Avui voldria aportar dos documents de 1976, que il·lustren com la llibertat tenia serioses limitacions durant la Transició.
Recordem, Franco havia mort el 20 de novembre de 1975. El règim franquista es va mantenir intacte durant molts mesos i la repressió als moviments populars va continuar.
Els canvis cap a la democràcia no es van fer realitat fins l'any 1977. Això vol dir que l'any 1976 va ser un any més de franquisme.
Els dos documents procedeixen de les associacions de veïns. Només recordar l'extraordinària importància d'aquestes entitats en aquells anys, com van frenar la cobdícia del capital immobiliari i van lluitar per la democràcia.
El primer és una petició d'una assemblea de socis/es de l'Associació de Veïns Ildefons Cerdà de Granvia Sud. Sí, per a fer una assemblea s'havia d'obtenir el permís de l'Ajuntament.
Atenció, l'assemblea es feia a la parròquia de Sant Isidre. Algunes parròquies eren els centres cívics de l'època i de vegades còmplices en els moviments antifranquistes.
L'Ajuntament, aleshores comandat pel Vicenç Capdevila, va donar el permís.
El segon document és una petició de l'Associació de Veïns de Sant Josep per a fer una xerrada. La faria el Juan Ramos, amb el títol "Alternativas sindicales".
Juan Ramos era un destacat líder de Comissions Obreres i del PSUC, aleshores sindicat clandestí i molt perseguit. La xerrada volia mostrar les alternatives al sindicat oficial, l'únic permès.
En aquesta ocasió era el Govern Civil de la Província, comandat per Salvador Sánchez-Terán, va prohibir la xerrada, ja a finals d'any, quan se suposava que estaven canviant les coses.
Com veiem, l'any 1976 va ser un més de franquisme, de manca de llibertats, d'associació, reunió, expressió...
(Intervenció durant l'acte de reconeixement als i a les militants de CCOO de l'Hospitalet i Barcelona repressaliats/des pel TOP, amb motiu del 60è aniversari de la CONC, el 14 de novembre de 2024, a la seu del sindicat, a Via Laietana)
El Tribunal d’Ordre Públic (TOP)
fou creat per, com diu el seu nom, mantenir l’ordre públic. Durant el
franquisme, ja sabem el que volia dir això: reprimir els moviments socials, la
protesta política i, en general, tot allò que no entrava en la seva estreta
visió de la moral catòlica i la vida pública inspirada en una caserna.
Detinguts de l'Hospitalet desplaçats a Madrid per ser jutjats al TOP, l'any 1971. Mateo Minguillón, Narcisa Sempere, Felipe Cruz, Pura Fernández, ?, Avelino Agudo i Jaume Valls.
El franquisme, la versió
espanyola del feixisme, va tenir moltes cares i va perseguir, detenir, torturar
i matar centenars de milers de persones per moltes raons, persones lluitadores
per les llibertats, els drets nacionals catalans/bascos/gallecs, etc.
Però, segurament, la raó
principal del cop del 36 i de la imposició del règim franquista durant els
llarguíssims 40 anys va ser la lluita de classes. Els militars van ser l’eina
del capital, que veia perillar els seus interessos. No debades, la primera de les lleis fonamentals del franquisme va ser el Fuero del Trabajo, en 1938,
encara en plena guerra civil.
El franquisme va ser per
davant de tot, el règim dels terratinents, de la burgesia i dels banquers i va
esmerçar tots els seus esforços, i ja sabem què volia dir això en els temps de
la dictadura, en mantenir l’ordre social d’aquell capitalisme salvatge, en el
que mig país vivia en la pobresa.
Per tant, la repressió dels
moviments socials i del moviment obrer va ser la majoritària i va tenir
diverses formes. En els primers moments, durant la Guerra, el bàndol franquista
va actuar amb una ferocitat i una crueltat enormes. La tempesta de mort que va
caure sobre els pobles d’Extremadura després de la modèlica ocupació de terres
de març del 36 només s’explica des de l’odi al camperol pobre i les seves
lluites per part dels amos.
Amb el pas dels anys, el
règim va haver de fer diverses operacions de maquillatge i disfressa per a
mantenir l’essència feixista sense semblar-ho, especialment quan havia de ser
acceptat en algunes taules del món occidental, de la mà de l’oncle Sam.
El TOP va formar part
d’aquesta maniobra de canviar la imatge però de mantenir les essències del
règim, en aquest cas de la repressió dels moviments polítics i socials
favorables a la democràcia i la classe treballadora. En fou creat el desembre
del 1962 per a substituir d’altres institucions, com el Tribunal Especial de
repressió de la Maçoneria i el Comunisme i per portar a la jurisdicció civil el
que sovint es jutjava encara en tribunals militars.
Val a dir, però, que els
consells de guerra contra civils no van desaparèixer del tot; recordem el
Procés de Burgos (1970), el cas de Salvador Puig Antich o els dels darrers executats dels franquisme en 1975.
L’existència del TOP (desembre
1963-gener 1977) volia mostrar que aquesta repressió pròpia d’estats de guerra o de jurisdiccions d’excepció, era minoritària o en vies de desaparició. En el
seu preàmbul, es deia que el nou tribunal era per perseguir a les persones que fessin
accions amb l’objectiu de “subvertir los
principios básicos del Estado, perturbar el orden público o sembrar la zozobra
en la conciencia nacional”[i].
Sobre la seva qualitat jurídica, o millor dit l’absència de qualitat jurídica,
segur que els testimonis d’avui ens informaran molt millor.
La primera sentència, el
gener de 1963, va ser contra un paleta que després de beure una mica més del
compte va veure al dictador per la televisió i va cridar “¡me cago en Franco!”[ii].
Li va caure un any per injuries contra el Cap de l’Estat. Segur que els crits
de Timoteo, que així es deia el nostre protagonista, van generar molta zozobra en la conciencia nacional.
Cartell de l'acte del 14 de novembre.
Moltes de les accions del
TOP i de la repressió franquista en general tenen aquest punt ridícul que ens
farien riure si no fos perquè el judici al TOP és una baula en una cadena que
començava per la detenció, les tortures en les comissaries a mans de la Brigada
Político-Social, les multes, els acomiadaments i els anys a presó. Els informes
d’aquesta Brigada, obtinguts amb tortures que mai van ser investigades pel
tribunal, n’eren prou per bastir l’acusació, que sovint acabava en condemna.
Com hem comentat, la repressió
del franquisme, donat el seu caràcter de reacció de la classe alta davant les
reformes socials o el perill revolucionari, va ser especialment dura contra la
classe obrera i el moviment obrer. Es confirma aquesta afirmació quan veiem que
més del 70% dels procediments van ser contra persones de classe treballadora
per motius més o menys relacionats amb l’obrerisme.
