Avui, milers de dones i alguns homes tenen una afició: fer puntes de coixí. És una activitat que proporciona avantages per a la salut i el benestar emocional, a més de millorar la nostra xarxa de relacions si ho fem al si d'una associació, com és habitual.
Les puntaires de segles enrere no feien aquesta activitat per afició, n'era una feina, femenina i domèstica.
Abans de les fàbriques, bona part de les feines del tèxtil es feien a casa: empresaris proporcionaven màquines (si no les tenien) i materies primeres a homes i dones que filaven i teixien.
 |
| Puntaires a Arenys de Munt. Font: Hojas selectas, gener de 1906, pàg. 1066 |
Aquest "sistema domèstic", fou gairebé escombrat del tot per les fàbriques mogudes per generadors de vapor. Tanmateix, algunes feines manuals es van mantenir algunes dècades, com la de les puntaires.
"Dir que l'activitat blondista al Baix Llobregat fou molt important en els segles XVIII i XIX òbviament no és cap novetat" (1), escrivia Àngels Solà en 2002. No només al Baix Llobregat. Al Diccionari de Madoz, publicat entre 1846 i 1850 es diu que a Catalunya "mas de 30,000 mujeres y niñas se ocupan y sustentan en la parte litoral con la manufactura de blondas y encajes" (2).
 |
| Mundo gráfico, 4-6-1930, pàg. 101. |
Les fonts ens parlen d'un treball exclusivament femení, des de la infància fins la vellesa, una feina productiva que s'afegia al treball reproductiu domèstic que requeia en les dones i que era mal pagat, més mal pagat que els jornals de les fàbriques, que ja era baix.
En concret, a l'Hospitalet, tenim força testimonis documentals de que era una localitat de les importants en el sector. Al Madoz mateix ens diu que "sobresalen por el mérito de las blondas y los encages" Caldetes, Vilassar, el Masnou, Arenys de Mar i a ponent de Barcelona, l'Hospitalet, Cornellà i Sant Feliu, on només es feia "blonda negra" (3).
 |
| "Viuda de Taulet, mare del simpàtich vicari d'Hospitalet de Llobregat, el conegut i llaurejat poeta, Mossèn Anton Taulet. Aquesta senyora, que compta ja prop de vuytanta anys, es, per a dirho aixis, la puntayre de més anomenada del Plà del Llobregat, ja tan afamat per la destresa i habilitat de ses blondistes." Font: Feminal, 23-2-1913, pàg. 8. |
Un document de 1853 ens informa que hi havia 198 puntaires a l'Hospitalet (el 20% de les dones més grans de 12 anys) que treballaven per a set empresaris de Barcelona (4). Aquell any, a Cornellà n'eren 82 per a quatre empresaris (5).
Algunes de les puntaires destacaven a nivell local, eren les donadores. Solien ser dones expertes que organitzaven el treball de grups d'altres dones. És a dir, ocupaven els càrrecs equivalents a contramestres o directors de fàbrica, sempre masculins.
Algunes d'aquestes donadores eren empresàries, el que era una raresa en aquells anys. Vers 1848, a l'Hospitalet, Paula Valls o Teresa Bori eren contribuents en la matrícula industrial en aquest sector. Valls potser és la matriarca d'una nissaga de blondistes que va culminar amb Maria Rosa Creixells i Valls, que proveïa a la Casa Reial (6).
Aquest sector, des del punt de vista econòmic, va perdre importància al llarg del segle XX, però no va desaparèixer del tot a moltes llars. En el darrer quart d'aquesta centúria, aquesta activitat va començar a ser reivindicada com una tradició, una activitat col·lectiva i positiva per a les persones que la practicaven.
Trobada de puntaires de l'Hospitalet durant les Festes de Primavera de 2026.
Van sorgir grups i trobades de puntaires arreu de Catalunya i també a l'Hospitalet. Actualment, que jo sàpiga, a l'Hospitalet existeixen l'Associació de Puntaires de la Torrassa i la secció que hi ha a l'Ateneu de Cultura Popular.
En definitiva, fer de puntaire va ser una feina femenina molt important, invisibilitzada per ser femenina, en la que l'Hospitalet va tenir un gran protagonisme durant el segle XIX. Caldria lluitar contra l'Efecte Matilda en la reconstrucció de la nostra història.
A Sant Boi tenen una escultura pública que recorda la importància de les puntaires.
A hores d'ara, desenes de dones han recuperat aquesta activitat, que sempre ha tingut una vessant artística. El podem considerar patrimoni immaterial de l'Hospitalet i Catalunya?
(1) SOLÀ, Àngels. "Les puntaires del Baix Llobregat. Primeres notes per a un estudi socioeconòmic" dins Les dones i la història al Baix Llobregat, vol. I, Barcelona, Centre d'Estudis Comarcals del Baix Llobregat i Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002, pàg. 315
(2) Articles sobre el Principat de Catalunya, Andorra i zona de parla catalana del Regne d'Aragó al "Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar" de Pascual Madoz, vol I, Barcelona, Curial, 1985, pàg. 139.
Més endavant, a la pàgina 192, diu: "La manufactura de blondas y encages es muy notable en Cataluña, así por el crecido valor que tiene, todo de mano de obra, y de la seda que en ella se invierte, como por el primor con el que se trabaja, en términos, no solo de igualar, sino de superar á la estrangera. En 1841, segun la estadistica del Sr. Sairó, se contaban mas de 30,000 mugeres y niñas ocupadas en la fabricacion de blondas y encages, en toda la zona litoral de las 4 prov. de Cataluña, y pueblos internados hasta 6 y 8 leg. de la costa: y aunque este número haya sufrido alguna disminucion, porque el aliciente de la mayor ganancia que ofrecen las fáb. de hilados y torcidos de algodon, donde son mas crecidos los jornales, haya quitado algunos brazos á la manifactura de que tratamos, todavía es muy considerable el numero de personas á que da ocupacion, tanto mas, cuanto que siendo compatible con los quehaceres domesticos, con la edad mas tierna y con la mas avanzada decrepitud, es muy amplia la escala de personas que pueden dedicarse á este lucrativo ejercicio."
(3) Id. pàg. 192
(4) CASAS, Joan. La formació de la indústria a l'Hospitalet del s. XIX, Centre d'Estudis de l'Hospitalet, 1985, pàg. 16
(5) SOLÀ, op. cit., pàg. 321
(6) Id., pàg. 324-326
