lunes, 27 de diciembre de 2021

UNA PETITA HISTÒRIA DE SANT JOSEP (I)

En primer lloc, haig de dir que aquest article no seria possible sense el que va escriure en José Manuel Morales Medina, “El barri de Sant Josep” i moltes altres persones que han fet aportacions imprescindibles.

Una vista de la part més oriental del barri de l'any 1957, presa pel senyor Enric Pino, segurament des del terrat de la Torre Solanes. Al mig, el Canal de la Infanta, encara travessant horts. Al fons, a l'esquerra, Cal Planta i la Tecla Sala. A la dreta, Cosme Toda. En primer terme, a l'esquerra, les barraques de Matacavalls. Font: CELH AF 0200 Canal/ a. desconeguda d. Enric Pino

Els camins i els camps

El barri de San Josep és un trapezi delimitat per la línia de ferrocarril de Vilafranca al nord, la línia de Vilanova a llevant, l’antiga línia del Carrilet (actual avinguda) al sud i el camí de la Fabregada (actuals avingudes Fabregada i Isabel la Catòlica) a ponent.

Aquest mig km2 es troba entre la falda dels turons del Samuntà i les primeres planes de la Marina. Això proporciona a l’espai un suau pendent, prou pla per a viure-hi i prou inclinat pera evitar les inundacions. És per aquest motiu que es va traçar la carretera de Barcelona cap al sud per aquesta franja, ja des de l’època romana: la Via Augusta, l’actual Carrer Enric Prat de la Riba.

I al llarg d’aquest camí s’hi van bastir les primeres construccions importants: l’Església de Sta. Eulàlia de Provençana, vers 1100, i l’Hospital de la Torre Blanca, vers 1200. L’espai del futur barri de St. Josep restava al mig.

Plànol de 1850 de l'Hospitalet. Veiem, a la part inferior, com es comença a construir al llarg de la "Carretera provincial", en la direcció del futur barri de St. Josep.

Durant segles, la història del barri va ser la de generacions i generacions de famílies camperoles que conreaven les terres, sobretot de cereals. I de viatgers que passaven per la carretera, però també pels camins de Sant Joan (actual Josep Tarradellas) o del Mig. També hi havia camins que s’endinsaven cap a la Marina, com el de Fabregada o el de la Farola, o cap als turons del Samuntà.

Els primers habitants

L’espai del barri va tenir els seus primers habitants en diversos habitatges dispersos. A tocar d’un camí que unia la via Augusta amb el Samuntà, l’actual Carrer del Radi, n’hi ha uns jaciments arqueològics malauradament poc excavats i coneguts (Can Torresolanes i Can Picotí). S’hi van trobar restes d’època romana (s. III-V) i medieval. 

Al segle XVIII , en aquest indret s’hi va construir un edifici de caràcter religiós, que a la llinda de la porta tenia la data de 1765. Aquesta edificació va arribar a l’any 2011, al Carrer Juan de Toledo, reconvertit en habitatges. Aquest casalot va deixar petjada al nomenclàtor i el tram de la riera que baixa des de Pubilla Casas i Les Planes es batejà com “dels frares”. 

Al conegut mapa de l'Hospitalet de 1782, veiem com a la zona de St. Josep n'hi havia un gran edifici, anomenat "Borràs". Pel que podem apreciar, en tenia dos cossos, un que sembla una torre de defensa, i un altre cobert amb teulada, com una masia. Font: Viquipèdia.

Aquest probable convent és un dels principals enigmes de la història de l’Hospitalet. Tot sembla indicar que al seu voltant es van construir algunes cases, el que la documentació del començament del s. XIX esmentava com carrer o nucli de Muntanya. Al cens de 1832 hi vivien un centenar de persones.

Les transformacions del segle XIX

Després del traumàtic parèntesi de la Guerra del Francès (1808-1814), la construcció del Canal de la Infanta (1819) va transformar la vida del barri i tot el poble. El Canal passava pel límit superior del barri i als seus dos extrems hi partien dues de les sèquies des de les que es distribuïa l’aigua per tota la Marina.

