Josep
Faura va ser metge a l’Hospitalet en les dècades centrals del segle XIX. A més
de practicar la seva professió va voler deixar escrites les seves experiències.
Per això el coneixem.
En
primer lloc, va intentar nous tractaments per la peritonitis. El desembre de
1833 va atendre una campesina primeriza
de 24 años als quatre dies del part. Segons va escriure:
"(...) fué necesario apelar á la lanceta, á pesar de la resistencia qe oponía la preocupación vulgar, que, en el estado en que se halla actualmte el ejercicio de la facultad, es obstaculo muy difícil de superar.”[i]
La
llanceta era una mena de ganivet que servia per tallar les persones malaltes i
extreure-les sang. No sabem el resultat de la intervenció, el que sembla evident
és la resistència popular a aquest tractament i la justificació que fa el metge
a aquesta resistència, donat “l’estat actual de la medicina”. El mateix Faura
era conscient del descrèdit dels facultatius.
El
gener de 1834. Faura explica que una payesa
robusta va parir en un carro, en el camí de Barcelona i li va començar un
fort dolor. Faura li va diagnosticar peritonitis i li va prescriure... una
sagnia de lliura i mitja de sang. Al segon dia li va mantenir la sagnia amb 25
sangoneres.
 |
| "Manera correcta d'aplica les sangoneres", a VAN DEN BOSSCHE, Willem. Historia Medica, 1638. |
Les sagnies eren un tractament freqüent, perquè es pensava que extraient sang la
salut millorava. El mecanisme per extreure la sang era fer un tall o aplicar
sangoneres, uns cucs que la xuclen. La conseqüència era, evidentment, la
contrària a allò que es pretenia, perquè la pèrdua de sang debilitava les
persones malaltes.
Faura,
en veure que la pagesa no millorava, aquell mateix segon dia li va treure les
sangoneres i li va fer unes friccions amb un ungüento mercurial, el
que era un tractament innovador. El tercer dia es va mantenir estable i van
continuar les friccions. I al quart dia va començar la millora de la pacient,
no sabem si per l’ungüent o perquè no perdia més sang.[ii]
L’ús
terapèutic de les sagnies es trobava en aquell moment en el centre del debat
mèdic, i Faura opta per abandonar-les. A l’Hospitalet, terra d’aiguamolls,
teníem moltes sangoneres, però no sabem si les que tenia Faura eren autòctones
o de les que per milions s’importaven de França.[iii]
El
desembre de 1835 va redactar un informe arran d’una epidèmia de tos ferina, que
va esclatar a l’Hospitalet el maig de 1834. Es tractava d’una “topografia”, un
gènere de literatura científica que relacionava la salut pública amb el medi
geogràfic. De l’Hospitalet va escriure:
- “Abundaría en cereales de la mejor calidad, si por desgracia no fuese tan comun la enfermedad llamada añublo, vulgarmente robell.”
- “Es feraz en cebada, mijo, maiz, legumbres, vino, sosa, ricas frutas y en pastos.”
- “Los habitantes son robustos, longevos y de buen trato, y la población en la última década ha aumentado el censo en una quinta parte de su total.”
- “La ocupación de este vecindario es esclusivamente la agricultura. Las aguas potables son de buena calidad como igualmente los alimentos.”
Segons Faura les malalties endèmiques del poble eren el “còlera-morbo, de mayo á noviembre” i les “calenturas intermitentes, de agosto á enero”. Aquesta darrera, el paludisme, era especialment greu. Ens informa que l’any 1812 “reinó causando los mayores estragos”, i després va afectar l’any 1816, 19, 25, 26, 29 i 34, “debilitandose progresivamente su mortífero caracter.”[iv]
Aquesta
obra, que era una petita topografia mèdica i un breu estudi epidemiològic, fou
l’assaig d’una obra més important, premiada l’any 1844 i publicada el 1846, que
podem trobar en línia, i de la que ja havia parlat en l’article de l’Hospitalet als llibres antics.
L’obra
comença fent una gran defensa de la medicina hipocràtica (procedent de la
Grècia clàssica, del segle Vè abans de la nostra era) i atacant les noves
teories. Critica, per exemple, l’anatomia patològica o els primers intents d’observació
de les cèl·lules amb microscopi. Per tant, la modernitat de Faura també tenia
els seus límits.
Tot
seguit tracta l’epidèmia de tifus. Reprodueix les teories de l’època, segons
les quals les malalties infeccioses eren causades per miasmes, uns aires nocius
que suposadament emanaven la terra i les aigües. En aquella època encara no
coneixien l’origen real de les malalties infeccioses: bacteris, virus, fongs...
Per
tant, era molt pertinent que els metges paressin la seva atenció en les
característiques físiques del terreny, i feien les topografies mèdiques. En la
d’aquesta publicació, redactada vers 1843, es basa en la que hem comentat abans
de 1835, però introdueix algunes novetats:
Ja veiem que la molt limitada modernitat de Faura no només es veia en la medicina, i que era conservador en la ciència i en la política. Faura, confonia el buen trato amb el sotmetiment a la classe alta i el seu poder polític. La classe treballadora de l’Hospitalet va participar en aquells moments del naixement del moviment obrer català i de les bullangues democràtiques.- “La ocupacion de estos habitantes es en su totalidad la agricultura, si esceptuamos una muy escasa parte que se dedica á la industria algodonera.”
- “Los habitantes por lo comun eran robustos, longevos y de buen trato; pero la masa de la poblacion se ha resentido del desenfreno y licencia que ha entronizado la revolucion que atravesamos, y por lo mismo el aumento del censo no guarda la proporcion con el que se contaba diez años atrás que, segun la estadística del curato era de un cinco por ciento anualmente, queda reducido en la actualidad al uno y aun ménos.”[v]
Si voleu fer la lectura sencera de l’opuscle
(només 19 pàgines), podeu clicar aquí.
Faura
va utilitzar el seu informe de 1835, que hem ressenyat abans, per publicar una altra
obra, Descripción de una epidemia de
pertussis, el 1848. Aquesta obra no la tenim en línia, malauradament.
Al
llarg de la segona meitat del segle XIX i primeres dècades del XX la
microbiologia ens va permetre començar a combatre les malalties infeccioses amb
força eficàcia. Faura no semblava gaire partidari de moltes novetats, però, com
a mínim, va deixar de prescriure sagnies amb sangoneres.
[i] FAURA, José. Ensayos sobre el método de van Devrande, o
bien sea la mercurialización y atralíptica con aplicación a la peritonitis,
20 de gener de 1838, Manuscrito, vol.
V, núm. 22, Arxiu de la Real Academia de Medicina de Catalunya
[iii] PALMA, J. Alberto. Historia negra de la medicina: sanguijuelas,
lobotomías, sacamantecas y otros…, Madrid, Ciudadela Libros, 2016
[iv] FAURA, José. Topografía, 17
de desembre de 1835, ARAMC.
(duesp%C3%A0gines).JPG)
