lunes, 25 de noviembre de 2019

EL FEMINICIDI AL MÓN. "FALTEN" MÉS DE 260 MILIONS DE DONES.


Aquesta és la versió resumida, actualitzada i en català de l’artícle que vaig publicar el gener de 2015 (i en anglès).   

La meva reflexió segueix és la següent:

1. La població mundial, en 2017 era de 7.550 milions (M) de persones; d’elles, 3.809 M eren del gènere masculí i 3.741 del gènere femení, el que dona una proporció de 101,8 homes per cada 100 dones (a partir d’ara, sex ratio o SR.

2. Tanmateix, la SR varia molt entre continents, regions, països. La SR d’Àsia és de 104,8, mentre que la d’Europa es 93,5. 
Font: https://www.geografiainfinita.com/2015/03/la-situacion-de-la-mujer-en-el-mundo-a-traves-de-los-mapas/

3. La igualtat legal entre els gèneres aconseguida a Europa Occidental - Europa Meridional no ha eliminat la desigualtat real, però probablement sigui el lloc del món en el que aquesta igualtat real sigui més a prop. Per tant, afirmaré que la SR d’aquestes regions d’Europa és la més propera a l’òptima. Si corregim la desviació provocada per la desigualtat encara existent, (gairebé 100 dones assassinades a Espanya durant 2019) la SR que hauria d’existir en tot el món és 95.

4. La diferència entre la SR òptima i la que existeix es deu a la “sobremortalitat” femenina provocada pel masclisme, és a dir al feminicidi. Diana Russell afirmà que el feminicidi és l’assassinat de dones per homes pel fet de ser dones. Crec que el feminicidi és un concepte més ampli. No cal un assassinat per a provocar la mort d’una dona, n’hi ha prou amb una educació insuficient, una assistència mèdica deficient, un matrimoni forçat... I no sempre és a mans d’homes. Entenc el feminicidi com la mort d’una nena o una dona a conseqüència de la discriminació i el maltractament que pateix a causa del seu gènere.

Totes les formes de violència masclista poden provocar sobremortalitat femenina, és a dir, feminicidi.

5. Si la SR del món hauria de ser, aproximadament, 95 i es 101,8. Això vol dir que “falten” al voltant de 268 M de nenes i dones. I això, entre les generacions vives. Aquesta dada sorgeix d’una senzilla proporció: si la quantitat d’homes és de 3.809 M, la que hauria d’haver de dones amb la SR de 95 seria d’uns 4.009 M. La diferència amb la quantitat de dones que realment n’hi ha (3.741 M) dona aquesta esgarrifosa quantitat de persones del gènere femení que haurien que ser al món, i no hi són. Al meu article anterior, amb dades del 2013 la quantitat era de 238,5 M. Sembla que no millorem.

6. Aquesta xifra és molt matisable perquè hauria que estudiar regió per regió, país per país. La veritat és que em costa i demano disculpes per parlar de milions de persones assassinades amb aquesta lleugeresa i manca de precisió, però no tinc la capacitat per fer-ho millor. Segurament la xifra de víctimes del feminicidi és superior, perquè a Europa Oriental la SR es de 89. Aquesta dada sembla indicar que allà no hi ha feminicidi. El cert és que hi ha una sobremortalitat masculina extraordinària provocada per l’alcoholisme, el que oculta la sobremortalitat femenina generada pel masclisme i agreujada precisament per aquest alcoholisme. Un informe de 2012 afirmava que a Rússia morien anualment 14.000 dones a mans de les seves parelles o familiars.

7. Els països on el feminicidi és enorme són India i Xina. Segons l’últim cens (2011) la SR de la India era de 106,1, el que vol dir que haurien d’haver 68 M de nenes i dones més de les que hi ha. En una estimació no oficial de 2016, la situació hauria empitjorat, amb una SR de 106,7. Com és conegut, a l’Índia s’han popularitzat les clíniques que fan ecografies per a determinar el gènere del fetus, i si es femení, avorten. A Xina, segons el cens de 2010, falten 70 M de nenes i dones, una quantitat que puja a 72 M segons una estimació de 2016.

8. Doncs sí, en un insignificant blog escrit por un insignificant profe de secundària s’afirma que el feminicidi és un dels més importants genocidis de la història (el més gran?), que, arrodonint, en l’últim segle s’ha assassinat o deixat morir a més de 250 M de persones pel fet de que eren del gènere femení. I les morts es poden comptar, el patiment, no. És, sense dubte, una de les xacres més terribles i urgents del món i del nostre país. Tanmateix, no és a l’agenda de cap cimera mundial, ni ocupa massa temps als consells de ministres. Segurament perquè els dirigents polítics són majoritàriament homes.

