CLARA PARRAMON, UNA LLUITADORA IMPRESCINDIBLE PER A L'HOSPITALET

Clara Parramon va ser una peça clau de la generació de militants comunistes que tant de bé van fer per l'Hospitalet i pel país. Fa uns dies que en ha deixat i vull retre-li l'homenatge que es mereix.

L'article consta de dues parts. La primera, és la reproducció de l'entrevista que li vaig fer i que va ser publicada al número 7 de la revista Des de ja, el juny de 2023. És per aquest motiu que es centra en la seva activitat al barri.

Clara, l'any 1993, a la seu del Centre d'Estudis de l'Hospitalet

La segona, és una breu descripció de les moltes activitats que va fer la Clara per al conjunt de la ciutat.

Foto de 2023

ENTREVISTA A CLARA PARRAMON HOMS

Tu no vas néixer a l’Hospitalet, oi?

No, vaig néixer al Carrer Casanova de Barcelona, a l’alçada del Clínic, on la majoria dels carrers estaven sense asfaltar, l’any 1948.

Quan vas començar en la militància política?

Estudiava a la Facultat de Filosofia i Lletres i treballava a una fàbrica de sabons al Baix Llobregat. Vaig començar a militar molt jove a diverses organitzacions comunistes. En una d’elles, un infiltrat de la policia va arribar a la direcció i va provocar la detenció de bona part de la militància. Ens va detenir la guàrdia civil, perquè l’operació havia començat a l’Hospitalet i era la guàrdia civil la que portava tot. Per cert, quan vaig entrar a la caserna, avall de les Rambles, vaig veure un altre guàrdia civil que el tenia vist de la facultat, on també hi era infiltrat.

Si t’agafaven sabies el que havies de fer, sabies que això et podia passar. Vaig fer els 21 anys a la presó. Després de sortir de presó, em van tornar a detenir quan portàvem propaganda política d’organitzacions estudiantils. La sort va ser que em van detenir amb el fill d’un jutge i ens van deixar anar de seguida.

Com arribes a l’Hospitalet?

Gràcies als contactes dels antifranquistes de la Facultat, vaig participar en unes experiències d’estudi de les condicions dels barris obrers que dirigia el Jordi Borja. Llavors, una companya em va parlar que venia a fer classes d’alfabetització a nens i nenes al Centre Social de la Florida, però nens i nenes que treballaven a les fàbriques!

Vinc a viure a l’Hospitalet i m’incorporo de voluntària al Centre Social (CS) a finals del 1972. En aquell moment la població porta pocs anys al barri i és una situació difícil. La Florida era un altre món per a la gent que venia d’un poble petit.

Quin era l’ambient del Centre Social de la Florida?

Quan arribo al CS es feien conferències, per exemple, un acte en el que es van presentar dos gays, i la sala es va omplir. Això en aquells anys era extraordinari, fins i tot per a mi ho va ser. Devia ser la primera vegada que es feia a l’Hospitalet un acte així i va ser un molt positiu; el va organitzar el Germà Pedra.

Jo vaig començar a organitzar un grup de dones. Les dones treballaven fent feines pels matins, i a la tarda, quan deixaven als nens a l’escola i recollien el dinar venien i entre quarts de cinc i les sis ens reuníem.

Com va començar la mobilització veïnal?

Jo recordo com molt important una exposició organitzada per diversos activistes del CS [segons l’entrevista a Pedro García, publicada al llibre L’Hospitalet, lloc de memòria, l’exposició la van fer Antonio Vera, Joan Saura i Gabriel González] per denunciar les necessitats del barri.

Alhora, les persones que érem del PSUC començàvem a organitzar un grup d’activistes en una nova forma d’organització, una comissió de barri [les comissions de barri van ser un model d’organització social que pretenia imitar les comissions obreres], que convocà mobilitzacions per les escoles l’any 1973.

Quan hi ha un nucli de persones disposada a treballar pel barri, entrem en contacte amb la gent dels Blocs, que estaven molt preocupats pel mal estat dels edificis. Fem assemblees i comencen a venir els secretes [vol dir els membres de la policia secreta, que vestien de paisà].

