ALBERT GERMANS, HISTÒRIA I PATRIMONI AL COR DE L'HOSPITALET

La instal·lació a l’Hospitalet

Albert Germans és la darrera gran fàbrica tèxtil de l’Hospitalet. Com és conegut, el sector tèxtil va ser el més important de la Primera Revolució Industrial durant el segle XIX i Catalunya va ser un dels seus principals escenaris. L’Hospitalet es va incorporar a la industrialització en les darreres dècades del XIX.

Font: MARCÉ, Matilde. Indústries i obradors a l'Hospitalet.

La seva ubicació al Carrer Rodés de Sant Josep va ser fruit el trasllat d’unes instal·lacions fabrils ja existents, en concret a Aranjuez. Els germans Enric, Josep i Esperança Albert i Rulduà havien comprat una fàbrica a aquesta localitat de l’actual Comunitat de Madrid i vers el 1926 van decidir situar-la a l’Hospitalet.

Van encarregar l’edifici a… Aquí tenim un problema, perquè els plànols están signats per Antoni Puig i Gairalt encara que hi ha un acord generalitzat de que l’autor real és en Ramon Puig i Gairalt. Aquest darrer era l’arquitecte municipal i per alguna raó va deixar que el seu germà petit signés el projecte.

El juny del 1926, en Josep Albert es va dirigir a l’ajuntament per instal·lar-s’hi al Carrer Rodés i van demanar la supressió o reducció dels impostos que havien de pagar perquè significarien un gran progrés per la ciutat, perquè donarien feina a un centenar de famílies i perquè a d’altres llocs els oferien terrenys gratis. No sabem si ho van aconseguir.

Els edificis

El conjunt fabril constava d’un edifici principal dividit en dues parts. Una nau on hi havia la major part de la maquinària amb una coberta amb forma de dents de serra, el que permet una il·luminació zenital natural. L’altra part, un cos de tres plantes (soterrani i PB + 1) és cobert amb teulada i acollia les oficines i el magatzem.

Font: La Esfera, 25-2-1928, pàg. 11

La forma posterior de la finca venia determinada per la Riera dels Frares. El recinte arribava al Camí de Sant Joan, l’actual Carrer Josep Tarradellas.

Les parets són de maó vist, amb una important sobrietat decorativa. Seguint la línia que havia començat a Cosme Toda, es tracta d’una obra que ha abandonat totalment les propostes del Modernisme i s’adiu més al Noucentisme dominant.

La nau de la maquinària va representar una gran novetat arquitectònica per la seva estructura, feta amb els nous materials que de mica en mica s’anaven imposant: ferro i ciment. 

D’aquesta manera s’aconsegueix un espai molt diàfan, només interromput per una filera de vuit pilars. És una de les obres pioneres a la ciutat de l’arquitectura contemporània.

A l’interior de les oficines i l’habitatge del director, sí que trobem més concessions a la decoració, com correspon als espais pensats pel gaudi.

A un plànol de 1929 veiem com s’han fet petits afegits a la porteria i darrere dels edificis alineats amb el Carrer Rodés hi havia un pati, i al darrere del pati, els tallers de fusta i de peces de ferro.

Plànol de 1929

A les dependències marcades al plànol anterior com magatzem ara hi constava com secció d’aprests, la darrera etapa de la producció tèxtil.

L’activitat industrial

Hem de situar el començament de l’activitat de la fàbrica en 1928. A la Matrícula industrial de 1928, feta el novembre de 1927, Albert Germans no hi és.  En la de 1929, feta el desembre del 1928 ja hi consta. Segons Matilde Marcé, fou inaugurada el març de 1928.

Declararen inicialment 4 telers per a seda i 1500 fusos també per a seda. Tanmateix, una rectificació al document substitueix els 1500 per 5000 i afegeix... 1930 para junio?. Declararen també un cubilote pera fundir hierro, propi dels tallers de les fàbriques.

A la matrícula de l’any següent, signada el desembre de 1929, els ítems declarats són els 4 telers per a seda però també 8 telers per a cotó. També consten 5000 fusos per a seda i 3000 fusos per a llana i mescles. És a dir, la producció va començar durant 1928 però no arribà fins a la plenitud en 1929. 

El gener d’aquest any es va demanar la legalització, el que vol dir que ja hi eren més o menys instal·lats, de 28 electromotors. Això ens recorda que a aquestes alçades, l’energia de la indústria era l’electricitat.

Però, què s’hi produïa a Albert Germans? A la petició de 1926 es deia que es volia fer una fàbrica de teixits elàstics. En les capçaleres de la documentació de la fàbrica es deia que era una fàbrica de “tejidos elásticos, cintas, trenzas y cordones”.

Segons en Joan Camós, l’any 1930 Albert Germans era una de les empreses mitjanes de la ciutat, lluny dels Trinxet, Trias, Tecla Sala, Caralt, Vilumara, Rifà, etc. Només tenia 80 treballadors/es. Com veiem a les fotos i com era normal al tèxtil, la majoria era mà d'obra femenina.

