EL SOMETENT A L'HOSPITALET

El Sometent en la història de Catalunya

El Sometent era una força militar formada per civils. És a dir, gent que no formava part de l’exèrcit que en ocasions especials prenia les armes, enquadrades en uns grups organitzats  com si fossin un exèrcit regular, però que no ho eren. Avui els podem anomenar grup paramilitar, grup parapolicial, milícia cívica, exèrcit popular, guerrilla, etc. Tenia un règim jurídic propi. 

 

El Sometent a Catalunya (1877), de Josep Berga, Museu d'Art de Girona. Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Sometent_a_Catalunya

 

Té el seu origen a la Catalunya medieval i es pot dir que és una particularitat catalana, perquè normalment la noblesa es reservava l’ús de les armes i no deixava que els no nobles les tinguessin i les fessin servir.

El nom pot tenir el seu origen en que eren cridats pel tocs de les campanes (“metent so”, o “so metent”) o pel crit que havien de fer els membres quan era reclamada la seva intervenció (“som atents”).

El sometent de l’Edat Medieval i Moderna el podem qualificar, en part, com una expressió de l’autoorganització i autodefensa popular. Per exemple, el gener de 1258 el rei Jaume I ordenà que a les cases de pagès de la parròquia de Provençana i 15 parròquies més (des de Sants fins Sta. Coloma de Cervelló) hi tinguessin armes i acudissin en sometent a la crida de socors, donats els freqüents atacs i robatoris que en patien.

De vegades, fins i tot, era l’últim recurs de la monarquia quan l’exèrcit regular fracassava. La participació dels sometents en contra dels Borbons durant la Guerra de Successió va provocar la seva prohibició amb el Decret de Nova Planta (1716).

Durant les guerres contra França entre 1793 i 1814 el Sometent fou cridat per les autoritats. Malgrat el temps que feia que havia estat suprimit, en va reaparèixer, demostrant així que les institucions pròpies no havien estat oblidades. En els primers anys del liberalisme (1820-23, 1833...) una altra organització semblant, de caràcter progressista, la Milícia Nacional, va ocupar el seu espai a les ciutats, però al món rural va ser habitual la crida al sometent per lluitar contra carlins.

Tanmateix, la conflictivitat social al camp català va fer que els propietaris rurals promoguessin un Sometent Armat de la Muntanya de Catalunya l’any 1855, aprovat l’octubre de 1858 per zones rurals. Per fer-nos una idea de quina era la situació, hem de recordar que el juny de 1857 l’Ajuntament de l’Hospitalet va demanar l’ajuda a l’exèrcit davant la gran quantitat d’incendis de camps de cereals que havien estat provocats.

A partir d’aquest moment, el sometent serà una institució conservadora, auxiliar dels capitalistes, defensora de l’ordre social i la propietat privada, revitalitzada en els moments àlgids de la lluita de classes, com una eina més de la repressió dels moviments socials i polítics d’esquerres. La primera acció contra una vaga obrera va ser a Sant Joan de Vilatorrada, localitat propera a Manresa, seu del Sometent, el juliol de 1890.

Per una història del Sometent contemporani, podeu llegir un excel·lent treball d'Arnau Cunillera clicant aquí.

El Sometent a l’Hospitalet

La primera notícia que tenim del Sometent de l’Hospitalet és del 1872, en el context de la 3a Guerra Carlina. Se n'organitzà el sometent local, i al capdavant es posà, com a caporal, el líder de les forces conservadores locals, Jaume Arús [1].

Val a dir que durant la República, les milícies van rebre uns altres noms, com "Voluntaris de la República" o "Cossos francs".

 

Font: La Ilustración española y americana, 8-4-1873, p. 4

El 29 de gener de 1875, la Comandància Militar ordena a l’Ajuntament “una batida en el término de su Municipio, levantando en somaten todas las personas honradas y que se presenten voluntariamente” pel dia següent, per empaitar “gente sospechosa” [2].

Val a dir que no tothom compartia el mateix zel en perseguir les partides carlines, i el 27 de gener la Comandància Militar havia recordat a l’Ajuntament que qui no impedís els atemptats dels petits grups carlins serien jutjats per la jurisdicció militar i sotmesos a consells de guerra [3].