Dins d’aquest moviment
obrer, il·legal i perseguit, les noves CCOO van anar guanyant protagonisme. La
major part dels jutjats pel TOP a Catalunya i a l’Hospitalet eren del binomi
CCOO/PSUC o d’alguna de les escissions del sindicat i del partit.
La repressió es va desfermar
contra CCOO pels bons resultats per a les candidatures organitzades des de les
CCOO a les eleccions sindicals de 1966, l’increment de la conflictivitat obrera
que es produí al voltant de les discussions dels convenis per 1967 i la
participació de CCOO en les mobilitzacions contra el referèndum que la
dictadura convocà del desembre sobre la nova Llei Orgànica de l'Estat.
Una primera caiguda d'una part de
la direcció de Comissions, amb l'Ángel Rozas i Toni Farrés, es va produir el 26
de desembre de 1966 a Sabadell. El 16 de març de 1967, el Tribunal Suprem declarà
il·legals les CCOO, considerant-les una “organització filial del Partit
Comunista”. El 21 d’abril fou decretat
l’Estat d’Excepció a la província de Biscaia i s’endurí la repressió a tot
arreu contra el moviment obrer arran de la campanya de solidaritat amb
l’empresa basca “Laminados de Bandas”.
Les detencions durant
la celebració del 1er de maig de 1967 a Torre Baró o la caiguda d’abril de 1968
dels i de les militants que preparaven la clandestina manifestació del 1er de
maig a l’església de Santa Eulàlia de Provençana en són dos exemples d’aquesta
repressió que va acabar al TOP. Destaco aquests fets perquè va ser arran
d’aquestes detencions que la jove advocada Manola (es veu que li deien així)
Carmena, que es trobava a l’Hospitalet per raons político-familiars, va ser
l’advocada d’alguna de les persones detingudes, com la Pura Fernández.
També vull destacar
que les reunions es feien a esglésies. En primer lloc, perquè no hi havia
gaires més espais públics on fer-les. Els locals del sindicat vertical no eren
a disposició dels activistes del moviment obrer i l’oferta no era molt gran
aleshores. Però el que és més important és que una part del clergat es va posar
del costat del moviment obrer i de l’antifranquisme. M’agrada recordar que
aquests dos col·lectius 30 anys abans s’estaven matant.
Tan importants eren
les esglésies per al moviment obrer, que quan uns capellans molt progres molt
progres, van decidir viure a un pis de Can Serra i no tenir un edifici per a la
parròquia, els militants antifranquistes, amb els de CCOO al capdavant, els van
dir que no podien prescindir-ne. Llavors es va donar la situació de que
comunistes, socialistes, sindicalistes en general van construir un edifici, la
Casa de Reconciliació, que també va servir per a església.
Durant els anys de la seva
vigència, quinze i pico, el TOP inicià 22.660 procediments, que afectaren a més
de 50.600 persones, de les quals més de 6.700 van ser condemnades a més
d’11.700 anys de presó. El 60% dels procediments es van concentrar entre
1973-1977, quan l’antifranquisme era més actiu.
Una altra dada significativa
és que les dones van ser gairebé l’11% de les persones processades, un 12,2% a
Catalunya. Aquí es reprodueix el model social dominant en aquell moment. El
treball productiu formal era majoritàriament masculí, però sense el treball
reproductiu, portat a terme gairebé de forma exclusiva per les dones, no hagués
estat possible. Doncs bé, sense el treball reproductiu militant de les famílies
antifranquistes no hagués estat possible el treball productiu, l’activisme, de
molts homes. Darrera d’aquesta majoria activista masculina hi ha sovint un
suport de dones i filles i fills que no surt a les estadístiques però que també
hi era.
Més de la meitat dels
processats a Catalunya, gairebé 1700 persones, eren de Barcelona, mentre que de
l’Hospitalet n’hi ha una setantena. Això sempre és difícil de concretar, perquè
els domicilis podien variar. La meitat eren nascuts a Catalunya i un 21% eren
d’Andalusia. A l’Hospitalet, l’origen immigrant era majoritari.
Perquè recordem que entre 1961
i 1975, gairebé els anys de vigència del TOP, el saldo migratori de Catalunya
va ser de 950 mil persones. Barcelona, ja força plena, va créixer un 12%. Si
més no, pel que fa a la població empadronada, que no sabem si bona part de les
que vivien en barraques eren comptades. L’Hospitalet va passar de 123 a 282 mil
habitants, un creixement del 130%, és a dir, un creixement relatiu deu vegades
superior al de Barcelona.
Quan Candel va passejar-se
per Catalunya per escriure el seu Els
altres catalans, al llarg de l’any 1963, va fer-ho per Barcelona,
especialment els seus barris de la Marina, i també per l’Hospitalet. Ell havia
conegut a Pura i Felipe abans que Manuela Carmena, des de la seva parròquia,
per acompanyar-los en la creació de la Cooperativa d’habitatges de la Bomba,
que anys més tard va concretar-se en un parell de blocs a Bellvitge. Aquest va
ser el pegament que va cohesionar la societat catalana en uns anys en els que
es podia haver trencat, i la mirada candeliana es va estendre amb la tasca de
CCOO, les associacions de veïns i l’antifranquisme en general, malgrat el TOP i
tots els tops que hi havia en aquells anys.
Vull acabar aquest breu
repàs històric donant les gràcies a totes les persones que vau lluitar contra
el franquisme, a favor de millorar les condicions laborals a les fàbriques, els
camps o les obres, a favor de la millora dels barris i dels serveis públics,
per la llibertat i la democràcia, pels drets nacionals de Catalunya, malgrat
que això comportava automàticament la repressió, que en aquella època volia dir
detencions, acomiadaments, multes, confiscacions, exili, tortura i presó.
Vull donar les gràcies a les
que sou aquí, a les que van ser repressaliades pel TOP i no han pogut ser aquí,
a les que van lluitar abans del TOP o a les que no les van enxampar mai, perquè
aquell dia l’autobús es va endarrerir (anècdota real), perquè les mesures de seguretat van
funcionar, perquè es van olorar que aquell que hi havia a la cantonada era de
la Brigada Político-Social...
Un servidor, fent la xerrada.
Us vull dir ben fort,
mercès!, perquè la nostra vida ha estat molt millor, o fins i tot ha pogut ser,
gràcies a la vostra lluita, al vostre sacrifici. Aquest acte d’avui té aquest
objectiu principal.
0. Introducció El
franquisme és una època de la història d’Espanya.
Es diu així perquè la seva
característica més important és el règim polític que hi va haver en aquells
anys (1939-1975), la dictadura del general Franco. Per tant, cal distingir quan
parlem del franquisme com una època o com un règim polític.