L’abril de 1935 es va demanar el permís per construir un magatzem a l’extrem sud de la fàbrica, el que ens indica que malgrat la crisi generalitzada a aquesta indústria les coses li anaven bé.

Amb el trasllat de la fàbrica d’Aranjuez també van venir famílies de treballador/es i l’empresa va promoure un bloc de pisos al mateix Carrer Rodés.

Durant la Guerra Civil, (juliol 1936-gener 1939) l’empresa fou col·lectivitzada, com la resta de grans fàbriques. El cas és molt ben conegut per l’estudi d’en Carles Santacana que ens mostra una col·lectivització imposada per les circumstàncies, sense gaire entusiasme revolucionari.

Després, els germans Albert i Rulduà van recuperar la propietat i van continuar l’activitat, amb les dificultats pròpies d’una època d’escassetat de gairebé totes les entrades, incloent l’energia.

Els nous temps del “desarrollismo” es van notar amb sengles renovacions de la maquinària, l’any 1960 i 1967. Aquest últim any, declararen que hi treballaven 10 persones a les oficines i 102 a les màquines.

Però la prosperitat va atraure als lladres, i el 23 de desembre de 1967 fou assaltat un empleat d’un banc a la porta de la fàbrica, al que van treure una cartera amb 446 mil pessetes per a Albert Germans. Aquell any, les treballadores van cobrar la paga de Nadal amb retard.

Sabem que ha estat en actiu fins fa foc temps, amb la raó social Albert Hermanos, però també amb d’altres, com ROMARETA. L'activitat industrial va acabar vers 2007.

Activitat urbanística

L’any 1948, els Albert van afegir una casa i uns tallers a un solar annex que havien comprat prèviament que donava a la cruïlla de Riera dels Frares amb Esquadres.

El conjunt industrial va arribar a ser de 4.865 m2. Tanmateix, els propietaris va començar a veure que si parcel·laven els terrenys i eren convenientment requalificats per edificar pisos, podien obtenir grans beneficis.

Primer ho van fer amb les finques del Carrer Rodés 62 i 64 i Avinguda Josep Tarradellas 131, a uns terrenys que els tenien des del començament però que mai van ocupar per a la fàbrica. Desconeixem la data de la construcció d’aquests edificis de PB + 9, però per les seves característiques deuen ser de la dècada de 1970.

Més tard, l’any 1995 els van aprovar la parcel·lació del solar abans esmentat, on després es va construir l’edifici del Carrer de les Esquadres, 14.

El darrer episodi de la seva història va ser el de la seva okupació entre 2022 i 2024. Al llarg d'aquests gairebé dos anys va ser el CSO Nabat.

Patrimoni

Semblaria innecessari haver de recordar la gran importància patrimonial del conjunt fabril d’Albert Germans. A hores d’ara, només tenen la consideració de BCIL els edificis que tenen façana al Carrer Rodés, però no el pati ni els coberts que toquen a Riera dels Frares, construïts entre 1926 i 1929. Un pati on foren plantades espècies exòtiques d’arbres.

Plànol d'Albert Germans de la Fitxa del PEPPA de 2001. Encara es veu com el recinte arribava al Carrer Esquadres, però ja la parcel·la és qualificada com 13b, edificable.

No sabem què va passar amb el patrimoni moble que contenia la fàbrica. Va passar dels propietaris a l’Ajuntament?, va patir alguna pèrdua mentre era sota la responsabilitat de l’Ajuntament? Alguns testimonis orals m’informen de robatoris en aquella època.

El que vaig poder veure mentre fou un espai okupat, el CSO Nabat, és una petita part del que hi havia, però encara tenia elements de gran valor històric i estètic: els edificis mateixos com a obres arquitectòniques, les restes de l’activitat industrial, les decoracions interiors...

El que és indiscutible és que té un valor extraordinari en una ciutat com l’Hospitalet: és un espai que pot ser utilitzat per la població, de forma pública i comunitària. D’espai no anem sobrats a l’Hospitalet. 

Les naus poden ser locals d’assaig per a col·lectius que necessiten locals coberts de grans dimensions, el soterrani pot servir per assajos musicals, els coberts foren utilitzats de tallers i gimnasos, el jardí va acollir un hortet... Les possibilitats són enormes.

El que no pot ser és que un element patrimonial tan important com aquest, a una ciutat amb la manca d’equipaments com la nostra, sigui cedit amb una concessió demanial a una empresa o un organisme (es negocia amb RENFE). Albert Germans ha de ser per a la població i gestionat per la població de l’Hospitalet.

L'HOSPITALET, SERÀ UNA MAQUILA?

Mentre preparava les classes de geografia vaig trobar aquest text:

“En estas zonas, los gobiernos ofrecen a las empresas privilegios económicos: no pagan impuestos, pueden sacar el dinero del país fácilmente y además el gobierno mantiene una estructura de empresas de servicios para las propias multinacionales.
(...) En las zonas francas generalmente se produce en cadena y trabajan mujeres o niños/as en condiciones de explotación y con sueldos bajos. Aunque a menudo estos sueldos son superiores a los que se perciben en otros trabajos en el mismo país. Por eso, mucha gente quiere buscar trabajo aquí.”