En una altra carta del 26 de maig de la comandància militar local a l’Ajuntament es diu que les autoritats militars esperen trobar en els sometents “un poderoso auxiliar en todas las cuestiones de órden público”. El consistori va remetre la llista dels membres, que malauradament no conservem. Els homes que en formaven part rebien una compensació econòmica, que s’havia de fer efectiva a la nit, per evitar “los abusos a que podria dar lugar el pagarles con anticipación” [4].

Arran d’un intercanvi de cartes entre l’Ajuntament i la Diputació sabem que un grup local va participar en el Sometent General convocat els dies 18, 19 i 20 de novembre del 1877, en el marc de la Tercera Guerra Carlina i de la imposició forçosa del nou règim conservador que anomenem Restauració [5].

Una de les seves funcions era el control de les armes de foc, i les autoritats havien de consultar al Caporal del Sometent local si tenia inconvenient en concedir llicències d’escopetes de caça a qui les sol·licitava [6].

L’absència de documentació a partir d’aquell moment ens pot indicar que el Sometent hospitalenc va tenir poca o gens d’activitat. De fet, l’any 1902 es va crear un servei de seguretat privat per vigilar els camps de la Marina, el que ens pot indicar que no hi existia cap organització somatenista que fes aquesta activitat, que li era pròpia.

El tornem a trobar en un reportatge periodístic del desembre de 1909. Recordem que l’estiu anterior s’havia produït la revolta popular a Barcelona coneguda com Setmana Tràgica i les autoritats van trobar oportú recuperar els sometents per ajudar en la repressió. O com a mínim, fer una demostració pública de força.

La Ilustració Catalana, 5 de desembre de 1909. Rambla Just Oliveras.

Nuevo Mundo, 2 de desembre de 1909

El Sometent i el pistolerisme

L’agudització de la lluita de classes a partir de 1917, amb la fase que coneixem com pistolerisme, va revifar el Sometent. Les experiències europees de milícies ultradretanes [7] van fer que el Capità General de Catalunya legalitzés el Sometent de Barcelona el gener de 1919. El General Milans del Bosch era partidari de la mà dura contra el moviment obrer i va introduir aquesta institució rural a la capital.

Durant la Vaga de la Canadenca (vaga general a Barcelona, febrer-març de 1919) el Sometent va ser molt actiu contra la mobilització obrera. La vaga, però, va acabar amb una inicial victòria obrera, amb l’aprovació de la jornada de vuit hores de treball, entre d’altres conquestes.

Dues imatges del Sometent de Barcelona fent tasques d'ordre públic el març de 1919. Per fer palès el seu caràcter burgès, anaven ben encorbatats i amb barret. Portaven també, com a distintiu, un braçalet.  Mundo Gráfico, 2 d'abril de 1919.

A partir d’aquell moment, els sometents més actius, amb carlins i gent de procedència dretana, van coincidir en la creació dels Sindicats Lliures l’octubre del 1919, i  en els escamots armats que s’enfrontaven a trets amb els pistolers anarquistes.

Un dels episodis més destacats d’aquells enfrontaments va ser l’atac d’un grup armat a un cenetista, l’11 d’agost del 1920, al mig del Carrer Santa Eulàlia. El tiroteig (més de 200 trets, deia la premsa de l’època) fou intens i va atraure el sereno del barri que va disparar contra un dels agressors, que resultà ser un sometent de Sant Andreu. El resultat, dos morts.
La premsa informà que el Sometent local va detenir els que havien disparat, però que en veure que eren dels seus els van deixar anar. El que sembla evident és que l'empresari de la construcció que portava els sometents amb ell, no confiava en els de l'Hospitalet. 

 

L' ABC de Madrid, del 13 d'agost de 1920

El Sometent rebia el suport de les institucions (govern, exèrcit, etc.), dels partits burgesos, tant dels espanyolistes (Conservador, Liberal...) com dels catalanistes (Lliga Regionalista) i de les organitzacions patronals. Les seves víctimes eren el moviment obrer, especialment la CNT, i el republicanisme catalanista.

