Mostrando entradas con la etiqueta Marea pensionista. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Marea pensionista. Mostrar todas las entradas

viernes, 20 de marzo de 2026

L'HOSPITAL GENERAL DE L'HOSPITALET, UNA PROMESA PENDENT

És irònic que l’Hospitalet, que va néixer al voltant d'un hospital, que el seu nom faci referència a un hospital, hagi patit sempre d'un important dèficit en assistència hospitalària. En realitat, el dèficit en l'assistència hospitàlaria era general per a la classe treballadora. Les classes propietàrias sí que es van dotar d'establiments destinats per a la seva salut: clíniques, balnearis, etc.

L’Hospitalet, poble de camperols/es i obrers/es, no va tenir instal·lacions sanitàrias fins que en 1910 s'hi va crear un primer dispensari de la Creu Roja a Collblanc. Anys més tard es van obrir dos més, al Centre i Santa Eulàlia.

L’any 1968, en una publicació del mateix ajuntament, es denunciava que a l’Hospitalet hi havia 61 llits hospitalaris, 32 a la clínica de la Creu Roja i 29 a dues clíniques privades. Això donava una ratio de 0,24 llits per mil habitants, quan a Barcelona província era d’1,30. La ratio actual de la província és 4,6, per comparar. Quan parlem de la terrible situació dels barris durant la dictadura franquista, no exagerem.

L'Hospital de la Creu Roja en 1971.

La Creu Roja local impulsà un hospital, finalment inaugurat en novembre de 1971. Hem de recordar que els hospitals de la Creu Roja aeshores, en tant que privats, cobraven per una part dels serveis, a preu ajustat, però no eren gratis.

També cal comentar que l'hospital fou construït amb materials barats, per abaratir el cost final. Segons reconeixia el president de la la Creu Roja local, el cost havia estat la meitat del que costava un hospital mitjà. Fins i tot, l'arquitecte, Jaume Gili i Mestres es va haver de cenyir a les indicacions fetes amb aquest objectiu. Una de les conseqüències va ser l'elecció de l'uralita per fer el sostre.

En novembre de 1972 s'inaugurà la “Residencia Sanitaria Príncipes de España”, l'Hospital de Bellvitge, encara que trigaria alguns anys més en estar a ple rendiment. Aquest sí era i és un hospital públic. Responia al model de grans hospitals, “ciutats sanitàries”, com la Vall d’Hebron (del 1955). L’Hospital de Bellvitge, però, no era només per a l’Hospitalet.

L'Hospital de Bellvitge en 1972

Els hospitals de la Creu Roja es van incorporar a la xarxa pública des de finals de la dècada de 1980. En concret, el de l'Hospitalet ho va fer en 1991, quan 
es va constituir, per acord entre la Generalitat de Catalunya i la Creu Roja Espanyola, el Consorci per a la Gestió de l’Hospital de la Creu Roja de l’Hospitalet, amb una participació majoritària de la Generalitat de Catalunya. En aquells anys l’Hospital tenia una població de referència de 140.000 a 150.000 habitants.

Al setembre de 1999 es van modificar els estatuts d’aquest consorci i va passar a anomenar-se Consorci Sanitari de la Creu Roja a Catalunya, alhora que el consorci va començar a incorporar altres centres. Finalment, l’any 2002 es va aprovar una darrera modificació dels estatuts d’aquesta entitat i va quedar com a nom definitiu el de Consorci Sanitari Integral i per al centre, Hospital General de l’Hospitalet, que tenia 18.000 m2.

L'annex Hospital Sociosanitari de l’Hospitalet es va inaugurar l’any 2000 i atén les necessitats d’atenció intermèdia de la gent gran i de les persones amb discapacitat. Compta amb 5.000 metres2.  Tots dos van quedar incorporats al Sistema Sanitari Integral d’utilització pública de Catalunya (SISCAT) i com a un centres proveïdors del Servei Català de la Salut.

L'11 de maig de 1976 es va fer la primera manifestació tolerada del post-franquisme a l'Hospitalet. Eren estudiants de medicina reivindicant la construcció d'un nou hospital. En una de les pancartes deivindicaven "Més hospitals per a tot el poble". Font: BIM 89-90.