La Masia de Can Obiols, l'any 1955. Font: CELH AF 0116 SJosep / a. d. Enric Pino Jansà

La conversió dels camps de secà a regadiu va significar una revolució agrària (noves tècniques i nous conreus) i social (més riquesa més malament repartida). Els segles XIX i XX foren l’edat daurada de l’explotació de la Marina i la construcció de masies. A Sant Josep, Cal Samsó, Cal Calona, Cal Planta, Cal Manets, Can Obiols, etc... La Torre Solanes (o Ubach) va perdre l’aspecte de masia, apropant-se a casa senyorívola.
La Torre Solanes o Ubach, vers 1995.

El canal també va proporcionar la possibilitat d’establir indústries que aprofitessin la força de l’aigua que queia des d’un salt d’aigua de les sèquies, cosa que va fer un molí fariner a tocar la Riera dels Frares, construït vers 1822. Val a dir, que van haver indústries que aprofitaren d’alguna manera aquesta energia fins la dècada de 1930.

A partir de 1850 els canvis es van accelerar. El 1852 es va inaugurar cementiri, a tocar del barri, en un lloc que havia de ser lluny dels nuclis poblats. L’any 1854 es va construir la via fèrria de Barcelona a Vilafranca, que tenia tres ponts al llarg del territori d’on sorgirà St. Josep.

A l’altre salt d’aigua del Canal, al Torrent Gornal, uns empresaris de l’Anoia construïren el 1855 un gran molí paperer, on treballaven i vivien diverses famílies que també vingueren d’aquella comarca, especialitzada en el sector de la fabricació de paper. La producció era a la planta baixa, els habitatges a la primera planta i la resta eren els assecadors dels plecs de paper.

El conjunt de Tecla Sala, l'any 1927. A la dreta, l'antic molí paperer i a l'esquerra, la gran fàbrica contruïda per la família Basté l'any 1893.

A partir de 1880 l’edifici del molí es dedicà a fàbrica tèxtil, moguda per la força del vapor, sota el control d’Andreu Basté. Com el negoci anava bé, el 1893 construïren una gran fàbrica al costat, dissenyada pel seu cunyat, en Claudi Duran. Per què coneixem aquest conjunt com Tecla Sala? Perquè aquesta senyora el va comprar el 1913.

L'any 1912 es va afegir el Carrilet, que va traçar la frontera sud del futur barri.

La indústria ceràmica

Ni tota la indústria de St. Josep era del sector ceràmic (com acabem de veure), ni tota la indústria ceràmica de l’Hospitalet era a St. Josep. Tanmateix, no es pot negar que entre aquell sector i el barri hi va haver una relació especial, en un moment de gran expansió urbana i quan la nostra ciutat va esdevenir “la bòbila de Barcelona”.

La zona oferia aigua (del Canal o de les instal·lacions de la SGAB a partir de 1888), argila dels turons propers per quan calia, mà d’obra i bona comunicació amb Barcelona. S’hi van instal·lar fàbriques, que feien des d’humils maons i teules fins escultures i elements ornamentals en sèrie.

Gravat de la fàbrica Escofet, que era on ara són els Blocs de la Pegaso, l'any 1916.

La llista comença per les dues que es van instal·lar l’any 1878: la bòbila de Just Oliveras (que no és el de la Rambla), al solar del costat de la Farga, i Romeu i Escofet, a la cruïlla de la carretera i el camí de la Fabregada, que serà la més gran del sector durant algunes dècades.

Anunci de la Cosme Toda, publicat l'any 1917. Font: CELH DOC 0214 CosmeToda / a. desconeguda, Arquitectura y construcción, 1917, pàg. 418

Entre 1883 i 1885 començaren a funcionar tres fàbriques annexes: Batllori, Llopis i Cosme Toda. St. Josep es consolidà com a cluster ceràmic, amb molt d’èxit, si advertim que aquestes empreses van ampliar-se i mantenir-se en funcionament durant més de cent anys. En aquest sentit, cal destacar el gran edifici de Cosme Toda de 1923, dissenyat per Ramon Puig i Gairalt.

Insistim, també n’hi havia indústries d’altres sectors. Per exemple, les serradores de marbre als salts del Canal. O Albert Germans, del tèxtil, a partir de 1926, a un edifici d’en Puig i Gairalt al Carrer Rodés.