El cop d’Estat de Primo de Rivera (setembre de 1923), representant del bloc en que es trobaven els sometents, augurava bons temps per aquesta organització. Fins i tot, va haver un pla per estendre’ls per tota Espanya. Tanmateix, tot plegar se’n va anar en orris i els sometents van decaure quan la Dictadura va crear els seus propis mecanismes de poder.

 

És molt significatiu que un dels primers actes del Comitè revolucionari que es va constituir quan es va proclamar la República, el 14 d'abril de 1931, va ser el desarmament del sometent local.

El Sometent durant el franquisme

El règim franquista, molt violent en els seus primers anys, volia mantenir el monopoli de les armes per l’exèrcit i el va prohibir. Només a partir de 1945 el va tornar a tolerar força restringit, per dues raons: formava part de les mesures de l’allunyament del falangisme en el context de la derrota d’Alemanya i Itàlia i podia contribuir a perseguir els maquis que continuaven la lluita armada a les muntanyes.

De fet, va ser un sometent de Sant Celoni el que va donar el tret definitiu al cèlebre guerriller hospitalenc Quico Sabaté, el gener de 1960, que havia arribat a aquell poble després un enfrontament amb la guàrdia civil.

A La Vanguardia del 16 de març de 1978 se’ns informa d’un judici contra un sometent de l’Hospitalet que havia estat cridat per vigilar la nit de la revetlla de Sant Joan de 1974, i com que va trobar indecent l’actitud d’una parella va disparar a les cames del noi.

Més enllà de la valoració de l’individu, veiem que l’any 1974, quan es trobava que les forces d’ordre públic no eren suficients, encara es demanava l’ajuda del sometent. I que en aquell any encara n’hi havia un a l’Hospitalet. 

 
Finalment, el Sometent fou dissolt l’any 1978.

Els darrers temps

Una cerca per internet ens informa d’alguns grups que han recuperat el nom, i s’autoanomenen “sometent”. Els trobem relacionats amb organitzacions i mobilitzacions d’extrema dreta i espanyolistes, és a dir, lligades a la història d’aquesta institució dels darrers segles.

---

[1] AMH "Correspodència 1870-72"

[2] AMH  "Correspondència 1875-76"

[3] Id.

[4] Id.

[5] AMH "Correspondència 1877-78" 

[6] Id.

[7] El cas més conegut és el dels freikorps alemanys, d’origen medieval. transformats en organitzacions protofeixistes. De fet, són l’antecedent immediat de les SA i les SS nazis.

EL CARLISME I L'HOSPITALET

    

El Carlisme és un fenomen polític i social que va sorgir al voltant de 1830 i que ha tingut alguna transcendència en la història d’Espanya fins 1976. La seva manifestació més important foren les tres Guerres carlines, en el segle XIX. Tanmateix, el fets d’armes relacionats amb el carlisme van ser alguns més. La bibliografia sobre el tema és extensa. Aquí us enllacem tres llibres que es troben en línia, de Jaume Grau, i dels especialistes José Carlos Clemente i Jordi Canal.

Com és conegut, el conflicte va esclatar amb la mort del rei Ferran VII, en 1833, sense descendència masculina. La guerra va començar quan els partidaris del germà del rei, Carles (aquest és l’origen del nom del grup) no van acceptar que la filla del rei, Isabel, heretés la corona.

Al voltant de Carles es van agrupar els partidaris de mantenir el sistema econòmic, social i polític vigent fins aquell moment, uns feudalisme i absolutisme més o menys reformats que els opositors anomenaven “Antic Règim”.

Al voltant d’Isabel, o més aviat de la seva mare, Maria Cristina, es van agrupar els partidaris d’una revolució liberal. Dins d’aquest bàndol, unit mentre lluitaven contra l’enemic comú, hi havien els liberals moderats, que volien canvis limitats, com els que s’havien fet a França tres anys abans, i els que demanaven canvis més radicals, que avui anomenaríem demòcrates, alguns amb llavors d’ideologies igualitàries.

Tanmateix, el carlisme, com tots els fenòmens socials i polítics, és molt més complex. No és una història de liberals bons defensors del camí del progrés i carlins dolents que volien tornar enrere per aquest mateix camí. No hi ha mai un únic camí, i les bases carlines lluitaven per projectes diversos, diferents als que tenien les elits liberals i fins i tot els dels dirigents del carlisme.