9. I tots aquests crims, ¿per què? La resposta és molt senzilla, masclisme, és a dir la creença de que els humans de gènere masculí són superiors a les dones i tenen més drets, i el patriarcat, és a dir la creença i les lleis que imposen l’autoritat dels homes sobre les dones. Aquestes dues plagues adopten múltiples formes i es perpetuen, de vegades modernitzán-se, de vegades tornant a costums i religions ancestrals. Y per a combatre-les, la resposta és senzilla, feminisme, la ideologia i l’acció per la igualtat entre els gèneres.

10. En els darrers anys, a casa nostra s’ha produït una gran mobilització feminista i de denúncia de la violència masclista. Alhora, però, un partit d’extrema dreta i clarament masclista obté cada vegada més vots. Els pamflets ultres inventen campanyes dient que la violència que pateixen els homes és comparable a la que pateixen les dones o paraules com “feminazis”. Malauradament, aquesta ofensiva masclista és portada als platós de televisió i les institucions per Vox.

No sé si ho fan conscientment o no, però les persones, mitjans i partits que pacten i donen espais a aquesta gent  són còmplices de la violència masclista i del feminicidi, perquè estan ajudant a justificar-los.

martes, 19 de noviembre de 2019

EN DEFENSA DEL PARC DE L'ALHAMBRA


L’objectiu d’aquest text és defensar el Parc de l’Alhambra. Crec, com pensa l’AVV Som Santa Eulàlia i la Plataforma Salvem el Parc de l’Alhambra, que en la consulta del dia 23 de novembre cal votar l’opció B (Gasòmetre).

El Parc de l'Alhambra, l'any 2015. Ja ha estat parcialment destruït. Volem recuperar aquest espai tal com era o millorat, volem mantenir aquests arbres consolidats.

Sembla clar que l’opció que defensa el govern municipal i que promouen algunes entitats que tenen estretes relacions amb el govern municipal és l’opció A (Alhambra). Però crec que no és la millor pel barri, pel meu barri.

I no és que l’opció B (Gasòmetre) sigui l’òptima, però l’opció A (Alhambra) és molt pitjor. 
A més, si guanya l’opció B serà possible plantejar-se una altra ubicació. Si guanya l’opció A, el poliesportiu es farà segur al Parc de l’Alhambra, perquè és la que volen.


Una mica d’història

La primavera de l’any 1987 van efectuar-se les terceres eleccions municipals de l’actual etapa democràtica, el que va accelerar la inauguració del Parc. L’acte públic fou el 6 de desembre de 1986, encapçalat pel President de la Corporació Metropolitana de Barcelona, Pasqual Maragall, que va aprofitar per destacar el que aquesta institució feia per la creació de zones verdes.

L'espai del Parc va entrar en l'operació immobiliària del Granvia Centre. Atenció, es cedien 3 ha per zona verda i equipaments esportius, la parcel·la F del plànol.

El solar pertanyia al conjunt industrial de Caralt, conegut popularment com el “Cànem”. La major part del seu espai es va reconvertir l’any 1979 en el conjunt residencial Granvia Centre. De fet, la gran alçada dels seus blocs es deu precisament a que es va canviar el Parc per més pisos.

L'any 1987 el solar a la vora del Parc de l'Alhambra encara era reconegut com un espai per un equipament "esportiu o recreatiu". Tanmateix, algú va decidir cedir aquest espai a una empresa privada per fer una residència per a la tercera edat. Font:
L'Hospitalet d'avui a demà, 1987

És a dir, que si ara treiem zona verda del Parc, estem estafant al veïnatge de Granvia Centre, i de tot el barri, que van haver d’admetre més pisos perquè hagués un parc. Si ara reduïm el Parc, destruirem una quantitat proporcional de pisos?

La construcció del Parc va ser publicitada convenientment, i les seves fotos apareixien en totes les publicacions i campanyes municipals. 

Font: L'Hospitalet d'avui a demà, 1987


Alhora, l’AVV Cinc Carrers es mobilitzava pel nou poliesportiu del barri i en principi va haver un compromís per fer-lo a l’actual passeig de les Palmeres. Més tard, l’any 1994, es decidí ubicar-lo a la zona del carrer Gasòmetre, al lloc on ara es planteja l’opció B. És a dir, aquest és el lloc on estava previst de fer el poliesportiu des de fa 25 anys.