Aleshores ens plantegem la creació d’una associació de veïns (AV) i s’arriba a l’acord de crear-la, primer com una delegació de l’associació de Pubilla Casas. Escoles i Blocs són les dues lluites més grans que fem, amb importants èxits i millores per a la població del barri. També vam tenir una escola d’adults i organitzàvem xerrades. L’AV fa fer una gran lluita.

El Grup de Dones va passar a l’AV i va anar molt bé. Ens ho passàvem molt bé i vam intentar posar el tema de la situació de la dona en la llista de temes importants, que en aquell moment era secundari. La lluita feminista va ser decisiva.

Com comença la teva vinculació amb l’Aula de Cultura de la Florida?

Jo treballava fent classes particulars i traduccions i l’any 1979 es convoquen oposicions per a treballar a Cultura de l’Ajuntament. Vaig aprovar i vaig demanar la direcció de l’Àula de Cultura de la Florida.

A l’Àula es feien tota mena d’activitats, reunions de grups del barri, classes d’alfabetització, dansa, música, etc. Hi havia una participació molt gran de la gent del barri, i cada diumenge es feia un acte pel públic…

Jo recordo haver anat a una actuació de Pepe Rubianes

Sí, depenia també dels diners que tenies per contractar. Es feia teatre i concerts de tota mena de música. També hi havia espai per a les persones del barri i la ciutat que volien actuar.

Però aquesta etapa fou breu, oi?

Sí, amb el canvi polític i el govern en solitari del PSC, a partir de 1983, les persones que dirigíem les aules de cultura vam ser canviades. A mi m’envien a biblioteques i oriento la meva vida acadèmica cap a l’antropologia. Vaig dedicar bona part de la meva recerca a l’Hospitalet i a la situació de les dones.

Presentació de la seva obra Similituds i diferències. La immigració dels anys 60 a l'Hospitalet

ALGUNS APUNTS BIOGRÀFICS DE LA CLARA PARRAMON

La Clara, que va ser batejada com Carmen, va ser la responsable d'organització del PSUC a partir del 1976, quan aquest partit comunista era la principal força de l'antifranquisme i era el motor principal de les mobilitzacions polítiques per la democràcia i dels moviments socials d'aleshores.

Centenars de persones, militants, simpatitzants o companys de viatge del PSUC, van seguir les directrius del partit en crear associacions de veïns, en enfortir Comissions Obreres, en crear els incipients grups de dones...

La classe treballadora i la població de l'Hospitalet en general van aconseguir moltes coses perquè es va lluitar molt, i es va lluitar molt perquè hi havia organitzacions polítiques i sindicals al darrera, i hi havia organitzacions perquè persones com la Clara se'n van dedicar en cos i ànima.

A partir de la dècada de 1980 es va centrar en la recerca antropològica en dos camps: la immigració i la situació de les dones. La majoria de les seves recerques van tenir l'Hospitalet com a escenari, per la qual cosa ens va deixar una gran quantitat d'obres que ens ajuden a entendre la nostra història i la nostra realitat. 

La Clara pensant "què pesat aquest paio" en un acte a la seu de la ONCE, l'any 1998.

Bona part de les recerques i les publicacions les va fer al si del Centre d'Estudis de l'Hospitalet, una entitat de la que formava part i amb la que va col·laborar estretament. 

Tenim una ciutat i hem tingut una vida molt millor gràcies a persones com la Clara. Gràcies!!! 

 

 

 

 

 

 

NOMENCLÀTOR, ESTATUÀRIA PÚBLICA, PLAQUES COMMEMORATIVES... UN TEMA IMPORTANT

El nomenclàtor dels carrers i espais públics, a qui o a què dediquem un equipament, una estàtua o una placa, és un tema que no és menor.

Quan dediquem un carrer o encara més un monument a una persona, fet històric, concepte, etc., estem fent un exercici de commemoració, d’exaltació; estem dient que aquella persona o fet tenen quelcom de positiu o d’exemplar.

Des de fa temps les escoles utilitzen els nomenclàtors dels vials del seu barri i de la ciutat com a recurs educatiu. A la gran pel·lícula Miracle a Milà (1951), els habitants d’un barri de barraques decideixen anomenar els seus carrers amb les taules de multiplicar, perquè així la canalla les aprendrà alhora que les adreces. Tenim clar el poder educatiu i el missatge que enviem quan decidim posar un nom o un altre?