La causa de la revolta popular carlina va ser, en gran mesura, el rebuig a les condicions socials i econòmiques (empobriment, pèrdua de drets, etc.) i polítiques i administratives (impostos, quintes, etc. ) que el capitalisme imposava. El carlí optava per aquesta ideologia perquè projectava les seves aspiracions en la tradició o perquè, impulsat pel seu malestar, s’enrolava en una partida carlina per relacions personals o proximitat.

L’Hospitalet (2.500 habitants en 1833 i 3.600 en 1876) va patir les Guerres Carlines, com la resta del Baix Llobregat. La comarca no va ser un focus important, però en diversos pobles n’hi van haver de carlins, i a l’Hospitalet, també. La primera noticia la tenim en el marc de la Primera Guerra (1833-1840), quan l’agost de 1835, el mestre Miquel Madorell (o Madurell) ha de fugir del poble i uns desconeguts van intentar calar foc a casa seva. Madorell havia estat voluntari reialista, una mena d’antecedent de les partides carlines. Durant aquell estiu la guerra va intensificar-se especialment, i els ànims contra els simpatitzants de l’absolutisme estaven molt exaltats.

L’agost de 1836 es produí un episodi ben lamentable. El Comandante de Armas de Molins de Rei va enviar soldats al poble per empresonar la dona del capitost carlí Marià Margarit. Aquesta parella, tot i no ser del poble s’hi havien instal·lat una anys ençà. Aquesta forma de repressió tan injustificada devia de ser habitual, com ens confirma l’afusellament de la mare del general Cabrera el febrer anterior.

L’estiu de 1837 es va produir la màxima expansió de l’exèrcit carlí a Catalunya. Segons la documentació de l’Arxiu de l’Hospitalet, recollida en alguns articles de Francesc Marcé, en juliol i agost hi van haver sengles incursions de partides carlines pel terme municipal hospitalenc, en la segona de les quals van segrestar l’amo de Can Perruca. 

En setembre, els veïns es van reunir i van decidir endegar unes obres de fortificació del poble. Els amics de l’associació Perseu també van estudiar aquest episodi històric i van proposar que unes parets d’uns edificis del carrer Riera de la Creu podien ser restes d’aquella muralla del 1837. En juliol de 1838 es van repetir enfrontaments armats en les rodalies de l’Hospitalet. 

"Presa de Cervera pels carlins en 1837" de Panorama español, vol. IV. Una il·lustració que presenta als carlins com a bèsties sanguinàries.

La Guerra va provocar també problemes econòmics. Les demandes de diners van començar en setembre de 1836. En juny de 1837 el poble va haver de proporcionar més de 4.300 racions de pa i cereals panificables, a més de sis homes i tres carros per ajudar en les fortificacions del pont de Molins. Les demandes de “bagatges” (accions de transport) eren tan freqüents que els propietaris de carros i muntures van haver de crear en 1838 una mutualitat per poder suportar les pèrdues. A més, cal afegir les jornades de feina perdudes pels combats, les rondes de vigilància, etc.

El que sembla clar és que el carlisme no va ser l'opció política presa per la pagesia local empobrida, que tanmateix sí va manifestar el seu descontentament de forma contundent, amb incendis de pallers i camps, com ja he tractat en un altre article d'aquest bloc.

De les altres guerres i conflictes relacionats amb el carlisme tenim menys informació relacionada amb la ciutat. Això demostraria que la seva presència a l’Hospitalet fou ben minsa. De la Segona Guerra (1846-1849), no tenim cap notícia de que hi tingués ressò. En el petit aixecament de 1855 sí va participar un hospitalenc, Francesc Cortada i Cortada. 

En el marc de la Tercera Guerra (1872-1876), sabem que va haver un intent de crear una partida al començament, l'abril de 1872, a Sant Feliu. I que pel maig va recórrer la comarca la partida de Joan Castells. Les seves amenaces fins i tot van endarrerir la inauguració del primer pont entre el Prat i l'Hospitalet.

Des d’octubre de 1873 a gener de 1874 van haver combats en la comarca, i al llarg d’aquest darrer any hagueren diverses alarmes per grups d’homes que vagarejaven per les rodalies del poble. Aquests grups podien estar formats per restes de partides carlines, mossos pròfugs de les quintes, etc. La situació va provocar la creació un sometent a l'Hospitalet. 