El
règim polític franquista fou el que imposaren els vencedors en la Guerra Civil
(1936-1939) i que representaven els interessos de l’oligarquia, l’Església i
l’exèrcit. El recurs al cop d’Estat militar per defensar els privilegis de les
capes altes de la societat es feia servir a Espanya des de la dècada de 1830. El
perill revolucionari obrer i jornaler havia fet que l’exèrcit tornés a tenir un
paper protagonista des de la crisi de 1917. Això no vol dir que el bàndol
insurrecte i el nou règim no rebés el suport d’una part significativa de la
població (petits i mitjans propietaris, catòlics, tradicionalistes, etc.). A
partir de 1939 comença l’etapa del franquisme, 36 anys de dictadura, amb pocs
canvis en el sistema polític però amb transformacions molt profundes en
l’economia i la societat del país.
1. Política 1.1.
La construcció del Nou Estat
Al
cim del Nou Estat es trobava el dictador, Francisco Franco, que concentrava
tots els poders: "Generalísimo" dels
exèrcits, cap del partit únic, Cap de l’Estat, Cap del Govern, etc. Nomenava
ministres, governadors civils de províncies, alcaldes de les ciutats més grans,
organismes judicials, etc. La seva signatura era imprescindible per aprovar les
lleis.
Franco, en un pedestal, és saludat amb la salutació feixista durant la desfilada de la victòria, el maig del 1939.
Tot
això anava acompanyat d’una campanya de culte a la personalitat, en la que
Franco era el "Caudillo" (com els
líders militars medievals de la “Reconquesta”), a semblança dels líders
feixistes (Hitler era el Führeri
Mussolini era el Duce).
Les monedes recordaven que Franco era "Caudillo de España por la gracia de Dios"
Per
sota de Franco, amb una estructura piramidal, es van desenvolupar les
institucions polítiques, amb la total desaparició de les que havia creat la
república, especialment les autonòmiques de Catalunya i Euzkadi. El règim franquista
era molt centralista, tot el poder es concentrava a Madrid, i tots els càrrecs
eren per designació d’un superior.
Podem
destacar la creació el 1942 de Les Corts, una imitació de parlament. Els seus
membres, anomenats "procuradores", eren
homes del règim i tenien com a funció deliberar i col·laborar amb el Cap
d’Estat.
Com
que considerava que les constitucions eren un producte del liberalisme, es van
aprovar diverses "leyes fundamentales",
que feien la funció d’una constitució. La primera havia estat aprovada durant
la Guerra, el Fuero del Trabajo. És
significatiu que la primera llei fonamental es dediqués al tema social. En
restituïa la propietat privada i el capitalisme, qüestionats durant la
República i, sobretot, els processos revolucionaris dels anys de Guerra.
El
bloc social i polític del franquisme no era homogeni: n’hi havia falangistes,
monàrquics, carlins, catòlics, grans propietaris, etc. Franco i el seu nucli de
militars addictes els havien unificat en un únic partit la Falange Española Tradicionalista y de las JONS (1937). Això no vol
dir que els diversos grups (coneguts com “famílies del règim”, car no podien
constituir-se en partits o associacions) no continuessin actuant i pressionant
per defensar els seus interessos particulars.
Durant
els primers anys, els falangistes tenien molt de poder, perquè els seus
homòlegs nazis i feixistes anaven guanyant la Guerra Mundial. A partir de 1943,
d’altres grups van ocupar els principals càrrecs.
La
derrota nazi-feixista del 1945 va provocar que s’aprovessin dues lleis fonamentals
aquell any, elFuero de los Españoles, una mena de recull de drets i deures, i la Ley de Referèndum, en la que s’instituïa
el referèndum com a mecanisme per aprovar lleis.
Eren dues operacions de
maquillatge, per fer veure que a Espanya hi havia un sistema que si no era
democràtic del tot, com a mínim no era feixista.
El
primer referèndum es va fer l’any 1947 per aprovar la Ley de Sucesión en la Jefatura del Estado. Es tractava d’una
operació política de gran transcendència. Es reconeixia que Espanya era un
reialme, i que a Franco el succeiria un rei; però, quin rei? Alfons XIII havia
mort a l’exili. Els drets dinàstics els tenia el seu fill, Joan. Doncs, aquest
va acceptar que els seus fills Juan Carlos i Alfonso anessin a estudiar a
Espanya (a partir de 1950), sota la tutela de Franco, teòricament per
succeir-lo en el futur.
1.2.
La política exterior
La
política exterior fou determinada per la Segona Guerra Mundial (2aGM), que va
començar cinc mesos després de que acabés la guerra a Espanya.
El
règim franquista es va posar del costat de les potències de l’Eix (Alemanya i
Itàlia) que li havien ajudat de forma decisiva durant la Guerra Civil.
Després
de la conquesta de França per part d’Alemanya, el govern començà a fer
maniobres per entrar en la 2aGM i decretà passar de la neutralitat a la “no
bel·ligerància” el juny del 1940.
L’octubre
de 1940 es va produir l’entrevista entre Franco i Hitler. El primer va demanar
massa coses per entrar en la guerra, i no van arribar a un acord, tot i que
Espanya va continuar donant suport logístic a l’Eix.
Fotografia de l'entrevista Hitler-Franco a Hendaya, el 23 d'octubre de 1940. Font: Examen PAU (2013)
Després
de la invasió de l’Eix a la Unió Soviètica, Espanya organitzà un cos
expedicionari per ajudar-los, la División Azul. El discurs del ministre d’Afers Exteriors no deixa cap
dubte de la ideologia que movia la seva creació:
“¡Rusia es culpable! Culpable de nuestra guerra civil.
Culpable de la muerte de Jose Antonio, nuestro fundador, y de la muerte de
tantos camaradas y tantos soldados caídos en aquella guerra por la agresión del
comunismo. El exterminio de Rusia
es una exigencia de la historia y del porvenir de Europa.”
En
total van anar-hi uns 45.000 homes a partir de juliol del 1941. Quan les
victòries alemanyes van convertir-se en derrotes, el govern franquista va anar
abandonant l’aliança amb l’Eix i apropant-se als Aliats, especialment Gran
Bretanya.
Comiat de la División Azul a Madrid. Font: https://descubrirlahistoria.es/2014/01/una-vision-critica-de-la-division-azul/
L’octubre
del 1943 tornava a la neutralitat, retirava la División Azul i pocs mesos després deixava d’exportar wolframi
(mineral important per a la fabricació de material bèl·lic) a Alemanya.
També
van haver canvis a dins d’Espanya. Els falangistes van perdre poder, es van
eliminar les manifestacions públiques de suport als nazis, es va tallar
l’operació d’entrega dels jueus espanyols a les SS, es van aprovar les lleis
fonamentals que hem comentat abans, etc.
Finalment,
el aliats no van intervenir militarment a Espanya, com esperaven els
antifranquistes, molts dels quals encara lluitaven en grups guerrillers,
coneguts com "maquis". Fins i tot va
haver un atac de més de 6 mil combatents per la frontera francesa, especialment
per la Vall d’Aran, l’octubre de 1944.