Una imatge de Miracolo a Milano, la gran pel·licula de Vittorio de Sica.

De fet, el missatge és per al conjunt de la població. Què vol dir dedicar-li un carrer a Marie Curie o a Àtila? En el primer cas destaquem valors creatius i científics; en el segon enaltim valors destructius i militaristes. No rigueu, que Genguis Khan, el creador d’un gran imperi a costa de tota mena d’agressions i crims, té l’estàtua eqüestre més gran del món, perquè a Mongòlia el consideren un heroi nacional.

Estàtua eqüestre de Gengis Khan, un gran genocida, de 40 m, inaugurada l'any 2008. Font: https://www.ecured.cu/index.php?curid=1120914

Al Centre d’Estudis de l’Hospitalet fa més de 30 anys que promovem  la reflexió en relació al tema. Des de l’article pioner d’en Joan Camós de 1988 a la nostra revista Quaderns d’Estudis, hem analitzat els noms dels vials, producte de les seves èpoques i de canvis de règims polítics.

A partir dels treballs realitzats, especialment  el que va coordinar en Carles Santacana, hem fet propostes, sobretot de noms de dones (gairebé inexistents fins fa pocs anys) i de noms amb significació local (topònims, persones, patrimoni, etc). Fins i tot vam fer un primer intent de publicació, coordinat per la Montserrat Perelló.

Finalment, el treball coordinat de diverses persones d'entitats i institucions ha fet possible la publicació d'un llibre que recull els noms i la història dels vials de l'Hospitalet.

Les propostes de la ciutadania tenen ressò perquè des de fa molts anys l’elecció dels noms dels espais públics de l’Hospitalet no es fa de forma arbitrària, sinó que es decideix al si d’una Comissió del Nomenclàtor, en la qual la nostra entitat participa des del començament, l’any 1996. La nostra darrera proposta ha estat la de dedicar un centre educatiu a Jaume Botey i Vallès; de les més encertades que hàgim pogut fer.

Amb la Pilar Massana, el dia que es va posar el nom de Jaume Botey i Vallès a un institut de l'Hospitalet, el març del 2019.

A Espanya tenim un debat en relació als monuments i carrers dedicats a fets i personatges relacionats amb el franquisme. A la major part de Catalunya, l'Hospitalet inclòs, es van eliminar en els temps dels primers anys dels ajuntament democràtics (1979, 1980...). A molts llocs d'Espanya, la dreta que no ha renegat del seu passat franquista -així ens va- ha mantingut monuments, noms de carrers, etc. No només els han mantingut sinó que els han reposat quan en aplicació de la Llei de Memòria Històrica han estat eliminats.

Arreu del món, s'ha obert el debat. Monuments de conqueridors, esclavistes, etc. s'han tret de l'espai públic, paral·lelament al reconeixement d'episodis històrics vergonyosos, criminals i racistes. 

L'Ajuntament de Barcelona va retirar l'estàtua d'Antonio López, el març del 2019.

Totes les nacions tenen episodis d'aquesta mena. Les nacions madures i democràtiques els reconeixen públicament i fan accions de reparació, ni que sigui simbòliques. A Espanya, pel contrari, patim una reivindicació de l'imperialisme, a redós de l'onada de nacionalisme ultraconservador que s'està produint.

No hi ha excuses per tenir l'estàtua d'un negrer, d'un criminal o d'un feixista. Si la mantenim estem fent exaltació del tràfic d'esclaus, del crim o del feixisme. Que formi part de la nostra història no justifica que tingui un monument. Si volem recordar la història, qui mereix un monument són els milers de persones que van ser les seves víctimes. També Jack l'Esbudellador és part de la història d'Anglaterra i a ningú no se li acut fer-li un monument.

La ciutat és un afer que competeix a tothom, que ha estat construïda per diferents agents al llarg del temps i que els protagonistes d’ara som nosaltres. Hauríem de debatre, per exemple, si volem a l'Hospitalet un carrer dedicat a Isabel la Catòlica, un personatge antisemita i antigitano.

Com deia al començament, a qui o a què dediquem un carrer o una estàtua és un tema molt important i té un caràcter commemoratiu. Hem de vigilar quins personatges i episodis recordem i posem com exemple.

Aquest article és una versió una mica ampliada i il·lustrada de la introducció al llibre del Nomenclàtor de carrers.

