lunes, 8 de enero de 2018

EL DARRER MOTÍ DE SUBSISTÈNCIES A CATALUNYA (100 ANYS ENÇÀ)

Els motins de subsistències eren uns avalots que protagonitzaven les classes més pobres quan hi havia carestia de productes de primera necessitat, especialment quan el preu del pa pujava massa. A Europa van desaparèixer durant el segle XX, però als països del Tercer Món encara se’n produeixen[i].


Nuevo Mundo, 1 de febrer de 1918
Els motins de subsistències, com la resta de les revoltes populars, tenien uns codis, unes regles de comportament, que tàcitament respectaven revoltats i governs. Solien concloure amb una acció del rei, que restituïa la seva autoritat amb repressió i acceptava part de les reivindicacions[ii]. A Barcelona destaca el que anomenem “Els rebomboris del pa”, de 1789.

Doncs el gener de 1918, es va produir el que podem considerar el darrer motí de subsistències de la història de Catalunya [iii]. Si voleu aprofundir cliqueu aquí i accedireu al gran article que van escriure Soledad Bengoechea i María-Cruz Santos.

Les causes són ben conegudes: la neutralitat espanyola durant la Gran Guerra (1914-1918) havia provocat que la burgesia guanyés rius de diners, però que la classe treballadora veiés empitjorada la seva precària situació. Entre 1913 i 1917, els salaris havien pujat un 11% i els preus un 45%[iv].


La Campana de Gràcia, 19 de gener de 1918
Aquesta terrible situació va provocar vagues i mobilitzacions importants des del 1916, amb l’intent de la gran vaga general de l’agost de 1917. La política social del govern espanyol davant aquests problemes fou sempre “el mauserisme”, és a dir, la repressió violenta amb la participació fins i tot de l’exèrcit. La resposta també violenta d’una part del moviment obrer va generar des de finals de 1917 el fenomen conegut com “pistolerisme”.

Derrotat (momentàniament) el moviment obrer clàssic i masculí, les dones van fer un pas endavant i van endegar manifestacions per denunciar els preus i la manca d’alguns productes bàsics a partir del 10 de gener. Val a dir que existia un moviment obrer femení molt potent (especialmente al voltant del sindicat “La Constància”) que havia portat a terme mobilitzacions i vagues amb força èxit, com la de 1913.


La Hormiga de Oro, 19 de gener de 1918
L'Esquella de la Torratxa, 18 de gener de 1918
Durant uns vint dies les dones van protagonitzar manifestacions i ocupacions de mercats i botigues i imposaven preus considerats justos als botiguers. A partir del dia 14, a més, va començar una vaga a les fàbriques, on la mà d’obra femenina era molt important. Les fàbriques d’Hostafrancs, Sants i l’Hospitalet s’hi van sumar el dia 15[v].
“Parece que en las barriadas extremas la multitud ha saqueado varios establecimientos de abastos. La gente contempla a las manifestantes con respeto. La mayoría de éstas son muchachas jóvenes. Muchas manifestantes llegan a las barriadas del centro de la ciudad con los pequeñuelos en brazos.”[vi]

El que la prensa qualificava de “saqueig” era un assalt contra els magatzems als amos dels quals acusaven d’”acaparar”, és a dir, retenir la mercaderia per provocar un preu més alt. Un d’aquests assalts es va produir el 24 de gener en un establiment de sabons al Carrer de santa Eulàlia de l’Hospitalet, protagonitzat, segons la prensa, per milers de dones, el que indica que una part hauria d’haver vingut de Barcelona[vii].


Nuevo Mundo, 1 de febrer de 1918.
Les autoritats van haver de reaccionar i acceptar la fiscalització de comissions de dones en la gestió de magatzems, botigues i mercats, van haver d’imposar preus baixos, crear organismes que vetllessin per l’abastiment de productes de primera necessitat i fins i tot van pressionar a la Cambra de la Propietat perquè baixessin els lloguers dels habitatges.

Finalment, el dia 26 es proclama l’Estat de Guerra a Barcelona i l’ordre social es restituït amb l’exèrcit. Segons la prensa, el dia 30 totes les fàbriques de l’Hospitalet funcionaven amb normalitat, i només mantenien le vagues a Sant Martí, Gràcia, Sant Andreu i El Clot[viii].
 
El Mundo Gráfico, 30 de gener de 1918. Era la tercera vegada que l'exèrcit prenia els carrers de Barcelona en sis mesos.
Aquest episodi pot tenir diverses lectures. Fou un dels darrers intents de la classe treballadora de controlar el lliure mercat, que era evident que no la beneficiava. Fou un moviment social feminista. Fou una mobilització contundent però no violenta, que al no patir una repressió armada no va provocar víctimes mortals (a Barcelona).

Una altra lectura, interessant per nosaltres, és que aquest motí, encara que es digui que va ser barceloní, en realitat va ser metropolità, i veiem com l’Hospitalet fou un dels molts escenaris. Bé, de fet era sobretot Santa Eulàlia la que des de feia algunes dècades formava part de la realitat econòmica i social de Sants.

El Mundo Gráfico, 23 de gener de 1918.
Val a dir que es van produir mobilitzacions semblants en diferents llocs d’Espanya. A Alacant es van produir víctimes mortals quan les forces d’ordre públic van carregar contra les persones que es manifestaven. També van haver avalots a Málaga, València, etc…

El Mundo Gráfico, 30 de gener de 1918. A Alacant van haver diversos morts per trets i cops de sabre, entre ells, un noi de catorze anys.
Crec que és important recordar aquesta mobilització social, invisibilitzada per ser femenina, antiliberal i per sorgir al marge del sindicalisme.




[i] Al Marroc, l’any 1981; Veneçuela, 1989; Índia, 2007; Iran, 2018; per exemple.
[ii]El “motín” –que es en sí mismo un término tosco que puede ocultar más de lo que revela- no es una respuesta “natural” u “obvia” al hambre, sino una compleja pauta de comportamiento colectivo, una alternativa colectiva a las estrategias de superviviencia individualistas y familiares. Desde luego, los amotinados a causa del hambre estaban hambrientos, pero el hambre no dicta que deban amotinarse ni determina las formas del motín.” THOMPSON, E.P. “La economía moral revisada” dins Id. Costumbres en común, Barcelona, Crítica, 1995, pàg. 302.
[iii] Si més no, el darrer de grans dimensions. Segur que hi van haver d’altres d’abast local, com ara el del maig de 1937 a Sant Cugat https://historiasantcugat.wordpress.com/2016/05/23/un-rebombori-del-pa-al-sant-cugat-de-1937/
[iv] TERMES, Josep. De la Revolució de setembre a la fi de la Guerra Civil (1868-1939), Barcelona, Ed. 62, 1987, pàg. 273.
[v] El Correo Español, 16-01-1918, pàg 2; El Sol, 17-01-1918, pàg. 3
[vi] El Sol, 17-01-1918, pàg. 3
[vii] La Vanguardia, 25-01-1918, pàg. 4; La Correspondencia de España, 25-01-1918, pàg. 4
[viii] La Vanguardia, 31-01-1918, pàg. 4