lunes, 12 de septiembre de 2016

VICTIMES MORTALS DE LA REPRESSIÓ FRANQUISTA A L'HOSPITALET



L’objectiu d’aquest article és, des de la perspectiva local, fer un recull de les formes de repressió del franquisme que provocaren víctimes mortals i, per sobre de tot, recordar i treure de l’oblit els noms de les persones que van perdre la vida pel seu compromís contra el feixisme.
Una primera versió d’aquest text va ser publicada a la revista Temps i espais de memòria, núm 3, febrer 2016, que edita el Memorial Democràtic de Catalunya.

L’exili
Com és sabut, les víctimes mortals de la repressió franquista a Catalunya van ser menys que en d’altres indrets d’Espanya perquè la major part dels militants i combatents del bàndol republicà van poder fugir. Prop de mig milió de persones es van exiliar, sobretot a França, i d’aquestes entre un terç i la meitat no van tornar en els mesos següents perquè sabien que patirien greus represàlies per les seves activitats polítiques i sindicals.
L’exili, però, també va provocar morts, donades les horribles condicions en les que es va fer: fugida a peu en ple hivern, atacs per part de l’aviació franquista, camps de refugiats a les platges… Tanmateix, és molt difícil trobar-ne documentació.
Tenim la sort que un dels grans testimonis de l’exili republicà és el d’un hospitalenc, Ramon Moral i Querol, i que el podem trobar en línia. Moral ens explica la història de Pilar Pascual, vídua de 65 anys, que viva al Carrer príncep de Bergara, a la que li van denegar el permís per sortir del camp de refugiades per reunir-se amb els seus fills. Quina va ser la seva sort?

L’Enric Gil ha identificat 367 habitants de l’Hospitalet que es van exiliar de forma permanent, dels quals tres quartes parts ho van fer a França i una quarta part a Amèrica[1]. Ell mateix adverteix que no són tots, i dels que tenim més informació són precisament els que van sobreviure al tràngol i van tenir descendència.
Algunes de les 313 persones que consten en el padró hospitalenc de 1940 com desaparegudes[2] han estat trobades a l’exili. De la majoria, però, encara no sabem  amb certesa quines circumstàncies van haver de patir, ni quantes van morir com a conseqüència de l’exili.

Els afusellats per “rebel·lió” militar
En els primers mesos de l’ocupació, a partir del 26 de gener de 1939, es va empresonar a moltes persones acusades d’activitats contràries al “Glorioso Alzamiento Nacional”, és a dir, durant la Guerra o, fins i tot, per les seves activitats polítiques i/o sindicals des de l’octubre de 1934.
Per una banda, la policia, amb la possible col·laboració d’escamots de falangistes, detenia a qui trobaven oportú a partir de denúncies. Per una altra, es feien indagacions dels milers de persones empresonades durant la Guerra, totes considerades sospitoses i que havien de demostrar la seva no implicació en activitats polítiques amb avals fets per addictes al règim.
Després de les tortures, les persones detingudes eren lliurades a la jurisdicció militar i patien simulacres de judici amb forma de consell de guerra, alguns dels quals acabaren en pena de mort pel delicte de “Rebel·lió” o  “Adhesió a la rebel·lió”, executada majoritàriament al mur del Camp de la Bota.
L’absurditat de la repressió franquista és màxima: acusaven als opositors d’allò que havien fet ells. I a més, amb retroactivitat! És a dir, condemnaven per uns fets titllats de delictes que no eren delicte en la legislació vigent quan foren comesos.
Fotografia de Josep Segarra a l'infermeria de la Model. Fotografia inclosa en el seu expedient judicial.
La primera aproximació als noms de les víctimes mortals de la repressió franquista a Catalunya la va fer Josep Mª Solé i Sabaté, basant-se en els registres de cementiris i defuncions. Va trobar-ne 22 de l’Hospitalet. Posteriorment, quan els arxius militar foren accessibles, Jordi Cánovas va fer recerca a partir d’aquests noms i va afegir-ne un més.[3]