Tanmateix, no deurien veure gaire clara la continuïtat de l'Hospital General, quan el 31 d’octubre de 2006 l’Ajuntament de L’Hospitalet, el Departament de Salut de la Generalitat i el Consorci Sanitari Integral van signar el protocol per a traslladar a l’àrea de Can Rigalt  l’Hospital General de l’Hospitalet. Fins i tot, es va mostrar una maqueta del nou centre. El proper octubre podem fer la festa d'aniversari del "no hospital".

L’Ajuntament de l’Hospitalet cedia al Departament de Salut la superfície de sòl necessària per aixecar l'equipament amb un sostre edificat d’uns 30.000 m2. És important la quantificació de quines són les necessitats de l'Hospital General de l'Hospitalet. Amb l'excusa de moure els dos hospitals, el general i el socio-sanitari, es va aprovar un PDU per tota la zona del nord de la Carretera de Collblanc en la línia de construir més, com no.
 
Modificació PGM Sector Can Rigalt (2006). La zona de Can Rigalt, a l'angle inferior dret, és qualificada com 7b, per a equipaments de nova creació. També van posar dues rengleres de blocs, aprofintant l'avinentesa.

Però l'any 2008 va esclatar la crisi, tot es va aturar, especialment les inversions públiques. Bé, l'Hospital Moisès Broggi a Sant Joan Despí es va inaugurar l'any 2010 perquè estava començat. però a finals d'aquell any i començaments de 2011 el nou govern d'Artur Mas va començar les famoses retallades. 

Tenim un nou protagonista, l'Hospital Moisès Broggi, que mentre no es faci el nou Hospital General de l'Hospitalet, va esdevenir l’hospital de referència de la meitat nord de l’Hospitalet, per a entre 140 i 150 mil persones.

A efectes d’organització i de gestió, l’Hospital General de l’Hospitalet, l’Hospital Sociosanitari de l’Hospitalet i l’Hospital de Sant Joan Despí funcionen com un únic centre i formen el Complex Hospitalari Universitari Moisès Broggi. I tots tres formen par del Consorci Sanitari Integral, format per 12 centres, en concret, 3 hospitals, 1 hospital sociosanitari, 6 CAP o CAE i dues residències.

La lluita per la sanitat pública té una llarga tradició a l'Hospitalet, encapçalada, sovint, pel moviment veïnal.

En abril de 2013, es produí la primera denuncia veïnal del progessiu tancament. La FAVL’H va començar a recollir signatures en contra de la derivació de 150 mil persones al Moisès Broggi, mentre el comitè d'empresa d’aquell hospital denunciava la saturació.

L'Hospital General de l’Hospitalet ja era, de facto, un gran ambulatori. Els usuaris que requerien un ingrés de més de 72 hores eren derivats al Broggi. Es mantenien els serveis d'urgències i les UCI's als dos centres. L'any 2018 l'Hospital General, progressivament desmantellat, havia quedat reduït a intervencions sense hospitalització o de curta estada. L'any següent, en 2019, es va anunciar que s'havien detectat fongs als vuit quiròfans i es tancaren.

En 2025, tot canvià de sobte. Per una banda el president Illa anuncià la remodelació de l’Hospital General de L’Hospitalet: 1,1 milions d’euros  per a la retirada de la coberta d’amiant i 4 milions d’euros en la renovació de l’àrea d’anatomia patològica i del sistema de climatització del bloc quirúrgic.

Però, sobretot, s'anuncià que es construiria un nou Hospital Clínic a la Diagonal, amb importants afectacions a l'Hospitalet. Ara, igual que en 2010, un nou hospital pot significar l’excusa per no fer l’hospital de l’Hospitalet. 

També, a l'abril, van dir que en el termini d'un any es faria un nou mapa d’atenció sanitària integral per a tots els veïns i veïnes de la ciutat, que es presentaria durant el primer trimestre de 2026. L'objectiu era que la població de la meitat nord de la ciutat no tingués el llunyà Broggi de referència, que passarien a Bellvitge o al nou Clínic.

El gener del 2026 es constituí el Consorci Porta Diagonal-Campus Clínic, l'òrgan de governança i coordinació del projecte. El primer pas és l'adquisició dels terrenys situats a l'avinguda Diagonal, per 135,25 M €, on s'ubicarà el nou Campus de Salut Clínic–UB.

Compte, perquè el juliol de 2026 haurà d'estar acabat el document definitiu del pla funcional i d'espais del nou Campus, essencial per establir les necessitats assistencials, docents i de recerca d'un complex amb una superfície prevista de sostre edificable d'uns 300.000 m2.

