EL FRANQUISME (5). ELS ANYS CINQUANTA: LA CONSOLIDACIÓ DEL RÈGIM. LA POLÍTICA

5.1. La fi de l’aïllament.

Durant la dècada de 1950 el règim franquista va sortir del seu aïllament i va ser gradualment acceptat pels països capitalistes desenvolupats. 

Espanya va ingressar a l'ONU l'any 1955.

Per una banda, des del 1947, el món occidental ric (Amèrica del Nord, Europa Occidental i Japó) protagonitzava una fase de creixement econòmic com no s’havia conegut mai, i necessitava territoris per a la seva expansió. Espanya oferia unes bones condicions per a la inversió (mà d’obra barata i submisa, infraestructures mínimes...).

A França, aquest període d'extraordinari creixement econòmic se'l coneix com "els 30 gloriosos". Fou un fenomen comú als països de l'Europa Occidental, Japó, Canadà, Austràlia... i liderat pels EUA, que van imposar el seu model d'"american way of life".

Per una altra, érem en la Guerra Freda, és a dir l’enfrontament entre el bloc capitalista occidental,  liderat pels Estats Units d’Amèrica (EUA), contra el bloc socialista oriental, liderat per la URSS. Els EUA van veure l’Espanya franquista com un possible aliat.

La visita del president dels EUA, Eisenhower, a Madrid, el desembre del 1959 va significar la certificació de l'acceptació del règim franquista per part del bloc occidental. Poques fotografies han tingut tanta significació política i econòmica com aquesta.

L’any 1953 es van signar uns pactes entre Espanya i els EUA. Espanya cedia el seu territori per a usos militars (inclòs l’armament nuclear) i a canvi rebia suport polític i econòmic. L’any 1955 Espanya era acceptada a l’ONU, el principal organisme internacional que uns anys abans havia condemnat el règim franquista.

Tanmateix, el 1957 es creava la Comunitat Econòmica Europea, i els països amb règims dictatorials, com Espanya o Portugal, no eren acceptats.

5.2. Evolució política del règim

L’any 1951 es va produir un important canvi de govern. En les carteres d’economia apareixien les primeres figures contràries a l’autarquia. En les carteres polítiques, hi havia una majoria de conservadors, però també algun reformista. Les tensions entre les diferents famílies del règim i les mobilitzacions polítiques van provocar nous canvis l’any 1956 i 1957, amb una inestabilitat com no havia conegut el règim fins aleshores.

Joaquín Ruiz-Jiménez fou nomenat ministre d'Educació el 1951. Pertanyia a la família dels "catòlics" i era del sector més liberal i reformista del règim. Arran de les mobilitzacions universitàries del 1956, el sector més conservadors va aconseguir la seva destitució.

El govern de 1957 finalment deixava el poder econòmic en mans de “tecnòcrates”, contraris a l’autarquia, i la política en mans de conservadors. Fins i tot, va entrar al govern Pere Gual, sense cartera, per representar la burgesia catalana, tradicionalment poc o gens representada als governs franquistes.
L’any 1958 s’aprovava una nova llei fonamental, la Ley de Principios del Movimiento Nacional, que reafirmava el sistema, i començava així:

        “Yo, Francisco Franco Bahamonde, Caudillo de España,

Consciente de mi responsabilidad ante Dios y ante la Historia, en presencia de las Cortes del Reino, promulgo como Principios del Movimiento Nacional, entendido como comunión de los españoles en los ideales que dieron vida a la Cruzada, los siguientes:

I- España es una unidad de destino en lo universal. El servicio a la unidad, grandeza y libertad de la Patria es deber sagrado y tarea colectiva de todos los españoles.

II - La Nación española considera como timbre de honor el acatamiento a la Ley de Dios, según la doctrina de la Santa Iglesia Católica, Apostólica y Romana, única verdadera y fe inseparable de la conciencia nacional, que inspirará su legislación.

III - España, raíz de una gran familia de pueblos, con los que se siente indisolublemente hermanada, aspira a la instauración de la justicia y de la paz entre las naciones.

IV - La unidad entre los hombres y las tierras de España es intangible. La integridad de la Patria y su independencia son exigencias supremas de la comunidad nacional. Los Ejércitos de España, garantía de su seguridad y expresión de las virtudes heroicas de nuestro pueblo, deberán poseer la fortaleza necesaria para el mejor servicio de la Patria.”