Un primer buidatge de tots els expedients dels executats a Barcelona de l’Arxiu del Tribunal Militar Tercer fou fet per Joan Corbalán [4]
En 2015, però, l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) va publicar el buidatge que havia fet dels procediments militars judicials (sumaríssims) que hi havia en l’esmentat arxiu militar de tota Catalunya. La quantitat total d’expedients oberts pujava a 82.000, que afectaven a 78.188 a persones físiques diferents, dels quals, 4.411 van concloure amb sentència de mort i 3.358 foren executades.
Segons aquesta publicació, el total de persones amb veïnatge a l’Hospitalet que van haver de patir un “Sumaríssim d’Urgència” van ser unes 800, 1,65% de la població. Aquesta proporció és, per cert, la més baixa del Barcelonès i Baix Llobregat[5].
Els noms de les persones afusellades les podem conèixer per tres fonts, que no són coincidents. Per tant, farem la llista dels noms que ens aporten totes tres:
nom
edat
Can
Cor
ANC
46

x

Manuel Alcoberro Francisca
30

x

33
x
x

Pere Anton Roig
45
x
x
x
49
x
x
x
Antonio Arévalo Martín
29

x

Josep Benages Casella
38

x

Teodosi Comillas Expósito
38
x


Santiago Demesas Díez
47

x

21
x
x
x
32
x
x
x
Pedro Escobar Gutiérrez
61


x
Lluís Fabregat Solsona
28

x
x
Josep Ferrer Berbis
32


x
47
x


Vicente Herrera García
46
x

x
21
x
x
x
30
x


Emilio López Gausi
56

x

20
x
x
x
Pedro Magín Luís
47
x
x
x
Josep Manresa Lladó
38


x
Juan Martínez Marín
36

x

28
x
x
x
36
x
x
x
Manuel Muñoz Sánchez
22

x
x
Josep Palos Alqueza
47
x
x
x
49
x
x
x
José Pelegrín Ortiz
32

x

Diego Pérez Castellón
30
x

x
21
x
x
x
38
x
x
x
37
x
x
x
Ginés Soler García
43

x
x
Joaquim Terradas Pascual
36

x

31
x
x
x
29
x
x
x
Andreu Valls Safon
22

x

23
x
x
x
Andrés Zambudio Carrión
29

x
x
Francisco Zamora González
26


x

Segons Cánovas (Can de la llista) van ser afusellats 23 homes; segons Corbalán (Cor a la llista) van ser 32; segons l’ANC foren 28 els hospitalencs afusellats entre 1939 i 1945[6]
 
Manuel Ibáñez i Constantino Tormo, dos dels afusellats de l'Hospitalet. Font: Cánovas, op. cit.
Tenien entre 21 i 61 anys. Els noms aportats per Cánovas o Corbalán que no tenen la “x” a la columna de l’ANC no vol dir que no fossin afusellats, vol dir que en la llista de l’ANC consta un domicili que no era l’Hospitalet. Els noms de la llista de Cánovas es poden trobar al web de Francesc Abad, alguns dels quals amb la documentació dels consells de guerra. Fins que no es faci una comprovació de tots els expedients no podrem confirmar el veïnatge d’aquestes víctimes, de les que a hores d’ara tenim dades contradictòries.
Josep Domènech i Avellanet en 1937. Font: FONTOVA, Rosario. La Model de Barcelona. Històries de la presó, Barcelona, Generalitat de Catalunya, 2010, pàg. 137. En aquesta publicació podreu llegir alguns dels notables poemes d'aquest jove anarquista.

La llei de fugues
A l’Hospitalet es va produir una altra modalitat d’assassinat polític, que ja he tractat amb més profunditat en un altre article d’aquest blog.

Les tropes franquistes que ocupaven l’Hospitalet van sortir un parell de nits (6 i 9 de maig de 1939) i van assassinar 15 homes (10 i 5, respectivament), aplicant la vella Llei de Fugues. Es tractava d’una forma d’execució extrajudicial, aprofitant la llei que permetia disparar contra un detingut que fugia. 
La policia informa a l'Ajuntament dels assassinats del 6 de maig de 1939
El més probable és que fos un acte de represàlia per la mort, el 30 d’abril, del comissari de policia que encapçalava la repressió política a la ciutat, José León Giménez, a mans d’un grup de guerrilla urbana.
Els homes assassinats foren:
Nom
edat
Francisco López García
40
Ramon Doch Puigdemazas
41
Miquel Berenguer Andreu
32
Paulino Albaladejo Martínez
32
Francisco Fernández Santiago
24
Juan Mellado Pérez
49
Antonio Rocuco (¿) Moreno
43
Antonio García Martínez
37
José Morata Carmona
38
Basilio Juanes Zanfoga (¿)
38
Antonio Gimeno Fandos
26
Antonio Busto Valle
29
Ramon Deu Díaz
31
Genaro Frías Escobar
26
José Ugedo Berenguer
28

