Jaume Arús i Cuixart va ser un personatge important a
l’Hospitalet durant el segle XIX. Ha estat la persona que més vegades va ocupar
el càrrec d’alcalde, en cinc ocasions, entre 1833, data de la imposició del règim
liberal, i l’actualitat.
 |
El nostre protagonista, Jaume Arús i Cuixart. Font:
AMHL 901 AF 0000048 /a.Autor desconegut/da /d.Just Arús | |
El cognom Arús ens sona a la població de l’Hospitalet per
Ca n’Arús, el casalot del barri del Centre que era la casa d’aquesta família, i
que ara acull serveis municipals i un jardí, i pel Carrer Rossend Arús.
Rossend Arús era el nebot del nostre protagonista,
fill del seu germà Pere, que va fer fortuna com comerciant a Barcelona. En va ser
un polític republicà federal catalanista, lliurepensador, literat i maçó de
certa importància des de finals de la dècada de 1860 fins la seva mort, l’any
1891.
 |
| Rossend Arús. Font: La Ilustració catalana. 15/9/1891, n.º 268, p. 1 |
En el seu testament deixà la seva casa amb la biblioteca
a l’Ajuntament de Barcelona (l’actual Biblioteca Arús) i diners per a construir
edificis públics als municipis d’on eren els seus pares. A l’Hospitalet es va
construir l’Ajuntament, i per això van posar el seu nom al carrer contigu, i a
Das les escoles.
Arús, el “fatxa” (perdó per l’anacronisme) local de la
seva època
Doncs, en Jaume Arús i Cuixart, oncle d’en Rossend, era de
la tendència política oposada. La primera vegada que Jaume Arús va arribar a
l’alcaldia va ser com a conseqüència de la reunió de nou electors, el setembre
de 1839.
El sufragi en aquella època era masculí i censatari, i aleshores
votaven els 118 homes més rics. A més era indirecte, i s’escollien uns electors
que eren els que escollien l’alcalde. Els Arús formaven part de l’oligarquia
local, i un Josep Arús (el seu pare?) havia ocupat l’alcaldia i d’altres
càrrecs fins feia poc.
 |
O'Donnell es posa al davant del tropes per fer un cop d'Estat, conegut com "la Vicalvarada", el juliol de 1854, que inicialment va fracassar. Només el suport de les revoltes populars de caire democràtic, com la de Barcelona, va fer que hagués un canvi de règim. Tanmateix, part dels militars de la Revolució del 1854, com el mateix O'Donnell, perquè els canvis no anessin massa lluny, van protagonitzar una reacció violenta el juliol de 1856. Font: La Ilustración, 24-7-1854.
|
La segona vegada que Jaume Arús va arribar a ser alcalde va ser com
a conseqüència de la imposició del Governador Civil, el 14 de setembre de 1856 [i].
En aquell moment s’estava produint la reacció dretana contra el govern del
general Espartero, encapçalada pel general O’Donnell.
Una de les primeres
accions del nou govern, després de dissoldre les Corts a trets, va ser
destituir els ajuntaments legítims i nomenar d’altres d’afins a la seva
ideologia. Hem de recordar que a Barcelona la revolta contra aquesta reacció
autoritària va concloure amb uns 500 morts.
 |
Barricada contra la reacció de juliol de 1856 a Madrid. Si voleu veure com va ser la repressió a Barcelona, podeu veure un reportatge de Betevé, clicant aquí.
|
Tanmateix, va durar poc com a batlle, perquè una altra
ordre del Governador el va substituir per en Joan Sanfeliu el 9 de novembre
d’aquell any. Arús, però, va tornar a ser-ho el març de l’any següent, en
aquest cas, fruit de les eleccions municipals.
A les eleccions generals, en aquell moment, els electors locals eren 17.
Doncs, el 30 d’abril de 1858 una altra ordre del Governador destituïa Arús i
acomiadava el secretari Josep Ferrer.
La sentència de 1858, de la que parlarem més endavant, i la Revolució de Setembre de 1868, van apartar-lo de la política uns anys.
 |
| Al centre, en Jaume Mitjavila, vell militant progressista, amb l'alcalde Pere Norta, també antic militant progressista i líder local del Partit Liberal. Mitjavila i Norta eren rivals polítics d'Arús. Font: AMHL 101 AF 0000647 /a.Autor desconegut/da |
El gener del 1874 un cop d’Estat militar acabà amb la I República i el nou govern dissolgué els ajuntaments sortits de les eleccions
del 1872. A qui creieu que va imposar com alcalde el Governador? Efectivament,
al nostre amic Jaume Arús, batlle per quarta vegada, i la segona en una reacció
dretana i antidemocràtica. També, una altra vegada, el Governador el va treure del
càrrec de seguida, als dos mesos i... el va tornar a imposar el gener del 1875.
Segurament perquè el substitut, Pere Norta, era un personatge poc dòcil i no
tan conservador. Finalment, Arús va morir mentre era alcalde el maig de 1876 a
l’edat de 68 anys.
Arús, el més ric del poble
Aquest pes en la política local, en la tendència més
dretana, va molt lligat al seu pes econòmic i social. N’Arús era un dels més
rics del poble, un dels membres destacats de l’oligarquia local, amb els
Oliveras, Sanfeliu, Parera, Prats, etc.