Font: Fabriciano Alepuz, un dels històrics del moviment veínal a Santa Eulàlia.


El conflicte actual

Després de més de 30 anys d’ajornar la construcció del poliesportiu de Santa Eulàlia, la quantitat de solars lliures s’ha reduït. Al costat mateix del Parc de l’Alhambra hi havien naus industrials i solars que han estat substituïts per blocs de pisos i hotels. Ningú no va pensar en comprar el sòl, ni quan estava més barat? Ningú no es va plantejar no concedir una llicència?

El conflicte actual, provocat per la manca d’espai, ha estat generat per qui ha permès la saturació del barri. Santa Eulàlia frega els 43 mil habitants, amb una densitat de població superior als 26 mil habitants per km2, per sobre de la mitjana de la ciutat, que té, recordem-ho, la densitat més alta de Catalunya.


Una imatge de l'Hospitalet, amb Santa Eulàlia en primer terme. Realment volem eliminar els pocs parcs que tenim?

I ara tenim als de una banda del barri enfrontats amb els de l’altra banda. No entenc perquè molta gent de l'esport fa campanya per la opció A. 
Hem de recordar que el poliesportiu serà igual a les dues localitzacions.

El Parc de l’Alhambra

Amb la situació mediambiental actual, sembla mentida que hàgim de defensar l’existència d’un parc. Els beneficis dels arbres consolidats és prou coneguda al medi urbà és prou coneguda. Es pot produir la paradoxa que mentre es fa la Cimera del Clima a Madrid, mentre l’alcaldessa és a Sud-àfrica la Cimera de Líders Locals contra el canvi climàtic, a l’Hospitalet ens carreguem mig parc.
Diuen que si el poliesportiu es fa al Parc de l’Alhambra es faran zones verdes a Gasòmetre.
Primer, una zona verda no és un parc amb arbres grans i consolidats. Un parc urbà pot reduir la temperatura en més de 2 graus; segons quines zones verdes no ho fan.
Segon, les zones verdes de l’Hospitalet sovint són poc verdes; exemples les places Francesc Macià, la que hi ha al costat del edifici de la Televisió, o Cela. Serà així la zona verda de Gasòmetre?
Quants dels 150 arbres del parc seran destruïts?

La Plaça Camilo José Cela de Santa Eulàlia consta com zona verda, i com sabem i podem veure no és gens verda. La zona verda que diuen que faran a Gasòmetre serà així?. Gràcies a l'amic Ruben Caselles!
No entenc la publicitat municipal
La publicitat municipal diu que amb l’opció A es guanyen 3.200 m2 de zona verda. Jo dec ser una mica inepte, però no entenc que si tenim dues parcel·les on pot anar un edifici que treurà la mateixa quantitat de zona verda vagi on vagi, resulta que si va a una de les dues localitzacions generarà una pèrdua de zona verda més gran que a l’altra. 
L’edifici del poliesportiu restarà la mateixa superfície verda a les dues localitzacions.

N’hi han alternatives
Votaré per l’opció B (Gasòmetre). A més, si guanya és molt probable que es puguin plantejar alternatives, perquè no és la volguda pel govern municipal. Ja han advertit que no és una consulta vinculant.
El sentit comú indica que el poliesportiu hauria de ser construït en un lloc ja edificat, per no restar més espai lliure al saturadíssim barri. No hi han edificis industrials mig buits al sector de Provençana, o al Carrer Maluquer?


I a les cotxeres del autobusos del Carrer Unió? Així també es podrien aprofitar els edificis de l’Hostal Santa Eulàlia per les oficines. Rehabilitar sempre és millor que construir de nou. S’han de trobar alternatives a la destrucció d’un parc.

sábado, 9 de noviembre de 2019

ALGUNES ELECCIONS A L'HOSPITALET


Què tenen en comú Baldomero Espartero, Lluís Companys i Xavier Domènech? Que han guanyat unes eleccions a l’Hospitalet. El 10 de novembre de 2019 és dia de les 15enes eleccions de l’etapa democràtica actual. Des de les primeres, el 1820 (les de les Corts de Cadis no es van fer aquí), se n’han fet moltes, unes 50 més. No podem parlar de totes, però podem fer alguns comentaris i destacar-ne algunes.


El sufragi al segleXIX

El dret de vot durant part del segle XIX va oscil·lar entre el 0,5% de la població quan governava la dreta conservadora i el 4-10% quan governaven els progressistes. Això era el sufragi censatari, és a dir, que només votaven els homes majors de 25 anys que tenien una certa riquesa.