Aquesta cacera humana no era la forma habitual de la repressió. Caldria comprovar si es va produir en d'altres llocs i si va anar associada a represàlies pròpies d'un exèrcit d'ocupació.


La violència arbitrària
En la seva obra abans esmentada, Solé i Sabaté comentava que s’havien produït a Catalunya unes 30 o 40 morts que es poden qualificar d’”arbitràries”, sense passar per la justícia. No afegeix dades concretes.
Un cop d’ull al llibre de registres del cementiri de l’Hospitalet ens ofereix un seguit de noms que ofereixen molts dubtes. Com és que foren enterrats a la fossa comuna dos “soldats nacionals desconeguts” el 26 i el 28 de gener? S’entén que un exèrcit en retirada abandoni cadàvers sense identificació, però, un exèrcit vencedor, que ofereix pensions i avantatges a les famílies dels seus “caiguts”?
En abril i març de 1939 dues dones i un home van morir per “hemorràgia cerebral” i foren enterrats a la fossa comuna, trets propis del registre de les víctimes polítiques del franquisme en aquells moments. Un home i una dona van ser enterrats el dia 29 de gener de 1939, i en el registre no indica la causa. Els seus noms no apareixen amb posterioritat com víctimes del “terror roig”; ho foren del “terror blau”?[7]

Domènec Pastor Petit, el gran escriptor hospitalenc, ens relatà que va veure com, vers l’abril de 1939, un militar va clavar un tret al cap a un home gran perquè li va contestar en català quan li va preguntar per una adreça, a la Rambla Just Oliveras[8]. Les característiques del relat i la trajectòria de l’autor fan versemblant aquest episodi. Aquests actes de barbàrie puntual sempre han format part de la memòria col·lectiva i eren transmesos de forma oral i gairebé mai eren registrats documentalment, fins a perdre la versemblança.
Els testimoni de Pastor Petit és només això, un testimoni, que convindria confirmar documentalment. Al llibre del cementiri podem trobar alguns noms que es correspondrien amb l’home gran possiblement assassinat a la Rambla.
Un altre testimoni oral m’ha explicat un episodi semblant en la pujada del metro de Santa Eulàlia, en els anys setanta! Algú sap alguna cosa?

La presó i les comissaries
Ramon Gómez, en un altre llibre de memòries, ens informa de la mort del pare d’un company d’escola, de cognom Escodà, que era empresonat a la Model. Quan la mare, que era en llibertat condicional, va demanar explicacions li van fer signar un paper acceptant la versió oficial segons la qual el seu marit s’havia suïcidat.[9].
Un altre testimoni ens parla de la mort provocada per les pallisses a la presó de Domingo Polo, que havia estat militant de la CNT, el fill del qual, Ferran, fou un dels exiliats que morí en un camp nazi[10].
La documentació dels expedients dels presoners de la Model es troba a l’ANC i no es consultable per municipis. D’aquests dos casos esmentats he pogut localitzar un expedient, i es confirma la informació: va morir a la infermeria de la Model l’abril de 1942, després de gairebé dos anys empresonat. El compromís de confidencialitat que he hagut de signar no em permet dir el nom.
De qui també tenim constància documental és de Josep Costa Morell. Havia estat detingut l’octubre de 1939, quan tenia 17 anys, per llençar fulls volanders de les Joventuts Llibertàries i la FAI. També fou acusat de voler organitzar un grup armat. Va morir l’1 de maig de 1943 “a consecuencia de la factura de la base del cráneo (…). La citada fractura le fue producida al intentar suicidarse (…)”[11]. La lectura del seu expedient carcelari em fa imaginar l’infern que foren aquests quatre darrers anys de la seva vida.
Certificació de la mort a la presó de Josep Costa Morell
Tots els testimonis referents a les presons franquistes, especialment les d’aquells anys són coincidents: les tortures i condicions penoses eren la causa de moltes morts.