Anunci d'Albert Germans de l'any 1928

El desenvolupament urbanístic

A mitjan segle XIX, St. Josep era un espai travessat pel Canal i per camins i esquitxat de cases i cada vegada més fàbriques. El creixement del barri del Centre (en aquella època no era cap barri, era el poble) es feia, entre d’altres vials, al llarg de la carretera provincial. Pel que sabem, les construccions no van travessar el camí de la Fabregada fins la dècada de 1880.

Uns altres impulsos urbanitzadors, però, ja s’havien produït al barri. El 1863 l’Ajuntament aprovà la petició dels germans Morat d’urbanitzar “l’Hort de les cols” i crear els carrers Migdia i Castillejos. La urbanització va funcionar així durant sis dècades: el/la propietari/a demanava i presentava una proposta de parcel·lació i creació de carrers, i l’Ajuntament la aprovava, o no, amb les correccions que trobava oportunes.

L’any 1877, Clotilde Balcells va demanar la creació d’un carrer que aprofitava un tram del camí que anava de la Carretera provincial fins el pont de Matacavalls. Primer, aquest carrer és amb molta probabilitat el Carrer Sant Josep, el que tindrà una decisiva influència en el bateig del barri. Segon, ja tenim notícia de l’existència del pont de Matacavalls, amb un nom prou explícit.

Pont de Matacavalls en la nevada del 1962.

Josefa Safont creà el Carrer Estrella (1896) i els seus hereus els carrers Ebre i Juan de Toledo (1922). També del 1896 és l’intent d’urbanitzar els encontorns de la fàbrica Basté. 

L’any 1921 en Joan Rodés va urbanitzar la seva propietat i, com era habitual, va posar el seu cognom al nom del carrer. Els carrers de Joan Maragall i Esquadres són d’aquell moment, 1922-23.

Plànol de 1923 del Centre i St. Josep. Veiem, al quadrant superior dret, com l'espai del futur barri de St. Josep és gairebé tot camps de conreu, amb una desena de vials, als que hi havia poques cases, i masies i fàbriques escampades. Font: Arxiu de l'Hospitalet.

També començaren a urbanitzar-se els terrenys al sud de la Carretera. L’antic camí de la Farola fou aprofitat i fou creat el Carrer Miquel Romeu l’any 1924 i dos anys més tard el Carrer de Campoamor. El Carrer Mestre Candi és del 1925. Finalment, afegir que la família de Tecla Sala va promoure el Carrer Terra Baixa l'any 1925.

Esquema del Centre i del futur barri de St. Josep (a la dreta de la línia vermella) l'any 1923 a partir del plànol anterior.

Mentrestant, les construccions al llarg de la carretera ja s’estenien per gairebé tot el barri. La majoria eren habitatges, però també hi havia vaqueries, com la Granja Font, una obra tardomodernista d’en Puig i Gairalt (1921), o les fàbriques abans esmentades.

Vida social fins el 1939

Durant el segle XIX i bona part del XX el barri de St. Josep no existia, n’era un apèndix del poble de l’Hospitalet. No tenim dades específiques de població. El que podem imaginar és que era una població majoritàriament de classe treballadora, precisament per aquest caràcter suburbial de la Vila Vella, on vivia l’oligarquia local de propietaris de terres i fàbriques.

Sabem que els obrers i les obreres de les fàbriques de l’Hospitalet van participar en les mobilitzacions de les darreres dècades del s. XIX, com ara la que es va fer a favor del proteccionisme l’any 1882, o la del primer 1er de maig, el 1890. Tampoc no tenim cap motiu per pensar que els camperols i camperoles del que més tard seria St. Josep no van participar en les mobilitzacions pròpies, com els incendis de pallers o les vagues de 1893 o 1904.

La zona de St. Josep, tot i ser de classe treballadora, no va ser escenari de la violència social de Collblanc-Torrassa o Sta. Eulàlia en les primeres dècades del s. XX. Potser perquè la pobresa no va ser tan greu, perquè existien les xarxes de suport mutu tradicionals del poble, perquè les tensions de les grans indústries tèxtils no es van produir al sector ceràmic...