PD: Mitjançant la participació del Centre d'Estudis de l'Hospitalet he fet la proposta de dedicar 3 carrers o places de la ciutat a 

- Lynn Margulis, biòloga, que ha revolucionat la concepció de l'evolució de les espècies, posant l'èmfasi en la col·laboració i la simbiosi com avantatge evolutiu.

- Donella Meadows, química i biofísica, que l'any 1972 va liderar el grup que va redactar l'informe "Els límits del creixement", demostrant que els recursos naturals finits posarien límits al creixement econòmic.

- Germanes Mirabal. Patria, Minerva i Maria Teresa Mirabal, conegudes com "les papallones", foren assassinades per ordre del dictador dominicà Leónidas Trujillo pel seu activisme polític pro-democràtic.

 

LA DIVISIÓN AZUL Y EL CURA DE SANFELIU

La División Azul

La División Azul fue una unidad militar que envió el régimen franquista a luchar junto al ejército alemán en la Unión Soviética.

El 22 de junio de 1941, después de conquistar Polonia, Holanda, Bélgica, Francia, Yugoslavia, Grecia, Libia, etc, Hitler ordenó la invasión de la Unión Soviética.

Los líderes falangistas, que se sentían menospreciados en el Nuevo Estado franquista, vieron una oportunidad de recobrar protagonismo y se apresuraron a organizar una milicia (civiles voluntarios) para enviarla al nuevo frente oriental. El 24 de junio, el ministro de Asuntos Exteriores, Serrano Suñer, realizó su famoso discurso en la Calle Alcalá de Madrid:

“¡Rusia es culpable! Culpable de nuestra guerra civil. Culpable de la muerte de Jose Antonio, nuestro fundador, y de la muerte de tantos camaradas y tantos soldados caídos en aquella guerra por la agresión del comunismo. El exterminio de Rusia es una exigencia de la historia y del porvenir de Europa.”

Se compartía desde el primer instante la ideología racista y expansionista nazi: el objetivo era el exterminio de un pueblo inferior (el ruso) por ser asiático. 
A eso iba la División Azul; lo dejaron claro desde el principio. Muchos de los que fueron quizás no eran conscientes. Los dirigentes, sí. Y en la actualidad es más que evidente. No hay excusas para alegar desconocimiento.

En octubre de 1940 Hitler y Franco se entrevistaron en Hendaya. Visibilización máxima de la alianza de dos regímenes fascistas y genocidas.

La División Azul en Rusia

Se decidió enviar una división con oficiales militares y soldados voluntarios. Entre los voluntarios encontramos falangistas y otros anticomunistas, pero también jóvenes que intentaban frenar la represión en sus familias republicanas (como el actor Luis Ciges y el director Luis García Berlanga). Y también fueron enviados soldados de reemplazo por la fuerza, sobre todo cuando a partir de 1942 empezaron a escasear los voluntarios.

La aportación española no fue la única en el frente oriental, y los alemanes tuvieron que empezar a gestionar las ayudas que recibían de los países aliados y ocupados. Los destacamentos nórdicos y germánicos irían com las divisiones de las SS, lo que era considerado un honor. Las ofertas española y croata, como se hará más adelante con italianos y rumanos, se incluirían en las divisiones del ejército, la Wehrmacht. A los eslavos (checos, ucranianos...) se les rechazó inicialmente, aunque más tarde, por las necesidades de la guerra, fueron aceptados como tropas auxiliares. Los mediterráneos no somos de la raza aria y no éramos de fiar.

El reclutamiento de voluntarios en Catalunya fue un fracaso y no se alcanzó la cifra inicialmente prevista. El primer envío de tropas constaba de algo más de 16.000 hombres. Con los diferentes relevos, llegaron a formar parte de ella un total de 45.000 soldados, entre julio de 1941 y octubre de 1943.

¿Qué hizo la División Azul? Su principal destino fue el sitio de Leningrado (actual San Petesburgo), ciudad que quedó aislada durante casi 900 días (entre septiembre de 1941 i enero de 1944), en el que murieron más de un millón de civiles de hambre i frío, además de otros tantos militares.