Els morts als camps nazis
Les morts dels/les exiliats/des que van caure sota el domini nazi també són atribuïbles al franquisme. Per dues raons; la primera, òbvia, perquè l’exili fou provocat per la persecució militar i política del franquisme; la segona, perquè el règim triomfant no va reconèixer la nacionalitat espanyola a les persones exiliades i i les va llençar a les urpes del sistema concentracionari alemany.
Foren, com a mínim, 33 homes de l’Hospitalet que tenien entre 22 i 33 anys, gairebé tots morts en el camp de Gusen-Mauthausen[12]. Malauradament no tenim documentació de les dones empresonades a Ravensbrück.
Els seus noms són:
Nom
edat
Antoni Andreu Méndez
34
Josep Aragón Muñoz
37
Manuel Arnau Viña
25
Antoni Arranz Barrio
45
Jaume Artigau Viñas
34
Josep Ballester Serrano
31
Martí Cabanes Bel
53
Ángel Callejón Martínez
24
Josep Calpe Vidal
48
Vicenç Capdevila Montserrat
32
Pere Cuyàs Niubó
36
Manuel Fernández Torres
33
Vicent Ferrer Salvador
42
Eloi Ferrer Díaz
34
Bautista García Navarro
25
Jaume Mañá Argelaga
24
Francesc Muñoz López
25
Joan Oller Mendizábal
48
Josep Panes Gil
23
Manuel Piñas Arrabal
34
Ferran Polo Tàpies
27
Gener Porta Plana
49
Eugeni Querol Puyo
26
Josep Ramis Grimal
47
Josep Ramon Alcaraz
26
Severiano Rubio García
22
Marià Ruiz Gómez
41
Remigi Saura Benages
38
Josep Saura Marco
26
Francesc València Conesa
25
Manuel Vives Campos
38
Josep Vives Campos
40
Emilio Zafón Camps


Amb aquest llibre, editat en 2011, Joan Zafón va rescatar de l'oblit la història del seu pare, mort al camp de concentració de Neuengamme, a les afores d'Hamburg.

Repressió dels guerrillers
L’Hospitalet havia estat una important font de milicians i patrullers durant la Guerra, i també ho va ser de guerrillers durant la postguerra. De fet, l’assassinat del comissari de l’Hospitalet, José León, l’abril de 1939, es considera la primera acció de la guerrilla antifranquista, anarquista en aquest cas. El fet és atribuït al grup guerriller comandat pel torrassenc Joaquim Pallarès i Tomàs.
Blas Zambudio Torres, conegut com “El Lleó de la Torrassa”, havia organitzat un grup d’acció que fou atacat per la policia per primera vegada en desembre de 1941, quan fou detingut José Rafí Urpí. Zambudio s’escapolí a trets d’una segona emboscada en un bar de La Torrassa, però finalment va caure abatut pels trets de la policia a Barcelona el gener de 1942. La resta del grup va morir poc després, en el que es trobava el sevillà Antonio Serrano Caro, de 27 anys. Segons les llistes de Corbalán i l’ANC, Rafí i Serrano eren hospitalencs i foren engarrotats a La Model el 28 de març de 1942[13].
Un altre grup, encapçalat per Joaquim Pallarès, fou detingut en 1943 i nou dels seus membres, amb edats entre 20 i 34 anys, foren condemnats a mort pel delicte d’atracament i (alguns) mort, i executats el 29 de març a la presó Model. La causa de la mort és “axfisia” (sic), és a dir, amb garrot vil,  i foren enterrats a la fossa comuna del Cementiri del Sud-Oest. A més de Pallarès que l’any 1943 tenia 20 anys, també hi havia un altre veí de La Torrassa, Pere Tresols i Meix, de 28 anys[14].
En la llista d’executats de Corbalán i l’ANC després d’un Consell de Guerra també apareix com a domiciliat a l’Hospitalet Martín Gibert Martínez. Una primera recerca bibliogràfica i d’hemeroteca ens aporta que sembla qua amb els germans Jaume i Josep Soler Fernández eren militants del Movimento Libertario Español, i que van ser acusats de cometre diversos atracaments i assassinats entre 1944 i la seva detenció en gener de 1948. Foren engarrotats a la Model el 25 de febrer de 1948.
En el marc de la lluita contra la guerrilla urbana, en març de 1949 és mort per la policia a casa seva de la Torrassa Miquel Barba Moncayo, i en octubre fan el mateix als carrers de Barcelona amb l’hospitalenc Josep Sabaté[15]. En febrer de 1950 fou afusellat al Camp de la Bota Manuel Sabaté, el germà petit de Quico i Josep, més pel seu cognom que pel que havia arribat a fer[16].
Francesc, “Quico”, Sabaté és un dels mites de la lluita guerrillera, per la seva constància. Després de molts anys d’accions de tota mena, fou abatut per la guàrdia civil i el sometent local a Sant Celoni en 1960.
Els guerrillers hospitalencs morts foren d’organitzacions anarquistes, en els primers anys de les Joventuts Llibertàries i més tard del MLE i d’altres. L’acusació dels que van morir executats era de bandidatge, terrorisme, atracament, etc…Els seus noms són:
Nom
mort
data
Blas Zambudio Torres
A
gener 1942
José Rafí Urpí
E
28-març-1942
Antonio Serrano Caro
E
28-març-1942
Joaquim Pallarès i Tomàs
E
29-març-1943
Pere Tresols i Meix
E
29-març-1943
Martín Gibert Martínez
E
25-febrer-1948
Miguel Barba Moncayo
A
març 1949
Josep Sabaté i Llopart
A
17-octubre-1949
Manuel Sabaté i Llopart
E
24-febrer-1950
Francesc, “Quico” Sabaté i Llopart
A
5-gener-1960
mort: A, acció; E, execució