S'ha dit que el nou Hospital Clínic donarà atenció a la població de l'Hospitalet, com a mínim a la que hauria d'haver donat atenció l'Hospital General, que sembla que no es farà. 

Mobilització el desembre de 2025. Font: https://lhdigital.cat/noticies/la-marea-pensionista-reitera-que-lh-necessita-un-nou-hospital-a-can-rigal/

Llavors, sorgeixen algunes preguntes:

- Han renunciat definitivament a fer un Hospital General de l'Hospitalet? 

- Si el nou Clínic sunstitueix l'Hospital General de l'Hospitalet, hi haurà un edifici dins del conjunt hospitalari que serà per a l'Hospitalet, o per a la part de la població de l'Hospitalet que anava a la Creu Roja i després al Broggi? Al conjunt de la Ciutat de la Justícia hi ha un edifici per als jutjats de l'Hospitalet.

- Si no es fa un edifici exclusiu, s'afegirà al conjunt hospitalari els 30 mil m2 corresponents a l'Hospital General de l'Hospitalet, amb els vuit quiròfans, 700 llits i altres dependècies que necessiten les 150 mil persones de part nord de la ciutat?

- Si s'opta per passar a tota la població de l'Hospitalet a l'Hospital de Bellvitge, fem les mateixes preguntes, on es faran les dependències que necessitem? El que no podem fer és passar d'un hospital saturat, el Broggi, a un altre que està pitjor. 

- Què es farà amb l'edifici de l'actual Hospital General de l'Hospitalet? 

El que sembla que sí anirà ràpid i es farà, no com els hospitals, serà un nou pla urbanístic. Com va passar l'any 2006, amb l'excusa de fer un hospital el que sí es fa és un PDU que permet construir més blocs. 

La Marea Pensionista lluita de forma perseverant per, entre d'altres coses, que no ens oblidem que ens deuen un hospital. Gràcies!

Aquest article fou escrit per a fer una xerrada a un acte de la Marea Pensionista.

 

martes, 7 de abril de 2020

LA LLUITA PER LA SANITAT PÚBLICA. EL CAS DE L’HOSPITALET


Per si no ho teníem clar, la pandèmia de COVID-19 ens està mostrant com és d’important la sanitat pública. I quan surto a aplaudir a les 20 h també aplaudeixo a les persones que han lluitat perquè tinguem un dels millors sistemes sanitaris del món.
 
Pancarta de la Federació d'Associacions de Vens i Veïnes de l'Hospitalet contra les retallades en la sanitat pública. Fotografia pròpia, del març de 2013.
 
Com que tinc tendència a enrotllar-me, si l’amable lector/a vol anar a la part de l’Hospitalet, pot saltar-se els tres primers apartats i passar directament al que té com a títol “Qui ha defensat la sanitat pública a l’Hospitalet?”
 
Breu història de la sanitat pública espanyola

Els serveis sanitaris públics que ara gaudim són el fruit d’un procés molt llarg, de petits i grans avenços legislatius i socials, fruit de moltes lluites. Durant el segle XIX, l’Estat gairebé no es va ocupar del tema i va deixar que els ajuntaments i la societat civil s’organitzessin com poguessin.

Per una banda, es creaven les juntes locals de sanitat, sovint per afrontar les diferents epidèmies que assolaven la població periòdicament. La primera junta d’aquest tipus de l’Hospitalet de la que tinc notícia és del 1835[i].

Per altra banda, la població creava mutualitats, la principal funció de les quals era l’assistència mèdica a canvi d’un pagament regular. Entre 1851 i 1904 es van crear 12 entitats d’aquesta mena a l’Hospitalet, que tenia entre 3 i 5 mil habitants en aquells anys.

Segell del Montepío de San Antonio de Padua, amb evident simbologia maçònica, per cert. Aquesta entitat va ser creada en la dècada de 1850 i va tenir una llarga trajectòria.
 
Els progressistes en el poder van fer una primera Llei de Sanitat el 1855, que va tenir poca incidència perquè les institucions públiques no tenien recursos.

El moviment obrer i el Desastre del 1898 va fer que l’oligarquia es plantegés fer algunes reformes. A partir de 1900 es van aprovant lleis i creant institucions relacionades amb accidents de treball, maternitat, etc. La despesa pública en sanitat passà del 0’08% del PIB l’any 1900 al 0’24% l’any 1921[ii].