L’associacionisme de l’Hospitalet (el que avui coneixem com el Centre), en sindicats, mutualitats, cooperatives, casinos, ateneus, corals, etc. era també el de la gent del futur barri de Sant Josep. Sempre, això sí, amb caràcter de classe. És a dir, els rics anaven per una banda i els pobres per una altra. Dels rics no va haver cap establiment al barri, però de la gent treballadora i d’esquerres hi havia “el Casinet”, al Carrer Prat de la Riba, nom de la carretera des del 1917.

La desena de casetes del Carrer Ebre foren construïdes l'any 1922. N'eren a l'abast de poca gent de la classe treballadora, majoritària al barri. Font: Diputació de Barcelona.

La conflictivitat a les fàbriques, però, existí, com la de Cosme Toda l’any 1931, segurament agreujada perquè el patró era un destacat líder de la dreta local. I és que les indústries de St. Josep van donar alguns dels polítics locals de la banda conservadora, com l’alcalde Just Oliveras (del 1887, després d'un important conflicte polític, fins al 1890) o l’alcalde de la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), Tomás Giménez, amo d’una serradora de marbre.

Que no s’arribessin als extrems de la Torrassa no vol dir que no hi haguessin els problemes propis dels barris perifèrics. L’habitatge era un de crònic i les famílies que podien recorrien a l’autoconstrucció. Qui no podia, la majoria, havia de llogar pisos o habitacions a blocs o passadissos. Al Carrer Mestre Candi va haver l’operació immobiliària de passadissos més important de la ciutat.

Una família de St. Josep construint-se casa seva al Carrer Miquel Romeu en la dècada de 1920 o 1930. Font: CELH_AF_StJosep / a. desconeguda d. Emili Nebot

Al Carrer Joan Maragall va instal·lar-hi l’Ajuntament una primera escola, l’any 1924. El primer metge va arribar-hi l’any 1931. També aparegué la primera escola privada, la del senyor Llosa, i la primera farmàcia. Això vol dir que ja n’hi havia prou gent per la contrada.

La Guerra Civil (1936-1939) va trasbalsar-ho tot: morts al front i a la reraguarda, col·lectivitzacions de terres, fàbriques i habitatges, escassetat creixent, etc. Al barri podem destacar els bombardeigs, el que va motivar la construcció de refugis, com les coves excavades a les parets del turó de Les Planes, a l’alçada de Matacavalls.

La fàbrica de Cosme Toda, el 1931. Aquestes indústries tenien una part subterrània de forns i túnels, que durant la Guerra Civil va ser aprofitada com magatzem i  refugis. Font: CELH AF 0173 CosmeToda / a. desconeguda, Arquitectura i urbanisme núm. 1 octubre 1931


Tanmateix, el fet més destacable va passar el novembre del 1938. Les fàbriques de Llopis i Cosme Toda eren un magatzem d’explosius, especialment els seus túnels, que també eren utilitzats com refugis. Doncs bé, una explosió i un incendi a aquestes instal·lacions va amenaçar d’afectar el material explosiu que hi havia. Hi van haver morts i ferits, i molts més que s’haurien produït si la metralla hagués afectat a la població o si hagués esclatat tot.

Aquest article té una segona part. Si la voleu llegir, cliqueu aquí.

domingo, 12 de diciembre de 2021

ELS PARCS A L'HOSPITALET: POCS I PETITS.

A l’Hospitalet teníem l’any 2018, segons l'Ajuntament, 137 ha de zones verdes, el que significaria un 11% del terme municipal. Això significa 5,14 m2 per habitant. El mateix document oficial reconeix que l'OMS situa que l'entorn és saludable a partir dels 10 m2/h.

Els pocs parcs de la ciutat sempre han estat molt aprofitats. La Plaça del Mercat de Collblanc l'any 1972. El titular de la notícia era "Poca plaza para tanta gente".

Les dades municipals, però, no coincideixen amb les d'altres fonts , que donen quantitats pitjors. No és d'estranyar si veiem que el departament municipal que s'encarrega del tema (l'EPHUS) comptabilitza com zones verdes la Plaça de l'Ajuntament o qualsevol parterre. 