Repressió de l’antifranquisme pacífic
Un cop abandonada la lluita armada en la dècada de 1950, les formes de lluita política i social pacífiques foren gairebé les exclusives en els rengles antifranquistes. Tanmateix, la resposta franquista no ho era pas de pacífica. En les seves memòries, Pepe Guitérrez ens parla de Rafael, un jove havia contret la tuberculosi a la presó de Burgos, on havia estat empresonat per raons polítiques, i que finalment va tornar al seu poble andalús d’origen a morir vers 1966[17].
Un cas que encara no puc saber si s’ha d’incloure en la historia local de l’Hospitalet és el d’Antonio Ruiz Villalba, treballador de la SEAT, mort als tallers de la fàbrica de Zona Franca pels trets de la policia, l’octubre de 1971. No puc assegurar que en el moment de la seva mort fos veí del barri hospitalenc de Pubilla Casas.
M’ha arribat el testimoni de Ramon Roig Altadill, militant de la CNT que fou detingut quan anava a les Canàries. Després de 4 dies detingut a la comissaria de Via Laietana fou alliberat i va morir pocs dies després, als 59 anys, el juliol de 1975. Teniu records d’aquest cas?
Malgrat que és el període del franquisme més proper també tenim força desconeixement pel que fa a les víctimes de la repressió. Les persones i les famílies que no han continuat en l’activitat política sovint han volgut oblidar[18].

D’altres formes de repressió?
N’hi ha dues causes de mort que són d’inclusió dubtosa dins la categoria de repressió política, si més no directa.
Per una banda tenim les morts provocades per bombardeigs de l’aviació o accions militars en general contra la població civil. Si bé són accions bèl·liques, també poden considerar-se un càstig contra zones de població majoritàriament “rojo-separatista”, en llenguatge franquista.
Per una altra, la repressió econòmica. El nou règim va mantenir conscientment en la misèria les famílies de “desafectos”, una altra denominació franquista, i aquesta situació va provocar no poques morts.