5.3. L’oposició política.

Aquesta dècada va ser la de menor activitat antifranquista. La derrota de les guerrilles va portar a la pràctica desaparició de la lluita armada, amb algunes excepcions, com la de l’hospitalenc Quico Sabaté. La repressió de la protesta política, la homosexualitat, etc. va continuar. Les execucions van ser escasses, però la presó i la tortura van continuar com abans.

Quico Sabaté vivia a França i feia incursions per Catalunya. Finalment fou mort el 1960.

Les mobilitzacions socials també van ser escasses, de les que parlarem en un altre apartat. Per la seva significació política, hem de destacar les vagues dels tramvies a Barcelona (març de 1951 i gener de 1957) i les de la Universitat de Madrid (febrer de 1956). En aquesta última, per primera vegada els fills dels vencedors de la Guerra Civil es manifestaven a favor de la democràcia, en contra del règim i les seves organitzacions, especialment l’estudiantil SEU.

El Partit Comunista va saber llegir la situació i va proposar una Política de Reconciliació Nacional (juny de 1956), en la que proposava la superació de l’enfrontament de la Guerra i la creació d’un bloc a favor de la democràcia. La gairebé total inactivitat de les grans organitzacions progressistes del passat (CNT-FAI, UGT-PSOE, ERC, etc.) va fer que el PCE (el PSUC a Catalunya) esdevinguessin els principals partits de l’antifranquisme.

5.4. La política exterior.

Ja hem comentat la gradual integració d’Espanya al bloc occidental i als organismes internacionals durant la dècada, des de l’OMS el 1950 fins l’OCDE el 1959. Els ambaixadors de gairebé tot el món van tornar a Madrid.

La Guerra de l'Ifni, un conflicte volgudament amagat. Font: https://www.elnacional.cat/es/cultura/guerra-ifni-1957-espana_214917_102.html

La contrapartida a la incorporació a l’ONU va ser l’acceptació de la política de descolonització, amb l’abandonament de la retòrica i la pràctica imperialista, tant del gust del règim. El 1956 van haver de concedir la independència al Protectorat del Marroc, però es van reservar alguns petits territoris, com l’Ifni. Això va provocar una absurda guerra l’any 1957 entre Espanya i el Marroc.

5.5. Evolució política de l’Hospitalet.

La inactivitat de l’alcalde Enric Jonama aixecava tensions fins i tot en els partidaris del règim. Les tensions van provocar la seva destitució i la substitució per Josep Tayà el febrer de 1952.

El nou equip de govern va encetar un conjunt d’obres públiques que començaven a pal·liar els extraordinaris dèficits en habitatge (Blocs Florida, 1954-55) o escoles (Grupo Escolar Santa Eulàlia, 1954). Era ben poc, però es començava a fer alguna cosa.

La incorporació dels “tecnòcrates” al govern local es consolida amb l’arribada a l’alcaldia del metge, vinculat a l’empresa Tecla Sala, Ramon Solanich, el març del 1956. Amb ell s’incorporaren d’altres professionals lligats les indústries de l’entorn: España, Cottet, Riviere...

Calia que l’Hospitalet participés de la gran transformació econòmica i urbanística que començava, i calia un equip que gestionés la situació a gust del capital.

Fins i tot per ser taxista havies de tenir un informe polític favorable. Font: Boletín de Información Municipal, núm. 13, 1r trimestre de 1957.

L’activitat del nou equip fou important i, sempre molt per darrere de les necessitats d’una població en constant creixement, es van tirar endavant diverses obres i equipaments: Grupo Escolar Pubilla Casas (1957), Camp del Centre d’Esports l’Hospitalet (1957), Mercat de La Florida (1959)...

L'alcalde Solanich encapçala el grup d'autoritats en la inauguració del Mercat de La Florida. Font: AMHL 843 AF 0001461 /a.Juan Ripoll /d.Ramon Solanich i Riera.

L’oposició política local passa per una situació semblant a la del conjunt de Catalunya. Les organitzacions importants de dècades anteeriors, fins i tot en la clandestinitat, com l’hegemònica CNT, desapareixen. A partir de militants com Ángel Rozas i Felip Gómez a Collblanc o Felipe Cruz i Pura Fernández a La Bomba es crearen uns primers nuclis del PSUC.