Un exemple de les "zones verdes" que comptabilitza l'Ajuntament: la Plaça Eivissa. Fonts: https://geoportal.l-h.cat/espaipublic/?l=cartohospitalet/INV_ZONESVERDES i Google street view. Totes dues, de 2018.

Crec, per tant, que no és una exageració afirmar que els parcs són a l’Hospitalet un tresor, un patrimoni insubstituïble. A més, són dels pocs llocs que a partir d’ara podran ser els refugis climàtics en els propers estius i onades de calor que vindran.

Alguns parcs, a més, també són patrimoni històric, perquè són conquestes del moviment veïnal que en el seu moment va cridar “no més blocs!”. La veritat és que en les darreres dècades haguéssim necessitat una resposta semblant a l’ofensiva de les empreses constructores, emparades per l’Ajuntament.

Vejam la història d’alguns parcs de la ciutat:

Els petits parcs del franquisme

En les dècades de 1950 i 1960, la ciutat passava de 70 a 240 mil habitants; els barris existents s’omplien i hi apareixien de nous. La política urbanística en relació a les zones verdes era gairebé inexistent. Només es van fer uns petits jardinets:

- Provençana; a tocar de l’església de Santa Eulàlia, on s’instal·larà una font amb llums de colors l’any 1969. La part annexa a l’església romànica es pot considerar el primer parc de la ciutat, fet vers el 1928. Des d’aleshores, però, li han fet moltes modificacions.

Els encontorns de l'Església de Santa Eulàlia de Provençana, l'any 1928. Potser el primer parc de la ciutat. Des d'aleshores s'hi han fet diverses intervencions.

- Plaça Pius XII; entre l’institut i el mercat de Santa Eulàlia, amb un estany amb peixos, construït vers 1955.

Fotografia de la Plaça Pius XII publicada l'any 1958.

- Plaça Mare de Déu de Montserrat, projectada per l’arquitecte Manuel Puig i Janer i executada el 1960.

Inauguració de la Plaça del Bacallà, l'any 1960.

- Plaça del Mercat de Collblanc. En enderrocar el petit born que hi havia es va fer una placeta amb bancs i jocs infantils vers 1965.

Fotografia de la Plaça del Mercat de Collblanc publicada el 1969.

- Carrer de l’Ermita. L’empresa immobiliària va fer aquest petit parc entre els blocs per fer una operació de propaganda de Bellvitge vers 1968.

Fotografia del Carrer de l'Ermita publicada l'any 1969.

- Carrer de la Primavera, entre Enginyer Moncunill i Florida, de l'any 1972.

Aquest era l'estat del petit i molt aprofitat parc del Carrer de la Primavera l'any 1975.

- Parc Creixells, l’any 1972.

Obres del túnel de l'Avinguda Isabel la Catòlica i el Parc Creixell, l'any 1972.

- Parc de l'Escorsa a Santa Eulàlia, de l'any 1973. Una engruna a canvi del permís per edificar els blocs de Santa Eulàlia 2.

A més, l’Ajuntament presentava com a parcs els parterres amb gespa entre calçades a la Plaça Blas Infante (aleshores es deia Pemán), o la Plaça Anselm Clavé.

En general, intervencions petites, en ocasions gairebé ridícules, molt per sota de les necessitats de la població, encara que van ser molt ben rebudes i aprofitades per les poblacions properes, especialment la infantil.

Can Buxeres

El Parc de Can Buxeres va ser el primer parc de la ciutat amb cara i ulls. El seu origen és en els jardins d’una casa senyorívola, un palauet. A finals del segle XVIII hi havia un casalot amb la seva corresponent finca, anomenat la Casa Alta o Ca n’Alemany.

L’any 1877, la família del notari Lluis Buxeres comprà la finca, com a segona residència, pels dies festius. Sí, l’Hospitalet era prou rural i ben comunicat com per tenir-hi la casa de vacances. Una cosa semblant passava a Can Serra o Can Mercader (Cornellà), per esmentar els dos altres casos més propers.

A partir de 1901 els Buxeres van endegar la construcció del palauet que coneixem avui, en un estil més aviat academicista. El disseny va córrer a càrrec de l’arquitecte , que va apropar-se al Modernisme en la Casa del masovers i el Templet, fets a partir de 1904.