Quan
va acabar la 2aGM la majoria dels països rebutjaren el règim franquista a
partir de 1945. Una de les primeres resolucions de la Organització de les
Nacions Unides (ONU) va ser la seva condemna i la recomanació de trencar les
relacions amb Espanya.
Gairebé
tots els països van seguir la indicació i començà una fase d’aïllament, només
trencada per pocs estats, com l’Argentina de Perón –el blat de la qual va
ajudar a apaivagar la fam d’aquells anys- o el Vaticà, molt agraït pel
nacionalcatolicisme del règim.
1.3.
La repressió
El
règim franquista va sorgir d’una guerra que els franquistes havien provocat.
Des dels plans inicials del cop d’estat de juliol de 1936, dirigits pel General
Emilio Mola, la repressió –incloent la mort- de les persones de les forces
polítiques i socials republicanes i d’esquerra era un dels seus elements
essencials.
Fins
i tot, s’ha arribat a afirmar que Franco va allargar la Guerra Civil per poder
fer la repressió política més profundament. Val a dir que la majoria dels
militars colpistes eren “africanistes”, havien après a fer la guerra d’una
manera cruel fins i tot contra la població civil en les campanyes del
Protectorat del Marroc.
La repressió començada el juliol del 1936 va continuar a partir del 1939. De fet,
l’Estat de Guerra va continuar vigent. La gran diferència amb la repressió
durant la Guerra Civil és que en aquell moment es feia majoritàriament sota
l’empara de la llei (Ley de Responsabilidades Políticas y Ley de Represión de la Masonería y el Comunismo, 1939 i 1940) i amb tribunals
militars.
És
difícil precisar la quantitat de persones assassinades. Durant la Guerra
podrien ser més de 150.000; després de la Guerra, més de 25.000. La majoria
dels afusellaments de l’època franquista van ser durant els anys 1939-42, i
gairebé van desaparèixer el 1948.
Molt
probablement aquesta xifra seria molt més alta, especialment a Catalunya, on la
població era majoritàriament republicana, catalanista o d’esquerres, sinó
haguessin marxat a l’exili gairebé mig milió de persones, sobretot a França el
gener i el febrer de 1939. La població refugiada espanyola fou reclosa a uns
camps a les platges en unes condicions penoses.
La
meitat dels exiliats, soldats republicans sense compromís polític o persones
que confiaven que serien ben tractades van tornar i van formar part del més de
mig milió de presoners en camps de concentració i centres de detenció. En el
millor dels casos, després de demanar informes, eren posats en llibertat i
havien de tornar a fer el servei militar a l’”exèrcit nacional”.
La
repressió també incloïa les tortures, les violacions a les dones, especialment
les que havien destacat en la lluita feminista, humiliacions públiques,
robatori de nadons, incautació de béns, depuració de funcionaris, especialment
del magisteri, etc.
Per
la seva significació política destaca la detenció per part dels nazis del
president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, i la seva entrega al
règim franquista. Després d’un simulacre de judici, fou afusellat l’octubre del
1940. També podem esmentar la mort a la presó per les males condicions de
Julián Besteiro, president de la UGT i el PSOE, o del poeta Miguel Hernández.
Part
de la població exiliada fou detinguda pels nazis quan van conquerir França. El
govern franquista els va deixar en les seves mans i foren portats als camps de
concentració unes 10.000 persones, de les que van morir uns 7.000, sobretot a
Mauthausen-Gusen.
De
la repressió específica de la llengua i la cultura catalana, parlarem a
l’apartat de la cultura.
1.4.
L’Hospitalet durant els quaranta
L’Hospitalet
fou ocupada per les tropes franquistes el 26 de gener de 1939. Tot el personal
polític i moltes persones significades de les organitzacions del bàndol
republicà s’havien exiliat. En els primers moments l’exèrcit va prendre el
control.
Van nomenar
José Wenceslao Marín com alcalde el febrer. Les noves autoritats van apressar-se a canviar els noms dels carrers (com a tot arreu, el carrer més important per Franco, el segon per José Antonio, el tercer per Calvo Sotelo...) i omplir la ciutat de la simbologia del règim: exaltació de Franco, creu dels caiguts, etc... Marín, però, fou destituït acusat de
corrupció el novembre de 1939. L’escollit per substitutir-lo fou Enric Jonama, que
havia conegut a la CAMPSA un dels més importants “catalans de Franco”, en
Demetri Carceller.
Durant
el seu llarg mandat, fou alcalde fins el 1952, Jonama destacà per la seva inactivitat.
En bona mesura perquè no volia fer res, però en part perquè els ajuntaments
tenien molt pocs recursos. Només podem destacar els Bloques del Caudillo, uns habitatges públics construïts a Collblanc
a partir de 1941. El problema de l’habitatge era un dels més greus.
No
tothom estava d’acord amb l’alcalde Jonama, i el maig del 1944 van aconseguir
substituir-lo per Josep Puig i Miracle, un dels socis propietaris de la
Cooperativa del Vidre de la Torrassa. Sembla que fou fruit de la intervenció
del Governador Civil, falangista, que volia posar un dels seus i de
Collblanc-Torrassa, barri de forta tradició anarquista.
Visita del Governador Civil Antonio Correa Veglisona a la caserna del Frente de Juventudes de Collblanc, l'agost de 1941. A la dreta, amb corbata i bigoti, l'alcalde enric Jonama. Font: https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/tag/ntonio-de-correa-y-veglison/
L’octubre
del 1945 Jonama tornava a l’alcaldia, ja que sembla que tenia més suports a les
altes esferes del règim, malgrat les acusacions de corrupció. Amb ell tornaven
les famílies del Centre al poder. Sabem poc de les lluites pel poder d’aquests
grups franquistes, que no deixaven petjades en la documentació, car el règim
sempre volia donar la imatge d’unitat.
L'alcalde Josep Puig. Font: AMHL 101 AF 0000012 /a.Autor desconegut/da
El
fracàs de Puig davant Jonama també ens il·lustra de l’escassa penetració de la
Falange i les seves branques pel jovent, el Frente
de Juventudes, i per les dones, la Sección
Femenina, en la població de l’Hospitalet, malgrat gaudir del suport i els
mitjans que no tenia ningú en aquells moments, excepte l’Església.
