien entre 33 i 43 m2. La rapidesa amb la que s’efectuà la construcció fou possible per la utilització de materials de mala qualitat. 

Fotografia dels Blocs Florida publicada l'any 1957.

Els primers habitants dels Blocs Florida

Els col·lectius que van ocupar els pisos va ser diversos. Per una banda, famílies procedents de diversos nuclis barraquistes de l’àrea de Barcelona, com ara el Somorrostro o la Barceloneta. També hi havien persones procedents d’organismes sindicals, mutualitats laborals, etc. L’agost de 1955 es van fer els sortejos.

Per accedir al pis s’havia de donar una entrada d’unes 7 o 8 mil ptes. Després s’havien de pagar 100 ptes. al mes, el que era anomenat “lloguer”, encara que era més aviat un termini. El total pujava a unes 45 mil ptes.

La vida al nou barri i als nous pisos no va ser fàcil. La tardor de 1956 es van instal·lar dos barracons a una de les places interiors del polígon, que van fer d’església i escola durant uns anys, i més tard van servir per acollir activitats diverses fins el seu enderroc l’any 1979.

Els barracons dels Blocs Florida en una foto de la dècada de 1970.

El desembre de 1960, es va inaugurar un altre bloc a prop del polígon, que facilitava pisos als barraquistes de la Riera Blanca. Per això, en la seva promoció va participar l’Ajuntament de Barcelona.

L’explosió constructiva

Com és conegut, el Pla Comarcal del 1953 i la Llei del Sòl del 1956, amb el rerefons de la gran immigració que arribava a les zones urbanes i industrials de Catalunya, van permetre un enorme creixement urbanístic a tot el país, i a l’Hospitalet en concret. L’eina principal era el Pla Parcial, que indicava què i com s’havia de construir en una zona.

El mateix any 1956 s’aprovaren els plans de les Planes i La Florida (que afectava una part de Collblanc). A partir d’aquell moment es començà a edificar de forma vertiginosa. Al cens de 1960, ja es comptabilitzaren a part els habitants de La Florida, i eren… més de 27 mil!.

Dues imatges del mateix indret de Les Planes, de 1957 i 1960.

Un altre fet que certificà que en aquesta part del terme municipal passaven coses de certa transcendència va ser la apertura, en 1957, de l’Avinguda Isabel la Catòlica. Aquesta avinguda connectava el Centre amb La Florida i Pubilla Casas. 

En aquells anys de greu mancança d’habitatges per a la classe treballadora, la legislació va permetre que les empreses fessin promocions d’habitatges pels seus empleats. L’empresa elèctrica FECSA va promoure 11 blocs de pisos, construïts el 1958.

Dues imatges dels Blocs de la FECSA en construcció, l'any 1958.

Els primer equipaments

Tard, sempre per darrera de les necessitats de les persones, arribaven els equipaments públics als barris durant el franquisme. El mercat de La Florida, una obra de l’arquitecte municipal Manuel Puig, es va inaugurar l’any 1959. L’escola Onésimo Redondo (actual Pau Vila), l’any 1966 i la Menéndez Pidal l’any 1969.

La manca d’escoles era especialment greu, i l’Ajuntament va arribar a reconèixer públicament que no podia garantir l’escolarització de la població infantil local. D’aquesta manera van proliferar acadèmies privades amb aules plenes de gom a gom, amb docents sense titulació, etc.

L’oferta no pública va cobrir part de les necessitats de la població, i aquí va jugar un paper decisiu la parròquia de la Mare de Déu de la Llum, advocació derivada de l’impuls de la FECSA. Aquesta empresa, poc després dels blocs, va finançar l’església (inaugurada el 1960) i unes dependències en les que hi havia un petit centre d’assistència sanitària. I també va impulsar el Centre Social de La Florida.

Un esment especial mereix el Cinema Florida, que va protagonitzar bona part de l'oci del barri a partir de 1958. 

Si voleu llegir la segona part de l'article, cliqueu aquí.

Uns anys ençà, a la Televisió de l'Hospitalet, ja vam tractar el tema de la història del barri en dues tongades. Aquesta és la primera:

 

El Carrer Renclusa i el Carrer Subur entre 1955 i 1958. Font: Portal d'imatges de l'Arxiu Municipal de l'Hospitalet. https://portalimatges.l-h.cat/fotoweb/archives/5000-Fotografies/?655=L%27Hospitalet%2C+una+ciutat+en+construcci%C3%B3+%281955-1958%29