Durant el Sexenni democràtic (1868-1874) hi va haver sufragi universal masculí, i ja tenia dret de vot un 24% de la població. El sufragi censatari va tornar amb la reacció conservadora del 1874: el electors eren només un 4%. El sufragi universal masculí fou imposat de nou el 1890.
ELECTORS A L'HOSPITALET
Data
Electors
% pob.
Font
Juliol 1836
9
0,4
AHDB 96
Set. 1837 i agost 1838
105
4,2
AHDB 100
Juliol 1839
118
4,6
AHDB 152
Gener 1840
148
5,8
AHDB 119
Gener 1841
168
6,6
AHDB 124
Juny 1842
169
6,6
AHDB 129
Gener 1843
167
6,5
AHDB125
Gener 1844
166
6,5
AHDB 127 i AMH “Bans, edictes, avisos…”
Maig 1848
6
0,2
AHDB 148
Desembre 1849
10
0,4
AHDB 148 i AMH “Varis s. XVIII-XIX….”
Març 1852
10
0,4
AMH “Bans, edictes, avisos…”
Febrer 1853
14
0,5
AMH “Edificis i terrenys públics….”
Maig 1854
19
0,7
AMH “Bans, edictes, avisos…”
Novembre 1854
297
10,6
AHDB 142
Agost 1857
17
0,6
AMH “Correspondència 1857”
Desembre 1868
827
24,3
AMH “Correspondència 1868”
1877-1878
140
3,8
AHDB 158
Maig 1891
1.028
23,3
AMH “Governació s. XIX-XX”
Fonts: Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona (AHDB), Arxiu Municipal de l’Hospitalet (AMH). La proporció electors  / població calculada amb les dades demogràfiques que coneixem
De la majoria de les eleccions no tenim dades, però sí d’algunes, i en parlarem, i només de les eleccions al Congrés dels diputats.

Les eleccions de 1840

En aquell any, l’Hospitalet era cap d’un districte electoral, on eren també Cornellà, Castelldefels, Esplugues, Gavà, Prat, St Boi, St Climent, Sants i Viladecans. Les dades que tenim són del conjunt del districte.

La candidatura de la circumscripció a la que pertanyia el districte de l’Hospitalet escollia 14 diputats. Encara que hi havia dues llistes, els vots eren nominals.

El candidat més votat fou el general Baldomero Espartero, que encapçalava la candidatura “monárquico-constitucional”[i], amb 354 vots. Li seguien 13 noms de candidats de l’alta burgesia, amb 228-230 vots.

L’altra candidatura, més progressista, amb Pere Monlau, Joan Antoni de Llinàs, etc., va obtenir entre 124 i 126 vots. Pel que sembla, Espartero encapçalava també la candidatura demòcrata i es va emportar també els seus vots.[ii]
Pere Monlau
La dreta reaccionària era en aquells moments en les files del carlisme i havia estat derrotada militarment l’any anterior, després de set anys de guerra civil.

Les eleccions de 1891

L’Hospitalet pertanyia al districte de Sant Feliu, on s’escollia un diputat. Les eleccions de l’1 de febrer de 1891 van ser les primeres amb sufragi universal masculí després de molts anys. Era la prova de foc de la farsa democràtica organitzada pels liberals de Sagasta i els conservadors de Cánovas.

D’aquestes eleccions vaig escriure un article[iii]. En resum, els resultats reals van ser favorables al candidat republicà Josep Rubau. Tanmateix, es van fer diverses accions per consumar la tupinada electoral. Es van falsificar diferents actes, com les d’Esplugues, on figurava que havia votat el 100% de la població, i pel candidat liberal Comas. A l’Hospitalet, les actes dels interventors republicans donaven 313 vots a Rubau i 162 a Comas, però les que va entregar l’alcalde al jutge donaven 471 vots al candidat del règim, i 340 al republicà.
A d’altres llocs, com Sant Joan Despí o Sants, la cosa va anar pitjor. L’estratègia era enviar als col·legis electorals que sabien que eren més partidaris del republicanisme un grups perquè provoquessin aldarulls i el jutge declarés nul aquell centre de votació.