Parc de Can Buxeres, amb el templet modernista en primer terme.

També d’aquella època és el jardí del davant de la casa, d’estil versallesc, geomètric. La majoria dels jardins de l’època, però, eren romàntics, com a Can Vidalet (Esplugues) o Torreblanca (Sant Feliu). La finca també tenia pistes de tenis, un petit bosc i vinyes.

L’any 1921 s’hi va ampliar el palauet, especialment la façana, segons el projecte de Josep Plantada. El 1927 va ser el lloc on es va acollir a la família real, que visitava la nostra ciutat. Després de la Guerra Civil, els Buxeres van deixar de fer estades a la casa. Segurament va influir que els encontorns s’omplissin de coves on vivia gent molt pobre.

En la dècada de 1960, l’alcalde José Matías España intentava projectar la seva carrera política i necessitava un escenari per esdeveniments d’alta categoria social: les “Noches de la ciudad”. L’any 1968 va comprar tota la propietat i el maig de 1970 hi va poder fer la festassa. La inauguració com a parc va ser el desembre de 1970.

Val a dir que l’alcalde España no va dubtar a carregar-se els jardins de la casa familiar per fer quartos. S’hi podia haver fet un parc molt maco que a hores d’ara formaria part del conjunt del Carrer Xipreret.

Els parcs del moviment veïnal

Una de les principals lluites del moviment veïnal de finals del franquisme va ser la de la consecució de parcs. En moltes ocasions les veïnes i veïns, organitzats en les associacions de cada barri, ocupaven il·legalment els espais.

Gràcies a aquestes accions avui gaudim del Passeig de Bellvitge, el Parc de la Serp, el Parc de la Carpa, la Plaça dels Veïns, la Plaça de la Llibertat, la Plaça Lluís Companys, la Plaça de la Bòbila, la Plaça Escorsa o el Parc de la Marquesa.

El que feien les mobilitzacions veïnals era aturar la construcció de més blocs, plantar arbres, promoure activitats culturals i pressionar perquè l’Ajuntament comprés els terrenys si calia i els dediqués a  zona verda. I tot això, amb l’amenaça de la repressió de la policia, que en ocasions es concretava en accions força violentes.

En aquest procés va ser important la col·laboració dels dos darrers alcaldes del franquisme i els seus equips, de professionals de l’arquitectura compromesos amb els moviments socials i finalment l’acció urbanística dels primers ajuntaments democràtics, a partir de 1979.

El Parc de la Marquesa en una foto publicada l'any 1990.

En alguns casos aquests espais són “places dures” (
malauradament es van posar de moda en l'urbanisme de disseny dels anys 80's) amb poc o gens de verd. En el seu moment es va conquerir que no es construïssin més blocs i hi hagués espai lliure i per als equipaments. Avui potser caldria reconvertir-les en parcs i replantejar la seva funció.

Els primers parcs de la democràcia

Els primers ajuntaments democràtics van portar a terme un urbanisme reparador i van intentar augmentar les zones verdes. A més de consolidar els parcs abans esmentats i de fer petites intervencions també van promoure diversos parcs importants. Alguns exemples:

- Parc de l’Alhambra. A part de l’espai de la fàbrica Caralt es va fer el parc i a l’altra els blocs de Granvia Centre. La primera planificació és del 1968, però no es va materialitzar fins el 1986.

El Parc de l'Alhabra l'any 1987.

- Parc dels Ocellets a la Florida. Realitzat a mitjan de la dècada de 1980, a l’espai d’una antiga bòbila.

- Plaça del Vidre a la Torrassa. A mitjan de la dècada de 1980, tot l’espai de la Vidriera Rovira va passar a ser un parc.

- Parc de la Pau a Les Planes. Encara que durant molt de temps no va ser més que el “solar del SEPU”, va ser molt ben aprofitat, especialment per la canalla.

- El Parc de Bellvitge. Aquest parc és fruit de l’impuls del moviment veïnal, que va haver de lluitar 10 anys, entre 1988 i 1998, per la seva realització. Hi havia la possibilitat de fer un vial o construir algun bloc, que donaria els recursos per a fer el parc. La fermesa de les entitats (Associació de Veïns i Grup Ecologista) va fer que encara que trigués un temps en fer-se, tot l’espai conquerit uns anys enrere es dediqués a zona verda, i avui la gent del barri pugui gaudir d’un parc de 50 mil m2 i la superilla.