De l'Hospitalet tenim un document de març de 1875 en el que s’esmenta que hi ha dos homes del poble que formen part de les partides carlines. En maig de l’any següent, era en cerca i captura Joaquim Piera, membre d’una de les famílies riques del poble, com oficial carlí.

D'aquesta època són unes fortificacions realitzades en la masia de la Remunta, que des de feia una dècada era una caserna militar. Em temo que les recents obres de remodelació en fer el parc no les han respectat. Tant de bo estigui equivocat i hagi d'escriure una rectificació pública.

La part posterior de La Remunta, l'any 2011.

 

A més de les tres grans guerres, van haver molts aixecaments armats de petita magnitud, com el de 1899, del que informava La Vanguardia de l'1 de novembre que "Por los alrededores de Hospitalet se vió ayer a un grupo de facciosos". És a dir, que la tendència a agafar les armes no va desaperèixer mai dins del carlisme.

 

Font: El Gràfic, 10-11-1908

Això no treia que participessin en el sistema polític liberal. En les eleccions municipals de 1891, les primeres amb sufragi universal masculí des del Sexenni democràtic, un candidat carlí va obtenir 108 vots, un 10,6% dels 1028 electors. Veiem com en aquell moment al poble existia un notable grup afí a aquesta ideologia.

En les primeres dècades del segle XX es van mantenir alguns petits nuclis vinculats al carlisme a la comarca, sempre amb l'amenaça de tornar a agafar es armes. Val a dir que aquest corrent polític també es va dir jaumisme (per dir-se Jaume el candidat a rei) entre 1901 i 1931 o tradicionalisme.

 

El maig del 1911 es va produir un enfrontament violent a Sant Feliu entre jaumistes i lerrouxistes (del Partit Republicà Radical). Sant Feliu era la capital del partit judicial i capçalera del districte electoral, per la qual cosa s'hi feien els actes polítics d'abast comarcal. És a dir, és molt probable que n'hi participessin militants de l'Hospitalet.

Font: La hormiga de oro , 6-6-1911

El diumenge 28 havien estat convocats a Sant Feliu un aplec jaumista i un miting lerrouxista. En acabar els segon, es va produir un tiroteig amb el resultat de cinc morts, tres radicals, un jaumista i un guarda municipal, a més de molts ferits, vuit de gravetat.

 

Font: La Actualidad, 6-6-1911

Les versions dels fets són molt diverses. El que sembla clar és que els jaumistes o tenien millor punteria o van disparar primer.

Font: Las Ocurrencias, 2-6-1911

En Laureà Miró, diputat del districte, republicà (pel que podia tenir simpaties pels radicals) i antic solidari (pel que podia tenir simpaties pels carlins), va responsabilitzar del tiroteig un grup armat dels carlins -un requeté- encapçalat per un capellà.

Font: La Actualidad, 6-6-2011

 

En la dècada de 1910 el carlisme va refermar-se en l'extrema dreta i la propensió a l'acció violenta. Els nuclis carlins van participar en la fundació del Sindicat lliure en 1919, i un dels protagonistes va ser el torrassenc Ginés Mirete, víctima l'octubre de 1920 del pistolerisme anarquista.També en formaven part del sometent i dels grups parapolicials en els conflictes socials, sempre del costat de la patronal.

El carlisme local sembla que va tenir poca participació en les institucions franquistes. Ramon Garriga, líder del carlisme hospitalenc, fou president del Centre Catòlic a partir de 1939, però no va ocupar càrrecs polítics durant el franquisme. Darrerament hem tornat a veure banderes carlines en les expressions polítiques espanyolistes o de l'extrema dreta. Per exemple, en una motxilla d'un policia a la comisaria de la Rambla Just Oliveras.

En resum, el carlisme va tenir un impacte important però decreixent en la vida de l'Hospitalet al llarg del segle XIX i XX. L'opció tradicionalista no va atraure ni als rics ni als pobres del poble, que van incorporar-se als nous corrents socials i polítics amb prestesa.

Article escrit en febrer de 2015 i ampliat en febrer de 2017 i novembre de 2021.