Resum

Tenim proves documentals de 23 a 32 homes amb veïnatge a l’Hospitalet que van ser afusellats al mur del Camp de la Bota durant els primers anys del franquisme. També en aquells primers dies de l’ocupació foren assassinats 15 homes més a l’Hospitalet mateix. També tenim constància documental de 33 homes morts als camps nazis. També coneixem dos casos de mort a la presó. I hem localitzat 10 hospitalencs morts arran de la seva activitat guerrillera.
Però tenim testimonis, notícies, sospites de més persones, de les que tenim informació fruit de la recerca o la casualitat. Sabem que tenim moltes històries que recuperar i molts noms que dignificar. Hem de respectar el silenci si és una opció conscientment escollida, però normalment ha estat una imposició de la por.
N’hi han força iniciatives que volen recuperar els noms de les víctimes. Confio en contribuir-ne.
Cal que aportem els testimonis orals i documentals que puguem.




[1] GIL, Enric. No en van tornar: Centre d'Estudis de l'Hospitalet, 2014, pàg. 35
[2] GIL, Enric i RIBAS, Josep. “Hospitalencs als camps nazis. Exili I deportació”. A L’Hospitalet lloc de memòria. Exili, deportació, repressio i lluita antifranquista. L’Hospitalet, Centre d’Estudis de l’Hospitalet, 2007, pàg 34
[3] SOLÉ I SABATÉ, Josep Mª. La repressió franquista a Catalunya 1938-1953, Barcelona, Edicions 62, 1985, pàg. 312-315 i CANOVAS, Jordi. “Hospitalencs afusellats. Els consells de guerra”. A:  L’Hospitalet lloc de memòria..., pàg. 173-183
[4] CORBALÁN GIL. Joan. Justícia, no venjança. Els executats pel franquisme a Barcelona (1939-1956), Barcelona, Cossetània Edicions, 2008
[5] ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA. Procediments militars judicials (sumaríssims) 1930-1980 de l’Arxiu del Tribunal Militar Tercer de Barcelona, Barcelona, Generalitat de Catalunya, 2015. http://anc.gencat.cat/web/.content/anc/documents/arxiu/GUIA_SUMARISSIMS.pdf
[6] A les llistes de l’ANC i Corbalán hi ha els noms exposats la taula i els de 4 homes més que els he inclòs a la categoría de guerrillers (Serrano, Rafi, Gibert i Manel Sabaté) i un altre, Enrique Sánchez Roldán, “el Mula”, que totes les fonts el qualifiquen de delinqüent comú.
[7] Registro de sepulturas del 30 de Diciembre del 1937 al 9 de Mayo de 1946, Oficina del Cementiri Municipal. Ajuntament de l’Hospitalet
[8] PASTOR PETIT, Domènec. Posta de Sol sense Lluna. Memòries d’infantesa de la Guerra Civil, Barcelona, Editorial Base, 2009, p. 260-261. Aquest fet també fou divulgat per l’escriptor i periodista Eugeni Casanova a http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4169142/75-anys-tret-front.html
[9] GÓMEZ, Ramon. Anys victoriosos, anys triomfals, La petita història dels anys 40 a l'Hospitalet de Llobregat, Lleida Pagès Editors, 2002, p. 145-146
[10] GIL i RIBAS, “Hospitalencs als camps nazis”. A:  L’Hospitalet lloc de memòria..., pàg. 96
[11] Sumarísimo Ordinario núm. 8.533, Arxiu del Tribunal Militar Tercero de Barcelona
[12] GIL i RIBAS, op. cit. pàgina, 120-131 aporten 32 noms. Poc després va aparèixer el testimoni de Joan Zafón Trilla, que explicà l’experiència del seu pare, Emilio, que morí en el camp de Neuengamme; ZAFON, Joan. El rellotge de Neuengamme, Barcelona, Dux, 2011
[13] FONTOVA, Rosario. La Model de Barcelona. Històries de la presó, Barcelona, Generalitat de Catalunya, 2010, pàg. 130 i La Vanguardia Española, 27 de març de 1942. http://justicia.gencat.cat/web/.content/documents/arxius/la_model_histories_preso.pdf
[14] Sumarísimo Ordinario núm. 31.429, Arxiu del Tribunal Militar Tercero de Barcelona.
[15] DELGADO, Manuel, PADULLÉS, Jofre i HORTA, Gerard (dirs.). Lluites secretes. Testimonis de la clandestinitat antifranquista. Barcelona, Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2012, p. 35
[16] CLARÀ, Josep. Manolet Sabaté aprenent de maqui. Barcelona, Rafael Dalmau Editor, 2014, p. 59-60 i 83-84
[17] GUTIÉRREZ, Pepe. Memorias de un bolchevique andaluz. Barcelona, El Viejo Topo, 2002.
[18] TRAYNER, Mª Pau, MONTÓN, Miguel Ángel i CAMÓS, Joan. “Presos i preses de l’Hospitalet, (1969-1976)”. Quaderns d’Estudi [L’Hospitalet, Centre d’Estudis de l’Hospitalet], núm. 23 (octubre 2010), p. 95-96