- La Plaça del Repòs a Granvia Sud també és fruit d'una llarga lluita, des de l'AV i des de l'AMPA de l'Escola Frederic Mistral. Després de molts anys de reivindicacions i plantades d'arbres, a finals de la dècada de 1990 es va consolidar el parc actual.

El Parc de les Planes

El Parc de Les Planes es va construir a l’espai que ocupaven diverses fàbriques, de les que resten dues xemeneies. Una de les indústries que hi havia era la Cardoner, del sector químic, que emetia fums pestilents i perillosos. Un dels crits més sentits a Can Serra durant la dècada de 1970 va ser el de “Cardoner, no te queremos oler”.

Un cop tancades les fàbriques, el primer Ajuntament democràtic va fer una simbòlica plantada d’arbres, però no hi havia recursos per fer el gran parc que es va preveure. Aleshores va intervenir la Corporació Metropolitana de Barcelona, perquè s’entenia que les zones verdes eren una necessitat metropolitana i creava parcs d’envergadura a les perifèries.

La zona del Parc de Les Planes l'any 1987. Només s'ha inaugurat la primera fase.

La primera fase, de 3,6 ha, es va fer l’any 1986, a tocar de l’Avinguda Isabel la Catòlica. En els anys següents s’han fet diverses ampliacions (l’any 1992 i 1995, de 2 i 1 ha, respectivament) i renovacions, com el parc infantil el 2015. Actualment té 6,75 ha, el que el fa el parc més gran de la ciutat.

Segons la Diputació de Barcelona:

“Actualment té una superfície de 8 ha i representa el principal pulmó verd de la ciutat. Al parc hi ha 1300 arbres de 41 espècimens diferents. Destaca un grup d'oliveres (Olea europea) centenàries rescatades de la Ribera d'Ebre i unes casuarines centenàries.

Aquests terrenys es van salvar de l'expansió urbanística per la seva proximitat amb el cementiri municipal, ja que una normativa impedia la construcció de blocs de pisos.”

Fotografia de 1986

 El principal problema d’aquest parc és el fort pendent que s’ha de recórrer  per accedir-hi, que el fa poc atractiu per a la gent gran.

Una part de l’espai destinat a parc va ser cedir al Club de Futbol de la Florida perquè situés les seves instal·lacions. Ja veurem com aquest és un tema que es repetirà.

L’època de l’ADU

L’any 1999 es va crear l’Agència de Desenvolupament Urbanístic (ADU), que va introduir un gir en la planificació urbanística local. Es van endegar grans projectes que, vistos ara, van ser grans operacions immobiliàries amb molt poc marge per al verd.

Una de les idees de l’ADU va ser la creació d’una Cornisa Verda, que consistia en convertir els pendents dels turons del Samontà en un seguici de parcs, des del Parc de la Torrassa (que havia estat inaugurat l’any 1999) fins a Can Buxeres. L’any 2001 van afegir-ne el Parc de Can Cluset.

La Cornisa Verda tenia de positiu que augmentava la superfície verda, però era en llocs marginals dels barris i en espais amb forts pendents. No era l’opció òptima per afegir parcs i jardins als barris aprofitables per tota la població.

Els espais no edificats de l'Hospitalet són poc verds. EL Carrer de la Primavera l'any 2002.

Les moltes operacions immobiliàries promogudes en els darrers vint anys han generat alguns petits parcs. Però crida l’atenció que en els temps de la Plaça Europa no s’hagi afegit cap parc de certa entitat a la ciutat. Hem tornat a les petites operacions als espais intersticials del tardofranquisme?

L’única proposta de parc important que s’ha fet darrerament és el del PDU Granvia-Llobregat, però a costa de carregar-se la zona agrícola i requalificar molt de terreny per fer-lo edificable a les vores dels hospitals de Bellvitge i Duran i Reynals. Conclusió, perdem espai lliure d’edificacions.