En un llistat de la contribució per riquesa rústica en la
dècada de 1860, Arús n’era el segon major contribuent, molt a prop del primer i
molt lluny del tercer (1.776, 1,712 i 720 rals, respectivament). Pel que fa a
la riquesa urbana, Arús era el major propietari, amb 12 cases a la Carretera
Provincial (actual Prat de la Riba) i una a la Marina i pagava 4.160 rals; el
segon tenia 5 cases i pagava 1.792 rals [ii].
 |
Edifici de Ca n'Arús. La part més a la dreta és una ampliació posterior a la construcció primerenca. No sé si el cos que queda al mig de la foto, amb els tres arcs, és de la construcció inicial o és també un afegit.
|
Segons la fitxa del PEPPA, Ca n’Arús és un casalot
construït al lloc de l’anterior masia, amb aires senyorívols, a mitjan segle
XIX. En algunes fonts (i a la llinda de la porta) es concreta la data de 1851. Si aquesta data es confirmés,
Ca n’Arús seria la primera casa senyorívola de les famílies riques locals, la
primera que més tard tindria una cambra de bany amb sanitaris importats de Gran Bretanya [iii].
 |
Sala noble de Ca n'Arús. La decoració historicista, amb pilars corintis i grotescos, sembla indicar que és del moment de la construcció original, l'any 1851.
|
En qualsevol cas, tot sembla indicar que fou un encàrrec
del nostre protagonista. L’edifici principal, de planta i dos pisos, amb un
frontó mixtilini, està flanquejat per dues ampliacions posteriors. Al davant de
la façana principal, van fer un petit jardí d’estil francès. L’interior
conserva part de la decoració de les sales nobles. Fou adquirida per
l’Ajuntament i des de l’any 2007 és accessible per tota la població.
 |
Signatura de Jaume Arús, l'any 1839, mentre era batlle.
|
L’any 1873 era un dels 25 homes que van endegar el
projecte de l’entitat que havia d’agrupar als principals propietaris i més
conservadors, el Centro Económico
Agrícola Industrial. Se’n van fer 72 participacions, i Arús era dels 13 que
en tenien 4. Aquesta entitat és la que avui coneixem com Casino del Centre.
Arús, a la presó per lladre
Doncs, en Jaume Arús i Cuixart, el més ric del poble, el
líder conservador, va ser a la presó per lladre. I no per temes de corrupció
política o afers relacionats amb els comptes municipals, un tema molt complicat
i que va generar problemes a més d’un equip de govern en aquells anys. Arús va
ser condemnat per robar pedres.
 |
Font: Biblioteca Arús "Arús IV/C1-53"
|
Els fets van ocórrer vers 1853, quan Teresa Fernández, una senyora que era vídua i vivia a Esplugues, va denunciar a Francesc Tubau (jornaler, casat amb un fill, de
35 anys el 1858) per agafar quatre carros de pedra de la tanca d’una peça de
terra de la seva propietat [iv]. En Tubau va
declarar que ho havia fet per ordre d’Arús (propietari, casat amb dos fills, de
50 anys), del que era mosso, és a dir, assalariat fix.
Tot el procés judicial es va allargar fins el maig del
1858. Recordem que pel mig Arús ha estat nomenat alcalde per ordre del
Governador el setembre de 1856 i destituït dos mesos després. També havia estat
escollit alcalde després de les eleccions municipals de 1858, en les que
participava l’oligarquia local, el que mostra el seu ascendent dins d’aquest
grup.
Crida l’atenció la seva destitució, pocs dies abans de
ser dictada la sentència definitiva a un mes de presó, com si el Governador la
conegués i volgués evitar la vergonya de fer-se pública una condemna a un
alcalde (dels seus) en exercici. I per què també fou destituït el secretari de
l’Ajuntament? Per cert, en Tubau fou absolt.
El fet és que, com hem vist, Arús desaparegué de la política local i no
tornà a aparèixer fins la reacció del gener del 1874. Quan s'ha d’escollir el
líder de l’Ajuntament del règim sorgit del cop militar que ha acabat amb la
República apareix el seu nom.
Evidentment, l’incident del robatori de les pedres no havia
estat oblidat. Quan la secció local de l’Associació Internacional dels
Treballadors va escriure al Consell Federal d’aquest sindicat, el 18 de febrer, per
informar de la situació va dir:
“El Ayuntamiento
que disolvió la fuerza bruta lo componían 8 socialistas y 3 colonos. Ahora se
compone de un alcalde que ha estado en presidio por ladrón y de otros por el
mismo estilo.” [v]
Gràcies a aquest comentari sabem que poc o molt, Arús va
complir la sentència i va arribar a ser a la presó algun temps. Això no va ser
obstacle perquè continués tenint un paper important a la ciutat i perquè tornés
a ser nomenat alcalde el 1874. Com ja hem dit, Arús va morir el maig del 1876 mentre
ocupava l’alcaldia. Crec que és l’únic cas a la nostra ciutat.
En conclusió, el personatge local més rellevant des
del punt de vista social i econòmic del seu moment i un dels més importants des del punt de
vista polític va ser a la presó per ordenar-li a un subordinat que robés unes
pedres d’una tanca. Tot plegat força ridícul i miserable.
[ii] MATAS, Pilar i
PASTOR, Carmen. “Aproximació a
l'associacionisme hospitalenc a finals del segle XIX: els fundadors del
"Centro Económico Agrícola Industrial", un grup de poder”, Identitats,
núm. 4-5-, Estiu, 1990
[iii] MASCARELL, Mireia. L’Hospitalet de Llobregat. Recull gràfic
1895-1965, El Papiol, Efadós, 2003, pàg. 367-370
[iv] La
informació del procés judicial procedeix de Causa criminal, sobre robo,
instruïda en el Juzgado de primera instancia de San Felio de Llobregat, contra
don Jaime Arús y Cuxart, vecino del pueblo del Hospitalet, Biblioteca Arús, Arús IV-C1/53
[v] AIT-FRE, Actas de los Consejos y
Comisión Federal de la Región Española, 1870-1874, Barcelona, 1969, vol II,
pàg. 308