2 comentarios:

  1. Felicitats per aquesta entrada. Excel·lents aportacions a una ferida que encara avui, més de quaranta anys després de girar el full del franquisme, resta oberta a L’Hospitalet. Alguns hem investigat i hem aportat bastant informació sobre aquest tema (agraeixo les citacions als meus treballs) però la quantitat de informació que encara desconeixem en l’apartat de la repressió a la ciutat és de tal magnitud... A tall d’exemple us donaré algunes dades que he anat recollint de fonts molt diverses i que van més enllà de les aportades aquí:

    - Respecte les xifres que aportes d’exiliats, encara n’he trobat uns pocs casos més, però les xifres citades són força ajustades a la informació que tinc ara per ara
    - En un apartat genèric que jo anomeno ‘morts per la repressió franquista’ tinc recollits 63 noms, molts coincideixen amb els afusellats que recopiles tant encertadament, però alguns d’altres no.
    - També tinc recollits 90 noms de persones que just després de la guerra es trobaven detingudes o a la presó. No puc assegurar el per què en tots els casos, però en d’altres sí, i responen a represàlies de tipus polític.
    - També he recopilat 15 noms de persones que es trobaven en camps de treball franquistes arreu d’Espanya.
    - Respecte a les víctimes de la guerra, he recopilat fins ara els noms de 28 morts en combat i de 17 persones mortes a la rereguarda per bombardeig, tot i que no és aquest el meu àmbit més intens de recerca.
    - A banda, al padró del 1940 vaig trobar 303 persones desaparegudes (molts possiblement soldats no retornats del front o detinguts incomunicats en alguna part d’Espanya) i 106 persones absents (susceptibles d’estar desaparegudes, detingudes o fugides).

    Una part d’aquests noms han sortit en aquest article, però la resta s’haurien d’investigar un per un.

    D’altra banda, reflexiono que també caldria investigar el que jo he aplegat sota el nom de ‘morts per la violència revolucionària’, és a dir, els morts hospitalencs a la rereguarda durant els anys de la guerra a mans d’incontrolats de tot tipus (inclosos els membres de les Patrulles de control). El Banc de dades del cost humà de la guerra civil a Catalunya aporta més noms als de la Causa General. De moment, a mi me’n surten 71. No fa molt, per cert, vaig aportar en aquest tema un testimoni sobre la mort a mans de membres de les Patrulles de control de L’Hospitalet de Manuel Giménez Pérez, veí de Barcelona i cap de personal de La Seda, del Prat, assassinat a l’Hospitalet el setembre de 1936 (ho vaig explicar al Quaderns d’Estudi nº 28, “Els Cano: història d’una família anarquista a l’Hospitalet”, p.88, en línea aquí: http://www.raco.cat/index.php/QuadernsCELH/article/view/289707/393994)

    Són ferides que no es podran curar fins que no posem sobre la taula una imatge mínimament versemblant de tots els fets.

    Si necessites aquest material per seguir la feina, estic a la teva disposició.

    ENRIC GIL MESEGUER

    ResponderEliminar
  2. Moltes gràcies per les teves paraules i les teves aportacions. De fet, ets l'especialista en el tema. Més aviat sóc jo el que posa a la teva disposició aquestes dades, fonts i tipologia perquè facis les teves recerques. La consulta de l'Arxiu del Tribunal Militar i de l'ANC de mica en mica ens proporcionaran més informació.
    En relació a la violència en la reraguarda republicana, fa temps que em barallo amb el Portal PARES i la Causa General, i el web de víctimes. És un tema pendent i que hem de treballar més a fons. Ja saps que també estic a la teva disposició.

    ResponderEliminar