L'edifici de L'Harmonia adquirí el seu nom d'una entitat creada el 1866 per les forces polítiques progressistes locals. Durant la República era la seu de l'Ateneu de Cultura Popular. Com totes les seus de les organitzacions prohibides i perseguides, fou incautat, i durant la dècada de 1940 fou seu de la Falange i de la seva secció juvenil. Font: AMHL 101 AF 0000134 /a.Autor desconegut/da
L’any
1947 es va fer el referèndum i, és clar, va guanyar el Sí, l’opció del règim,
tot i que amb menor percentatge que a la mitjana espanyola. L’any 1948 es van
fer unes eleccions municipals, en les que s’escollia una tercera part dels regidors
entre candidatures de persones del règim. Les instruccions que van rebre els
ajuntaments deien coses així:
“En el caso de que frente a la candidatura
protegida se alzare otra que por circunstancias locales arrastrara
previsiblemente mayor número de sufragios, se procurarà hacer innecesaria la
pugna electoral mediante una candidatura de compromiso en que los candidatos de
la primera tengan por lo menos la paridad.”[i]
El
fet és que la candidatura del grup de l’ex-alcalde Puig va sortir derrotada,
però es va “colar” un candidat no oficialista, l’ex-alcalde de la Dictadura de
Primo de Rivera, Tomás Giménez, que va animar la vida política local amb els
seu enfrontaments amb Jonama.
Del
que sí ha quedat molta documentació és de la repressió. Les autoritats
franquistes tenien clar que el 76% dels votants de l’Hospitalet havien optat
pel Front d’Esquerres el febrer de 1936, i que la participació havia estat
només del 52%, mentre que a Espanya havia estat del 73%, el que indicava una
forta penetració de l’anarquisme.
Full volant de la FAI del 1939. Diversos grups van intentar organitzar-se i lluitar contra el nou règim franquista. A l'Hospitalet tenien especial presència les organitzacions anarquistes, com la FAI i les Joventuts Llibertàries. Font: http://localmundial.blogspot.com/2016/12/els-primers-antifranquistes-de.html
Entre 23 i 32 homes amb veïnatge a
l’Hospitalet foren executats amb consells de guerra, 15 foren executats
extrajudicialment i 9 més van morir en relació a activitats guerrilleres (fins
el febrer de 1950). L’Hospitalet fou un dels nuclis més importants de guerrilla urbana en aquells anys.
Malgrat
que moltes persones de l’Hospitalet van exiliar-se, centenars van patir les
presons, moltes d’elles amb tortures. Encara no sabem quantes persones van
morir a la presó dels centenars de presos/es de l’Hospitalet en aquells anys[ii].
Sabem que 43 homes de l’Hospitalet van morir als camps nazis[iii].
Conferència "Los hospitalenses del triángulo azul" a càrrec de Tania González.
En
aquells moments per qualsevol gestió administrativa o política es feia un
informe per determinar si la persona investigada era addicta, indiferent o
desafecta al règim. Per fer-los es recollien testimonis de veïns/es. Es calcula
que entre 12 i 15 mil persones (25-30% de la població) foren “consultades”[iv].
[i]Arxiu del Govern Civil de
Barcelona, caixa 849, cit. a SANTACANA, Carles. Victoriosos i derrotats. El franquisme a l’Hospitalet 1939-1951,
Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1994, pàg. 334
[ii]MONTBLANC, Joan. L’empresonament franquista al Baix Llobregat
1939-1960, CECBL, 2019
L’objectiu d’aquest article és, des de la
perspectiva local, fer un recull de les formes de repressió del franquisme que
provocaren víctimes mortals i, per sobre de tot, recordar i treure de l’oblit
els noms de les persones que van perdre la vida pel seu compromís contra el
feixisme.
Una primera
versió d’aquest text va ser publicada a la revista Temps i espais de memòria, núm 3, febrer 2016, que edita el
Memorial Democràtic de Catalunya.
L’exili
Com és sabut, les víctimes mortals de la repressió
franquista a Catalunya van ser menys que en d’altres indrets d’Espanya perquè
la major part dels militants i combatents del bàndol republicà van poder fugir.
Prop de mig milió de persones es van exiliar, sobretot a França, i d’aquestes entre
un terç i la meitat no van tornar en els mesos següents perquè sabien que
patirien greus represàlies per les seves activitats polítiques i sindicals.
L’exili, però, també va provocar morts, donades les
horribles condicions en les que es va fer: fugida a peu en ple hivern, atacs
per part de l’aviació franquista, camps de refugiats a les platges… Tanmateix,
és molt difícil trobar-ne documentació.
Tenim la sort que un dels grans testimonis de
l’exili republicà és el d’un hospitalenc, Ramon Moral i Querol, i que el podem trobar en línia. Moral ens explica la història de Pilar Pascual, vídua de 65 anys, que
viva al Carrer príncep de Bergara, a la que li van denegar el permís per sortir
del camp de refugiades per reunir-se amb els seus fills. Quina va ser la seva
sort?
L’Enric Gil ha
identificat 367 habitants de l’Hospitalet que es van exiliar de forma
permanent, dels quals tres quartes parts ho van fer a França i una quarta part
a Amèrica[1].
Ell mateix adverteix que no són tots, i dels que tenim més informació són
precisament els que van sobreviure al tràngol i van tenir descendència.
Algunes de les
313 persones que consten en el padró hospitalenc de 1940 com desaparegudes[2]
han estat trobades a l’exili. De la majoria, però, encara no sabemamb certesa quines circumstàncies van haver
de patir, ni quantes van morir com a conseqüència de l’exili.
Els afusellats per “rebel·lió” militar
En els primers mesos de l’ocupació, a partir del 26
de gener de 1939, es va empresonar a moltes persones acusades d’activitats
contràries al “Glorioso Alzamiento Nacional”, és a dir, durant la Guerra o,
fins i tot, per les seves activitats polítiques i/o sindicals des de l’octubre
de 1934.
Per una banda, la policia, amb la possible
col·laboració d’escamots de falangistes, detenia a qui trobaven oportú a partir
de denúncies. Per una altra, es feien indagacions dels milers de persones empresonades
durant la Guerra, totes considerades sospitoses i que havien de demostrar la
seva no implicació en activitats polítiques amb avals fets per addictes al règim.
Després de les tortures, les persones detingudes eren
lliurades a la jurisdicció militar i patien simulacres de judici amb forma de
consell de guerra, alguns dels quals acabaren en pena de mort pel delicte de
“Rebel·lió” o “Adhesió a la rebel·lió”,
executada majoritàriament al mur del Camp de la Bota.
L’absurditat de la repressió franquista és màxima:
acusaven als opositors d’allò que havien fet ells. I a més, amb retroactivitat!
És a dir, condemnaven per uns fets titllats de delictes que no eren delicte en
la legislació vigent quan foren comesos.
Fotografia de Josep Segarra a l'infermeria de la Model. Fotografia inclosa en el seu expedient judicial.
La
primera aproximació als noms de les víctimes mortals de la repressió franquista
a Catalunya la va fer Josep Mª Solé i Sabaté, basant-se en els registres de
cementiris i defuncions. Va trobar-ne 22 de l’Hospitalet.