Les eleccions de 1907

Les eleccions d’abril de 1907 també foren especials. Després dels fets del Cu-Cut i la legislació d’excepció pensada per reprimir les expressions polítiques catalanes, una majoria de partits de Catalunya van decidir de crear una coalició. Agrupava des de republicans a tradicionalistes i es va dir Solidaritat Catalana. Donats els resultats de les eleccions provincials del mes de març, el diputat liberal Roig i Bergadà ja va anunciar que ni es presentava.

El Gràfic, 15 de desembre de 1908

Com és conegut, aquesta coalició va arrasar en les eleccions, obtenint a Catalunya 37 diputats (entre ells, l’hospitalenc Felip Rodés), per 11 totes les altres candidatures. La nostra ciutat era al districte de Sant Feliu. Dintre de la coalició solidària hi va haver una pugna entre dos possibles candidats, el republicà “unitari” Laureà Miró i el republicà federal Ramon Roig i Armengol[iv]. Finalment la comissió de les candidatures imposà el primer, que va guanyar amb la pràctica totalitat dels vots.

No tenim dades concretes de l’Hospitalet, encara que no és difícil imaginar que van ser en la mateixa línia del conjunt del districte. De Cornellà, sabem que Miró va obtenir 141 vots i el lerrouxista Pich i Pon, només 1 vot. Al conjunt del districte, a falta d’11 seccions, Miró obtingué 3.566 vots i Pich, 34.[v]

Les eleccions de 1931

Poc després de proclamar-se la 2a. República espanyola es van convocar eleccions a Corts Constituents. L’Hospitalet era al districte de la província de Barcelona. Basant-nos en el llibre de Joan Camós, tenim les dades de l’Hospitalet incompletes (falten 5 seccions de 18). Amb més de 2/3 de les dades, podem afirmar que els candidats d’Esquerra Republicana de Catalunya, amb en Lluís Companys al capdavant, van guanyar, amb un 75-80% dels vots.[vi]

Campanya electoral del juny de 1931 a Barcelona
El segon lloc, el va ocupar el partit Extrema Izquierda Federal (21%), el tercer, la Lliga Regionalista, dretana i catalanista, (6%) i el quart, el Partit Republicà Radical (6%), el partit republicà espanyolista de Lerroux que dècades abans havia estat rellevant a la ciutat i en aquell moment ja era residual. Van ser les darreres eleccions generals en les que no van poder votar les dones. Com és sabut, les Corts sorgides d’aquestes eleccions aprovaren el sufragi femení.

Les eleccions de 1977

Les primeres eleccions després del franquisme, en les que no tots els partits havien estat legalitzats encara, en les que el dret de vot era als 21 anys i que van ser constituents encara que no s’havia anunciat, van portar-se a terme el juny de 1977.
Cartell electoral pel Senat. Els senadors més votats d'Espanya. Font: http://cartelestransicion.blogspot.com
Va ser la primera d’onze victòries consecutives a l’Hospitalet per part del PSC-PSOE. En aquella ocasió van treure el 43% dels sufragis, amb en Joan Reventós al capdavant. En segon lloc, el principal partit de l’antifranquisme, el comunista PSUC, va obtenir un 23%. El partit del govern, el que va guanyar al conjunt d’Espanya, la UCD, només va treure un 13%.


Les eleccions de 2015

Per primera vegada en l’etapa democràtica actual va guanyar una candidatura diferent a la socialista. Es tractava d’En Comú-Podem, la coalició que reunia a les forces d’esquerra, encapçalada per l’historiador Xavier Domènech. Els estralls de la crisi i la fragmentació del vot provocada pel conflicte entre Catalunya i Espanya van impulsar aquesta coalició fins el primer lloc, amb un 30% dels vots.

La segona força, el PSC, va treure un 26% dels vots, mentre que PP i C’s van ser al voltant del 14%. Els resultats van ser molt semblants en les eleccions de l’any següent. 

Per l'anàlisi de les eleccions en els darrers anys, teniu l'article de Pere Ríos


[i] El guardia nacional, 15 de gener de 1840, pàg. 1
[ii] AHDB 111
[iii] DOMÍNGUEZ, Manuel. “El fracàs de la democracia española. Les eleccions de 1891 a l’Hospitalet i el districte de Sant Feliu”, Quaderns d’Estudi, Centre d’Estudis de l’Hospitalet, 2016, pàg. 115-121
[iv] La Vanguardia, 5 i 6 d’abril de 1907
[v] La Vanguardia, 22 d’abril de 1907
[vi] CAMÓS, Joan. L’Hospitalet. La historia de tots nosaltres 1930-1936, Barcelona, Diputació de Barcelona, 1986, pàg. 60-61