Font: LAS ZONAS FRANCAS PARA LA EXPORTACIÓN: LAS MAQUILAS. http://www.edualter.org/material/consumo/maquilas.htm

I vaig pensar que, en part, aquesta situació es la que es comença a donar a l’Hospitalet, i que l’estratègia del govern municipal és convertir l'economia local en una maquila.

El concepte maquila neix a Amèrica Llatina i fa referència al procés industrial que trasllada (deslocalitza) part o tota la producció a un país amb mà d’obra barata, menys impostos i control mediambiental, etc. A partir de la segona meitat de la dècada de 1960, aquest procés és imparable i és un dels principals fenòmens d’això que en diem globalització.

Des dels moviments contraris a la globalització o altermundistes, sempre havíem denunciat aquest sistema com una nova forma d’imperialisme, que tornava a atorgar al Tercer Món un paper desfavorable en la divisió internacional del treball. Les maquiles no proporcionaven desenvolupament, perpetuaven la pobresa.

Mentrestant, una bona part dels països subdesenvolupats es barallaven entre ells per oferir millors condicions i avantatges comparatius a les multinacionals, per tal d’aconseguir que es localitzessin en la “zona franca” que les oferien.

Can Trias és un extraordinari edifici de 1903. Cedir-lo a una empresa no és recuperar patrimoni, és perdre-ho.

I ves per on, ara ens trobem a l’Hospitalet amb uns processos que tenen una flaire molt semblant. En primer lloc, cal aclarir que el que es vol atraure són activitats terciàries, no industrials, i amb un valor afegit superior al de les activitats manufactureres més senzilles. De fet, l’empresa que pot trobar atractiu l’Hospitalet exigeix un cert nivell de qualificació de mà d’obra i de serveis (com passa amb les multinacionals del sector de l'automòbil, raó per la qual encara no s’han anat del tot).

Però, com ha exigit la indústria de l’automòbil, la condició prèvia a la localització en un país per part d'una gran empresa és tenir una mà d’obra dòcil i barata. Les reformes laborals i la devaluació interna a base de baixar salaris han proporcionat el marc òptim pel capital. I aleshores comença la competició per atraure les inversions i les empreses -mentre més grans millor- que, diuen, ens faran sortir de la crisi i generaran molts llocs de treball. I en això, el govern municipal de l’Hospitalet està destacant, com les campanyes de El Periódico i La Vanguardia ens recorden de forma acrítica cada pocs dies.

I quin és el nostre avantatge comparatiu, què és el que fa la nostra ciutat especialment atractiva? L’avantatge comparatiu de l’Hospitalet és la proximitat amb Barcelona. I que podem oferir? Espai per situar-se a prop de Barcelona, especialment ara que allà hi ha un govern que intenta, amb més o menys èxit, enfrontar-se als grans moviments del capital. I espai és el que ja gairebé no ens queda.

El Districte Cultural ofereix espais amb un 95% d’exempció fiscal, segons va manifestar el comissionat local en una reunió de la Taula de Cultura del Consell de la Ciutat. La seu dels antics jutjats ha estat cedida a Planeta. Can Trias, després de fracassar el projecte inicial d’un centre gastronòmic, es cedirà a un Centre de Desenvolupament i Promoció de Medicina Tradicional Xinesa. Una escola privada anomenada U. College of New Technologies S.L. ha demanat anar-hi a Albert Germans. El Circ du Soleil diu que s’instal·larà a tocar de Bellvitge...

El PDU Granvia és una forma d’oferir el poc espai lliure que ens queda a grans empreses. Segons el regidor que ens va explicar el projecte, es tracta de deixar guanyar diners als privats per poder fer les obres i els serveis públics que necessitem. Per això no tenim els impostos? És a dir, que primer baixeu els impostos als rics perquè facin inversions i com que les institucions públiques tenen cada vegada menys ingressos hem de deixar que els rics guanyin encara més diners per poder recaptar alguna cosa. 

Albert Germans, equipament públic o escola privada?

En resum, oferir la ciutat a la inversió de grans empreses pot ser positiu o pot convertir la ciutat en una gran maquila. Què en traiem? El que recaptarem d’IBI justifica la pèrdua per generacions d’espai o de patrimoni públic? El teixit econòmic o cultural de la ciutat es veurà beneficiat per l’arribada d’aquestes empreses? L’experiència d’arreu del món ens diu que més aviat no. Caldria que les institucions forcessin certes condicions o la creació de joint ventures. Si no, només traurem feines precàries i mal pagades, com les kellys ens anuncien.

I caldria informació pública de les condicions amb les que venen aquestes empreses. L'Hospitalet té molt de sòl que ja és industrial; que comprin un espai i facin el que hagin de fer pagant impostos.

El relat oficial insisteix que tota la inversió del gran capital és positiva i que cal fer tot el possible per atreure-la. I amb la propaganda oportuna es crea una imatge de modernitat que genera satisfacció. La percepció de la realitat pot tenir més importància que la realitat mateixa.