La Constitució republicana reconegué per primera vegada la sanitat com un dret social. La “Ley de Bases de Régimen Sanitario” (1934) concretava aquests drets i la despesa pública sanitària pujà al 0’71% del PIB el 1933. Què hauria pogut fer la República si l’haguessin deixat existir i desenvolupar-se?

El franquisme va recollir les estructures republicanes i va crear el “Seguro Obligatorio de Enfermedad”, implantat el 1944. El sistema va ampliar-se per apropar-se als models que s’havien desenvolupat amb l’Estat del Benestar a l’Europa Occidental, creant l’anomenada Seguridad Social el 1967.
 
L'11 de maig de 1976 es va fer la primera manifestació tolerada del post-franquisme a l'Hospitalet. Eren estudiants de medicina reivindicant la construcció d'un nou hospital. En una de les pancartes deivindicaven "Més hospitals per a tot el poble". Font: BIM 89-90
 
El nou sistema democràtic reformà el sistema sanitari l’any 1978 i creà l’Institut Nacional de Salut. Una fita important va ser l’aprovació, el 1986, de la “Ley General de Sanidad”, que va permetre que la salut pública fos finalment universal, és a dir, que arribés a tothom, encara que no hagués cotitzat. El seu principal impulsor, un dels pocs socialdemòcrates que encara quedaven al PSOE, fou l’Ernest Lluch.

La salut pública ha estat un dels serveis públics transferits a les comunitats autònomes. Aquest fet ha agreujat els problemes de finançament de la sanitat pública, en situar-la com un dels elements del debat polític centralisme-autonomisme.

L'herència que van recollir les comunitats autònomes de la sanitat franquista era desigual i allunyada de la sanitat universal. Font: Cambio 16, 23-1-1984
En qualsevol cas, la democràcia li ha anat bé a la salut pública, que va passar de significar el 3,42% del PIB l’any 1976 al 6,77% l’any 2009. Des d’aleshores, la crisi ha frenat el creixement[iii].

El retard de la imposició de l’Estat del Benestar a Espanya, i Catalunya, degut als anys perduts pel franquisme, ha provocat que la despesa sanitària anés per darrera de la mitjana de la UE. Vicenç Navarro escrivia el 2004:
El gasto público sanitario español es uno de los más bajos de la Unión Europea que integraban 15 países (UE-15). Representa sólo un 5,8% del Producto Interior Bruto (PIB), siendo el promedio de la UE-15 un 7,2%. (...) Si en lugar de tomar este indicador tomamos la cifra de gasto sanitario público por habitante (...) vemos que tal gasto fue (...) el más bajo de la UE-15 después de Grecia y Portugal. [iv]
L’Estat del Benestar.

Què és això de l’Estat del Benestar dins del qual hi ha la sanitat pública? És l’organització de les institucions públiques perquè assegurin el benestar de la població, amb assistència en cas de necessitat, oferiment de serveis i redistribució de la riquesa.

Això que ens pot semblar molt obvi era gairebé inexistent durant el segle XIX, i la pobresa es tractava amb criteris de caritat. La ideologia dominant justificava les desigualtats i els rics ho eren perquè eren superiors, per tant vers els pobres només cabia la compassió.

Davant d’això, el moviment obrer i les ideologies democràtiques i revolucionàries plantejaven alternatives, basades en els drets humans i de ciutadania: pensions, educació i sanitat pública... I també posaven l’èmfasi en una recaptació d’impostos proporcional a la riquesa.

Les generacions actuals ens hem oblidat que els nostres avis van abandonar l’opció de la revolució social comunista o anarquista a canvi d’uns serveis socials que garantien una vida digna, mantinguts en la seva major part pels impostos dels rics. Va ser el pacte social que va generar l’Estat del Benestar. A alguns països es va fer als anys 30’s, però sobretot es va fer després de la 2a Guerra Mundial. A Espanya, es va fer de forma explícita amb els anomenats Pactos de la Moncloa (1978).


Els "Pactos de la Moncloa" es van fer mentre hi havia un pols entre la mobilització popular i els interessos de l'oligarquia, sota l'ombra del perill d'un cop d'Estat militar. En la foto, manifestació a Santa Eulàlia, 1977.
 
La ideologia que mantenia aquest sistema era la socialdemocràcia. El seu extrem eren els països nòrdics (amb Suècia com a model), però era compartida arreu en bona mesura fins i tot pels partits de dretes liberals i demòcratacristians.