Posteriorment, quan
els arxius militar foren accessibles, Jordi Cánovas va fer recerca a partir
d’aquests noms i va afegir-ne un més.[3]
Un primer buidatge de tots els expedients dels executats a Barcelona de
l’Arxiu del Tribunal Militar Tercer fou fet per Joan Corbalán [4]
En 2015, però, l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) va publicar el buidatge que havia fet dels procediments militars judicials (sumaríssims) que hi havia
en l’esmentat arxiu militar de tota Catalunya. La quantitat total d’expedients
oberts pujava a 82.000, que afectaven a 78.188 a persones físiques diferents,
dels quals, 4.411 van concloure amb sentència de mort i 3.358 foren executades.
Segons aquesta publicació, el total de persones amb
veïnatge a l’Hospitalet que van haver de patir un “Sumaríssim d’Urgència” van
ser unes 800, 1,65% de la població. Aquesta proporció és, per cert, la més
baixa del Barcelonès i Baix Llobregat[5].
Els noms de les persones afusellades les podem
conèixer per tres fonts, que no són coincidents. Per tant, farem la llista dels
noms que ens aporten totes tres:
Segons Cánovas
(Can de la llista) van ser afusellats 23 homes; segons Corbalán (Cor a la
llista) van ser 32; segons l’ANC foren 28 els hospitalencs afusellats entre 1939 i 1945[6].
Manuel Ibáñez i Constantino Tormo, dos dels afusellats de l'Hospitalet. Font: Cánovas, op. cit.
Tenien entre 21 i 61 anys. Els noms aportats per Cánovas o Corbalán que no
tenen la “x” a la columna de l’ANC no vol dir que no fossin afusellats, vol dir
que en la llista de l’ANC consta un domicili que no era l’Hospitalet. Fins que no es faci una
comprovació de tots els expedients no podrem confirmar el veïnatge d’aquestes
víctimes, de les que a hores d’ara tenim dades contradictòries.
Josep Domènech i Avellanet en 1937. Font: FONTOVA, Rosario. La Model deBarcelona. Històries de la presó, Barcelona, Generalitat de Catalunya,
2010, pàg. 137. En aquesta publicació podreu llegir alguns dels notables poemes d'aquest jove anarquista.
La
llei de fugues
A
l’Hospitalet es va produir una altra modalitat d’assassinat polític, que ja he
tractat amb més profunditat en un altre article d’aquest blog.
Les tropes franquistes que ocupaven l’Hospitalet
van sortir un parell de nits (6 i 9 de maig de 1939) i van assassinar 15 homes
(10 i 5, respectivament), aplicant la vella Llei de Fugues. Es tractava d’una
forma d’execució extrajudicial, aprofitant la llei que permetia disparar contra
un detingut que fugia.
La policia informa a l'Ajuntament dels assassinats del 6 de maig de 1939
El més probable és que fos un acte de represàlia
per la mort, el 30 d’abril, del comissari de policia que encapçalava la
repressió política a la ciutat, José León Giménez, a mans d’un grup de
guerrilla urbana.
Els homes assassinats foren:
Nom
edat
Francisco López García
40
Ramon Doch Puigdemazas
41
Miquel Berenguer Andreu
32
Paulino Albaladejo Martínez
32
Francisco Fernández Santiago
24
Juan Mellado Pérez
49
Antonio Rocuco (¿) Moreno
43
Antonio García Martínez
37
José Morata Carmona
38
Basilio Juanes Zanfoga (¿)
38
Antonio Gimeno Fandos
26
Antonio Busto Valle
29
Ramon Deu Díaz
31
Genaro Frías Escobar
26
José Ugedo Berenguer
28
Aquesta cacera humana no era la forma habitual de la repressió. Caldria comprovar si es va produir a d'altres llocs i si va anar associada a represàlies pròpies d'un exèrcit d'ocupació.
La violència arbitrària
En la seva obra abans esmentada, Solé i Sabaté comentava que s'havien produït a Catalunya unes 30 o 40 morts que es poden qualificar d'"arbitràries", sense passar pels tribunals.
Al llibre de
registres del cementiri de l’Hospitalet trobem un seguit de noms que
ofereixen molts dubtes. Com és que foren enterrats a la fossa comuna dos “soldats
nacionals desconeguts” el 26 i el 28 de gener? S’entén que un exèrcit en retirada
abandoni cadàvers sense identificació, però, un exèrcit vencedor, que ofereix
pensions i avantatges a les famílies dels seus “caiguts”?
En abril i març de 1939 dues
dones i un home van morir per “hemorràgia cerebral” i foren enterrats a la
fossa comuna, trets propis del registre de les víctimes polítiques del
franquisme en aquells moments. Un home i una dona van ser enterrats el dia 29
de gener de 1939, i en el registre no indica la causa. Els seus noms no
apareixen amb posterioritat com víctimes del “terror roig”; ho foren del “terror
blau”?[7]
Domènec Pastor Petit, el gran
escriptor hospitalenc, ens relatà que va veure com, vers l’abril de 1939, un
militar va clavar un tret al cap a un home gran perquè li va contestar en
català quan li va preguntar per una adreça, a la Rambla Just Oliveras[8].
Les característiques del relat i la trajectòria de l’autor fan versemblant
aquest episodi. Aquests actes de barbàrie puntual sempre han format part de la
memòria col·lectiva i eren transmesos de forma oral i gairebé mai eren registrats
documentalment, fins a perdre la versemblança.
Els testimoni de Pastor Petit és
només això, un testimoni, que convindria confirmar documentalment. Al llibre
del cementiri podem trobar alguns noms que es correspondrien amb l’home gran
possiblement assassinat a la Rambla.
Un altre testimoni oral m’ha
explicat un episodi semblant en la pujada del metro de Santa Eulàlia, en els
anys setanta! Algú sap alguna cosa?
La presó i les comissaries
Ramon Gómez, en un altre llibre
de memòries, ens informa de la mort del pare d’un company d’escola, de cognom
Escodà, que era empresonat a la Model. Quan la mare, que era en llibertat
condicional, va demanar explicacions li van fer signar un paper acceptant la
versió oficial segons la qual el seu marit s’havia suïcidat.[9].
Un altre testimoni ens parla de
la mort provocada per les pallisses a la presó de Domingo Polo, que havia estat
militant de la CNT, el fill del qual, Ferran, fou un dels exiliats que morí en
un camp nazi[10].
La documentació dels expedients
dels presoners de la Model es troba a l’ANC i no es consultable per municipis.
D’aquests dos casos esmentats he pogut localitzar un expedient, i es confirma
la informació: va morir a la infermeria de la Model l’abril de 1942, després de
gairebé dos anys empresonat. El compromís de confidencialitat que he hagut de
signar no em permet dir el nom.
De qui també tenim constància
documental és de Josep Costa Morell. Havia estat detingut l’octubre de 1939,
quan tenia 17 anys, per llençar fulls volanders de les Joventuts Llibertàries i
la FAI. També fou acusat de voler organitzar un grup armat. Va morir l’1 de
maig de 1943 “a consecuencia de la factura de la base del cráneo (…). La citada
fractura le fue producida al intentar suicidarse (…)”[11].