Crec que és il·lustratiu fer algunes comparacions. Com ja he dit abans, vers el 1985 tot l’espai de la fàbrica de vidre Rovira va esdevenir un parc, la Plaça del Vidre. L’any 2008, l’enderroc d’una altra fàbrica de vidre, la Cooperativa Obrera, també a la Torrassa, va generar un espai que fou ocupat majoritàriament per blocs i l’espai del parc interior és clarament inferior. Les prioritats han canviat en aquests 20 anys.

Els parcs existents, en perill

A les operacions immobiliàries dels darrers anys, fins i tot s’ha destruït part de l’espai verd existent. Un exemple ben clar és de les casernes de Lepant i la Remunta. En el primer cas, la creació dels Jardins del Bisbe Carrera (2013) no han substituït tota l’extensió verda de la caserna, que era un espai no accessible a la població, però que ho podia haver estat.

El cas de la Remunta mereix un estudi més profund. L’any 2008-9 es van aprovar un plans que permetien carregar-se bona part de la zona verda de la caserna, incloent el jardí amb la font monumental i la capella. 

El Parc de la Remunta, l'any 2011.

També fou trasplantat el que podia ser l’arbre més antic de la ciutat, el Pi de la Remunta, amb el resultat anunciat de la seva mort. L’argument és que es bescanviava aquesta zona verda per l’ampliació del Parc de Can Buxeres, a l’espai del nucli de la Fonteta, als pendents cap al barri de Sanfeliu.

També podem comentar com s’ha asfaltat l’espai del viver de plantes municipal perquè s’instal·li el Circ du Soleil quan ho trobi convenient.

La saturació de l’espai de l’Hospitalet ha arribat a tal límit que s’han produït unes situacions ben sorprenents: per construir un equipament s’ha plantejat la reducció d’un parc.

Com ja hem vist, això ja va passar al Parc de Les Planes amb el C.F. la Florida. Darrerament ha tornat a passar amb el C.E.E. Collblanc-Torrassa, que no tenia instal·lacions pròpies, i es van construir a part de l’espai del Parc de la Torrassa. La inauguració va ser l’any 2020.

Aquesta competició entre zones verdes i equipaments esportius es va repetir amb la possibilitat de construir el nou poliesportiu de Santa Eulàlia a part del Parc de l’Alhambra. L’Ajuntament va convocar un referèndum a finals del 2019. Afortunadament, va guanyar l’opció que defensava el manteniment íntegre del parc, amb la seva vegetació consolidada.


Malauradament, unes setmanes abans, unes columnes del parc, que generaven un racó molt maco i ombrívol, van ser enderrocades. La raó argumentada era el mal estat de les columnes, fins al punt que podien trencar-se i fer mal a algú. No han estat reposades.  

Conclusió

A l’Hospitalet no hem estat capaços de garantir un dret important de la població: l’existència i accés a zones verdes i naturals. No és aquest el lloc per recordar la seva importància en la salut, educació i convivència de la població. Només insistiré en que a hores d’ara no tenim els espais adients per a proporciona-li un refugi climàtic proper a la població de l’Hospitalet en els estius d’emergència climàtica que ja tenim a sobre.

No hem estat capaços de revertir la terrible herència del franquisme. Durant els primers ajuntaments democràtics es va anar en la direcció correcta, però d’ençà de la proclamació de la “segona transformació de l’Hospitalet” i de deixar el disseny de la ciutat a l’ADU s’ha prioritzat la construcció de blocs per sobre de l’espai verd i natural. 

El Parc de Can Buxeres, un dels pocs parcs que poden ser un refugi climàtic a l'Hospitalet.

Calen zones verdes dissenyades com refugis climàtics, amb combinació d’ombra i corrents d’aigua, a les zones centrals i accessibles dels barris. Cal aturar la construcció de més blocs, que augmenten la densitat de població i la pujada de les temperatures.

L'amenaça del PDU i la construcció de més i més blocs continuen, i tot això sense planificar uns parcs que haurien no només oferir les zones verdes pels nous habitants sinó eixugar els dèficits heretats del passat.

ANNEX FOTOGRÀFIC

 

Plaça del Mercat de Collblanc, l'any 1970

 

Parc de Can Buxeres, l'any 1972

 

Parc a la Fira de l'Hospitalet, l'any 1996.