L'Associació de Veïns i Veïnes de Sanfeliu reivindicava un ambulatori l'any 1993.
Què ha passat en les darreres dècades? Que la majoria de la classe treballadora d’Europa no contempla l’opció revolucionària, i creu que els drets els té gràcies a la seva bandera i l’himne nacional. Això ha permès que la burgesia pugui reduir de mica en mica els serveis socials i fer-ne negoci. A més, tornem als temps de la caritat, i celebrem les donacions dels que paguen menys impostos dels que haurien de pagar.
"L'Estat del Benestar? Que li tallin el cap!". Margaret Thatcher, caricaturitzada com la reina de cors d'Alícia.
 
La sanitat pública, com la resta dels serveis socials, pensions, etc. no només es defensa impedint que es redueixi o intentant que augmenti les seves prestacions on ara no arriba (odontologia, psicologia, etc.). També es defensa mantenint un sistema tributari just, amb impostos directes i progressius, que facin pagar als rics pels seus beneficis. Aquesta era la clau de volta del Pacte Social que mantenia l’Estat del Benestar.

La crisi de 2008 i les retallades

La crisi que va esclatar el 2008 va tenir en la sanitat pública una de les seves principals víctimes. Com ja hem comentat, l’ascens de la despesa pública es va aturar i fins i tot va disminuir. Malgrat les declaracions inicials (la cimera de la UE d’octubre va acabar amb una declaració en la que es deia que “calia refundar el capitalisme”) en els següents anys es va anar pel camí de la reducció de la despesa pública i en que els Estats paguessin els deutes privats.


Tall de la Granvia contra les retallades en la sanitat pública, l'any 2011.
 
Quan les autoritats econòmiques de la UE van imposar les polítiques d’austeritat, un dels llocs on els governs van retallar més la despesa pública va ser en la sanitat. La resposta popular va evitar que el desastre fos més gran. De forma paral·lela al 15-M, al indignats, van aparèixer multitud de grups i plataformes a ciutats i comarques que defensaven un hospital, un CAP o un servei que volien eliminar o reduir.
 
Podem recordar que el pla de privatitzar 6 hospitals i 27 centres de salut de la Comunitat de Madrid del president del PP Ignacio González (més tard empresonat per corrupció) provocà la creació de la Marea Blanca entre 2012 i 2014.
 
Assemblea de la Marea Blanca. Font: http://www.mareablanca.cat/
 
A Catalunya també van sorgir moltes iniciatives, com Dempeus per la Sanitat Pública o la revista Cafèambllet, que partint de les retallades van arribar a denunciar la gestió semiprivada de molts hospitals, la concessió d'obres i serveis a empreses d'ex-polítics, etc. El vídeo "On són els meus diners, senyor president" va aixecar molta polseguera.


A hores d’ara hi ha una veritable guerra de dades. La majoria de fonts indiquen que a Catalunya el govern d’Artur Mas i el conseller de sanitat Boí Ruiz (ex-gerent de la patronal dels hospitals privats) van fer més retallades en la sanitat pública que cap altre govern a Espanya.

A tot això cal sumar les maniobres polítiques de l’Estat contra les institucions catalanes en el conflicte polític actual. El juny del 2016 es va fer pública una conversa entre el ministre de l’Interior Jorge Fernández i el cap de l’oficina antifrau Daniel de Alfonso. El segon li deia al primer, mentre organitzaven tripijocs policials i judicials contra líders polítics indepes:
“Les hemos dado en todos los morros con Ramón Bagó, les hemos destrozado el sistema sanitario, les hemos acusado, estamos jorobándoles el CTT (...)”[v]
Quantes morts hauran costat les clavegueres de l’Estat?
 
Qui ha defensat la sanitat pública a l'Hospitalet?

En les darreres dècades, la defensa de la sanitat pública va sorgir, com tantes altres coses (moviment de pensionistes, feminisme, etc.) al moviment veïnal de la dècada de 1970. Els nous barris tenien grans deficiències, i la reivindicació de centres d’atenció sanitària fou una de les més freqüents i persistents.

L'any 1975, l'AV de Collblanc-Torrassa va fer una exposició per denunciar la situació del barri i fer les pertinents reivindicacions. D'una desena de plafons, el 4t anava destinat a la sanitat.
 