La lectura del seu expedient carcerari em fa imaginar l’infern que foren
aquests quatre darrers anys de la seva vida.
Certificació de la mort a la presó de Josep Costa Morell
Tots els testimonis referents a
les presons franquistes, especialment les d’aquells anys són coincidents: les
tortures i condicions penoses eren la causa de moltes morts. En Joan Montblanc ha comptabilitzat un total de 13 hospitalencs que van morir a la presó.
Els morts als camps nazis
Les morts dels/les exiliats/des
que van caure sota el domini nazi també són atribuïbles al franquisme. Per dues
raons; la primera, òbvia, perquè l’exili fou provocat per la persecució militar
i política del franquisme; la segona, perquè el règim triomfant no va
reconèixer la nacionalitat espanyola a les persones exiliades i i les va
llençar a les urpes del sistema concentracionari alemany.
L'estudi pioner de Pep Ribas i Enric Gil informava de, com a mínim, 33 homes de
l’Hospitalet, gairebé tots morts en el camp de
Gusen-Mauthausen[12]. Un posterior estudi de Tania González aportava les dades de 43 homes morts als camps nazis.
A una exposició del Museu Municipal de l'Hospitalet del 2023, es van documentar 66 homes deportats i es confirmen els 43 assassinats. Malauradament no tenim documentació de les dones empresonades a Ravensbrück.
Els seus noms són:
Nom
edat
Pelegrí Aguilar Bou
51
Antoni Andreu Méndez
34
Josep Aragón Muñoz
37
Manuel Arnau Viña
25
Antoni Arranz Barrio
45
Jaume Artigau Viñas
34
Josep Ballester Serrano
31
Martí Cabanes Bel
53
Ángel Callejón Martínez
24
Federico Callejón Martínez
30
Josep Calpe Vidal
48
Vicenç Capdevila Montserrat
32
Pere Cuyàs Niubó
36
Manuel Fernández Torres
33
Eloi Ferrer Díaz
34
Vicent Ferrer Salvador
42
Eloi Ferrer Díaz
34
Fèlix Garcia Cirac
34
Bautista García Navarro
25
Miguel Lariarte Uribe
37
Jaume Mañá Argelaga
24
Joan Martínez Caparrós
39
Francesc Muñoz López
25
Joaquim Nebot Esteban
22
Joan Oller Mendizábal
48
Josep Panes Gil
23
Manuel Piñas Arrabal
34
Manuel Polo Sánchez
36
Ferran Polo Tàpies
27
Gener Porta Plana
49
Eugeni Querol Puyo
26
Josep Ramis Grimal
47
Josep Ramon Alcaraz
26
Severiano Rubio García
22
Josep Ruiz Gómez
40
Marià Ruiz Gómez
41
Remigi Saura Benages
37
Josep Saura Marco
26
Antoni Serracho Guardiola
29
Francesc València Conesa
25
Manuel Vives Campos
38
Josep Vives Campos
40
Emilio Zafón Camps
41
Amb
aquest llibre, editat en 2011, Joan Zafón va rescatar de l'oblit la
història del seu pare, mort al camp de concentració de Neuengamme, a les
afores d'Hamburg.
Repressió dels guerrillers
L’Hospitalet
havia estat una important
font de milicians i patrullers durant la Guerra, i també ho va ser de
guerrillers
durant la postguerra. De fet, l’assassinat del comissari de
l’Hospitalet, José León, l’abril de 1939, es considera la primera acció
de la
guerrilla antifranquista, anarquista en aquest cas. El fet és atribuït
al grup
guerriller comandat pel torrassenc Joaquim Pallarès i Tomàs.
Blas Zambudio Torres, conegut com
“El Lleó de la Torrassa”, havia organitzat un grup d’acció que fou atacat per
la policia per primera vegada en desembre de 1941, quan fou detingut José Rafí
Urpí. Zambudio s’escapolí a trets d’una segona emboscada en un bar de La
Torrassa, però finalment va caure abatut pels trets de la policia a Barcelona
el gener de 1942.
La resta del grup va morir poc després, en el que es trobava
el sevillà Antonio Serrano Caro, de 27 anys. Segons les llistes de Corbalán i
l’ANC, Rafí i Serrano eren hospitalencs i foren engarrotats a La Model el 28 de
març de 1942[13].
Un altre grup, encapçalat per Joaquim Pallarès, fou detingut en 1943 i nou dels seus membres, amb edats entre
20 i 34 anys, foren condemnats a mort pel delicte d’atracament i (alguns) mort,
i executats el 29 de març a la presó Model. La causa de la mort és “axfisia”
(sic), és a dir, amb garrot vil,i foren
enterrats a la fossa comuna del Cementiri del Sud-Oest. A més de Pallarès que
l’any 1943 tenia 20 anys, també hi havia un altre veí de La Torrassa, Pere
Tresols i Meix, de 28 anys[14].
En la llista d’executats de Corbalán
i l’ANC després d’un Consell de Guerra també apareix com a domiciliat a
l’Hospitalet Martín Gibert Martínez. Una primera recerca bibliogràfica i
d’hemeroteca ens aporta que sembla qua amb els germans Jaume i Josep Soler
Fernández eren militants del Movimento Libertario Español, i que van ser
acusats de cometre diversos atracaments i assassinats entre 1944 i la seva
detenció en gener de 1948. Foren engarrotats a la Model el 25 de febrer de
1948.
En el marc de la lluita contra la
guerrilla urbana, en març de 1949 és mort per la policia a casa seva de la
Torrassa Miquel Barba Moncayo, i en octubre fan el mateix als carrers de
Barcelona amb l’hospitalenc Josep Sabaté[15].
En febrer de 1950 fou afusellat al Camp de la Bota Manuel Sabaté, el germà
petit de Quico i Josep, més pel seu cognom que pel que havia arribat a fer[16].
Francesc, “Quico”, Sabaté és un
dels mites de la lluita guerrillera, per la seva constància. Després de molts
anys d’accions de tota mena, fou abatut per la guàrdia civil i el sometent
local a Sant Celoni en 1960. Segons la CNT de l'Hospitalet, al grup de Sabaté hi havia un altre hospitalenc, Rogelio Madrigal Torres, que havia fugit a França en 1956.