Imagen del sitio de Leningrado

La decisión de mantener la ciudad asediada para que sus habitantes y defensores murieran poco a poco fue del propio Hitler. El sitio de Leningrado fue  uno de los hechos juzgados como crímenes contra la humanidad en los Juicios de Nuremberg. En eso participó la División Azul.

Imagen del sitio de Leningrado

En general, toda la campaña del frente oriental se caracterizó por el deseo de exterminar a los eslavos, considerados untermensch, infrahumanos. Y supongo que la persecución de las personas judías no hace falta recordarla, que la tenemos bien presente.
Es bien conocido que a partir del verano de 1941 la barbarie nazi llegó al cénit y se planteó la "Solución final" del pueblo judío. En los genocidios de millones de personas también participaron unidades de la Wehrmacht, en la que se había encuadrado la División Azul. 

Ucrania, 1941. La División Azul fue a ayudar a estos.

No he encontrado información de la División Azul de l'Hospitalet. Los archivos de Falange fueron destruidos durante la Transición. Apenas una carta del jefe local de Falange al alcalde para que ayudara a la madre de un alistado, pero no sabemos si era de aquí.

El cura de Sanfeliu

La División Azul contribuyó a uno de los peores (¿el peor?) episodios de la historia de la humanidad. ¿Es un hecho digno de ser honrado? En el resto de países de Europa es, sencillamente, delito.

Pues un cura de l’Hospitalet, el párroco de Sanfeliu, organizó un acto de homenaje a la División Azul el pasado noviembre, con misa incluida (gran reportaje de Sònia Agulló en La Directa). 

¿Se rezó por los centenares de millares de niños muertos por inanición?, ¿por los pueblos enteros arrasados?, ¿por los trenes atestados en dirección a los campos de exterminio?, ¿sonó de fondo la sinfonía que Shostakovih dedicó al sitio de Leningrado?

Banderas, maniquís con uniformes, conferencias, etc, para exaltar el fascismo, tanto en su versión española (franquismo) como alemana (nazismo). 

Una imagen de la misa, en cuyas formas y contenido se homenajeó la División Azul, el fascismo, etc. Vale la pena leer el reportaje completo en https://directa.cat/homenatge-feixista-division-azul-en-una-parroquia-de-lhospitalet-de-llobregat

No nos tenemos que extrañar, porque la Hermandad de Combatientes de la División Azul no solo está inexplicablemente legalizada, sino que recibió un premio a manos de la Delegada del Gobierno (el de Rajoy) en Catalunya en 2013. 

Este párroco ya era conocido por sus ideas ultraderechistas, y los vecinos y anteriores feligreses denunciaban formaciones paramilitares y gritos de “Viva Franco” en las dependencias parroquiales. Sus primeras apariciones en los medios fueron por sus actividades antiabortistas y por invitar a los legionarios a desfilar en una procesión.

Con posterioridad a este homenaje a la División Azul, ha vuelto a saltar a la actualidad a raiz de la homilía homófoba el pasado mes de junio. ¿Qué más hace falta para que saquen de un lugar público a este fascista defensor del genocidio nazi?

Por muchísimo menos han sido llevadas a juicio a diversas personas: declaraciones, chistes, tweets, etc. Ah, pero eran de izquierdas, antifascistas. El doble rasero también funciona aquí.

Las fuentes y una reflexión final 

Los datos de la División Azul están extraídos de la revista Cuadernos de Historia Contemporánea, que en 2012 dedicó un número al tema, que es consultable on line. Y de la lectura de La División Azul: Sangre española en Rusia 1941-1945, del historiador hospitalense Xavier Moreno.

El Centre d’Estudis de l’Hospitalet tuvo el placer de invitarle a hablarnos del tema en una de las conferencias que hacíamos anualmente en homenaje al president Companys en octubre de 2009.

Por tanto, es un tema que abordamos y divulgamos con rigor, lo que parece que nos da un poco más de autoridad  moral para denunciar la propaganda del genocidio que hace el párroco de Sanfeliu.

Yo no soy un experto en teología,pero me da la impresión de que lo que hace este sacerdote va un poco en contra de los valores cristianos del siglo XXI. Más bien parece un cruzado del siglo XII o un inquisidor del siglo XVII.

Propongo una reflexión final. ¿Se imaginan que en lugar de ser un religioso católico fuera musulmán, de alguna rama del protestantismo o de cualquier otra religión?