Les forces polítiques antifranquistes, amb protagonisme de comunistes, sobretot del PSUC, i cristians de base, van crear les Associacions de Veïns. El nou moviment veïnal fou fonamental per aconseguir els estàndards mínims pel que fa a serveis socials, amb prioritat per educació i sanitat.

Tancament a la parròquia de la Mare de Déu de Bellvitge, el març de 1978.
 
Durant la dècada de 1970 la lluita veïnal va centrar-se en l’urbanisme, perquè calia aturar la construcció de més blocs i reservar espais per zones verdes i equipaments. Tanmateix, van haver ja en aquells moments nombroses mobilitzacions específiques pel tema sanitari.

Butlletí veïnal de 1975.
 
També el molt actiu moviment obrer d’aquella època es va desenvolupar al sector sanitari, i va contribuir moltíssim a la seva dignificació.

La lluita va continuar en les dècades següents. Els equipaments promesos i concedits sobre el paper trigaven en arribar als barris. El 2009 n’hi havia una dotzena de CAP (alguns, provisionals), als que es va sumar aquell any el CUAP del Carrer Cobalt. S’havia completat el mapa sanitari, però la saturació dels centres era la norma.

La sanitat pública patia diversos intents de limitació i privatització, especialment quan els aires del neoliberalisme de Reagan-Thatcher van arribar al nostre país i van impregnar els programes del PP i Convergència, com era d’esperar, però també, oh sorpresa!, del PSOE.
 
Explícita portada de la revista de la Federació d'AA.VV. de l'Hospitalet
 
Afortunadament, no tothom es va oblidar que per gaudir dels drets cal lluitar i el 2002 es va crear una Plataforma en Defensa de la Sanitat Pública de l'Hospitalet. La formaren associacions de veïns, sindicats i alguns partits, a més d'usuàries i professionals del sector.


Potser l’activitat més destacable va ser, el gener de 2003, uns tancaments de protesta a tres ambulatoris de la ciutat en contra de l’externalització de la gestió dels centres sanitaris, i exigint la inauguració de les noves instal·lacions de la Torrassa[vi].

La lluita contra les retallades

Podem afirmar que l’Hospitalet és una de les poblacions capdavanteres en la defensa de la sanitat pública. Des del 2012, cada dimecres, un grup d’activistes del moviment veïnal local i de treballadors es planten a la porta de l’Hospital de Bellvitge i fan manifestacions: és tracta de Rebelión Bellvitge i posteriorment la Marea Pensionista.

Fotografia publicada el 2016. Font: Carlos Tejedor, de l'AVV de Bellvitge.
 
Des del 2018 han ampliat les accions a la porta de l’Hospital General de l’Hospitalet (antiga Creu Roja) i d'altres equipaments. Cada setmana, durant anys i anys han estat picant pedra. Quants llits no s’hauran eliminat gràcies a la seva constant presència?

Font: Cafeambllet, 2014

Un nom que surt constantment en aquesta lluita, des de la Plataforma del 2002, és Miguel Mansergas. Una conversa amb ell ens informa perfectament de la situació de la sanitat pública a Catalunya i a l’Hospitalet.


Un altre episodi extraordinari va ser el de l’ocupació de CAP Rambla Marina del barri de Bellvitge per part del veïnat durant 22 dies entre octubre de 2011 i maig de 2012. Durant uns mesos, l’epicentre de la defensa de la sanitat pública catalana va ser a l’Hospitalet.
 
La Marea Pensionista al Ple de l'Ajuntament de l'Hospitalet, el març de 2024.
 
Les persones que treballen en el sector també han protagonitzat nombroses lluites. Només esmentaré una que potser recordarem. El novembre del 2018 els metges i les metgesses de l’atenció primària van fer una vaga per millorar la qualitat del servei i el gener de 2024 la vaga va ser del sector de la infermeria.

La meva manera de dir GRÀCIES és escriure aquest article.



[i] AMHL “Correspondència 1835”
[iii] https://datosmacro.expansion.com/estado/gasto/salud/espana Existeixen moltes fonts de dades estadístiques amb xifres diferents, però totes coincideixen en la lleugera davallada de la despesa pública en sanitat en relació al PIB de la darrera dècada, p.ex. https://www.mscbs.gob.es/estadEstudios/estadisticas/sisInfSanSNS/tablasEstadisticas/InfAnualSNS2016/7Gast_Sanit.pdf