Els guerrillers hospitalencs
morts foren d’organitzacions anarquistes, en els primers anys de les Joventuts
Llibertàries i més tard del MLE i d’altres. L’acusació dels que van morir
executats era de bandidatge, terrorisme, atracament, etc…
Els seus noms són:
Nom
mort
data
Blas Zambudio
Torres
A
gener 1942
José Rafí
Urpí
E
28-març-1942
Antonio
Serrano Caro
E
28-març-1942
Joaquim
Pallarès i Tomàs
E
29-març-1943
Pere Tresols
i Meix
E
29-març-1943
Martín Gibert
Martínez
E
25-febrer-1948
Miguel Barba
Moncayo
A
març 1949
Josep Sabaté
i Llopart
A
17-octubre-1949
Manuel Sabaté
i Llopart
E
24-febrer-1950
Rogelio
Madrigal Torres
A
4-gener-1960
Francesc,
“Quico” Sabaté i Llopart
A
5-gener-1960
mort: A, acció; E, execució
Repressió de l’antifranquisme pacífic
Un cop abandonada la lluita
armada en la dècada de 1950, les formes de lluita política i social pacífiques
foren gairebé les exclusives en els rengles antifranquistes. Tanmateix, la
resposta franquista no ho era pas de pacífica. En les seves memòries, Pepe
Guitérrez ens parla de Rafael, un jove havia contret la tuberculosi a la presó
de Burgos, on havia estat empresonat per raons polítiques, i que finalment va
tornar al seu poble andalús d’origen a morir vers 1966[17].
M’ha arribat el testimoni de
Ramon Roig Altadill, militant de la CNT que fou detingut quan anava a les
Canàries. Després de 4 dies detingut a la comissaria de Via Laietana fou
alliberat i va morir pocs dies després, als 59 anys, el juliol de 1975. Teniu
records d’aquest cas?
Malgrat que és el període del
franquisme més proper també tenim força desconeixement pel que fa a les víctimes
de la repressió. Les persones i les famílies que no han continuat en
l’activitat política sovint han volgut oblidar[18].
D’altres formes de repressió?
N’hi ha dues causes de mort que
són d’inclusió dubtosa dins la categoria de repressió política, si més no
directa.
Per una banda tenim les morts
provocades per bombardeigs de l’aviació o accions militars en general contra la
població civil. Si bé són accions bèl·liques, també poden considerar-se un
càstig contra zones de població majoritàriament “rojo-separatista”, en
llenguatge franquista.
Per una altra, la repressió
econòmica. El nou règim va mantenir conscientment en la misèria les famílies de
“desafectos”, una altra denominació franquista, i aquesta situació va provocar
no poques morts.
Resum
Tenim proves documentals de 23 a
32 homes amb veïnatge a l’Hospitalet que van ser afusellats al mur del Camp
de la Bota durant els primers anys del franquisme. També en aquells primers
dies de l’ocupació foren assassinats 15 homes més a l’Hospitalet mateix. També
tenim constància documental de 43 homes morts als camps nazis. També sabem de tretze
casos de mort a la presó. I hem localitzat 10 hospitalencs morts arran de la
seva activitat guerrillera.
Però tenim testimonis, notícies,
sospites de més persones, de les que tenim informació fruit de la recerca o
la casualitat. Sabem que tenim moltes històries que recuperar i molts noms que dignificar. Hem de respectar el silenci si és una opció conscientment
escollida, però normalment ha estat una imposició de la por.
Cal que aportem els testimonis
orals i documentals que puguem.
[1]GIL, Enric. No en van tornar: Centre d'Estudis de l'Hospitalet, 2014, pàg. 35
[2]GIL, Enric i
RIBAS, Josep. “Hospitalencs als camps
nazis. Exili I deportació”. A L’Hospitalet lloc de
memòria. Exili, deportació, repressio i lluita antifranquista. L’Hospitalet, Centre
d’Estudis de l’Hospitalet, 2007, pàg 34
[3] SOLÉ I SABATÉ, Josep Mª. La
repressió franquista a Catalunya 1938-1953, Barcelona, Edicions 62, 1985,
pàg. 312-315 i CANOVAS,
Jordi. “Hospitalencs afusellats. Els consells de guerra”. A:L’Hospitalet
lloc de memòria..., pàg. 173-183
[4]CORBALÁN GIL. Joan. Justícia, no venjança. Els executats pel
franquisme a Barcelona (1939-1956), Barcelona, Cossetània Edicions, 2008
[5]ARXIU
NACIONAL DE CATALUNYA. Procediments
militars judicials (sumaríssims) 1930-1980 de l’Arxiu del Tribunal Militar
Tercer de Barcelona, Barcelona, Generalitat de Catalunya, 2015. http://anc.gencat.cat/web/.content/anc/documents/arxiu/GUIA_SUMARISSIMS.pdf
[6]A les llistes de l’ANC i Corbalán hi ha
els noms exposats la taula i els de 4 homes més que els he inclòs a la categoría
de guerrillers (Serrano, Rafi, Gibert i Manel Sabaté) i un altre, Enrique
Sánchez Roldán, “el Mula”, que totes les fonts el qualifiquen de delinqüent
comú.
[7]Registro de sepulturas del 30 de
Diciembre del 1937 al 9 de Mayo de 1946, Oficina del Cementiri Municipal. Ajuntament de l’Hospitalet
[9]GÓMEZ, Ramon. Anys victoriosos, anys
triomfals, La petita història dels anys 40 a l'Hospitalet de Llobregat, Lleida Pagès Editors,
2002, p. 145-146
[10] GIL i RIBAS, “Hospitalencs als camps nazis”. A:L’Hospitalet
lloc de memòria..., pàg. 96
[11]Sumarísimo Ordinario núm. 8.533, Arxiu del
Tribunal Militar Tercero de Barcelona
[12] GIL i RIBAS, op. cit. pàgina,
120-131 aporten 32 noms. Poc després va aparèixer el testimoni de Joan Zafón
Trilla, que explicà l’experiència del seu pare, Emilio, que morí en el camp de
Neuengamme; ZAFON, Joan. El rellotge de
Neuengamme, Barcelona, Dux, 2011
[13] FONTOVA, Rosario. La Model de
Barcelona. Històries de la presó, Barcelona, Generalitat de Catalunya,
2010, pàg. 130 i La Vanguardia Española,
27 de març de 1942. http://justicia.gencat.cat/web/.content/documents/arxius/la_model_histories_preso.pdf
[14]Sumarísimo Ordinario núm. 31.429, Arxiu del
Tribunal Militar Tercero de Barcelona.
[15]DELGADO,
Manuel, PADULLÉS, Jofre i HORTA, Gerard (dirs.). Lluites secretes. Testimonis de la clandestinitat antifranquista.
Barcelona, Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2012, p. 35
[16]CLARÀ,
Josep. Manolet Sabaté aprenent de maqui.
Barcelona, Rafael Dalmau Editor, 2014, p. 59-60 i 83-84
[17]GUTIÉRREZ,
Pepe. Memorias de un bolchevique andaluz.
Barcelona, El Viejo Topo, 2002.
[18]TRAYNER, Mª Pau, MONTÓN,
Miguel Ángel i CAMÓS, Joan. “Presos i preses de l’Hospitalet, (1969-1976)”. Quaderns d’Estudi [L’Hospitalet, Centre
d’Estudis de l’Hospitalet], núm. 23 (octubre 2010), p. 95-96
